dissabte, de desembre 31, 2011

Internet no pot ser sinònim de fragilitat i indefensió

El diari digital Reus Digital va patir el dilluns 26 de desembre un atac informàtic que li ha causat greus problemes i encara aquest dissabte no podia publicar els comentaris dels lectors a les notícies. El dia de Sant Esteve, que no va ser triat a l’atzar sinó de forma planificada, va aparèixer una notícia falsa anunciant el tancament del diari digital i durant tres dies no va poder actualitzar els cotinguts. Es tracta d'un fet sense precedents, clarament delictiu i que ja ha provocat reaccions de suport entre el col·lectiu periodístic, com el comunicat del Col·legi de Periodistes o aquest article d'en Tomàs Carot.

Aquest trist episodi viscut pel degà els mitjans digitals reusencs m’ha fet reviure un episodi que la Direcció de Comunicació Corporativa de l'Ajuntament de Reus vam patir fa uns setmanes, quan vam crear el twitter oficial de l'Ajuntament. Unes hores després del primer tweet, un twitter “pirata” va començar a piular exactament el mateix que l'oficial. Ens vam posar en contacte amb Twitter, però no només va tardar molt a fer-nos cas sinó que va suspendre el nostre twitter, segons ens van dir després perquè ens van confondre amb spam. Finalment el nostre twitter va tornar a estar a actiu i es va suspendre “l’usurpador”. Va ser un naixement twittaire una mica traumàtic, però actualment el twitter oficial de l’Ajuntament de Reus ja supera els 600 seguidors.

Dos casos diferents però amb un punt de contacte que és la fragilitat i la indefensió davant de certes conductes delictives que ens trobem a internet i a les xarxes socials. Està clar que cal una regulació més important de les xarxes social i d’internet en general. Els comentaris en segons quins webs i blogs continuen sent insultants i calumniadors. No aporten res positiu i si de negatiu. Ja ho vam patir amb el bloc col·lectiu el Saló dels Penjats els anys 2007 i 2008. Continuem gual. Un pas més ja és l’usurpació de personalitat i els atacs com el patit per Reus Digital. Sóc un gran defensor del 2.0. Hi disfruto des del punt de vista personal i hi treballo des del professional. És el moment que tots ens posem una mica les piles perquè internet deixi de ser un territori sense llei, però tampoc no ens passem de frenada. És qüestió de trobar l'equilibri. Serà millor per a tots.

dimarts, de desembre 27, 2011

Un nou fruit d'en Canosa


Després de República TV, l’Imperialisme dolç és el segon llibre que llegeixo d’en Francesc Canosa. I en cauran més. Segur. L’imperialisme dolç el vam presentar #lacanallesca el passat 2 de desembre a la Llibreria de la Rambla. Per ser més exactes va ser en Toni Aira qui va presentar el darrer libre de Canosa i Canosa va fer el mateix amb la darrera criatura literària d'en Aira. Una presentació creauada que va ser una delícia pels qui vam estar-hi presents. Dos amics que es van deixar anar parlant l’un de l’altre van apuntar cap a nous projectes interessants.

Minuts després el vaig comprar i he aprofitat les estones que m’ha deixat lliure aquest intens mes de desembre per llegir l'Imperialisme dolç, un llibre que no arriba a les 200 pàgines i que també es pot consumir d'una tirada perquè és de lectura agraïda. O fer-ho durar més, com és el meu cas. En Canosa té un estil molt personal, i que en aquest llibre s’accentua encara més. I és que està parlant de la seva terra, el que ell anomena el Far West de Catalunya i se li nota l'orgull pel #Lleidapower.

L'imperialisme dolç, amb un subtítol tan suggerent com Catalunya salva Extremadura del Plan Badajoz us permetrà endinsar-vos els orígens de la indústria de la fruita dolça a Lleida durant l'època de la Mancomunitat i els pioners somiaven en convertir les comarques lledatanes en la Califòrnia catalana, però també els plans que tenia Franco per treure Extremadura del subdesenvolupament. El 1945 és l'any 0 del somni redemptor franquista. Veureu que el cafè para todos no és un invent de la Transició i descobrireu moviments tan esperpèntics com el leridanismo. Podreu transitar per les aventures empresarials que van permetre la consolidació d'aquest imperialisme dolç per tot l'Estat espanyol, però sobretot submergir-vos i conèixer la sempre desconeguda rerabotiga de Catalunya.

