salvatblog

Lluís Olivé: escacs en blanc-i-blau

2012-01-27T18:29:00.003+01:00

En Lluís Olivé em va ensenyar a jugar a escacs ja fa uns quants anys. Alguns pensareu que no era massa bon professor veient els resultats obtinguts amb un servidor. No és així. Amb en Lluís han après el joc de les seixanta-quatre caselles desenes de nois i noies de Torredembarra i alguns han destacat força en aquest esport. Un exemple recent és en Xavier Galimany, que aquest mes de desembre ha aconseguit el tercer lloc del Campionat Absolut Individual de Tarragona. Galimany també és deixeble seu.

Parlar d'escacs a Torredembarra és parlar d'en Lluís Olivé Vives. Ell no va néixer a Torredembarra sinó al nucli tarragoní de Ferran el 1932 i va venir a viure al municipi torrenc quan es va casar. Va aprendre a jugar als escacs als dotze anys a l'escola de Ferran, gràcies a un mestre que es deia Anton. Els anys seixanta ja se'l podia veure al Cafè Recreo jugant a escacs amb altres aficionats torrencs. L'any 1981 Olivé va ser un dels artífexs de la fundació del Club Escacs Torredembarra, convertint l'afició pels escacs que bullia des de feia anys a la vila en una entitat contituïda legalment i que va començar a competir de forma oficial contra altres clubs de la demarcació.

Durant els primers disset anys d'existència del Club Escacs Torredembarra, Olivé va exercir de tresorer. Cecili Aliaga, Jaume Fuxet i Joan Vila en va ser els presidents durant aquests anys, però qui realment feia funcionar l'engranatge de l’entitat, portant el dia a dia, era en Lluís. Ell era l’encarregat de les gestions federatives, el contacte amb l'Ajuntament, la publicitat i que quadressin els números a final de temporada. I també és dels del crea bon ambient al club. Sempre té un acudit preparat.

Olivé va ser l'artífex que per Torredembarra passessin els anys vuitanta i noaranta els millors jugadors d’escacs de l’estat. A la plaça de la Vila hem pogut veure jugar partides simultànies amb els socis de l’entitat local i altres aficionats del municipi l'exnen prodigi Arturo Pomar, la vuit vegades campiona estatal femenina Pepita Ferrer, el millor jugador estatal del darrer quart de segle, Miquel Illescas, i altres noms claus dels escacs de la segona meitat del segle XX com Juan Manuel Bellón, Orestes Rodríguez, Jesús de la Villa, Antoni Medina o llavors joves promeses com Alfonso Romero o Lluís Comas.

En Lluís ha aconseguit diversos títols jugant a escacs: dos Campionats Socials de partides lentes el 1991 i 1996 i un Campionat Social de ràpides el 1997. La meitat dels anys noaranta potser va ser la millor època escaquística d'en Lluís Olivé i destaca la seva actuació al Campionat de Catalunya de veterans de 1995, quan va ser el millor classificat de primera categoria i va aconseguir la categoria de preferent.

A en Lluís Olivé el podríem definir com un orfebre dels escacs. No ha tingut mai una gran preparació teòrica però el seu joc és sòlid i va de menys a més. Ha estat sempre un jugador temible en els finals de partides, d'aquells que no se'l pot donar per perdut fins que el desavantatge és molt gran. L'he vist treure taules de posicions que gairebé tothom el donava per perdut o guanyar enfrontaments on tothom apostava per un empat inevitable. Els anys no perdonen i actualment ja no diputa competicions oficials però si que continua jugant. I és que els escacs és un esport que té la característica que es pot practicar bastant més enllà de la jubiliació laboral, fins que el cervell aguanti.

Fins ara hem parlat de la vessant escaquística dels escacs, però aquesta paciència a l'hora de practicar els escacs es demostra també en altres camps. I un és el pessebrisme. Els pressebres d’en Lluís són una explosió de detalls. Els havies d’observar amb deteniment i comentar durant minuts. No hi trobaves només el naixament, l'anunciació o els Reis Mags d'Orient fent camí, sinó també, per exemple, una partida de dòmino o una calçotada on no hi faltava cap detall. Els premis que van guanyar aquests pessebres demostren la qualitat de les composicions, fruit de mesos de preparació.

En Lluís Olivé sempre ha estat del Reial Club Esportiu Espanyol en quant a preferències futbolístiques, i sempre que pot en fa gala. És molt difícil que es perdi un partit de l'equip blanc-i-blau a l'Estadi Cornellà-El Prat. Va ser un dels impulsors de la Penya Espanyolista de Torredembarra i n'és un dels membres actius. És el principal responsable que la penya sigui la primera entitat torrenca a desposar de participacions de la loteria nadalenca. Ja se'n pot comprar a ple estiu i darrerament d'un número ben curiós: el 4380. Us sona? És el codi postal de Torredembarra. Fins ara no ha tocat, però qui sap si en un futur la vila torrenca s'omplirà de milers d’euros de color blanc-i-blau. Aquesta si que seria una bona jugada.

Cinquè lliurament de la sèrie Torrencades, publicat al número de gener de 2012 del Diari de la Torre

Els primers cent dies

2012-01-23T19:00:00.004+01:00

Aquest cap de setmana m'he llegit 100 días 1 imagen. Como crear una imagen de gobierno. Escrit per en Pau Canaleta, és un breu manual amb 50 recomanacions pels qui s’enfrontin als primers cent dies de mandat. Tot i que és aplicable a qualsevol tipus de govern, encaixa més amb el d'un ajuntament. Comptant que ha aparegut no fa gaires setmanes, sembla que gairebé només el poden aprofitar de forma inmediata al nostre país Rajoy, Soraya i companyia. Però té una segona utilitat pels responsables dels nous governs municipals, que porten una mica més de mig any en el càrrec. Potser ha arribat l'hora de revisar a fons aquest primer tram de mandat.

Els cent primers dies d'un nou govern s’han convertit en una mena de ritual amb passos costums molt marcats, tan pels seus propis membres, com l'oposició o els mitjans de comunicació. Però fonaments d'aquest periode tan crucial pel futur d'un nou executiu es basteixen abans i a partir del dia 101 també hi ha molta feina a fer. L'obra de Canaleta és un manual interessant per la biblioteca d'un asessor polític, per llegir-lo i consultar-lo de tant en tant, però també és recomanable per alcaldes i regidors, als quals Canaleta s'hi dirigeix directament en alguns passatges del llibre. Personalment és un llibre que m'ha fet reflexionar molt sobre els darrers mesos de la meva vida professional.

Jo confesso que me l'he llegit

2012-01-20T19:11:00.005+01:00

Són gairebé 1.000 pàgines, però us he de confessar que no se m'ha fet llarg. És uns novel·la de novel·les, que va endavant i enrera de la convulsa història europea, viatjant per diferents països i oferint-nos diverses trames. Hi ha molt amor i molt de mal i dolor. Això és Jo confesso, la monumental obra de Jaume Cabré, una obra que me la van regalar els amics i que vaig començar a llegir el dia de Nadal. I amb un ritme constant he anat llegint fins que l'he acabat i m'he quedat amb aquella sensació d'haver llegit una de les obres imprescindibles de la literatura catalana, un clàssic prematur.

Llegia fa unes setmanes que el llibre desprèn honor de Nobel. El prestigiós premi literari és una aspiració històrica de la la literatura catalana i m'atreviria a dir que Jaume Cabré ha presentat la candidatura definitiva. Amb el camí obert l'any 2007 amb la Fira del Llibre de Frankfurt i la traducció de la darrera obra de Cabré, Les veus del Pamano, a l'alemany i altres llengües, l'objectiu tan anhelat per la nostra literatura i el nostre país no és una utopia sinó una possibilitat real. Per si de cas, llegiu Jo confesso.

Fraga és Espanya

2012-01-16T21:34:00.007+01:00

Era el meu ídol quan o era un nen. Tenia una energia extraordinària en el seu moment. Era una força de la naturalesa, un verdader animal polític.

Així definia l'Alejandro Fernández Manuel Fraga a Anatomia d'una passió, el llibre que vaig escriure sobre el diputat i portaveu del PP a l'Ajuntament de Tarragona. La segona i la tercera frase les podria subscriure. La primera, no. Tenia altres referents polítics quan jo era un nen. Fraga no tenia ni facebook ni twitter però les dues principals xarxes socials bullen des que ahir a la nit es va conèixer la seva mort. Se succeeixen els comentaris, majoritariament poc positius quan no totalment negatius, sobre la figura del polític gallec. La premsa escrita ha lloat de forma gairebé unànime però amb diferents graus de fervor la figura de l'exministre franquista, de l'exlíder d'Alianza Popular, de l'expresident de la Xunta de Galicia, de l'exbanyista de Palomares, de l'exambaixador a la Gran Bretanya, del protagonista de la mítica cançó de la Trinca…

Cal reconèixer que el darrer mig segle d'història de l'Estat espanyol no es pot entendre sense Manuel Fraga Iribarne. "La figura de Fraga encarna el que ha estat la transició espanyola: com un ministre d'un règim dictatorial es pot integrar a un règim democràtic sent-ne ponent de la Constitució, liderant la principal força de l'oposició i presidint una comunitat autònoma. Molt normal no és, francament!", escrivia jo mateix de bon matí al Facebook. M'atreveixo a anar més enllà: Fraga és Espanya. Fraga és la Transició. I per això jo vull una Catalunya independent.

Espanya és un lloc on els ministres d'un règim dictatorial són pares de la Constitució democràtica i presideixen governs autonòmics que abans abominaven. No m'agraden els maniqueïsmes. Ja ho sabeu. A la vida no hi ha bons molt bons ni dolents molt dolents. Fraga no és el dimoni ni un sant. És espanyol i per això s'ha pogut moure en la política espanyola durant dècades, hi hagués el regim que hi hagués, tingués la motxilla que tingués ja fossin sentències de mort, banys a Palomares o frases com "La calle es mia" y a "Que precio van los garbanzos". I ha mort al llit, com Franco. Espanya és això. La Transició és això. No és l'actual cap de l'Estat un monarca designat per un dictador?

Urdangarín: penúltima estocada a la monarquia espanyola

2012-01-14T10:49:00.005+01:00

La monarquia és una institució anacrònica i només es pot mantenir si cau simpàtica i té un comportament exemplar. Fins ara, la monaquia espanyola s’havia basava en un rei “campetxanu” i que vivia de renda de la seva actuació a la nit del 23-F i una família que no feia gaire soroll i de tant entan distreia al personal amb un casament de conte de fades. Fins i tot algun dels membres de la família reial semblava que treballava, com la Infanta Cristina, a la Caixa; o el seu germà Felip gravant reportatges de fauna espanyola a la televisió estatal.

A la dècada dels 90 eren impensables les parodies i sàtires sobre la família reial que actualment es poden veure a la premsa i la televisió. Recordeu oi el que li va passar en Quim Monzó el 1994 al Persones Humanes? Mitja dècada després les portades del Jueves –tot i el ridícul segrest judicial de fa uns anys- o les imitacions reials d’en Toni Albà a Polònia demostren que el respecte per la institució monàrquica espanyola cotitza a la baixa.

Per tot això el Cas Urdangarín està fent un mal molt profund a la monarquia espanyola, que no només rep atacs des del republicanisme progressista o independentista sinó de l’extrema-dreta, que ja saliveja veient José María Aznar com a president de la III República Espanyola. El cas ha esquitxat el gendre del rei però el dit acusador -sempre pressumte- comença a assenyalar la infanta Cristina, la filla del rei. La darrera esperança de la monarquia espanyola és el futur rei Felip VI –quin mal rotllo que em dóna aquest nom- i la seva dona, Letizia. Si aquesta parella no atura aquesta línia descendent, la corona espanyola no durarà massa perquè perdrà la seva raó de ser i no en tindrà prou amb la feina de les revistes del cor i certs aduladors promonàrquics que pululen pels mitjans de comunicació estatals.

Més Streep que Tatcher

2012-01-08T18:41:00.005+01:00

Meryl Streep fa una de les grans interpretacions de la seva vida a La dama de hierro, i és ferma candidata per aconseguir un nou oscar que engradexi una mica més la seva ja pretigiosa carrera. Però la inmensa interpretació de Streep no va impedir que sortís del cinema pensant que aquest biopic sobre qui va ser durant més d'onze anys la primera ministra britànica, Margaret Tatcher, hauria pogut ser molt millor. Els qui ens agrada la política podem disfrutar amb aquest film, però la sensació que s'hauria pogut aprofundir en alguns aspectes de la trajectòria de Tatcher i arrodonir una bona pel·lícula que sembla més encarada als fans de la Streep, que ens commou interpretant a una crepuscular Tatcher, afectada per la demència senil.

Margaret Tatcher és un dels grans personatges polítics de la segona meitat del segle XX i la política britànica i europea actual no es pot entendre sense el llegat de qui va ser coneguda com la Dama de ferro, nascuda el 1925 i que amb 24 anys ja va aspirar a ocupar un escó a la Cambra dels Comuns. El 1959 va obtenir l'acta de diputada i a principis dels setenta va ser ministra del govern conservador liderat per Edward Heath. La pel·lícula posa molt èmfasi en el fet de que sigui un dona enmig d'un món d'homes, quan Tatcher va ser més que això. El 1975 va aconseguir el lideratge dels tory i quatre anys després es convertia en la primera cap de govern britànica.

La seva obra de govern va ser molt discutida per l'esquerra, que sempre l'ha dibuixat com el fet dels sindicats, i a la pel·lícula queda molt ben reflectit. La Guerra de les Malvines va fer-li augmentar la popularitat fins a quotes molt elevades i va ser reelegida el 1983 i el 1987. Al costat de Ronald Reagan i Bush sr. va liderar la fase final de la Guerra Freda i la caiguda dels règims comunistes. Però s'ho va creure massa i el 1990 una revolta interna va obligar-la a dimitir i deixar pas a l'anticarismàtic John Major, la seva antítesi que va perllongar set anys més l'hegemonia conservadora al 10 de Downing Street.

De la pel·lícula ens hem de quedar amb la inmensa interpretació de Meryl Streep, però també en alguns moments que tenen un gran paral·lelisme amb el moment polític actual, marcat per les retallades, i que es va afrontar amb receptes calcades a les actuals. També podem recordar la Guerra de les Malvines, que aquest any en celebrem els trenta anys d'aquest conflicte que va enfrontar la Gran Bretanya amb Argentina i va acabar amb la victòria britànica. O el terrorisme de l'IRA, ara gairebé oblidat. La pel·lícula fa un salt vertiginós entre el 1982 i el 1990, any de la caiguda de la Tatcher, com si Phillyda Lloyd, directora també de Mamma mia, tingués ganes d'acabar-la. La dama de hierro s'ha d'anar a veure, però sense depositar-hi esperances d'una obra mestra i limitar-se a gaudir de la interpretació de la Streep i recordar un cop més aquells mitificats anys 80 i una figura irrepetible de la política europea del segle XX.

Iowa complica el panorama republicà

2012-01-05T11:02:00.002+01:00

Els caucus d'Iowa han donat el tret de sortida a les primàries republicanes o el que és el mateix: l’elecció de qui s'enfrontarà a Barack Obama el proper 6 de novembre. Els qui estem tocats per l'efecte West Wing, la grandissísima sèrie protagonitzada per Martin Sheen, seguim la carrera presidencial americana un interès extranyament explicable. Potser només per l'enyorança d'aquell producte televisiu del genial Aaron Sorkin o també per l'admiració per un sistema polític tan dierent del nostre, on els partits no tenen res a veure amb les estructures ferrees del nostre país i els pot passar el que ara els succeeix al Partit Republicà: no els acaba de convèncer cap candidat i estan orfes d'un líder sòlid.

El resultat de les més de 1.700 asssemblees locals d’aquest petit estat rural de tres milions d'habitants amb una població molt majoritàriament blanca han complicat encara més la batalla al partit de l'elefant com si no estigués prou ennuvolat el panorama. La victòria per només 8 vots del teòric favorit, Mitt Romney, sobre un sorprenent Rick Santorum, afegeix incertesa en les files del Partit Republicà, que veuen possibilitats reals de derrotar els demòcrates però li manca el seu Obama.

Romney ostenta des de fa mesos el títol de favorit però no fa trempar la parroquia republicana, que ha vist com els darrers anys el seu centre de gravetat s'ha escorat cap a la dreta, molt cap a la dreta. De res li ha servit a l'exgovernador de Massachussets renegar de les seves posicions proavortistes i a favor d'una cosa semblant a un sistema públic de salut. L'exsenador Santorum, molt més identificat amb la ideologia imperant al Partit Republicà, ha fet una campanya austera basada en el porta a porta i de moltes trobades -370 ha dit ell- amb simpatitzants republicans, i ha empatat virtualment amb qui ha gastat milions i milions de dòlars en anuncis negatius.

El tercer en discòrdia és el veterà llibertari Ron Paul, un outdsider que ha sorprès a molts, mentre que l'incombustible Newt Gingrich, el líder de la majoria republicana al Congrés en l'època Clinton, no passat del quart lloc però no tira la tovallola i el governador texà Rick Perry està meditant que fa després de ser només cinquè. Qui ha decidit plegar és la mussa del Tea Party, Michelle Bachman, després d'obtenir un trist 5% de vots i dóna suport a Santorum, l'home de moda. Dimarts vinent arriben les primàries de New Hampshire, que poden aclarir una mica més el panorama al Partit Republicà o complicar-lo una més. Encara més. Fins i tot diuen que l'esperança blanca republicana encara no s'ha manifestat. Embolica que fa fort.

L'any de Sopa

2012-01-03T00:28:00.007+01:00

Aquest dia de cap d’any ha culminat l'any del retorn de Sopa de Cabra amb l'emissió pel Canal 33 de Camins, un reportatge de Lluís Danés sobre el grup musical gironí que excava en les interioritats dels quatre components històrics que queden vius -Joan Cardona va morir ja fa uns anys-. El treball de Danés ens va permetre conèixer els caràcters tan diferents de Quintana, Thió, Lisicic i Bosch i els difícils equilibris que van portar -o almenys no van poder impedir- a la dissolució del grup l’any 2001 però que han permès la triomfant gira d'aquest any. El documental deixava la porta oberta al retorn de Sopa de Cabra però també advertia de les dificultats.

Aquest ha estat també el meu Any de Sopa de Cabra. Recordo amb emoció el concert del passat 24 de setembre al Tàrraco Arena, sobretot els compassos inicials del Boig de la ciutat, però també la interpretació de les cançons mítiques, banda sonora de la meva vida com El Carrer dels Torrats, Si et quedes amb mi, No tinguis pressa o L'Empordà, entre altres. El concert em va enganxar en un moment personal molt especial, difícil, i va ser com una teràpia excel·lent per girar full d'aquells dies tempestuosos, amb algunes lletres que identificaven molt bé aquella situació. Havien passat deu anys des del comiat dels Sopa de Tarragona al mateix escenari quan encara era plaça de toros. També hi era.

Sopa de Cabra és el gran grup de l'època daurada del rock català. Després del retorn d'aquest any ha quedat clar. Els Pets són l'únic grup del mític concert del Sant Jordi de 1991 que ha aguantat ininterrompudament en actiu, però potser per aquesta raó els falta la mística dels gironins, que encara han augmentat la llegenda amb aquesta gira de concerts del final d'estiu-inicis de tardor de 2011 i l'interrogant de la publicació d'un nou treball amb temes nous. Mentrestant podrem seguir escoltant les seves cançons i El retorn, el darrer recopilatori, acabat de publicar amb el material dels concerts al Sant Jordi.

Internet no pot ser sinònim de fragilitat i indefensió

2011-12-31T11:31:00.003+01:00

El diari digital Reus Digital va patir el dilluns 26 de desembre un atac informàtic que li ha causat greus problemes i encara aquest dissabte no podia publicar els comentaris dels lectors a les notícies. El dia de Sant Esteve, que no va ser triat a l’atzar sinó de forma planificada, va aparèixer una notícia falsa anunciant el tancament del diari digital i durant tres dies no va poder actualitzar els cotinguts. Es tracta d'un fet sense precedents, clarament delictiu i que ja ha provocat reaccions de suport entre el col·lectiu periodístic, com el comunicat del Col·legi de Periodistes o aquest article d'en Tomàs Carot.

Aquest trist episodi viscut pel degà els mitjans digitals reusencs m’ha fet reviure un episodi que la Direcció de Comunicació Corporativa de l'Ajuntament de Reus vam patir fa uns setmanes, quan vam crear el twitter oficial de l'Ajuntament. Unes hores després del primer tweet, un twitter “pirata” va començar a piular exactament el mateix que l'oficial. Ens vam posar en contacte amb Twitter, però no només va tardar molt a fer-nos cas sinó que va suspendre el nostre twitter, segons ens van dir després perquè ens van confondre amb spam. Finalment el nostre twitter va tornar a estar a actiu i es va suspendre “l’usurpador”. Va ser un naixement twittaire una mica traumàtic, però actualment el twitter oficial de l’Ajuntament de Reus ja supera els 600 seguidors.

Dos casos diferents però amb un punt de contacte que és la fragilitat i la indefensió davant de certes conductes delictives que ens trobem a internet i a les xarxes socials. Està clar que cal una regulació més important de les xarxes social i d’internet en general. Els comentaris en segons quins webs i blogs continuen sent insultants i calumniadors. No aporten res positiu i si de negatiu. Ja ho vam patir amb el bloc col·lectiu el Saló dels Penjats els anys 2007 i 2008. Continuem gual. Un pas més ja és l’usurpació de personalitat i els atacs com el patit per Reus Digital. Sóc un gran defensor del 2.0. Hi disfruto des del punt de vista personal i hi treballo des del professional. És el moment que tots ens posem una mica les piles perquè internet deixi de ser un territori sense llei, però tampoc no ens passem de frenada. És qüestió de trobar l'equilibri. Serà millor per a tots.

Un nou fruit d'en Canosa

2011-12-27T21:07:00.003+01:00

Després de República TV, l’Imperialisme dolç és el segon llibre que llegeixo d’en Francesc Canosa. I en cauran més. Segur. L’imperialisme dolç el vam presentar #lacanallesca el passat 2 de desembre a la Llibreria de la Rambla. Per ser més exactes va ser en Toni Aira qui va presentar el darrer libre de Canosa i Canosa va fer el mateix amb la darrera criatura literària d'en Aira. Una presentació creauada que va ser una delícia pels qui vam estar-hi presents. Dos amics que es van deixar anar parlant l’un de l’altre van apuntar cap a nous projectes interessants.

Minuts després el vaig comprar i he aprofitat les estones que m’ha deixat lliure aquest intens mes de desembre per llegir l'Imperialisme dolç, un llibre que no arriba a les 200 pàgines i que també es pot consumir d'una tirada perquè és de lectura agraïda. O fer-ho durar més, com és el meu cas. En Canosa té un estil molt personal, i que en aquest llibre s’accentua encara més. I és que està parlant de la seva terra, el que ell anomena el Far West de Catalunya i se li nota l'orgull pel #Lleidapower.

L'imperialisme dolç, amb un subtítol tan suggerent com Catalunya salva Extremadura del Plan Badajoz us permetrà endinsar-vos els orígens de la indústria de la fruita dolça a Lleida durant l'època de la Mancomunitat i els pioners somiaven en convertir les comarques lledatanes en la Califòrnia catalana, però també els plans que tenia Franco per treure Extremadura del subdesenvolupament. El 1945 és l'any 0 del somni redemptor franquista. Veureu que el cafè para todos no és un invent de la Transició i descobrireu moviments tan esperpèntics com el leridanismo. Podreu transitar per les aventures empresarials que van permetre la consolidació d'aquest imperialisme dolç per tot l'Estat espanyol, però sobretot submergir-vos i conèixer la sempre desconeguda rerabotiga de Catalunya.

La dona i el mar: Iris Gual

2011-12-22T22:16:00.003+01:00

Fa vint-i-cinc anys que treballa al mateix lloc i s'hi vol jubilar. I això que reconeix obertament que no era la seva vocació. Ho era i ho és la biologia. L'Iris Gual Figuerola hauria preferit treballar en un laboratori i, quan estudiava, pensava que mai es dedicaria a l'ensenyament. Però la vida et porta sovint per itineraris poc planificats, inesperats. Va començar fent una substitució com a professora de secundària i l’any 1986 va entrar a treballar com a mestra al Col·legi Sagrat Cor, a Tarragona. I fins ara. Quan es va incorporar a l'emblemàtica escola tarragonina algunes docents eren monges. Ara ja no n’hi ha. Llavors els nois i les noies estaven segregats i ara assistexen junts a classe. Un quart de segle és molt de temps.

A l'Iris li agrada estudiar. Disfruta fent-ho. Per això està convençuda que un dia o altre publicarà la seva tesi doctoral que diferents circumstàncies de la vida han anat ajornant. Llicenciada en Biología, té publicada una tesina sobre la consanguinitat a les nostres comarques. També ha fet els cusos de doctorat de Ciències del Mar. I és que la mar és la seva gran passió. I la que banya Torredembarra la coneix amb profunditat. Possiblement és la persona que més la coneix. Fa submarinisme i observa el fons marí. Amb la posidònia, planta aquàtica típica de la Mediterrània, hi manté una relació gairebé íntima des de fa vuit anys. No és casualitat que escollís ‘Posidònia i altres herbes’ com a títol del seu bloc.

El mar està present en tots els llibres que ha escrit, com una guia per classificar petxines i un llibre submergible. Aquest mes de desembre es presentava la seva darrera obra, escrita a quatre mans amb en Gabriel Comes, La mar dels pescadors de Baix a Mar, editat pel Centre d’Estudis Sinibald de Mas, entitat de la qual ella en va ser presidenta. En Gabriel Comes s'ha encarregat de la part històrica i social i l'Iris Gual de la part científica i d’ecologia marina. Un treball en equip que deixa un document imprescindible per a les generacions futures que vulguin conèixer com Torredembarra es relacionava amb la mar durant la segona meitat del segle XX.

Una relació més curta i segur que menys satisfactòria ha estat la de l'Iris amb la política. Confessa que ella era de les que afirmava que la política no serveix per a res i que dedicar-s’hi era perdre el temps. La seva màxima relació amb l'Ajuntament la política havia estat formant part, des de la seva fundació, del Consell Municipal de Sostenibilitat, integrada en les comissions de Medi Litoral i la de Residus, Aigua i Energia. Mai s’havia imaginat que seria regidora a l’ajuntament del seu municipi, però els amics i amigues la van animar l’any 2007 acceptar l’oferta d'ocupar el segon lloc de la llista de l’Alternativa Baix Gaià. I va obtenir l’acta de regidora.

No se'n penedeix del seu pas per la casa gran, on diu que va apendre molt, però a trompades. Va estar els quatre anys a l’oposició i li queda el cuquet d’haver “manat”, però admet haver-se sentit escoltada pels companys de formació i també de l’equip de govern. Durant el seu segon any de regidora ja va veure que la política no era el seu lloc i per això mai es va plantejar demanar una excedència de la seva feina. Coneix casos d’amics i amigues seus que s’havien dedicat a la política i després d’alguns anys allunyats de les aules, el retorn al contacte amb els adolescents havia estat molt complicat. Ella està satisfeta de la relació que manté amb els alumnes i de no haver fet un parèntesi de conseqüències imprevisibles a causa de la política.

