Primers apunts sobre l’escapçada estatutària

Més d’un dia després que es donés a conèixer la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya continuo intentant rebre com més imputs millor –de l’interior del pais i des de fora- per poder avaluar la situació i intuir cap a on poden evolucionar els esdeveniments. Fins ara tot el que ha passat ha estat molt previsible. Les forces catalanes han reaccionat seguint el manual i des de Madrid els posicionaments també han estat altament previsibles. El que m’ha sorprès una mica és la celeritat a convocar una manifestació unitària, que serà el 10 de juliol. Perà amb les manifestacions sempre he estat molt escèptic i l’exemple més clar és la del ‘Dret a decidir’ fa dos anys i mig.

El que està clar són els fets: un tribunal deslegitimat i desacreditat ha retallat un Estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. Els dos partits majoritaris espanyols han donat com a bona la sentència –amb altes dosis de partidisme- i ara ens toca als catalans i catalanes moure peça. Amb aquesta sentència s’ha trencat el pacte de la transició entre Catalunya i Espanya i ens hem de replantejar el futur del nostre país perquè a l’Estat espanyol no hi cabem. Davant el fracàs de l’encaix autonòmic el nou horitzó ha de ser la creació d’un estat propi. Ens cal, però, valentia i, sobretot lideratge. El que està clar és que aquesta sentència ha generat unas quants milers d’independentistes més.

Els meus Mundials: Itàlia 90

Itàlia 90 va ser d'aquells mundials que vaig viure amb molta intensitat. El vaig preparar amb el meu ordinador Spectrum 128k i el joc oficial del campionat, enlloc de l'àlbum de cromos del 86. Recordo unes tandes de penals molt emocionants i les moltes vegades que es penjava el joc. Entranyable. La jornada inagural me la vaig empassar sencera des del sofà de as. El Camerún de Roger Milla es va carregar la vigent campiona, Argentina, i Romania, liderada per Gica Hagi 'El Maradona dels Càrpats', va sorpendre la Unió Soviètica subcampiona d'Europa. Un magnífic inici per a un mundial força intermitent futbolísticament.

Va ser una primera volta amb algunes sorpresetes més i alguna decepció, com l'Holanda de Van Basten, Gullit i Rijkaard, brillant guanyadora de l'Eurocopa 1988 i que va acabar tercera de grup estavellant-se contra l'Alemanya Federal a vuitens. Argentina va passar plorant, tercera de grup, però va passar. Espanya va finalitzar líder de grup, després d'un empat sense gols inicial contra Uruguai i victòries contra Corea del Sur i Bèlgica. Però a Itàlia, el combinat de Luis Suárez no va arribar ni als temuts quarts, ja que la Iugoslàvia liderada Stojkovic els va eliminar (2-1).

La ranquejant argentina es va plantar a la final eliminant Brasil -vuitens-, Iugoslàvia -quarts- i Itàlia -semis-. Casi res! Un partit bastant mític va ser el que a quarts va enfrontar Anglaterra i Camerún. La selecció africana estava sorprenent en aquell mundial i semblava anunciar una revolució futbolística al continent negre que dues dècades després ha quedat en no res. Anglaterra va poder eliminar els "lleons indomables" a la pròrroga i planta-se a semis.

La final no la vaig veure perquè estava de colònies, però massa no em vaig perdre massa cosa. Un únic gol de Brehme i de penal va donar la copa del món a Alemanya Federal i la venjança respecte quatre anys abans. Era la coronació d'una generació butal: Völler, Littsbarsky, Ilgner, Berthold, Kohler, Matthaus, Augenthaler, Klinsmann... Itàlia, l'organitzadora, es va haver de conformar amb el quart lloc i el pitxitxi d'Schillaci, seguit del txec Skuhravy.

Pot ser administració pública sinònim d’eficiència?

La vaga que va viure el sector públic fa un parell de setmanes a causa de la reducció de salaris per part del govern espanyol hauria de ser una oportunitat per reflexionar sobre l’administració al nostre país i la necessitat de canvis profunds en el seu funcionament. La paraula funcionari continua tenint moltes connotacions negatives. És una barreja d’experiències negatives, tòpics i una certa enveja. Tenir feina assegurada per a tota la vida és actualment un privilegi a què molts i moltes aspiren. Només cal veure l’assistència massiva a les proves per a places en les diferents administracions.

