divendres, de juny 19, 2015

Joan Morros, la cuina és la seva vida

A en Joan Morros el van parir en una cuina. Ell mateix afirma esbossant un somriure. La restauració la porta a les venes. Li ve de família. Nascut el 1965, en Joan Morros Casasús va créixer enmig de fogons que s’encenien i s’apagaven i cambrers amunt i avall carregats de plats. Primer volent ajudar amb vuit o nou anys, fent més nosa que servei, i després convençut que de gran volia ser cuiner. El seu pare preferia que fes una altra cosa a la vida i en Joan va començar a estudiar enginyeria industrial. Però al cap d’un any va deixar-ho. La vocació podia més. El seu pare ho va acceptar, però amb una condició: abans d’estudiar hostaleria havia de treballar un any en un restaurant sense cobrar, coneixent l’ofici des de baix, netejant olles i pelant patates.

Dit i fet. Durant un any, en Joan va treballar al Finisterre, un dels restaurants de més prestigi de la Barcelona de mitjan anys vuitanta. Després va estudiar tres anys a l’Escola d’Hostaleria, on li va venir molt bé aquesta experiència d’un any al peu de canó. Molts processos bàsics ja els dominava i alguns professors i li encarregaven que supervisés els seus companys de classe mentre feien pràctiques. El perfeccionament el va fer dos anys a Tolousse. Allí va aprendre la gestió del negoci de restauració, pastisseria, tota mena de tècniques... Era una època  que França dominava sense gairebé contestació la cuina mundial, amb l’eclosió de la nouvelle cusine. Potser només el Japó i els països nòrdics s’acostaven a la cuina del país veí.

Acabada aquesta primera etapa de formació, va venir una època de tombar pel món, per a treballar i per seguir aprenent. Mèxic, el Japó, el Nord de França... A Mèxic va anar més enllà dels tòpics de la cuina d’aquell país, on hi ha, per exemple, cinquanta tipus diferents salsa de chile. Del Japó també en  va aprendre moltes coses i algunes les ha incorporat en els seus plats. El van impressionar els mercats, amb la gran quantitat de varietats de tonyina i de verdures que s’hi poden trobar. I també el tracte exquisit que reben els cuiners al país nipó. En Joan aposta per un gran futur de la cuina nipona i avisa que els propers anys se’n parlarà molt.

Després d’aquesta experiència internacional, va tornar a l’establiment dels seus pares, el Restaurant Morros. I al cap d’uns anys el va començar a dirigir. Els primers anys del seu retorn al restaurant més emblemàtic de la Torre van ser bons, però, amb l’arribada de la crisi econòmica, tot va anar cap a baix. El Restaurant Morros era d’un nivell alt, amb una clientela que es va veure molt afectada per la situació econòmica cada cop més complicada. S’havia acabat l’època que les empreses no estalviaven en despeses i els àpats van ser un dels primers capítols que van decidir retallar. O directament algunes empreses van desaparèixer.

L’ant 2010 tancava el restaurant Morros, que acumulava més de quaranta anys de brillant trajectòria, projectant el nom de Torredembarra per tot el país. En Joan explica que el tancament li va saber més greu pels seus pares que per ell mateix. Va agafar-se mig any sabàtic i va marxar. Però ha tornat a la Torre. Des de fa dues temporades treballa dirigint la cuina del Tennis Lounge Bar. Aquest local dels Munts ha passat de ser un espai per prendre una copa en bona companyia a un lloc on poder menjar amanides, carpaccios, vaporades i sobretot un bon arròs, l’especialitat d’en Joan. En la seva ment, però, està la idea d’obrir un nou negoci a la Torre, més petit que el Restaurant Morros però amb l’objectiu d’aprofitar la gent que el coneix.

Quins són els referents d’en Joan a la cuina? Ell va conèixer el Ferran Adrià de la primera etapa, quan a set o vuit fills de restauradors que preparaven un menú van rebre el l’assessorament del geni. D’això fa tres dècades, però recorda que en Ferran ja tenia una base de cuina “tremenda”, però que la seva evolució posterior no li ha agradat. En Joan s’identifica més amb la cuina de la Carme Ruscalleda o del desaparegut Santi Santamaria, perquè treballen amb producte de temporada i no amaguen el que és. Les esferificacions i les deconstruccions no l’acaben de convèncer. També reconeix que ha gaudit amb la cuina dels germans Roca.

A en Joan li agrada anar al mercat, veure quin producte hi ha i improvisar, combinant en els seus plats els productes de temporada. Reivindica la figura dels cuiners als restaurants, on creu que és el 70% de l’èxit d’un establiment. I un darrer consell: el cafè, la gran assignatura de molts restaurants, fins i tot dels de molt nivell. Recorda que el cafè és la majoria dels cops el sabor que s’emporta el client i pot deixar un mal regust o arrodonir un àpat, un conjunt que s’ha de cuidar de l’inici al final. 

Article publicat al Diari de la Torre

dimarts, de juny 16, 2015

Torredembarra tanca el cercle i ja té un alcalde republicà

El ple de constitució de l’Ajuntament de Torredembarra d’aquest dissabte ha investit Eduard Rovira com a nou alcalde de Torredembarra. Rovira és el primer alcalde d’Esquerra Republicana de Catalunya a la Torre des de la Segona República, gràcies als vots dels regidors del seu partit i dels representants del Partit Socialista i Alternativa Baix Gaià, que formaran el nou govern d’aquesta convulsa població de la costa tarragonina. Molts tenen posada l’esperança que aquest govern posarà fi a gairebé dues dècades d’inestabilitat política a en el consistori torrenc.

