dimarts, de gener 10, 2017

Les banderes de Torredembarra

Torredembarra ha tornat a ser protagonista de les portades de la premsa nacional i estatal aquests primers dies de l’any 2017. Aquest cop per un afer relacionat amb els símbols. El municipi del Tarragonès ha estat objectiu de la macro-ofensiva judicial contra la presència d’estelades i l’abscència de banderes espanyoles en ajuntaments catalans. L’alcalde, el republicà Eduard Rovira, ha estat, si més no original, a l’hora d’acatar la sentència judicial que l’obliga a posar l’estanquera i amagar l’estelada. Rovira ha recuperat les metàfores marineres que trobàvem a faltar en la política catalana des del pas al costat d’Artur Mas i ha situat la bandera espanyola per sobre de la catalana en els pals que hi ha a l’esquerra de l’entrada de la casa gran torrenca. La intenció era bona. El batlle, bon coneixedor del món mariner per motius professionals, s’ha inspirat en la simbologia naval i en la posició de les banderes quan un vaixell derrotava un altre en una batalla.

Aquesta originalitat ha generat un allau de crítiques. Per motius diferents, entre els seus socis de govern: PSC i Alternativa Baix Gaià. Els segons fins i tot demanen una consulta popular sobre la presència de l’estelada al consistori. La resta de formacions del ple també ho critiquen, inclosa una petició de dimissió de la CUP. L’alcalde va hissar personalment la bandera espanyola en una cerimònia que tampoc no va ser plàsticament massa reeixida, però Rovira està molt convençut que amb el seu gest ha girat la truita enlloc de trencar els ous. No està per micro-desobediències. Amb la seva metàfora marinera no ha convençut a gairebé ningú. Amb prou feines els del seu partit. Uns diuen que s’ha humiliat i els altres que se’n riu de la sentència. Potser serà perquè la imatge de la situació de les banderes a l’ajuntament torrenc és un bany de realisme de la situació actual entre Catalunya i l’Estat espanyol, que no interessa ni a uns ni altres.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

dissabte, de desembre 31, 2016

Després del Baztán

He acabat l’any enllestint Todo esto té daré, la darrera novel·la de Dolores Redondo o el que és el mateix: la primera després de l’exitosa Trilogia del Baztán. Després de gaudir amb els tres llibres ambientats a la vall navarresa del Baztáan, la nova proposta de Redondo se situa al cor de Galícia, a la Ribeira Sacra. Altre cop el paisatge, i en aquest cas la vinya i el riu Sil, torna a tenir un pes determinant en una novel·la d’aquesta autora i ens aconsegueix submergir en un món que aquest cop no és màgic, però si marcat per la tradició i les velles costums.

Todo esto té daré va guanyar el Premio Planeta 2016, una potent targeta de presentació però que no és una garantia infal·lible. El pes dels centenars de milers d’exemplars venuts de la Trilogia del Baztán és una llosa important i la nova novel·la tenia un repte important. I en el meu cas l’ha superat. He gaudit amb la lectura. Els personatges de la nova obra poc tenien a veure amb els de la trilogia i la trama estava molt ben travada. I les pàgines finals són una bona traca que rematen la novel·la.


Tal com explica l’autora, aquesta història fa molts anys que la porta a dins i es nota. Redondo és d’origen gallec i les més de 600 pàgines del llibre evidencien que coneix l’àmbit geogràfic on es desenvolupa la trama, i en què ens torna a evocar els sentiments humans més atàvics, aquelles escletxes del nostre caràcter que ens porten a cometre les pitjors accions. Els amants de la novel·la negra tenim una altra autora de referència. Esperem ara l’estrena de l’adaptació cinematogràfica de la Trilogia del Baztán de cara al proper mes de març. I més endavant, el proper llibre d’Aurora Redondo. Ja en tinc ganes.

dijous, de novembre 24, 2016

El moment de canviar Tarragona per Barcelona

El gran moment d’Alejandro Fernández va ser el juny de 2011. Llavors va acaronar el seu somni: ser alcalde de la seva ciutat després de fer història amb 7 regidors. Però des de Barcelona, CiU va tallar les ales al pacte que tenia lligat convergents i populars a Tarragona i va deixar que Ballesteros seguís governant. En les darreres municipals, el PP va quedar per darrera de Ciutadans i gairebé perd el quart regidor. I el febrer passat, Fernández es va convertir en primer tinent d’alcalde amb l’”original” pacte amb socialistes i Unió, que li ha permès ser alcalde, però només en funcions.

