dijous, de juny 07, 2018

Quan la política centrifuga


Les dues darreres setmanes hem viscut una acceleració política vertiginosa a l’Estat espanyol, que portat a un inesperat canvi en l’inquilí de la Moncloa. La primera sentència relacionada amb la trama Gurtel -en vindran moltes més els propers anys- ha estat gestionada de forma lamentable per Mariano Rajoy i Pedro Sánchez ha aprofitat l’oportunitat per aconseguir el que fa uns mesos semblava més que impossible: convertir-se en president del govern espanyol.

El PP ha comès errors estratègics i tàctics molt importants davant aquesta moció que Sánchez va presentar obligat pel guió post-gurtelià  i gairebé sense cap esperança que pogués prosperar. Rajoy ha volgut seguir aplicant la seva recepta de deixar passar el temps i que els afers es podreixin amb la sentència del Cas Gurtel i des del Congrés s’ha volgut portar la moció de Sánchez a una votació ràpida. En què quedem? Alentir o accelerar? Al PSOE només li calia convèncer al PNV després del sí de Podemos i del sí implícit dels partits independentistes catalans que no podien fer res més amb l’executor del 155, encara que això signifiqués donar suport a un dels seus còmplices. I el PNV si que en sap d’estratègia i tàctica política. Més per vells que per diables.

I es va entrar en una centrifugació política que ha portat a un líder socialista que fa poc més d’un any va ser defenestrat pels seus propis companys de direcció a assolir la presidència del govern, complir diferidament amb aquella promesa del “no es no”a Rajoy i deixar descol·locat i rabiós un Albert Rivera boig per anar a eleccions i que ara haurà de compartir bancada de l’oposició amb el PP. Però aquesta centrifugació de la política no s’atura. Amb un govern socialista dèbil i una oposició que no li perdonarà ni una -sobretot algun pas mínimament agosarat en el problema polític amb Catalunya- i l’horitzó electoral municipal i autonòmic a un any vista, estem condemnats a què la política messetària segueixi rodant de forma endimoniada i esquitxant guspires a la catalana. Mantingueu els cinturons ben cordats!

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dimecres, de maig 23, 2018

Posem-hi coneixement


Des de l’any 2007 que sentim parlar de la Regió del Coneixement Catalunya Sud. A la majoria dels mortals ens semblava alguna cosa una mica difusa, un “invent” de la Diputació de Tarragona i la Universitat Rovira i Virgili, que recorda iniciatives semblants que ho han tingut massa bona fi en un passat recent, com el Consorci del Camp de Tarragona o la Mesa Socioeconòmica del Camp de Tarragona.  Fins ara s’ha fet una treball molt cap endins, tot i que hi ha programes al voltat del projecte dels quals ja se n’estan beneficiant universitaris i empreses.  Ara la Regió del Coneixement Catalunya Sud entra en una nova fase amb un final de primavera farcit de trobades amb actors socials i acadèmics del territori per sumar visions amb l’objectiu de definir millor el projecte. I a principis de l’any vinent tindrem els resultats de tot aquest treball i tenir clar el futur, cap a on anem.

La teoria de la Regió del Coneixement Catalunya Sud és bona: acostar la presa de decisions estratègiques al territori, seguint les directrius de la Unió Europea, que aposta per regions més petites. Catalunya és massa gran. El grup impulsor del projecte ha visitat dues regions que els han servit d’inspiració: Tampere (Finlàdia) i el Trentino (Itàlia). Però ara cal la pràctica. I és aquí on en aquest racó de món sempre ens acabem perdent. Un traspàs de competències de la Generalitat  cap a la Catalunya Sud ho haurà de decidir el Parlament de Catalunya i un pas imprescindible és el consens de la Regió.

Vinga, siguem optimistes!  Potser ja n’hem après i ens arriba el moment de canviar la història d’aquestes comarques. A més del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre podríem fer pujar el Penedès i tot al carro. Els impulsors de la Regió del Coneixement tenen bones sensacions en aquest sentit. Venen doncs mesos de molta feina perquè la Catalunya Sud se situï en les millors condicions per fer-se un món que els experts avisen que serà terriblement competitiu. Cal atraure i retenir talent, implicar tot el teixit productiu per generar valor.  Cal sumar i aprendre dels errors del passat. En resum: posar-hi Coneixement (en majúscules).  