Més enllà de la docència, la investigació i la política, trobem una Iris implicada en el teixit associatiu torrenc. És membre del grup teatral ‘Nus escènic’ i col·labora en les Jornades del Bull, el plat més típic de Baix a Mar. Del Centre d’Estudis Sinibald de Mas en va ser primer secretària amb Gabriel Comes a la presidència i després el va rellevar com a màxima responsable de l’entitat durant el periode 2000-2004. Ha continuat després a la junta com a vocal de ciències. Sembla més còmoda en aquest segon rol que no en posicions de més responsabilitat on, segons ella, se li menja el temps la paperassa. A ella li agrada la investigació i no destinar hores i hores a tasques administratives.

Per la seva feina, els seus estudis, la seva tasca política i en entitats, l’Iris s'ha hagut de moure entre papers, ja siguin apunts, exàmens, informes o balanços comptables. Però on millor es troba és a la natura, caminant per la muntanya, passejant vora el mar, descarregant adrenalina llançant-se en parapent o en vies ferrates. Actualment es troba en una època de descompressió després del seu pas per la política local, acabant de presentar un llibre, observant la posidònia i l’erosió de la platja de Torredembarra i fent classes. I ben segur que amb la tesi al cap.

Publicat al número de desembre de Diari de la Torre

Les tres P’s que li falten Ona la Torre

2011-12-20T23:49:00.002+01:00

Fa uns dies vam conèixer les magnífiques dades d'audiència d’Ona la Torre. La darrera onada de l'EGM ha portat l'emissora torrenca als 12.000 oients -4.000 més que en el darrer estudi- i ja només té davant un gegant radiofònic com Tarragona Ràdio. En quatre anys i mig d'existència, els resultats obtinguts per Ona la Torre són espectaculars i cal felicitar a tots els integrants de l'equip professional i també l'estol de col·laboradors altruistes, del qual en tinc l’orgull de formar-ne part.

Però Ona la Torre té marge de millora i m’atreveixo a afirmar que, sobretot, li falten 3 P’s i una quarta que sempre recorda el seu acual director, en Joan Enric Vidal, que és la potència, amb una antena que doni més abast a l’emissora. Diuen que estpa en procés. Una de les P que li falta a Ona la Torre és publicitat. És inconcebible que l'emissora no tingui espais publicitats pagats. Bàsicament per dues raons: hi ha empreses i establiments disposats a fer-ho i seria una gran ajuda en un moment econòmicament complicat com l'actual. M'arriba una raó que si fos veritat a més d'un els hauria de caure la cara de vergonya.

Una segona P són els podcasts. Es troba a faltar a la pàgina web poder baixar-nos els diferents programes per poder-los sentir íntegrament o en fragments en qualsevol moment del dia. Complementaria perfectament l'emissió per internet, disponible des de fa temps. I la tercera P és el públic. Hi ha programes que no entenc com no tenen públic a l'estudi. S'han de buscar maneres per atreure oients que vulguin viure la ràdio en directe i més amb les magnífiques instal·lacions d'Ona la Torre. Ara que ens apropem al cinquè aniversari podríem pensar en aquestes tres P's.

El ple de Reus, per internet

2011-12-17T21:01:00.002+01:00

El ple municipal de Reus d’aquest divendres es va poder seguir en directe per internet via streamming. Durant les gairebé quatre hores de sessió més de 120 persones es van connectar en diversos moments a la retransmissió i el twitter va estar força animat amb el hashtag #plereus. Els dies anteriors, en la preparació, i durant l'emissió del ple vaig estar-hi molt a sobre i quan veus que les coses han sortit és inevitable sentir-te satisfet de la feina feta i, al mateix temps, conscient que hi ha molt marge de millora.

Les administracions públiques tenen una gran oprtunitat amb les noves tecnologies per apropar-se a la ciutadania i més en l'àmbit local. Són canals directes per oferir informació i per poder rebre queixes i suggmeriments. La interactivitat és la base de les xarxes socials i el ciutadà o la ciutadana que l'usa per contactar amb l'administració ha de trobar una resposta com més ràpida millor. No hi ha res pitjor, més contraproduent, que sentir-se ignorat.

A l'Ajuntament de Reus ja hem obert el twitter i el facebook i no només amb l'objectiu de ser-hi perquè s'hi ha de ser sinó amb uns objectius definits. L'emissió dels plens municipals en directe és un nou pas i un exercici de transparència molt important que, a més, obre grans possibilitats que seguirem explorant.

Aquelarre a piulades

2011-12-13T23:15:00.003+01:00

He de reconèixer que em costaria molt mirar el programa de TV3 El convidat sense tenir al telefon mòbil a la mà amb el twitter en marxa. I alguns de vosaltres segur que també us passa. Sinó no s'entén el tràfic espectacular que registra aquesta xarxa social durant l'emissió d'aquest programa d'entrevistes. Aquest dilluns, amb la visita de l'Albert Om a ca la Rahola es va arribar al punt culminant d’aquest idili entre El convidat i Twitter. Diumenge ja hi havia gent que escalfava motors. N’hi ha que s'ho feien a sobre.

El bombardeig durant el programa va ser terrible i la resaca postmatx, llarga. Uns quants hashtags relacionats amb el contingut del programa van ser trending topic: #rahola, #robertoelfacha, #tresllits… Una mena d'aquelarre twitaire. Per cada comentari favorable, unes quantes desenes de crítics, una gran part destroyers totals. Una exhibició d'ingeni, això si. Havíem viscut moments intensos a la xarxa social amb altres convidats, com Gerard Quintana, Xavier Sardà o Miquel Calçada, però els nivells amb la Pilar Rahola van ser més escandalosos. Jo mateix vaig seguir el programa amb un ull al twitter: piulant, llegint i sobretot rient molt.

Dies com ahir ens ajuden a calibrar els nivells a què ha arribat aquesta xarxa social i com ens ha canviat la forma de relacionar-nos no només entre nosaltres sinó amb altres mitjans de comunicació. Però no oblidem que els twittaires som encara una minoria i que el fragor de la batalla piuladora no ens faci perde de vista el món real. La conversa fent el cafè o a la feina no es pot peedre.

Llegint el darrer Eco

2011-12-10T11:07:00.005+01:00

L'última novel·la d'Umberto Eco ha estat la primer llibre que llegeixo de l'escriptor i semiòleg Italia. Després d'enfrontar-me a les més de 550 pàgines d'aquesta obra, us haig de dir que la recomano als qui no els espanti una lectura que en certs moments pot ser densa. Ens trobem davant d'un llibre de diferents nivells de lectura i som els lectors els qui hem de trobar el nivell de profunditat que volem aconseguir. El nom de la rosa , pel·lícula basada en el llibre del mateix nom escrit per Umberto Eco, és una pel·lícula que he vist un parell o tres de vegades i no m'importaria torna a visionar un dia d'aquests i el llibre me l'han recomanat diversos cops. Potser algun dia el llegiré o potser prefereixo una altra de les obre d'Eco entremig dels dos títols.

El cementiri de Praga tracta de la vida d'un personatge bastant repelent -que provoca repulsió- com és el Capità Simonini, un gran impostor, que ens permet fer un viatge per la història europea de la segona meitat del segle XIX. I sobretot conèixer una mica més l'antisemitisme creixent que va patir Europa en aquella època i que va acabar desembocant en el genocidi hitlerià. El llibre està ple de detalls sobre temes ben variats, que va des de la gastronomia al satanisme, passant per la maçoneria. Una proposta interessant si no us fan por els llbre gruixuts i amb una espessor considerable. Jo us la recomano.

El Congrés del PSC: una partida d'escacs

2011-12-06T23:08:00.003+01:00

S'acosta el congrés del PSC. Una setmana escassa per al que molts apunten que serà la refundació del socialisme català, que el 20 de novembre van tancar cicle electoral demolidor. Uns resultats nefastos que els ha deixat amb la quota de poder més baixa des de les eleccions municipals de 1979. Tres teòrics candidats aspiren a la primera secretaria. L'alcalde de Terrassa, Pere Navarro, hi arriba com a gran favorit, per davant del batlle de Lleida, Àngel Ros, i l’exalcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena.

Em comentava l'altre dia una militant de base que no està tan clar que Navarro surti del cap de setmana congressual com a màxim dirigent del PSC. Apostava per Miquel Iceta. És veritat que el moviment d'un dels nicaragüencs més l·lustres presentant-se com a home de consens no haurà estat un brindis al sol. Ni molt menys! Compta amb massa experiència Iceta per haver fet un pas en fals. Qui també ha fet una passa endavant ha estat l’'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, un dels principals càrrecs institucionals del PSC, apostant per Pere Navarro. En el tauler d'escacs del socialisme català hi ha moviments continus i altres que preparen la seva jugada.

Àngel Ros, que té pesos pesants com Marina Geli fent-li la campanya, ha volgut avançar-se a una previsible derrota en la lluita per la secretaria general presentant la seva candidatura a les primàries com a presidenciable a la Generalitat. Podem veure un PSC bicèfal, sense que el màxim dirigent orgànic sigui al mateix temps el cap de cartell a les eleccions catalanes? En estructures tan piramidals com els partits polítics catalans i espanyols costa veure aquest tipus de plantejaments i que no acabin malament. L’excepció és el Partit Naconalista Basc. Si la bicefalia convenç als quadres i militants socialistes és on Iceta hi pot dir la seva. A veure si a can PSC passarà com als cònclaves papals, on qui entra papa surt cardenal.

Entrem a la rebotiga de l’Antònio Sonsona

2011-11-30T17:00:00.002+01:00

Des de l'any 2008, quan passo pel carrer Antoni Roig, trobo a faltar un establiment. Des de fa més de tres anys ja no sento aquell "Hola Jordi" ni puc contemplar l'estesa de capçaleres de diaris de procedències molt diferents. Tampoc puc improvisar una tertúlia de butxaca, ja sigui a peu de carrer o buscant un llibre enmig d’atapeïdes prestatgeries. Com la majoria de vosaltres ja deveu saber, estic parlant de la Llibreria Sonsona, un negoci que els germans Antònio i Maria Teresa han mantingut obert durant 37 anys a la principal artèria comercial de Torredembarra.

L'Antònio Sonsona Vidal, nascut el 1940 a Torredembarra, respira paper imprès des de ben petit. El seu pare tenia una petit taller d’impremta i allí hi va començar a treballar, però ben aviat va veure que això de posar una lletra al costat d’una altra no encaixava amb el seu caràcter. Durant uns anys va lligar la seva vida laboral a la fàbrica de cintes de l'Hermen Cortasa, fins que va sentir veus que en Cecili Aliaga es traspassava l’històrica llibreria del carrer Antoni Roig. Va contactar-hi i ben aviat es van posar d’acord. L’any 1971 l’Antònio i la seva germana Maria Teresa iniciaven una aventura que es va allargar gairebé quatre dècades.

La joventut significa impuls, ganes de fer coses noves, i la Llibreria Sonsona va esdevenir ben aviat un referent en la distribució de premsa a la demarcació de Tarragona. A l’establiment del carrer Antoni Roig s’hi podien trobar les vint-i-cinc principals capçaleres d'Europa, incloses les edicions continentals dels grans diaris nord-americans com el US Today, el Wall Street Journal o l'International Herald Tribune. També s’hi podia comprar tota la premsa nacional i bona part de l’estatal, sobretot les del nord de la península.

L'Antònio coneixia molt bé quin era el seu mercat i també quines eren les rutines necessàries per esdevenir el referent en la distribució de premsa de la seva zona. Abans que en Pep Guardiola ens animés a aixecar-nos ben aviat, el protagonista d'aquesta torrencada es despertava abans que els carrers estiguessin posats, conscient que l'estadística diu que el 75% dels diaris es venen abans de les onze del matí i que no se li podien enganxar els llençols si volia teixir una xarxa d’abastiment de rotatius a càmpings i supermercats de la contornada. Els anys vuitanta i noaranta van ser d’activitat frenètica en aquest establiment del carrer Antoni Roig.

Si baixaves les escales situades a l'esquerra del mostrador, a Can Sonsona també hi trobaves llibres. Allí vaig acabar la col·lecció d’àlbums d’en Tintín i vaig comprar còmics d’Astèrix, Massagran i Eric Castel, llibres de Tria la teva aventura i, més endavant, altres títols més gruixuts. Els tres pilars de la venda de llibres eren Sant Jordi, Nadal i els llibres de butxaca per a l'estiu. La Llibreria Sonsona sortia al carrer per Sant Jordi, una tradició heretada de l’època de la imprenta de son pare.

Un tercer estadi de Can Sonsona era la rebotiga, escenari de tertúlies més o menys improvisades. Ens en parlava el periodista Joan Anton Rosell fa uns mesos en aquesta mateixa publicació. I és que per aquella llibreria hi passaven directors de diari, consellers de la Generalitat, cuiners i metges de prestigi, alts càrrecs d’Hisenda i capitans generals. L'Antònio diu que coneix molta gent i és veritat. En el darrer número del Diari de la Torre, el Tres estrelles Michelin Juan Mari Arzak comentava que des que es van conèixer en un sopar fins al tancament del negoci, l’Antònio li enviava tots els retalls de premsa que parlaven d’ell i del seu restaurant. L'Antònio és un observador i amb murrieria m’explicava que un exalcalde de Torredembarra tenia el constum d’anar a comprar el diari cada diumenge i "curiosament" un estol de ciutadans rondaven a aquella hora per Can Sonsona. Quan aquest batlle va tornar a ser només regidor, aquests personatges, "inexplicablement", van canviar de costum dominical.

El març de 2008 l'Antònio i la Maria Teresa van decidir tancar la paradeta. Els tocava per edat i també perquè el negoci ja no rutllava com abans. L'avanç tecnològic era imparable. De premsa se'n venia menys i també havia baixat sensiblement el material d’oficina i escolar. Els arxivadors i els clips cedien terreny davant dels ordinadors i els llapis de memòria, un sector on la Llibreria Sonsona no hi havia entrat. Dins de la nova generació no havien trobat relleu i aquell estiu va ser el primer en 37 anys que al carrer Antoni Roig no hi havia aquell babel de capçaleres. Però a generacions de torrencs i torrenques ens quedarà sempre a la memòria la Llibreria Sonsona, amb l’Antònio i la Maria Teresa formant un gran equip que va situar aquest establiment com una referència del sector a nivell tarragoní.

L'última de Ferran Torrent: una d'espies... i més

2011-11-25T21:21:00.004+01:00

Hi ha autors amb qui estableixes una relació especial. A mi em passa amb Ferran Torrent. La primera novel·la seva que vaig llegir fou Gràcies per la propina , pocs dies abans d'iniciar la universitat. Un moment de frontera a la meva vida. Aquell primer any a l’Autònoma vaig llegir els seus llibres anteriors, magnífiques novel·les policiaques com Un negre amb un saxo o Cavall i rei. Després he anat llegint les obres que ha anat publicant amb una regularitat admirable i he pogut advertir una evolució literària tan evident com interessant. Semblava que havia tocat el cim amb la trilogía iniciada per Societat limitada, però les seves darreres creacions són dues peces imprescindibles.

En el Boulevard dels francesos, publicada l’any passat, Torrent ens va traslladar a la València dels anys seixanta i amb Ombres en la nit encara ens porta més enrera, a l’any 1947 i ens situa a Viena i a la capital del País Valencià. La trama torna a estar molt ben aconseguida, gererant una atmosfera de novel·la d’espies, però també ens fa pensar amb els problemes existencials dels protagonistes. Si voleu saber-ne més compreu la nova novel·la de Ferran Torrent. Si heu disfrutat amb les darreres, aquesta no us decebrà.

Breus apunts sobre el 20-N

2011-11-21T21:33:00.006+01:00

Les eleccions generals d'aquest 20-N han estat analitzades i reanalitzades durant les darreres hores i potser pot costar trobar-hi nous matisos als números i els percentatges. Però tinc ganes de dir-hi la meva i ho faré amb dotze punts sobre el que considero més interessant sobre els resultats dels comicis.

1. M'ha sorprès més la castanya electoral del PSOE que la majoria absoluta del PP.

2. La majoria absoluta de Rajoy ha estat més folgada que la d'Aznar l'any 2000: 186 enfront 183. No només això: Rajoy ha deixat el PSOE amb 110 diputats i Aznar, amb 125.

3. CiU ha guanyat per primer cop les eleccions generals a Catalunya. Només l'enquesta del CEO ho havia detectat i molts tertulians se’n van enfotre. Però amb 16 escons obtinguts amb Duran i Lleida com a candidat, encara li falten dos per arribar al récord amb Miquel Roca de cap de llista.

4. El PP ha demostrat que té un sostre inflanquejable a Catalunya sinó canvia el seu discurs i són els 12 escons de Piqué. En aquests comicis s'ha quedat amb 11.

5. La coalició abertzale Amaiur ha estat la revelació d'aquestes eleccions amb 7 diputats i demostra que l'Estat espanyol havia silenciat electoralment desenes de milers de votants. Se li sumem els 5 representants obtinguts pel PNV, la majoria nacionalista a Euskadi és aplastant.

6. El PP ha aconseguit la majoria absoluta per la decable socialista, que ha perdut més de 4 milions de vots, i no pels 500.000 que han guanyat els conservadors.

7. La Izquierda Unida de Cayo Lara recupera terreny amb 11 escons però esta lluny dels 21 d'Anguita el 1996. Iniciativa puja de dos a tres diputats i iguala el seu millor registre.

8. UPyD obté cinc diputats enfront de la solitut de Rosa Díez el 2008 i un d’aquests és l’actor Toni Cantó, la nota exòtica de la jornada, tot i que els amics valencians no sé que opinaran d’això. Diez treu foc pels queixals amb la llei electoral. Ja ho sabia abans de presentar-se.

9. ERC ha demostrat que més val fer el congrés abans que després d'unes eleccions. Està pendent de consolidar el tercer escó i igualar els resultats de 2008, però després de les desfetes a les autonòmiques i les locals, es pot dir que han salvat els mobles. Ara li queden dos anys i mig per rearmar-se.

10. El 2008 els partits minoritaris van perdre pes i tres anys i mig després no només han recuperat terreny sinó que l’han millorat. Han passat de 26 a 54 escons. Han doblet resultats.

11. Catalunya i Euskadi s'erigeixen com dues illes enmig de la marea blava. Més al sud tenim Sevilla on el PSOE ha guanyat amb Alfonso Guerra com a cap de llista. Una dada: aquest home porta 34 anys com a diputat.

12. Em quedo amb la portada d'avui de El Punt: “Catalonia is not Spain”. Catalunya vota diferent (i Euskadi també). Ho tindrà en compte Rajoy o passarà el corró de la majoria absoluta?

Disfrutant altre cop amb Tintin

2011-11-17T22:08:00.002+01:00

El pas de còmic a pel·lícula és molt perillós. L'estrena de Les aventures de Tintin. El secret de l'unicorn s’havia anunciat amb bombo i plateret i la parella Spielberg-Jackson semblaven aportar una solvència al projecte. A més m’havien arribat bones crítiques. Però unes certes prevencions tens. Doncs vaig disfrutar molt la pel·lícula. Molt. Aquesta barreja d’àlbums –El cranc de les pinces d'or i El Secret de l'Unicorn- amb algun personatge d’altres volums, com la sempre entranyable Bianca Castafiore, els ha sortit bé a Jackson i Spielberg i han creat una 24a aventura de Tintín que és altament recomanable anar-la a veure.

Em considero molt tintinòfil. Em meu primer àlbum recordo que va ser L'Estel misteriós, el nove àlbum de la sèrie. Me’l va regalar l’Albert, que per mi era com un avi, i primer només em mirava les darreres pàgines quan els bolets creixien i petaven, però tota la història és molt ben aconseguida. També em va deixar Tintin al Tibet, que el tenia ell per casa. La col·lecció la vaig acabar amb dotze anys i des de llavors em vaig reelegir els còmics molts cops. Aquelles 62 pàgines sempre m'aconseguien abduir gairebé des del començament fins al final.

Ara feia anys que no em tornava a submergir en l'univers Tintin i aquest film m'ha fet reviscolar la meva tintiofilia. Espero no caure en els cants de sirena del merxadatge que està envaint-nos. Ja tinc mono de la propera aventura del la factoria Spielberg-Jackson, tot i que un alt per cent altíssim de l'èxit de la pel·lícula el té el genial Hergé. A veure quin cóctel ens preparen aquest parell de cracks.

20-N: equador entre debats, vídeos i twitter-entrevista

2011-11-13T18:22:00.006+01:00

Hem esgotat dues terceres parts de la campanya electoral del 20-N i que voleu que us digui. Fluixota! Dilluns em vaig empassar tot el debat Rajoy-Rubalcaba i va ser força decebedor. Sort que el twitter es desenvolupava un debat paral·lel que vaig aprofitar força. Continuo pensant que el debat el va guanyar Rubacalcaba. Va estar millor que Rajoy. Però les expectatives de golejada i un líder popular que va aguantar molt més del previst van convertir la pírrica victòria de Rubalcaba en el seu adéu a qualsevol possibilitat de revertir la tendència i el camí de Rajoy a la presidència fa una baixada vertiginosa.

Un vídeo ha tornat a protagonitzar una campanya a Catalunya. Aquest cop, de la factoria nicaragüenca de Zaragoza. Les crítiques han caigut a tort i a dret des de tots costats i l'han retirat. O això diuen! Per que l'any 2011 no pots retirar un vídeo, perquè continua circulant facis el que facis. És un insult a la intel·ligència dir-ho. El director de la campanya del PSC s'ha sortit amb la seva i mentre es parlava de les retallades en sanitat de CiU -encarnades al vídeo per un maniquí que veia impasible com moria un pacient- no s'ha parlat d'altres coses.

A Tarragona hem tingut l'episodi protagonitzat pel president Pujol i el cap de llista socialista, Francesc Vallès. El primer titllava d'incult al segon i el convidava a estudiar més després que treiés pit amb la feina del PSC amb el corredor del meditrerrani. El segon li enviava el seu currículum i la seva tesi electoral. Ha estat el més animat fins ara a nivell de territori, on el triple empat entre el PSC-CiU i PSC que indiquen la majoria d'enquestes està en perill, sobretot per un suposat vot ocult socialista i l'empenta popular a les grans ciutats. CiU pot pagar la bipolarització amb l'esfumament l'anhelat segon diputat. Aquest diumenge ha exhibit múscul a Reus i li queden uns quan dies per treballar fort.

A Ferraz continuen inventant per reduir la golejada. L'últim invent, la twitter-entrevista del canallesc Antoni Gutiérrez Rubí al candidat Rubalcaba, que havia de respondre un allau de preguntes en nou segons de màxim per cada una. L'entrevistador ens va explicar les interioritats de la twitter-entrevista a la 8a #canallesca, a més d'altres històries que en aquest post podeu consultar. Tornant a la campanya, ens resta menys d'una setmana per a la seva finalització i crec que podem esperar alguna traca final de Rubalcaba. De Rajoy n'esperem el guió actual -"jo sóc la solució"- i un quants banys de masses més com el d'aquest diumenge a València.

20-N: Punt de partida

2011-11-05T16:09:00.002+01:00

Aquestes eleccions espanyoles que ja han entrat en la recta final, és a dir la campanya electoral, em produeixen sensacions contradictòries des del punt de vista de la comunicació política. Aparentment sembla que tot el peix ja estigui venut. I menjat i digerit per alguns. L'enquesta del CIS que es va fer pública el primer dia de campanya, ahir divendres, és demolidora: el Partit Popular obtindria una majoria absoluta récord i el PSOE, una desfeta bíblica. És aquest l'escenari del 21 de novembre o els sondejos deixen de detectar alguna variable important? Pot fer alguna cosa Rubalcaba per evitar passar a la història com el pitjor presidenciable socialista?

He sentit a més d'un que avisa d'un cert vot ocult socialista. S'han canviat les tornes? El tradicional vot ocult ha passat del PP al PSOE? La marca socialista està pel terra. Només cal mirar el tamany del logotip als cartells electorals. Zapatero ha fet molt mal al partit amb seu a Ferraz i és un llast pesadíssim per un Rubalcaba que fins fa quatre mesos formava part del seu executiu. L'exministre atia el fantasma de la dreta i busca el cos a cos amb Rajoy, però el cap de llista conservador té traçat un camí en què no hi té lloc l'enfrontament directe amb el seu rival més enllà de l'unic debat electoral, el 7-N, moderat per l’incombustible Manuel Campo Vidal.

Escoltava l’altre dia un tertulià, entès en comunicació, que comparava la campanya de Mariano Rajoy amb la de l’actual president del FC Barcelona, Sandro Rosell. Ja poden cridar i provocar-lo els seus rivals, que ell no baixarà a l’arena dialèctica. Els manuals més bàsics de política ho desaconsellen i els directors de la campanya popular en fan cas sense posar-hi cap pero. El presidenciable conservador parlarà el menys possible fins el final de la campanya i s’envoltarà el màxim que pugui de masses enfervorides, buscant l’efecte del carro guanyador.

L'equip de Rubalcaba deu haver repassat les grans remuntades de la història, com la de Truman contra Dewey en les presidencials nord-americanes de 1948 o la d’Schroeder contra Stoiber el 2002 en la carrera per la cancillería alemanya el 2002. La remuntada socialista és una missió més que difícil i impedir una majoria absoluta popular, encara que fos només per un escó, ja li mereixeria a Rubalcaba passar als altars de la política i la comunicació política. És aquest el meu maxim interès per aquesta campanya.

El gran error del Nàstic

2011-11-01T11:51:00.003+01:00

El Nàstic no l'he cobert mai de forma contínua durant la meva carrera periodística però si que l'he seguit de forma puntual i/o indirecta des de la secció d’Esports de El Punt, al Més Tarragona i com a interessat per l'esport local en general. I algunes conclusions n'he pogut treure. Les xifres que diumenge comentaven a RAC-1 en Xavi Puig i en Jaume Aparicio eren concloents: uns desena d'entrenadors en la darrera dècada. A entrenador per temporada. Un club amb aquesta inestabilitat a la banqueta no pot anar bé. Ni els tècnics dels ascensos van durar gaire en la temporada següent. Un, Jordi Vinyals, ni la va començar. I la segona època de Luis César ha estat desastrosa i ha matat el mite grana de la darrera dècada.

La inestabilitat també s’ha instal·lat a la directiva i més des que un Consell d'Administració en dirigeix els destins. Josep Maria Andreu, Raül Font, Xavier Salvadó, José Maria Fernández... La crisi actual s’emporta per endavant entrenador, director esportiu i president. Oportunitat almenys per fer foc nou. En els darrers anys el club grana s'està malacostumant a lluitar per evitar el descens a Segona B i aquest cop és el "més difícil encara". Quatre punts dels primers 33 possibles és una llosa molt pesada. Ara han confiat en un tècnic amb dilatada experiència per solventar tan difícil papereta. Veurem si Jorge d'Alessandro se’n surt.

