diumenge, de setembre 18, 2016

Els indians que no van tenir sort

Torredembarra ha celebrat aquest cap de setmana la setena edició de la Fira d'Indians, un esdeveniment que poc a poc es va consolidant. Aquest any ha tingut un pes molt gran la figura de Ramon Casas, genial pintor català fill i nét d'indians. També ha destacat l'exposició sobre un altre indià torrenc, Francesc Gatell Soler. Però no tots els torrencs que van creuar l'Atlàntic per anar a fer les Amèriques van tornar rics. Altres van tornar igual o més pobres de quan hi van anar. És el cas de Francesc Borrut i Virgili, conegut també com a Panxo.


dimecres, de setembre 14, 2016

Torredembarra no és Dinamarca


Si la regidora torrenca Clara Solivellas fos danesa, l’endemà de donar positiu en un control d’alcoholèmia hauria presentat la seva dimissió irrevocable a l’alcalde de Torredembarra. I s’hauria convertit en el segon regidor que plega per motius relacionats amb el codi de circulació, ja que el seu company de govern, el socialista Jordi Solé, va ser multat fa uns mesos per la Policia Local del seu municipi per no tenir l’ITV passada ni assegurança en vigor, a més d’estacionar en un lloc on no estava permès. I si fos danès, Solé també hauria marxat cap a casa.

Però ni Solivellas ni Solé són danesos, suecs o britànics. Ni tampoc ho és Jorge Fernández Díaz, un ministre d’Interior enxampat conspirant contra rivals polítics seus amb el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya. Ni els polítics de diversos partits que inflen els seus currículums amb dades falses. En aquest país ens costa molt conjugar el verb dimitir. El llistó està molt amunt. L’has de fer molt grossa o estar sotmès a una pressió mediàtica molt potent per prendre la decisió de plegar d’un càrrec públic o que el teu partit o cap de govern t’hi obligui.

Les reaccions després de fer-se públic el cas Solivellas han estat molt previsibles (i discutibles). El seu grup polític, Alternativa Baix Gaià, ha tancat files al voltant d’ella, i ha reaccionat igual que Fernández Díaz -els extrems sovint es toquen- disparant contra el missatger: la culpa és de la filtració que ha permès saber el cas. La responsabilitat no és de qui amb un mètode que pot ser discutible posa al descobert el “pollastre” sinó de qui decideix agafar el cotxe amb algunes copes de més o reunir-se amb un altre càrrec públic per a conspirar contra els seus adversaris en nom de la sagrada unidad de España.

L’alcalde de Torredembarra, Eduard Rovira, diu que l’error de la seva regidora és part de la seva vida privada. Igual que en el cas Solé. Almenys és coherent. Dos casos, igual reacció. Però no té en compte que un càrrec públic és càrrec públic les 24 hores del dia. A veure si farem com l’expresident del Barça Joan Gaspart, que quan li convenia deia que era president i  quan no que només era soci. Sempre ets regidor o sempre ets president del Barça. I, per l’altra banda, part de l’oposició -Ciutadans i PP- ha tornat a sentir olor de sang fresca i s’ha llençat a la jugular de la regidora i de l’alcalde. A veure qui dóna més!  El PP fins i tot ha demanat la dimissió dels dos regidors de l’ABG: una per conduir beguda i l’altre per qüestionar la policia per la filtració (el mateix que feia el ministre Fernández Díaz). Coherència low cost.

Un altre sainet torrenc. Si Jordi Solé no va plegar i només va ser rellevat com a portaveu del grup municipal del PSC -és a dir res-, el cas Solivellas quedarà en el que decideixi ella i la seva formació. Estem parlant de política i el seu vot és vital per a l’equilibri del govern de Torredembarra. Aquest cap de setmana hem vist un cas semblant, però amb algunes diferències. La vicepresidenta del Govern autonòmic de Castella-Lleó, Rosa Valdeón, ha dimitit del seu càrrec  després de provocar un accident i donar positiu en un control d’alcoholèmia. Tinguem en compte, però, que Valdeón no va dimitir en la roda de premsa posterior als fets, sinó unes hores més tard, després de “parlar” amb el seu president, que la va nomenar i és del seu partit, el PP. De casos com el de Solivellas i Valdeón n’hem viscut diversos els darrers anys i amb desenllaços diferents. Sovint als seus protagonistes els ha costat dimitir. O no ho han fet.