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dijous, d’abril 12, 2018

Un gran premi per un petit programa



Que un programa petit d’una ràdio petita, com és el Tastetsd’història d’Ona la Torre, sigui reconegut amb una Menció de qualitat pels premis radiofònics de referència de Catalunya, els Premis Ràdio Associació, és un motiu per estar molt contents i satisfets. I per això el proper 3 de maig anirem amb molta il·lusió a recollir el guardó a Barcelona, envoltats de veritables mites de la ràdio catalana com la Mònica Terribas o el Toni Clapés i altres companys del món de la ràdio local.

Hi ha un cert punt d’ironia en aquest premi a nivell personal. En les dues darreres dècades m’he guanyat la vida en la premsa escrita, la digital, la comunicació corporativa i l’assessoria de comunicació. La ràdio, en canvi, ha estat una mena de divertimento, ja fos participant en tertúlies o seccions en programes o dirigint i conduint programes com el Tastetsd’història o el Gerros Xinesos. He intentat aportar, però, el màxim de professionalitat en les meves intervencions a Ona la Torre i per això estic molt content amb aquest premi.

Quan el Quim Nolla em va proposar la idea del Tastets d’història ja fa més de dos anys, no vaig dubtar de tirar-m’hi de cap. Vam polir el projecte i vam arrencar l’abril de 2016. Hem fet dues temporades i estem a punt de començar una tercera, amb els mateixos objectius que el primer dia: apropar el coneixement de la historia (en general i fets en particular) del passat de la vila a la ciutadania, revaloritzar els elements patrimonials més rellevants del municipi i parlar dels treballs publicats a Torredembarra. Tenim la sort de tenir moltes publicacions amb molts bons treballs que parlen de la nostra vila.

Només em queda compartir aquest èxit amb el Quim Nolla, el Jordi Pellicer i la resta de gent d’Ona la Torre. I sobretot als oients, molt fidels i entusiastes. Sense vosaltres, res de tot això tindria sentit.

dimarts, d’abril 03, 2018

Aquella flaire preelectoral


Fa uns dies es va fer oficial que Anna Magrinyà serà la cap de llista del PDECat a Torredembarra. És una notícia poc sorprenent que Magrinyà repeteixi com a candidata de la formació neoconvergent. És un premi  de la travessa del desert a l’oposició durant aquests tres anys després del solar en què Daniel Masagué va deixar convertit el partit. El dubte és si Magrinyà serà l’alcaldable perquè el PDECat podria cedir el lloc en favor d’una marca més inclusiva a l’estil de Junts per Catalunya i obrir-se a independents.

Ningú dubta que Eduard Rovira serà el cap de llista d’Esquerra Republicana. El primer alcalde republicà torrenc des de la II República és un capital a priori que no es pot desaprofitar, tot i que està a veure el valor d’aquest capital en forma de més regidors d’ERC. Rovira ha anunciat que concorrerà a unes primàries que tot i indica que comptarà amb ell com a únic candidat. Només una decisió judicial -recordem que Rovira està imputat pel referèndum de l’1 d’octubre- el pot apartar de la nominació i crear un greu maldecap als republicans, que haurien de buscar un nou cap de cartell.

L’altra  formació independentista del ple torrenc, la CUP, si que presentarà un nou alcaldable, obligada pels seus estatuts. Però el nom que substitueixi Toni Sacristan no afectarà massa les aspiracions cupaires de repetir regidor perquè els noms pesen molt poc en l’electorat cupaire. Si que pot ser més determinant el que succeeixi els propers mesos en la política nacional per determinar si la CUP continua al ple torrenc.

Entre els partits unionistes tenim de tot. Seria una sorpresa que Toni Cruz no repetís com a candidat de Ciutadans després de ser la segona força més votada en les darreres eleccions municipals i aconseguir superar Esquerra en els últims comicis al Parlament de Catalunya. Creuen que poden guanyar el 2019, però han de recordar que unes municipals són molt diferents, i més a Torredembarra, amb la irrupció de les llistes independents. Seria una sorpresa menor que Núria Gómez no repetís com a cap de llista del PP, un partit cada cop més eclipsat per Ciutadans, però l’hermetisme sobre la seva continuïtat anima algunes especulacions. No tardarem gaire a aclarir-ho.

Qui no repetirà cap de cartell serà el PSC, que no acaba de trobar continuïtat després de la marxa de Manuel Jiménez ja fa deu anys. Jordi Solé tenia des de finals de 2016 pocs números per tornar a ser l’alcaldable socialista i fa unes setmanes va anunciar que definitivament no optaria a les primàries. El camí per al seu número dos i actual primer tinent d’alcalde, Valeriano Pino, a la nominació socialista sembla que fa baixada.

