El futur del periodisme

Fa un parell de setmanes vaig participar en un Cava&Twitts sobre Periodisme 2.0, enmarcat dins les VI Jornades sobre Tecnologies de la Informació i la Comunicació, celebrades simultàniament als campus Catalunya i Tortosa de la URV i al City Lab de Cornellà i organitzades per la recent creada associació TicTarragona, una gent molt interessant i de la qual segur que n'aniré parlant més endavant. Tenen ganes de fer moltes coses. En aquest debat moderat per Marc Cortés i en què hi van participar també la Cinta Bellmunt i l'Esther Selma, vam reflexionar sobre els canvis experimentats per la professió periodística amb la irrupció d'internet. I realment ha canviat molt la feina dels periodistes.

Vaig recordar en veu alta com fa deu anys, a tota la redacció del diari El Punt només hi havia dos ordenadors amb accés a internet, que a més anaven amb una lentitut exasperant. Una dècada després és impossible entendre aquesta professió sense internet. Però la xarxa també provoca problemes, com discernir la veraciat de les fonts. La Cinta i l'Esther van explicar com elles treballen amb fonts a través d'internet. També vam fer referència a la por atàvica que certs responsables de mitjans de comunicació o d'administracions públiques expressen davant les noves tecnologies i sobretot les xarxes socials, arribant a "capar" l'accés al Facebook. Increïble però cert, que diu aquell.

El periodisme viu un moment de transició, adaptant-se a un nou ecosistema comunicatiu encara canviant. Els mitjans tradicionals s'estan reposicionant davant de nous fenòmens com el periodisme ciutadà o els blogs i sobretot per la rapidesa que permet internet enfront del paper. Els diaris com avui els entenem no crec que tinguin futur i hauran d'evolucionar potenciant l'anàlisi i la interpretació per davant de la informació. Només així el lector pagarà i no es conformarà amb el que trobi a la xarxa. Estarà aquí el paper del periodista, el de generar un valor afegit posant una mica de llum en l'allau d'informació -i desinformació- que ens arriba.

El màxim comú divisor i la dignitat de veritat

L’editorial conjunt de dotze diaris catalans titulat ‘La dignitat de Catalunya’ ha rebut crítiques ferotges –diria que malaltisses fins i tot- des de la resta de l’Estat Espanyol. Un cop més ha quedat de manifest que el gran problema és que l’Estat Espanyol no vol comprendre Catalunya i menysprea un fet històric, com és que dotze dels principals rotatius catalans es posin d’acord en publicar el mateix editorial en defensa de l’actual Estatut de Catalunya. Un text retallat de forma més que important a les Corts de Madrid -cal recordar-jo- per una comissió comandada per l’incombustible i jacobí socialista Alfonso Guerra.

Però també algunes veus de l’interior de Catalunya han alçat la veu en contra d’aquest text consensuat perquè defensa aquest Estatut passat pel ribot madrileny quan el que a Catalunya el que li cal és fer un salt endavant i aspirar obertament a la independència. Comprenc aquestes queixes perquè jo ja fa temps que tinc clar que necessita Catalunya és separar-se de l’Estat Espanyol i esdevenir un país plenament sobirà. Però també sóc conscient que el que ha buscat aquest editorial conjunt és el màxim comú divisor de la inmensa majoria dels catalans i catalanes davant de la mutilació estatutària que prepara des de fa tres anys un deslegitimat Tribunal Constitucional Espanyol.

Aquest editorial que m’atreveixo a qualficar de tebi ha desfermat unes reaccions gairebé paranoiques a la caverna mediàtica espanyola, mentre que la teòrica Espanya civilitzada calla i no gosa alçar la veu excepte compatíssimes excepcions. Un dels grans mèrits de text conjunt, punt d’encontre d’independentistes, federalistes i catalanistes de diferent grau, ha estat provocar una inundació de bilis a Madrid que reforça una mica la unitat dels catalans i catalanes davant les animalades que ens arriben de Madrid.

El que cal de veritat, però, és la reacció de la classe política catalana, que continua superada per la societat civil i pels mitjans de comunicació. El proper 13 de desembre més de 700.000 catalans i catalanes estan convocats a les urnes per pronunciar-se sobre la independència de Catalunya en més d’un centenar i mig de municipis que han tirat endavant consultes populars. Des de Madrid ens bombardejaran amb constitucionalisme barat i coses pitjors i haurem de resistir i convèncer-nos –els que encara no ho estan o encara dubten- que la dignitat de veritat per a Catalunya és la independència.

