Llums curtes/llums llargues

Aquesta setmana hem sabut que el comitè d'empresa de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) vol convocar una vaga coincidint amb la celebració del Mobile World Congress, que acollirà la capital catalana del 27 de febrer a l’1 de març. Estem acostumats a què els sindicats, siguin del sector que siguin, triïn per a les seves mobilitzacions les dates i els espais que mes mal puguin fer a la ciutadania per aconseguir el màxim impacte i obtenir el màxim ressò. A més de tocar el que no sona a la ciutadania, que no té cap culpa dels problemes laborals a TMB, els convocants de la vaga no calculen les greus conseqüències a mig i llarg termini de les accions. Porten les llums curtes.

Des que em van fer descobrir els conceptes llums curtes i llums llargues, cada cop tinc més clar que fer servir una o altra actitut a l'hora d’actuar defineix molt bé el tarannà de les persones i més els qui es dediquen a la cosa pública, ja sigui política, acció sindical o direcció d’entitats i associacions. Qui porta les llums curtes és reactiu i qui, en canvi, fa servir les llargues, és proactiu. Amb les curtes, qui dia passa, any empeny; amb les llargues, tot està per fer, tot és possible. En una situació econòmica i social tan complicada com l’actual, el més fàcil és posar les llums curtes i a veure-les venir. Engegar les llargues i mirar el futur cara a cara és una tasca complicada, reservada als millors. Ho podeu aplicar en tots els camps de la vida.

Els convocants de la vaga de TMB porten les llums curtes. Trien les dates que més mal poden fer per donar a conèixer a l'opinió pública les seves reivindicacions, que estic gairebé segur que són molt justes, i fer pressió a la direcció i, de retruc, als governs municipal i català. Però deixar Barcelona sense transport públic els dies de celebració d’una de les fires més importants que acull la ciutat, que ha costat tan d’aconseguir i envejada per moltes altres metròpolis que busquen com aconseguir-la, és simplement llençar pedres contra la mateixa teulada. Si la imatge de la ciutat queda afectada i aquest congrés marxa, es poden perdre molts llocs de treball, que afectaran l’economia i portaran més retallades. Un cercle perillós, tòxic. Demagògia? Jo crec que no. I si posem les llargues?

El PSOE mira cap al nord

Molt se n'ha parlat ja del 38è Congrés del Partido Socialista Obrero Español (PSOE). A mi m'han quedat algunes coses clares que espero que la majoria dels que els interessa un mínim la política també les hagin assumit. A Can PSOE manen i continuen manant els mateixos des de fa gairebé quaranta anys, quan Felipe González i Alfonso Guerra van agafar el comandament del partit en el mitificat congrés de Suresnes el 1974. Felipe i Guerra van ser el qui el 2000 van permetre que el llavors desconegut José Luis Rodríguez Zapatero es fes amb la secretaria general per davant de José Bono, baró del partit president autonòmic manxec. Aquest cap de setmana han tornat a moure fils (telefònics) per enterrar la llarga dècada de zapaterisme donant la secretaria general a Alfredo Pérez Rubalcaba, un verdader supervivent de la política espanyola que culminarà d’aquesta manera un full gens despreciable de serveis al partit.

Carme Chacón era una estranya en aquest cercle del socialisme de sempre. Era la continuació de Zapatero i el zapaterisme 2.0 no convenia. Calia un boig ja conegut, que ja s'ha compromès a no ser el candidat a la Moncloa el 2015 i ho deixa tot obert a l'arribada del nou elefant blanc del socialisme espanyol. De res li ha servit rebutjar els seus orígens catalans a la Chacón. Li han faltat una desena llarga de vots per aribar a la secretaria general. Anava bé, remuntant i arribant al dissabte de la votació com a favorita. El discurs va ser massa emotiu, massa mitiner. Però no crec que decidís l'elecció. En canvi, les trucades dels tótems demanant a alguns militants que votessin Rubalcaba van acabar amb el somni chaconià. Per 22 vots! Va anar molt justa la cosa.