Una altra formació que canviarà el cap de llista serà l’Alternativa Baix Gaià. Ho farà per primer cop a la història després que Lluís Suñé ho hagi estat quatre cops. El repte de repetir dos regidors serà majúscul pel successor d’un desgastat Suñé a causa de la seva llarga trajectòria i l'ombra del cas del suposat i poc aclarit cas del fluïd elèctric. I més en un espai en contacte amb la CUP i els Comuns. Els segons es podrien presentar amb una candidatura que vagi més enllà de la Iniciativa que va liderar Albert Bonet el 2015.

Ens queden les formacions independents. Avui Democràcia -l’escissió convergent- tornarà a presentar-se amb l’objectiu de mantenir el regidor en mans de la incombustible Rosa Maria Guasch, mentre que no hi ha encara notícies de si el Grup d’Independents, que fa tres anys que va quedar fora del ple per un grapat de vots, estarà entre les paperetes del juny de 2019. Ignasi Duran no repetirà com a cap de llista i cal veure si entre unes files molt debilitades trobaran un cap de cartell amb garanties. I no es pot descartar cap altra candidatura independent o algun altre partit a nivell nacional, com Moviment d’Esquerres, que compta entre els seus militants un exalcalde i podria presentar-se coaligada amb Esquerra. I no descartem alguna altra coalició fruit del moment excepcional que vivim al nostre país. Aquests catorze mesos que resten fins els comicis municipals seran molt intensos i albergar algun gir de guió inesperat.

dilluns, de febrer 05, 2018

Alguns apunts sobre els Salvat durant el segle XIX

Cocó és una de les pel·lícules d’animació més interessants que s’han fet darrerament. És original, és entretinguda i amb una vessant filosòfica. Ens parla de la mort i del record a través de les tradicions mexicanes al voltant del Dia dels Morts, que aquí celebrem com la Castanyada i Tots Sants d’una manera molt diderent. I hi ha una reflexió molt profunda: els morts no moren del tot mentre algú els recorda. Una frase que et fa pensar.

En alguns moments de la meva vida he buscat i he escrit sobre els meus avantpassats, mirant de reconstruir el meu arbre genealògic i conèixer més sobre aquests familiars llunyans, situant-los en la seva època. Gràcies a Facebook, una cosina llunyana meva, l’Antònia Claver Salvat, es va posar en contacte amb mi i vam intercanviar informació sobre avantpassats comuns altafullencs.

Vaig descobrir el nom complet del pare del meu rebesavi. Fins llavors només sabia que es deia Salvat de cognom -evidentment- i que havia estat casada amb la Francesca Torrell , nascuda el 1800 i morta el 1896, i havien tingut un fill, Joan Salvat Torrell, mort el 1895 als 64 anys. Doncs ara ja sé que el pare del meu rebesavi es deia Joan Salvat Elias i tenia un germà, nascut el 1817 a Altafulla. Dos germans que es portaven bastants. Potser eren fills de diferents mares. També vaig poder saber que Joan Salvat Torrell es va casar amb Magdalena Ramon Plana el  27 de gener de 1855. 

Altres coses que ja sabia abans era que d’aquest matrimoni van néixer un fill i una filla. L’Anton Salvat Ramon (1867-1950), que podeu veure en la fotografia de 1932 a la finca La Xacona, va heretar les terres del pare i les va comprar a Joaquim Casas Carbó el 1929. Va tenir cinc filles i un únic fill, el petit, l’Anton Salvat Fortuny (1909-2003), el meu avi, que ja vaig conèixer, igual que les germanes petites: Francisca i Rosalia.

Tornem a la Francesca Torrell, un personatge que sempre m’ha impressionat pels pocs apunts biogràfics que m’han arribat a través de la memòria de la família. Nascuda el 1800 -data rodona-, va vure la Guerra del Francès, explicant als seus descendents algunes coses que havien patit amb les tropes napoleòniques, com que els van portar fins a Bonastre a un grup d’altafullencs, però no els van acabar fent res i els van deixar allí. Hi deu haver uns  deu quilòmetres de distància entre aquestes dues poblacions.

La Francesca Torrell regentava una taverna a Altafulla. Dedueixo que devia quedar-se viuda aviat perquè a casa mai han parlat del seu marit. Aquesta taverna tenia una reixa i li deien la Taverna de la Reixeta (Ratxeta) i ella era la Ratxeta, el seu fill el Ratxet i el renom arriba als nostres dies. Nosaltres encara som de Cal Ratxet. La Francesca Torrell va venir cap a Torredembarra quan el seu fill va començar a portar en arrendament unes terres propietat de la Família Casas-del pintor Ramon Casas-, entre les quals l’Hort de Pinyol, l’actual Hort de Ratxet, situat just davant de l’entrada al nucli de Torredembarra per l’Avinguda Catalunya.