Un dels handicaps que ha tingut el Nàstic els darrers anys és, segons el meu punt de vista, la poca consolidació de la plantilla. Cada inici de temporada ha representat la renovació de la meitat o més de l'equip. I el que sempre he trobat més a faltar: el Nàstic hauria de tenir quatre o cinc jugadors com a mínim del primer equip forjats a la pedrera grana. Potser aquí està el gran error de fons del Nàstic: un futbol base que no genera producte pel primer equip. Dieu-me noms de la darrera dècada de jugadors fets a la pedrera que s’hagin consolidat al primer equip. Silenci.

Amb mitja dotzena de jugadors "tarragonins" el conjunt grana tindria una plantilla més barata i l'afició trobaria més referents. Quan les coses van bé, no importa que tot l’equip estigui comprat a cop de talonari, però quan van mal dades la imatge és d’uns mercenaris que no fan bé la seva feina. Per anar bé, i amb una visió de futur, hi hauria d’haver una base de la casa i fitxar a fora el que pugui millorar el que surt de la pedrera. Però això ja no passava ni a Segona B. Aquesta és una feina a llarg termini i no el curterminisme que ha mogut el club grana els darrers anys. Cal inversió econòmica, però, abans de tot, cal creure en aquest model. L’altre model és l’actual, que ha portat el Nàstic a una crisi gairebé total.

Josep Font o quan per ser torrenc no cal haver nascut a Torredembarra

2011-10-28T17:23:00.003+02:00

Hi havia una època en què les càmeres digitals no existien i fotoshop era una paraula de significat desconegut. Compràvem carrets de dotze, vint-i-quatre o trenta-sis fotos i havíem d’enquadrar, enfocar bé i no posar els dits enmig de l'objectiu perquè no hi havia segona oportunitat. Quan s’acabava el carret tocava anar-lo a revelar i esperar ansiosament els dos o tres dies preceptius per veure els resultats dels nostres experiments fotogràfics durant el darrer viatge, aniversari o casament. En aquella època hi havia a Torredembarra dos fotògrafs: en Joan Rius i en Josep Font. A ells dos –i els seus col·laboradors- se’ls podia veure en tots els saraus, amb la càmera, capturant imatges que serien revelades, exposades i potser comprades. No havien arribat les grans cadenes i encara menys la fotografia digital. Eren altres temps.

En Josep Font Gumfaus, nascut a Sant Pere de Torelló l'any 1941 però que des del Dia dels Innocents del 1967 viu a Torredembara, tenia llavors i té encara el seu establiment al carrer de la Sort. La seva professió és la de fotògraf però la seva implicació en el seu municipi d’adopció ha estat molt més profunda. Josep Font és l'exemple més paradigmàtic que per ser torrenc no cal haver nascut a Torredembarra. Fins i tot n'hauria pogut ser alcalde. Però aquest “detall” deixem-lo per més endavant.

Més enllà de fotògraf, Font és un artista, un artesà de la fusta, també pintor. El Tio mòbil, el més gran de Catalunya, ha estat la seva darrera creació. L’hem pogut veure els darrers Nadals, des del seu naixement l’any 2008, fent les delícies dels més petits de Torredembarra llençant caramels a tort i dret. Font i el seu Tio mòbil han colaborat a donar a conèixer el nostre municipi apareixent a La Marató de TV3 2009 i al programa de la televisió autonòmica Divendres, que va visitar-nos la tardor passada. Fa unes setmanes va tornar a sortir a l’espai de sobretaula de TV3, que va passar per la localitat veïna d’Altafulla. Ens va mostrar com constrir baldufes.

A en Josep l'hem pogut veure també ballar sardanes. Des dels nou anys que balla la que diuen que és la dansa més bella de totes es danses que es fan i es desfan. I des de fa molts anys ensenya a ballar a les noves generacions. Aquesta és una de les seves grans passions i si les sardanes tenen el protagonisme que tenen al nostre municipi és en gran part gràcies a ell. L'Agrupació Sardanista l'Antina gaudeix d'una salut de ferro després que ell assumís el càrrec de president quan el secretari de l’entitat ja portava els papers de la dissolució a l'Ajuntament.

El trajecte laboral del protagonista d'aquesta torrencada ha estat circular. Als onze anys va deixar l’escola i va començar a fer boixets al torn del seu pare, a terres osonenques. Tot i la seva habilitat construint boixets, va escollir la professió de fotògraf, que va apendre durant el servei militar. Va traslladar-se a Martorell amb la seva dona, però allí no es guanyava la vida i un viatjant li va recomanar que anés a Torredembarra, un poble de 3.000 habitants que fins llavors no coneixia ni la seva existència. A la Torre de finals dels seixanta, on tot just el turisme començava a oferir oportunitats, no hi havia cap fotògraf professional i va provar-hi sort. Els inicis van ser complicats però va tirar endavant a base d’enginy i reconeix haver-se guanyat bé la vida. Això sí, treballant molt. Molt.

Fa una vintena d’anys, la proliferació arreu de Catalunya de les trobades de puntaires van tornar a obrir un mercat pels boixets. Animat per la seva dona, en Josep va tornar a posar-se a fer boixets en un taller que va muntar a la seva parcel·la de Vespella de Gaià i que va arribar a créixer fins arribar als onze treballadors. Ha venut a tot Catalunya, l’Estat espanyol i ha obert mercat a Alemanya, França i Anglaterra.

En Josep Font també he passat pel món de la política. Podríem dir que va estar en el lloc i en el moment menys adequats. L’any 1987 va encapçalar la llista de Convergència i Unió, però enfront seu es va trobar el Grup d’Independents per Torredembarra, el GIT, liderat per l’alcalde, Celestí Salort, i la majoria absolutíssima que va aconseguir. Curiosament l’any 1979, Font havia estat peça clau en la triomfant campanya de Salort com cap de llista convergent. Vuit anys després s’hi va enfrontar, va perdre i va tastar l'amargor dels bancs de l'oposició. En va quedar tan fart que gairebé no vol sentir parlar de política, ni a la ràdio. Font és l'únic dels cinc caps de llista convergents que ha tingut Torredembarra que no ha estat alcalde i el seu resultat electoral no va ser molt diferent a altres alcaldables convergents. Segalà va ser alcalde el 1991 amb un grapat de vots més. Potser el destí l’ha compensat poguent veure el seu fill gran, en Pere, com a regidor i membre del govern municipal. I ara, candidat al Senat.

La política és un capítol tancat per en Josep, tot i que la seva dona i el seu fill continuen molt implicats en aquest món del quan ell no en guarda un bon record. Recorda quan li van dir que a la política cal anar-hi amb mala llet. I en Josep no en gasta massa. Ara és feliç envoltat de la seva dona, els seus sis fills i una colla de néts i nétes, cultivant la seva vena més artesana, amb la barretina i les espardenyes. Continua molt actiu en diversos fronts, potser més que mai. Sempre ens quedarà el dubte de com seria Torredembarra si Josep Font n’hagués estat alcalde.

Endintsant-se en el 'Món de Reus' de la mà d'en Josep Baiges

2011-10-23T21:28:00.003+02:00

Ja m'he acabat les 400 pàgines de Els 100 dies que van canviar el Món de Reus, que tal com assenyala el subtítol de la portada és una 'Crònica electoral del #Reus22m'. Josep Baiges ens transporta a través de desenes de posts del seu blog El Món de Reus a la precampanya, campanya i postcampanya electoral de les eleccions municipals de Reus 2011, que van causar un canvi històric en el govern de la capital del Baix Camp després de 32 anys de governs socialistes.

Tenim davant nostre una crònica d'uns comicis històrics que, tal com m'apuntava l'altre dia l'Isaac Albesa, serà imprescindible pels qui en el futur vulguin estudiar aquesta epoca. L’Isaac és l’ideòleg del pas del blog al llibre, a través d’Edicions Salòria, una nova editorial de la Seu d’Urgell que amb l'obra de Baiges inicia la col·lecció La Piulada. Curiosa connexió rusenca-urgellenca que ha permès que durant una setmana Els 100 dies que van canviar el Món de Reus ocupés el quart lloc dels llibres de no ficció més venuts a Catalunya. Quasi res!

La presentació del llibre, el 22 de setembre a la sala d'actes del Centre de Lectura va ser un acte massiu, amb desenes d’assistents drets i amb Baiges acompanyat de l'actual alcalde de Reus, Carles Pellicer, i el seu antecessor, Lluís Miquel Pérez. El blog va ser un verdader fenomen durant les eleccions municipals reusenques perquè va cobrir un buit evident: una publicació feta a Reus que informi i analitzi l’actualitat que genera la ciutat. La resposta de la societat civil reusenca va ser destacadíssima aquell vespre de dijous.

Llegit el llibre -m'ho he pres sense pressa- he de reconèixer que més enllà d'una crònica exhaustiva d'un procés electoral únic i irrepetible per les circumstàncies històriques que el van envoltar és un manual per endinsar-se en el Món de Reus. Té moments punyents, que trenquen amb aquesta imatge ensucrada que molts tenen de l’autor i a la qual ell mateix es refereix en algun moment. També mossega i no només fa massatges, com diria un popular crític televisiu. L’obra de Baiges és, en definitiva, un mapa de la societat política i civil reusenca, amb els seus personatges, les seves realacions, els escenaris, els moments, ideal per als qui acabin d’arribar a la capital del Baix Camp i vulguin aprofundir en aquest món tan especial com apassionant.

Tarragona 2017: una oportunitat, una il·lusió

2011-10-16T20:48:00.003+02:00

Tarragona ha estat designada aquest dissabte 16 d'octubre per acollir els Jocs del Mediterrani 2017 en la reunió del Comitè Olímpic a Mersin (Turquia). He viscut l’esdeveniment enganxat la ràdio: escoltant-la (la SER i Tarragona Ràdio) i fent-ne (Ona la Torre). I també al Twitter, amb el hastag #tgn2017. Ha estat un matí de dissabte especial, ple de sensacions i que també dóna lloc a reflexions. He detectat molta euforia, una alegria col·lectiva i també aquest sentiment tan del país de l’autoodi, l'enveja, dels agoreros que avisen del desastre d'uns jocs de tercera fila que ningú els vol.

I és clar que no estem davant d’uns Jocs Olímpics ni un Mundial de Futbol, però Tarragona i el Camp de Tarragona han aconseguit convertir-se durant quinze dies de l'estiu de 2017 en la capital esportiva de la Mediterrània, del Mare Nostrum, organitzant un certamen ideal per a ciutats mitjanes com la capital tarragonina. La feina de la candidatura és ara posar les bases perquè tot surti bé i convertir aquests jocs i les seves limitacions en una oportunitat per situar Tarragona al mapa i que quedi un pòsit d’infraestructures i de projecció després del 2017.

Al Camp de Tarragona li calia un èxit com aquest i un objectiu com el que és ara que aquests siguin els millors Jocs del Mediterrani de la història. El camí cap a la designació ha estat complicat, amb tocs d’èpica i no del tot perfecte. Si hi ha punts foscos s’han d’acabar d’aclarir, però el que cal ara és unitat per posar-se a fer feina i fer-la bé. La inversió econòmica és important -130 milions d euros- i pot semblar desaconsellable en temps de crisi, però la construcció de noves infraestructures i l'organització crearà llocs de treball. I potser el més important: pot generar una il·lusió col·lectiva, que en moments difícils com l’actual, és el que cal.

En la memòria tenim els Jocs Olímpics de Barcelona 92, que curiosament van ser designats 25 anys menys un dia abans que ha estat escollida Tarragona 2017. Capricis del destí. Barcelona va saber aprofitar aquells jocs. Esperem que Tarragona i el Camp de Tarragona també ho sàpiguen fer. Finalment, també com a torrenc també m'alegro de la designació tarragonina perquè Torredembarra també serem subseu el 2017, concretament de badminton i voleibol.

Els diaris en paper s’estan morint?

2011-10-09T20:42:00.003+02:00

Dimecres vam celebrar la 7a Canallesca, una trobada periòdica que fem periodistes del Camp de Tarragona amb un convidat del panorama comunicatiu del nostre país. Aquest cop el protagonista va ser en Vicent Partal. En la conferència prèvia al Col·legi de Periodistes l'inici de Partal va ser demolidor: “Els diaris en paper i la telvisió tal com la coneixem avui en dia han mort.” Frases semblants sentia fa quinze anys quan començava la carrera de Periodisme a l'Autònoma. Una dècada i mitja després els diaris continuen existint i fins i tot n'han aparegut de nous.

És una evidència que els grans diaris i també els locals no travessen el seu millor moment. Les vendes cauen i la contractació publicitària s'ha enfonsat. La caiguda d'ingressos ha provocat l’aprimament de les plantilles i la conseqüent pèrdua de qualitat dels productes. Sembla que el full de ruta de Vicent Partal s’està complint. Ho reforça el fet que les noves generacions no compren diaris. Em sento representant de la darrera generació de consumidor de diaris en paper. Sóc dels que disfruto passant les pàgines amb els dits fent un cafè. Però compro pocs diaris i entro molt als digitals.

Als nous mitjans digitals els està costant captar publicitat i sobreviuen gràcies a les subvencions i anuncis procedents de les administracions públiques. Cap a on anem doncs? Partal defensa que els nous mitjans digitals els han de fer viables els seu lector i Vilaweb ja ho està fent i ha captat més d’un miler de “col·laboradors”, que paguen un mínim de 60 euros a un màxim indeterminat, mitjançant diverses categories. El periodista valencià no creu en el pagament per accedir a webs o els continguts Premium. Creus en el mitjà, doncs paga. Estem davant d’un canvi de paradigma?

"No estem en una transició sinó en una revolució. Res serà com ara d’aquí a uns anys", deia dimecres Partal. "Pensa que els diaris en paper sempre els maten abans d’hora el qui viuen del digital. Els diaris tal com els coneixem potser s'acabaran, però no per ser substituïts per informació gratuïta a granel", em comentava pel twitter un excompany de facultat que ara treballa de maquetador en un diari barceloní. Quan va aparèxer la televisió, molts es van aventurar a enterrar la ràdio i ben entrat el segle XXI està més viva que mai. El panorama de la premsa del paper durant els propers anys està molt enfosquit i els diris s'han de reiventar. Avui el diari Ara il·lutrava totes les seves pàgines amb quadre de Joan Miró. És aquest el camí? Ho seguirem atents.

Pep Rovira: sota els pals, sota la banqueta

2011-10-06T23:45:00.005+02:00

En aquest darrer número del Diari de la Torre , que ja està al carrer, hi he començat una nova secció. Feia uns mesos que meditava un canvi i m'he inventat 'Torrencades'. Cada mes intentaré aconstar-me a través d'un article a algun personatge de Torredembarra, de diferents àmbits, amb qui més o menys hi hagi tingut relació en algun moment de la meva vida. A través d'ell intentarem conèixer una feina, un lloc, un ambient, uns valors, coses que potser poca gent sap... Una nova aventura que em fa il·lusió i espero que us agradi.

Abans d’en Pep vaig conèixer la Mariona, la seva dona. M’ensenyava a nedar aquelles tardes d’estiu de finals dels vuitanta. Vinga a fer piscines, amb el suro i sense. Brassa, crawl, papallona o esquena. Vam ser molts els torrencs i torrenques que vam aprendre a nedar amb la Mariona a la piscina municipal de Torredembarra. En Pep, el seu marit, no el vaig conèixer personalment fins l’any 1997, tot i que abans n’havia sentit molt parlar d’ell, com l’entrenador d’aquell Roda de Barà dels anys vuitanta i principis dels noaranta, amb el radiofonista Luis del Olmo a la presidència, que va ascendir de la regional profunda fins a la Tercera Divisió, a tocar de la Segona B. Van quedar segons a la lligueta d’ascens. Tretze temporades ha estat en Pep Rovira al club rodenc. És el club de la seva vida. O potser no?

Josep Maria Rovira Torres, nascut el Dia dels Inocents de 1943 a Baix a Mar, el vaig tractar molt aquella temporada de 1997-1998, quan el Roda de Barà havia baixat a Primera Catalana i ell va acceptar el repte de tornar a entrenar un equip que ja no comptava amb el pressupost, ni de bon tros, de la primera etapa a l’entitat. Luis del Olmo feia unes quantes temporades que havia deixat la presidència. El president era llavors Lluís Marco, oncle de l’actor del mateix nom. El recordo aquelles fredes tardes d’hivern amb l’inseparable puro i la seva característica veu rogallosa. Deu venir de família. A la banqueta estava en Pep Rovira, afrontant una segona etapa al capdavant del Roda. Hi arribava després de pujar el seu estimat Europa a la Segona Divisió B i viure tres temporades difícils del club gracienc, les de l’exili als camps del Martinenc i l’Horta, mentre s’estava construint el un estadi, el Nou Sardenya. I és que l’Europa, fundat l’any 1907 i un dels clubs amb més història i mística de la capital del país, és l’altre equip de la vida d’en Pep: hi ha jugat i hi ha entrenat.

Diu la dita popular que segones parts mai van ser bones. Quanta raó! Aquella temporada va ser molt dura pel Roda de Barà i també per en Pep Rovira amb un pressupost gens esplèndid comparats amb altres de la Primera Catalana. Recordo molta lluita, bon joc i resultats menys positius, fitxatges en el mercat d’hivern, i l’amarg sabor del descens a Regional Preferent, a última hora. Però en Pep va aguantar tota la temporada, fins el darrer partit. No el van destituir. Hauria estat una gran injusticia. Recordo molts finals de partit, col·locant-li la gravadora a peu de camp i lamentant aquella punta de mala sort que havia fet escapar algun punt que al final es va notar en excés.

Amb en Pep Rovira vaig mantenir-hi el contacte i és que és d’aquelles persones que ve de gust saludar pel carrer. Ell va afrontar nous reptes professionals, en equips com el Vilanova o el Salou i també el Torredembarra, que després d’unes quantes temporades a Regional Preferent havia baixat a Primera Regional. Tampoc no era una època de vaques grasses al club torrenc, però en Pep va mantenir la categoria durant el parell de campanyes que hi va ser. Recordo que va usar alguns mètodes llavors força comentats, com portar tots els jugadors al cinema a veure una pel•lícula. I funcionava. Després de l’aventura torrenca va anar al Catllar, pujant-lo a Preferent i quedant a un gol de l’acens a Primera Catalana. Vuit temporades, entre entrenador i secretari tècnic, va estar el de Baix a Mar al Catllar, on va decidir posar punt i final a la seva carrera com a tècnic.

Fins ara he parlat només d’una de les facetes futbolístiques d’en Pep Rovira, la d’entrenador. Però abans de les banquetes, en Pep va tenir una llarga carrera com a porter de diferents equips. Els seus inicis van ser al juvenil del Nàstic de Tarragona, on hi va arribar amb 14 anys, i al cap d’uns mesos l’Espanyol ja es va fixar en ell i el va incorporar al seu equip juvenil. En aquells anys va jugar amb la selecció catalana juvenil. Després va passar a l’equip amater de l’Espanyol, que el va cedir al Vic, de Tercera Divisió. Va tornar, fruit d’una nova cessió, al Nàstic i amb el conjunt grana va quedar a un sol gol de l’ascens a Segona Divisió, perdent contra l’Hospitalet en el partit decisiu. La temporada següent va ser cedit precisament a aquest equip barceloní, on va jugar a Segona Divisió.

Com tots els joves de l'època a en Pep li va tocar fer la mili, a les Illes Balears. I va fitxar pel Mallorca. Era la temporada 1965-1966. A l’equip illenc va debutar a Primera Divisió, a més de participar en diversos partits amistosos, inclosa una gira per Nigèria. Sabadell, Llevant i Badalona també van comptar amb els seus serveis, fins que la temporada 1970-1971 es va incorporar a l’Europa i va quedar-se al club del barri de Gràcia fins la campanya 1979-1980. Un total de 10 temporades i 319 partits oficials de lliga. En Pep Rovira és el tercer jugador amb més partits jugats amb l’Europa al campionat de lliga. Es va retirar el juny del 1980. Les xifres del porter torrenc en el club europeïsta són de vertígen.

L'empremta d'en Pep Rovira al club gracienc encara perdura ara en forma de penya, concretament el Grup Europeïsta Pep Rovira, fundada el 1980 i que actualment, amb una cinquantena de membres, encara es reuneix per debatre sobre el club i organitza desplaçaments de l'Europa fora de casa. Si un dia aneu al Nou Sardenya, l’estadi de l'Europa, sempre podreu dir que sou del mateix poble que un dels mites de la seva història centenària.

I el Codi Penal?

2011-10-02T21:50:00.002+02:00

Estem inmersos en plena campanya electoral de les eleccions generals del 20 de novembre. Estem sentint les primeres propostes concretes dels partits que concorren als comicis. Tinc l’orella en atenta a veure si finalment sento alguns dels candidats proposa una reforma a fons del Codi Penal. Actualment Catalunya i l'Estat espanyol estan a les guies tant de les grans xarxes de criminals internacionals com dels personatges que volen fer de la delinqüència el seu modus vivendi i hi deu posar: “Veniu a l’Estat espanyol que podeu delinquir, entrareu per una porta de la comissaria i en sortireu per una altra”.

Aquesta setmana hem conegut nouacasos d’ocupacions il·legals d’habitatges, tant de propietaris privats com de les administracions públiques i en què els ocupes s’hi queden perquè els empara l’edicifi legislatiu actual. Un altre tema per pensar-hi. Però en quin país vivim? Els cossos policials expressen la seva impotència davant d'aquestes situacions i els propietaris clamen contra aquesta impunitat. Mentre, aquests ocupes organitzats coneixen aquesta situació legal vergonyosa i se n¡aprofiten rient-se a la cara dels propietaris i dels representants de l’Estat. La justicia és lenta, lentíssima. Mentrestant, aquests personatges van fent i les victimes corren el risc de passar a ser culpables.

Com diu aquella vella frase, aquest país és un “cachondeo”. I no sento que els qui es presentin a les eleccions tinguin massa intenció de solucionar-ho. Hem vist governar dretes i esquerres els darrers anys i tot continua igual. Cal un enduriment de les lleis per protegir els qui volem fer les coses bé i perquè pintes, delinqüents i criminals sapiguen que qui la fa la paga. I sinó hi ha prou presons se’n fan més. Seran diners ben invertits. Mentre aquesta situació no canviï, el nostre país continuarà sent un focus d’atracció de le crem de le crem de la delinqüència europea i un terreny adobat per personatges que saben que es poden saltar les normes més elementals de la convivència i no els passarà res.

Tot torna a començar

2011-09-27T00:19:00.002+02:00

Dijous passat el meu nom va aparèixer en diversos diaris i digitals. Vaig ser notícia perquè el Govern de Reus havia decidit canviar de director de comunicació. És a dir, canviar-me a mi. Us he de confessar que ha estat difícil encaixar una decisió com aquesta. Alguns ho sabeu de primera mà. Durant aquests dies he parlat amb molta gent. Bons amics i amigues. I també ho he fet amb diversos regidors i regidores reusencs. I l'alcalde. I ens hem entès. També he analitzat molt aquests dos mesos escassos en el càrrec. L'autocrítica sempre és necessària. De tot se n'ha d'aprendre per fer-ho millor.

També he parlat amb qui a partir del 17 d’octubre ocuparà el meu lloc a l’Ajuntament de Reus, en Josep Maria Arias. I també ens vam entendre. Em va oferir ser la seva mà dreta com a coordinador del gabinet de comunicació de l’Ajuntament de Reus, amb una especial dedicació a la implantació a les xarxes socials, fer un salt necessari en el 2.0. I vaig acceptar l’oferta, tal com ho va anunciar divendres en roda de premsa l'alcalde de Reus, Carles Pellicer. Els mitjans de comunicació no ho han recollit amb tanta efusivitat com la meva destitució -com era previsible i fins i tot comprensible- i aquest post intenta cobrir aquesta manca d’informació. Perquè ha de servir un blog com aquest sinó?

Com diu la cançó de Mishima que dimecres evocava en un post recordant la mort fa un any de la meva àvia, Tot torna a començar. Fins el 16 d’octubre continuaré ocupant el càrrec de director de comunicació de l'Ajuntament de Reus i a partir de l'endemà m'incorporaré com una peça bàsica de l’equip que encapçalarà en Josep Maria Arias. Ell s'adequa al nou perfil que busca el govern de Reus, més veterà, amb més trajectòria. No hi puc fer més, tinc 33 anys i el meu currículum és el que és. Sóc qui sóc. És una qüestió purament biològica. A partir d'ara espero aprendre al seu costat, seguir treballant al costat d'uns grans professionals i respondre al màxim a la confiança dipositada en mi fa dos mesos pel Govern de Reus. Tenim molta feina a fer.

Arrenca la cinquena temporada de 'Blogs a Ona la Torre'

2011-09-24T18:31:00.003+02:00

Aquest dissabte ha començat la cinquena temporada de Blogs a Ona la Torre i ho ha fet dins d'un dels nous programes de la graella de la ràdio municipal de Torredembarra: L'Aperitiu, presentat per l'Aleix Figueras. Més o menys cada mes podreu escoltar-me passant revista a l’actualitat blocaire-facebookera-twittaire i entrevistant algú que tingui molt a dir en aquest sector de les noves tecnologies i xarxes socials. Serà una secció dins d’aquest programa que s'emet cada dissabte de les 12:00 a les 13:30 hores al 107.0 FM, per internet o per la TDT.

Avui havíem d’entrevistar en Josep Baiges per parlar del seu blog El món de Reus i el seu llibre, una crònica esplèndida a base de posts del canvi polític que la capital del Baix Camp va viure la darrera primavera. Però la tempesta d’aquesta matinada ha provocat que les trucades telefòniques no poguessin entrar a l’estudi. Ja sabeu que en aquest país cauen quatre gotes i comença a fallar tot. Però en Josep Baiges el tindrem d’aquí a unes setmanes. “Palabra”, que diuen a l'APM.

La secció, sense en Baiges a l’altra banda del fil telefònic, ha estat per a mi una teràpia després d’una setmana molt dura. La ràdio és un desengrassant per al meu cervell. Ja us ho he dit més d'un cop. Hem repassat twits torrencs, les novetats al facebook, spotify i altres eines que trobem a la xarxa. De la resta del programa en destacaria el moment nostàlgia musical, recordant canços mitiques com Ramon ets un mamon, de Bars; Pol petit, de N'Gai N'Gai i Amor d’estiu, de Tancat per defunció.

I ja fa un any que te'n vas anar

2011-09-21T00:09:00.005+02:00

Aquesta cançó em recorda molt el dia que te'n vas anar: el 21 de setembre de 2010. Potser perquè aquella nit havia d'anar a veure el concert de Mishima a Tarragona. Però la teva inesperada marxa, abans de temps, però inevitable, va impedir-ho. Ara ja fa un any que no hi ets. I avui et sento molt a prop. Molt. Potser la teva presència m'ajuda a relativitzar tot el que mha passat en un dia tan llarg. La vida de tant en tant et dóna empentes, però t'aixeques i tires endavant. La teva marxa va ser un cop fort. Eres la darrera àvia que em quedava, la iaia Peia, que de petit em feia les disfresses de Carnaval i el pa amb xocolata per berenar. I ara ja fa un any que no hi ets. El teu record m'ajuda a tirar endavant en moments complicats. Com avui.