El PSOE mira cap al nord. O potser més aviat busca el seu nord. Rubalcaba és de Cantàbria, tot i que curiosament el 2008 va ser cap de llista per Cadis. Aquelles coses curioses de la política. Noms com el del lehendakari Patxi López o Eduardo Madina guanyen enters pel 2015. Però això sempre amb el permís del sur, d'un Felipe i d'un Guerra que continuen controlant el partit quatre dècades després i són capaços de canviar la història socialista. Guerra sempre hi és, ja sigui per passar el ribot a l'Estatut com per reconduir el partit cap a on ells creuen que és el camí correcte. González continua sent aquell far insustituible del socialisme espanyol.

Un dels misteris que queda després d'aquest congrés és quants militants del PSC no van votar Chacón. Interessava una secretària general del PSOE per als socialistes catalans? El discurs oficial és que sí, però amplis sectors del PSC podien pensar el contrari. I el vot en el congrés era secret. El PSC continua havent de decidir que vol ser quan sigui gran i amb un dels seus membres al capdamunt del PSOE tot hauria estat encara més complicat. I no diu Rubalcaba que coneix i entén tant el PSC?

Com entendre el Barça actual: el llibre d'en Dani Colmena

Costa escriure sobre un llibre que ha escrit un amic. En Dani Colmena el conec des que tots dos cursàvem primer de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. També vam coincidir treballant a la secció d'Esports del diari El Punt, a Tarragona. Recordo aquells vespres de fa més de deu anys quan el Reus Deportiu jugava partits de la Divisió d'honor d'hoquei patins i en Dani els anava a cobrir i a mi em tocava, des de la redacció, picar a l’ordinador les cròniques que m'anava dictant. Moments mítics. Per això no vaig dubtar comprar De Cruyff a Guardiola. Les claus d'un canvi triomfant al Barça quan de sobte el vaig veure a la llibreria Abacus. “S'ho tenia ben callat!”, vaig pensar. En Dani és aixì, tot discreció. Almenys ho sembla.

Els darrers anys hem viscut un allau de llibres amb el Barça, Guardiola o algun dels seus jugadors de fons. El cicle triomfant blaugrana fa augmentar les vendes de diaris esportius i també de llibres amb aquesta temàtica. Que aporta aquest nou llibre? Doncs busca i analitza els orígens l'època daurada que està vivint el Barça els darrers anys. Ho fa recordant figures com Rinus Michels o Laureano Ruiz, però s'inicia a partir de l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou el 1988. A partir d’allí, fa un recorregut pel darrer quart de segle i anem revivint les pujades i baixades: l’auge i el declivi del Dream Team, la temporada de Robson, la llibreta vangaliana, la descomposició de l’època Gaspart, el renaixement i l’autocomplaença amb Rijkaard i l'explosió futbolística del Pep Team, que ha convertit el Barça en el millor equip de futbol del món i possiblement de la història.

El llibre està molt ben escrit. És un reportatge llarg, minuciós, que recull testimonis tan variats com Tito Vilanova, Charly Rexach, Miquel Àngel Nadal, Georghe Popescu, José Antonio Pizzim Víctor Fernández, Arrigo Sacchi… i una colla més de veus autoritzadíssimes del món futbolístic. El periodista de Televisió de Catalunya Xavier Torres n'ha escrit el pròleg. Aquest llibre també és el debut de Deu i Onze Edicions, un projecte impulsat per en Jordi Planas i en Pep Lloveras, que promet un futur ple de títols interessants. Haurem d'estar atents.

Els meus 200 dies a l’Ajuntament de Reus

Aquest 31 de gener ha estat el meu darrer dia treballant al Gabinet de Comunicació de l'Ajuntament de Reus. Des que em van comunicar que prescindien dels meus serveis, aquests dies m'han passat moltes coses pel cap. Emprenyamenta, i decepció són els sentiments que poden caracteritzar millor comm m'he sentit. Vaig arribar a l'Ajuntament de Reus el juliol passat perquè em van venir a buscar. Vam parlar i ens vam entendre. Vaig deixar una feina per incorporar-me a una altra amb el lògic objectiu dels quatre anys de mandat. Però hi he estat una mica més de mig any, concretament 200 dies, comptant el que vam tancar la incorporació i un altre de planificació abans de començar.

