dilluns, de juliol 13, 2020

Castillo s’ha mogut. Sortirà a la foto de 2023?


En aquells anys de majoria absolutíssima socialista al Congrés espanyol, va fer fortuna aquella frase d'insigne jacobí i número dos del PSOE Alfonso Guerra: “El que mueva no sale en la foto!”. Doncs l’etern outsider del socialisme tarragoní, Carles Castillo s’ha mogut. Ha anunciat en una carta als militants que no formarà part de les llistes al Parlament, on porta dues legislatures ocupant un escó. Ho fa "cansat de donar-se de cara contra una paret." La més més espectacular de les travetes que ha patit de forma sistemàtica va ser en les darreres eleccions catalanes, quan al·legant motius de quota femenina, la vallenca  Rosa Maria Ibarra li va passar per davant en la llista al Parlament. De res li va servir guanyar les primàries a casa dels inventors de les primàries, com ell mateix afirma en la carta que ha escrit.

Castillo ha sabut alimentar en els ja uns quants anys que porta en política institucional aquesta imatge de polític outsider, d’etern enfant terrible -tot i que ja té 45 anys- a l’esquerra del suposat partit d’esquerres, més catalanista que un partit que encara es defineix com a catalanista, un esperit lliure capaç de visitar Oriol Junqueras a la presó. Tot això en un partit tan jeràrquic com el PSC el fa difícilment digerible. Castillo és aquell polític més apreciat per els seus col·legues d’altres partits que per al seu propi. Lloat per periodistes i militants, però poc valorat per l’aparell socialista i els que remouen les cireres a la seu de Ramon y Cajal.

El 2015 ja va deixar l’Ajuntament de Tarragona, on ocupava un escó des de 2003, i va tornar a fer d’advocat, per reaparèixer després com a candidat al Parlament, malgrat no ser el favorit de la direcció socialista tarragonina. Ara, Castillo fa una maniobra semblant, amb l’horitzó de 2023 i la incertesa en la successió del cada cop més devaluat Josep Fèlix Ballesteros. Un nou enroc per preparar l’atac. Li sortirà bé la jugada? Apareixerà enmig de la foto de la candidatura socialista que el 2023 voldrà recuperar el feu perdut en mans del republicà Ricomà? Jo, per si de cas, em compraré una bossa de crispetes.  

dilluns, de juliol 06, 2020

La convergència encara és lluny


Assistim amb una certa estupefacció a la fragmentació extrema de l’antic espai convergent. En deu anys hem passat d’una sola coalició, Convergència i Unió, que va quedar a només sis escons de la majoria absoluta del Parlament de Catalunya a una amalgama de partits i marques electorals que tendeixen a una divisió cap a l’infinit. PDECat, Junts per Catalunya, La Crida, PNC, Convergents, Lliga Democràtica, Lliures Units per Avançar... El Procés independentista ha produït un terratrèmol sense precedents al mapa polític català i a l’espai de la dreta nacionalista, ara majoritàriament independentista, és on el fenomen és més evident.

L’antic espai convergent era el paradigma del partit catch all, que, amb Jordi Pujol al capdavant, podia recollir vots des d’independentistes convençuts als autonomistes més que moderats, des de socialdemòcrates a liberals. Aquesta fórmula era possible en un marc autonòmic, en aquell anomenat oasi català dels vuitanta i fins en entrat el segle XXI i amb una Esquerra Republicana castigada periòdicament per relleus traumàtics i escissions caïnites. Entrant en la tercera dècada del segle XX, trobem una Catalunya amb un independentisme consolidat per sobre del 40% i una Esquerra forta i unida darrera del liderat d’Oriol Junqueras, malgrat estar empresonat.

En canvi, l’espai post-convergent té un líder a l’exili, Carles Puigdemont, i no té un lideratge clar dins del país. A pocs mesos de les eleccions catalanes que tornarà a condicionar el sistema judicial espanyol, no se sap ni la marca o marques amb que acudiran a les urnes i encara menys el seu cap de cartell. Circulen més d’una desena de noms. I en aquest ecosistema remogut, els diferents sectors i personalitats juguen les seves cartes, fundant partits com en el cas de Marta Pascal, marcant terreny com els barons del PDECat o enarborant la figura de Puigdemont l’entorn del president a l’exili i anunciant la creació d’un nou partit.