Amb la investidura del republicà Rovira, Torredembarra tanca el cercle iniciat en la nit de les eleccions municipals de 1999, quan Esquerra va anar a dormir havent assolit tres regidors, a punt de negociar un govern de coalició amb els dos representants socialistes i dos dels independents del GIT per desbancar de l’alcaldia el convergent Santiago Segalà, molt contestat els darrers anys del mandat, i situar com a nou alcalde Josep Bargalló. Però la recuperació d’un vot nul de CiU en el recompte a la junta electoral del Vendrell va donar el sisè regidor als nacionalistes i va deixar amb dos els republicans. Convergents i populars van tornar a pactar i Esquerra va quedar a l’oposició momentàniament, perquè un any després Segalà dimitia i al cap d’uns mesos els republicans entraven en un govern tripartit amb CiU i PSC i el convergent Miquel Àngel Lecha com a alcalde.

Torredembarra ha vist des de llavors alcaldes de diferents colors polítics que s’han succeït sense completar un mandat sencer, governs de tots tipus, dimissions, mocions de censura i, com a colofó, la Guàrdia Civil entrant a l’ajuntament i enduent-se detinguts l’alcalde i diversos regidors. Fins i tot ja es va viure un govern d’esquerres entre els anys 2004 i 2008, encapçalat pel socialista Manuel Jiménez i amb la participació del PSC, ERC, ABG i el GIT. El final va ser bastant lamentable i molts esperen que no es repeteixin els errors que van acabar amb la dimissió de Jiménez. L’escenari, set anys després, és molt diferent. Té ben poc a veure.

Però tornem al 1999. Potser molts ja no recordin qui era aquell tercer regidor d’Esquerra que va durar només unes hores. Es deia Lluís Suñé. Els republicans l’havien “fitxat” com a independent després del seu lideratge de la plataforma per la gratuïtat de l’autopista AP-7. Suñé no va digerir bé l’entrada d’Esquerra al govern l’any 2001 i va marxar, creant Alternativa Baix Gaià, al capdavant de la qual s’ha mantingut fins ara, esdevenint el regidor més veterà i sent decisiu en l’elecció d’un alcalde republicà per a Torredembarra. És la quadratura del cercle polític a Torredembarra després de setze anys marcats per la inestabilitat endèmica. Estem ara davant d’un canvi de cicle o només serà un nou capítol en la imprevisible política torrenca? Ho sabrem durant els propers quatre anys.

Publicat al setmanari Notícies TGN

dimarts, de juny 09, 2015

Cal una segona volta a les eleccions municipals?

Les eleccions locals del passat 24 de maig han deixat uns plens municipals molt fragmentats en la majoria d’Ajuntaments catalans, on hi trobem cinc, sis, set i fins i tot alguna força política més representada. Per sumar majories absolutes fan falta tres o quatre forces en un gran nombre d’aquests consistoris, amb la més que previsible inestabilitat que aquesta circumstància produirà durant els propers quatre anys, a causa dels múltiples interessos i jocs d’equilibris existents. Ens podem preparar per a un reguitzell de mocions de censura en el transcurs d’aquest mandat que ara just comença. 

La fragmentació i la governabilitat són termes antagònics en la immensa majoria dels casos i qui acaba rebent les conseqüències de la ingovernabilitat són els ciutadans en forma de picabaralles entre grups municipals, paralització de projectes, manca d’una idea clara de cap a on ha d’anar el municipi. Com podríem evitar aquestes situacions? El canvi de la llei electoral ad hoc que volia aprovar a corre-cuita el PP fa uns mesos mitjançant la qual el cap de la llista de la força més votada seria l’alcalde no sembla una bona solució.  Potser hauríem de mirar cap als nostres veïns francesos, que fan servir una segona volta per acabar de triar els seus representants municipals.

Al  nostre país ja tenim una segona volta en l’elecció dels alcaldes, però la protagonitzen els regidors electes amb aliances que sovint sobten o indignen els votants que els acaben d’escollir. Combinacions massa cops contra natura per desplaçar de l’alcaldia la força més votada i bastir pactes entre els “perdedors” per uns i forces amb “objectius comuns” per altres. Si fóssim a França aquest passat cap de setmana a Tarragona haurien d’haver escollit alcalde entre el cap de llista del PSC i el de Ciutadans o a Reus entre el de CiU i el de la CUP.

Us ho imagineu? Que haurien fet els caps de llista de les altres forces que no han aconseguit quedar entre els dos primers? Demanar el vot per un o altre o apostar per l’abstenció? I els electors? Farien cas als líders polítics i acudirien a l’urna amb una pinça al nas com els francesos d’esquerres en les presidencials de 2002 quan van haver de triar entre la dreta (Chirac) o l’extrema-dreta (Le Pen)? Un panorama ben complicat. El que cada cop sembla més clar és que hem de canviar l’actual sistema electoral i adaptar-lo als nous temps.  Com també és més que previsible que aquest mandat serà llarg i tortuós en molts municipis tarragonins.

Publicat al setmanari NotíciesTGN