Tothom té cent dies. En el meu cas en vaig tenir seixanta-cinc com a cap de comunicació corporativa i amb l'agost -aquest mes que en el nostre estimat país s'atura gairebé tot- pel mig. El setembre em van comunicar que havien decidir incorporar una persona amb més experiència. Dos mesos després de decantar-se per mi entre diverses opcions creien que no era la persona adequada pel càrrec. La sensació va ser que no m'havien ni deixat arrencar la màquina. Però em van oferir quedar per assumir el paper de coordinador amb especial atenció a la web i les xarxes socials. Vaig decidir continuar. Vaig fer un esforç important després d'un cop moral com aquest, adoptant una actitut de colaboració i lleialtat màxima. Tres mesos després em comuniquen que prescindeixen de mi "a causa del reajustament de l'àrea" i que la meva relació amb l'Ajuntament de Reus acabava el 31 de gener.

Costa fer un balanç fred d'aquesta curta, intensa i tormentosa etapa de la vida laboral. Hi ha persones que m'han decepcionat. Però també he conegut bones persones i grans professionals, d'aquelles que és un plaer treballar amb elles. Hi he dedicat moltes hores a l'Ajuntament de Reus. M'hi he implicat molt. No sé treballar d'una altra manera. Fins el darrer dia he estat treballant. Estic satisfet de la feina feta, tot i que tinc la sensació que només havia començat. Hem rentat la cara a la revista municipal, El Mercadal, abaratint-lo i donant-li un nou aire, més dinàmic.

Hem situat l'Ajuntament de Reus en l'era 2.0, amb un Twitter que ja supera els 800 seguidors i una sèrie de pàgines de Facebook que volen acostar l'Ajuntament a la ciutadania, obrir nous canals bidireccionals. Encara queda molt camí a recórrer en aquest àmbit, com el que vam fer al Parc de Nadal, una gran experiència 2.0. He dedicat moltes hores a reorganitzar les webs municipals. He intentat colaborar al màxim amb els mitjans, perquè aquesta ha de ser la feina d'un gabinet de comunicació: mantenir l'equilibri entre emissor i receptor.

Però s'ha acabat. Cal mirar endavant. L'etapa reusenca em deixa un cert dany moral. Amb el temps espero poder positivitzar aquests 200 dies a l'Ala Oest del Mercadal, d'haver treballat en un Ajuntament de grans dimensions com el reusenc i en un moment històric com el del canvi de govern després de 32 anys. Ja fa dies que estic analitzant i traient conclusions. La gent que em coneix ja sap com sóc, com treballo, que sóc capaç de fer i les meves limitacions. Tinc la sensació d'haver estat una peça que l'han mogut d'un lloc a l'altre i al final m’han deixat fora del tauler. He patit un accident, però ja m'he aixecat i estic preparat il·lusionat per a nous reptes.

Lo d'Altafulla

El virus de la inestabilitat política ha recorregut els darrers anys amb molta intensitat tots els grans ajuntaments del Baix Gaià. Les darreres eleccions semblaven haver deixat governs amb menys partits integrants i més sòlids. En el cas d'Altafulla s'havia passat d'executius multipartits que havies consumit tres alcaldes en un mandat a un govern bipartit amb les dues forces triomfadores de les darreres eleccions -Alternativa Altafullenca (AA) i Solidaritat per la Independència (SI)- deixant a l'oposició PP, IDEAL i CiU i sense representació municipal el PSC i la PAU de l'incombustible Fonxo Blanc.

