Ona la Torre: final d'etapa

Dilluns vaig tenir una sensació especial en el darrer programa de la temporada de 'Blogs a Ona la Torre'. Va ser el darrer amb l'Albert Bonet i jo mateix fent de copresentadors d'un espai pel qual han passat moltes blocaires i molts blocaires. El darrer, un dels polítics tarragonins que més fa servir les noves tecnologies, el delegat del Govern al i primer secretari del PSC al Camp de Tarragona, Xavier Sabaté. Va ser una conversa molt interessant per un dia molespecial. Per cert, el convidat, el vaig triar jo, com les desenes d'entrevistats anteriors.

Era un dia especial perquè era el penúltim dia amb l'Albert i el seu equip -el Xavi, l'Eloi, en Jordi, la Maria, la Raquel...- encarregant-se de la programació d'Ona la Torre. El el Govern de Torredembarra ha decidit que a partir d'aquest dimecres 1 de juliol sigui una altra equip qui dirigeixi Ona la Torre. És una decisió legal i fins i tot lògica, però també precipitada i que ha fallat en les formes. Crec que alguna cosa ha patinat. I força. Algunes opinions a la xarxa, com la d'en Gerard Ciuró o l'Alternativa Baix Gaià. Des de l'Ajuntament, la mitjanit del 30 de juny només sabem això.

Ja fa unes setmanes una campanya de descrèdit cap a l'equip que fins ara ha dirigit Ona la Torre, a base de rumors i també des de l'anonimat cibernètic, una exhibició sempre de la covardia més profunda. Com diu l'amic Ferran Monegal: "Han col·locat la tifa i han fet anat el ventilador a tot drap." Qüestió d'estil. Però les xifres són contundents. En dos anys Ona la Torre ha arribat als 3.000 oients i ho diu un recent estudi d'audiències que situa Tarragona Ràdio en 5.000 oients i Ràdio El Vendrell en 2.000. I ha penetrat amb molta força en el teixit associatiu torrenc. El llistó està molt amunt. Felicitats Albert i companyia!

Una altra qüestió és si treure a concurs la programació de l'emissora fa dos anys, quan aquesta es va crear, va ser una bona decisió. Jo ja li vaig dir al regidor de Comunicació del moment, Gerard Ciuró, que creia que s'equivocava. Creia i crec que s'havia de crear una ràdio totalment municipal, amb una estructura sòlida. S'hauria evitat aquesta provisionalitat amb una aposta sòlida, sense mitges tintes. Que passarà d'aquí dos anys si torna a canviar el govern? Un altre canvi de rumb? Ha canviat el director de Tarragona Ràdio amb el canvi de govern a l'Ajuntament tarragoní? No. Chapeau! Però a Torredembarra, ja se sap, les coses les fem diferents.

Acobladors d’informació

El Col·legi de Periodistes acaba de presentar l’estudi El sistema mediàtic de la demarcació de Tarragona el 2008: una radiografia, un document interessant per fer-nos una idea de quin és l’ecosistema comunicatiu del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Tarragona té 200 mitjans censats que generen 30,5 milions d'euros i donen feina a 656 professionals. Aquestes podrien ser tres xifres que resumeixen aquest sistema comunicatiu, com una mena de titular. La xifra de negocis és molt baixa. No serviria ni per pagar una tercera part del fitxatge de Cristiano Ronaldo pel Real Madrid.

Hi ha dades interessants com que el 60% d’aquests 200 mitjans són premsa escrita i el pes de les webs és encara baixa, d’un 8%. El 44% d’aquests mitjans són municipals i un 88,5% son en català, tot i que el mitjà líder està escrit en castellà. Destaca la poca concentració empresarial de mitjans i l’audiència d’aquests mitjans locals és 8 o 9 punts més baixa que a les demarcacions de Lleida i Girona, dos fets que ben segur tenen relació. Tampoc els mitjans amb seu a la demarcació tarragonina fan el salt nacional i només un 3% si que té com a marc de referencia l’estat espanyol. Curiós oi?