Estic d’acord amb Toni Aira que caldran algunes convocatòries electorals per definir el futur d’aquest espai i si pot tornar a convergir en una sola coalició o candidatura o està condemnada a una divisió que afavorirà el seu rival a l’electorat independentista, Esquerra Republicana. En aquests moments el gran avantatge post-convergent és que el lideratge de Pere Aragonès de cara als propers comicis catalans no acaba de consolidar-se. Però ERC està unida i, en canvi, l’univers que gravita al voltant del carismàtic Puigdemont està marcat per la divisió. I si una cosa castiga el votant és la divisió.

divendres, de març 20, 2020

'Poder contar-ho', el millor Ferran Torrent


El confinament a casa a causa del coronavirus COVID-19 ens ofereix més hores per dedicar a la lectura. En el meu cas he aprofitat per acabar la darrera novel·la de Ferran Torrent, que la tenia encallada des de feia setmanes  causa del ritme frenètic -i il·lògic sovint- de feina que patim en el nostre dia a dia pre-confinament.

M’ho he tornat a passar bé llegint un dels meus autors de referència. El vaig descobrir ja fa 25 anys amb Gràcies per a propina. El llegia els dies que vaig anar a la Universitat Autònoma a formalitzar la matrícula de Periodisme. En aquells anys a la Facultat m’acompanyaven en les anades i vingudes en tren de Torredembarra a Bellaterra llibres de l’autor valencià com Un negre amb un saxo o Cavall i rei.

L’univers de Torrent es va ampliar amb la trilogia Societat limitada, un retrat espectacular d’una societat valenciana durant l’època de l’opulència del boom immobiliari. Després l’he anat seguint llegint, però reconec que els últims anys amb menys entusiasme, però Poder contar-ho m’ha fet retrobar amb aquest univers de lladres i serenos tan particular, amb aquests diàlegs que desprenen una sornegueria que et fa aixecar la vista del llibre i somriure.

Poder contar-ho parteix d’un argument clàssic: l’atracament d’un banc. El situa a la València de 1983, quan els socialistes havien arribar al poder, un moment històric molt particular i fa entrar en acció alguns dels seus personatges clàssics, com el detectiu Toni Butxana el comissari Tordera, i altres que fa menys que han sortit del forn, com la parella simpàtics delinqüents Messié i Llargo. Al voltant d’aquest argument clàssic basteix una novel·la que us entretrindrà, però com diu el tòpic: us farà pensar una mica.

diumenge, de novembre 24, 2019

Primeres impressions del Torredembarra Actualitat


Ara que ja fa deu dies que vam presentar el Torredembarra Actualitat em ve de gust de compartir algunes impressions i reflexions al meu blog personal. La primera és la satisfacció per la bona rebuda entre els veïns i veïnes de la Torre i d’altres municipis del Baix Gaià del nou mitjà de comunicació. Ho intuïem en les setmanes prèvies de preparació, però durant aquests darrers dies ho hem comprovat de la boca de molta gent, els comentaris a les xarxes socials i sobretot per la rapidesa que es buidaven els expositors. Torredembarra i la seva àrea d’influència necessitava un mitjà com el Torredembarra Actualitat.

Estem molt agraïts de la gran assistència a l’acte de presentació. Va ser un dia molt maco. Feia goig la sala d’actes de la Biblioteca Mestra Maria Antònia, plena d’amics, coneguts, saludats i no saludats que a partir d’ara segur que ho seran. Tan la conductora de l’acte, la Coia Ballesté, com l’alcalde de Torredembarra, l’Eduard Rovira i l’amic José Antonio Nieves “Jana” i la seva guitarra van estar molt bé en les seves intervencions i ens van ajudar a fer més amè l’acte.