Dos mesos a l’Ala Oest del Mercadal

2011-09-18T11:21:00.004+02:00

M’agrada aturar-me, menys sovint del que voldria, i mirar enrera, i analitzar el camí recorregut. És un exercici molt recomanable i més en una feina com la que actualment estic fent. “Que el dia a dia no t’impedeixi planificar el llarg termini” em comentava aquesta setmana una companya de l’”altra banda”. Savi consell que m’està costant de seguir. Espero no tardar gaire a rectificar aquesta tendència, però un Ajuntament com el de Reus és una màquina molt complexa que et domina, a vegades et desborda per moments i et trenca els plans fets a primera hora del matí. Has de reaccionar ràpid.

Fa dos mesos que vaig arribar en el despatx de Direcció de Comunicació del número u del Mercadal i, des de llavors, han passat moltes coses. Unes primeres setmanes intenses van deixar pas a la corba descendent -que no aturada, ni molt menys- de l'agost i la remuntada ràpida del setembre. Rodes de premsa, presentacions, declaracions, actes públics… i alguna crisi. I molt de treball en equip. Divendres feiem balanç de 100 dies de Govern i podíem practicar aquest exercici tan recomanable de mirar enrera, avaluar la feina feta, i encarar amb més força un futur ple de reptes.

En moments com aquest divendres és quan te n’adones de l’evolució vertiginosa del món de la comunicació. Quan començava en aquest ofici, hi havia un temps de gràcia entre l’acció i la reacció de l’adversari polític. En aquesta època d’eclosió de mitjans digitals i xarxes socials quest termini s’ha escurçat fins la mitja hora escassa que hi hagut entre el final de la roda de premsa del govern de Reus i la reacció del principal grup de l’oposició. Deixaré l'anàlisi pels companys periodistes dels mitjans de comunicació.

I el mateix dia que el govern fa balanç dels primers cent dies, mor un dels grans, un mestre, un reusenc il•lustre: Ramon Amigó Anglès. Personalment feia molts anys que coneixia la seva tasca exemplar en la toponímia de les nostres comarques. Va ser el 1995 de la mà de la Carme Miquel, professora d’Història a COU i amb la qual vaig col•laborar en un recull toponímic de Torredembarra. Ella em va parlar d’aquest referent en aquest camp que just llavors començava a conèxier. Per alguna banda ha de córrer una llista de més de 200 renoms de Torredembarra. N’hi ha d’inofensius i d’altres que no encaixen bé els propietaris.

Setze anys després la mort de Ramon Amigó m’agafa treballant a Reus i donant a conèixer la notícia als mitjans i expressant el condol des de l’Ajuntament de Reus a un dels seus fills il·lustres, distingit amb la medalla d’or de la ciutat el 1994. Us deixo dos enllaços: un, l’article de l’alcalde, Carles Pellicer, sobre la figura d’Amigó, un altre, el post a El Món de Reus d’en Josep Baiges, que fa un parell de setmanes ha iniciat una segona part d’aquest blog emblemàtic. La primera etapa la podrem repassar en forma de llibre a partir del proper dia 22 i la segona l’haurem de disfrutar dia a dia.

Pep Guardiola, un referent

2011-09-10T17:15:00.003+02:00

Diuen que molts pixem colònia quan parla Pep Guardiola. En el meu cas reconec haver quedat profundament impressionat pel discurs de l'actual entrenador del Barça quan aquesta setmana va rebre la medalla d'or del Parlament de Catalunya i haver miccionat grans quantitats de perfum del car. Vaig escoltar la seva intervenció en diferit, avisat ja de multitut de crítiques positives. Qui havia sentit en directe era la directora de Televisió de Catalunya i amiga de l'homenatjat, Mònica Terribas, que va estar brillant, sobretot en el final.

Sobre el discurs de Guardiola us haig de dir que coincideixo molt amb ell. Jo també sóc defensor del treball en equip, de l'esforç i del treball a la feina i de deixar fluir el talent sense por. M'agrada i disfruto seguir aprenent dia a dia de persones que en saben més que jo en molts aspectes de la meva feina i de la vida. També sóc un apassionat del meu ofici: la comunicació. L'he pogut viure des de diferents posicions, igual que Guardiola, abans jugador i ara entrenador. I gaudeixo d'aquells moments especials, en què tot quadra, com deia el tècnic blaugrana dijous.

El que més admiro d'en Pep és aquesta revalorització que ha aconseguit del sentit comú, acostumats a personatges públics que es mouen per la vida impulsats per tot menys pel menys comú dels sentits. Guardiola ha recuperat valors que els darrers anys estaven guardats en un calaix, plens de la pols del relativisme i la llei del mínim esforç. No, amics. Calen uns valors per fer les coses bé. I en aquest país i aquest moment, tan mancat de referents, Josep Guardiola s'erigeix com un model i un referent per a molta gent i aquest és el meus cas també. "Si ens aixequem ben d'hora, i treballem sense retrets, som un país imparable" és ja una frase mítica dins l'imaginari català.

Us deixo el seu discurs de l’altre dia al Parlament perquè el pogueu sentir si no ho heu fet ja. I una darrera recomanació: el llibre del bon amic Miquel Àngel Violan El mètode Guardiola, que us ajudarà a conèixer una mica més la filosofia del de Santpedor i com aplicar-la a les vostres organitzacions i a la vida.

El Punt, passat i futur

2011-09-03T15:22:00.003+02:00

L'1 de setembre de va fer exactament dotze anys vaig començar a treballar amb contracte al diari El Punt. Ja portava gairebé tres anys de col·laborador de la secció d’Esports i la marxa de la Berta González em va permetre incorporar-me a la plantilla puntaire en aquesta secció. Era un diari jove, amb tres anys justos d'existència a les comarques tarragonines, i molt camp per córrer. D’aquella època recordo el redisseny del diari i la divisió en quatre edicions: Tarragona, Reus, Terres de l’Ebre i l’Alt Camp/Conca. Recordo també molta feina, moltes hores treballades, i molta il·lusió en aquest treball.

No vaig estar molt temps al Punt, però reconec que em va marcar profundament. Eren els inicis de la meva carrera professional i aquest diari va ser per a mi una escola. D'en Quim, en Joan, en Carles en vaig aprendre molt. L'ambient de la redacció em captivava, sobretot quan encara estava estudiant. M’agradava molt més el dia a dia de la redacció que no les teories de la comunicació que m’ensenyaven a l’Autònoma. Al Punt jo vaig estar quatre anys i mig entre co·laborador i auxiliar de redactor –fent tasques de redactor i algun dia de cap de secció-. Posteriorment encara vaig colaborar-hi esporàdicament i una bona temporada col·laborant amb la secció d'Esports el diumenge.

Per tot això observo amb una barreja de sentiments la fusió entre El Punt i l'Avui, que li ha fet perdre al projecte la personalitat que tenia a les nostres comarques. Hi continuo tenint bons amics i amigues en el nou rotatiu i per això desitjo que El Punt Avui és consolidi en un panorama comunicatiu tan complex com l’actual, amb l’aparició de l'Ara, l'edició en català de La Vanguardia i la crisi del mercat publicitari. El Punt ens ha marcat a diverses generacions de periodistes i als que hi vam treballar en algun moment sempre ens quedarà aquella filosofia de mitjà de comunicació. Endavant doncs!

Etapes (II)

2011-08-27T00:18:00.003+02:00

En l’article que vaig escriure en el darrer número d’aquesta publicació parlava d’etapes. I ho continuaré fent. La raó és més que evident: el Diari de la Torre inicia una nova etapa. L’Antoni Vilà i l’Ana Marín, cofundadors d’aquest mitjà de comunicació, feia temps que havien decidit que els seus dies al capdavant d’aquest barco estaven arribant a la seva fi, però també tenien clar que volien que el Diari de la Torre continués informant les torrenques i els torrencs i generant debat cada mes quan ells ja no hi estiguessin al capdavant. Ha estat un procés llarg, però finalment el relleu s’ha produït i en aquest número d’agost l’Antoni Batista i en Guillem Bargalló han agafat les regnes del degà de la premsa torrenca.

Els nous capitans del Diari de la Torre em van comunicar que volien seguir comptant amb la meva col•laboració i he acceptat, agraït i amb il•lusions renovades, formar part de la tripulació d’aquest nou viatge. En l’últim article ja vaig avançar que havia decidit redefinir aquesta columna i aquest canvi encaixa encara millor en aquesta nova etapa del Diari de la Torre. Els qui van al davant sempre li acaben donant un to personal al producte que elaboren. La combinació de l’experiència de l’Antoni Batista i la joventut d’en Guillem Bargalló promet ser un cóctel que doni grans moments al panorama comunicatiu torrenc.

Aquest primer número de la nova etapa del Diari de la Torre és un primer tast del que serà la nova etapa. Els canvis seran graduals, ja que el relleu ha estat ràpid i no ha donat temps a introduir un nou rumb de forma radical, cosa que tampoc no és sempre recomanable. Veurem nous col·laboradors, noves seccions, nous enfocs… però l’esperit d’aquest projecte de comunicació local que va arrencar l’any 1997 continuarà i ha de continuar present.

Estic començant a escriure aquest article després d’observar un dels primers canvis del nou Diari de la Torre: l’entrada a les xarxes socials. Durant aquest mes d’agost els internautes torrencs hem pogut seguir a través de Twitter actuacions dels Nois de la Torre o el darrer ple municipal. Aquesta serà una de les grans apostes de la nova etapa del periòdic: la presència a internet i sobretot a les xarxes socials. La primera gran experiència twittaire torrenca van ser les eleccions municipals del maig passat amb l’etiqueta #torredembarra2011, però des de llavors hi ha hagut un cert descens piulador -en quantitat i qualitat- que el Diari de la Torre pot contribuir a reconduir. El nou Diari de la Torre el podrem llegir cada mes, però també el tindrem a la xarxa mentre no surti el nou número. I això estarà molt bé, no?

Publicat al número d'agost del Diari de la Torre

Nou descobriment nòrdic

2011-08-19T14:25:00.003+02:00

Fa uns anys Stieg Larsson i la seva trilogia Millenium va provocar un boom de la novela negra nòrdica al nostre país. Hi ha qui diu que hi va haver un cert esnobisme amb aquest sobtat interès pels autors escandinaus i potser un inevitable grau d'impostura si que hi va haver. En el meu cas vaig xalar llegint compulsivament la saga Larsson i després em vaig seguir adentrant en el panorama negre nòrdic, amb grans experiències com la descoberta d'Arnaldur Indridason i les seves històries ambientades a la llunyana Islandia. Però sempre mirant més enllà d'aquest gènere i aquests països.

Aquests dies he acabat La hora de las sombras, de Johan Theorin. He tornat a disfrutar molt amb una novel·la situada a l'illa sueca d’Öland, amb una trama molt ben aconseguida, uns personatges ben treballats i un ambient especial. I una gran notícia és que estem davant d'una tetralogia i ja s'ha editat un segon títol en castellà, La tormenta de nieve. Podrem seguir gaudint doncs d'un altre nou valor de la literatura negra escandinava, sense oblidar els clàssics. Ja em toca llegir alguna cosa de Mankell, autor recomanat repetidament per amics i coneguts.

Mirant cap als Estats Units

2011-08-14T20:46:00.004+02:00

Als Estats Units ha arrencat ja la llarga cursa electoral per decidir qui serà el rival de Barack Obama en els comicis presidencials de novembre de 2012. Tot sembla molt obert a les files republicanes i hi ha qui encara amaga les cartes, com l’excadidata a la vicepresidència el 2008, l’exgovernadora d’Alaska Sarah Palin, que encara no ha aclarit s presenta o no candidatura a la presidència. És una altra dona, la líder del Tea Party, Michele Bachmann, l’estrella del moment. Bachmann s’ha imposat en el tradicional sondeig d’Iowa, mig any abans del també tradicional caucus, que dóna el tret de sortida a les primàries republicanes.

Als Estats Units tot va molt ràpid i després del sondeig d’Iowa, ja ha caigut un dels principals aspirants a la nominació republicana, l’exgobvernador de Minnesota Tim Pawlenty, que llença la tovallola després de quedar tercer en aquest test. Si que segueix endavant el congressista Ron Paul, un llibertari que vol tornar als Estats Units totes les tropes que el país té distribuïdes pel món i que si Iran vol tirar endavant el programa nuclear, que ho faci. Entra en escena el governador de Texas, Rick Perry, que acaba d’anunciar la seva candidatura i vol seguir els passos de George Bush, que també va ocupar aquest càrrec abans de ser president. Perry també se situa a l’ala conservadora dels republicans. També tindran les seves aspiracions Mitt Romney o Mick Hukabee, que el 2008 van plantar cara a John Mccain.

Als Estats Units les coses estan així. Tot apunta que el contrincant d’Obama el 2012 serà la seva antítesi i que la batalla ideològica serà molt forta. La deriva ultraconservadora del Partit Republicà va in crescendo. En les tres darreres dècades només George Bush sr. no ha renovat un segon mandat i la situació de l’economia va ser la base de la seva derrota enfront Clinton, un candidat que semblava sortir del no res –del Palau del Governador d'Arkansas-. I l'economia dels Estats Units no travessa, ni de bon tros, el seu millor moment. Veurem qui acaba guanyant la carrera presidencial republicana però la batalla es presenta interessant.

Pretemporades

2011-08-07T21:22:00.003+02:00

El món del futbol ha canviat de forma adcelerada en les dues darreres dècades i en les pretemporades s'ha notat molt, sobretot en les dels grans equips com el Barça i el Madrid. A finals dels anys vuitanta i també els noaranta, el Barça feia la pretemporada a Holanda –Cruyff i després Van Gaal n’eren els entrenadors- i ens arribaven aquelles golejades estratosfèriques contra equips de la Tercera Divisió holandesa amb mites com Christiansen inflant-se de fer gols. Després tornaven cap a la península i disputaven aquells clàssics tornejos d’estiu: Teresa Herrera, Carranza, Ciudad de la Línea… i l’estació final era el Joan Gamper, amb semifinals i final, i on els culers calibràvem la temperatura futbolística del nou Barça.

Les pretemporades de l'entrada del segle XXI són molt diferents. Les gires americanes i asiàtiques o partits per celebrar el centenari de gran clubs protagonitzen les primeres setmanes d’entrenaments i els mitjans magnifiquen les victòries i derrotes d’equips en formació a causa de l'endarreriment de l'arribada dels principals jugadors, que han allargat les vacances a causa de mundials, europeus o copes Amèrica. I en la segona part de la pretemporada ja s'hi juguen títols, les supercopes que toquen segons els èxits de les temporades anteriors, o la classificació per competicions europees.

El futbol professional viu des de fa anys una inflació econòmica i de calendari. Els clubs han de recaptar diners de sota de les pedres i la pretemporada és un moment ideal per fer calaix. TV3 ja ens ofereix tots els partits des del primer moment i s’ha perdut aquella màgia del Gamper, del descobriment d’un nou Barça, veure en acció els nous fitxatges... Les cames i el cap dels jugadors també ho noten i alguns experts avisen de les conseqüències d'aquest canvi de la pretemporada gradual d'anys enrera a a l'exigència actual des del primer moment. O el mateix Pep Guardiola. Però com diu la dita castellana, "Poderoso caballero es Don Dinero" i la sensació d’un cert excés de futbol estiuenc serà la norma dels propers anys.

Etapes

2011-08-03T23:14:00.002+02:00

La vida són etapes. Alguns ja sabreu que des de fa uns dies he emprès un nou repte professional a la capital del Baix Camp, que m’exigirà molta dedicació. Per altra banda, porto més de quinze anys escrivint un article en aquesta publicació i no m’agradaria ni deixar-ho de fer ni seguir fent-ho i no poder garantir un mínim de qualitat a l’hora d’analitzar una política torrenca amb un dia a dia cada cop més complex i polièdric. Per tant, he decidit reorientar la columna Pensaments diversos, que, com el mateix títol indica, pot contenir arguments molt diferents. És un acte d’honestedat amb mi mateix i amb vosaltres, els meus lectors i lectores, la principal raó perquè ja porti més d’una dècada i mitja publicant articles al Diari de la Torre.

Aparco l’anàlisi del dia a dia de la política torrenca en un moment d’inici d’un nou mandat amb un govern en majoria després de mesos en minoria. És un executiu aparentment sòlid, format per tres formacions que van arribar a una entesa relativament ràpida. És positiu per a Torredembarra l’existència d’un govern que es marqui uns objectius –més o menys encertats- en aquesta nova etapa i els pugui assolir, sense topar amb una aritmètica contrària que paralitzi la seva acció i ens situï en inferioritat de condicions respecte altres poblacions de característiques semblants a la nostra.

L’oposició també té un paper bàsic en l’escenari polític torrenc, ja que, com hem vist més d’un cop la darrera dècada, en qualsevol moment es pot convertir en govern. La seva tasca normal i legítima ha de ser fiscalitzar l’acció de govern i és el mateix govern qui li ha de donar les eines per fer-ho. La democràcia és això. En el ple de constitució del nou ple municial vaig sentir bones paraules per part de tots els grups i també del govern. Semblava que podia quedar enrera l’agror imperant gairebé en tot el mandat passat, però poques setmanes després, les relacions entre govern i oposició són pitjors que mai. Va ser un miratge d’un matí de juny. Molta feina se li gira a Pere Font, regidor convergent que ha rebut l’encàrrec de millorar les relacions entre govern i oposició en aquesta nova etapa.

Han estat unes primeres setmanes en què hem tingut notícies d’afers que fa anys que es mouen. Un és el concurs de l’aigua, que finalment s’ha decantat per l’empresa Sorea, opció defensada per l’actual govern, tot i que l’oposició s’ha afanyat a destacar la lletra petita de la sentència. Per l’altra, el cas Muntanyans II ha fet un pas més. En aquest inici d’estiu hem tingut notícia d’una sentència en contra de l’urbanització d’aquell espai perquè és inundable. Hi ha desenes de milions en joc i la Generalitat ha recorregut la sentència. Haurem de continuar pendents d’aquesta etapa ja força llarga amb Torredembarra protagonista als tribunals.

Aprofito aquestes línies per emular el gran Paco Umbral y “hablar de mi libro”. A les llibreries podeu trobar el llibre Pensaments diversos. Quinze anys observant la política a Torredembarra (1995-2010), una selecció d’articles que analitza la política torrenca de l’any 1995 ençà. Una bona lectura d’estiu, època per reflexionar tombat a la platja amb la remor de les onades de fons o la fresca dels vespres de Torredembarra. El qui escriu també aprofitarà per reflexionar quin serà el futur de Pensaments diversos.

Publicat al número de juliol del Diari de la Torre

Més sobre spin doctors

2011-07-31T20:59:00.004+02:00

"Ha habido un problema de comunicación". "No nos hemos sabido explicar bien". "No hemos comunicado correctamente una buena gestión". ¿Les suena? Es la excusa recurrente que gobiernos de todos los colores ponen muy a menudo cuando quieren esquivar una crisis política. ¿Pero tienen razón? Solo en parte. Obama, Sarkozy, Berlusconi, Merkel, Cameron, Rajoy y Zapatero. ¿Qué tienen en común? Su adaptación a los dictados de la democracia mediática. Porque la sociedad del espectáculo y del entretenimiento exige convivencia con el ritmo y el lenguaje de los medios de comunicación. Mensajes simples, directos, muy centrados en caras y con apelaciones constantes a las emociones. Los liderazgos políticos son cada vez más compartidos, más mediáticos. Están cada vez más expuestos al escrutinio constante de unos medios ante los cuales necesitan entrenamiento y asistencia por parte de equipos de profesionales que van a más en número y en capacidad de influencia. Es necesario saber que existen y qué hacen, para entender del todo la política que tenemos.

Aquest text el podem trobar a la contraportada de Los guardianes del mensaje, el darrer llibre d'en Toni Aira, que continua imparable en la publicació de títols que considero molt recomanables als qui ens dediquem a a comunicació política i institucional. Aira continua aprofundint en aquesta nova obra en el seu gran tema: els spin doctors. En aquestes 150 pàgines podem aprofundir una mica més en aquests personatges que estan darrera dels principals polítics del panorama mundial. Hi trobem noms i cognoms, casos singulars i patrons que es repeteixen. És un magnífic complement del seu primer títol dedicat als spin doctors i que ja es pot considerar un petit clàssic.

El nou llibre de l’amic Aira m’ha agafat en un moment especial, de canvi laboral, i m’ha servit per agafar algunes idees per afrontar el nou repte professional. L’autor contraposa als spin doctors anglosaxons un model alternatiu, que s’adequa més al nostre país, que, com gairebé en tot, anem algunes dècades endarrerits. Doncs si voleu saber alguna cosa més sobre els qui teixeixen el relat polític d’Obama, Sarkozy o Merkel i també de Zapatero –aquests ja estan acaban el cabdell- i Rajoy busqueu el nou llibre d’en Toni Aira.

Primera setmana a l’Ala Oest del Mercadal

2011-07-24T19:55:00.004+02:00

Dilluns vaig iniciar la meva etapa com a director de comunicació de l'Ajuntament de Reus. Venia mentalitzat que l'aterratge a l’Ala Oest del número 1 de la plaça del Mercadal seria complex, però fins que no hi ets a dins no calibres la intensitat del dia a dia d'un ajuntament com el de la capital del Baix Camp. El debut va ser una roda de premsa sobre el dèficit i el deute del consistori reusenc, un tema sempre complicat pels profans en la matèria financera però bàsic per fer la foto d'on està l'Ajuntament reusenc amb l'objectiu d'empendre les accions necessàries per reconduir la situació.

L'àrea de Comunicació de l’Ajuntament de Reus abasta molt més que la relació amb els mitjans, que per a mi és bàsica, potser perquè durant molts anys he estat a “l'altra banda”, la dels bons. Hi ha una feina feta modèlica sobre la identitat corporativa del consistori reusenc i uns mitjans de comunicació propis molt potents. Durant aquests primers dies he compaginat el dia a dia de comunicar l'acció d'un govern que comença a caminar amb els contactes amb els responsables de mitjans locals i la gent de la casa. I les properes setmanes continuarà aquesta feina intensa.

El primer dia ja vaig experimentar la condició del nou càrrec que he assumit. Corrien fotocòpies i correus electrònics amb aquest article, escrit ja fa més d'un any i mig. Reconec que el títol és provocador però demano a tothom que llegeixi l'escrit sencer i veurà que és un crit a la reflexió serena a partir de la meva visió del Camp de Tarragona i en la qual la ciutat de Reus hi té un paper cabdal. I a partir d’ara podré contribuir d'alguna manera o altra a reforçar aquesta posició clau de la capital reusenca en la segona àrea metropolitana de Catalunya. L'Aeroport de Reus ha de continuar denominant-se Aeroport de Reus igual que el Port de Tarragona ha de seguir dient-se Port de Tarragona.

Els qui em coneixen ja saben que quan treballo en un lloc m'enfundo la samarreta i en sento els colors. M'ha passat a l’Alt Camp i ho he notat més que mai aquesta mateixa setmana amb l’incendi de la Riba, que m’ha entristit i emprenyat i m’ha fet tenir un ull en aquella comarca que aquests tres anys m’han fet estimar. Ara estic a Reus, ciutat on ja hi havia treballat en etapes anteriors, i n’estic tornant a sentir el dia a dia, treballant-hi, descobrint nous racons i respirant els seus carrers i places i aquest caràcter tan especial que té.

Tres anys a l'Alt Camp

2011-07-17T21:01:00.003+02:00

Divendres passat es va acabar una etapa de tres anys i tres mesos treballant com a cap de Comunicació i Premsa del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Recordo quan la Carme Mansilla, que no feia gaires mesos que n'era presidenta, em va proposar que assumís aquest càrrec. M'ho vaig pensar una mica però vaig acceptar perquè ja feia temps que m'estava preparant per "passar a l'altra banda". Agraeixo profundament aquesta oportunitat que em va donar la Carme. La vaig encertar acceptant el repte. Aquests tres anys i tres mesos que he estat treballant a Valls m'han permès créixer professionalment, disfrutar treballent però, a més, he conegut molta gent i he fet bons amics i amigues. Ho he notat molt aquests darrers dies quan vaig fer públic que canviava de feina.

Divendres, el meu darrer dia al Consell Comarcal de l'Alt Camp, va ser molt especial. Ja ho havia estat dijous, amb el comiat de la premsa comarcal. Però divendres encara ho va ser més amb el comiat dels companys i companyes de feina. Em van demanar que els dirigís unes paraules i vaig recordar aquella primera etapa en la seu del Passeig de l'Estació pero sobretot vaig posar èmfasi en què mantinguin el bon ambient de treball actual i la solidaritat entre companys, clau perquè la gent segueixi rendint i la ciutadania tingui un bon servei, però sobretot perquè tothom es senti còmode fent la seva feina.

Aquest mateix divendres també va ser el darrer dia de feina de l'Emili Llauradó, gerent del Consell Comarcal de l'Alt Camp els darrers quatre anys i amb qui m'he entès a la perfecció a l'hora de treballar. "Darreres hores de treball al Consell de l'Alt Camp. Repàs a la feina feta que no hauria estat possible sense el suport de l'equip de bons professionals i servidors públics del Consell. Moltes gràcies per tot", deia l'Emili al seu facebook. Subscric totalment aquestes paraules. A partir d'aquest dilluns afronto un nou repte professional com a director de Comunicació i Premsa de l'Ajuntament de Reus. Ho faig amb ganes i il·lusió però també amb responsabilitat i treball.

L'alcalde torna a l'Àgora

2011-07-11T21:28:00.004+02:00

Estic seguint amb força interès el que passa a Creixell amb les finances municipals. Deu milions d'euros de deute de l'Ajuntament d'un municipi de 3.000 habitants és una llosa molt pesada per a l’actual govern i el resultat d'una gestió econòmica si més no discutible per part de l'anterior executiu. Creixell no és una illa enmig de l'oceà de les finances municipals però si un dels primers casos que vam poder conèixer amb tot detall a mitjan de la setmana passada. Em quedo amb aquesta dada més que reveladora: Per un costat, cada mes entren 221.166 euros i, per l'altre en surten 324.404, la qual cosa suposa més de 100.000 euros de diferència. És un cas on calen moltes explicacions.

L'alcalde de Creixell, el convergent Jordi Llopart, ha agafat el toro per les banyes i ha fet una reunió informativa a la ciutadania aquest cap de setmana que, pel que hem pogut llegir a la premsa, ha estat carregada de tensió. Em quedo amb aquesta fotografia d’Olivia Molet a El Punt, amb aquesta imatge molt americanitzada del batlle creixellenc amb micròfon a l’estil Madonna davant un auditori ple donant explicacions detallades sobre el naufragi econòmic de l'ajuntament que han heredat.

Hi ha qui diu que aquests assumptes s'han de discutir només en els plens municipals, però crec que aquests tipus d’actes oberts a la ciutadania, i més en un municipi del tamany de Creixell, són més que recomanables i enforteixen la democràcia. És com tornar a l'Àgora, el bressol d'aquest sistema polític tan imperfecte però que és el millor que hem descobert fins ara.