L’administració ofereix des de sempre una seguretat laboral que pot semblar a priori antitètica a la motivació i el rendiment en el lloc de treball. Perdre aquest lloc de treball és gairebé impossible ja se sigui funcionari o personal laboral fix. No hem d’oblidar, però, que en el sector públic hi ha uns alts percentatges d’eventualitat i de sous que mileuristes o fins i tot per sota.

L’administració local ha vist com en les darreres dues dècades les seves plantilles augmentaven de forma exponencial en poblacions com Torredembarra. La raó ha estat el creixement de la població, però no és cap secret que molts ajuntaments s’han convertit en agències de col•locació per a les pràctiques més descarades del clientalisme i de generació de vot captiu. El solapament de funcions, duplicitat de càrrecs i altres situacions que es repeteixen massa sovint s’haurien d’eliminar.

Un dels grans problemes que la darrera dècada ha tingut Torredembarra, que no ha estat una excepció en aquest procés, han estat els canvis continus d’alcaldes i equips de govern, amb les conseqüents reestructuracions de l’organització de l’Ajuntament. Aquesta manca d’estabilitat ha estat negativa perquè no s’han consolidat uns equips de treball i unes sinèrgies que només s’aconsegueixen amb una necessària continuïtat.

Hi ha un relat àmpliament estès que diu que a l’Ajuntament de Torredembarra certs treballadors manen molt i fins i tot arriben a fer la vida impossible als regidors. Alguns d’aquests regidors m’ho han admès en privat. És com si a Torredembarra es reproduïssin aquells patrons que veiem en la fabulosa sèrie de la BBC Sí, ministre, on els funcionaris veuen passar els polítics i intenten portar-los per on ells volen i posar-los-ho tot mena de traves.

Aquesta estabilitat política que portaria a una estabilitat organitzativa és ara per ara una utopia al nostre Ajuntament. Aquest darrer tram de mandat està sent molt llarg, amb els diferents partits atrinxerats en les seves posicions de govern i oposició, excepte algun que es mou en la terra de ningú. L’Ajuntament de Torredembarra hauria de fer, com la resta d’administracions públiques del nostre país, una aposta decidida per l’eficiència, enterrant vicis i conductes adquirides des de fa anys. I això no té res a veure amb el partit o partits polítics que manin al consistori. Per què l’administració pública no es pot regir amb els mateixos criteris que una empresa? No és l’Ajuntament l’empresa més gran del nostre municipi?

Publicat al número de juny del Diari de la Torre

Els meus Mundials: Mèxic 86

Els mundials de futbol marquen els que més o menys som aficionats a aquest esport amb aquesta cadència quadrienna. Ho fan amb partits, jugadors, gols, imatges, jugades polèmiques… El primer mundial que recordo és Mèxic 86. El que es va celebrar a l’Estat espanyol el 1982 em va agafar molt petit, tot i que tinc records del Naranjito, Zruspa i companyia. De Mèxic 86 ja en vaig fer la col·lecció de cromos, amb una portada on hi apareixia la mascota, el Pique (sense accent), força friqui per cert. El podeu veure en la imatge que il·lustra el post.

Recordo el partit inaugural, veient-lo a casa els avis amb tota la familia (masculina). En aqust primer enfrontament mundialista sempre juga l’equip campió de l’edició anterior, en aquest cas Italia. EWl rival era Bulgària. Stoitxkov encara tenia vint anys, no havia explotat a l'Sredets de Sòfia i no hi era. Els azzurro van decepcionar i només van empatar a un. El gol búlgar el va fer el després espanyolista Sirakov. D’aquell primera fase també tinc molt marcada la derrota d’Espanya contra Brasil, amb un gol totalment legal anul·lat a Michel. En canvi si que va marcar Sócrates, un dels mites del 80. Un jugador tarragoní, concretament de Vila-rodona, Ramon Maria Calderé, va marcar en aquesta primera fase i per partida doble, contra Argèlia.