Després de la presentació ha vingut el repartiment de la revista. Han estat 5.000 exemplars  acreditats per OJD, una garantia per als nostres anunciants. La revista s’ha distribuït en diferents expositors i altres punts, una tasca portada a terme pels amics de la Fundació Onada, cosa que ens fa molta il·lusió. Estem estudiant com millorar la distribució i en aquest segon número hi haurà nous punts on trobar el Torredembarra Actualitat.

Hem comprovat també el gran equip que hem creat, amb l’Albert i Jansà i jo mateix al capdavant, però amb la tasca imprescindible d’en Pere Gomés com a director comercial. Heu pogut llegir els articles d’en Josep Sánchez i la Isaura Valle, gaudir de les fotografies del Joan Casas i de la novel·la d’en Jana i riure amb la vinyeta d’en Víctor Centelles. La part audiovisual ha anat a cura de la sempre professional Carol Cubota. L’equip no està tancat i ja us avanço que aquest número dos s’incorpora un nou “fitxatge”. Com també coneixereu nous articulistes, que cobreixen la diversitat torrenca.

No han faltat algunes crítiques, de les quals en prenen nota sempre que siguin constuctives. I també han corregut calúmnies i intoxicacions. Tan execrables com inevitables. Nosaltres les farem callar amb treball i honestedat, perquè la gent del Baix Gaià es mereix  estar ben informada. L’aventura acaba de començar.

divendres, de novembre 15, 2019

Tarragona margina la dreta espanyolista del Congrés (per ara)


Dels resultats de les darreres eleccions espanyoles a la circumscripció de Tarrragona en podem treure diverses conclusions. La que destaca més és que cap de les forces de la dreta espanyolista, conegut ja popularment com Trifachito, no ha estat capaç d’aconseguir cap escó al Congrés per Tarragona. La debacle de Ciutadans, que perdut més de la meitats del vots que va aconseguir l’abril pasat, ha deixat a Sergio del Campo sense l’acta de diputat. Molts d’aquests vots han anat a parar a VOX i el PP, però ni un ni l’altre han entrat en el repartiment dels escons tarragonins.

Una dada que no pot passar per alt és que VOX ha superat en més d’un miler de vots al PP en e conjunt de la circumscripció, però li han faltat més de 5.000 per arrabassar el segon del PSC. I és que l’altra gran novetat en aquests comicis és que el PSC, tot i perdre més de 16.000 vots respecte el 28-A, torna a tenir dos diputats per Tarragona: l’incombustible Joan Ruiz i la regidora reussenca Sandra Guaita.  ERC també manté dos escons i la victòria a les comarques tarragonines, malgrat la pèrdua de més de 14.000 vots. També s’emporta tres dels quatre senadors, mentre el quart és pel PSC.
També mantenen l’escó Junts x Catalunya, que només ha perdut unes desenes de vots, i En Comú en Podem, que ha retrocedit 4.000 sufragis respecte fa uns anys. La CUP debuta en les eleccions espanyoles amb més de 21.000 vots, a menys d’un miler de Ciutadans.

Resumint, Esquerra es consolida com a primera força a Tarragona i el PSC com a segona, mentre que Junts i Comuns resisteixen. Tot i que acabem el 2019 sense cap diputat de dreta espanyolista per Tarragona ens hauríem de mentalitzar perquè ben aviat poguem tenir un diputat de VOX per Tarragona. A Vila-seca han estat segons i a Salou, tercers. El vot ultradretà que havia donat suport fins ara a Ciutadans ha perdut els complexos i vota l’original. Tot gràcies a pactes de govern com l’andalús i el madrileny i als esforços per a normalització de l’ultradreta impulsats pel poder econòmic i mediàtic espanyol. El mateix que ara llençarà Ciutadans a la paperera de la història com si d’un kleenex usat es tractés.

