dimecres, de novembre 07, 2018

No diràs el nom dels autònoms en va


Aquestes darreres setmanes, a partir de l’acord entre el PSOE i Podemos en els pressupostos de l’Estat de 2019, tots els partits estan parlant molt dels treballadors autònoms i les millores (o empitjorament) de les seves condicions. Uns diuen que els autònoms pagaran menys impostos per exercir la seva activitat i els altres, que hauran de pagar més. La nebulosa habitual, que fa ans que dura i només s’aclareix quan l’autònom comprova el que ha de pagar cada mes per la seva condició. I aquesta quantitat sempre puja. També quan l’economia no va bé i entre el paquet de mesures del govern de torn hi ha la pujada als autònoms. Ho va fer el PP el 2012, quan va augmentar del 15% al 21% l’IRPF de les factures i només ho va baixar uns mesos abans de les eleccions. Lagarto, lagarto!

De mesures a favor dels autònoms n’he vist ben poques des de fa sis anys que en sóc i només han anat encaminades als que comencen la seva activitat, la majoria dels quals, segons indiquen els estudis, deixen la seva activitat al cap de poc temps. Pels que portem anys i fins i tot dècades com a autònoms, i que en som la gran part dels inscrits a aquest règim, cap millora real en el dia a dia. A l’inrevés. I sempre queda pendent abordar la xacra que són els falsos autònoms. En podem parlar un altre dia.

I ara, quan sents cants de sirena des del Govern Sánchez, la malfiança és absoluta i ja ens veiem amb la quota augmentada el 2019. El 2020 qui sap que passarà i més amb la crisi -o alentiment econòmic que prefereixen dir alguns- que sembla que s’acosta inexorablement. Per tant, deixeu d’omplir-vos la boca uns i altres amb els autònoms, mireu a Europa quin és el tracte fiscal que donen i, com deia aquell que ara és senador, fets no paraules. I això és fa amb un gran pacte d’estat i no la baralla política contínua amb els autònoms com a munició. Per cert, quants polítics que exerceixen altes responsabilitats han estat autònoms en algun moment de la seva vida laboral?

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dimecres, d’octubre 10, 2018

L’hora d’Alejandro Fernández


Fa deu anys, un jove Alejandro Fernández va sortir en les travesses per convertir-se el secretari general -numero dos- del Partit Popular de Catalunya en aquell tumultuós congres per escollir el successor de Daniel Sirera “el breu” al capdavant del partit. Al conclave van entrar Alberto Fernández Díaz i Montserrat Nebrera com a candidats i, després de la intervenció de la direcció estatal, van acabar sortint Alícia Sánchez-Camacho com a presidenta i Jordi Cornet com a secretari general. Els congressos del PP català són imprevisibles.

Deu anys després, el PPC prepara un altre congrés per escollir un nou líder. I aquest dilluns, tres dies després de la renúncia de Xavier Garcia Albiol, Fernández ha anunciat que optarà a la presidència. Feia mesos que preparava aquest pas endavant. Almenys des de la desfeta popular de les darreres eleccions al Parlament, que gairebé va deixar sense escó el polític tarragoní. Només el vot exterior el va salvar.

Aquest congrés sembla que té el guió escrit i Fernández no tindrà rival. Almenys d’entitat. No és el moment de batalles intestines. El seu suport inequívoc  i matiner a Pablo Casado durant la batalla per la successió de Rajoy va ser molt calculat. Ha jugat també al seu favor que en els darrers anys el polític tarragoní, un cop amortitzada la seva etapa en la política municipal, s’hagi convertit en un dels millors oradors del Parlament i un dels principals fustigadors de l’independentisme gràcies al seu verb esmolat. Això sí, alguns cops fregant l’histrionisme.