Una plaga per aquest estiu

2011-07-09T13:13:00.006+02:00

L’estiu és una bona època per llegir. Això diu el tòpic: la majoria de mortals tenim vacances en algun moment d’aquesta estació, ens emportem el llibre a la platja i l’embrutem de sorra o degustem la lectura refugiats de el calor que cada any sembla que ens castiga més o fruint de la fresca del vespre… Ja us hi trobeu? Jo també. Us recomanaré un llibre que vaig disfrutar molt la passada Setmana Santa, un altre periode de l’any que serveix per devorar algun títol o acabar-ne de rematar algun que la rutina diària no ens deixa acabar.

El llibre en qüestió és L’any de la plaga, de Marc Pastor, molt lloat per la crítica i els lectors. Això sempre és un perill perquè pot ocasionar grans decepcions. Amb L’any de la plaga no em va passar. És un llibre que em va atrapar. Primer amb l’atmosfera que crea l’autor, la d’un estiu molt calorós i en què comencen a passar coses estranyes. La trama està molt ben lligada i manté l’interès fins al final jugant amb la psicologia del lector.

Les referències cinèfiles del relat de Pastor són evidents i va coincidir la seva lectura amb l’emissió a TV3 de la pel·lícula Invasió, un remake de La invasió dels lladres de cossos, els mítics ultracossos. Però tot i els molts punts de contacte L’any de la plaga aconsegueix una originalitat, potser perquè se situa a la capital catalana i no als Estats Units, on sembla que sempre hi passi tot.

Aquí teniu la sinopsi del llibre:

El Víctor Negro és un treballador social que coordina l'atenció a gent gran sense gaires recursos. Fa uns mesos que l'ha deixat la nòvia, i encara no ho ha acabat de pair. Aquest mes d'agost que s'ha de quedar a Barcelona, una sèrie d'esdeveniments insòlits farà que comenci a desviar l'atenció dels drames personals. Els seus vells estan estranys, uns comenten que a les seves parelles els ha canviat la personalitat, d'altres han intentat suïcidar-se (i alguns ho han aconseguit). Passat l'estiu, ja res tornarà a ser com era abans. Una novel·la que conté ciència-ficció, terror, misteri, catàstrofes i una bella història d'amor.

Que us sembla el plantejament? Promet oi? No us diré més. Doncs llegiu-lo i disfruteu. Bé, podeu entrar al seu perfil de Facebook.

S'acaba la 4a temporada de 'Blogs a Ona la Torre'

2011-06-30T19:52:00.004+02:00

Aquest dimecres 29 de juny ha finalitzat la 4a temporada de Blogs a Ona la Torre, secció del magazine de tarda d'Ona la Torre, presentat per un servidor. Va ser un programa especial, amb la incombustible Sònia Ferrer als controls i Aleix Figueras com a col·laborador de luxe. Vam entrevistar un altre bon amic, Xavier Zaragoza, un dels creadors del blog Nicaranicreu, que explicarà les aventures de vit voluntaris catalans a Nicaragua.

El vam fer patir una mica, bàsicament perquè estàvem encara afectats per la entrevista de la setmana passada amb el coductor del programa La segona hora, de RAC-1, en Quim Morales. Una estripamenta total que podeu escoltar baixant-la d'aquest enllaç. Ha estat un final de temporada molt intens, amb entrevistes a Josep Baiges, Octavi Saumell i tots els caps de llista de les eleccions municipals de Torredembarra. Tots onze!

Durant aquesta llarga temporada han passat per Blogs a Ona la Torre referents blocaires a nivell nacional com Saül Gordillo i Toni Aira, polítics com Quim Nin o Jordi Roca, periodistes com l'Albert Solé o escriptores com la Coia Valls. I més gent! Ara toca una mica de descans estiuenc per preparar la cinquena temporada. Bon estiu blocaire!

Rumors que són virus

2011-06-26T20:59:00.005+02:00

Aquest cap de setmana llarg l'he aprofitat, entre altres coses, per rellegir un interessant llibre d'en Ferran Ramon-Cortés, o gaire llarg però que fa reflexionar com orgeixen els rumors a les organitzacios, com s'escapen com si d'un virus es tractés i com fan molt de mal. Aquest és el títol de l'obra: Virus. En aquesta època de canvis en administracions públiques després de les eleccions del 22-M, incerteses a la privada i tam-tams de retallades a tot arreu és un moment ideal per tornar a llegir aquest llibre, que ja fa quatre anys que va ser editat.

Ramon-Cortés estableix un paral·lelisme gairebé perfecte entre una epidèmia en un idil·lic complex hoteler de les Illes Verges nord-americanes amb una cadena de rumors que estan afectant de forma demolidora una empresa. Troba punts de contacte importants entre els dos processis i el més interessant: com prevenir i com combatre els rumors-virus. Si teniu capacitat de decisió o d'influir en la comunicació interna de la vostra organització us recomano que llegiu aquest llibre.

També us recomano llegir el darrer llibre d'en Ferran Ramon-Cortés: Escoltar amb els ulls. Ajuda a millorar la comunicació interpersonal i... a combatre els rumors.

Els blogs estan vius

2011-06-23T20:22:00.004+02:00

Hi ha qui diu que els blogs estan en decadència. Ja us he dit més d’un cop que no, que ens trobem davant d’un darwinisme cibernètic i que la selecció natural només permet sobreviure als més preparats i aquests són els qui estan dotats de regularitat, de persistència i ganes de tirar endavant el seu blog. En un present marcat per les xarxes socials hi ha blogs que neixen i triomfen en ple any 2011. El cas més paradigmàtic és el del periodista i amic Josep Baiges. El Món de Reus ha estat un fenomen a la capital del Baix Camp durant les recents eleccions municipals. Ha estat una referència en una ciutat on el Twitter bull. Curiosament, l’amic Baiges ha anunciat un alto el foc blocaire aquesta mateixa setmana. Esperem que sigui temporal.

Un twittaire de piuladissa constant com en Josep Bargalló ha llençat fa poc el seu blog, Torredembarra sur mer, un espai que haurem d’anar seguint. Ha demostrat una gran activitat des del seu debut el 7 de juny, el mateix dia que va saltar a l'arena blocaire la Montse Palau amb el seu Babiloniagin. Blocaires torrencs que animen una Torresfera una mica encallada en la polítical els fantasmes i els caçafantasmes i en un anonimat que sovint fa pudor de claveguera. Aire fresc! Blogs que haurem d'anar seguint.

A la capital de l’Alt Camp ha nascut aquesta setmana un blog anònim però que promet, La Taverna, creat pel Ros de can Fulleda. Dilluns es va presentar i dimarts va penjar el segon post. Mossega però ho fa amb una certa elegància. Esperem que l'anonimat no esgavelli el projecte. Tenim també el blog Nicaranicreu, entre els quals hi ha el torrenc Xavier Zaragoza, i que ens permet seguir el projecte d'un camp solidari de Setem a Nicaragua. En resum, els blogs estan ben vius. Aquí en teniu una petita mostra. Només cal remenar una mica per la xarxa per trobar noves i interessants propostes.

El pacte més previsible

2011-06-16T07:09:00.002+02:00

Alguna cosa està canviant en la política torrenca? El pacte de govern que gairebé tothom donava per favorit ha estat el que finalment s’ha signat. I això és estrany al nostre municipi. Recordeu sinó els inicis dels darrers dos mandats. Aquest cop, Convergència i Unió, el Partit Popular i el Grup d’Independents per Torredembarra sumaven els nou regidors de la majoria absoluta i dotze dies després de la jornada electoral han presentat l’acord. Concretament, un divendres a les set de la tarda, una hora força intempestiva que donava a peu a algun comentari maliciós: “Ho presenten abans que algú s’ho repensi”.

L’eix de govern CiU-PP era clar després dels resultats del 22-M. Són les dues forces vencedores, augmentant tres regidors entre tots dos, i venien de governar juntes els darrers tres anys. Faltava un soci i l’unic representant del GIT, Ignasi Duran, era qui tenia tots els números. Era sabut que CiU volia evitar com fos tenir novament com a membre del seu govern Maria Dolors Toda i, per altra banda, Esquerra i Alternativa Baix Gaià era difícil que estiguessin en el mateix executiu que el PP. Havia arribat a sonar vagament la sociovergència, però la química entre Masagué i Grangel està sota zero.

El GIT tenia la clau. La nova generació del partit fundat ja fa gairebé un quart de segle per Celestí Salort era novament decisiva. I el cap de llista més jove de Torredembarra no podia desaprofitar l’oportunitat de governar. Per això es presenta algú a les eleccions no? Tot i que a vegades pot semblar que algunes formacions tenen vocació d’oposició. No és el cas del GIT, un moviment polític que em continua fascinant. Després de dotze anys de travessa del desert de l’oposició, porten dos mandats sent peça imprescindible de l’inestable govern torrenc.

El govern que surt de les eleccions municipals del 22 de maig és més fort que els darrers. Només està format per tres forces polítiques i hi ha una formació hegemònica –amb un terç dels membres- que és CiU. Tot i que les convergents no estaven contents amb la victòria inapel•lable de 22-M perquè somiaven amb l’històric setè regidor que certes enquestes els donaven, han reforçat la seva posició en el mapa polític torrenc i han tornat al seu sostre de sis regidors gràcies a l’augment de 250 vots respecte el 2007. Els acompanyen un Partit Popular que ha obtingut per primer cop el segon edil gràcies a una pujada de és de 200 sufragis i ha passat de ser la sisena a convertir-se en la tercera força a Torredembarra i el GIT, que ha rendibilitzat al màxim els 285 vots obtinguts, vint menys que fa quatre anys.

A l’oposició resten les forces derrotades en aquestes eleccions: PSC, ERC, ABG i ADT. Totes quatre han perdut grapats de vots. Els socialistes han baixat més de 650 vots i dos regidors i l’Agrupació, han perdut més de la meitat dels sufragis de 2007 i s’han quedat sense un dels dos representants que tenien fins ara. Esquerra manté el segon regidor tot i caure més de 200 vots i l’Alternativa només retrocedeix catorze vots i aguanta també dos edils. A tots ells els tocarà fer oposició. Tots tenen ja experiència. Però també tenen experiència de govern i a geometría variable torrenca els pot proporcionar l’oportunitat d’un canvi de papers durant aquest mandat. Només cal repassar la darrera dècada de la politica al nostre municipi.

Aquests comicis locals ens deixen una darrera lliçó. No totes les candidatures que es presenten a unes eleccions a Torredembarra obtenen representació. Fins ara, sempre havia estat així, però el 22 de maig de 2011 ha deixat quatre llistes sense cap regidor. La política no són personalismes sinó projectes compartits en els quals sovint s’han de fer consessions o retirar-se quan toca, i qualsevol candidatura, sobretot les unipersonals, no poden sempre arribar a bon port. L’electorat és sovint més conseqüent del que pensem amb el seu sufragi.

Publicat al número del Diari de la Torre del mes de juny

Enric Grangel, nou alcalde de Torredembarra

2011-06-13T20:19:00.004+02:00

Torredembarra és un municipi on sempre han passat coses ben estranyes políticament parlant, però el que ha succeït aquest dissabte 11 de juny ha estat tan espectacular com inesperat. El cap de llista socialista, Enric Grangel, ha estat investit alcalde de Torredembarra tot i que tres formacions –CiU, PP i GIT- havien presentat ja feia uns dies un pacte de govern amb les carteres repartides i tot després d’arribar a un acord i tenir majoria absoluta.

Davant d'una sala de plens de Torredembarra plena de gom a gom, amb el secretari municipal actuant de mestre de cerimònies, un cop constituïda la mesa d’edat, integrada per Núria Goméz i Ignasi Duran, i amb tots els nous regidors i regidores havent pres possessió, es va procedir a la votació del nou alcalde. Tots set caps de llista van expressar que presentaven candidatura a l'alcaldia. Els sis representants de CiU van obrir foc donant el seu vot Daniel Masagué. Però nomé ells.

Quan el secretari va dir el nom del cap de llista socialista, Enric Grangel, els tres regidors socialistes van alçar la mà, mentre els dos representants d'Esquerra Republicana, després d’una conversa llampec a cau d’orella entre els seus dos regidors, el debutant Eduard Rovira i la més rodada Montse Gassull, feien el mateix. Simultàniament Lluís Suñé i Jordi Roig, de l’Alternativa Baix Gaià, també alçaven les mans i Maria Dolors Toda es va apuntar també al carro mentre el xiuxigeig augmentava de volum a la sala de plens torrenca, mentre el secretari comptava els vots aconseguits per Grangel. Concretament vuit.

Els disset regidors i regidores es miraven entre ells. Cares d’evident preocupació es barrejaven amb somriures, rialles, i una frase molt repetida: “Encara queda la segona”. I una frase menys repetida, però inquietant: “No hi ha segona”. El secretari seguia fent la feina i demanava els vots pel cap de llista del Partit Popular, José Oviedo. En recollia dos, el seu i el de la seva companya de grup i presideta de la mesa d’edat, Núria Gómez. Enmig el xiuxigeig ascendent del públic, el secretari enumerava els diferents candidats, que no treien cap vot, fins al darrer, Ignasi Duran, del GIT, que es votava a si mateix.

“Enric Grangel, vuit vots; Daniel Masagué, sis; José Oviedo, dos i Ignasi Duran, un. Queda proclamat alcalde de Torredembarra Enric Grangel”, proclama el secretari municipal. Els regidors i regidores es miren entre ells, el públic fa el mateix. Diversos regidors i regidores s’aixequen i s’aboquen davant del secretari, que repeteix ostensiblement un gest negatiu amb el cap. Les cares de preocupació i de dramatisme augmenten sobretot a les files convergents. Núria Gómez agafa el microfon i afirma que cedeix el seu lloc a Enric Grangel, que amb un somriure murri s’assenta al tro presidencial enmig dels aplaudiments d’un sector del públic i d'alguns regidors. Altres continuen perplexos.

Les explicacions de vot es reparteixen entre els laments dels qui pensaven que hi havia una segona votació en no aconseguir-se la majoria absoluta a la primera i, per l’altra, la justificació de la necessitat d'una majoria sòlida. És un d’aquells moments en què hi ha ben poca relació entre el que es pensa i el que es diu. Se sent parlar ja de moció de censura i d'elecció poc democràtica. Però el reglment és el reglament i la vara vitual d’alcalde de Torredembarra és pel candidat socialista.

Durant la tarda, Torredembarra obre algun informatius a nivell nacional i també en parlen les televisions estatals. L’endemà també acapara portades de diaris i cròniques interiors. Alguns periodistes ja parlen de la moció de censura més ràpida de la història i altres apunten que un novè regidor s'ha sumat al nou govern. Altra vegada Torredembarra ha tornat a protagonitzar un altre dels episodis més kafkians de la política catalana.

Com us imagineu la majoria dels qui heu llegit aquest post, esteu davant d'un exercici de política-ficció, un petit homenatge al programa El nas de Cleòpatra, que fa uns pocs anys dirigia l’Enric Calpena a Catalunya Ràdio i s’atrevia a relatar com hauria anat la història si alguns episodis haguessin anat d’una altra manera. Això que he escrit hauria pogut passar aquest dissabte a Torredembarra si alguns polítics torrencs haguessin tingut “ganes de liar-la” aprofitant el desconeixement del reglament municipal d’alguns dels regidors i regidores torrencs. Però tots els grups van votar el seu cap de llista i el convergent Daniel Masagué va ser escollit alcalde. Tan lluny no hi vam estar d’un altre escenari i se m’ha ocorregut aquest humil divertimento. Un divertimento que ens pot fer pensar una mica, oi?

'Berni Álvarez. Una vida rere els 6,25', més que bàsquet

2011-06-06T20:03:00.005+02:00

Feia temps que volia escriure aquest post, però no acabava de trobar el moment. Fa ja una colla de dies que vaig acabar de llegir el primer llibre de l’Octavi Saumell. El bàsquet no és el meu esport favorit i he de confessar que em feia una mica de mandra llegir aques llibre, però per un altra banda tenia ganes de veure que havia escrit un bon amic. La dedicatòria que l’Octavi em va fer el dia de la presentació m’empenyia a arrencar la lectura i no vaig tardar gaire a començar-lo i, a mesura que m’anava endinsant en la biografia del millor jugador de bàsquet tarragona de la història, el llibre m’anava atrapant més i més. M’enganxava i el vaig acabar més ràpid del que em pensava.

Berni Álvarez. Una vida rere els 6,25 és un bon llibre i encara té més mèrit per ser l’opera prima de l’Octavi. Ha sabut captar molt bé el costat més humà del personatge i anar més enllà de la fredor dels números de l’esport de l’estadística. Ens descobreix algunes petites misèries i moltes petites grandeses de l’esport semi-professional i professional. Està molt ben estructurat. Ens permet conèixer un esportista exemplar però també una gran persona. I ho a través de l’opinió de fins a 29 persones. Per tant, us convido a llegir aquest llibre. No us decebrà.

Ja tenim pacte a Torredembarra

2011-06-04T11:58:00.005+02:00

En el proper número del Diari de la Torre faré un article més llarg analitzant el pacte de govern que surt de les eleccions municipals del 22-M a Torredembarra, però m'agradaria fer un primer i breu anàlisi. L'acord entre CiU, el PP i el GIT és el pacte més previsible i lògic després dels resultats dels darrers comicis locals. Estava clara la predisposició de CiU i PP de tornar a compartir govern i que fos el GIT la tercera peça, evitant com fos tenir Maria Dolors Toda altre cop a l'executiu. Calia negociar i posar-se d'acord amb l'incombustible formació independent, que tot i estrenar candidat ha tornat a ser decisiva.

Han circulat molts rumors i diferents possibles pactes les darreres des setmanes, des de la sociovergència a un acord entre totes les forces ara a l'opsició més el GIT passant per un executiu amb CiU, ERC i ABG, però el pacte natural era el que finalment estrenarà aquest mandat. És un govern fort? Almenys només s'han d'entendre tres forces diferents, cosa que des de feia vuit anys no passava. Però el perill de la inestabilitat continua latent. Quatre anys és un periode molt llarg en política a Torredembarra.

I Abidal va aixecar la quarta

2011-05-29T16:07:00.003+02:00

El que estem vivint els barcelonistes aquests darrers anys és històric. Guanyar tres Copes d’Europa en cinc anys és excepcional. La història del Barça s’ha accelerat i estem aconseguint fites fa uns anys inimaginables en unes quantes temporades glorioses. La primera Copa d’Europa ens va costar més de trenta anys aconseguir-la i en mitja dècada n’hem conquerit tres més i hem passat per davant de molts clubs europeus, ingressant en una elit on per ser-hi no n’hi ha prou amb ser més que un club. I seguim aspirant a tot després de la lliçó de futbol d’aquest 28 de maig de 2011 a Wembley, la catedral del futbol, davant d’un Manchester que va ser un magnífic rival i també a ensenyar a més d’un que és saber perdre i fer-ho amb dignitat.

Però la lliçó del Barça va continuar després que l’àrbitre xiulés el final del partit. L’actual equip blaugrana no només sap practicar un futbol estratosfèric sinó que té uns valors i transmet uns intangibles molt necessaris en la societat actual. Mentre a Madrid la foscor mourinhana ha guanyat a les llums valdanianes aquesta setmana, Carles Puyol renunciava ahir a aixecar la tercera orelluda i enfundava a Eric Abidal el braçalet de capità. El defensa francès ha vençut un tumor al fetge en un temps record i ha esdevingut un exemple de superació. Aquest cant a la vida, amb Abidal cridant mentre aixeca la copa a les mans s’ha convertit en la imatge de la final –amb el permís de Messi- i un missatge de Catalunya al món.

Eleccions històriques a Altafulla

2011-05-25T23:23:00.004+02:00

L’amic Jordi Molinera m’ha suggerit que faci un anàlisi dels resultats les eleccions municipals a Altafulla. Vaig viure l’escrutini en directe a Altafulla Ràdio i la sensació dels qui érem a l'estudi era de sorpresa i d'estar vivint un moment històric. El panorama que queda després els comicis del 22-M a la vila veïna és una nova etapa en la seva vida política. L'Alternativa Altafullenca ha tornat guanyar les les eleccions, de forma més clara que el 2007, pujant de tres a quatre regidors després de picar pedra tres anys a l’oposició i, excepte un pacte estranyíssim i improbable, el seu cap de llista, Fèlix Alonso, ostentarà l’acaldia a partir de l’11 de juny.

Tinc la sensació que a Altafulla hi ha diversos guanyadors i alguns grans perdedors. Pràcticament no hi ha terme mig, potser només Convergència i Unió, que es queda amb l'únic regidor que tenia. Solidaritat per la Independència ha fet història, obtenint amb més de 300 vots el segon lloc i dos regidors que ben aviat podrien ser al govern i convertir-se en dels únics membres d’aquesta formació novella que toquen poder municipal. Un deu per al jove cap de llista de SI, Jordi Molinera, que ha sabut envoltar-se d’un bon equip i catalitzar el vot del canvi, a més d’ocupar gran part de l’espai electoral d’ERC i AUPA, que no s’han presentat.

L’IDEAL de l’encara alcalde en funcions Josep Maria Pérez ha augmentat de vots i regidors i ha col·locat novament Alejandro Francino –segon de la llista- al ple. Més complicat serà que segueixin governant. Situació idèntica pel Partit Popular, que també augmenta d’un a dos edils però apunta també als bancs de l’opoisió. CiU, com ja he dit abans, queda amb l’únic regidor que ja tenia, a causa de l’ocupació del seu espai electoral per altres forces.

Els perdedors a Altafulla ho han estat per golejada. El PSC, que s’ha esberlat en la llista oficial i una altra d’independent, Altafulla som tots, no ha obtingut cap regidor amb cap de les dues candidatures. Sumades tampoc no haurien passat d'un sol representant. Un fracàs estratosfèric. També ha estat històric l’enfonsament de Plataforma Altafulla Unida que deixa l’incombustible Fonxo Blanc fora del ple altafullenc després de 28 anys. En resum, Altafulla pot tenir un govern amb menys membres i inèdit a Catalunya i es dibuixen nous líders municipals amb un futur prometedor.

Adéu Xavi

2011-05-23T23:39:00.004+02:00

Avui volia analitzar aspectes dels resultats del 22-M, però ni en tinc massa ganes no crec que ho hagi de fer. La noticia de la mort de Xavi Tondo m’ha impactat personalment i al Consell Comarcal de l’Alt Camp ens ha commocionat. La seva mare hi havia treballat una colla d’anys i personalment hi havia tingut força relació. L’Emma és d’aquelles persones positives, que suma i crea bon ambient al seu voltant i no em vull imaginar com ho està passant.

El Xavi Tondo el vaig conèixer personalment el desembre passat en el Partit de Bàsquet la Marató de TV3. Vam compartir vestidor i pista. I bromes. El bàsquet no era lo seu però cada any participava en aquest partit benèfic i altres actes que li proposaven. Era una persona molt estimada a Valls i l’Alt Camp. Tot i ser el millor ciclista de les comarques tarragonines de l’actualitat, tothom en destacava la humilitat. Repassant imatges per internet practicament sempre exhibia un somriure sincer i franc. No és estrany que l'Ajuntament de Valls i el Consell Comarcal de l'Alt Camp hagin declarat dos dies de dol oficial.

En Xavi ens deixa amb només 32 anys i quan la seva carrera estava fent un salt qualitatiu important. La temporada passada va lluitar per estar al podi de la Vuelta a España i va acabar en una meritòria sisena plaça. Recordo que el seguíem amb olt d’interès al Consell. L’accident mortal l’ha sorprès a Granada, preparant un Tour de França que podia ser el de la seva explosió. Però no hi podrà ser per aquest incomprensible succés i sempre ens quedarà la incògnita. Però el tema esportiu és el de menys, quan el que s’ha perdut és una vida humana. Des d’aquest humil blog, m’uneixo al condol per la mort d’en Xavi a familiars, amics i a tots els qui el van conèixer. Descansi en pau.

Els alcaldables i les noves tecnologies (II)

2011-05-20T18:27:00.008+02:00

Dimarts passat, al programa Blogs a Ona la Torre, vam tenir de convidat en Pedro López, que manté aquest interessant blog. I el vam convidar perquè en aquest post havia analitzat com actuaven els alcaldables de Torredembarra a internet. Va ser un magnífic complement del Tecnotest. Amb en Pedro vam aprofundir amb l'ús que els candidats a l'alcaldia de Torredembarra fan dels blogs, del facebook i del twitter, d'internet en general.

Vam acabar eleaborant un podi, coronat per Enric Grangel, seguit d'Eduard Rovira i Lluís Suñé. Us recomano escoltar el programa que us he deixat a l'inici del post.

Periodistes i eleccions (i injustícies)

2011-05-18T00:06:00.002+02:00

Avui he parlat amb un parell de companys periodistes que estan cobrint campanya electoral en dues localitats diferents. Sort que aquesta hiperactivitat de partits i candidats s’acaba aquest divendres, perquè arriben molt justos de benzina, després d’empalmar precampanya i campanya. Els comprenc perquè jo també he viscut campanyes electorals municipals i són terriblement estressants, d’una intensitat poc saludable. Tot i això, us haig de confessar que en guardo bon record, idealitzades per l’inexorable pas del temps. Però el present és dur.

En uns comicis municipals s’hi juguen molt i hi ha molts nervis. Cada partit es creu el centre de l’univers polític i pretén –i sovint exigeix- que tots els mitjans, cada cop amb plantilles més reduïdes i inexpertes, cobreixin els seus actes electorals. Actes que sovint coincideixen de dia i hora, normalment al final o fora de jornada laboral dels periodistes, que fan hores extres que, no només no cobraran, sinó que no els donaran ni les gràcies.

I llavors venen les trucades o els missatges –ara es converteixen en twits – recriminant abscències o cobertures insatisfactòries. O aquella entrevista que el titular no acaba d’agradar. I més d’un cop s’arriba a agres discussions. I els polítics i candidats veuen fantasmes o no n’hi ha i volen matar el missatger. Un missatger que va cansat, tan com el candidat en campanya. Tan diferents no són. Una mica de comprensió mútua no aniria malament.

Analitzant la política de Torredembarra al diario 'Público'

2011-05-16T22:05:00.002+02:00

El diari Público publica avui un reportatge de l’Esther Celma sobre la situació política a la franja costanera tarragonina. El títol ho diu tot: La muntanya russa de la política municipal. I Torredembarra hi apareix. Com no! En aquest reportatge hi trobareu l’anàlisi que vaig fer de les causes de la situació política actual al nostre municipi.

Aquí teniu el fragment de l’article sobre Torredembarra:

(…) Torredembarra (Tarragonès) és un cas singular a Catalunya i probablement a tot l'Estat. Fins ara, totes les llistes que s'han presentat, fos quin fos el seu ideari polític, han obtingut representació. La tònica es trencarà amb tota probabilitat en aquesta contesa electoral, perquè 11 candidatures rivalitzen per només 17 regidors, en un poble de costa de poc més de 15.000 veïns i amb una llarga història de múltiples intents de pactes i trencaments.