L’ascens d’Enric Millo a delegat del Govern ha situat Fernández com a portaveu del PP al Parlament, on ben segur podrà fer lluir la seva esmolada oratòria i la seva projecció pública augmentarà exponencialment. La seva candidatura a liderar el PP de Catalunya és només qüestió de temps. El panorama al grup municipal de Tarragona és més complicat. El seu successor natural, Jordi Roca, ara Madrid, ja no en forma part, i el nou primer tinent d’alcalde, José Luis Martín, de tarannà discret, té qualitats, però el lideratge no n’és un. No oblidem però que estan al govern. És l’herència que els deixa Alejandro, que ha pogut trobar el moment ideal per canviar Tarragona per Barcelona.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

dimarts, de novembre 08, 2016

Tarragona 2018: la culpa, de Madrid


Els Jocs Mediterranis de Tarragona s’endarrereixen un any per culpa de Madrid. Aquest argument tan explotat pel nacionalisme i l’independentisme català durant dècades i criticat durament pels unionistes, li ha servit a l’alcalde socialista de la capital tarragonina per a justificar la suspensió dels Jocs, un fet sense precedents en aquest tipus d’esdeveniment esportiu. El govern en funcions que ha regit els destins de l’Estat espanyol durant deu mesos és l’únic responsable del ridícul internacional que ha fet Tarragona.

Pocs dies després que finalment hi hagi un president i un govern espanyol que ja no està en funcions, l’alcalde Ballesteros confirma, amb el millor dels seus somriures, que els Jocs seran el 2018. I ho seran encara que no hi ha cap compromís signat per part del govern espanyol que els dotze milions que falten per completar el pressupost arribaran. Recordem que el primer dia de la darrera campanya electoral espanyola, la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaria, va anunciar amb bombo i plateret l’aportació de 3 milions als Jocs aprovada pel Consell de ministres (en funcions). Cinc mesos després encara no han estat ingressats.

Però Ballesteros té molta confiança, tota la que li falta a la ciutadania. Tanta que no hi ha cap dimissió ni cap canvi en l’equip dels Jocs. En cap moment tampoc ha fet servir la paraula fracàs, quan el comitè organitzador ha estat incapaç de complir a temps l’encàrrec del Comitè Internacional, que s’ha vist obligat a prendre una decisió excepcional: donar una any de pròrroga. Una pregunta: si a principis de la setmana passada la Fundació dels Jocs del Mediterrani s’hagués trobat ingressats 12 milions d’euros al banc es podria organitzar l’esdeveniment esportiu amb garanties d’èxit?

Al batlle tarragoní li sobra autoestima, il·lusió i confiança, quan la gran majoria de ciutadania tarragonina fa dies que en va molt faltada de totes tres. D’autocrítica, ni un gram. I dubtes? Molts. Més que mai.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN


dimecres, d’octubre 05, 2016

Política espanyola: dels escacs al pòquer

A molts ens agrada veure el que ha passat aquests darrers dies al PSOE com una partida d’escacs. Els dos bàndols estaven força ben definits i al rei d’un li han fet escac mat. Pedro Sánchez s’havia enrocat en la secretaria general, però algunes de les seves peces no eren tan fidels com es pensava. L’altre bàndol té una reina que s’amaga, que ha mogut els seus peons per aconseguir el seu objectiu, iniciant l’atac final posant sobre el tauler una torre amb forma de gerra xinesa i amb molta influència encara en part de la tropa: Felipe González. I acabant l’ofensiva en un maratonià Comitè federal que va ser una lluita sense quarter. La batalla, però, ha deixat moltes ferides obertes entre la militància. I la guerra no ha acabat.

Anem a una altra partida. Hi ha moments en els escacs en què cap jugada de les que pots fer és bona. La conseqüència d’un moviment serà pitjor que el d’un altre i potser podràs resistir unes jugades més, però la partida la tens perduda. És el cas del PSOE els darrers mesos. El que hem vist al Comitè federal ha estat un espectacle lamentable i un gran despropòsit, però l’alternativa no augurava grans èxits. La situació actual dels socialistes és fruit de la seva trajectòria més que discutible dels darrers anys i uns moviments tàctics els darrers mesos poc encertats. El futur que se’ls obre pel davant és d’una llarga travessia del desert, amb dubtes seriosos de si en sortiran mai.

En canvi, l’estratègia del PP, molt més posicional i poc espectacular, està donant els resultats esperats. Movent-se el més mínim ha situat el PSOE enmig d’una batalla interna que l’acaba afavorint a ell. Ara comença una altra partida i el rival és temible: un PP reforçat i unit al voltant del seu líder, Mariano Rajoy. Els populars han comprat crispetes i han esperat com acabaven els mastegots a Ferraz. I ara les regles les posaran des del carrer Génova. I canviaran els escacs pel pòquer. Pujaran l’aposta. No en tindran prou amb l’abstenció del PSOE. Exigiran que els socialistes garanteixin l’aprovació dels pressupostos del 2017 i una legislatura tranquil·la. Sinó, anem a unes terceres eleccions, que es traduiria, amb gairebé tota seguretat, amb un PP més a prop de la majoria absoluta i un enfonsament del PSOE a les urnes, perquè si una cosa castiga l’electorat és la divisió. I els socialistes n’han fet una exhibició aquests dies.  

