Ramon Ferré i l’ecologisme intel·ligent

Si en Ramon Ferré va començar la carrera de Biologia l’any 1984 va ser per culpa d’en Félix Rodríguez de la Fuente i els seus programes de televisió que van marcar diverses generacions del nostre país. Nascut a Móra d’Ebre, va marxar a estudiar a Barcelona i es feia un fart d’anar amunt i avall amb el tren i passar per davant de Torredembarra. Per la finestra del vagó observava uns aiguamolls que hi havien al costat de la via del ferrocarril. Un dia en Ramon es va fixar en un flamenc i es va encaparrar a fer-li una foto sortint el sol, en la bellesa de la imatge. I així ho va fer.

Als Muntanyans de Torredembarra hi va descobrir molt més que un flamenc i es va enamorar d’aquest espai. Tant, que al cap d’uns anys va deixar la feina al Parc de Collserola i va venir a viure a la Torre, a Ca Pastoret, on el va acollir l’Anna Arall. Durant vuit anys havia viscut a Barcelona, combinant la carrera de Biologia -que no va acabar- amb multitud de feines i les xerrades informatives sobre els Muntanyans en associacions de veïns, al Centre d’Estudis Sinibald de Mas i a l’institut de secundària del municipi torrenc, classe per classe.

En Ramon també va parlar-ne amb els polítics locals. Per fer-los entendre que aquells aiguamolls que a l’estiu s’assecaven i on s’hi poden trobar matalassos, pneumàtics i neveres abandonades, tenien una gran potencialitat com a espai natural, va portar un professor de prestigi de la Universitat de Barcelona, el doctor Alonso de Medina, que va els parlar de conceptes com turisme sostenible, la contenció de la urbanització o la diversificació de l’economia. Però l’alcalde Salort i els seus regidors només preguntaven qui els pagava a en Ramon i al doctor. No s’entenien. Parlaven en una longitud d’ona diferent. En Ramon explica que el govern Salort tenia un projecte per urbanitzar els Muntanyans, amb un gran vial, aparcaments i  un passeig. Si hagués tirat endavant, Torredembarra hauria estat una cosa diferent.

El 1991 Torredembarra va viure un canvi polític amb l’entrada al govern del pentapartit liderat per Santiago Segalà, que tenia una regidoria de Medi Ambient, de la qual se’n va fer càrrec Josep Boronat. Fins llavors no havia existit aquesta cartera a l’executiu local. Ferré i Boronat es van entendre molt millor. La recuperació dels Muntanyans va començar de la mateixa manera que als Aiguamolls de l’Empordà: amb el tractament dels mosquits. Calia protegir la principal espècie de la zona: el turista. Després ja vindria la resta. Aquests temuts insectes es van combatre amb un producte molt eficient i ecològic: una bactèria inventada a França. I ho van fer amb una partida de diners mínima.

La recuperació dels Muntanyans va ser però un procés lent. Primer es va haver de fer pressió a la Generalitat per incloure els Muntanyans dins la xarxa d’espais d’interès natural. I es va aconseguir gràcies a l’aposta ferma de l’Ajuntament de Torredembarra. Creixell i Roda de Berà, en canvi, en van quedar fora. Després va venir la prohibició de l’entrada de gossos a l’espai. L’arribada de diners d’Europa va permetre fer molta feina. Amb els camps de treball internacionals i els voluntaris locals s’han pogut netejar les burilles de cigarretes, muntar passarel·les, penjar cartells informatius o mesurar la distància de la sorra a l’aigua. Els Muntanyans han canviat molt en dues dècades, però tot no ha estat positiu. La població d’una espècie emblemàtica com és el corriol camanegra ha baixat, cada cop hi ha més espècies invasores i hi entren més gats, que són un perill per algunes espècies perquè les cacen.

Si fa vint-i-cinc anys en Ferré i el Grup d'estudi i protecció dels ecosistemes catalans (GEPEC) parlaven del turisme sostenible i els polítics no els feien cas, ara els passa el mateix amb l’autosuficiència local, perquè els municipis siguin energèticament independents i s’abasteixin de productes agroalimentaris produïts al seu terme o en els municipis veïns, amb un sistema de cercles concèntrics. Ferré posa un exemple pràctic i realitzable: amb un canal d’un metre i mig d’ample al llarg del Passeig Marítim amb aigua de mar i un sistema de dessalament es podria abastir d’aigua de boca tota la població de Torredembarra. Tenir la feina al mateix municipi també millora la qualitat de vida. I tot això també ho aplicaria a una hipotètica Catalunya independent, a més gran escala.

En Ramon treballa ja fa uns quants anys com a coordinador al grup ecologista GEPEC, buscant i gestionant projectes. Es defineix com una persona molt creativa i això l’ha fet rebutjar feines fixes que li ha ofert més d’un regidor. No ha volgut renunciar a aquesta llibertat. I possiblement a un cert desordre que el porta a impulsar i gestionar paral·lelament el programa de protecció dels ratpenats, acords amb propietaris agrícoles per la custòdia del territori, el projecte Arbres de paper, potenciar l’accessibilitat a les persones amb problemes de mobilitat a la natura o col·laborar amb l’Escola de pastors de Catalunya.

La seva feina actual la defineix com la recerca de filons d’ocupació en temes de medi ambient i exercir com una mena de “coach light”. És el que li agrada. Ha creat per exemple el grup de Facebook “Treball per a torrenques i torrencs”. A Itàlia va ampliar la seva formació amb l’aprenentatge de com superar barreres mentals. En Ramon no ha volgut mai crear una empresa perquè vol seguir decidint en quins projectes treballa. N’ha d’estar plenament convençut des del punt de vista moral. I al GEPEC, una ONG, és el lloc ideal per desenvolupar aquesta filosofia seva. No van a fer diners sinó que, si hi ha guanys, es reverteixen en l’entitat i els seus projectes.

La nineta dels seus ulls és ara l’Escola de Naturalistes, que neix de la necessitat d’una activitat extraescolar per a nens i nenes aficionats a la natura, igual que poden fer música o un esport. A Cambrils han fet el salt en esdevenir activitat extraescolar i ara s’està implantant a Roquetes, Reus i també a Torredembarra. És el que en Ramon hauria volgut quan era petit i veia en Félix Rodríguez de la Fuente per la televisió, però aquesta oferta no existia i es va haver d’esperar fins a començar la carrera de Biologia.

Article publicat a la secció Torrencades del Diari de la Torre

Suárez, el centre i Tarragona

Cada cop que mor un dels personatges que van protagonitzar la Transició espanyola ho aprofiten els defensors d’aquell procés per cantar-ne les virtuts i la seva exemplaritat a partir de la figura que desapareix. Si calen aquests exercicis periòdics potser no n’estan convençuts que tot es va fer tan bé i cal animar-se uns als altres amb aquesta particular modalitat de copets a l’esquena. Els últims anys s’ha fet amb Fraga, Carrillo i ara toca amb Adolfo Suárez, amb una lleugera variació i és que s’ha aprofitat una agonia de 48 hores per allargar-ho més en el temps.

Potser és perquè és tracta del qui va ostentar el màxim poder a l’Estat espanyol durant gairebé cinc anys, que va ser designat president de govern d’un estat dictatorial i en va sortir quan ja era un estat formalment democràtic, tot i que la Constitució s’havia redactat amb un exèrcit franquista amenaçant la tendre democràcia, cosa que va confirmar el cop d’estat del 23-F. O potser ha estat la seva família, que amb l’anunci d’una fi segura però amb uns dues de marge volia donar una darrera oportunitat a tots aquells que el van atacar sense pietat en la seva darrera època a la Moncloa i el van acabar fent plegar. Els seus i els adversaris. Un nou exercici d’hipocresia política en forma de panegírics, molts sincers, però alguns d’una impostura fastigosa, i una apropiació obscena de la seva figura per part dels qui el van repudiar fa tres dècades i actuen de forma diametralment diferent a com ho feia Suárez.

Per motius biològics, el Suárez que jo recordo és el del CDS, que durant la dècada dels vuitanta va voler lluitar sense massa èxit contra allò del “segones parts mai van ser bones”. El Suárez president del govern l’he conegut llegint i escoltant testimonis. Del maldestre polític que va afirmar que el català no servia per ensenyar física nuclear i que va legalitzat el Partit Comunista però no Esquerra Republicana el 1977 va evolucionar cap a un líder capaç d’aglutinar una majoria que li va permetre guanyar dos eleccions i hàbil en restaurar la Generalitat en la figura de Tarradellas i neutralitzar una majoria d’esquerres a Catalunya. Tot això ho va fer amb un partit de dretes que tenia el centre al seu nom i on hi cabia de tot. Però aquest artefacte polític va acabar girant-li l’esquena i va implosionar just abans de l’escombrada socialista dels 202 escons.

He aprofitat aquestes dies per repassar la seva biografia, especialment la seva trajectòria del Centro Democrático y Social, quan ja havia dimitit com a president del govern, i recordar el pes que va tenir la formació en aquella Espanya bipartita del PSOE y AP, fregant els dos milions de vots en algunes convocatòries electorals -les locals i les europees del 1987-. Però també reflexionar sobre el centre, una espai polític al qual gairebé tots els partits hi volen tendir, però on no hi ha gairebé res i només el carisma d’un expresident de govern que també va ser ministre franquista pot arribar a transformar-lo en una vintena de diputats, set eurodiputats i uns milers de regidors. Suárez va fer el primer viatge al centre, que més tard altres han volgut emular.

Aquests regidors del CDS van poden conformar majories de govern. Amb l’esquerra o la dreta? I aquí ve el gran problema, el que crea lluites intestines que acaben fent volar pels aires un partit com el CDS, que abans, però va aconseguir l’alcaldia de Madrid en la figura de Rodríguez Sahagún fent fora els socialistes. I també a Tarragona els dos regidors del CDS van tenir un paper transcendental en la història recent de la ciutat, pactant amb CiU i PP per desallotjar el PSC de Josep Maria Recasens del poder en la històrica moció de censura de la qual aquest any se’n compleix un quart de segle, provocant divuit anys d’alcaldia convergent. És el Suárez crepuscular i la seva herència en la política tarragonina.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

L’estiu de l’amor: humor i aclucades d’ull d’en Toni Orensanz

Després de la recerca històrica amb l’Òmnibus de la mort, el recull de relats El falsari i diverses obres teatrals ens arriba el debut novel·lístic del perodista, guionista i escriptor Toni Orensanz amb l’Estiu de l’amor. I ho fa amb molta força. S’atreveix a novel·lar la segona estada del pintor Pablo Picasso a Horta de Sant Joan l’estiu de l’any 1909. Tot un repte que compleix amb solvència en les dues-centes i escaig pàgines del llibre.

Com devia ser l’estada a Horta de Sant Joan de Sant Joan d’un jove Pablo Picasso l’any 1909 acompanyat d’una francesa de bandera com era la Fernande Olivier? Un xoc cultural de dimensions bíbliques. La modernitat de París topant amb a tradició d’una Terra Alta que encara no havia entrat en el segle XX. Orensanz relata aquest encaix impossible amb altes dosis d’humor i ironia i amb unes aclucades d’ull contínues que ens provoquen un somriure de complicitat.

Però l’escriptor prioratenc no aconsegueix només fer riure i somriure al lector sinó submergir-lo de ple en l’atmosfera de l’Horta de Sant Joan de fa un segle, amb l’alcalde i cacic, el mossèn, el metge, el tonto del poble, el farmacèutic, el mestre, l’inevitable sergent de la Guàrdia Civil, el revolucionari… En resum, tots els elements per un bon sainet que arrenca l’arribada de la parella Picasso-Fernande -sobretot pel seu element femení- i es desforma una tempesta amorosa de dimensions estratosfèriques, que deixarà molts danys col·laterals al cor de la Terra Alta i un bon record al lector.

Per què va punxar la manifestació?

La manifestació convocada per l’Ajuntament de Torredembarra per reclamar una nova estació almunicipi aquest dissabte va aplegar unes 300 persones. Els mateixos convocants reconeixien que era una participació baixa i que no cobria les expectatives creades. S’havia fet molta difusió de la convocatòria de la manifestació, tan als mitjans de comunicació, a les xarxes socials o amb uns fullets molt ben editats repartits en mà als vianants pels carrers del municipi durant els dies previs. Tot i aquest esforç, no es va aconseguir una sortida massiva al carrer per una causa justa i necessària. El clam que volia l’alcalde Masagué no ho ha estat.

Des del govern torrenc s’havia teixit un relat aparentment molt ben planificat, seqüenciat en el temps, gairebé de manual. L’alcalde quedava com l’heroi, cercant l’objecte del desig que és una estació nova, amb ajudants que eren els altres alcaldes del Baix Gaià, el president del Consell Comarcal, el diputat al Congrés Pere Macias i qualsevol ciutadà que volgués participar a la manifestació. I uns dolents que eren ADIF i el Ministeri de Foment, que tenien abandonada l’estació de Torredembarra. Amb la potència dels mitjans de comunicació i el poder de convocatòria dels partits polítics convocants o que secundaven la protesta s’esperava aconseguir una manifestació històrica.

El clima no pot ser l’excusa de la baixa participació. El del 8 de març va ser un matí primaveral. Quina va ser la raó perquè centenars de ciutadans afectats per una estació tercermundista o simplement amb orgull de pertinença a un municipi no acudissin a la cita? L’escletxa cada cop més gran entre la classe política i la ciutadania arriba també al nivell local. La convocatòria “des de dalt” possiblement va crear uns certs anticossos i va restar participació i una part de la ciutadania va detectar possiblement un cert electoralisme. Els partits també van punxar a l’hora de mobilitzar els seus militants, simpatitzants i votants i va acabar sent una manifestació molt institucional, amb molts càrrecs polítics darrera les pancartes.

I ara què? Doncs és l’hora de la política. Cal multiplicar la pressió a Madrid, tal com va anunciar el diputat Pere Macias en la seva visita a Torredembarra el dijous passat. Cal fer pedagogia i moure’s entre passadissos. I no oblidem que el Partit Popular forma part del govern de Torredembarra. Alguna cosa hi podrà fer no? Esperem que la recollida de signatures anunciada dissabte vagi bé. Qualsevol torrenc o habitant d’un municipi del Baix Gaià no es pot negar a què Torredembarra deixi de tenir una estació encallada als inicis del segle passat quan està entre les 25 estacions de tot l’Estat amb més viatgers i compto amb una infraestructura a aquest nivell. El que no es podrà exhibir a Madrid és una manifestació històrica de la ciutadania de Torredembarra, perquè no ho va ser.