Aeroport de Constantí

Ha tornat l'eterna i cíclica batalla de campanars entre Tarragona i Reus. Aquest cop el detonant és el nom de l'Aeroport de Reus. Uns demanen que passi a denominar-se Aeroport de Reus-Tarragona, seguin l’exemple de Madrid-Barajas o Barcelona-El Prat –invertint l'ordre, però- i els altres defensen el manteniment de la denominació actual. Tots els partits polítics i agents socioecoòmics fan pinya al voltant del tarragonisme i el reusisme respectivament, sense excepció, i a veure qui la té més llarga. I vinga a omplir pàgines de diari, igual que fa uns anys passava amb la cocapitalitat de la futura vegueria del Camp de Tarragona o on s’havia d’instal·lar el Corte Inglés, per posar dos exemples.

El qui escriu aquest article va néixer a Tarragona, viu a Torredembarra, ha treballat a Tarragona i Reus i ara desenvolupa la seva vida laboral a Valls. Aquesta setmana vaig participar en una jornada a Vila-seca i potser un dia d'aquests me'n vaig a sopar a Cambrils i després encara passaré a fer una copa a Salou. El qui redacta aquestes línies creu en el Camp de Tarragona, en aquesta àrea metropolitana que ha de ser la segona de Catalunya i ha d’aspirar a ser una referència en l’arc mediterrani. Poca cosa té a fer, però, si les dues principals ciutats es barallen per noms i no fan pinya exigint infraestructures necessàries i defensant projectes comuns.

Per molt que hi dono voltes no trobo una explicació lògica sobre el bunyol que és la ubicació de l’estació de l’AVE de Camp de Tarragona, lluny de les principals poblacions i mal comunicada. Ara es parla de grans projectes, com la estació intermodal, el Tramcamp o l'ampliació de l’aeroport de Reus. No oblidem que aquest aeroport depèn gairebé d’una sola companyia àrea i molt saludable no és aquesta dependència. És allò de repartir els ous en diferents cistells. I enlloc de preocupar-se per aquest fet i com canviar-ho, la prioritat és el nom. Com diu la saviesa popular “el nom no fa la cosa”, però l’exemple més clar de com contradir aquesta dita és universitari. Hi ha la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida però no la Universitat de Tarragona. Existeix la Universitat Rovira i Virgili. Va ser aquesta una gran victòria del campanar reusenc?

Tornem a l'aeroport. Servidor, amant de les terceres vies, té una proposta. I si li diem Aeroport de Constantí? Amb el nou pla director, en pocs anys més de la meitat de les instal·lacions de l’aeroport es trobaran en el terme municipal d’aquesta localitat i seria una bona manera de compensar-li tants anys d’oblit aquest municipi. Constantí és el nom d’un dels grans emperadors romans, amb tradició també a Grècia i arrel del nom d’una de les grans ciutats de la història universal, Constantinoble. Aeroport de Constantí, voleu millor nom? Tranquils, que estic fent broma. O no?

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Dignitat, dignitat, dignitat

Seguint l'exemple de l'Octavi Saumell, també penjo l'editorial que avui dijous han publicat 12 diaris catalans. Potser comencem a reaccionar, però hi ha molta feina a fer. En seguirem parlant.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Tarragona vint segles enrera

Després d'na incursió en la novel·la negra nòrdica, he tornat al nostre país, però retrocedint dos mil anys. Després d’empassar-me la saga Millenium i un parell més de novel·les –Ningú no ho ha vist i l’islandesa La dona de verd- m’he endinsat en la Tàrraco romana de la mà de Xulio Ricardo Trigo que fa uns mesos vaig descobrir amb Els secrets de la reina. Cal dir que l’autor gallec instal·lat a Tarragona ha gaudit d’una bona promoció de la seva nova novel·la, El somni de Tàrraco. I en aquests temps que corren la promoció és una pota bàsica per l'èxit d’un llibre.

Sóc un bon aficionat a la novel·la històrica, sobretot les situades a l’Edat Mitjana. En els darrers anys se n’han escrit moltes ambientades en el nostre país, quan érem un estat sobirà i amb un potencial creixent a la Mediterrània. Però si tirem enrera, cap al tombant d’era, ens trobem amb una Tarragona que es converteix en la segona ciutat més important de l’Imperi Romà amb la residència durant dos anys de l’eperador Octavi August. És en aquest moment en què es situa l'obra de Trigo.

He disfrutat força amb El somni de Tàrraco, submergint-me en una trama ben teixida i que la podríem situar tranquil·lament en l’època actual. Trigo ens demostra que tan no ha canviat la humanitat en dos mil anys. Ja hi havia corrupció i problemes d'integració entre diferents pobles que convivien junts. La novel·la ens permet conèixer una mica més una època molt important per a la ciutat de Tarragona, just quan començava a créixer i convertir-se en el que ens ha deixat en forma de restes monumentals. Una lectura recomanable pels que els agrada la novel·la històrica i una manera de conèixer més del nostre passat. I, si ho voleu, de fer tarragonisme, ara que s’ha altre cop s'ha posat tant de moda.