Dissabte es va presentar l’estudi al Col•legi de Periodistes i després es va crear un interessant debat entre els assistents. Un punt que em va interessar molt va ser l’intercanvi d’opinions sobre la crisi del sector de la comunicació a Tarragona, que en la meva intervenció –coincidint amb altres assistents- vaig qualificar d’evolució o transformació. Em va agradar molt el terme usat per part de l’autor de l’estudi, el professor Bernat López, de periodistes acobladors (ensambladores en castellà) de continguts.

Els mitjans de comunicació s’alimenten cada cop més any dels continguts suministrats des dels gabinets de comunicació de les administracions i les empreses, amb un allau de rodes i notes de premsa o per productores i altres empreses o professionals externs. Els empresaris de la comunicació van a reduir costos a base de reduir plantilles –més val tenir un autònom que un periodista en plantilla- i disminuir la qualitat de la informació. Cada cop més periodistes passen a potenciar els gabinets de comunicació, on troben millors sous i millors horaris i als mitjans hi resten els llicenciats acabats de sortir de la facultat i els més veterans en càrrecs directius. Aquest procés de reforçament dels gabinets els converteix en grans generadors de continguts pels mitjans, que acaben sent acobladors d’aquesta informació, donant-los-hi forma, matisos, creant titulars…

El periodisme d’investigació és actualment una utopia excepte en alguns mitjans molt concrets. No hi ha temps ni ganes. La majoria de diaris, ràdios i televisions, sobretot les locals, van a cop de xiulet de les rodes de premsa i l’agenda informativa marcada pels gabinets de comunicació -les migrades redaccions no donen per a mes- i són les “històries humanes” (o animals) les que fan de contrapès. Recordeu el tauró que va aparèixer a les platges tarraginines fa un parell d’estius i va omplir pàgines de diaris i minuts de ràdio i TV a nivell local i també estatal?

Aquest és el sistema mediatic tarragoní actual, no gaire diferent del de la resta de Catalunya i l’Estat. Seria interessant complementar el magnífic estudi sobre el sistema mediàtic de la demarcació amb un altre estudi sobre els gabinets de comunicació i les productores, on cada cop hi ha més periodistes treballant-hi. Llavors tindríem una radiografia més exacta i completa de l’ecosistema comunicactiu tarragoní. I també caldria repetir aquest estudi en un parell d’anys per evaluar l’impacte de la crisi econòmica, que està fent estralls en el sector de la comunicació tarragoní, amb reduccions de plantilla, periodistes a l’atur i desaparició de mitjans, com el diari Aquí o una de més recent, la del setmanari vallenc El Pati aquest divendres passat.

Publicat a Tottarragona el 29 de juny de 2008

Rendit a Stieg Larsson

Fa una setmana escrivia al Facebook que el món es divideix entre els qui han llegit Stieg Larsson i els que no. Era una petit divertimento que feia el mateix dia que havia començat a llegir Els homes que no estimaven les dones. Mai m’han atret els best-sellers –afirmació una mica tòpica però real- però ha estat tantes les persones que m’han recomanat de forma entusiasta la lectura de la trilogia de l’escriptor suec que el mateix dia que apareixia la tercera part de ‘Millenium’ em llençava a llegir les més de 600 pàgines del primer volum.

En només una setmana me l’he acabat. Dono la raó als qui m’han recomanat Larsson: m’ho he passat molt bé. Ja sé que hi ha gent que se l’ha cruspit en dos o tres dies i algun personatge que amb una jornada intensiva n’ha tigut prou per enllestir-lo. Jo m’ho he pres a un ritme que crec força elevat –una mitjana de 80 o 90 pàgines al dia amb puntes de 150- però he experimentat la capacitat d’adicció de l’obra de Larsson. He disfrutat molt amb una novel·la negra molt ben el·laborada però amb alguns matisos que es poden interpretar-se de forma diferent depenent del lector.

A mi m’ha interessat el personatge protagonista, un periodista dels que ara en queden molt pocs, alter ego de l’autor, Stieg Larsson. En Jordi Martí Font el definia com a periodista de combat en un post recent. Pels qui ens dediquem a la comunicació tenim un bon terreny de reflexió amb les novel·les de Larsson. Millenium també ens serveix per desmitificar Suècia, el paradís de la socialdemocràcia i fer un reconegut sempre interessant per les clavegueres del poder o la enúncia dels maltractaments a les dones. El personatge de la Salander és també apassionant. Una novel·la molt completa. L’autor, Stieg Larsson, ja és en sí una mena de personatge més d’aquest món que és Millenium, amb la seva mort dies després de lliurar a l’editorial els tres volums de la trilogia.