dijous, de desembre 22, 2011

La dona i el mar: Iris Gual

Fa vint-i-cinc anys que treballa al mateix lloc i s'hi vol jubilar. I això que reconeix obertament que no era la seva vocació. Ho era i ho és la biologia. L'Iris Gual Figuerola hauria preferit treballar en un laboratori i, quan estudiava, pensava que mai es dedicaria a l'ensenyament. Però la vida et porta sovint per itineraris poc planificats, inesperats. Va començar fent una substitució com a professora de secundària i l’any 1986 va entrar a treballar com a mestra al Col·legi Sagrat Cor, a Tarragona. I fins ara. Quan es va incorporar a l'emblemàtica escola tarragonina algunes docents eren monges. Ara ja no n’hi ha. Llavors els nois i les noies estaven segregats i ara assistexen junts a classe. Un quart de segle és molt de temps.

A l'Iris li agrada estudiar. Disfruta fent-ho. Per això està convençuda que un dia o altre publicarà la seva tesi doctoral que diferents circumstàncies de la vida han anat ajornant. Llicenciada en Biología, té publicada una tesina sobre la consanguinitat a les nostres comarques. També ha fet els cusos de doctorat de Ciències del Mar. I és que la mar és la seva gran passió. I la que banya Torredembarra la coneix amb profunditat. Possiblement és la persona que més la coneix. Fa submarinisme i observa el fons marí. Amb la posidònia, planta aquàtica típica de la Mediterrània, hi manté una relació gairebé íntima des de fa vuit anys. No és casualitat que escollís ‘Posidònia i altres herbes’ com a títol del seu bloc.

El mar està present en tots els llibres que ha escrit, com una guia per classificar petxines i un llibre submergible. Aquest mes de desembre es presentava la seva darrera obra, escrita a quatre mans amb en Gabriel Comes, La mar dels pescadors de Baix a Mar, editat pel Centre d’Estudis Sinibald de Mas, entitat de la qual ella en va ser presidenta. En Gabriel Comes s'ha encarregat de la part històrica i social i l'Iris Gual de la part científica i d’ecologia marina. Un treball en equip que deixa un document imprescindible per a les generacions futures que vulguin conèixer com Torredembarra es relacionava amb la mar durant la segona meitat del segle XX.

Una relació més curta i segur que menys satisfactòria ha estat la de l'Iris amb la política. Confessa que ella era de les que afirmava que la política no serveix per a res i que dedicar-s’hi era perdre el temps. La seva màxima relació amb l'Ajuntament la política havia estat formant part, des de la seva fundació, del Consell Municipal de Sostenibilitat, integrada en les comissions de Medi Litoral i la de Residus, Aigua i Energia. Mai s’havia imaginat que seria regidora a l’ajuntament del seu municipi, però els amics i amigues la van animar l’any 2007 acceptar l’oferta d'ocupar el segon lloc de la llista de l’Alternativa Baix Gaià. I va obtenir l’acta de regidora.

No se'n penedeix del seu pas per la casa gran, on diu que va apendre molt, però a trompades. Va estar els quatre anys a l’oposició i li queda el cuquet d’haver “manat”, però admet haver-se sentit escoltada pels companys de formació i també de l’equip de govern. Durant el seu segon any de regidora ja va veure que la política no era el seu lloc i per això mai es va plantejar demanar una excedència de la seva feina. Coneix casos d’amics i amigues seus que s’havien dedicat a la política i després d’alguns anys allunyats de les aules, el retorn al contacte amb els adolescents havia estat molt complicat. Ella està satisfeta de la relació que manté amb els alumnes i de no haver fet un parèntesi de conseqüències imprevisibles a causa de la política.

Més enllà de la docència, la investigació i la política, trobem una Iris implicada en el teixit associatiu torrenc. És membre del grup teatral ‘Nus escènic’ i col·labora en les Jornades del Bull, el plat més típic de Baix a Mar. Del Centre d’Estudis Sinibald de Mas en va ser primer secretària amb Gabriel Comes a la presidència i després el va rellevar com a màxima responsable de l’entitat durant el periode 2000-2004. Ha continuat després a la junta com a vocal de ciències. Sembla més còmoda en aquest segon rol que no en posicions de més responsabilitat on, segons ella, se li menja el temps la paperassa. A ella li agrada la investigació i no destinar hores i hores a tasques administratives.