La selecció entrenada per l’incombustible Miguel Muñoz va passar segona de grup i va topar-se a vuitens amb la Dinamarca liderada per un jove Michael Laudrup, que ja despuntava. El 6-1 a la primera fase dels danesos contra Uruguay i tots els partits guanyats espantaven. Però aquella era la nit del ‘Buitre’, que es va inflar de marcar gols i la Fúria (llavors no era encara La Roja) va guanyar per 5-1 ies va dsisparar l'eufòria A quarts la història va ser diferent i amb Bélgica, els Diables vermells, van empatar a zero i els de Miguel Muñoz es van quedar fora de les semis. També a quarts es va produir la famosa ‘Mano de Dios’ de Maradona i aquell gol "fantasbulos0", com diria el Lara del Força Barça. Aquell era el Mundial de l'astre argentí, el del Barrilete cósmico.

De le semis recordo el partit de la França de Platini, Luis Fernández, Tigana i altres mites d’una gran generació estavellant-se contra el mur alemany, després d’eliminar Italia i Brasil a vuitens i quarts. Argentina va eliminar la sorprenent Bèlgica. La final l’havia de guanyar l’Argentina de Maradona i així va ser. Per 3-2, un resultat de final de mundial. El màxim golejador de la cita mexicana, amb 6 gols, va ser l'anglès Gary Lineker, que aquell mateix estiu fitxava pel Barça.

Apunts sobre el triomf de Rosell

L'aclaparadora victòria de Sandro Rosell a les eleccions a la presidència del Barça em va sorprendre en el primer moment: quan va sortir a la llum l'enquesta de TV3. Però a mesura que passaven les hores i reflexionava sobre els resultats dels comicis, acompanyat de tertulians televisius i radiofònics, comprenia que després del que hem vist els darrers mesos el triomf rotund de Rosell era una evidència difícilment refutable i un exemple a seguir per altres candidats a presidir entitats i també pels polítics del nostre país.

Sandro Rosell portava cinc anys treballant per ser president del Barça. M'atreviria dir que alguns més, ja que la vicepresidència amb Laporta era un pas més cap a la presidència blaugrana. Rosell ha sabut durant aquests darrers cinc anys mantenir-se en un primer pla, gràcies al suport de diferents mitjans de comunicació, la publicació d'un llibre i un carisma molt ben treballat. El president electe del Barça ha evitat el cos a cos amb els altres candidats, mantenint-se en un pedestal envoltat per la resta de candidats. Els atacs dirigits per la resta d'aspirants i l'encara president Laporta no han fet res més que reforçar-lo.

Que malament que ha gestionat la seva successió Joan Laporta! Va tardar a ungir el seu delfí definitiu, marejant la perdiu -i els socis- amb altres noms. Laporta va triar la seva antítesi, Jaume Ferrer, que transmet bonhomia i no la mala llet del seu mentor. Un perfil baix amb una herència enverinada. Ferrer ha estat el gran derrotat, perquè partia amb una base deficient, mancat de carisma, i una campanya encara més fluixa, amb lemes infantiloides com a allò del 'Bon Jan', l'han acabat d'enfonsar.

Marc Ingla també va arribar tard, com un segon plat després que Ferran Soriano hagués de renunciar a ser el número ú per les reticències d'Spanair. Ell mateix ho ha reconegut. A més, ha combinat una imatge de "bon noi molt preparat" amb uns atacs molt durs contra Rosell que l'han deixat en tercer lloc, fins i tot darrera d'Agustí Benedito, que va arrribar al tall de les signatures com el quart home però ha acabat com el segon. A Benedito se li ha fet curta la campanya, però n'ha sortit com el gran vencedor, amb permís de Rosell, és clar. La mà de Xavier Roig s'ha notat en aquest outsider que ha sortit reforçat del procés, qui sap si com alternativa el 2016.

A qui li toca dirigir el FC Barcelona a partir d'ara és Sandro Rosell, que ja ha passat a la història com el president més votat. Rosell ha obtingut la confiança de gairebé dos de cada tres socis que va anar a votar aquest diumenge. En la seva base electoral hi ha rosellistes, laportistes i nuñistes i tenen un punt de trobada que és Pep Guardiola. L'entrenador del primer equip blaugrana és qui ara per ara qui desperta unanimitat entre els socis seguidors culés, com es va veure quan el de Santpedor va anar a votar. Els èxits dels darrers anys tenen la seva cara. I si el volgués ser president ho seria. La qüestió és si ell algun dia ho voldrà ser. Ara és el torn de Rosell.

Perquè no fet vaga (però si que m'he mobilitzat)

Avui no he fet vaga. Ha estat una decisió meditada, reflexionada i acabada de consolidar amb la resta de companys i companyes del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Considero que la vaga d'aquest 8 de juny entrava en el pack de mesures de Zapatero per reduir el dèficit públic. Era una vaga assumida pel govern espanyol. Un peatge per tirar endavant el seu pla. Ho sento, però crec que valgués la pena perdre el sou d'un dia, tal com estan les coses.

Però no fer vaga no vol dir no fer sentir la nostra ve contra unes mesures injustes d'un govern que té una trajectòria calamitosa des de fa mesos. Una vintena de treballadors si treballadores del Consell Comarcal ens hem vestit de negre i hem sortit al carrer aprofitant la mitja hora que tenim per esmorzar i hem celebrat el Nadal amb la resta de ciutadania de Valls. Ho hem fet perquè la paga extra de Nadal ens pot quedar reduïda fins un 46%, a més de la reducció d'un 5% de mitjana en la nòmina mensual. Hem repartit informació sobre aquestes afectacions dels nostres salaris. Hem buscat l'impacte, la novetat, moure consciències. No es tracta d'això?

Una sensació que em queda després d'aquesta jornada és la confusió. Confusió amb les xifres de seguiment de la vaga, que van de l'11% que manté el govern al 75% dels sindicats. La història de sempre, que més que fer riure ja fa pena. Confusió la que té la majoria de ciutadania amb els treballadors públics. Hi ha funcionaris, però la majoria no ho són. Feina per tota la vida? Gran part som eventuals o interins. Bons sous? Hi ha molts treballadors públics mil·leuristes (o menys). I cal tenir en compte que els qui tenen plaça fixa han hagut de passar un procés selectiu, sovint molt dur. Hi ha a qui li interessa enfrontar treballadors públics amb els de les empreses privades. I ho estan aconseguint. Potser que reflexionem una mica.

Fracàs d'Interior al camp tarragoní

Els mitjans de comunicació en van plens de les patrulles que han hagut d'organitzar els pagesos de diversos municipis del Camp de Tarragona per intentar evitar dels robatoris sistemàtics de què són víctimes. Molts i moltes se n'assabentaran per primer cop d'aquest greu problema amb el ressò dels mèdia però els qui estem més a prop dels problemes del camp català sabem que aquest és una xacra que ja fa anys que s'arrossega i que s'ha intensificat els darrers mesos amb una sensació d'impunitat total i una ineficàcia i desinterès tan exagerats com lamentables per part de les autoritats del nostre país.

La conselleria d'Interior ben poca cosa ha fet per intentar solucionar aquesta situació. La seva insensibilitat és de jutjat de guàrdia i els pagesos, castigats des de fa temps per una crisi endèmica de pre baixos i costos cada cop més elevats, no poden aguantar que, a més, els robin material agrícola -sobretot de reg- i els causin greus perudicis econòmics. L'altra gran problema és que tot aquest material robat no té gaires problemes per trobar mercats clandestins -o no tan clandestins- on ser venut, tal com denuncien repetidament els pagesos.

La situació, per la passivitat de la magnífica conselleria d'Interior amb la col·laboració d'aquesta Justícia lenta i plena d'escletxes que aprofiten els malfactors per sortir la majoria dels cops idemnes, s'ha convertit en explosiva. Veurem que passa quan una de les patrulles es trobi enmig de la nit un dels lladres. Per la meva part, tot el suport als pagesos. L'estat de dret, amb els seus mitjans, ha d'impedir que es lesionin els drets i les propietats dels qui es mouen en la legalitat enfront dels qui se la salten. Quan això no passa, és legítim que els qui pateixen aquesta injusta situació supleixin el paper d'aquest estat de dret dimitit de les seves funcions.