La primera novel·la de Larsson, salvant les extremes distàncies, m’ha recordat una mica alguns llibres de Ferran Torrent. Per tant, us recomano llegir o reelegir algunes novel·les de l’escriptor valencià, tant de la primera època –amb el periodista Héctor Barrera o el detectiu Toni Butxana com a protagonistes- com la trilogía iniciada amb Societat Limitada, demolidora amb la classe política i empresarial del País Valencià. Jo, per ara, tinc feina amb la segona i tercera part de la triologia. A disfrutar, doncs!

Les eleccions europees com a termòmetre?

A l’equador de l’actual mandat municipal ens arriben els resultats de les eleccions europees, des de sempre els comicis més descafeïnats i que aquest cop han arribat a nivells d’abstenció molt elevats. Gairebé de dos de cada tres votants van quedar-se a casa. Torredembarra no ha estat una excepció i la participació ha quedat en el 34,96% enfront del 39,43% de les europees el 2004. Un servidor va anar a votar quan passaven pocs minuts de les sis de la tarda i l’ambient al col•legi electoral de l’Antoni Roig era desangelat, gairebé desèrtic.

El PSC ha tornat a guanyar unes eleccions a Torredembarra i ja n’encadena diverses victòries consecutives. Però els socialistes han perdut és de cinc punts i mig respecte als comicis europeus del 2004. Encara han quedat més lluny el 45% de vots obtinguts en les eleccions generals de fa un any. Però el 37,35% del 7-J se situa molt per sobre del 26,1% de vots de les municipals del 2007. Aquí trobem una de les grans característiques de l’electorat de Torredembarra: els mals resultats del PSC en les eleccions municipals, tot i haver guanyat les dues darreres convocatòries locals.

S’ha de responsabilitzar d’aquest descens de vots les formacions independents que només concorren a les municipals? Crec que no. Els socialistes torrencs tenen un problema a l’hora de mobilitzar el seu electorat, el que confia massivament en Zapatero i Montilla però no en els candidats locals. El PSC presentarà un candidat diferent a les properes eleccions municipals després de quatre comicis amb Manuel Jiménez com a cap de cartell. Serà un risc i una oportunitat al mateix temps.

Convergència i Unió ha recuperat el segon lloc després de caure fins el quart lloc en les europees del 2004. La formació nacionalista recupera una part d’electorat que hava perdut des de la retirada de Segalà i Pujol i ha tornat a superar el 20%. L’objectiu de tornar a guanyar les eleccions municipals sumant regidors que li permetin governar amb més comoditat no és una utopia després de la mínima recuperació de les darreres locals i els bons resultats de les generals i europees últimes.

El Partit Popular ha caigut del segon al tercer lloc en les eleccions europees però ha pujat gairebé un punt percentual (fins el 18,52%) a Torredembarra. És un percentatge unes dècimes superiors a les darreres generals però deu punts més que en les municipals de fa dos anys. Amb el PP passa un fenomen semblant al PSC a Torrembarra, amb una baixada espectacular en les eleccions locals a causa de la desmobilització del seu electorat i el segon regidor dels conservadors queda sempre en un somni inabastable.

Esquerra Republicana continua en una dinàmica negativa a Torredembarra, amb una pèrdua imparable de vots. En aquestes eleccions europees els números són concloents: més de 200 vots menys i sis punts menys, caient a la quarta posició. ERC semblava que podia superar el 20% en les municipals de 1999 i 2003 i en les properes el llindar del 10% pot estar en perill. En les generals del 2004 els republicans van rebassar el 20% i ara amb prou feines es va superar el 10%. ERC viu un moment complicat a Torredembarra després d’anys al govern que no han servit per pujar sinó per perdre massa electoral guanyada a l’oposció i en les convocatòries a nivell nacional i estatal també s’ha vist un descens. Les municipals del 2011 seran molt complicades pels republicans sobretot sinó comencen a treballar ben aviat en definir la seva proposta electoral.

Iniciativa per Catalunya experimenta un fenomen invers al PSC i el PP, amb un estacament en el 5% de vots en generals i europees i un augment fins gairebe el 9% en els comicis locals, amb la marca d’Alternativa Baix Gaià. Potser PSC i PP han de prendre apunts de la manera de treballar dels ecosocialistes torrencs en les eleccions municipals. En l’anàlisi dels darrers comicis europeus a Torredembarra destaca el sisè lloc d’Iniciativa Internacionalista (II), amb 59 vots i un 1,68%, tot i que les candidatures abertzales han obtingut tradicionalment bons resultats al nostre municipi. Per davant d’II estan però els vots en blanc, que han arribat al 2,30%, passant d’11 a 81 sufragis, una dada, junt amb l’abstenció, que hauria de fer reflexionar als partits i dirigents polítics.

Publicat en el número de juny del Diari de la Torre

Les incògnites de la TDT

Vivim uns dies d’eufòria institucional al voltant de la Televisió Digital Terrestre (TDT) amb la presentació el passat dijous del canal públic que cobrirà l’espai radioelèctric format pel Tarragonès, l’Alt Camp i la Conca de Barberà. En coneixem ja el nom, TAC12, i les aportacions dels set ajuntaments que formen el consorci per a la gestió d’aquesta televisió pública. També en sabem ja la data d’inici de les emissions regulars, el sempre emblemàtic 11 de setembre, i fins i tot el seu cap de continguts i l’empresa que s’encarregarà de la programació -amb una petita polèmica inclosa-.

El camí de l’arribada de la TDT està sent llarg però sembla que ja ens trobem en les fases finals, amb l’arrencada dels canals locals públics i amb la famosa apagada digital en un horitzó gens llunyà. Però a mi encara em resten moltes incògnites. Una és si hi haurà prou pastís publicitari per a tants nous canals. Recordem que al Camp de Tarragona tindrem dotze canals locals diferents –la majoria privats- a través de tres espais radioelèctrics diferents, que han de competir amb premsa escrita, ràdios, altres televisions, els mitjans electrònics... Els canals públics tenen un coixí darrera però els privats no disposen d’aquest recolzament i dependran només de la publicitat. I l’audiència, que finalment és qui acaba dictant sentència.

Per això, una segona pregunta és si la creació de nous llocs de treball ajudarà a apaivagar la precarietat creixent del món de la comunicació. De les facultats de Periodisme –inclosa la nostra URV- no paren de sortir nous llicenciats i no oblidem una colla de professionals que la crisi econòmica ha deixat a l’atur. O aquesta precarietat continuarà a causa d’unes empreses que buscaran el rendiment econòmic i els costos baixos per sobre de la qualitat?

Des que va iniciar-se el procés d’atorgament de llicències dels canals locals de la TDT sempre m’ha perseguit una pregunta: està ben enfocada la TDT al Camp de Tarragona. Per què s’ha dividit aquest territori, la futura vegueria, en tres espais radioelèctrics diferents? No seria més recomanable un únic espai que ocupés tot el Camp de Tarragona, tal com fa uns mesos recomanava el Col•legi de Periodistes? Un tarragoní, un vallenc i un montblanquí estan representants per un mateix canal de TDT públic, però per un de diferent d’un reusenc, un cambrilenc, un de Falset o un vendrellenc.

Ara ja ho tenim estructurat d’aquesta manera i és molt difícil un gir cap a una certa racionalitat, ara que ens costa tan poc omplir-nos la boca amb el Camp de Tarragona. Aquest procés de constitució del canal públic de TDT del Tarragonès, l’Alt Camp i la Conca de Barberà s’ha creat a partir dels grans municipis, que són els que hi ha posat diners. I la resta de localitats, una seixantena, la gran majoria petites? Apareixeran prou en aquest canal públic tot i no haver passat per caixa? Els darrers anys s’han creat costums i rutines al voltant del sistema “per treure el cap” als canals locals que seran difícils de canviar. Són dubtes que s’aniran resolent (o complicant) a mesura que els canals locals de TDT es vagin posant en marxa.