Aquest últim mandat, Torredembarra ha complert amb escreix amb la tradició d'inestabilitat. L'alcalde socialista va dimitir després d'expulsar del seu propi grup una regidora, aliar-se ella amb l'oposició, quedar-se el Govern en minoria i no haver aconseguit captar cap aliança. L'alcaldia ara és de CiU i la regidora que va desencadenar tot l'episodi rocambolesc i que va ser declarada trànsfuga es presenta, per cert, amb un nou partit polític.

El periodista Jordi Salvat, autor del llibre Quinze anys observant la política de Torredembarra (1995 - 2010), publicat recentment, reflexiona: "Un regidor surt molt barat a Torredembarra, per uns 300 vots es pot entrar a l'Ajuntament, i això engresca a formar nous partits polítics". L'analista també ha constatat l'alt grau de "personalismes que hi ha a Torredembarra, aquí es veu claríssimament que es vota a les persones, però és que els pactes tampoc són entre partits, són entre persones".

Tant la bona sintonia com les revenges personals pesen en una esfera política en la qual no és difícil captar partidaris i formar bàndols definits que poden canviar amb rapidesa. Tampoc és estrany que es festegi amb diferents formacions polítiques amb tota naturalitat. Però aquestes formacions minoritàries "agafen aire gràcies a les grans, que les aixopluguen al govern; si estiguessin a l'oposició, no aguantarien tant de temps", comenta Salvat en la seva obra. La segona part de la reflexió consisteix a assenyalar que les aguanten perquè els convé per governar. En aquesta espècie de culebró de personalismes i equilibris que trontollen a la Costa Daurada, no pot faltar el component intangible de "l'eròtica del poder, manar li agrada a tothom", conclou Salvat.

Els factors que alimenten el cas de Torredembarra es poden extrapolar a molts ajuntaments de la Costa Daurada. La llei d'Hondt, que marca que cada escó necessita un mínim del 5% dels vots, facilita o frena que es produeixin experiments polítics. A Altafulla, recorda el periodista, "els regidors encara surten més barats i allí també hi ha molta convulsió política". També pesa el fet que són municipis amb grans salts de població flotant, que multipliquen els seus habitants a l'estiu. Això, d'una banda, comporta o més ben dit, comportava molts ingressos pels negocis immobiliaris i turístics, i de l'altra també obliga a una gestió molt curosa, que pateix un increment exponencial de les necessitats de neteja, seguretat, mobilitat, aigua i energia a la temporada alta. (…)

Tecnotest: els alcaldables i les noves tecnologies

2011-05-13T18:44:00.002+02:00

Durant onze setmanes vaig entrevistar a Blogs a Ona la Torre els onze candidats a l’alcaldia de Torredembarra. A més de conversar sobre política, projectes i eleccions, els van sotmetre al Tecnotest, un qüestionari sobre l’ús de les noves tecnologies. De les seves respostes en podem extreure una mena de retrat robot de l’alcadable torrenc davant les noves tecnologies. Un divertimento per desengrassar una mica la campanya pel 22-M.

El cap de llista per Torredembarra en aquestes eleccions de 2011 és home, de 47 anys i té facebook, amb 288 amics, però no té ni blog ni twiter. Només 4 tenen blog i tres twitter, mentre vuit candidats tenen facebook. Aquest alcadable ideal rep una mitjana diària de 50 correus electrònics i 36 trucades de telefon móvil. Els blogs que més visita són el de l’Enric Grangel, el Fantasma del Castillo i Salvatblog. Entre les seves webs preferides estan la de la Generalitat, Ona la Torre i l’Ajuntament de Torredembarra. I considera que en aquesta campanya tindrà més pes el 2.0.

El que us deia, un petit divertimento en l’equador de la campanya.

El debat (I)

2011-05-08T20:33:00.003+02:00

Aquest divendres es va celebrar la primera part del Debat Electoral 2011 de Torredembarra, convocat pel Centre d’Estudis Sinibald de Mas i emès en directe per Ona la Torre (107.0 FM). Agraeixo que un cop més confiessin en mi per a moderar-lo, aquest cop assistit –de forma magnífica- per la Raquel Martínez i la Sònia Ferrer. No crec que em toqui entrar en el contingut de les intervencions dels onze candidats participants però si que crec que puc aportar la meva opinió sobre la forma, el que podríem dir el continent, i les sensacions que em queden després de dues hores de debat.

He llegit i escoltat opinions sobre el debat amb molt interès. Hi ha qui ha afirmat que més que un debat han estat onze monòlegs. Potser una mica de raó té aquesta afirmació, però és molt difícil generar més interacció amb onze participants sense que es pugui convertir en un caos. Onze intervencions amb un mínim de temps potser es fan llargues. També es positiu que el públic pugui realitzar les seves preguntes als alcaldables.

Un altre gran punt de discussió és si hi ha de participar totes les forces que es presenten o només els que tenen actualment representació. És un debat sempre complicat. La cadena televisiva TAC-12 organitza un debat amb els set grups actualment presents al ple. És positiu que els aspirants a entrar-hi tinguin també una tribuna per explicar les seves propostes i confrotar-les amb els oponents que ja hi són al ple. Considero que els debats electorals enriqueixen el procés electoral i més si el poden escoltar no només els presents a la sala on es realiza sinó els qui el poden escoltar per la ràdio o la TDT. I com més sen facin millor, siguin onze, set o dos els participants. El contingut i les idees que s'aportin ja és cosa dels candidats.

I divendres vinent, la segona part: Urbanisme i Obres; i les Persones. Serà el segon assalt del que esperem que sigui una batalla d'idees i propostes.

Wembley, 19 anys després

2011-05-03T23:44:00.003+02:00

Em considero un barcelonista de la Generació Wembley. Em va agafar amb 14 anys i la vaig disfrutar molt. Un partit llarg, amb l’uniforme taronja les aturades de Pagliuca, el perill de Lombardo, les ocasions d’Stoitxkov, el gol de Koeman, Cruyff saltant a la gespa enganxant-se amb la publicitat estàtica, Alexanko alçant la copa.... Són records màgics. La celebració amb la Derbi Variant pel poble i la piscina final a la platja de Torredembarra.

Després va venir París, Roma… i ara, altre cop, Wembley. I havent eliminat el Real Madrid exhibint una gran superioritat mentre els blancs es rebolquen en el seu futbol insuficient i les excuses insolvents sobre àrbitres favoritismes psicòtics. Ells segueixen amb la teoria de la conspiració i nosaltres afrontem la tercera final de la Copa d’Europa en sis anys. A la capital anglesa buscarem la quarta Champions. Estem davant d'un equip que està marcant una època, dirigit per un entenador formidable com és Pep Guardiola.

Avui han guanyat els bons, els que apostem pel futbol de qualitat i pel treball d’equip enfront d’uns jugadors que van vestits de blanc però que estan posseïts per una foscor absoluta. Segur que troben a faltar Zidane pero la potent maquinària goebbeliana de la Central Lechera enmascara la dura realitat blanca, que és el no-res futbolístic. A mi, personalment, ja em va bé. A disfrutar del Barça i d’aquesta època històrica que estem visquent. I si a Madrid els cou, que s’hi posin fulles.

Un govern morós i cínic

2011-05-01T14:10:00.003+02:00

Tinc la sensació que des de Catalunya no donem prou dimensió al que està fent el Govern espanyol amb el fons de competivitat i el grau de mesquinesa i cinisme a que arriben Zapatero, Salgado i companyia. L’Estat espanyol deu a Catalunya per llei 1.450 milions d’euros aquest any 2011 i afirma categòricament que no els pagarà fins el 2013. El tema es greu en un moment com l’actual i demostra el nivell del govern estatal que patim els catalans i catalanes.

Però és que a més, aquest govern morós que dóna llargues al pagament d’uns diners a què els obliga la llei, exigeix a l’executiu català que redueixi el seu déficit públic. En resum, que se’ns pixen a la cara i ens diuen que està plovent. Però que en podem esperar d’aquest govern que el 2007 afirmava sense cap vergonya: "El Gobierno ha situado a España en la Champions League de las economías del mundo". Una suposada fita aconseguida amb els diners alemanys que ens arriben via Unió Europea i amb un model que quatre anys després ha quedat clar que era un gegantó amb peus de fang.

Tornem a l’estafa que patim Catalunya per part de l’Estat espanyol. Si des de Madrid no paguen inmediatament aquests diners que són nostres, m’ofereixo a pagar un o dos euros per a una recolecta per finançar que el Cobrador del Frac o el Torero del Moroso perquè s’eganxi com una paparra a la ministra d’economia i tot Europa se n’adoni del tipus de personatges que estan installats en el govern espanyol. Algú més s’apunta?

Després de Sant Jordi

2011-04-25T20:56:00.004+02:00

El Sant Jordi 2011 ha estat molt especial per a mi. Recordo quan estudiava Periodisme a la Universitat Autònoma i amb els companys i companyes de classe baixàvem a la tarda a les rambles barcelonines i veiem signar llibres als autors sovint m’imaginava sent jo qui signava. I uns quants anys aquest somni íntim s’ha convertit en realitat. Primer, a Torredembarra, després a Tarragona i finalment altre cop al meu poble. Ja havia signat uns quants exemplars en les presentacions dels dos llibres, però envoltat de més llibres, de roses i de molta gent encara més més gratificant.

El Sant Jordi 2011 va ser especial a Torredembarra. La coincidència amb el Dissabte Sant i l’ambient preelectoral va multiplicar la presència de paradetes i de visitants. Era dia de best-sellers, de les darreres novetats i dels autors mediàtics –una mica menys que altres anys-, però vaig signar una vintena d’exemplars de Pensaments Diversos i el que fa més il·lusió, a amics i coneguts, a qui pots singularitzar la signatura i trobar aquella complicitat tan plaent per ambdues parts. Estic molt content del ressò d’aquest llibre. Al programa especial d’Ona la Torre se’n va parlar força –ho agraeixo als qui ho van fer- i més d’un candidat a l’alcaldia –dels novells- el va adquirir. Espero que els sigui útil per aquesta nova aventura que han emprès.

El Sant Jordi 2011 també va ser especial a Tarragona. La Rambla Nova bullia de gent i ambient amb un sol que brillava amb força, potser va ser el moment del cap de setmana llarg que més ho va fer. Vaig estar una horeta a l’estand del Partit Popular signant exemplars d'Alejandro Fernández. Anatomia d’una passió, al costat del biografiat i d’altres dirigents i militants de la formació conservadora. Us deixo aquesta foto per la posteritat. Cada cop tinc més clar que aquest llibre ha estat un gran exercici de democràcia i espero que hagi agradat als qui ja l’heu llegit. Les crítiques que he tingut fins ara han estat bones.

El Sant Jordi és una festa que ha de tenir continuïtat. El llibre que us han regalat o el que us heu comprat no és per deixar-lo en una prestatgeria sinó per disfrutar-lo llegint. I no espereu només a Sant Jordi per comprar llibres. Feu-ho durant tot l’any per disfrutar d’aquest gran plaer que és la lectura.

'Pensaments Diversos' a TAC-12 i per Sant Jordi

2011-04-22T10:58:00.008+02:00

Amics i amigues, us deixo el vídeo de la notícia que va emetre dilluns passat TAC-12, la Televisió del Tarragonès, l'Alt Camp i la Conca de Barberà sobre la presentació de Pensaments Diversos el passat dissabte a a la sala polivalent Cal Maiam. Va ser una jornada molt intensa en què molts amics amics i amigues, coneguts i saludats -que diu aquell- es van acostar a ecoltar-nos parlar sobre política torrenca i comunicació. Gràcies per venir!

En el vídeo podeu veure com li signo el llibre a l'amic Jordi Solé o com treuen el cap el meu fillol, en Joel, i la seva mare, la meva tieta, la Montse. També veureu l'Antoni Vilà, un els grans artífexs del llibre, i l'alcalde, Daniel Masagué, i la regidora de Cultura, Rosa Maria Guasch, també culpables que aquesta aventura hagi arribat a bon port. També em sentireu parlant del llibre i, no sé encara com m'ho acabo de fer, però al final acabo recordant el meu admirat Ferran Torrent.

Pensaments diversos. Quinze anys observant la política a Torredembarra (1995-2010) el podeu trobar a les llibreries de Torredembarra i aquest dissabte, Diada de Sant Jordi, em podreu trobar al matí i al vespre a la plaça Mossèn Joaquim Boronat per si voleu que us el signi. Serà un plaer. De cinc a sis de la tarda estaré a la Rambla Nova de Tarragona signant l'altre criatura literària, Alejandro Fernández. Anatomia d'una passió.

Orgia de llistes

2011-04-19T23:18:00.002+02:00

Les espectatives s’han complert i, quan està a punt de tancar-se el termini oficial de presentació de candidatures a les eleccions municipals del proper 22 de maig, el número de llistes que concorren als comicis locals de Torredembarra ja arriba als dos dígits. Les darreres setmanes hem estat espectadors de batalles bíbliques a l’hora de confeccionar algunes candidatures, retirades de figures importants de la darrera dècada a la política torrenca, jugades d’escacs que signaria el mateix Kasparov i estratègies que deixen Maquiavel com un principiant. Tot això s’ha combinat amb una febre inauguradora que ha arribat a nivells esperpèntics: omplir piscines per buidar-les gairebé inmediatament i presentar la nova comissaria de la policia municipal quan pràcticament encara és una ferreteria.

Convergència i Unió ha apostat per la continuïtat en els dos primers llocs i ha fitxat el cap de llista del GIT el 2007, Santiago Ardèvol. L’encaix de les posicions capdavanteres ha allargat l’aprovació de la candidatura nacionalista. El Partit Socialista s’ha vist obligat a renovar radicalment la llista després de la retirada de Jiménez i Ripoll. L’alcaldable és Enric Grangel, regidor des de 2003, i el segon, Jordi Solé, independent que fa quatre anys va formar part de la candidatura de l’Agupació. El quintet inicial es completa amb dos fitxatges i la ja veterana Susanna Navarro, que cau del tercer al quart lloc.

Esquerra Republicana ha renovat a fons la candidatura, inclòs el cap de cartell, l’independent Eduard Rovira. Montserrat Gasull, que fa uns mesos tot indicava que podria ser l’alcaldable republicana, finalment repeteix en la segona posició. En la resta de la candidatura destaca l’alt nombre d’independents i de cares noves. L’Alternativa Baix Gaià repeteix cap de llista per tercer cop consecutiu, Lluis Suñé, tot un veterà de la política torrenca. Plega la regidora Iris Gual i es veuen noves incorporacions. També serà el tercer cop que Maria Dolors Toda lidera una llista a Torredembarra, l’Agrupació Democràtica Torrenca, i també la tercera vegada que canvia el seu número dos. Precisament el segon de la llista de l’ADT del 2007, Juan Pérez, és ara alcaldable per una nova formació, Fem la Torre (FLT), i intentarà rendibilitzar la seva visibilitat al capdavant de la regidoria de Serveis per mantenir-se en el ple.

Repeteix com a alcaldable de PP José Oviedo, que intentarà aconseguir per primer cop a Torredembarra un segon regidor popular. Ve d’estar al govern i pot aprofitar la pujada de vot conservador en els comicis del Parlament. També acudeix a les eleccions torrenques el Grup d’Independents per Torredembarra. Molts donaven per mort el GIT després del fitxatge de Santiago Ardèvol per CiU, però Celestí Salort ha tornat a fer una de les seves jugades mestres d’escacs i ha apostat per una renovació general, donant entrada a una nova generació, i Ignasi Duran serà el nou alcaldable.

També hi haurà una altra candidatura independent, la liderada per Laura Pradeda, qui en els comicis de fa quatre anys va ocupar el cinquè lloc de la llista del PSC però l’estiu de 2008 va votar a favor de la investidura del convergent Daniel Masagué com alcalde. En aquestes eleccions també hi participarà Plataforma per Catalunya, una formació xenòfoba que entre altres coses destaca per tenir una vot ocult molt important i imprevisible. A darrera hora també sembla que s’ha apuntat al carro electoral Els Verds-Grup Verd Europeu.

Aquesta amplíssima oferta electoral és el resultat de la cultura política torrenca, basada en els personalismes, portada en aquesta convocatòria a la maxima expressió, amb partits polítics incapaços d’evitar fugues de militants que funden llistes independents i obtenen representació. La governabilitat esdevé complicada i es paralitzen projectes importants, com ha passat en aquest darrer mandat. El panorama polític de Torredembarra després del 22 de maig encara pot ser més fragmentat i caldran dosis ingents de generositat pera aconseguir un pacte sòlid, que ha faltat els darrers anys, per treure el nostre municipi d’una situació de crisi i estancament.

Publicat al número d'abril de Diari de la Torre

El primer llibre de l'Octavi

2011-04-17T16:38:00.005+02:00

Deixaré per d'aquí uns dies la valoració de la presentació de Pensaments diversos. Hi ha temps. Abans, vull parlar-vos d’un altre llibre que es presenta dimarts vinent a les 19:30 hores al Corte Inglés de Tarragona, Berni Álvarez, una vida rere els 6,25, de l'Octavi Saumell. L’Octavi és un gran amic. Vam compartir redacció del Més Tarragona durant uns quants anys. Allí ens vam curtir com a periodistes i persones. Tot i que els nostres camins professionals van agafar dreceres diferents, mantenim molt de contacte. Ens vam confessar que estàvem escrivint llibres el mateix dia.

A l'Octavi el vaig conèixer quan ell escrivia cròniques de regional de futbol i l'he vist progressar fins arribar a llicenciar-se en Periodisme i ser un referent de la informació municipal a Tarragona. Per això em fa molta il·lusió que publiqui el seu primer llibre. Sobretot perquè és un projecte molt seu, d’un home de bàsquet sobre una figura d'aquest esport. Me n’alegro que sigui l'Octavi qui escrigui la biografia del millor jugador de bàsquet que ha tingut mai les comarques tarragonines.

Ben segur que m’ho passaré bé llegint aquestes pàgines escrites amb passió per un amic, que d'aquí uns dies també viurà un Sant Jordi ben diferent. Octavi, espero que et faci molt de mal el canell de tant de signar llibres, ara que no pots llençar tan a cistella com voldries.

'Pensaments diversos', quinze anys de política a Torredembarra

2011-04-14T21:51:00.004+02:00

Dissabte vaig anunciar-lo a la Xocolata Desfeta d'Ona la Torre, dimecres en vam parlar a Altafulla Ràdio amb l'Albert Jansà i avui dijous m'he inflat a Ona la Torre amb els elogis de l'Antoni Vilà i la Raquel en una entrevista al magazine de tarda. Durant la setmana ho hem fet córrer pel Facebook i aquest dissabte 16 d'abril, a les 20 hores, es presenta a la sala polivalent al Maiam. Es tracta de Pensaments diversos. Quinze anys observant la política torrenca (1995-2010), un recull de cinquanta articles publicats majoritariament al Diari de la Torre. Un anàlisi d'una dècada i mitja de la política a Torredembarra, un Dragon Khan que cap regidor ha aguantat. No queda cap regidor del 1995. L'últim que va caure va ser Manuel Jiménez, qu va plegar l'estiu de 2008.

Però aquest llibre és molt més. És més de mitja vida escrivint sobre la política del meu municipi. Des d'aquell nano que va tenir l'oportunitat d'escriure cada mes en l'única publicació periòdica que tenia Torredembarra fins a l'actualitat, que ja estic curat d'espants. He vist de tot i la política torrenca no deixa de sorprendre'm i de fer-me venr ganes d'escriure, de fer bullir l'olla. El moment actual, amb aquesta superpoblació de llistes electorals és apassionant -entre altres adjectius-.

Estic molt agraït a l'Antoni Vilà. De la seva aposta inicial per un mocós de divuit anys que cursava primer de Periodisme, dels esforços per redreçar alguns malentesos fruit de pressions polítiques lamentables que han permès una continuïtat d'una dècada i mitja i sobretot pel suport en la realització d'aquest llibre, que ha comptat també amb la col·laboració de l'ajuntament. Crec que és una lliçó de democràcia per part dels responsables polítics i em sento recompensat pels "problemes" d'èpoques passades. Com passa sovint, t'acabes quedant amnb els bons records.´

Us espero a la presentació de Pensaments diversos. Quinze anys observant la política torrenca (1995-2010) aquest dissabte a les vuit del vespre a Cal Maiam. Intentarem fer-vos passar una bona estona.

Breus reflexions sobre 'Alejandro Fernández. Anatomia d'una passió'

2011-04-09T00:42:00.004+02:00

Us he de confessar que estic sorprès i satisfet per la rebuda i el ressò mediàtic que està tenint Alejandro Fernández. Anatomia d’una passió. La darrera entrevista va ser aquest dimecres a Catalunya Ràdio, al programa Tot es molt confús, dirigit per Pere Mas, a partir de la notícia sobre la polèmica al voltant de l’adaptació de la cançó Alejandro de Lady Gaga. Va ser curta però molt divertida. La podeu sentir aquí.

Durant aquestes darres tres setmanes s’ha parlat del llibre al Diari de Tarragona, El Punt, NoticiesTGN, TAC-12, Canal Català, Altafulla Ràdio, Ona la Torre, Tarragona Ràdio, Delcamp.cat, TotTarragona, E-noticies, Europa Press i altres mitjans digitals i alguns que se m’escapen. Un independentista escrivint sobre un politic del PP és una bona història en un moment que la política té molt d’espectacle.

Un veterà dirigent polític -més per la llarga trajectòria que l’edat- em comentava aquest divendres que a l’època que va comenar en política un llibre com aquest hauria estat impossible. Doncs actualment ho és. L’Alejandro i jo hem nascut després de la mort de Franco i hem crescut amb una democràcia consolidada. Ens separen moltes coses però ens n’apropen d’altres. Com li he sentit dir al mateix Alejandro, aquest llibre és un cant a la tolerància. Per a mi, també ha estat una experiència molt enriquidora. I per vosaltres una bona lecturar, aa que s’acosta Sant Jordi.

Les dosis del doctor Gosálbez

2011-04-05T22:50:00.005+02:00

Aquesta foto ens la va fer la Raquel Sans dijous passat. Havia quedat amb el Carles Gosálbez per intercanviar-nos els llibres que hem escrit i que casualment vam presentar el mateix dia a la mateixa hora. La Raquel va inmortalitzar aquest moment amb el seu mòbil. Després vam xerrar una mica de tot, però bastant del llibre ja m'entraven ganes de llegir l'obra de l'amic i col·lega Gosálbez. I vaig aprofitar el cap de setmana per anar-lo consumint en petites dosis, fent glops d'història de Tarragona.

Intercolumnios. Historias de Tarragona són una setantena de pàgines que recullen històries amb la capital tarragonina com a fil conductor, que van des de l'època romana al segle XX. Només un periodista de llarga trajectòria i que l'apassiona l'arqueologia i la història com ell podia fer una obra com aquesta, tan interessant com digerible i que et permet conèixer una mica més sobre la ciutat. I una cosa sembla clara: no tardarem a veure un segon volum d'Intercolumnios. A mi, se m'ha fet curt. Llegiu-lo i ja em direu si us passa el mateix.

El llegat de Zapatero

2011-04-03T21:08:00.002+02:00

José Luis Rodríguez Zapatero ha anunciat que no repetirà com a candidat a la presidència del Govern espanyol. Era una mort política anunciada, però coneixent el personatge, un verdader equilibrista de la política, res es podia descartar. Ni la seva continuïtat a base de guanyar temps, a l'estil Montilla. Va accedir al poder el 2004 acumulant un gran capital d'il·lusió col·lectiva després d’uns darrers anys ominosos d’Aznar a la Moncloa i set anys després és un llast pesadíssim pel seu partit i destil·la una tristor profunda de fracàs personal i polític.

Zapatero ha anat de més a menys. Del capdamunt a sota zero. Va arribar amb les polítiques socials com la seva gran bandera i ha acabat com un titella a mans de Merkel i els famosos mercats internacionals, aplicant unes polítiques netament liberals. L’engany i les mitges veritats han estat una de les grans senyes d’identitat de Zapatero. Va prometre primer que respectaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya i després va permetre que les Corts espanyoles passessin sense pietat el ribot de l'incansable Alfonso Guerra, esperant que la tercera cambra, el Tribunal Constitucional, l’acabés de mutilar. Es va omplir la boca amb l’estat plurinacional i ha estat tan jacobí com González i Aznar. Molts catalans i catalanes que van confiar en ell se senten estafats.

Va mentir amagant la crisi econòmica perquè li interessava electoralment, treient-se del barret la promesa dels 400 euros. Un cop va ser imposible amagar-la, Zapatero ha afrontat la crisi amb una improvisació tan inquietant com fatal. Ara impulso un pla d’obra pública que serà pa per avui gana per demà, ara redueixo el sou dels funcionaris, ara reformo el mercat laboral i el sistema de pensions i ara em carrego el sistema de caixes. Un prestigitador polític que ha deixat l’Estat espanyol a la cua dels paísos que sortiran de la crisi.

I aquest art de l'il·lusionisme l’ha mantingut fins el final, afirmant aquest dissabte davant del Comitè Federal del PSOE que amb vuit anys de president ja en té prou, quan tothom sap que ell volia estar bastants més anys en el poder i només ha renunciat per evitar una revolta interna i assegurar-se una sortida digna, qui sap si cap a Europa o arreu del món, anununciant la bona nova de l’Aliança de Civilitzacions. Ara toca eleccions primàries al PSOE i ja se sap que aquest no és un país de primàries. L’espectacle pot ser divertit. Agafin seient per assistir al postzapaterisme.

Cinc anys de blog (i un parell de regals)

2011-03-31T00:09:00.004+02:00

Aquest dijous 31 de març fa cinc anys que vaig posar en marxa aquest blog. Va ser amb aquest post, un divendres a la mitjanit. I d'axò fa mitja dècada! Des de llavors he publicat més de 740 posts i he intentat mantenir una regularitat. A vegades és complicat, però crec que aquests és la clau d’un blog: la constància. Salvatblog és el meu mitjà de comunicació, allí on podreu trobar les meves opinions, experiències i neures vàries.

Els blogs s’estan morint diuen alguns. Doncs no, rotundament! Crec que ens trobem davant d’un darwinisme blocaire, una selecció natural que provoca la mort per inanició dels blogs oportunistes i inconstants. No és el cas de Salvatblog. L’arribada de Facebook i Twitter no ha acabat amb el meu blog. Ni molt menys. S’han complementat i he pogut treure profit de sinèrgies entre les tres eines.

Per celebrar aquest cinquè aniversari us deixo un pastís i també dos entrevistes a caps de llista de Torredembarra a Blogs a Ona la Torre: José Oviedo (PP) i Eduard Rovira (ERC). Escolteu i disfruteu.