La Francesca va anar a viure a l’Hort de Pinyol amb el seu fill, però continuava molt arrelada a Altafulla. Ho demostra que cada diumenge, fins que va ser molt gran, anava a missa a Altafulla. M’imagino una dona amb vuitanta anys complerts anant per camins cap a l’església de la vila veïns. La Francesca va morir amb 96 anys, un any després que el seu fill. El seu fill petit Pere va  emigrar a Barcelona, on trobem, doncs, una altra branca dels Salvat, que van sortir d’Altafullai que arriba fins avui amb l’Antònia Claver Salvat i la seva família. En un terreny que ara és bosc pujant cap a l’ermita de Sant Antoni d’Altafulla, encara hi ha una pedra on hi trobareu la inscripció FT, les inicials de Francesca Torrell. La Francesca Torrell, d’alguna manera, encara està viva.  

dissabte, de desembre 09, 2017

Va d’almogàvers: el tercer llibre de l’Enric Grangel

Tenia pendent parlar una mica del darrer llibre que ha publicat l’Enric Grangel. Des que va deixar la política activa culminada amb nou mesos com alcalde de Torredembarra, l’Enric s’ha centrat en la seva faceta d’escriptor de novel·la històrica. Va debutar amb El mapa de Calípolis el 2014, va continuar l’any passat amb El caballero de la espuela dorada i ara ens sorprèn amb Miklagard.

En aquesta nova novel·la, l’Enric ens trasllada a inicis del segle XIV per fer-nos viure l’epopeia dels almogàvers a l’Àsia Menor i Grècia, primer contra els turcs i després contra grecs i francs, en l’anomenada Venjança Catalana. Les aventures de les tropes mercenàries amb Roger de Flor al capdavant és un tema que sempre m’ha fascinat. De ben petit vaig descobrir aquest episodi de la mà d’en Víctor Mora i el seu heroi de còmic Tallaferro i des de llavors he anat llegint sempre que he pogut sobre el tema. L’Enric Grangel ens ofereix una nova perspectiva del pas dels catalans per l’Imperi bizantí amb una novel·la que portar per títol Miklagard, que és com els nòrdics d’aquella època anomenaven Contantinobla. Alguns dels seus guerrers formaven part de la guàrdia de l’emperador de l’Imperi Romà d’Orient.


Grangel aborda la seva novel·la des de tres perspectives diferents: un jove almogàver pirinenc, un guerrer viking i un orfebre musulmà. Més de 400 pàgines on no hi falten les acurades descripcions d’aspectes de la història que van més enllà de les batalles i les intrigues de palau, producte d’una imponent documentació. L’autor ens submergeix en un moment històric molt peculiar i potser desconegut per molts: uns milers de catalans canviant el curs de la història. Perquè si Roger de Flor i els seus almogàvers no haguessin parat els peus a uns turcs molt envalentonats potser Constantinobla hauria caigut un segle i mig abans. Qui sap...   

dissabte, de novembre 11, 2017

Una veritat incòmoda

Prefereixo Carles Puigdemont en llibertat vigilada a Bèlgica que tancat a la presó espanyola de Soto del Real. La darrera jugada del president català ha estat mestra i una atac molt important a l’enroc del Govern i la Justícia espanyola. La decisió del jutge belga desmunta l’estratègia de l’Estat espanyola i dona a la causa catalana una matèria prima molt valuosa mentre no s’executa l’eurordre per extradir el president català i els quatre consellers fa el seu recorregut jurídic: temps.

Temps que permetrà a Puigdemont fer campanya a les eleccions del 21 de desembre però també veure com cada cop més polítics europeus criticaran l’actitud espanyola en el procés català. I és que és inassumible per l’espai de llibertat que vol ser la Unió Europea que politics escollits democràticament i líders socials pacífics estiguin tancats a presó. I més després de les mínimes garanties jurídiques que han tingut i els lamentables abusos policials que han patit.

Mentre les veus a Europa, que amb una diferent gradació, demanen una solució política o arriben a comparar l’actual govern Rajoy amb el franquisme, alguns dirigents polítics espanyols comencen a perdre els nervis, perquè s’està evidenciant que darrera d’una façana d’un estat de dret hi ha un règim que tendeix perillosament cap a l’autoritarisme sinó hi està instal·lat ja. No hi ha separació de poders, els mitjans de comunicació estan controlats de forma descarada pel govern, la policia està polititzada i grups feixistes cometen agressions campant pel carrer sense control.

Publicat al setmanari NotíciesTGN