Però la feina li vindrà quan arribi a la presidència d’un partit que travessa el seu pitjor moment, amb una competència ferotge de Ciutadans i ara també VOX.  Fernández és un professional de la política i, amb 42 anys, acumula una experiència més que notable. El repte és majúscul però potser el projecte que afirma tenir és l’única esperança per treure el partit d’un paper marginal els darrers anys a la política catalana. Fernández juga fort, perquè Barcelona no és el seu sostre final. Ho és Madrid, però no com un diputat més de la bancada popular. Aquesta és una etapa superada.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

diumenge, de setembre 30, 2018

Com està la graella per les eleccions municipals a Torredembarra?


Aquest cap de setmana m’he trobat per Torredembarra en Jaume Renyer. Durant la conversa, m’ha preguntat si continuava fent el blog. Li he reconegut que el tenia una mica abandonat. Unes hores després he comprovat la magnitud de la tragèdia: gairebé quatre mesos de silenci. L’amic Renyer, en canvi, actualitza el seu blog gairebé cada dia. Un exemple de constància que mereix tota la meva admiració. Doncs intentem arreglar-ho i comencem aquest darrer trimestre de l’any amb un clàssic: com es presenten les eleccions municipals a Torredembarra.

A menys de vuit mesos dels comicis, la fragmentació és espectacular. Es mantenen totes les candidatures que el 2015 van aconseguir representació al ple municipal -vuit- i apunten noves llistes que poden dispersar encara més el vot i convertir en una mica més difícil de governar el consistori torrenc. Ens podem apropar a les tretze llistes de les darreres eleccions.

Esquerra Republicana defensarà l’alcaldia obtinguda per primer cop durant l’actual etapa democràtica amb una llista bàsicament continuista. S’apunta com a màxim una novetat en els primer llocs. El penúltim alcalde que ha tingut la vila, Enric Grangel, al capdavant de l’escissió socialista Moviment d’Esquerres (MES) ha intentat confluir en una llista conjunta amb ERC, però els republicans s’hi ha oposat  i Grangel ha anunciat que MES es presentarà en solitari. Enlloc de bastir una candidatura més forta i plural, ERC confia únicament en el partit i l’efecte alcaldia.

Si que estan intentant construir una llista conjunta l’Alternativa Baix Gaià i la CUP. Mentre l’ABG ja ha escollit els dos primers de la seva candidatura,  Toni Sacristan no està confirmat com a número u dels cupaires. Fa quatre anys ja vab intentar una candidatura conjunta i no es va aconseguir. Veurem si aquest nou intent arriba a bon port. Sembla que no tardarem gaire a esbrinar-ho. Tampoc hi ha res clar encara a l’espai dels Comuns. El 2015 Iniciativa es va presentar per primer cop en solitari a Torredembarra i també ho va fer una escissió de Podem. Ni uns ni altres van obtenir cap regidor. És una incògnita encara que passarà en aquesta part de l’espectre ideològic i si hi haurà una unitat gairebé obligada per poder situar algun regidor al ple.

El PSC torna a canviar de cap de llista per tercer cop consecutiu. El número dos es torna a convertir-se en alcaldable. Vale Pino relleva Jordi Solé, que en els darrers mesos s’ha allunyat de l’equidistància marcada per l’aparell socialista, i tindrà un repte important: aturar la sagnia se vots socialista de les darreres  convocatòries i almenys mantenir els tres regidors que tenen actualment. Pino ha bastit una bona imatge en els quatre anys de regidor amb responsabilitats de govern. En tindrà prou?

El PDECat es presentarà amb una nova marca electoral , JuntsxTorredembarra, repetint Anna Magrinyà com a cap de llista, però sembla que sense Joel Navas, la quota de l’extinta Unió. Després de pagar el mal fet per Masagué al centredreta nacionalista torrenc cal veure si ha arribat l’hora de la remuntada i sumar edils als dos actuals. Atents a algun fitxatge independent que ens té acostumats aquesta formació.