Pocs mesos després dels comicis va plegar el cap de llista de CiU, Joan Albert Spuch, per discrepàncies amb el seu partit a nivell nacional i aquest dissabte, mig any escàs després de la presa de possessió, el nou govern es trenca a causa de dues mocions amb el nexe comú de la simbologia nacional: l'oneig de la bandera espanyola al balcó consistorial i l'adhesió d'Altafulla a l'Associació de municipis per la independència. Alternativa Altafullenca es va abstenir i va deixar sols el seu soci minoritari. Els dos regidors de SI van abandonar l'executiu després de l'incompliment, segons ells, del pacte de govern.L'acord de govern entre AA i SI contemplava que a l'Ajuntament hi onegés la bandera catalana i que el Govern donaria suport a l'autodeterminació.

Coherència i ser conseqüents per uns. Irresponsabilitat i inmaduresa per altres. Però el que queda clar és que en aquests moments a l'oposició altafullenca hi ha gairebé el doble de regidors que al govern. Alternativa Altafullenca també va començar el mandat passat amb l'alcaldia però no li va durar ni un any després de quedar també en minoria. No sóc coneixedor a fons de la política altafullenca però tinc entès que el clima polític entre govern i oposició estaba molt enrarit i l'esclat de l’executiu només pot complicar les coses, perquè per trobar alternatives al fins dissbte al matí govern altafullenc és difícil. O no tant? Veurem com evoluciona la crisi, però sembla que es prepara un altre mandat molt mogut a la vila veïna.

Lluís Olivé: escacs en blanc-i-blau

En Lluís Olivé em va ensenyar a jugar a escacs ja fa uns quants anys. Alguns pensareu que no era massa bon professor veient els resultats obtinguts amb un servidor. No és així. Amb en Lluís han après el joc de les seixanta-quatre caselles desenes de nois i noies de Torredembarra i alguns han destacat força en aquest esport. Un exemple recent és en Xavier Galimany, que aquest mes de desembre ha aconseguit el tercer lloc del Campionat Absolut Individual de Tarragona. Galimany també és deixeble seu.

Parlar d'escacs a Torredembarra és parlar d'en Lluís Olivé Vives. Ell no va néixer a Torredembarra sinó al nucli tarragoní de Ferran el 1932 i va venir a viure al municipi torrenc quan es va casar. Va aprendre a jugar als escacs als dotze anys a l'escola de Ferran, gràcies a un mestre que es deia Anton. Els anys seixanta ja se'l podia veure al Cafè Recreo jugant a escacs amb altres aficionats torrencs. L'any 1981 Olivé va ser un dels artífexs de la fundació del Club Escacs Torredembarra, convertint l'afició pels escacs que bullia des de feia anys a la vila en una entitat contituïda legalment i que va començar a competir de forma oficial contra altres clubs de la demarcació.

Durant els primers disset anys d'existència del Club Escacs Torredembarra, Olivé va exercir de tresorer. Cecili Aliaga, Jaume Fuxet i Joan Vila en va ser els presidents durant aquests anys, però qui realment feia funcionar l'engranatge de l’entitat, portant el dia a dia, era en Lluís. Ell era l’encarregat de les gestions federatives, el contacte amb l'Ajuntament, la publicitat i que quadressin els números a final de temporada. I també és dels del crea bon ambient al club. Sempre té un acudit preparat.

Olivé va ser l'artífex que per Torredembarra passessin els anys vuitanta i noaranta els millors jugadors d’escacs de l’estat. A la plaça de la Vila hem pogut veure jugar partides simultànies amb els socis de l’entitat local i altres aficionats del municipi l'exnen prodigi Arturo Pomar, la vuit vegades campiona estatal femenina Pepita Ferrer, el millor jugador estatal del darrer quart de segle, Miquel Illescas, i altres noms claus dels escacs de la segona meitat del segle XX com Juan Manuel Bellón, Orestes Rodríguez, Jesús de la Villa, Antoni Medina o llavors joves promeses com Alfonso Romero o Lluís Comas.