Tres anys al Consell

2011-03-27T21:36:00.002+02:00

Avui es compleixen tres anys que treballo al Consell Comarcal de l’Alt Camp. Amb l’Octavi Saumell compartim aquesta dèria per fer balanços quan arriben aniversaris laborals. I és que de tant en tant cal mirar enrera per reflexionar sobre el present i encarar el futur. Aquesta efemèride arriba en el darrer tram del mandat d’aquest ens supramunicipal. Precisament aquesta setmana hem editat la Memòria 2007-2011 del Consell Comarcal de l’Alt Camp, just abans que aquest dimarts 29 de març quedi prohibit per obra de la Llei electoral publicar aquest tipus de materials.

Treballar en una administració pública et permet entendre com funciona la burocràcia administrativa i compendre algunes coses que quan estava a l’altra banda em semblaven incomprensibles. He après més sobre la política i els polítics i a treballar transversalment amb els diferents departaments del Consell. Ara dono més importància al protocol i als petits detalls, que sovint són els que poden provocar petits conflictes. I continuo pensant que un gabinet de comunicació ha d’estar al servei dels dirigents polítics de l’ens, però també dels mitjans i dels periodistes, facilitant-los al màxim la feina, en uns moments complicats pel sector, que es mou per la llei del mínim cost.

Aquest cap de setmana també hem recollit els fruits d’un treball conjunt amb el Consell Comarcal del Baix Penedès i els ajuntaments del Montmell i de Querol, a més de l’Agrupació d’Agricultors del Pla de Manlleu: la I Caminada del Senyoriu de Selma i els Valls de Marmellar. Més de 140 participants i una organització, que tot i aspectes a millorar, va rutllar molt bé. Hi he dedicat bastantes hores a aquest projecte. Una bona celebració d’aquests tres anys a terres de l’Alt Camp. Només em queda agrair la confiança dipositada en mi per la Carme Mansilla i que hagi complert les espectatives. En el meu cas, estan sent uns anys molt profiosos, tan laboralment com personalment.

Treient el cap a Altafulla Ràdio i NotíciesTGN

2011-03-23T23:31:00.005+01:00

Dies una mica estranys i, al mateix reconfortants. Sou molts/es els que m'heu enviat mails, m'heu trucat, m'ho heu dit en persona o pel facebook. Noto molt bona rebuda del llibre Alejandro Fernández. Anatomia d'una passió . Ha estat un treball intents de mesos que està a punt de veure la llum. A veure que us sembla quan el llegiu. Mentrestant, alguns mitjans de comunicació se'n fan ressò de la seva imminent sortida a la llum i en podeu trobar alguns detalls.

Us deixo dos enllaços:

L'entrevista que l'Òliver Márquez m'ha fet al NotíciesTGN, publicada aquest dimecres

I l'entrevista de l'Albert Jansà aquest dimarts a Altafulla Ràdio

Les dues entrevistes estan fetes per dos grans professionals i al mateix temps bons amics. Però tots dos m'apreten amb algunes preguntes. I és que això és el periodisme.

Venia a parlar amb la Bibiana i... he acabat parlant del meu llibre

2011-03-19T16:52:00.006+01:00

Aquest dissabte era lluminós, d'aquells que t'aixeques de bon humor. Em tocava anar a Ona la Torre. L'Aleix m'havia demanat de participar al programa Xocolata desfeta, amb la Bibiana Ballvè de convidada (per telefon). Havia preparat unes preguntes per un improvisat Consultori de la Doctora BB (inspirat en la secció del programa La Segona Hora de RAC-1). I just abans d'entrar, a la pàgina 11 del Diari de Tarragona apareixia un servidor en una foto amb el cap de llista del Partit Popular a l'alcaldia de Tarragona, Alejandro Fernández, sota el titular "En manos del adversario". Sabia que havia de sortir però no avui.

El programa ha fet un gir i he passat d'entrevistador a entrevistat, explicant detalls del llibre. I això que no "havia venido a hablar de mi libro", que diria el Paco Umbral. Ha trucat en directe el cap de llista del PP a Torredembarra, en Jose Oviedo. També hem entrevistat a la Bibiana, que ha estat molt bé. I hem acabat amb la tertúlia futbolística. Davant l'abscència del representant del Real Madrid he fet l'esforç (sobrehumà) de posar-me a la pell d'un seguidir blanc durant uns minuts. Un exercici curiós i divertit. Tal com estava anant el matí, tot era possible. Fins i tot sentir-me dir que el Madrid guanyarà la Décima aquest any. Després he tornat a la realitat i a la meva essència culer.

Després he anat a inauguració de la Sala polivalent de 'Cal Maiam'. He pogut trobar a més persones que ja havien vist la notícia i comentar la jugada. El llibre Alejandro Fernández. Anatomia d'una passió està a punt de sortir d'imprenta i es presentarà el proper dilluns 28 de març a les 20 hores. Ja us diré el lloc. Espero que m'acompanyeu. A molts i moltes us pot sorpendre que hagi escrit un llibre sobre un dirigent del Partit Popular. Crec que ha estat un exercici periodístic i democràtic. I m'ho he passat molt bé escrivint-lo. En seguirem parlant.

Deu anys sense Ramon Barnils

2011-03-13T21:21:00.003+01:00

Hi ha personatges el record del quals et trasllada a una època de la teva vida i evoquen moments que es converteixen en entranyables amb el pas dels anys. És el que em passa amb el periodista Ramon Barnils, del qui aquest dilluns 14 de març se’n compleixen deu anys de la seva mort. Barnils em transporta a finals dels noaranta i començaments dels 2000, quan estava acabant la carrera de Periodisme i l’escoltava molt sovint al programa de Catalunya Ràdio Postres de Músic, tertúlia d’actualitat dirigida per Josep Maria Solé i Sabaté. L’escoltava al tren, al cotxe, a casa… La seva hora d’emissió, de tres a quatre de la tarda m’agafava gairebé sempre desplaçant-me a treballar al Punt, a fer les pràctiques a Catalunya Ràdio, anant a la Facultat…

En aquell Jordi Salvat que començava a caminar en el món del periodisme, Ramon Barnils l’impressionava amb les seves argumentacions, tan pel fons com la forma. Gràcies a ell vaig saber que el PSOE i el PP eren respecte Catalunya el mateix i el gran engany que ha estat ZP ja no em va agafar desprevingut. Era provocador perquè volia generar debat, despertar consciències. El seu periodisme era un periodisme compromès, independent i sobretot crític, un tipus de periodisme que avui en dia està en retrocés davant el panorama de grans grups de comunicació i institucions que ho volen controlar tot a base de potents gabinets de premsa i sobretot les suculentes subvencions.

Ja fa deu anys que Ramon Barnils ens va deixar i aquests dies molts companys de professió l’estan recordant. Jo també ho he fet al twitter i en aquest blog. De periodistes de raça com ell ja gairebé no en queden. Per això és una delícia escoltar-lo en aquest vídeo que es he deixat, amb diferents intervencions seves dels vuitanta i els noaranta.

11-M i Més Tarragona: una mica de memòria

2011-03-12T12:41:00.006+01:00

Ahir va ser 11 de març i aquesta data des de fa set anys em provoca sentiments contradictoris. Una data, per cert, cada cop més fatídica: el terratremol del Japó ens quedarà a partir d'ara a la memòria. Però l'any 2004, l’atemptat de Madrid va ser la notícia que marcar aquell primer número del diari Més Tarragona. L’equip dirigit per Carles Magrané vam haver de reaccionar i afegir quatre pàgines per recollir una de les notícies de la dècada. Va ser un dia intens, que curteix a un jove periodista. L’endemà –avui fa just set anys- vam veure la feia feta durant setmanes i rematada el dia anterior. Recordo molta satisfacció per la feina ben feta. El meu 11-M és el de l’atemptat de Madrid, d’una tragèdia que et fa reflexionar i també analitzar la banda més relacionada amb la comunicació, però també la del naixement d’un nou producte del qual en vaig ser protagonista com a redactor i posteriorment com a director.

Com cada 11 de març, Més Tarragona va celebrar amb cafè i pastís i unes altes dosis d’onanisme el seu aniversari. Com sempre es va obviar que hi ha diversos extreballadors/es del Més Tarragona que ENCARA ENS DEUEN DINERS. Un detallet, danys col·laterals…? Crec que no. Com cada 11 de març en el meu blog ho recordo. Quin paio més pesat poden pensar alguns! Però crec que és just rebaixar tanta euforia recordant que la història del Més Tarragona també té punts foscos. El present del diari gratuït també té ombres. Només cal repassar alguna pàgina d’aquest número especial del setè aniversari, que haurien de fer sentir vergonya a qualsevol persona que es pugui considera periodista. Jutgeu vosaltres mateixos.

Els caps de llista de Torredembarra i les noves tecnologies

2011-03-08T23:29:00.006+01:00

A l’espai Blogs a Ona la Torre del magazine de tarda d’Ona la Torre estan desfilant cada dimarts, a les 17:30 hores, els caps de llista a les eleccions municipals de Torredembarra del 22 de maig. El primer convidat, el 22 de febrer, va ser l’actual alcalde i candidat de CiU, Daniel Masagué i dimarts passat va passar pel programa l’alcaldable d’Alternativa Baix Gaià, Lluís Suñé. Avui ho ha fet el cap de llista del Partit Popular, José Oviedo. I dimarts vinent li toca el torn al candidat d’Esquerra Republicana, Eduard Rovira. I els que queden!

Són entrevistes disteses, de bon rotllo, però amb l’excusa de les noves tecnologies acabem parlant de tot. Sotmetem els candidats al Tecnotest, un nom força ampulós per deu preguntes que defineixen la seva relació amb les noves tecnologies. També comentem tres piluades al Twitter al hastag #torredembarra2011. Recordeu que ho podeu sentir pel 107.0 FM, per la TDT i per internet

Per si no les heu escoltat, us deixo els enllaços amb les entrevistes a Daniel Masagué i Lluís Suñé:

http://www.sendspace.com/file/45jdtu
http://www.sendspace.com/file/qhsw3f

El benefici de treballar en un bon equip

2011-03-04T20:52:00.004+01:00

Aquests dies he rellegit un llibre que recomano fervorosament als qui esteu interessats en millorar l'ambient de treball de l'empresa o institució on treballeu. O almenys intentar-ho. Es tracta de El benefici, d'Àlex Rovira i Georges Escribano. És un llibre de 150 pàgines que us el podeu pulir en una tarda, però que convida a repassar-lo i aplicar-lo a les vostres experiències laborals.

Cada cop m'interessen més aquest tipus de llibres, que van més enllà de la comunicació i entren en el terreny de les relacions humanes i la psicologia. Sovint em pregunto perquè és produeixen cert tipus de conductes en organitzacions que no fan més que baixar l'eficiència i danyar la imatge de la institució o organització en qüestió. Per què són tan complicades certes persones, que a vegades més aviat semblen cistells de crancs, perquè no saps com agafar-les perquè no saps per on et sortiran? Sóc un gran defensor del treball en equip, de la transversalitat i per fer-ho cal fer un esforç perquè tots tenim els nostre caràcter, que topa amb altres caràcters.

De llibres com El benefici n'he llegit alguns, però aquest m'ha agradat expecialment i hi penso sovint en el meu dia a dia laboral. Va més enllà del típic i tòpic manual d'autoajuda. És un llibre que transmet optimisme, que és possible sortir de situacions complicades analitzant a fons la situació, detectant els problemes i posant-hi solució.

La batalla de Tarragona

2011-02-28T16:52:00.002+01:00

Fins fa uns mesos hi havia un relat molt consolidat en la política tarragonina que afirmava que Josep Fèlix Ballesteros ho tenia molt fàcil per ser quatre anys més alcalde de Tarragona i fins i tot tenia la majoria absoluta molt a l’abast el proper 22 de maig. Fins i tot semblava que CiU havia posat la vista en l’any 2015 amb la retirada de Joan Aregio i l’aposta per una candidata independent i amb menys d’un mandat com a regidora, Victòria Forns. Però els resultats a les eleccions al Parlament del novembre passat han envalentit la federació nacionalista, que veu possible recuperar l’alcaldia tarragonina només quatre anys després de la desfeta de 2007.

Aquesta hipotètica nova alcaldia convergent passa inexcusablement per un pacte amb el Partit Popular. La resta, és fer volar coloms. Precisament el PP ha arrencat molt fort la campanya municipal, reivindicant el nadalisme –com ja va fer fa quatre anys- i potenciant el candidat amb estratègies tan “atrevides” com un jingle adaptant una cançó de Lady Gaga que no deixa indiferent a ningú. O és genial o és molt cutre. No hi ha terme mig. La notorietat obtinguda aquesta setmana per Alejandro Fernández ha estat estratosfèrica. A l’altra banda de l’espectre polític, un Sergi de los Ríos, que com si de Jordi Hereu es tractés, ha sortit reforçat després de les seves particulars primàries enfront Quim Vendrell, intenta unir l’independentisme després de la desfeta del 28-N. Esquerra és el soci necessari del PSC per mantenir-se al govern. El retorn d’Iniciativa al ple tarragoní és una missió possible però molt complicada per a Arga Sentís.

Aquesta setmana hem viscut una pujada de tensió preelectoral molt forta entre socialistes i convergents. Els atacs de Victòria Forns a la candidatura als Jocs del Mediterrani –que han passat del 2013 al 2017 després de l’elecció de la ciutat turca de Mersin per a la primera data- i el fitxatge com a número tres de la llista convergent del dirigent veïnal Xavier Quintana, que havia sonat per a la candidatura socialista, han estat resposts per Josep Fèlix Ballesteros amb una inesperada violència dialèctica, acusant la candidata convergent de no estimar Tarragona perquè no hi ha nascut i penjant-li el cartell de ‘Perro del Hoterlano”. Un terreny molt pantanós per a què el trepitgi el cap de cartell socialista i no un dels seus escuders. Sense anar més lluny, l’antecessor de Ballesteros com alcaldable socialista per Tarragona, Xavier Sabaté, és nascut a Flix.

A Tarragona hi ha batalla quan fins fa unes setmanes molts es pensaven que no hi hauria partit, que tot ja estava sentenciat. Una alcaldía emblemàtica pels socialistes com Tarragona està en perill. Hi ha nervis i els socialistes estan focalitzant els atacs sobre la candidata convergent, Victòria Forns, intentant explotar la seva inexperiència política i una imatge freda i distant que transmet, amb l’objectiu de contrarrestar una marca política, la de CiU, que des de fa uns mesos torna a cotitzar a l’alça a Tarragona. I no oblidem un tercer en discòrdia que reivindica el seu espai a través de la viralitat d'Internet i un escampall de tanques publicitàries per la ciutat. La batalla de Tarragona promet intensitat i duresa. Hi ha molt en joc.

Publicat a Delcamp.cat

El 23-F triomfa

2011-02-24T18:41:00.006+01:00

Estic empatatxat de tant de 23-F. Cada any recordem aquell intent de cop d'estat, molt mitificat. I quan arriba un aniversari rodó, com ha estat el cas d'aquest 2011, la febre 23-F és total, amb programes especials, sèries i pel·lícules, entrevistes i reportatges en tots els mitjans de comunicació. Aquest any també ha tocat homenatge al Congrés, on encara hi ha el record que van deixar el coronel Tejero i els seus amb les seves bales. Però tampoc en aquest trentè aniversari s'ha sabut la veritat del que va passar en aquelles hores tan convulses.

He escoltat amb molt d'interès l'entrevista al general Alfonso Armada, el número dos de l'Estat Major de l'època i que molts assenyalen com el gran cervell del cop, el mític Elefante blanco, el president d'un hipotètic govern de concentració. Ho va negar tot, com si la cosa no anés amb ell. Ara és un vellet de 92 anys que cultiva flors, però en fa trenta era una peça clau en l'exèrcit. El Rey, un dels altres protagonistes d'aquell dia, va afirmar ahir que ja se sap tot i sinó s'ho inventen.

Un cop d'estat com el del 23-F només pot passar al nostre país, amb aquesta sensació de nyap, de descoordinació i, fins i tot, certa picaresca. El que si hem sabut aquest any és que els guàrdies civils que van entrar al Congrés van buidar les existències d'alcohol del bar de la cambra. País! Però reflexionant aquests dies no em queda tan clar que el cop d'estat no triomfés realment. Algú esperava que el cop fos reeixit i l'Estat espanyol tornés a una dictadura a l'estil franquista? Potser Tejero i pocs més. El que volien la majoria dels instigadors -directes i indirectes- del cop era ralentitzar el procés autonòmic. Ho van aconseguir, amb l'invent de les autonomies i el café para todos, conseqüència claríssima d'aquella jornada. I ara, trenta, anys després, tot apunta a una nova retallada autonòmica. Veurem com serà el nou 23-F.

El partit és el partit

2011-02-20T23:29:00.004+01:00

La victòria en les eleccions primàries del PSC d'aquest dissabte de Jordi Hereu sobre Montserrat Tura, malgrat que les enquestes indicaven clarament que l’exconsellera tenia infinitament més possibilitats d’obtenir un millor resultat enfront Xavier Trias el 22-M, s’entén només per la dinàmica dels partits i sobretot del Partit Socialista a Barcelona. El PSC porta tres dècades governant la capital catalana i ha construït unes estructures de poder terriblement sòlides que barregen l’ajuntament i la diputació amb el partit. I el primer secretari socialista de la federació barcelonina és Jordi Hereu. La capacitat de mobilització de les bases socialistes en un partit on l’aparell té tant de poder ha estat determinant. I l'aparell barceloní s'ha imposat al nicaragüenc. Hereu ha pogut amb un Montilla ara si del tot crepuscular.

Montserrat Tura ha estat un element estrany a la capital barcelonina. No és dels seus. No n’hi ha proa amb el prestigi i el carisma guanyat en set anys de consellera. Tura sempre serà l’alcaldessa de Mollet i, a més, del sector catalanista, que a Barcelona ciutat té un poder molt reduït. Hereu, sensiblement debilitat els darrers mesos sobretot després del sonat fracàs de la consulta de la Diagonal, s’ha revitalitzat amb la victòria sobre l’exconsellera, però potser no en té prou per reconduir el seu relat actual del pitjor alcalde de Barcelona des del 1979 a l’Au Fénix que reneix de les cendres. Xavier Trias, amb un relat sòlid bastit durant vuit anys a l’oposició, l’espera d’aquí tres mesos en la gran batalla final de Barcelona.

Tercera incursió islandesa

2011-02-17T18:00:00.004+01:00

Aquesta setmana he acabat L'home del llac, la tercera novel·la que llegeixo de l'ecriptor isladès Arnaldur Indridason. Un crim, molt de misteri, espies, desencontres familiars... Aquest autor de novel·la negra el vaig descobrir l'any passat amb La dona de verd i aquest Nadal vaig devorar La veu. Que sàpiga, de traduïda al català i al castellà només em queda Les marismes. Espero equivocar-me o que la cosa canviï aviat. Es tracta d'un autor que cada cop em fa disfrutar més i no sabria dir-vos el perquè. Potser Islàndia, l'inspector Erlendur Sveinsson, les trames, els personatges secundaris...

Amb Millenium, d'Stieg Larsson, em va agradar molt, tot i que no sóc massa amant dels best-sellers. He fet altres incursions a la novel·la policiaca sueca -Aurora Boreal i No ho ha vist ningú- però Indridason encara m'ha atrapat més. Si em voleu fer alguna recomanació sobre novel·la negra estic obert a noves propostes, tot i que tinc pendent llegir alguna cosa Mankel i alguna altra autor que m'han assenyalat. La novel·la negra nòrdica s'està convertint en un dels meus subgèneres preferits tot i que m'agraden altres gèneres. En la varietat hi ha el gust diuen.

Modernisme a Alcover

2011-02-14T18:17:00.005+01:00

Divendres passat vaig visitar el Museu Municipal d’Alcover per poder veure la nova exposició permanent Ca Batistó. Modernitat burgesa i modernisme literari de la mà de la directora del museu alcoverenc, l’Esther Magrinyà i les seves magnífiques explicacions. I acompanyats d’en Sergi Franch, cap de premsa de l’Ajuntament i director d’Alcover Ràdio. Al Museu d'Alcover ja hi havia estat fa un parell d'anys i mig, però encara no s'havia posat en marxa aquesta nova proposta museïstica, tot i que llavors a vaig quedar impressionat per les estances d'aquesta casa que, des de fora, no sembla oferir aquella amplitut i aquestes grans possibilitats. Però des que l'octubre van inaugurar la nova exposició permanent, han un gran pas endavant.

Han sabut aprofitar les noves tecnologies per acostar la vida burgesa de finals de segle XIX inicis del XX al visitant. Només arribar et rep una guia virtual i després trobés material interactiu molt interessant. I encara els queden coses per fer per acabar de perfeccionar la proposta museïstica, sobretot pel que fal al modernisme literari i l’anomenat Grup de Reus. L’aposta és ambiciosa i volen anar més enllà d’un museu local i convertir-se en una referència al Camp de Tarragona. Si us deixeu caure pel Museu Municipal d’Alcover no us perdeu la sala de paleontologia, que us farà retrocedir a les Muntanyes de Prades fa 240 milions d’anys. Paleontologia i modernisme, una curiosa combinació.

Entrevista a Quim Nin a Ona la Torre

2011-02-09T21:58:00.006+01:00

Des que va començar a emetre Ona la Torre hi col·aboro amb 'Blogs a Ona la Torre', que actualment d'emet com una secció del magazine de tarda els dimarts a les 17:30 hores. Aquest espai el podeu escoltar pel 107.0 FM, per internet i per la TDT. A partir d'ara també us penjaré un enllaç al blog perquè pogueu escoltar-lo en pdcast.

Us deixo l'entrevista que el dimarts 1 de febrer li vaig fer al delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, Joaquim Nin, que actualment té dos blogs actius (en el nivell d'activitat que li deixa la seva intensa activitat política. Amb en Quim vam parlar de comunicació, d'internet, del facebook, de l'evolució de la premsa escrita, de l'ús de les noves tecnologies a l'administració i fins i tot va "amenaçar" amb obrir un twitter en breu. No us la perdeu. Aquí teniu l'enllaç.

http://www.sendspace.com/file/qrl1s3

Recordant l’Aquí

2011-02-05T15:28:00.003+01:00

Aquest divendres vam fer un sopar d’excompanys i excompanyes del diari Aquí. Ens vam aplegar fins a divuit persones i uns quants que volien venir però per diferents raons no van poder fer-ho. Tenint en compte que, com la gran majoria de diaris gratuïts, la plantilla era molt mínima –tot i que hi va haver una gran mobilitat laboral-, té un gran mèrit haver reunit tanta gent. I és que l’Aquí va ser una experiència molt intensa pels que hi vam treballar. En el meu cas vaig estar-hi vuit mesos i mig, però en guardo un record molt maco, possiblement una mica idealitzat pel pas del temps.

L’Aquí va ser un producte de molta qualitat, en comparació amb altres publicacions del seu estil. La seva història va ser mort curta, només dos anys i mig d’existència, i va ser la primera gran víctima de la crisi econòmica que patim ara en el sector de la comunicació tarragoní. Va començar amb un gran impuls el setembre de 2006, va apostar pels temes propis –mes enllà de rodes de premsa i comunicats oficials- i les noves tecnologies i va desaparèixer el febrer de 2009 després d’ua curta decadència en forma de reducció de plantilla i de paginació. Una pena pel periodisme del Camp de Tarragona.

L’Aquí va ser una escola de molts recents llicenciats –o que encara estaven fent la carrera- i d’altres que ja portàvem més temps en el món laboral. Ho demostra que la gran majoria dels qui en algun moment o altre van treballar s’han obert camí en el món de la comunicació, que travessa una època difícil. I sobretot n’han quedat uns grans llaços d’amistat, que, en el fons, és que més importa en aquesta vida. O no?

Agonia

2011-02-02T10:19:00.001+01:00

La sensació que tinc d’aquest darrer tram de mandat és d’una agonia, d’un llarguíssim final amb l’únic objectiu per part dels diferents partits polítics de Torredembarra de prendre posicions per a la gran batalla del 22 de maig. Veuen aquesta cita electoral com un fi en si mateix quan realment és un mitjà perquè la ciutadania esculli unes noves majories que regiran els destins del nostre municipi els propers quatre anys. Un punt i seguit i no un punt i a part. I aquest mandat que començarà el juny de 2011, mani qui mani, pagarà les conseqüències del que està succeïnt aquests darrers mesos. I la factura pot ser molt elevada.

Torredembarra ha viscut des de les darreres eleccions més temps amb un govern en minoria que amb majoria. Els dos alcaldes que ha tingut el nostre municipi en aquest darrer mandat han estat incapaços de bastir una majoria sòlida de govern. Manuel Jiménez no es va entendre ni amb l’Alternativa Baix Gaià per reeditar l’acord d’esquerres ni amb CiU per aconseguir una gran coalició i va acabar abandonat per tothom i dimitint. El seu successor, Daniel Masagué, va bastir la majoria que el va escollir alcalde en el transfuguisme i una amalgama de sigles difícil de cuadrar i ha acabat afrontant el darrer any i mig a l’alcaldia en minoria.

L’oposició és majoritària, però així com el 2008 va ser capaç de proposar un govern alternatiu, en aquest darrer tram de mandat no ha mogut un dit, ni molt menys, per orquestrar una moció de censura –totalment desaconsejable pels seus interessos electorals- sinó que s’ha atrinxerat en una guerra de desgast liderada pel grup majoritari socialista i amb la mirada posada en l’horitzó electoral. A l’alcalde ja li ha anat bé aquesta situació i ha volgut mostrar-se com una víctima d’una oposició sabotejadora de la tasca de govern.

Estem, doncs, en el temps afegit. Des de fa uns quants mesos. Viurem molt de temps amb uns pressupostos prorrogats que es van aprovar el juliol passat d’una manera, per dir-ho suaument, poc ortodoxa. Les inversions han quedat aturades. La manca d’entesa govern-oposició ha deixat les ofegades arques municipals sense crèdit. Les obres del teatre-auditori, un dels grans projectes del mandat, porten mesos i mesos aturades i va camí de convertir-se en un gran monument a la vergonya. L’altra gran obra, el Pàrquing de Filadors, registra una ocupació molt baixa i és un forat negre per les arques municipals.

Hi ha formacions que tenen clars els seus caps de llista i estan de ple en la cursa electoral, utilitzant els mitjans que tenen al seu abast, ja siguin escrits, audiovisuals o internet. Altres encara no tenen definit el seu cap de cartell, una situació poc recomanable a aqustes alçades de la pel•lícula i el mercat de fitxatges també està en plena efervescència. S’està a punt de tancar algun traspàs sonat, algun jugador de la pedrera podria entrar en l’alineació titular –la que pot donar accés a una cadira al ple- i hi ha cert migcanpista organitzador que està buscant equip o potser en muntarà un de propi. Fins i tot alguna vella glòria d’un passat recent amenacen amb tornar. Massa temps no queda i és que estem en el temps afegit.

Publicat en el número de gener de 2011 del Diari de la Torre

Torredembarra 2011, al Twitter

2011-01-30T18:59:00.003+01:00

L’ambient polític a Torredembarra puja de temperatura (encara més!). I és que resten menys de quatre mesos per a les eleccions municipals. Ja tenim els primera alcadables proclamats oficialment, com és el cas de Daniel Masagué (CiU) i José Oviedo (PP) i altres partits que encara no ho tenen gens clar qui serà el cap de cartell. També està obert el mercat de “fitxatges” i els rumors sobre la composició de les llistes electorals corren munt i avall de Torredembarra.