Xulio Ricardo Trigo també disposa d'un blog propi: El violinista celest.

'Les veus del Pamano', un gran minisèrie

Aquesta setmana hem pogut gaudir d'una de les millors minisèries que ha emès Televisió de Catalunya els darrers anys. Després d'una certa decepció fa uns mesos amb Serrallonga, Les veus del Pamano ens ha fet disfrutar, amb unes grans interptacions i un bon producte final. La matèria prima, la novel·la homònima de Jaume Cabré, era de molt bona qualitat però sovint les adaptacions al cinema o a la televisió desgracien un bon llibre. En el cas de Les veus del Pamano no ha passat i la televisió nacional de Catalunya ha estat a l'alçada.

Les veus del Pamano està ambientada els anys 1943 i 1944 en un poble imaginari de l'Alt Pirineu, creant una atmosfera especial que lliga molt bé amb una trama que enganxa fins el final. En aquest país estem molt acostumats a les pel·lícules ambientades en la Guerra Civil des de totes les òptiques imaginables, però la Posguerra ha estat molt oblidada. Les veus del Pamano ens retrata aquesta època durissima pels vençuts que no havien mort ni s'havien exiliat i restaven al país empresonats físicament o psíquicament. Francesc Orella fa un dels millors papers de la seva carrera a la pell de l'alcalde feixista del poble de Torena. I molt feixista.

Montse German també està a un gran nivell com a la terratinent que talla el bacallà a la zona. Roger Coma encana el protagonista, un mestre d'escola que no s'imagina com se li complicarà la vida amb el seu trasllat a aquest poble del Prineu. Les veus del Pamano també aborda la luita dels maquis, condemnats a la derrota però que incordien l'exèrcit i les forces de seguretat franquistes, causant baixes i tocant-los la moral. Els maquis tambe són una de les grans assignatures del nostre país. Esperem ara que la ninisèrie de Televisió de Catalunya es pugui exportar a altres països, com Alemanya, on la novel·la de Jaume Cabré ha tingut tant d'exit. I esperem que la nostra televisió continuï adaptant les grans novel·les catalanes. En queden moltes.

Nova llei electoral?

La catarsi col·lectiva provocada pels casos Millet i Pretòria podria servir d’alguna cosa al nostre país. Després de gairebé tres dècades encallats en la redacció d’una llei electoral catalana pròpia, els partits polítics catalans semblen ara decidits a treballar seriosament per a la seva redacció. Dic sembla perquè no hem passat encara la fase de les bones paraules i les bones intencions. És una tasca complicada perquè els interessos de les grans formacions xoquen frontalment a causa del repartiment desigual dels seus vots pel territori i el desequilibri demogràfic de Catalunya.

He sentit algunes declaracions d’intencions que m’agraden. El sistema alemany sembla que estigui agafant força com a referència i l’elecció d’un diputat per comarca o districte electoral –les comarques més poblades quedarien dividides en més d’un districte que escolliria el seu representant- combinada amb unes llistes tancades per circumscripció com fins ara pot ser un dels punts que generin consens. El sistema actual de llistes tandes i bloquejades provoca que la ciutadania d’una comarca no tingui un diputat de referència i aquesta nova llei electoral catalana podria acabar amb aquesta insuficiencia del sistema. Un altra història és explicar aquest nou sistema als votants.

Vivim en una partitocràcia amb aparells de partits potentíssims i el gran dubte que em sorgeix és si un hipotètic diputat escollit pels votants del Priorat seria capaç de trencar la disciplina de vot del seu partit posant per davant els interessos del seu territori en una votació al Parlament? O aquest diputat respondria a cop de xiulet a les directrius de a direcció nacional. Si és el segon cas, la nova llei electoral només seria un rentat d’imatge sense cap efecte real, però si és el primer cas milloraríem la qualitat del nostre sistema democràtic, apropant la política a la ciutadania amb veritables representants del territori, que negociarien a l’estil nord-americà per defensar els interessos dels seus representats.

Un tema apart i que fins ara no s’ha parlat gaire són les eleccions municipals. L’actual sistema aboca massa ajuntaments a mocions de censura, casos de transfuguisme, pactes inestables i situacions d’ingovernabiltat exagerades. L’exemple de Roda de Barà és paradigmàtica. Han fet una moció de censura, pateixen un cas de transfuguisme, pactes inestables i una ingovernabilitat actual, amanida amb presumptes irregularitats. Llistes obertes o almenys tancades però desbloquejades o elecció a doble volta de l’alcalde podrien ser solucions que cal estudiar sense presses. Però que no passin trenta anys! I les mesures per regenerar el nostre sistema democràtic han d’anar molt més enllà que una nova llei electoral catalana. Si fos així, ens quedaríem a la superfície i el que cal és arribar al fons del sistema.

Publicat a al diari digital Delcamp.cat