A l’altra banda de l’espectre polític torrenc, Ciutadans vol convertir-se en la força més votada en unes eleccions municipals a Torredembarra, després d’aconseguir-ho en els comicis al Parlament. Toni Cruz repeteix com a cap de cartell després de quatre anys com a cap del principal partit de l’oposició apuntant-se a la generació de conflicte que impulsen els seus caps a Madrid i Barcelona. Però en els darrers mesos els ha sortit competència. Una altra formació d’extrema-dreta, VOX, vol presentar-se a les eleccions locals torrenques, amb Jordi Fernández, número del PP el 2015. Ho tenen molt complicat per entrar al ple, però poden obtenir uns vots que pot deixar la formació taronja en segon lloc i sense algun regidor més al qual aspiren. El PP suarà per mantenir l’únic regidor actual i s’encomanarà a una cara ja coneguda com Núria Gómez per aconseguir-ho. Tot i que encara no està confirmat oficialment, Gómez és l’única possibilitat per evitar que el PP acabi fora del ple torrenc.

Avui Democràcia també repeteix número u. La incombustible Rosa Maria Guasch –amb la retirada de Lluís Suñé com a cap de cartell d’ABG serà la regidora més veterana- vol mantenir el regidor obtingut el 2015. Un repte important i que dependrà de la participació als comicis, un fet que encariria el primer regidor. L’altra formació independent, el GIT, sembla que no es presentarà, després de quedar fora del ple fa tres anys i la retirada del seu cap de llista, Ignasi Duran. Hi ha més de 200 vots a repartir.

Queden més de set mesos per l’inici de la campanya electoral a Torredembarra i aquesta és la situació actual de la graella. Molts canvis no hi hauran, però algun si que se’n pot produir i pot tenir efectes en una carrera que promet ser molt intensa. Estarem atents doncs!

dijous, de juny 07, 2018

Quan la política centrifuga


Les dues darreres setmanes hem viscut una acceleració política vertiginosa a l’Estat espanyol, que portat a un inesperat canvi en l’inquilí de la Moncloa. La primera sentència relacionada amb la trama Gurtel -en vindran moltes més els propers anys- ha estat gestionada de forma lamentable per Mariano Rajoy i Pedro Sánchez ha aprofitat l’oportunitat per aconseguir el que fa uns mesos semblava més que impossible: convertir-se en president del govern espanyol.

El PP ha comès errors estratègics i tàctics molt importants davant aquesta moció que Sánchez va presentar obligat pel guió post-gurtelià  i gairebé sense cap esperança que pogués prosperar. Rajoy ha volgut seguir aplicant la seva recepta de deixar passar el temps i que els afers es podreixin amb la sentència del Cas Gurtel i des del Congrés s’ha volgut portar la moció de Sánchez a una votació ràpida. En què quedem? Alentir o accelerar? Al PSOE només li calia convèncer al PNV després del sí de Podemos i del sí implícit dels partits independentistes catalans que no podien fer res més amb l’executor del 155, encara que això signifiqués donar suport a un dels seus còmplices. I el PNV si que en sap d’estratègia i tàctica política. Més per vells que per diables.

I es va entrar en una centrifugació política que ha portat a un líder socialista que fa poc més d’un any va ser defenestrat pels seus propis companys de direcció a assolir la presidència del govern, complir diferidament amb aquella promesa del “no es no”a Rajoy i deixar descol·locat i rabiós un Albert Rivera boig per anar a eleccions i que ara haurà de compartir bancada de l’oposició amb el PP. Però aquesta centrifugació de la política no s’atura. Amb un govern socialista dèbil i una oposició que no li perdonarà ni una -sobretot algun pas mínimament agosarat en el problema polític amb Catalunya- i l’horitzó electoral municipal i autonòmic a un any vista, estem condemnats a què la política messetària segueixi rodant de forma endimoniada i esquitxant guspires a la catalana. Mantingueu els cinturons ben cordats!

