La carretera de la vergonya

A Catalunya i encara a més al Camp de Tarragona vivim un dèficit escandalós pel que fa a infraestructures viàries si ens comparem a altres parts de l'Estat Espanyol, al qual malauradament encara pertanyem. Ens els darrers anys hem millorat una mica en aquest aspecte, amb la construcció de variants o actuacions en carreteres que feia una pila d'anys que eren necssàries en un territori, el Camp de Tarragona, que en les dues darreres dècades ha vist com la seva població augmentava de forma espectacular.

La variant de la N-340 entre Tarragona i la Móra ha estat un descans pels milers de conductors que cada dia havien de fer uns cues vergonyoses per anar a teballar o portar els seus fills a escola. Ja poden anar per autovia sense pagar els peatges de l’autopista fins passat l'Hospitalet de l'Infant ni tampoc cal entrar a Reus per anar a Falset o Montblanc i anar per la C-14 entre la capital del Baix Camp és una delicia des que van convertir-la en autovia. També han millorat de forma considerable alguns trams de poblacions d'interior.

Però hi ha assignatures pendents, suspeses des de fa decades. L'autovia que havia d'unir Tarragona amb Valls i Montbanc, l'A-27, va quedar aturada el 2010 quan ja s'havia malmès el paisatge per a contruir el túnel de Lilla i semblava que tirava endavant. Un altre desastre que ens deixa el govern Zapatero i que l'actual inquilí de la Moncloa no dóna signes de tenir massa interès a solucionar. Es veu que hi ha altres prioritats, com portar l'AVE a tots els racons haguts i per haver de la geografia espanyola. No tenen en compte l'impacte econòmic de l'A-27, que connectaria el Port de Tarragona amb el nord de la Península d'una forma eficient, digna del segle XXI. O potser no interessa? Al final ja no saps que pensar.

Per al qui escriu hi ha una altra vergonya pel que fa a la planificació de carreteres al Camp de Tarragona: l'N-340 cap al nord. Les processons interminables entre Creixell, Roda de Barà i el Vendrell que protagonitzen molts dies els butlletins del trànsit. Masses! El nord del Tarragonès i el Baix Penedès són la zona de Catalunya que en els darrers vint anys ha experimentat un augment més important de població. Aquella carretera és la mateixa. Bé, amb una proliferació de rotondes que no solucionen res. Una via amb un sol carril per sentit ha d'absorbir trànsit de tota mena i les retencions cues són el seu estat habitual. És la carretera de l'oblit, de la vergonya.

Segona Treko, al Bosc de Poblet

Aquest diumenge 13 de maig vaig completar la meva segona Trekorientació, al Bosc de Poblet. L'equip encapçalat per en Gonzalo Gil va tornar a demostrar les seves capacitats organitzatives en una prova que va aplegar fins a 473 participants. La logística és molt important en una activitat d'aquest tipus i els avituallaments van tornar a ser fabulosos, sobretot la que et trobaves a la meitat del recorregut. El pilot de raids Isidre Esteve va ser el padrí de la prova i abans de començar et donava les darreres indicacions.

En aquesta edició vam formar equip amb en Jordi Flores, com en la primera treko, la de Santes Creus ja més d'un any i mig. Vam escollir el recorregut groc -el segon de quatre nivells- amb gairebé disset quilòmetres, amb una alta exigència, sobretot la pujada a l'Ermita de Sant Joan (a la foto m'hi podeu veure), arribant fins a més de 900 metres i que va ser tram duríssim. Els paratges per on vam passat van ser fabulosos, amb uns boscos que sovint no deixaven veure el sol. Afortunadament! Perquè en els trams a camp obert el sol apretava molt.

Vam acabar el recorregut per sota de les quatre hores, després de trobar 28 fites en arbres, casetes, rierols i altres espais. Algunes més difícils que altres, amb aquella sensació especial de quan encaixes el xip i sona pip de confirmació. Concretament van ser tres hores i 53 minuts, en la 18a posició de 47 en el nostre grup. Un bon resultat. La sensació de repte aconseguit en creuar l'arribada és una sensació molt maca. I més amb l'entrepà de llangonissa que ens esperava. Espero doncs que no sigui la darrera trekorientació, una manera ideal d'unir l'esport i la natura.