Publicat al Tottarragona el 21 de juny de 2009

Cròniques de l'altra banda (LIX): Adéu a El Pati i benvinguda a la comissaria dels Mossos

Després d'una setmana de vacances he tornat a la càrrega per encarar la part final del curs polític, que acabarà amb el Firagost, la primera setmana d'agost -amb el parètesi de Sant Joan, és clar, en forma d'aqüeducte-. Una notícia que m'ha sorprès, tot i que hi havia un rum-rum des de feia mesos és la desaparició de El Pati com a setmanari imprès. Divendres vinent s'editarà el darrer número d'aquesta capçalera històrica i passarà a ser un diari electrònic. Hermes Comunicacions -l'editora del diari El Punt- posa punt i final d'aquesta manera a 26 anys de publicació ininterrompuda del setmanari.

S'ha creat un cert moviment ciutadà per mantenir la capçalera, però els sentiments i les decisions empresarials no lliguen mai massa. Personalment trobaré a faltar llegir El Pati cada divendres marcant les notícies que feien referència al Consell Comarcal. Un setmanari de qualitat que no pot suportar la crisi econòmica, igual que va passar amb el diari Aquí el passat mes de febrer. Una mala època per la comunicació i sobretot pels periodistes. Me n'alegro però que l'empresa hagi decidir recol·locar els treballadors i treballadores i no deixar-los a l'atur.

Divendres, a més de veure sortir la penúltima edició de El Pati també va ser el dia de la inauguració de la comissaria dels Mossos d'Esquadra de Valls. Problemes amb l'empresa constructora endarrerit vuit mesos la seva posada en marxa i des del novembre el cos policial ha hagut de cobrir l'Alt Camp des de la comissaria de Montblanc. Va ser un acte força multitudinari i una oportunitat de veure una comissaria per dins -més val fer-ho acompanyat que tot sol-, inclosos les sales d'interrogtoris i els calabossos. Veure el conseller Saura i altres polítics dins d'un calabós és un petit divertimento...

Retrocedim ara al dijous, quan vam presentar les millores realitzades al camí rural entre el Pla de Santa Maria i Aiguamúrcia amb un recorregut per aquest camí. Després d'invertir-hi més de 115.000 euros amb el màxim respecte pel medi ambient, ara hi poden passar vehicles de tota mena. Entre aquestes poblacions hi ha per carretera 13 quilòmetres i, en canvi, passant pel camí, només se'n recorren 7. Una bona alternativa. A més, el paisatge és molt agradable, mostra inequívoca de l'Alt Camp, i es pot observar els canvis no gens subtils entre aquests dis municipis. Els principals usuaris del camí són però els pagesos amb els seus tractors i altres vehicles i els bombers. En la foto, apareixo acompanyat dels qui vam realitzar la visita.

Que re... ens passa en aquest país!!!

Aquest país en que vivim cada cop l'entenc menys. Va passar quan va venir Rajoy. Va tornar a passar amb la visita del ministre Blanco i aquest dimarts altra cop he tingut la sensació del 'Bienvenido Mister Marshall' amb la inauguració de la T-1 de l'aeroport del Prat per part de Zapatero. Aquesta imatge de provincianisme, de colonialisme... de l'amo que visita el poblat on els ha construït una cabana nova molt gran. Però l'amo ho fa fet amb els diners dels indígenes i la cabana no és tan gran. L'aeroport de Barcelona continua sent de Tercera Divisió pel que fa al número de vols i també perquè no arriba ni el metro ni el tren a la flamant T-1.

En menys d'un mes ens poden haver entaforat dos supositoris de tamany extra-gran amb vaselina de mala qualitat: finançament i retallada de l'Estatut. Mentrestant, enlloc de marcar territori davant d'una ofensiva per convertir Catalunya en una simple autonomia, ens dediquem a riure les gràcies de Zapatero, un president "amic" que ens ha enredat diversos cops. Els partits catalans fan la guerra pel seu compte amb objectius merament partidistes i de curt termini quan cal una acció coordinada de tots els partits enfront de l'agressió exterior. Trobo a faltar polítics de talla, estadistes que mirin la política a llarg termini i no amb el resultadisme de l'equip petit.