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dimecres, de maig 23, 2018

Posem-hi coneixement


Des de l’any 2007 que sentim parlar de la Regió del Coneixement Catalunya Sud. A la majoria dels mortals ens semblava alguna cosa una mica difusa, un “invent” de la Diputació de Tarragona i la Universitat Rovira i Virgili, que recorda iniciatives semblants que ho han tingut massa bona fi en un passat recent, com el Consorci del Camp de Tarragona o la Mesa Socioeconòmica del Camp de Tarragona.  Fins ara s’ha fet una treball molt cap endins, tot i que hi ha programes al voltat del projecte dels quals ja se n’estan beneficiant universitaris i empreses.  Ara la Regió del Coneixement Catalunya Sud entra en una nova fase amb un final de primavera farcit de trobades amb actors socials i acadèmics del territori per sumar visions amb l’objectiu de definir millor el projecte. I a principis de l’any vinent tindrem els resultats de tot aquest treball i tenir clar el futur, cap a on anem.

La teoria de la Regió del Coneixement Catalunya Sud és bona: acostar la presa de decisions estratègiques al territori, seguint les directrius de la Unió Europea, que aposta per regions més petites. Catalunya és massa gran. El grup impulsor del projecte ha visitat dues regions que els han servit d’inspiració: Tampere (Finlàdia) i el Trentino (Itàlia). Però ara cal la pràctica. I és aquí on en aquest racó de món sempre ens acabem perdent. Un traspàs de competències de la Generalitat  cap a la Catalunya Sud ho haurà de decidir el Parlament de Catalunya i un pas imprescindible és el consens de la Regió.

Vinga, siguem optimistes!  Potser ja n’hem après i ens arriba el moment de canviar la història d’aquestes comarques. A més del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre podríem fer pujar el Penedès i tot al carro. Els impulsors de la Regió del Coneixement tenen bones sensacions en aquest sentit. Venen doncs mesos de molta feina perquè la Catalunya Sud se situï en les millors condicions per fer-se un món que els experts avisen que serà terriblement competitiu. Cal atraure i retenir talent, implicar tot el teixit productiu per generar valor.  Cal sumar i aprendre dels errors del passat. En resum: posar-hi Coneixement (en majúscules).  

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dijous, d’abril 12, 2018

Un gran premi per un petit programa



Que un programa petit d’una ràdio petita, com és el Tastetsd’història d’Ona la Torre, sigui reconegut amb una Menció de qualitat pels premis radiofònics de referència de Catalunya, els Premis Ràdio Associació, és un motiu per estar molt contents i satisfets. I per això el proper 3 de maig anirem amb molta il·lusió a recollir el guardó a Barcelona, envoltats de veritables mites de la ràdio catalana com la Mònica Terribas o el Toni Clapés i altres companys del món de la ràdio local.

Hi ha un cert punt d’ironia en aquest premi a nivell personal. En les dues darreres dècades m’he guanyat la vida en la premsa escrita, la digital, la comunicació corporativa i l’assessoria de comunicació. La ràdio, en canvi, ha estat una mena de divertimento, ja fos participant en tertúlies o seccions en programes o dirigint i conduint programes com el Tastetsd’història o el Gerros Xinesos. He intentat aportar, però, el màxim de professionalitat en les meves intervencions a Ona la Torre i per això estic molt content amb aquest premi.

Quan el Quim Nolla em va proposar la idea del Tastets d’història ja fa més de dos anys, no vaig dubtar de tirar-m’hi de cap. Vam polir el projecte i vam arrencar l’abril de 2016. Hem fet dues temporades i estem a punt de començar una tercera, amb els mateixos objectius que el primer dia: apropar el coneixement de la historia (en general i fets en particular) del passat de la vila a la ciutadania, revaloritzar els elements patrimonials més rellevants del municipi i parlar dels treballs publicats a Torredembarra. Tenim la sort de tenir moltes publicacions amb molts bons treballs que parlen de la nostra vila.

Només em queda compartir aquest èxit amb el Quim Nolla, el Jordi Pellicer i la resta de gent d’Ona la Torre. I sobretot als oients, molt fidels i entusiastes. Sense vosaltres, res de tot això tindria sentit.

dimarts, d’abril 03, 2018

Aquella flaire preelectoral


Fa uns dies es va fer oficial que Anna Magrinyà serà la cap de llista del PDECat a Torredembarra. És una notícia poc sorprenent que Magrinyà repeteixi com a candidata de la formació neoconvergent. És un premi  de la travessa del desert a l’oposició durant aquests tres anys després del solar en què Daniel Masagué va deixar convertit el partit. El dubte és si Magrinyà serà l’alcaldable perquè el PDECat podria cedir el lloc en favor d’una marca més inclusiva a l’estil de Junts per Catalunya i obrir-se a independents.