Article publicat al setmanari Notícies TGN

diumenge, de setembre 18, 2016

Els indians que no van tenir sort

Torredembarra ha celebrat aquest cap de setmana la setena edició de la Fira d'Indians, un esdeveniment que poc a poc es va consolidant. Aquest any ha tingut un pes molt gran la figura de Ramon Casas, genial pintor català fill i nét d'indians. També ha destacat l'exposició sobre un altre indià torrenc, Francesc Gatell Soler. Però no tots els torrencs que van creuar l'Atlàntic per anar a fer les Amèriques van tornar rics. Altres van tornar igual o més pobres de quan hi van anar. És el cas de Francesc Borrut i Virgili, conegut també com a Panxo.


dimecres, de setembre 14, 2016

Torredembarra no és Dinamarca


Si la regidora torrenca Clara Solivellas fos danesa, l’endemà de donar positiu en un control d’alcoholèmia hauria presentat la seva dimissió irrevocable a l’alcalde de Torredembarra. I s’hauria convertit en el segon regidor que plega per motius relacionats amb el codi de circulació, ja que el seu company de govern, el socialista Jordi Solé, va ser multat fa uns mesos per la Policia Local del seu municipi per no tenir l’ITV passada ni assegurança en vigor, a més d’estacionar en un lloc on no estava permès. I si fos danès, Solé també hauria marxat cap a casa.

Però ni Solivellas ni Solé són danesos, suecs o britànics. Ni tampoc ho és Jorge Fernández Díaz, un ministre d’Interior enxampat conspirant contra rivals polítics seus amb el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya. Ni els polítics de diversos partits que inflen els seus currículums amb dades falses. En aquest país ens costa molt conjugar el verb dimitir. El llistó està molt amunt. L’has de fer molt grossa o estar sotmès a una pressió mediàtica molt potent per prendre la decisió de plegar d’un càrrec públic o que el teu partit o cap de govern t’hi obligui.

Les reaccions després de fer-se públic el cas Solivellas han estat molt previsibles (i discutibles). El seu grup polític, Alternativa Baix Gaià, ha tancat files al voltant d’ella, i ha reaccionat igual que Fernández Díaz -els extrems sovint es toquen- disparant contra el missatger: la culpa és de la filtració que ha permès saber el cas. La responsabilitat no és de qui amb un mètode que pot ser discutible posa al descobert el “pollastre” sinó de qui decideix agafar el cotxe amb algunes copes de més o reunir-se amb un altre càrrec públic per a conspirar contra els seus adversaris en nom de la sagrada unidad de España.

L’alcalde de Torredembarra, Eduard Rovira, diu que l’error de la seva regidora és part de la seva vida privada. Igual que en el cas Solé. Almenys és coherent. Dos casos, igual reacció. Però no té en compte que un càrrec públic és càrrec públic les 24 hores del dia. A veure si farem com l’expresident del Barça Joan Gaspart, que quan li convenia deia que era president i  quan no que només era soci. Sempre ets regidor o sempre ets president del Barça. I, per l’altra banda, part de l’oposició -Ciutadans i PP- ha tornat a sentir olor de sang fresca i s’ha llençat a la jugular de la regidora i de l’alcalde. A veure qui dóna més!  El PP fins i tot ha demanat la dimissió dels dos regidors de l’ABG: una per conduir beguda i l’altre per qüestionar la policia per la filtració (el mateix que feia el ministre Fernández Díaz). Coherència low cost.

Un altre sainet torrenc. Si Jordi Solé no va plegar i només va ser rellevat com a portaveu del grup municipal del PSC -és a dir res-, el cas Solivellas quedarà en el que decideixi ella i la seva formació. Estem parlant de política i el seu vot és vital per a l’equilibri del govern de Torredembarra. Aquest cap de setmana hem vist un cas semblant, però amb algunes diferències. La vicepresidenta del Govern autonòmic de Castella-Lleó, Rosa Valdeón, ha dimitit del seu càrrec  després de provocar un accident i donar positiu en un control d’alcoholèmia. Tinguem en compte, però, que Valdeón no va dimitir en la roda de premsa posterior als fets, sinó unes hores més tard, després de “parlar” amb el seu president, que la va nomenar i és del seu partit, el PP. De casos com el de Solivellas i Valdeón n’hem viscut diversos els darrers anys i amb desenllaços diferents. Sovint als seus protagonistes els ha costat dimitir. O no ho han fet.

Tenim una cultura política molt consolidada que fuig massa sovint de l’exemplaritat absoluta que els polítics han de demostrar en altres països. Quina exemplaritat han d’exhibir uns regidors d’un municipi de 15.000 habitants quan els màxims dirigents dels partits estatals s’enroquen en les seves posicions i són incapaços de desencallar un atzucac polític que dura gairebé nou mesos? O l’exemplaritat d’un expresident del govern espanyol animant a tothom a veure el vi que a un li doni la gana? O l’exemplaritat d’un ministre de l’Interior convertit en el protagonista d’un Watergate d’opereta que continua en el seu càrrec? Ni l’Estat Espanyol és Dinamarca, ni Torredembarra Copenhagen.

Article publicat al setmanari Notícies TGN