Guardo al fons del cor una mica d'esperança que aquesta situació de vedells que van a l'escorxador pugui revertir-se i reaccionem fent-nos valer com a país. Per què al final vindrà el nou Mesies espanyol, Florentino Pérez, i li posarem una catifa vermella. O blanca fins i tot.

Florentino o l'obscenitat futbolística

Florentino Pérez torna a ser president del Reial Madrid i en pocs dies ja s'ha notat el seu estil "particular" en el futbol europeu. S'ha gastat més de 150 milions (25.000 de les antigues pessetes) per fitxar dos grans jugadors -Cristiano Ronaldo i Kaká- i encara li queda gairebé la mateixa quantitat de diners per seguir incorporant jugadors al seu projecte. Els milions que ha injectat del Reial Madrid a Manchester United i Milan provocaran un efecte dominó amb nous fitxatges per part d'aquests clubs i una inflació galopant en el futbol europeu.

Davant d'una situació actual de crisi econòmica costa entendre com es gasten aquests xifres obscenes en el món del futbol. Sentia fa uns dies a un tertulià que afirmava que volia saber quines entitats financeres, que han negat petits crèdits a autònoms i emprenedors als qui els han demanat fins i tot el certificat de penals, ara deixen desenes de milions deuros al Reial Madrid, que ja té un deute força destacat. Aquest és nivell moral de personatges com Florentino Pérez i el sistema financer del nostre país.

Si passem al nivell futbolístic trobem que Florentino Pérez II part és una evolució de la primera, aquella que va ser d'un fitxatge espectacular anual -Zidane, Ronaldo, Beckham- i l'estocada al Barça amb la incorporació de Figo. Aquesta gran despesa tampoc no li va donar excessius títols -una 'Champions' i dues lligues- enfront de les dues 'Champions' i les tres Lligues del Barça de Laporta, un projecte molt més barat. El segon projecte de Florentino és una despesa inicial exagerada -d'on surten els diners?, insisteixo- a base d'enganxar cromos en un àlbum. L'incògnita és si l'entrenador, Manuel Pellegrini -escollit després dels 'no' d'Ancellotti i Mourinho- és capaç de lligar-ho i transformar-ho en títols.

Davant d'aquesta despesa i dels noms que formen part de la plantilla blanca tot el que aquesta temporada no sigui el triplet -Champions, Lliga i Copa- és un rotund fracàs. Vendre milers de samarretes no és una excusa. La prepotència és el gran signe d'identitat de Florentino -el vull, el compro- però també la covardia, la que el va portar a marxar del Reial Madrid per la porta de darrera el 2006 després de tres anys sense guayar un títol amb una platilla caríssima. Veurem com serà aquest segon mandat de l'empresari madrileny. Hem vist projectes de grandesa com el de Chelsea que no han pogut aixecar la Lliga de Campions. En el futbol, els milions fan molt, però no ho fan tot. Quan li ha costat al Barça Messi, Xavi o Iniesta? Ni un euro. Em quedo amb l'estil contingut del Barça enfront l'exageració blanca.

Cròniques de l'altra banda (LVIII)

Arribo una mica més tard però no falto a la cita setmanal per explicar-vos algunes de les coses que es couen pel Consell Comarcal de l'Alt Camp. Aquesta setmana disfruto de vacances i arriben després d'una setmana anterior molt intensa. Serà perquè s'acosta l'estiu i a tots ens entren les presses? Dilluns vaig fer una altra visita al Pla de Manlleu per treballar junt amb l'Agrpació d'Agricultors i els ajuntaments de la Juncosa del Montmell, Aiguamúrcia i Querol en la potenciació de la zona. Avancem i no tardarem a treuren fruits. Llàstima que el forn estava tancat. Fan un pà boníssim.

Dimarts es va presentar a la sala d'actes del Consell l'associacíó de familiars i malalts mentals 'Porta Oberta'. Són gent amb molta empenta que volen trencar un dels tabús que encara té la nostra societat: la gent amb transtorns mentals severs. 'Porta oberta' es va crear el 2005 a Valls però ara volen créixer per tot l'Alt Camp i la Conca de Barbèrà. Dimecres ens va visitar la consellera d'Acció Social i Ciutadania. Carme Capdevila, la segona consellera de la Generalitat que visita la nova seu comarcal, va inaugurar el Servei d'Atenció i Informació a les Dones (SIAD), un terreny amb molta feina a fer. Fa anys que està aflorant la violència psíquica i física exercida sobre les dones i cal reaccionar adequadament des de les administracions.

