dimecres, de febrer 15, 2017

Nova política? Vella, molt vella

En els darrers anys ha fet fortuna entre analistes polítics i tertulians el terme nova política. Podemos i Ciutadans encarnaven aquesta nova política, que havia de plantar cara als partits polítics sorgits de la Transició amb noves maneres de fer política. En alguns moments demoscòpics, fins i tot Podemos sobrepassava el PSOE -l’anomenat sorpasso- i Ciutadans es projectava cap als 70 o 80 escons. Dues eleccions estatals després, l’onada ha baixat i PP i PSOE continuen sent les formacions més votades i el més trist: aquestes noves formacions exhibeixen els pitjors tics de la vella política que tant aferrissadament atacaven.

L’espectacle de les últimes setmanes entre Iglesias i Errejón pel lideratge ideològic de la formació morada, amb alguns moments dignes d’una cançó de Pimpinela, no ha estat tan diferent del protagonizat per Pedro Sánchez i Susana Díaz. Han anat més de cara, això sí. Iglesias ha guanyat la batalla per golejada, reforçant el seu lideratge de tints messiànics amb una crida a la unitat. Veurem si ho poden recosir tot plegat per ser una alternativa de veritat a un PSOE, que des del cop d’estat a Pedro Sánchez també fa ferum de molt antic, baronil dels anys vuitanta.

Fa poc també hem viscut el Congrés de Ciutadans, que s’ha refermat com una mena de culte a la personalitat del gran líder Albert  Rivera amb l’acte final de la mutació d’un partit socialdemòcrata nascuts a mitjan de la dècada passada en una formació estatal de caire liberal, sota el mantell protector d’un Ibex-35, que veu la formació taronja com la manera d’apuntalar el govern del PP. Manté el seu gen anticatalanista, que volen camuflar en un constitucionalisme radical. Culte al llibre sagrat. També molt vell, molt antic, naftalinós, com el PP que surt del congrés d’aquest cap setmana.  Passeig militar. Canvis mínims i tot segueix igual. Gran triomf de Rajoy, a la búlgara. La vella política continua regnant.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dilluns, de febrer 06, 2017

Peter Brill: una història formidable de la II Guerra Mundial

Hi ha vegades que investigant un tema et cau a les mans una altra història formidable, d’aquelles que tenen entitat pròpia. És el que li va passar al cineasta i fotògraf calafellenc d’origen argenti, Laureano Clavero. Fa uns anys investigava sobre els avions que van caure al Pirineu català durant la II Guerra Mundial i va topar amb Peter Brill, un expilot de la Luftwaffe que va ser un dels sis escollits per a ser entrenats per a una missió desesperada de l’Alemanya que perdia la guerra per donar un cop d’efecte al conflicte: bombardejar Nova York.

Aquest és un esquer ideal per a captar lectors per aquest llibre-documental, però El diario de Peter Brill és molt més que això: és la història d’un jove que té un somni -volar-  en l’Alemanya de Hitler i com ho fa per aconseguir-ho. És un llibre de contradiccions. De com un noi que no simpatitza amb el règim s’hi ha de submergir perquè és l’únic camí per arribar al seu somni. M’ha interessat molt aquesta part de llibre i Laureano Clavero i Pere Cardona aconsegueixen fer-te preguntes, qüestionar-te coses... en resum: que faries tu en la pell de Peter Brill? En les primeres pàgines del llibre saben recrear l’atmosfera de l’Alemanya dels anys trenta, de com el Partit Nazi arriba a tots els racons de la societat i un jove que està sortint de l’adolescència ho té molt difícil per escapar-se. En Peter no és un nazi i ho deixa clar en molts moments del relat amb afirmacions vehements sobre Hitler.

Brill assoleix el seu somni i després d’un entrenament tan dur com accelerat ja està llest per prendre part en primera persona en el conflicte bèl·lic més gran de la història. És el 1944 i el Tercer Reich va perdent terreny enfront dels aliats però encara té molta capacitat de resistència. El jove Peter ha de fer caure avions enemics per salvar la pell. I té una cita amb aquesta història: l’escullen junt amb cinc pilots més per ser entrenat per a una missió tan políticament ambiciosa com difícil tècnicament: bombardejar Nova York. És en aquesta part del llibre que Brill desplega els seus coneixements enciclopèdics sobre la mecànica dels avions de l’època, ja siguin alemanys com nord-americans, anglesos o russos. Té veritable passió per l’aviació. També és la història que li ha reportat més ressò mediàtic.

Explica també les vivències com a presoner dels russos durant tres anys al Caucàs. Una part molt dura també del llibre. El retorn a l’Alemanya ocupada és molt complicat, tan que decideix presentar-se a una oferta de feina a València, on hi marxa amb la seva dona. És a l’Aeroclub de València l’any 1964 on torna a volar. I torna a ser feliç. Peter Brill va volar fins poc abans de morir des de l’Aeroclub de Sabadell, ja que es va traslladar a Barcelona, on va residir fins a la seva mort el 2013.

La troballa del diari que havia escrit l’expilot alemany va ser l’impuls defintiu per a la realització del llibre. Pel documental havia estat clau gravar l’octogenari Peter Brill, perquè la mort li va arribar abans que en Laureano -sempre amb massa fronts oberts- i el seu equip se centressin en el projecte, que aquest any passat va veure la llum com un llibre a quatre mans -Cardona i Clavero- i un DVD amb un documental de 31 minuts que ha recollit alguns premis. Mesrescuts.

dimarts, de gener 10, 2017

Les banderes de Torredembarra

Torredembarra ha tornat a ser protagonista de les portades de la premsa nacional i estatal aquests primers dies de l’any 2017. Aquest cop per un afer relacionat amb els símbols. El municipi del Tarragonès ha estat objectiu de la macro-ofensiva judicial contra la presència d’estelades i l’abscència de banderes espanyoles en ajuntaments catalans. L’alcalde, el republicà Eduard Rovira, ha estat, si més no original, a l’hora d’acatar la sentència judicial que l’obliga a posar l’estanquera i amagar l’estelada. Rovira ha recuperat les metàfores marineres que trobàvem a faltar en la política catalana des del pas al costat d’Artur Mas i ha situat la bandera espanyola per sobre de la catalana en els pals que hi ha a l’esquerra de l’entrada de la casa gran torrenca. La intenció era bona. El batlle, bon coneixedor del món mariner per motius professionals, s’ha inspirat en la simbologia naval i en la posició de les banderes quan un vaixell derrotava un altre en una batalla.

Aquesta originalitat ha generat un allau de crítiques. Per motius diferents, entre els seus socis de govern: PSC i Alternativa Baix Gaià. Els segons fins i tot demanen una consulta popular sobre la presència de l’estelada al consistori. La resta de formacions del ple també ho critiquen, inclosa una petició de dimissió de la CUP. L’alcalde va hissar personalment la bandera espanyola en una cerimònia que tampoc no va ser plàsticament massa reeixida, però Rovira està molt convençut que amb el seu gest ha girat la truita enlloc de trencar els ous. No està per micro-desobediències. Amb la seva metàfora marinera no ha convençut a gairebé ningú. Amb prou feines els del seu partit. Uns diuen que s’ha humiliat i els altres que se’n riu de la sentència. Potser serà perquè la imatge de la situació de les banderes a l’ajuntament torrenc és un bany de realisme de la situació actual entre Catalunya i l’Estat espanyol, que no interessa ni a uns ni altres.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

dissabte, de desembre 31, 2016

Després del Baztán

He acabat l’any enllestint Todo esto té daré, la darrera novel·la de Dolores Redondo o el que és el mateix: la primera després de l’exitosa Trilogia del Baztán. Després de gaudir amb els tres llibres ambientats a la vall navarresa del Baztáan, la nova proposta de Redondo se situa al cor de Galícia, a la Ribeira Sacra. Altre cop el paisatge, i en aquest cas la vinya i el riu Sil, torna a tenir un pes determinant en una novel·la d’aquesta autora i ens aconsegueix submergir en un món que aquest cop no és màgic, però si marcat per la tradició i les velles costums.

Todo esto té daré va guanyar el Premio Planeta 2016, una potent targeta de presentació però que no és una garantia infal·lible. El pes dels centenars de milers d’exemplars venuts de la Trilogia del Baztán és una llosa important i la nova novel·la tenia un repte important. I en el meu cas l’ha superat. He gaudit amb la lectura. Els personatges de la nova obra poc tenien a veure amb els de la trilogia i la trama estava molt ben travada. I les pàgines finals són una bona traca que rematen la novel·la.


Tal com explica l’autora, aquesta història fa molts anys que la porta a dins i es nota. Redondo és d’origen gallec i les més de 600 pàgines del llibre evidencien que coneix l’àmbit geogràfic on es desenvolupa la trama, i en què ens torna a evocar els sentiments humans més atàvics, aquelles escletxes del nostre caràcter que ens porten a cometre les pitjors accions. Els amants de la novel·la negra tenim una altra autora de referència. Esperem ara l’estrena de l’adaptació cinematogràfica de la Trilogia del Baztán de cara al proper mes de març. I més endavant, el proper llibre d’Aurora Redondo. Ja en tinc ganes.

dijous, de novembre 24, 2016

El moment de canviar Tarragona per Barcelona

El gran moment d’Alejandro Fernández va ser el juny de 2011. Llavors va acaronar el seu somni: ser alcalde de la seva ciutat després de fer història amb 7 regidors. Però des de Barcelona, CiU va tallar les ales al pacte que tenia lligat convergents i populars a Tarragona i va deixar que Ballesteros seguís governant. En les darreres municipals, el PP va quedar per darrera de Ciutadans i gairebé perd el quart regidor. I el febrer passat, Fernández es va convertir en primer tinent d’alcalde amb l’”original” pacte amb socialistes i Unió, que li ha permès ser alcalde, però només en funcions.