Per la seva feina, els seus estudis, la seva tasca política i en entitats, l’Iris s'ha hagut de moure entre papers, ja siguin apunts, exàmens, informes o balanços comptables. Però on millor es troba és a la natura, caminant per la muntanya, passejant vora el mar, descarregant adrenalina llançant-se en parapent o en vies ferrates. Actualment es troba en una època de descompressió després del seu pas per la política local, acabant de presentar un llibre, observant la posidònia i l’erosió de la platja de Torredembarra i fent classes. I ben segur que amb la tesi al cap.

Publicat al número de desembre de Diari de la Torre

dimarts, de desembre 20, 2011

Les tres P’s que li falten Ona la Torre

Fa uns dies vam conèixer les magnífiques dades d'audiència d’Ona la Torre. La darrera onada de l'EGM ha portat l'emissora torrenca als 12.000 oients -4.000 més que en el darrer estudi- i ja només té davant un gegant radiofònic com Tarragona Ràdio. En quatre anys i mig d'existència, els resultats obtinguts per Ona la Torre són espectaculars i cal felicitar a tots els integrants de l'equip professional i també l'estol de col·laboradors altruistes, del qual en tinc l’orgull de formar-ne part.

Però Ona la Torre té marge de millora i m’atreveixo a afirmar que, sobretot, li falten 3 P’s i una quarta que sempre recorda el seu acual director, en Joan Enric Vidal, que és la potència, amb una antena que doni més abast a l’emissora. Diuen que estpa en procés. Una de les P que li falta a Ona la Torre és publicitat. És inconcebible que l'emissora no tingui espais publicitats pagats. Bàsicament per dues raons: hi ha empreses i establiments disposats a fer-ho i seria una gran ajuda en un moment econòmicament complicat com l'actual. M'arriba una raó que si fos veritat a més d'un els hauria de caure la cara de vergonya.

Una segona P són els podcasts. Es troba a faltar a la pàgina web poder baixar-nos els diferents programes per poder-los sentir íntegrament o en fragments en qualsevol moment del dia. Complementaria perfectament l'emissió per internet, disponible des de fa temps. I la tercera P és el públic. Hi ha programes que no entenc com no tenen públic a l'estudi. S'han de buscar maneres per atreure oients que vulguin viure la ràdio en directe i més amb les magnífiques instal·lacions d'Ona la Torre. Ara que ens apropem al cinquè aniversari podríem pensar en aquestes tres P's.

dissabte, de desembre 17, 2011

El ple de Reus, per internet

El ple municipal de Reus d’aquest divendres es va poder seguir en directe per internet via streamming. Durant les gairebé quatre hores de sessió més de 120 persones es van connectar en diversos moments a la retransmissió i el twitter va estar força animat amb el hashtag #plereus. Els dies anteriors, en la preparació, i durant l'emissió del ple vaig estar-hi molt a sobre i quan veus que les coses han sortit és inevitable sentir-te satisfet de la feina feta i, al mateix temps, conscient que hi ha molt marge de millora.

Les administracions públiques tenen una gran oprtunitat amb les noves tecnologies per apropar-se a la ciutadania i més en l'àmbit local. Són canals directes per oferir informació i per poder rebre queixes i suggmeriments. La interactivitat és la base de les xarxes socials i el ciutadà o la ciutadana que l'usa per contactar amb l'administració ha de trobar una resposta com més ràpida millor. No hi ha res pitjor, més contraproduent, que sentir-se ignorat.

A l'Ajuntament de Reus ja hem obert el twitter i el facebook i no només amb l'objectiu de ser-hi perquè s'hi ha de ser sinó amb uns objectius definits. L'emissió dels plens municipals en directe és un nou pas i un exercici de transparència molt important que, a més, obre grans possibilitats que seguirem explorant.

dimarts, de desembre 13, 2011

Aquelarre a piulades

He de reconèixer que em costaria molt mirar el programa de TV3 El convidat sense tenir al telefon mòbil a la mà amb el twitter en marxa. I alguns de vosaltres segur que també us passa. Sinó no s'entén el tràfic espectacular que registra aquesta xarxa social durant l'emissió d'aquest programa d'entrevistes. Aquest dilluns, amb la visita de l'Albert Om a ca la Rahola es va arribar al punt culminant d’aquest idili entre El convidat i Twitter. Diumenge ja hi havia gent que escalfava motors. N’hi ha que s'ho feien a sobre.