Ningú dubta que Eduard Rovira serà el cap de llista d’Esquerra Republicana. El primer alcalde republicà torrenc des de la II República és un capital a priori que no es pot desaprofitar, tot i que està a veure el valor d’aquest capital en forma de més regidors d’ERC. Rovira ha anunciat que concorrerà a unes primàries que tot i indica que comptarà amb ell com a únic candidat. Només una decisió judicial -recordem que Rovira està imputat pel referèndum de l’1 d’octubre- el pot apartar de la nominació i crear un greu maldecap als republicans, que haurien de buscar un nou cap de cartell.

L’altra  formació independentista del ple torrenc, la CUP, si que presentarà un nou alcaldable, obligada pels seus estatuts. Però el nom que substitueixi Toni Sacristan no afectarà massa les aspiracions cupaires de repetir regidor perquè els noms pesen molt poc en l’electorat cupaire. Si que pot ser més determinant el que succeeixi els propers mesos en la política nacional per determinar si la CUP continua al ple torrenc.

Entre els partits unionistes tenim de tot. Seria una sorpresa que Toni Cruz no repetís com a candidat de Ciutadans després de ser la segona força més votada en les darreres eleccions municipals i aconseguir superar Esquerra en els últims comicis al Parlament de Catalunya. Creuen que poden guanyar el 2019, però han de recordar que unes municipals són molt diferents, i més a Torredembarra, amb la irrupció de les llistes independents. Seria una sorpresa menor que Núria Gómez no repetís com a cap de llista del PP, un partit cada cop més eclipsat per Ciutadans, però l’hermetisme sobre la seva continuïtat anima algunes especulacions. No tardarem gaire a aclarir-ho.

Qui no repetirà cap de cartell serà el PSC, que no acaba de trobar continuïtat després de la marxa de Manuel Jiménez ja fa deu anys. Jordi Solé tenia des de finals de 2016 pocs números per tornar a ser l’alcaldable socialista i fa unes setmanes va anunciar que definitivament no optaria a les primàries. El camí per al seu número dos i actual primer tinent d’alcalde, Valeriano Pino, a la nominació socialista sembla que fa baixada.

Una altra formació que canviarà el cap de llista serà l’Alternativa Baix Gaià. Ho farà per primer cop a la història després que Lluís Suñé ho hagi estat quatre cops. El repte de repetir dos regidors serà majúscul pel successor d’un desgastat Suñé a causa de la seva llarga trajectòria i l'ombra del cas del suposat i poc aclarit cas del fluïd elèctric. I més en un espai en contacte amb la CUP i els Comuns. Els segons es podrien presentar amb una candidatura que vagi més enllà de la Iniciativa que va liderar Albert Bonet el 2015.

Ens queden les formacions independents. Avui Democràcia -l’escissió convergent- tornarà a presentar-se amb l’objectiu de mantenir el regidor en mans de la incombustible Rosa Maria Guasch, mentre que no hi ha encara notícies de si el Grup d’Independents, que fa tres anys que va quedar fora del ple per un grapat de vots, estarà entre les paperetes del juny de 2019. Ignasi Duran no repetirà com a cap de llista i cal veure si entre unes files molt debilitades trobaran un cap de cartell amb garanties. I no es pot descartar cap altra candidatura independent o algun altre partit a nivell nacional, com Moviment d’Esquerres, que compta entre els seus militants un exalcalde i podria presentar-se coaligada amb Esquerra. I no descartem alguna altra coalició fruit del moment excepcional que vivim al nostre país. Aquests catorze mesos que resten fins els comicis municipals seran molt intensos i albergar algun gir de guió inesperat.