Dijous va tocar el torn al projecte didàctic Fem un Castell, un material amb el que van disfrutar els nens i nenes del CEIP Eugeni d'Ors. La Colla Joves de Valls va fer un pilar de cinc per culminar la presentació. I divendres vam acabar aquesta atapeïda setmana amb la VI Jornada de Reflexió Ambiental, amb un títol una mica llarg però molt interessant i que va generar molt interès i debat: ‘La influència en el medi i en el paisatge de la producció i consum de productes locals, ecològics i lliures de transgènic'. Em va tocar moderar la taula rodona -en la imatge- que va posar punt i final a la jornada que va servir per commenmorar el Dia Mundial del Medi Ambient.

Aquesta setmana hem editat el segon número de la revista Info Alt Camp, un vehicle informatiu en el qual hi tenim molta confiança per explicar la feina que fem des del Consell Comarcal de l'Alt Camp.

Nit tòpica: tothom guanya

Les nits electorals tenen uns rituals cada cop més institucionalitzats i uns tòpics que es repeteixen convocatòria rera convocatòria encara que siguin difícilment justificables per molts equilibris que es facin. El gran tòpic és que en una nit electoral tothom guanya, excepte comptadíssimes ocasions: Llamazares, Almunia... Aquesta nit de les Europees 2009 no ha estat una excepció i tothom, absolutament tothom ha guanyat, si sentim el candidats i líders que han intervingut. És admirable la cintura dels "pensadors" dels partits a l'hora de trobar arguments en la nit electoral.

Està claríssim que el PP ha guanyat les eleccions. Ha guanyat percentatge de vots i ha estat la força més votada, superant el seu gran rival, el PSOE. Rajoy surt reforçat -la successió quea avortada- i la pressió sobre el dèbil executiu Zapatero augmentarà. Els socialistes s'han 'fotut' una gran castanya. Han perdut quatre escons i s'han quedat a gairebé 600.000 vots del PP. Però els líders del PSOE treuen pit responsabilitzant la crisi econòmica de la baixada i erigint-se com a líders del socialisme europeu -imagineu-vos els resultats dels seus col·legues-. A nivell català, el PSC ha estat la força més votada però ha perdut set punts, més de 200.000 vots. El missatge electoral 'Que ve el papus' queda en entredit.

CiU ha recuperat terreny, gairebé cinc punts percentuals i arrabassant el segon lloc al PP a Catalunya. La coalició de la qual en forma part manté dos escons, com a tercera força estatal. Significativa la victòria convergent a les demarcacions de Lleida i Girona. ERC i ICV-EUIA han mantingut escons però han perdut vots. Aquest estancament es transforma en satisfacció en els discursos dels seus líders. Els que si poden estar molt satisfets són UPyD, ja que el partit de Rosa Díez entra també al Parlament Europeu amb un escó. Que s'ho facin mirar PSOE i PP! A Catalunya, UPyD no ha passat d'un discret vuitè lloc, per darrer d'Els Verds i dels abertzales d'Iniciativa Internacionalista. Ciutadans ja és poc més que una anècdota, amb 6.000 vots i per darrer del Partit Contra el Maltractament Animal (PACMA).

Però a ningú se li escapa que la baixa participació és la gran notícia d'aquestes eleccions europees, sobretot a Catalunya, on ha caigut del 40,25% del 2004 al 37,54% del 2009. Aquesta dada queda molt lluny del 46% del total de l'Estat espanyol. Està clar que les forces polítiques catalanes han de reflexionar més enllà del lament superficial i de bons propòsits que acaben en no res. Queda un any i mig per a les eleccions al Parlament i molta feina per fer. També guanyarà tothom llavors?

Cal anar a votar

És veritat que són unes eleccions descafeïnades i amb sacarina; que la campanya elctoral ha estat d'un baix nivell que espanta; que Europa la veiem molt lluny; tampoc no sabem per a què serveix exactament el Parlament Europeu; que molts candidats se'n van cap a una jubilació daurada a Estrasburg; que la distància entre la classe política i la ciutadana s'eixampla any rera any... però aquest diumenge cal anar a votar. Encara que sigui en blanc.