Article publicat al setmanari NoticiesTGN

dimecres, d’octubre 02, 2019

Els cent dies de Ricomà


Us n’enrecordeu quan els governs tenien cent dies de gràcia? En èpoques que encara no existia Twitter, els grups de l’oposició deixaven fer als executius i alcaldes novells durant aquests primers tres mesos i escaig posteriors a la presa de possessió. Aquesta mena d’acords no escrits han saltat pels aires en aquesta època que vivim de fang i massa brutícia en la política, supurant sobretot a les xarxes socials. El Govern Ricomà ha estat analitzat amb lupa des de gairebé l’endemà de la seva presa de posessió, sobretot per un grup socialista que sembla que no ha superat haver estat dessallotjat després de dotze anys del govern tarragoní, i amb Sandra Ramos com a figura ascendent, repetint cada setmana que Tarragona patirà les set plagues amb Esquerra manant a la plaça de la Font. Ciutadans i PP, castigats pels resultats electorals del maig, també rivalitzen amb el PSC a veure qui acusa més de sectari al batlle republicà. I la pancarta a favor dels presos polítics que encara penja al balcó del consistori quan escric aquest article és un terreny adobat per aquesta guerra de símbols on tothom pot treure’n rèdit. Menys la ciutadania.

El nou executiu local de Tarragona sembla que encara estigui situant-se, obrint calaixos i  descobrint alguns esquelets de l’època socialista. Ha comès algunes relliscades no forçades, com la polèmica de la plaça del cap de Cultura, i s’han hagut d’empassar alguna promesa electoral, com la no a turada del polígon Ten Brinke. La feblesa del bipartit ERC-Comuns és evident, amb la CUP i Junts a cada costat i amb la incompatibilitat manifesta per estar en un mateix govern. Amb l’elaboració dels pressupostos de 2020 arriba l’hora de la veritat i el regidor d’Hisenda, Jordi Fortuny, haurà de fer geometria variable nivell llegenda -que diuen ara els mil·lenials- per no abocar a Ricomà a una qüestió de confiança per tirar endavant els seus primers números. Els segons cent dies de govern Ricomà seran més importants que els cent primers.


Article publicat al setmanari Notícies TGN

dimarts, de setembre 10, 2019

Són massa llargues les vacances d’estiu?


“Les vacances d’estiu són massa llargues” era una frase que a finals del mes d’agost i principis de setembre escoltava molt sovint a casa quan era petit. Tres dècades després repetim aquesta mateixa frase quan ens trobem els pares i mares que tenim fills en edat escolar. I és que el període de vacances escolars continua sent el mateix -més de 80 dies seguits- tot i els enormes canvis socials experimentats al nostre país. Per exemple, als anys vuitanta eren una minoria les mares treballadores i ara la minoria són les famílies on només un membre de la parella treballa- i quan això no succeeix, gairebé mai és per voluntat pròpia.- De mitjana, la majoria de parelles sumen 60 dies de vacances en el millor dels casos i... potser és qüestió de coincidir almenys un parell de setmanes, no? 80 dies per una banda... 45 per l’altra. Els números no surten.

Altres països tenen un sistema de vacances escolars més repartides durant l’any i defensen que els resultats acadèmics són millors, enfront una desconnexió (i reconnexió) tan llarga del ritme escolar. Però molts mestres de casa nostra avisen que les instal·lacions escolars no estan preparades per fer classe durant part de l’estiu. L’imparable canvi climàtic que els afectarà les properes dècades amb estius més càlids no farà aque aquests països s’apuntin al nostre model de megavacances escolars. També un canvi de model al nostre país cap a una redistribució de més periodes sense classes durant l’any requeriria la implicació a fons de les empreses i l’administració. Actualment un sol dia de lliure disposició de les escoles provoca autèntics drames logístics en algunes famílies.

Dijous tornarem a la -beneïda per molts- rutina i aquest debat quedarà altre cop aparcat. I l’estiu vinent tornarem a lamentar el llarg periode de vacances dels nostres fills i molts haurem de recórrer als soferts àvies i avis i als casals i campus d’estiu, un gran negoci que sagna les butxaques de molts pares i mares. Cal un debat a fons i ampli sobre la distribució de les vacances escolars. I per això és necessita valentia, una característica que escasseja en la nostra classe política.

Publicat al setmanari NotíciesTGN