L’ascens d’Enric Millo a delegat del Govern ha situat Fernández com a portaveu del PP al Parlament, on ben segur podrà fer lluir la seva esmolada oratòria i la seva projecció pública augmentarà exponencialment. La seva candidatura a liderar el PP de Catalunya és només qüestió de temps. El panorama al grup municipal de Tarragona és més complicat. El seu successor natural, Jordi Roca, ara Madrid, ja no en forma part, i el nou primer tinent d’alcalde, José Luis Martín, de tarannà discret, té qualitats, però el lideratge no n’és un. No oblidem però que estan al govern. És l’herència que els deixa Alejandro, que ha pogut trobar el moment ideal per canviar Tarragona per Barcelona.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

dimarts, de novembre 08, 2016

Tarragona 2018: la culpa, de Madrid


Els Jocs Mediterranis de Tarragona s’endarrereixen un any per culpa de Madrid. Aquest argument tan explotat pel nacionalisme i l’independentisme català durant dècades i criticat durament pels unionistes, li ha servit a l’alcalde socialista de la capital tarragonina per a justificar la suspensió dels Jocs, un fet sense precedents en aquest tipus d’esdeveniment esportiu. El govern en funcions que ha regit els destins de l’Estat espanyol durant deu mesos és l’únic responsable del ridícul internacional que ha fet Tarragona.

Pocs dies després que finalment hi hagi un president i un govern espanyol que ja no està en funcions, l’alcalde Ballesteros confirma, amb el millor dels seus somriures, que els Jocs seran el 2018. I ho seran encara que no hi ha cap compromís signat per part del govern espanyol que els dotze milions que falten per completar el pressupost arribaran. Recordem que el primer dia de la darrera campanya electoral espanyola, la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaria, va anunciar amb bombo i plateret l’aportació de 3 milions als Jocs aprovada pel Consell de ministres (en funcions). Cinc mesos després encara no han estat ingressats.

Però Ballesteros té molta confiança, tota la que li falta a la ciutadania. Tanta que no hi ha cap dimissió ni cap canvi en l’equip dels Jocs. En cap moment tampoc ha fet servir la paraula fracàs, quan el comitè organitzador ha estat incapaç de complir a temps l’encàrrec del Comitè Internacional, que s’ha vist obligat a prendre una decisió excepcional: donar una any de pròrroga. Una pregunta: si a principis de la setmana passada la Fundació dels Jocs del Mediterrani s’hagués trobat ingressats 12 milions d’euros al banc es podria organitzar l’esdeveniment esportiu amb garanties d’èxit?

Al batlle tarragoní li sobra autoestima, il·lusió i confiança, quan la gran majoria de ciutadania tarragonina fa dies que en va molt faltada de totes tres. D’autocrítica, ni un gram. I dubtes? Molts. Més que mai.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN


dimecres, d’octubre 05, 2016

Política espanyola: dels escacs al pòquer

A molts ens agrada veure el que ha passat aquests darrers dies al PSOE com una partida d’escacs. Els dos bàndols estaven força ben definits i al rei d’un li han fet escac mat. Pedro Sánchez s’havia enrocat en la secretaria general, però algunes de les seves peces no eren tan fidels com es pensava. L’altre bàndol té una reina que s’amaga, que ha mogut els seus peons per aconseguir el seu objectiu, iniciant l’atac final posant sobre el tauler una torre amb forma de gerra xinesa i amb molta influència encara en part de la tropa: Felipe González. I acabant l’ofensiva en un maratonià Comitè federal que va ser una lluita sense quarter. La batalla, però, ha deixat moltes ferides obertes entre la militància. I la guerra no ha acabat.

Anem a una altra partida. Hi ha moments en els escacs en què cap jugada de les que pots fer és bona. La conseqüència d’un moviment serà pitjor que el d’un altre i potser podràs resistir unes jugades més, però la partida la tens perduda. És el cas del PSOE els darrers mesos. El que hem vist al Comitè federal ha estat un espectacle lamentable i un gran despropòsit, però l’alternativa no augurava grans èxits. La situació actual dels socialistes és fruit de la seva trajectòria més que discutible dels darrers anys i uns moviments tàctics els darrers mesos poc encertats. El futur que se’ls obre pel davant és d’una llarga travessia del desert, amb dubtes seriosos de si en sortiran mai.

En canvi, l’estratègia del PP, molt més posicional i poc espectacular, està donant els resultats esperats. Movent-se el més mínim ha situat el PSOE enmig d’una batalla interna que l’acaba afavorint a ell. Ara comença una altra partida i el rival és temible: un PP reforçat i unit al voltant del seu líder, Mariano Rajoy. Els populars han comprat crispetes i han esperat com acabaven els mastegots a Ferraz. I ara les regles les posaran des del carrer Génova. I canviaran els escacs pel pòquer. Pujaran l’aposta. No en tindran prou amb l’abstenció del PSOE. Exigiran que els socialistes garanteixin l’aprovació dels pressupostos del 2017 i una legislatura tranquil·la. Sinó, anem a unes terceres eleccions, que es traduiria, amb gairebé tota seguretat, amb un PP més a prop de la majoria absoluta i un enfonsament del PSOE a les urnes, perquè si una cosa castiga l’electorat és la divisió. I els socialistes n’han fet una exhibició aquests dies.  

Article publicat al setmanari Notícies TGN