En Lluís ha aconseguit diversos títols jugant a escacs: dos Campionats Socials de partides lentes el 1991 i 1996 i un Campionat Social de ràpides el 1997. La meitat dels anys noaranta potser va ser la millor època escaquística d'en Lluís Olivé i destaca la seva actuació al Campionat de Catalunya de veterans de 1995, quan va ser el millor classificat de primera categoria i va aconseguir la categoria de preferent.

A en Lluís Olivé el podríem definir com un orfebre dels escacs. No ha tingut mai una gran preparació teòrica però el seu joc és sòlid i va de menys a més. Ha estat sempre un jugador temible en els finals de partides, d'aquells que no se'l pot donar per perdut fins que el desavantatge és molt gran. L'he vist treure taules de posicions que gairebé tothom el donava per perdut o guanyar enfrontaments on tothom apostava per un empat inevitable. Els anys no perdonen i actualment ja no diputa competicions oficials però si que continua jugant. I és que els escacs és un esport que té la característica que es pot practicar bastant més enllà de la jubiliació laboral, fins que el cervell aguanti.

Fins ara hem parlat de la vessant escaquística dels escacs, però aquesta paciència a l'hora de practicar els escacs es demostra també en altres camps. I un és el pessebrisme. Els pressebres d’en Lluís són una explosió de detalls. Els havies d’observar amb deteniment i comentar durant minuts. No hi trobaves només el naixament, l'anunciació o els Reis Mags d'Orient fent camí, sinó també, per exemple, una partida de dòmino o una calçotada on no hi faltava cap detall. Els premis que van guanyar aquests pessebres demostren la qualitat de les composicions, fruit de mesos de preparació.

En Lluís Olivé sempre ha estat del Reial Club Esportiu Espanyol en quant a preferències futbolístiques, i sempre que pot en fa gala. És molt difícil que es perdi un partit de l'equip blanc-i-blau a l'Estadi Cornellà-El Prat. Va ser un dels impulsors de la Penya Espanyolista de Torredembarra i n'és un dels membres actius. És el principal responsable que la penya sigui la primera entitat torrenca a desposar de participacions de la loteria nadalenca. Ja se'n pot comprar a ple estiu i darrerament d'un número ben curiós: el 4380. Us sona? És el codi postal de Torredembarra. Fins ara no ha tocat, però qui sap si en un futur la vila torrenca s'omplirà de milers d’euros de color blanc-i-blau. Aquesta si que seria una bona jugada.

Cinquè lliurament de la sèrie Torrencades, publicat al número de gener de 2012 del Diari de la Torre

Els primers cent dies

Aquest cap de setmana m'he llegit 100 días 1 imagen. Como crear una imagen de gobierno. Escrit per en Pau Canaleta, és un breu manual amb 50 recomanacions pels qui s’enfrontin als primers cent dies de mandat. Tot i que és aplicable a qualsevol tipus de govern, encaixa més amb el d'un ajuntament. Comptant que ha aparegut no fa gaires setmanes, sembla que gairebé només el poden aprofitar de forma inmediata al nostre país Rajoy, Soraya i companyia. Però té una segona utilitat pels responsables dels nous governs municipals, que porten una mica més de mig any en el càrrec. Potser ha arribat l'hora de revisar a fons aquest primer tram de mandat.

Els cent primers dies d'un nou govern s’han convertit en una mena de ritual amb passos costums molt marcats, tan pels seus propis membres, com l'oposició o els mitjans de comunicació. Però fonaments d'aquest periode tan crucial pel futur d'un nou executiu es basteixen abans i a partir del dia 101 també hi ha molta feina a fer. L'obra de Canaleta és un manual interessant per la biblioteca d'un asessor polític, per llegir-lo i consultar-lo de tant en tant, però també és recomanable per alcaldes i regidors, als quals Canaleta s'hi dirigeix directament en alguns passatges del llibre. Personalment és un llibre que m'ha fet reflexionar molt sobre els darrers mesos de la meva vida professional.