De Tàrraco a Barcelona, del segle I al XV

Fa uns dies em vaig acabar de llegir El port del nou món, el darrer llibre de l'escriptor gallec afincat a Tarragona Xulio Ricardo Trigo. Recordo quan en Xulio va publicar El somni de Tàrraco i el vaig entrevistar a Blogs a Ona la Torre ja em va avançar que estava treballant en una nova nove·la històrica ambientada en una època diferent, més recent que el primer segle després de Crist.

El port del nou món se situa en la segona meitat del segle XV i cambia la Tàrraco Imperial de El somni de Tàrraco per escenaris situats a Barcelona, Montblanc, Siurana i Empúries. Els protagonistes tornen a ser personatges complexos, amb arestes esmolades que et creen sensacions contradictòries. Són el reflex d'una època de transició, entre una Edat Mitjana que s'acaba i una Edat Moderna que va treient el cap.

L'època de la història catalana en què està ambientada la novel·la és força desconeguda entre la majoria de població, just després de la cruenta guerra civil que va afeblir Catalunya i quan encara no s'havia produït la unió dinàstica amb Castella. Barcelona busca tenir un port, obrir-se al mar i topa amb moltes dificultats. El llibre de Trigo ens permet conèixer una mica més la història catalana amenitzat amb unes trames i uns personatges ben aconseguits.

'Subidón' pepero

Els congresos dels partits els podem classificar en dues categories principals, tenint en compte diferents graus en cada una: refundació i mirar-nos el melic. Els darrers cònclaves del PSOE, el PSC i Esquerra els situaríem en la primera categoria, tot i que al final també acaben mirant-se el melic i dient: Oh, que bons que som! La segona categoria es diferenciaria de la primera en què des del primer segon del congrés, els que intervenen van repetint insistentment allò de: Oh, que bons que som! El darrer congrés de Convergència i el del Partit Popular de Catalunya d'aquest cap de setmana serien exemples del segon tipus.

Doncs sí, el XIII Congrés del PP de Catalunya ha estat marcat per un triomfalisme desmesurat. Fa un any i mig van aconseguir el millor resultat en unes eleccions al Parlment de Catalunya i es van situar com a tercera força a la cambra catalana i des de fa mig any governen l'Estat Espanyol. Entre un Partit Socialista que encara està llepant-se les ferides de tres desfetes electorals consecutives i una Convergència i Unió que es debat entre el sobiranisme i el pragmatisme, el Partit Popular de Catalunya confia en seguir pescant vots en aquest mar de la política catalana tan inestable.

Ha estat un congrés molt femení, amb Alicia Sánchez Camacho entronitzada definitivament en el lideratge dels conservadors catalans després d'una elecció fa tres anys tan complicada. Les artistes invitades arribades de Madrid han estat Ana Mato i Soraya Sánchez de Santamaría, que han enarborat les crítiques contra el sobiranisme de CiU i la crida a seguir el camí autonomista i de col·laboració amb aquesta Espanya –elles no ho diuen- recentralitzadora.

L'eufòria a Can PP la trobo més que comprensible. I és el paper que han de representar: el del partit sòlid i en alça, centrat i centralista, que castiga Convergència i Unió sense miraments, tot i pactar-hi més que sovint a la Ciutadella i a diversos municipis de la geografia catalana. Però el PP no hauria d'oblidar la patacada soferta només fa unes setmanes a Andalusia i que la seva fortalesa actual es basa en les debilitats dels adversaris: una CiU que fa equilibris entre la dura realitat de governar un país i els anhels sobiranistes de les seves bases; i un PSC que encara està buscant el rumb i un lideratge sòlid. I això no durarà sempre.

L’alcalde de poble

En un moment en què la política està tan desprestigiada, tan desacreditada, m'agradaria reivindicar una figura política: l'alcalde i l'alcaldessa de poble, els batlles de municipis que tenen uns centenars d'habitants o que superen de no gaire el miler, d'aquells on "tothom es coneix". Tenen la seva feina, la seva empresa, el seu ofici i ho compaginen amb la gestió municipal, amb unes retribucions mínimes o inexistents per una dedicació de moltes hores. I molts maldecaps.

L'index de coneixement, que tan preocupa als alcaldes de ciutats, en els pobles arriba al 99 per cent o fins i tot al 100 per cent. Per això, l'alcalde de poble és aquell que quan balla una rajola en una vorera o hi ha un problema a l'escola o al consultori mèdic municipals, un veí o una veïna el truca o el va a buscar a casa o a la feina perquè solucioni el problema. L'alcalde de poble es fa un fart de trucar a portes: la del consell comarcal, la de la diputació, la de departaments de la Generalitat i ministeris de l’Estat i, si convé, arriba a Europa. I ho fa per arrencar una subvenció d'allí i una altra de més enllà i tirar endavant projectes pel benestar dels seus conciutadans i conciutadanes. Els ingressos municipals són molt mínims i les despeses molt elevades. I en els darrers anys les coses s'han complicat encara més.

Alguns s'estan molts anys en el càrrec. Masses. Molts cops perquè ningú més del poble ho vol ser. Senyal que ho fa bé o que ningú vol maldecaps. Tot no són flors i violes. Alguns alcaldes de poble a vegades pensen que el muncipi s’ha convertit en el seu "cortijo". Reminiscències del cacquisme. Les majories absolutes o absolutíssimes són el pa de cada dia en aquests municipis. A vegades són difícils de digerir per l'oposició però també pels mateixos batlles. El bon alcalde de poble és el que sap gestionar totes aquestes circumstàncies, toca de peus a terra i fa avançar el seu municipi.

La temptació de la professionalització o almenys una semiprofessionalització sempre plana sobre els alcaldes i alcaldesses de poble. Un seient als consells comarcals, a les diputacions, a les direccions territorials... És una possibilitat i que alguns aprofiten. Però els alcaldes contiuen tenint el seu poble com a prioritat. Han rebut els vots dels seus coinciutadans i aquesta és una responsabilitat enorme, que passa per davant del dit del dirigent territorial de torn del partit que l’ha escollit per alguna altra tasca política. El poble és el poble. I l’alcade de poble és l’alcalde de poble.

Maite Montaña: l'atleta de la Torre

Torredembarra ha tingut dos atletes que han participat en uns Jocs Olímpics: Yousef El Nasri (Sydney 2000) i Berta Castells (Atenes 2004 i Beijing 2008). Uns anys abans, una altra atleta torrenca va aconseguir els requisits per participar a Barcelona 1992, però una d'aquelles decisions tan arbitràries com incomprensibles la va deixar fora de l'olimpiada que es disputava a casa nostra. És Maite Montaña, migfondista torrenca que va estar quinze anys a l'èlit de l'atletisme espanyol i té un palmarès més que destacat.

María Teresa Montaña Fernández va néixer l'any 1967 a Barcelona en una família procedent de la Rioja i fins els deu anys va exercir de "pixapina", com ella mateix es defineix, passant els caps de setmana i els estius a Torredembarra. La seva família es va establir definitivament a la vila torrenca quan ella cursava sisè d'EGB i va ser llavors quan va descobrir l’atletisme, de la mà del voluntarisme d'en Josep Maria Bernad i els germans Carme i Josep Maria Cañellas. La Maite va començar a practicar aquest esport com activitat extraescolar al Col·legi Antoni Roig i es va iniciar en les curses populars. Als 12 anys, a Baix a Mar, va guanyar la primera cursa.

La progressió de la Maite Montaña va ser molt ràpida i va anar acumulant campionats de Catalunya i podis als campionats catalans i estatals de les diferents categories. El Nàstic, el club de referència de la zona, la va fitxar quan ella cursava primer de BUP i Joan Rius es va convertir en el seu entrenador. Montaña va esdevenir fixe en la selecció espanyola, des de juvenil, als 14 anys, fins a l'absoluta, coincidint amb noms com Maite Zúñiga, Abel Anton o Fermín Cacho. L’atleta torrenca va saber gestionar molt bé aquesta vertiginosa progressió, combinant la pràctica de l’esport amb l'estudi.

Una de les decisions importants de la seva carrera la va prendre quan li van oferir una beca per anar a la Residència Blume de Barcelona i va decidir rebutjar-la. No volia estar lluny de la família. Reconeix que potser va ser una mica covarda però afirma que no se n'arrepenteix d'aquella decisió. La Maite assenyala que la seva doble condició de catalana i tarragonina no la va afavorir en la seva carrera. Per una banda, el centralisme barceloní es feia notar i, per l'altra, companys i companyes seus de selecció els costava molt entendre la seva doble condició de catalana i espanyola.