La meva generació hem viscut sempre en democràcia. Vaig votar per primer cop el 1995 i des de llavors no he faltat mai a les urnes. Crec que és un deure moral cap a tots els qui van lluitar durant anys i anys perquè el nostre país tornés a viure en democràcia. Molts hi van deixar la vida. Només per això cal fer l'esforç d'anar a votar en qualsevol de les eleccions que se'ns plantegen. Torno a repetir-ho: encara que sigui en blanc. "Si no votes no et queixis". Aquesta frase crec que és molt vàlida.

L'abstenció serà alta o molt alta en aquestes eleccions europees. M'agradaria que aquest fet fes reflexionar els diferents partits polítics sobre la democràcia (o partitocràcia) actual. Calen reformes en el sistema democràtic actual, que ha creat una classe política cada cop més allunyada de la ciutadania i que en té prou amb passar comptes a les eleccions amb unes campanyes electorals cada cop més buides de contingut, amb missatges simplistes i que apunten a l'estómac del votant i no al cervell.

Són reflexions del Dia de reflexió, aquest invent cada cop més anacrònic. Cal un dia per reflexionar sobre el vot? Hi ha algú avui que no sàpiga que votar. Potser sí. I perquè la campanya -que comença l'endemà de les eleccions- no dura fins demà mateix, com passa als Estats Units?

És l’europea una campanya per a idiotes?

Diversos opinadors i tertulians han qualificat la campanya a les eleccions europees en què ens trobem inmersos com una campanya per a “idiotes” amb missatges simples i poc argumentats, demanant un vot en clau contrària a l’adversari. L’exemple més clar és el PSC, que ha tornat a invocar el vot de la por al PP. I que voleu que facin si tan bé els va anar en les darreres eleccions espanyoles? Vint-i-cinc diputats! Doncs a posar el Vidal-Quadras d’esquena i les cares de Berlusconi, Bush, Aznar i companyia als cartells. Sarkozy també és de dretes, però és amic de Zapatero i per això no hi surt.

Els espots televisius d’Iniciativa per Catalunya no són gaire diferents als dels socialistes però en els de la coalició ecosocialista si que hi apareix el president francès. No els ha cedit cap seient al G-20. Per a totes dues formacions la culpa de l’actual crisi mundial és de la dreta. Però a l’Estat espanyol no hi mana la dreta sinó l’esquerra i el PP apreta per aquesta banda, dibuixant un panorama apocalíptic que només el poden reconduir els conservadors. Les eleccions europees són un primer pas per al retorn popular a la Moncloa i del nostre país a la bonança econòmica.

Un cas a part són CiU i ERC, que lideren coalicions amb altres formacions nacionalistes de l’Estat i encapçalades per candidats nous i teòricament independents: un econonomista i un historiador. Volen centrar el debat de la campanya en clau catalana atacant el bipartidisme que provoquen PSOE i PP. La missió és difícil i més cada un per la seva banda. Tots els partits coincideixen en una cosa: a atacar-se els uns als altres com a fomentadors i/o responasables de l’abstenció.

És una campanya per a idiotes com diuen des dels altars de les tertúlies i l’anàlisi política? Europa fa anys que no ven i la classe política cada cop està més desacreditada. El resultat d’aquesta combinació pot ser una abstenció històrica aquest diumenge vinent. I que passarà? Grans paraules, autocrítica els primers dies però res més. En països amb més trajectòria democràtica que nosaltres la participació no arriba al 50% i no passa res. Van més avançats que nosaltres.

Les campanyes negatives ja fa temps que les van inventar i en van treure molta rendibilitat: Reagan el 1980 i 1984 i Bush pare el 1988. Es gastaven milions de dòlars explicant els suposats desastres dels seus adversaris per davant de les seves propostes. El 1992 ja no li va sortir tan bé a Bush sr. contra Clinton. Tampoc als republicans els ha colat pintar Obama com un comunista perillós en la darrera carrera presidencial. I és que l’electorat n’acaba aprenent. Però li cal temps. I a vegades, molt de temps.