Tenim una cultura política molt consolidada que fuig massa sovint de l’exemplaritat absoluta que els polítics han de demostrar en altres països. Quina exemplaritat han d’exhibir uns regidors d’un municipi de 15.000 habitants quan els màxims dirigents dels partits estatals s’enroquen en les seves posicions i són incapaços de desencallar un atzucac polític que dura gairebé nou mesos? O l’exemplaritat d’un expresident del govern espanyol animant a tothom a veure el vi que a un li doni la gana? O l’exemplaritat d’un ministre de l’Interior convertit en el protagonista d’un Watergate d’opereta que continua en el seu càrrec? Ni l’Estat Espanyol és Dinamarca, ni Torredembarra Copenhagen.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

dilluns, d’agost 22, 2016

Les aventures d’en Tallaferro: recordant en Víctor Mora

La setmana passada va morir Víctor Mora, un d’aquells escriptors polifacètics i compromès políticament que de tant en tant dóna el nostre país. La majoria dels mortals el coneixen i el recorden per ser el creador del mític Capitán Trueno, heroi de còmic de diverses generacions enmig de la foscor del Franquisme. Però el qui escriu és d’una altra generació nascuda en la Transició, i per a mi Víctor Mora és el creador d'un altre heeroi de còmic, en Tallaferro,l’Almogàver, que em trasllada a la meva infantesa, quan en el dominical de l’Avui es publicaven les aventures d’aquest cavaller que lluitava contra turcs, pirates i qualsevol malvat que se li posés per davant. Estaven ambientats en els inicis del segle XIV, quan la Corona Catalano-aragonesa era una potència mediterrània i els almogàvers feien de les seves a l’Àsia Menor.

Les aventures d’en Tallaferro es van començar a publicar el 1989, dues pàgines cada diumenge que esperava amb avidesa. El guió era d’en Víctor Mora i els dibuixos dels germans Jesús i Adrià Blasco. Durant uns quants anys es van anar publicant de forma discontinua, fins que els dibuixants van morir, la segona meitat dels noranta. Després, entre els anys 1996 i 2001 La Busca Còmics va publicar quatre àlbums amb totes les aventures d’en Tallaferro, acompanyat del seu fidel escuder Galdric i l’alquimista Pyrelius, a les ordres de Roger de Flor.


Dels quatre àlbums en tinc tres, que de tant en tant encara rellegeixo. Només em falta el segon, El tresor de Barcelona, que fa uns quants anys vaig intentar aconseguir i estar descatalogat. Si algú que llegeixi aquest post sap com aconseguir-lo m’agradaria molt que m’ho comentés i poder completar la col·lecció d’un heroi de còmic de casa nostra d’un gran potencial que va tenir una trajectòria molt curta. I per què no podríem tenir noves aventures d’en Tallaferro de la mà de successors de Víctor Mora i els germans Blasco igual que està passant des de fa uns anys amb Astèrix i Obèlix? Aquí ho deixo.

dimarts, d’agost 09, 2016

El tercer de Nesbø... i els que vindran

M’agrada la novel·la negra. La combino amb altres gèneres, però cada any en cauen algunes. Assassinats, investigacions, personatges torturats, gent de molt mala vida, trames d’aquelles que t’atrapen de forma gairebé malaltissa... i l’estiu és una època ideal per submergir-te en una bona novel·la negra. Ho recomano.

Aquests primers dies d’agost he acabat de llegir el tercer llibre del noruec Jo Nesbø, per alguns el millor autor d’aquest gènere del moment. No m’atreviria a ser tan contundent, però les tres novel·les seves que m’he llegit d’ell m’han fet gaudir molt. Són històries potents i complexes, protagonitzades per Harry Hole, un inspector gens ortodox. La darrera lectura, que també coincideix amb la darrera obra que ha publicat, Policia, l’he trobat una novel·la molt rodona, una verdadera exhibició literària.


Vaig descobrir Nesbø amb Escarabats, un dels primers títols que va publicar. Ambientada al sud-est asiàtic, em va sorprendre l’atmosfera que creava. Després vaig llegir Espectre, la seva penúltima novel·la. Molt ben travada. I ara, Policia. La bona notícia és que encara em queden una colla de títols de l’autor noruec per seguir navegant en la part més fosca dels països nòrdics, sense renunciar, és clar, al meu admirat Indridason. 

dimecres, de juny 29, 2016

Deu claus del 26-J

     

1.Els assessors de Mariano Rajoy l’han encertat en l’estratègia: buscar unes segones eleccions. El PP ha guanyat 14 escons. Ni els més optimistes esperaven els 137 diputats obtinguts.