Des del meu blog us llenço una proposta per seguir la campanya d’una forma interactiva: a través del Twitter. Alguns ja hi sou en aquesta xarxa social i els que encara no hi heu tret el cap veureu que és molt fácil crear un perfil. I així, comencem a piular, a penjar twits, amb les notícies, novetats, enllaços amb blogs, opinions... a fer bullir l’olla electoral. Que us sembla? He creat el hastag Torredembarra2011. Us animeu?

Després del Congrés

2011-01-29T11:19:00.005+01:00

Aquests dos darrers dies he fet el que en castellà diuen “un alto en el camino”. He assistit al I Congrés de Comunicació Politica de Catalunya, una iniciativa liderada per l’Àstrid Alemany i la Maria Llorach i també l’Edu Vicente. Estic molt satisfet d’haver participat en aquest congrés, que ha aplegat més de 200 persones relacionades amb aquest sector descaradament en creixement que és la comunicació política. Hi havia interès i el programa i el desenvolupament de les dues jornades han cobert sobradament les espectatives. I n’estic molt content per la Maria, torrenca com jo i una bona amiga, i l’Edu, un tarragoní que també ha triomfat a Barcelona. I també en Toni Aira, president de l'SCCIEP i ponent del congrés Se’ls ha de felicitar!

Estic molt a favor dels congressos, seminaris i cursos de formació. El dia a dia de la feina t’absorbeix, t’arriba a distorsionar la visió de certes coses i et creure en veritats absolutes que no ho són. És necessari –i molt gratificant- aturar la màquina i escoltar que diuen els que en saben més que tú. La comunicació política és des de fa gairebé tres anys la meva feina. I m’apassiona. M’agrada llegir llibres i articles per seguir millorant i un congrés com el celebrat a la Facultat de Comunicació Blanquerna aquests dos darrers dies és una manera inmillorable per seguir creixent i mantenir el contacte amb aquest mundillo.

Els ponents han estat un luxe. Hi ha hagut intervencions brillantíssimes, molt aclaridores i desmitificadores. S’agraeix. Estem de ple en la Comunicació 2.0 i hi ha una escampada de piulades que fa por sobre el congrés al Twitter. He tornat amb uns quants fulls plens d’apunts, amb el cap ple d’idees bullint, mentre encara em ressona al cervell la música de The West Wing, que va obrir i tancar el congrés -pell de gallina-. Molta teoria i casos pràctics. Ara cal tornar a la vida real i intentar aplicar algun dels coneixements adquirits. I com recomanava l’Antoni Gutiérrez-Rubí, seguir llegint molt (per cert, tinc el seu llibre Filopolítica per llegir). I reflexionar, pensar, imaginar. I sobretot, apassionar-se i disfrutar.

El Senat

2011-01-24T21:20:00.003+01:00

A les Espanyes han fet bullir l’olla nacionalista aquesta setmana amb el Senat i la traducció simultània de les intervencions en català, euskera i gallec. És l’enèssima demostració que a Madrid i molts altres llocs de l'Estat no comprenen que a Espanya es parlen quatre llengües diferents i que en una teòrica cambra territorial el més normal és que es puguin parlar aquests quatre idiomes que demostren la plurinacionalitat de l’estat. Però és que el gran problema és que el Senat no és ni ha estat mai una cambra de representació territorial. Corregeixo. El gran problema és per a què serveix el Senat.

Des del PP i certs sectors del PSOE s’han afanyat a criticar amb duresa la despesa que representa la traducció simultània a la cambra alta. Doncs jo em pregunto si val la pena tenir una segona cambra legislativa on hem vist més d’un cop que tot i tombar els pressupostos generals de l’Estat, aquests tornen al Congrés i s’aproven sense cap problema. Al Senat hi van a parar moltes velles glòries dels partits o gent que no saben on col·locar. Només cal repassar els noms de senadors i senadores. El darrer exemple el trobem amb Joan Saura. L’exconseller d’Interior ha trobat una jubilació daurada en els escons de la cambra alta.

La tercera cambra, la verdaderament efectiva i eficient és el Tribunal Constitucional. Només hi ha dotze magistrats i les seves decisions si que van a missa, per molt que el Congrés i el Senat hi hagin dit la seva abans. I això que no els vota ningú. El Constitucional ens surt molt més barat. Potser seria allí on hauríem de posar traducció simultània perquè el flamant nou vicepresident, Eugeni Gay, pugui parlar en català. Però és que em sembla que ni parlant en castellà l’entendran.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Primàries a darrera hora

2011-01-16T23:49:00.003+01:00

El candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona s’escollirà en unes primàries entre la militància. S’ha decidit quatre mesos abans de les eleccions municipals i la data dels comicis interns serà 19 de febrer. Els socialistes catalans, tocats després de la desfeta del 28-N, estan improvisant. Sinó no s’entén que l’alcalde actual, Jordi Hereu, hagi d’assegurar la seva nominació en unes eleccions primàries enfront una de les dirigents socialistes més carismàtica, però outsider dins l’aparell. Això no passa mai enlloc.

Hereu està en caiguda lliure a les enquestes des de fa mesos -potser anys i tot- i aquestes primàries només s’entenen com l’últim intent per rellançar-lo. L’aparell de Barcelona el té controladíssim l’Hereu i la seva contrincant, Montserrat Tura, és un element estrany en l’ecosistema socialista barceloní, tot i la seva trajectòria com a consellera els darrers set anys. I és que Tura no és podrà votar a ella mateixa. No viu a Barcelona. Ni hi vol viure. I a més, ha estat alcaldessa d’una altra ciutat, Mollet.

Deixeu-me ser dolent, però aquestes primàries poden ser una maquiavèlica maniobra per finiquitar la carrera política de Tura. Si perd contra Hereu les primàries, la seva estrella s’esllanguirà a la mesa del Parlament. Si supera l’actual batlle i s’enfronta a Trias ho té molt complicat per trencar la tendència al canvi després de tres dècades de govern socialista a la capital catalana i també quedaria finiquitada la seva carrera. En aquest país no estem acostumats a les primàries i només apareixen en moments com el que viu ara el PSC i no com un exercici de democràcia interna.

Però les primàries contenen una important dosi d’incertesa. Només cal recordar els duels Almunia-Borrell o Tomás Gómez-Trinidad Jiménez. La militància no sempre neda cap a la mateixa direcció que l’aparell i, quan deixen que s’expressi lliurement, passen coses. Hereu s’ha desgastat d’una forma record en quatre anys i escaig i la caricatura del Polonia se l’ha menjat. Tura ha cultivat una imatge de dama de ferro treballadora i eficient i molts la poden veure com l’última possibilitat de mantenir Barcelona a mans socialistes. Són dos relats diferent, antagònics, per a unes primàries d’alt voltatge.

67

2011-01-10T23:43:00.003+01:00

Assisteixo perplex al debat sobre l’augment de l’edat de jubilació. Vinga reunions i més reunions. Declaracions i contradeclaracions. El Govern espanyol la vol augmentar de 65 a 67 anys. Hi estic d’acord. És de sentit comú. I fins i tot el pujaria a 70 anys en algunes professions, igual que el baixaria en altres treballs. Cada vegada hi ha més persones cobrant pensió i, a més, viuen més anys. La proporció entre els que cobren i els que cotitzem cada cop és redueix més. El sistema que ha servit per mantenir l’estat del benestar les darreres dècades s’ha de reformular. És matemàtica pura. Però els sindicats, el govern i l’oposició s’enroquen en un debat simplista sobre augmentar o no dos anys l’edat legal de jubilació, quan tot és molt més complicat.

De la mateixa manera, al·lucino amb aquest debat sobre els 65 o els 67 anys quan hi ha empreses i grans corporacions amb beneficis milionaris que prejubilen els seus treballadors amb cinquanta i escaig anys. I el Govern deixa fer. I paga. Abans de distreure el personal amb l’endarreriment de la jubilació dos anys caldria acabar amb aquesta despilfarrament de diner públic que són les prejubilacions en una edat i uns sectors que és quan els treballadors i treballadores poden rendir més. Tenen experiència. Però també cobren massa. D’això no en diuen res els sindicats?

Mentre continuem amb debats com la jubilació als 67 anys, ens precipitem cap a un bloqueig del sistema públic de pensions a mig termini. Tinc la sensació que els que fa una dècada que ens hem incorporat al mercat laboral o els que ho estan fent ara ens estan prenent cada mes una part important del nostre sou per mantenir un sistema públic de pensions del qual en tinc seriosos dubtes de què ens poguem beneficiar nosaltres quan complim els 65 (o 67) anys. Conclusió: ja teniu el vostre pla privat de pensions? Sinó el teniu, espavileu. I a més, desgrava a la declaració de la renda!

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Investigant coves per Capafonts

2011-01-07T00:22:00.007+01:00

Una bona manera de començar l'any és una sortida per la muntanya i Capafonts és un lloc ideal. A una horeta escassa de cotxe de Torredembarra pots disfrutar d'un paisatge ple de cingles, coves i barrancs, amb una vegetació que en alguns moments esdevé gairebé selvàtica. Si tens ganes de caminar pots anar fins a la Mussara, però també pots fer excursions circulars més curtes pujant fins a diferents coves -petites, no hi fareu espeologia- i cavitats que hi ha a les muntanyes o remuntant rius. És el que vam fer aquest dimecres.

Però l'indret més emblemàtic d'aquesta localitat del Baix Camp és la Cova de les Gralles. És un espectacle natural extraordinari, amb una cúpula gegantina per on raja continuament aigua, que moldeja la roca amb unes formes que semblen irreals. I això que aquests dies en baixa ben poca. Però igualment és un espai especial, on sembla que el temps s'hi aturi, amb un silenci gairebé total només trencat pel degoteig de l'aigua. I et veus tan petit enfront de la natura.

I semblava una broma

2011-01-04T00:51:00.003+01:00

El dimarts 28 de novembre, Diada dels Sants Inocents, la Sònia Ferrer i un servidor vam fer un repàs de les bromes realitzades pels diferents mitjans de comunicació durant aquesta jornada a Blogs a Ona la Torre, la secció del magazine de tarda que hi faig en aquesta emissora. I una notícia publicada ara no recordo per quin diari deia una cosa així com: “Tanquen CNN+ i serà substituïda per un canal Gran Germano 24 hores”. Cola com una bola. Fins i tot per a més d’un pot ser bastant difícil d’empassar.

Doncs no! És la pura realitat (si us ve de gust canvieu la r per la t). Després de la fusió entre les cadenes Telecinco i Cuatro, una de primeres decisions ha estat carregar-se un canal d’informació 24 hores i posar en el seu lloc 24 hores de la vida d’uns personatges que fan el dropo tot el dia i que el màxim a què poden aspirar és a ensenyar pit i cuixa a Interviú o convertir-se en comentarista de les peripècies de les noves fornades d’habitants de la casa de Gran Hermano que vindran després que ells. Un bucle de merda televisiva.

Per cert, des d’aquest inici d’any aquests personatges tenen un gran problema: no poden fumar dins de la casa a causa de la Llei Antitabac. Pobrets, quina pena que em fan!

Calen més Mascarells

2010-12-28T00:12:00.003+01:00

Aquest dilluns, amb el pollastre rostit i els canelons encara no digerits del tot, hem assistit a la presa de possessió d'Artur Mas com a president de Catalunya i hem conegut el tots els consellers i conselleres del nou govern. Un nom ha eclipsat a la resta. Des de fa uns dies se sabia que Mas li havia ofert la conselleria de Cultura però fins aquest dilluns al matí Ferran Mascarell no ha donat el sí definitiu. Mascarell és militant socialista i ha estat regidor a l'Ajuntament de Barcelona i conseller de Cultura pel PSC. Fins i tot havia sonat com a relleu de Jordi Hereu a l'alcaldia de Barcelona.

Molta gent s'ha sorprès de forma majúscula i altres -d'una banda i l'altra- s'han afanyat a criticar el nomenament. Doncs jo hi estic molt a favor! I caldrien més Mascarells a la política catalana i espanyola. L'objectiu d'Artur Mas de fer el govern dels millors m'agrada. Els qui tú consideres millors poden tenir el teu carnet, un altre o no disposar-ne de cap. Però en aquest país esten molt acostumats que amb un carnet a la butxaca en tinguis prou per obtenir una responsabilitat per la qual n'hi ha desenes de persones més preparade que tú. Però ells no tenen el carnet.

Als Estats Units hi ha republicans treballant a l'Administració demòcrata com abans ha passat a l'inrevés. Hi són per la seva vàlua professional i no importa que siguin de l'Elefant o de l'Ase. Serveixen al seu país. El president francès, Nicolas Sarkozy, també va incorporar socialistes al seu govern el 2007. El nou govern de Catalunya és molt menys polític que l'anterior i hi trobem fins a tres independents que en saben molt de la conselleria que ocuparan. I fins i tot un socialista que ha acceptat servir el seu país a les ordres d'un president convergent. I per què no?

Fent números

2010-12-21T22:20:00.001+01:00

Hem deixat enrera les eleccions al Parlament de Catalunya i en l’agenda dels partits polítics els comicis municipals del maig ocupen ara un lloc més que prioritari. Ens manquen cinc mesos per aquesta cita electoral i el més calent és a l’aigüera. A Torredembarra, quan estic escrivint aquestes línies, no hi ha cap dels candidats a l’alcaldia oficialment proclamat, tot i que d’oficiosos ja en tenim uns quants. Per no saber, no està clar si totes les candidatures del 2007 es tornaran a presentar i si n’hi haurà alguna de nova.

El que estan fent -o haurien de fer- els partits polítics municipals és analitzar els resultats del 28-N. Evidentment que cada convocatòria electoral és una història diferent, però marquen tendències generals que incideixen en tot tipus de comicis. I en un municipi com Torredembarra, amb una part creixent de la població que no coneix pràcticament els candidats i decideix el seu vot en funció de les sigles, cal tenir en compte els resultats de les eleccions catalanes.

Diversos mitjans de comunicació han fet una simulació de com haurien anats els comicis municipals de les principals ciutats del nostre país si els resultats fossin els del passat 28 de novembre. Si fem aquest exercici a Torredembarra, el repartiment de regidors és molt “interessant”. Convergència i Unió doblaria representació obtindria vuit escons, a només un de la majoria absoluta. El PSC en perdria un i quedaria amb quatre, mentre que el PP multiplicaria per tres el regidor actual. Esquerra i l’Alternativa Baix Gaià –la marca d’Iniciativa per Catalunya Verds al nostre municipi- s’haurien de conformar amb un sol seient al ple municipal.

Evidentment estem davant d’un exercici política-ficció. I més a Torredembarra, on les candidatures independents tenen un pes tan important. Almenys fins ara. Els rumors sobre fitxatges de candidats independents per altres sigles “tradicionals” continuen sonant fort i si es confirmessin aquestes incorporacions, que podrien provocar la desaparició d’alguna llista, el mapa polític torrenc podria experimentar canvis substancials i assemblar-se més a l’esquema fictici del 28-N.

L’inici de segle a Torredembarra ha significat una atomització del ple municipal, amb l’augment del número de formacions representades i la inexistència de forces dominants. La manca d’entesa entre les dues principals formacions ha provocat un ball d’alcaldes i de pactes. El 2007 hi va haver una certa correcció de la tendència, però l’aparició de trànsfugues i la inestabilitat dels pactes ha provocat un altre mandat convuls, amb dos alcaldes i molta mobilitat a l’executiu local
Les eleccions de 2011 significaran l’aparició de nous caps de llista i la continuïtat d’altres. Hi haurà noves incorporacions a les candidatures. Cares noves i altres no tan noves però en llocs diferents. Les inèrcies del 28-N tindran una influència, encara que no decisiva en els resultats. Encara hi ha algunes incògnites a resoldre que fan imprevisible el repartiment d’escons que sortirà dels propers comicis municipals.

David Madí o quan marxar de la política

2010-12-16T00:21:00.003+01:00

Estem tan poc acostumats al que ha fet David Madí! Plegar de la política quan has aconseguit l’objectiu pel qual havies lluitat els darrers set anys! La inmensa majoria dels mortals estaria ara esperant la recompensa en forma d’alt càrrec en el nou govern. I és que trobem gairebé normal també que, quan les coses van torçades, ningú assumeixi les derrotes i que s’aferrin al càrrec sigui com sigui. I ara són molts i moltes els sorprèn enormement que la mà dreta d’Artur Mas en aquesta travessa del desert de set anys abandoni la política i se’n vagi a l’empresa privada. Hi havia, això sín, una remor des de fa dies que avisava que Madí, un cop complerta la missió que s’havia autoimposat –fer Mas president- faria un punt i a part a la seva trajectòria politica.

Tinc certa simpatia per David Madí. Ho reconec. L’any 2002, quan estava preparant un treball del Màster en Comunicació Política i Electoral, Madí em va rebre en el seu despatx del Palau de la Generalitat. En tinc un bon record. Amb trenta anys acabats de complir parlava amb fermesa del perill que la Generalitat estiguésgovernada per primer cop en la seva història per un partit d’obediència de fora de Catalunya i defensava Artur Mas com la millor opció per Catalunya. Llavors encara no s’havia invetat el tripartit. O sí? Vaig demanar també una trobada al seu homòleg el PSC, Miquel Iceta. No em va atendre i va enviar un dels seus col•laboradors per parlar amb aquell estudiant de màster.

Sentimentalismes a banda, David Madí ha estat, és i serà una figura molt controvertida. El lleu llenguatge és dur, els seus enfrontaments amb els rivals polítics no aptes per a tots els públics. Ha estat l’home de les enquestes –cuinades per uns i manipulades per altres-, del DVD i el Notari, però també el principal estratega que ha portat CiU a fregar la majoria absoluta i a convertir Artur Mas en president de la Generalitat amb una campanya electoral perfectamet planificada, brillant. I en positiu. Segur que Madi tenia un paper en el govern Mas, però estava clar que seria blanc de molts dards enverinats per part de l’oposició. La seva forma de fer política li ha generat molts enemics. S’ha fet un favor i li ha fet un favor al futur president.

Sóc dels que penso que el que fa ara David Madí és un punt i part. No li costarà trobar feina en alguna gran empresa. Segur que no. Però el cuquet de la política és molt potent i, tard o aviat, tornarà a la política activa. Només té 39 anys i, en política, malgrat alguns casos d’una precocitat més que discutible que estem veient darrerament, és molt jove. Us recomano llegir aquest post del Toni Aira i veureu que els spins doctors entren i surten de la política, tornen a entrar, tornen a sortir. I David Madí és un spin doctor.

Per cert, em queda pendent encara llegir el seu llibre, Democràcia a sang freda. En tinc ganes.

Periodisme?

2010-12-12T16:55:00.001+01:00

Una setmana de catarsi col·lectiva ha estat la que hem viscut a Torredembarra a causa de la mort d’un nen de nou anys en circumstàncies molt tràgiques. Les morts en accident sempre són colpidores però quan la victima és un infant es torna incomprensible. I et fa reflexionar, intentes posar-te en la pell de la família i és impossible fer-te a la idea del dolor que pot representar perdre un fill. En els darrers mesos la mort m’ha tocat d’aprop –avui mateix-. Han estat morts inesperades però que es poden encaixar en els nostres esquemes mentals, per l’edat i per les circumstàncies. Sents la tristor de perdre una persona estimada i et costa fer-te a la idea, però ho acabes accepeant com a llei de vida. En el cas d’un nen de nou anys, no pots. Tot el meu suport des d’aquí a la família d’en Marc.

Aquesta setmana també hem patit a Torredembarra la cobertura d’aquesta tràgica mort per part de certs mitjans de comunicació que a mi, com a periodista, em fan sentir vergonya. Com es pot arribar a a fer un tractament tan sensacionalista i groc d’aquesta tragèdia? Això és periodisme? No. Periodisme és informar del succés, explicar-ne les causes i els efectes, respodre el què, el qui, el quan, el com i el perquè, però no ho és fer un espectacle del dolor o remoure els sentiments de la gent a partir del “tot s’hi val”. Crec que els propietaris i directors de mitjans de comunicació i també el Col•legi de Periodistes haurien de fer un examen de consciència sobre el tractament de notícies com la que malauradament hem patit aquesta setmana a Torredembarra.

Maletes perdudes

2010-12-08T21:38:00.006+01:00

Me l'havien regalat el darrer Sant Jordi i m'havia quedat pedent de llegir fins fa unes setmanes. El pont m'ha permès acabar de rematar la lectura de Maletes perdudes, de Jordi Puntí. Les crítiques que m'havien arribar eren molt bones i un cop acabat el llibre, crec que anaven ben encaminades. És d'una d'aquelles novel·les diferents, que fan entrar aire fresc al panorama literari català. Té un argument original, està ben escrita i té un bon ritme. I sobretot, un magnífic final.

Amb el ritme de via actual sovint ens costa enfrontar-nos a novel·les llargues. Fora de vacances quedem encallats i costa avançar tot i que la lectura valgui la pena. Les 450 pàgines de Maletes perdudes han estat un in crecendo i he acabat disfrutant amb la seva lectura. Amb el ritme que porto ja he començat a llegir una altra novel·la d'un autor més o menys de la mateixa quinta que el Puntí. Ja us ho explicaré.

Treient el cap a TV3

2010-12-05T11:38:00.002+01:00

El programa de TV3 Divendres s’ha desplaçat aquesta setmana a Torredembarra i un dels temes que ha tractat ha estat el planter i els horts urbans. El meu pare i jo mateix, acompanyats per l’excoordinador d’Unió de Pagesos Pep Riera, vam participar en aquesta secció del programa que intentava explicar als telespectadors com plantar hortalisses en un tros de terra del xalet o en una jardinera a la terrassa o al terrat d’un pis. Va ser una experiència interessant, sobretot observar des de dins, mentre ens maquillaven o ens posaven el micròfon, el moviment de persones i de material que representa un programa com el magazíne de tarda de la televisió que paguem tots.

Pep Riera és un personatge carismàtic i telegènic i va acaparar molta posessió de micròfon, que és el que tocava. En sap molt. El meu pare i jo vam anat “colant” alguns missatges, com l’etern moment difícil que travessa el món de la pagesia. Encara queden pagesos a Torredembarra, tot i que es poden comptar amb els dits d’una sola mà. Fa 132 anys que Cal Ratxet fem planter i encara més que plantem hortalisses, però sembla que el final estigui proper. La meva generació hem encaminat el nostre futur professional cap a altres àmbits i la continuïtat està més que en entredit.

I em produeix una certa pena perquè, tot i que la meva passió és el periodisme i la comunicació, he treballat molts estius i dissabtes a l’hort i veure com creixen les plantes que has sembrat o plantat i en reculls els fruits és una sensació molt especial. Ho he mamat des de peti. La pagesia és món dur i deixa’t de la ma de Déu per les administracions, maltractat fins i tot. L’aparció de dijous a TV3 espero que no hagi servit només per allò de “T’he vist a TV3” sinó per reivindicar la pagesia i el paper que li toca a la nostra societat.

El que queda del mandat

2010-12-01T07:08:00.002+01:00

Un bon amic es peguntava fa uns dies que en recordarà la gent d’aquest mandat 2007-2011 a Torredembarra. Quina infraestructura, quina inversió, quina obra, quin succés… Porto uns quants dies reflexionant i no acabo de trobar la resposta. Si fem una mirada enrera ens trobem que serà el tercer mandat consecutiu que l’alcalde elegit després de les eleccions no acaba el quatre anys pels quals va ser escollir i que governen executius en minoria durant alguns periodes importants de temps. La traducció és clara: inestabilitat i manca de continuïtat a l’hora de governar.

Seguim mirant enrera. Què va ser el més destacat del mandat 2003-2007? L’obra emblemàtica hauria de ser la nova biblioteca pública inaugurada dos mesos abans de les eleccions amb tota la fastuositat i que significava posar punt i final a anys i anys de provisionalitat i de manca d’una infraestructura a l’alçada d’un municipi com Torredembarra. Uns mesos abans, amb la construcció del Pavelló Municipal Sant Jordi , també es va aprovar una assignatura suspesa –amb un molt deficient- durant anys i anys. S’acabava amb dues dècades d’endarreriment en matèria esportiva, però l’obra va mostrar deficiències greus al cap d’uns mesos quan es va inundar i va generar un sobrecost important. I aquest és el regust que va quedar llavors.

Però siguem realistes. Van ser les obres de peatonalització del carrer Antoni Roig i voltants l’actuació que realment va marcar el final de mandat, que és el que la ciutadania recorda. El govern no va saber canalizar la participació dels veïns i veïnes en l’execució d’una actuació tan important i els balcons es van omplir de pancartes en contra de les obres. Però, és que, a més, les obres van ser un bunyol considerable que encara arrosseguem actualment. Els efectes van ser visibles en els resultats electorals de maig de 2007. Esquerra Republicana va patir el càstig dels veïns i veïnes i va enterrar un dels seus tres regidors en aquelles obres. Els republicans gestionaven la cartera d’Obres i Serveis i la sagnia de vots a causa d’unes obres mal portades i mal executades es van plasmar en una sensibilíssima reculada electoral.

Tornem al 2010. Quina és doncs l’obra emblemàtica d’aquest mandat? Hauria d’haver estat el Teatre-auditori, una altra necessitat bàsica per a un municipi com Torredembarra, aquest cop en l’àmbit cultural, però les obres ja fa mesos que han quedat aturades. El germà petit de teatre, la sala polivalent situada a l’antic Teatret de la Caixa Tarragona també acumula mesos de retard. Ens hem de quedar amb el Pàrquing de Filadors, pagat amb els diners del Pla Zapatero i que actualment genera pèrdues perquè el fan servir pocs conductors. Un panorama una mica dessolador, fruit de la conjunció d’un canvi de govern a mig mandat i la crisi econòmica que castiga encara amb més força un municipi que ha posat tots els ous en dos cistells: la construcció i el turisme. La construcció ha frenat en sec i ha deixat les arques municipals escurades i el turisme, basat en la segona residència, no pot suplir de cap manera la crisi del totxo.

En aquest mig any que resta de mandat el govern intentarà treure pit amb les seves actuacions i si alguna cosa no s’ha pogut fer serà culpa dels que hi havia abans. I des de l’oposició s’acusarà el govern de no haver fet res i el que han fet, d’haver-ho fet malament. Però tots aquests raonaments fallen en la premisa inicial i és que del 2003 fins aquí hi ha hagut una alternància accelerada en el govern i més o menys tots els regidors han pogut “toca cuixa” i les medalles i també les culpes han d’anar molt repartides. I a un servidor, el que li queda d’aquest mandat és la impossibilitat de les forces polítiques representades al ple municipal d’aparcar els interessos polítics i els egos personals i treballar per tirar Torredembarra endavant en un moment difícil com el que hem viscut els darrers anys. El resultat és aquesta sensació de paràlisi gairebé absoluta que vivim.

Publicat en el número de novembre de 2010 del Diari de la Torre