Parlamentarisme presidencialista

L’actual legislatura està finiquitada i tots els partits estan en precampanya des de fa setmanes i setmanes, però qui ha de convocar eleccions i aclarir-nos quin dia haurem d’anar a votar és el president de la Generalitat de Catalunya. I no ho acaba de fer. La sensació que té una majoria dels catalans i catalanes és que estem davant d’un president que vol allargar el màxim possible el seu mandat, fins a una agonia insostenible. I ho fa aprofitant una escletxa d’un sistema polític teòricament parlamentari que permet que el candidat més votat sigui el cap de l’oposició –totalment legítim-, però que al mateix temps confereix un poder gairebé diví al president a l’hora de marcar quan s’acaba o no una legislatura.

Alguns direu que només ens queixem amb José Montilla d’aquesta circumstància, però cal recordar que quan Pasqual Maragall ens va fer anar a votar el 2003 el dia de Tots Sants i Jordi Pujol va convocar els comicis del 1999 des del cim de l’Aneto ja hi van haver queixes. Però ja sabem com de complicat és canviar el sistema electoral català i ara només faltaria posar-nos a modificar aquest "detallet".

La legislatura està acabada, agonitza, però qui li ha de donar el cop de gràcia no ho fa. Manté una mena de suspens que l’únic que transmet és desesperació per postergar la cita electoral el màxim possible en el temps esperant que la crisi econòmica remeteixi i que els rivals es puguin desgastar. El cop de gràcia a la legislatura hi ha molts números que sigui el compte enrere de la seva presidència.

Aquest poder és excessiu pel cap de llista d’una formació que no disposa ni d’un terç dels escons del Parlament de Catalunya però que pot fer servir la data de la convocatòria electoral amb interessos netament electoralistes i no de país. L’epíleg del tripartit, fórmula política donada per morta per dos dels seus protagonistes des de ja fa mesos, serà agònic i ens farà viure una campanya electoral llarga, massa llarga. Només demanaria que quan comenci la nova legislatura el primer que s’abordi, després de com afrontar la greu crisi econòmica, sigui la nova llei electoral catalana i que es faci amb verdadera voluntat de consens.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Després del Bisbal

David Bisbal va actuar a Torredembarra el passat 14 d’agost. Va venir molta gent i el nom del nostre municipi ha sortit en algunes pàgines de diari i ha acaparat alguns minuts de televisió. I? El macroconcert de l’artista andalús poca cosa ha deixat a Torredembarra més enllà d’una factura de 30.000 euros i el record a uns quants milers de persones que l’estiu de 2010 van venir a un concert del David Bisbal a Torredembarra, com hauria pogut ser Salou, Calafell o Cambrils. Si a mi m’agradés aquest cantant preferiria haver anat a un altra localitat propera, pagant igualment l’entrada però sabent que no li ha costat ni un duro a les arques municipals on pago els meus impostos.

Ha deixat beneficis al municipi aquest concert d’elevada factura en un moment que més valdria estalviar o invertir millor els diners públics? Ben pocs. El públic que va a veure David Bisbal no es caracteriza per un alt poder adquisitiu i els establiments de restauració del nostre municipi poc van notar la presència d’alguns milers d’espectadors que venien sopats de casa o amb l’entrepà sota el braç. A més, el concert va generar anticossos i vam poder veure una festa alternativa a l’actuació del triunfito la nit del dissabte 14 d’agost. El que aquest concert ens hauria de servir és per a reflexionar sobre el model de ciutat que tenim i el que volem. Un primer detall: on es va allotjar David Bisbal quan va venir a cantar a Torredembarra? Doncs al municipi del costat! I és que a Torredembarra no tenim una mínima infraestrutura hotelera. Potser ens ho hauríem de fer mirar.

L’equip de govern del nostre ajuntament ha volgut donar un cop d’efecte l’any preelectoral amb un concert de primer nivell, tan de projecció internacional de l’artista com de cost de l’actuació. Ha estat un bolet enmig d’un panorama encara força trist, amb una regidoria de Cultura que li costa apostar per esdeveniments que tinguin continuïtat. Un exemple paradigmàtic d’aquesta manca de planificació és la suspensió del Festival de curtmetratges REC d’Estiu fa uns quants ants. Era una proposta original i atrevida, que tenia èxit i atreia un públic heterogeni, d’edat diversa. I no crec que li sortís massa car a l’Ajuntament. Amb uns quants diners més i una mica de valentia i imaginació –i sobretot continuïtat- s’hauria pogut convertir en un referent en l’estiu de la Costa Daurada. Però de cop i volta va desaparèixer del panorama amb poques explicacions als qui hi acostumàvem a anar i res més se n’ha sabut.

A Torredembarra s’inicien certamens, cicles i projectes amb moltes ganes i acaben sent Guadianes que apareixen i desapareixen, com el Cartell de Premis de Torredembarra, o directament s’eliminen perquè al regidor de torn no li fa gràcia o es diu que no hi ha diners. Ara tenim unes quantes iniciatives relativament recents, com la Batalla de Torredembarra, el Mercat del Mar, el Cicle de Concerts de la Roca Foradada. Tindran continuïtat? Espero que sí, però em costaria jugar-m’hi un pèsol.

Torredembarra ha viscut una dècada molt tumutuosa políticament i ho estem pagant car. Hem perdut esglaons davant d’altres muncipis del nostre estil i costarà molt recuperar-los. Cal un full de ruta clar i el primer que cal és disposar d’infraestructures. No pot ser que tinguem a mig acabar el Teatre-auditori i la sala polivalent –l’antic Teatret de la Caixa Tarragona- i ens gastem una eurada en un macroconcert que no entra ni en el programa de Festa Major. L’administració pública ha se garantir espais adequats per a la cultura i després impulsar iniciatives culturals, però sobretotot donant suport i protagonisme a la societat civil, sense el dirigisme i l’amiguisme en què sovint cauen els governants. I els nostres governats encara haurien de fugir més de l’efectisme de bolets que són molt cars i deixen uns rèdits més que discutibles.

Publicat al número d'agost del Diari de la Torre

Un primer i un segon llibre

Les vacances d'estiu són un bon moment per llegir. Són aquells dies ideals per accelerar la lectura de llibres que el dia a dia de la feina no et deixa avançar tan com t'agradaria. Aquest primer tram de vacances he disfrutat molt amb la lectura de dues novel·les que tenen en comú que són obres d'escriptors amb una trajectòria curta en la narrativa però que apunten a un gran futur. El somni de Farringdon Road és la primera novel·la d'Antoni Vives, un polític barceloní, regidor de CiU al consistori de la capital catalana, que fins ara havia cultivat l'assaig i que s'ha llençat a la ficció per la porta gran. Ho ha fet amb una història ambientada en la Guerra Civil que desmunta certes idealitzacions tronades del conflicte i aporta reflexions molt edificants d'aquell moment histori excepcional. La trama argumental està molt ben teixida i la història d'amor és d'aquelles de tota la vida, de les que colpeixen.

Colpeix també la segona novel·la de l'Anselm Aguadé, que amb l'Antoni Vives comparteix el fet de ser també regidor, però en aquest cas en l'Ajuntament de Vilabella (Alt Camp) i per Esquerra Republicana. Ens va sorpendre fa un parell d'anys amb Rabassa Morta i ara canvia les vinyes del segle XIX per l'època de la immigració andalusa a Catalunya, amb una història molt més intimista, Soledat,amb un to biogràfic molt especial. I és que una mare és una mare. Una canvi de registre agradabilissim per un autor a tenir en compte. Recordo aquell professor de FP que em donava classes d'informatica quan jo feia setè i vuitè d'EGB i ara disfruto llegint les seves novel·les. És una sensació estranya i gratificant.

Terror a les primàries

No som un país de primàries. No entren en la nostra cultura política, basada en una sòlida partitocràcia i l'aparellisme més rígid. I encara més després del fiasco que va tenir el PSOE a finals dels noaranta amb l'enfrontament Almunia-Borrell per la nominació a la presidècia del Govern espanyol. El que hem viscut les darreres setmanes en la candidatura socialista a la presidència de la Comunitat de Madrid és l'exemple més clar de la manca de democràcia en els partits espanyols i catalans i una estructura piramidal que fa més vàlida que mai aquella frase d'Alfonso Guerra de "El que se mueva no sale en la foto".

El secretari general del Partit Socialista de Madrid, Tomás Goméz, ha reflotat un partit enfonsat després de moltes desfetes electorals consecutives i ha situat la seva formació amb possibilitats de guanyar els comicis autonòmics de 2011. Gómez, que va ser un dels acaldes més votats de l'Estat espanyol, va fer pública la seva intenció de ser cap de llista, amb el suport de l'executiva madrilenya, però Zapatero tenia una altra candidata, la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez. El president espanyol i màxim dirigent del PSOE ha fet tot el possible perquè Gómez renunciés i deixés el camí lliure a Jiménez.

Però Gómez no s'ha doblegat i ha mantingut la seva candidaura. Unes eleccions primàries decidiran el candidat socialista a Comunitat de Madrid. Sembla un drama per a la direcció del PSOE que els militants i militantas socialistes puguin triar el seu candidat/a enlloc que sigui la direcció qui amb el dit dicti sentència. Aquesta és la democràcia interna dels partits i un exemple claríssim que si Barack Obama fos espanyol o català seria un gran advocat o hauria d'haver enfocat molt diferent la seva carrera política.

Internet: quotidianitat i evolució

Les darreres setmanes heu notat que ha baixat força el ritme de publicació en el blog. S'han ajuntat diverses circumstàncies, com l'excés de feina, no poder tenir accés a internet des de casa durant força dies i una certa manca de motivació. En aquests moments ja estic de vacances i a més torno a disposar de la xarxa a la llar. Quan no pots accedir a internet amb normalitat te n'adonés de com de quotidiana s'a tornat la xarxa per una part creixent de la societat i en la qual m'hi incloc. Cosultar el correu electrònic, mirar el facebook, llegir diaris digitals o consultar blogs amics s'han convertit en activitats tan quotidianes com dutxatr-se o rentar-se les dents.

Des que el 1995 va entrar internet a la meva vida consultant la nota de tall de la carrera de Periodisme al moment actual, passant per la primera tarifa plana a internet el 2002, la meva relació amb la xarxa ha anat evolucionant. La creació de Salvatblog el març de 2006 va ser un salt important i l'entrada al món del Facebook la primavera de 2008 un altre punt d'inflexió. Poder consultar els correus electrònics de la feina amb un telefon mòvil des de (gairebé) qualsevol lloc, també ha estat un altre pas importantíssim. Internet anirà evolucionant i ens oferirà eines actualment inimaginables. Espero que Salvatblog, amb algun rentat de cara que altre, continuï amb vosaltres.