2. La por al canvi ha acabat sent l’únic missatge del PP en el darrer tram de campanya i ha acabat sent decisiu. “Som els moderats”, repetia Rajoy. Molt vot prestat a Ciutadans ha tornat a les files populars i la corrupció no ha passat factura als populars. El Brexit ha acabat d’apuntalar el resultat, que no oblidem, però, està encara  a 39 escons de la majoria absoluta.

3.PSOE i Ciutadans han fallat en la tàctica: el 20-D sumaven 130 escons i superaven els 123 del PP; després de les eleccions del 26-J només n’acumulen 117, vint menys que els populars. La maniobra de l’acord de govern Sánchez-Rivera la mini-legislatura passada va ser un error.

4.Pedro Sánchez ha perdut 5 escons, però té la clau del futur govern, per activa o per passiva. Salva el cap, però a llarg termini la seva situació i la del seu partit no és còmoda. Cap solució és bona.

5.El líder socialista pot estar content per dues coses: ha esquivat el sorpasso de Podemos i ha vist com el PSOE de Susana Díaz ha perdut enfront del PP a Andalusia. Sobreviu.

6.Podemos s’ha encallat electoralment. Les enquestes han tornat a fallar la previsió de vot de la formació de Pablo Iglesias. És la gran víctima de la baixada de la participació.  Es torna a demostrar que en política sumar dos partits a vegades representa obtenir menys vots. Ara tocar picar pedra a l’oposició i replantejat moltes coses.

7.Ciutadans ha estat el gran derrotat d’aquestes eleccions. Ha perdut 8 escons. Destaca el mal perdre d’Albert Rivera, culpant la Llei d’Hondt  -les regles del joc- de la desfeta. La campanya se li ha tornat a fer llarga i se li ha sumat l’error del pacte amb el PSOE. El votant més conservador ha apostat sobre segur: el PP.

8.El resultat a Catalunya és gairebé idèntic al del 20-D. Fins i tot en això ens diferencien de l’Estat espanyol.  En Comú Podem guanya, però no amplia l’avantatge en escons i Esquerra consolida el “sorpasso” a Convergència, però tampoc creix. Els convergents perden vots respecte Democràcia i Llibertat però mantenen els escons. Coses de la Llei d’Hondt.

9.El PSC perd un escó més i ja només li queden set. El PP recupera el diputat per Lleida, deixa el darrer lloc a Ciutadans i evidencia que el cas Fernández Díaz no ha tingut efecte en el seu resultat a Catalunya.

10.A la circumscripció de Tarragona tot queda igual: un escó per cada formació. En Comú Podem no ha guanyat el segon escó i el que ha perillat més no ha estat ni PP ni CDC, sinó el de Ciutadans. Però al final els taronges l’han aguantat.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

dilluns, de juny 27, 2016

Tastets de mar de l’Ignasi Revés

Aquest dissabte 25 de juny vaig tenir el plaer de presentar el darrer llibre de l’Ignasi Revés, Històries de mar de la Costa Daurada i elDelta de l'Ebre. Va ser en el marc de la Festa Major de Sant Joan de Baix a Mar, davant de la Biblioplatja i amb el mar de fons, amb un públic que escoltava molt atent i amb la participació, a més de l’autor, d'en Sisco Bairaguet, un dels testimonis del llibre i memòria viva de la pesca a barri marítim deTorredembarra.

Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre són 181 pàgines estructurades en una vintena de capítols que cada un se situa en una de les poblacions amb passat i/o present pescador de les costes tarragonines ebrenques, de Calafell a les cases d’Alcanar. L’Ignasi Revés és com en QuimMasferrer en el programa El Foraster, de TV3, però sense càmeres. Extreu històries, algunes simpàtiques, altres dramàtiques i ens descobreix personatges dignes de ser protagonistes d’un llibre sencer. En l’obra de Revés en trobeu un tast de molts.

A Baix a mar, estira del fil d’en Gabriel Comes, el gran investigador i conservador de la memòria oral de Baix a Mar, i els germans Sisco i Victòria Bairaguet. Recorden el Baix a Mar dels anys 40, 50, 60, quan al barri hi vivien 500 persones. El Port de Torredembarra ja estava plantejat en aquella època, davant mateix de Baix a mar, però va tardar molt a arribar i es va construir al Roquer. Baix a mar seria molt diferent amb un port.