De les desenes de victòries i podis de la seva carrera, Montaña es queda amb el Campionat Absolut de Catalunya 1991. Havia promès al seu germà, que havia patit un greu accident i estava a l'UVI, que guanyaria la cursa. I ho va fer. A més va conèixer qui seria el seu marit, en Josep Coch, exnedador i llavors periodista de la SER, que li va fer una entrevista aquell dia. I un últim "detall" d'aquell jornada tan especial: quinze minuts després de guanyar els 1.500 metres va córrer els 3.000 i va quedar tercera. També aquell any va canviar de club, fitxant pel Barça, que va pagar pel seu traspàs i va obrir la porta a nous fitxatges d’atletes per l’entitat blaugrana. Gregorio Rojo era el seu nou entrenador.

Aquell any també va començar a entrenar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat amb l'horitzó dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Maite Montaña era una rara avis i combinava l'entrenament i les competicions amb la feina al Centre d’Educació SOLC, on havia entrat a treballar el 1989, just després d'acabar la diplomatura d’Educació Especial. Més de vint anys després continua treballant-hi. Dedicar-se professionalment a l’atletisme volia dir deixar la seva feina i gairebé no veure la seva família. I aquest salt no el va fer. Tot i això, havia fet els deures per estar a Barcelona 92: havia guanyat el Campionat d’Espanya de 1.500 metres llisos i havia aconseguit la marca mínima. Però la Federació la va descartar en una extranya decisió. Reconeix que aquest fet la va marcar psicològicament, però mirant enrera no s'arrepenteix de res del que va fer.

Fins el 1997 va continuar entrenant tres dies al CAR de Sant Cugat, competint amb els colors del Barça i seguint acumulant victòries i podis. Va provar de fer el salt als 5.000 metres però no ho va acabar de veure clar. Amb trenta anys va decidir que havia arribat l'hora de tenir un fill i va néixer en Nil. Li van proposar tornar a competir, cosa que agraeix molt, però ella ja tenia el cap en la seva familia i la seva feina. Havia dedicat una dècada i mitja a l'atletisme d'èlit i aquest era un capítol acabat. Li queda l’espineta de no haver participat en cap olimpiada ni mundial, però un àlbum farcit de retalls de diari, fotos, dotzenes de trofeus, roba esportiva ben variada testimonien una trajectòria brillant, reconeguda amb premis.

El 1984 ja va ser la millor esportista de la província de Tarragona i l'any 2000 va ser reconeguda com la segona millor esportista tarragonina del segle XX, només superada per Teresa Fusté. Considera que la clau dels seus èxits ha estat el sacrifici, que també ha aplicat en els estudis. I també cuidar-se molt, ja fos amb remeis casolans o amb les mans dels massatgistes, sense fer excesos i corrent molt tècnicament, primant la qualitat per sobre de la quantitat.

Des de la seva retirada ha volgut desintoxicar-se d'aquella etapa tan intensa i la seva relació amb l’atletisme ja estat més aviat col·lateral, col·laborant amb l'UDT i sempre des d'una vessant més enfocada a l'educació especial, la seva professió. Porta vivint setze anys a Roda de Barà, amb el seu marit i els seus dos fills, però la Maite Montaña sempre serà l'atleta de Torredembarra. Ho deia quan començava a competir i ho continua dient ara. I és que va ser al camp de futbol de la zona esportiva torrenca on va començar a entrenar i els carrers de la vila van veure les seves primeres victòries.

Publicat al número d'abril del Diari de la Torre

Un circ i bons vins: dos nous blocs amics

Dos bons amics i companys d'aventures periodístiques han obert blocs. En Sergi Casado ja fa setmanes que m'havia dit que volia entrar a l'arena blocaire i ara ja es pot dir que és oficial. El Circ de Tarragona ens permet conèixer la visió sobre l'actualitat política, social, cultural i esportiva de l’actualitat de la ciutat d'aquest periodista de Móra d'Ebre que viu a la capital tarragonina des de fa dotze anys. La seva trajectòria de més d'una dècada al diari El Punt, a la secció d'Esports i posteriorment a política municipal, el converteixen una veu molt autoritzada. Un bloc molt recomanable perquè l'afegiu a les postres llistes de favorits.

La Ruth Troyano ja fa anys que té un bloc però aquesta setmana n'acaba de crear un al voltant d’una de les seves passions, l'enologia. Vi·moments·persones, un maridatge a tres bandes és un interessant projecte que ens aproparà a personatges del món del vi de les nostres comarques. En coneixerem la trajectòria, però també les seves recomanacions. I el primer protagonista és un bon amic, en Vicenç Ferré, de Mas Vicenç, un jove però ja experimentat enòleg de Cabra del Camp.