El bombardeig durant el programa va ser terrible i la resaca postmatx, llarga. Uns quants hashtags relacionats amb el contingut del programa van ser trending topic: #rahola, #robertoelfacha, #tresllits… Una mena d'aquelarre twitaire. Per cada comentari favorable, unes quantes desenes de crítics, una gran part destroyers totals. Una exhibició d'ingeni, això si. Havíem viscut moments intensos a la xarxa social amb altres convidats, com Gerard Quintana, Xavier Sardà o Miquel Calçada, però els nivells amb la Pilar Rahola van ser més escandalosos. Jo mateix vaig seguir el programa amb un ull al twitter: piulant, llegint i sobretot rient molt.

Dies com ahir ens ajuden a calibrar els nivells a què ha arribat aquesta xarxa social i com ens ha canviat la forma de relacionar-nos no només entre nosaltres sinó amb altres mitjans de comunicació. Però no oblidem que els twittaires som encara una minoria i que el fragor de la batalla piuladora no ens faci perde de vista el món real. La conversa fent el cafè o a la feina no es pot peedre.

dissabte, de desembre 10, 2011

Llegint el darrer Eco

L'última novel·la d'Umberto Eco ha estat la primer llibre que llegeixo de l'escriptor i semiòleg Italia. Després d'enfrontar-me a les més de 550 pàgines d'aquesta obra, us haig de dir que la recomano als qui no els espanti una lectura que en certs moments pot ser densa. Ens trobem davant d'un llibre de diferents nivells de lectura i som els lectors els qui hem de trobar el nivell de profunditat que volem aconseguir. El nom de la rosa , pel·lícula basada en el llibre del mateix nom escrit per Umberto Eco, és una pel·lícula que he vist un parell o tres de vegades i no m'importaria torna a visionar un dia d'aquests i el llibre me l'han recomanat diversos cops. Potser algun dia el llegiré o potser prefereixo una altra de les obre d'Eco entremig dels dos títols.

El cementiri de Praga tracta de la vida d'un personatge bastant repelent -que provoca repulsió- com és el Capità Simonini, un gran impostor, que ens permet fer un viatge per la història europea de la segona meitat del segle XIX. I sobretot conèixer una mica més l'antisemitisme creixent que va patir Europa en aquella època i que va acabar desembocant en el genocidi hitlerià. El llibre està ple de detalls sobre temes ben variats, que va des de la gastronomia al satanisme, passant per la maçoneria. Una proposta interessant si no us fan por els llbre gruixuts i amb una espessor considerable. Jo us la recomano.

dimarts, de desembre 06, 2011

El Congrés del PSC: una partida d'escacs

S'acosta el congrés del PSC. Una setmana escassa per al que molts apunten que serà la refundació del socialisme català, que el 20 de novembre van tancar cicle electoral demolidor. Uns resultats nefastos que els ha deixat amb la quota de poder més baixa des de les eleccions municipals de 1979. Tres teòrics candidats aspiren a la primera secretaria. L'alcalde de Terrassa, Pere Navarro, hi arriba com a gran favorit, per davant del batlle de Lleida, Àngel Ros, i l’exalcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena.

Em comentava l'altre dia una militant de base que no està tan clar que Navarro surti del cap de setmana congressual com a màxim dirigent del PSC. Apostava per Miquel Iceta. És veritat que el moviment d'un dels nicaragüencs més l·lustres presentant-se com a home de consens no haurà estat un brindis al sol. Ni molt menys! Compta amb massa experiència Iceta per haver fet un pas en fals. Qui també ha fet una passa endavant ha estat l’'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, un dels principals càrrecs institucionals del PSC, apostant per Pere Navarro. En el tauler d'escacs del socialisme català hi ha moviments continus i altres que preparen la seva jugada.

Àngel Ros, que té pesos pesants com Marina Geli fent-li la campanya, ha volgut avançar-se a una previsible derrota en la lluita per la secretaria general presentant la seva candidatura a les primàries com a presidenciable a la Generalitat. Podem veure un PSC bicèfal, sense que el màxim dirigent orgànic sigui al mateix temps el cap de cartell a les eleccions catalanes? En estructures tan piramidals com els partits polítics catalans i espanyols costa veure aquest tipus de plantejaments i que no acabin malament. L’excepció és el Partit Naconalista Basc. Si la bicefalia convenç als quadres i militants socialistes és on Iceta hi pot dir la seva. A veure si a can PSC passarà com als cònclaves papals, on qui entra papa surt cardenal.