Es parla del Bloc, on ara hi veiem l’Alfa Omega de Bartolozzi i la inseparable estelada, però en el llibre s’explica per a què servia, hi havia la Màquina que permetia a les barques sortir a la mar des de la platja. On ara hi ha la Biblioplatja, hi havia l’edifici conegut com el Pes, on es feia la subhasta del Peix. En Sisco recorda com anaven a buscar joncs als Muntanyans per construir les nanses que servien per pescar. Tot això ho podreu conèixer si llegiu el llibre de l’Ignasi Revés, però també podreu ampliar el focus a tota la costa tarragonina i ebrenca de la mà d’un autor de la Terra Ferma que ha descobert tot un món arran de mar.

dimarts, de maig 03, 2016

26-J: El PP s’ha sortit amb la seva

Fa moltes setmanes que el Partit Popular esperava una nova convocatòria electoral com si d’un lent compte enrere es tractés. L’aritmètica parlamentària que des del 2011 els va permetre aplicar de la forma més salvatge possible la majoria absoluta els ha obligat ara a estar com a observadors del funambulisme pactista de Pedro Sánchez. La no suma amb Ciutadans i l’oposició de l’actual líder socialista a la gran coalició ha condemnat Rajoy a encomanar-se a un nou pas per les urnes. I el panorama que se li obre a partir d’ara no li és gens desfavorable. En priori, és clar.

Un primer factor a tenir en compte és l’abstenció, un fenomen que afecta massa sovint a l’esquerra i gairebé mai a la dreta. I unes eleccions sis mesos després de les anteriors i situades enmig del Pont de Sant Joan poden registrar un absentisme històric a les urnes. Els efectes de la corrupció sobre el PP podrien estan descomptats el 20-D i el degoteig imparable causar pocs danys el 26-J. Plou sobre mullat. Mariano Rajoy té tots els números per tornar a guanyar els eleccions i obligar al PSOE a bastir una gran coalició a l’estil alemany per “salvar Espanya del perill secessionista i el bolivarisme .” Una cosa és el que digui Pedro Sánchez i el seu entorn i una altra els barons territorials amb Susana Díaz al capdavant.

Un altre factor a tenir en compte és el sorpasso. Igual que Anguita a mitjan dels noranta, però aquest cop amb l’aritmètica a favor, Pablo Iglesias aspira a avançar electoralment el PSOE amb l’aliança amb Izquierda Unida. Més d’un milió de vots més a l’espai morat sumat al desgast socialista i la Llei d’Hondt farà la seva. L’estratègia és a llarg termini: llençar el PSOE als braços del PP i la gran coalició i esdevenir una alternativa real de govern en les següents eleccions des d’una oposició dura i impracable.

I Ciutadans? La jugada del pacte amb el PSOE els pot passar factura. L’electorat que volia l’acord  amb el PP pot passar a votar directament Rajoy i poden neutralitzar l’entrada de nous votants. L’ofensiva de part de la caverna mediàtica sobre Ciutadans ja es fa notar. La campanya electoral se’ls pot tornar a fer massa llarga a Rivera i els seus, deixant a la llum les grans contradiccions de la proposta taronja. La seva quarantena d’escons poden tornar a ser irrellevants en una nova fase de negociació, com ho han estat els de les formacions independentistes per voluntat dels barons del PSOE. Altres com els diputats del PNV o els canaris poden ser claus si l’aritmètica es posa juganera.

L’estratègia d’aigües mortes de Rajoy torna a donar fruits. La inacció que li ha permès gestionar els grans problemes de la legislatura, com la crisi econòmica i l’independentisme, sembla que torna a ser una fórmula encertada. Pilota endavant. Només li ha calgut esperar el fracàs d’un voluntariós i potser utòpic Pedro Sánchez, que volia posar en un mateix vaixell Podemos i Ciutadans. Afortunadament seran al final els electors els qui decidiran els números exactes del proper congrés de diputats i les sumes i restes que, ara sí, obligaran a formar un govern o un altre.  No és el mateix un PP amb 115 escons que amb 130. I la ciutadania s’escapa a vegades de les previsions demoscòpiques. El partit encara s’ha de jugar.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN