dilluns, d’agost 22, 2016

Les aventures d’en Tallaferro: recordant en Víctor Mora

La setmana passada va morir Víctor Mora, un d’aquells escriptors polifacètics i compromès políticament que de tant en tant dóna el nostre país. La majoria dels mortals el coneixen i el recorden per ser el creador del mític Capitán Trueno, heroi de còmic de diverses generacions enmig de la foscor del Franquisme. Però el qui escriu és d’una altra generació nascuda en la Transició, i per a mi Víctor Mora és el creador d'un altre heeroi de còmic, en Tallaferro,l’Almogàver, que em trasllada a la meva infantesa, quan en el dominical de l’Avui es publicaven les aventures d’aquest cavaller que lluitava contra turcs, pirates i qualsevol malvat que se li posés per davant. Estaven ambientats en els inicis del segle XIV, quan la Corona Catalano-aragonesa era una potència mediterrània i els almogàvers feien de les seves a l’Àsia Menor.

Les aventures d’en Tallaferro es van començar a publicar el 1989, dues pàgines cada diumenge que esperava amb avidesa. El guió era d’en Víctor Mora i els dibuixos dels germans Jesús i Adrià Blasco. Durant uns quants anys es van anar publicant de forma discontinua, fins que els dibuixants van morir, la segona meitat dels noranta. Després, entre els anys 1996 i 2001 La Busca Còmics va publicar quatre àlbums amb totes les aventures d’en Tallaferro, acompanyat del seu fidel escuder Galdric i l’alquimista Pyrelius, a les ordres de Roger de Flor.


Dels quatre àlbums en tinc tres, que de tant en tant encara rellegeixo. Només em falta el segon, El tresor de Barcelona, que fa uns quants anys vaig intentar aconseguir i estar descatalogat. Si algú que llegeixi aquest post sap com aconseguir-lo m’agradaria molt que m’ho comentés i poder completar la col·lecció d’un heroi de còmic de casa nostra d’un gran potencial que va tenir una trajectòria molt curta. I per què no podríem tenir noves aventures d’en Tallaferro de la mà de successors de Víctor Mora i els germans Blasco igual que està passant des de fa uns anys amb Astèrix i Obèlix? Aquí ho deixo.

dimarts, d’agost 09, 2016

El tercer de Nesbø... i els que vindran

M’agrada la novel·la negra. La combino amb altres gèneres, però cada any en cauen algunes. Assassinats, investigacions, personatges torturats, gent de molt mala vida, trames d’aquelles que t’atrapen de forma gairebé malaltissa... i l’estiu és una època ideal per submergir-te en una bona novel·la negra. Ho recomano.

Aquests primers dies d’agost he acabat de llegir el tercer llibre del noruec Jo Nesbø, per alguns el millor autor d’aquest gènere del moment. No m’atreviria a ser tan contundent, però les tres novel·les seves que m’he llegit d’ell m’han fet gaudir molt. Són històries potents i complexes, protagonitzades per Harry Hole, un inspector gens ortodox. La darrera lectura, que també coincideix amb la darrera obra que ha publicat, Policia, l’he trobat una novel·la molt rodona, una verdadera exhibició literària.


Vaig descobrir Nesbø amb Escarabats, un dels primers títols que va publicar. Ambientada al sud-est asiàtic, em va sorprendre l’atmosfera que creava. Després vaig llegir Espectre, la seva penúltima novel·la. Molt ben travada. I ara, Policia. La bona notícia és que encara em queden una colla de títols de l’autor noruec per seguir navegant en la part més fosca dels països nòrdics, sense renunciar, és clar, al meu admirat Indridason. 

dimecres, de juny 29, 2016

Deu claus del 26-J

     

1.Els assessors de Mariano Rajoy l’han encertat en l’estratègia: buscar unes segones eleccions. El PP ha guanyat 14 escons. Ni els més optimistes esperaven els 137 diputats obtinguts.

2. La por al canvi ha acabat sent l’únic missatge del PP en el darrer tram de campanya i ha acabat sent decisiu. “Som els moderats”, repetia Rajoy. Molt vot prestat a Ciutadans ha tornat a les files populars i la corrupció no ha passat factura als populars. El Brexit ha acabat d’apuntalar el resultat, que no oblidem, però, està encara  a 39 escons de la majoria absoluta.

3.PSOE i Ciutadans han fallat en la tàctica: el 20-D sumaven 130 escons i superaven els 123 del PP; després de les eleccions del 26-J només n’acumulen 117, vint menys que els populars. La maniobra de l’acord de govern Sánchez-Rivera la mini-legislatura passada va ser un error.

4.Pedro Sánchez ha perdut 5 escons, però té la clau del futur govern, per activa o per passiva. Salva el cap, però a llarg termini la seva situació i la del seu partit no és còmoda. Cap solució és bona.

5.El líder socialista pot estar content per dues coses: ha esquivat el sorpasso de Podemos i ha vist com el PSOE de Susana Díaz ha perdut enfront del PP a Andalusia. Sobreviu.

6.Podemos s’ha encallat electoralment. Les enquestes han tornat a fallar la previsió de vot de la formació de Pablo Iglesias. És la gran víctima de la baixada de la participació.  Es torna a demostrar que en política sumar dos partits a vegades representa obtenir menys vots. Ara tocar picar pedra a l’oposició i replantejat moltes coses.

7.Ciutadans ha estat el gran derrotat d’aquestes eleccions. Ha perdut 8 escons. Destaca el mal perdre d’Albert Rivera, culpant la Llei d’Hondt  -les regles del joc- de la desfeta. La campanya se li ha tornat a fer llarga i se li ha sumat l’error del pacte amb el PSOE. El votant més conservador ha apostat sobre segur: el PP.

8.El resultat a Catalunya és gairebé idèntic al del 20-D. Fins i tot en això ens diferencien de l’Estat espanyol.  En Comú Podem guanya, però no amplia l’avantatge en escons i Esquerra consolida el “sorpasso” a Convergència, però tampoc creix. Els convergents perden vots respecte Democràcia i Llibertat però mantenen els escons. Coses de la Llei d’Hondt.

9.El PSC perd un escó més i ja només li queden set. El PP recupera el diputat per Lleida, deixa el darrer lloc a Ciutadans i evidencia que el cas Fernández Díaz no ha tingut efecte en el seu resultat a Catalunya.

10.A la circumscripció de Tarragona tot queda igual: un escó per cada formació. En Comú Podem no ha guanyat el segon escó i el que ha perillat més no ha estat ni PP ni CDC, sinó el de Ciutadans. Però al final els taronges l’han aguantat.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

dilluns, de juny 27, 2016

Tastets de mar de l’Ignasi Revés

Aquest dissabte 25 de juny vaig tenir el plaer de presentar el darrer llibre de l’Ignasi Revés, Històries de mar de la Costa Daurada i elDelta de l'Ebre. Va ser en el marc de la Festa Major de Sant Joan de Baix a Mar, davant de la Biblioplatja i amb el mar de fons, amb un públic que escoltava molt atent i amb la participació, a més de l’autor, d'en Sisco Bairaguet, un dels testimonis del llibre i memòria viva de la pesca a barri marítim deTorredembarra.

Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre són 181 pàgines estructurades en una vintena de capítols que cada un se situa en una de les poblacions amb passat i/o present pescador de les costes tarragonines ebrenques, de Calafell a les cases d’Alcanar. L’Ignasi Revés és com en QuimMasferrer en el programa El Foraster, de TV3, però sense càmeres. Extreu històries, algunes simpàtiques, altres dramàtiques i ens descobreix personatges dignes de ser protagonistes d’un llibre sencer. En l’obra de Revés en trobeu un tast de molts.

A Baix a mar, estira del fil d’en Gabriel Comes, el gran investigador i conservador de la memòria oral de Baix a Mar, i els germans Sisco i Victòria Bairaguet. Recorden el Baix a Mar dels anys 40, 50, 60, quan al barri hi vivien 500 persones. El Port de Torredembarra ja estava plantejat en aquella època, davant mateix de Baix a mar, però va tardar molt a arribar i es va construir al Roquer. Baix a mar seria molt diferent amb un port.

Es parla del Bloc, on ara hi veiem l’Alfa Omega de Bartolozzi i la inseparable estelada, però en el llibre s’explica per a què servia, hi havia la Màquina que permetia a les barques sortir a la mar des de la platja. On ara hi ha la Biblioplatja, hi havia l’edifici conegut com el Pes, on es feia la subhasta del Peix. En Sisco recorda com anaven a buscar joncs als Muntanyans per construir les nanses que servien per pescar. Tot això ho podreu conèixer si llegiu el llibre de l’Ignasi Revés, però també podreu ampliar el focus a tota la costa tarragonina i ebrenca de la mà d’un autor de la Terra Ferma que ha descobert tot un món arran de mar.

dimarts, de maig 03, 2016

26-J: El PP s’ha sortit amb la seva

Fa moltes setmanes que el Partit Popular esperava una nova convocatòria electoral com si d’un lent compte enrere es tractés. L’aritmètica parlamentària que des del 2011 els va permetre aplicar de la forma més salvatge possible la majoria absoluta els ha obligat ara a estar com a observadors del funambulisme pactista de Pedro Sánchez. La no suma amb Ciutadans i l’oposició de l’actual líder socialista a la gran coalició ha condemnat Rajoy a encomanar-se a un nou pas per les urnes. I el panorama que se li obre a partir d’ara no li és gens desfavorable. En priori, és clar.

Un primer factor a tenir en compte és l’abstenció, un fenomen que afecta massa sovint a l’esquerra i gairebé mai a la dreta. I unes eleccions sis mesos després de les anteriors i situades enmig del Pont de Sant Joan poden registrar un absentisme històric a les urnes. Els efectes de la corrupció sobre el PP podrien estan descomptats el 20-D i el degoteig imparable causar pocs danys el 26-J. Plou sobre mullat. Mariano Rajoy té tots els números per tornar a guanyar els eleccions i obligar al PSOE a bastir una gran coalició a l’estil alemany per “salvar Espanya del perill secessionista i el bolivarisme .” Una cosa és el que digui Pedro Sánchez i el seu entorn i una altra els barons territorials amb Susana Díaz al capdavant.

Un altre factor a tenir en compte és el sorpasso. Igual que Anguita a mitjan dels noranta, però aquest cop amb l’aritmètica a favor, Pablo Iglesias aspira a avançar electoralment el PSOE amb l’aliança amb Izquierda Unida. Més d’un milió de vots més a l’espai morat sumat al desgast socialista i la Llei d’Hondt farà la seva. L’estratègia és a llarg termini: llençar el PSOE als braços del PP i la gran coalició i esdevenir una alternativa real de govern en les següents eleccions des d’una oposició dura i impracable.

I Ciutadans? La jugada del pacte amb el PSOE els pot passar factura. L’electorat que volia l’acord  amb el PP pot passar a votar directament Rajoy i poden neutralitzar l’entrada de nous votants. L’ofensiva de part de la caverna mediàtica sobre Ciutadans ja es fa notar. La campanya electoral se’ls pot tornar a fer massa llarga a Rivera i els seus, deixant a la llum les grans contradiccions de la proposta taronja. La seva quarantena d’escons poden tornar a ser irrellevants en una nova fase de negociació, com ho han estat els de les formacions independentistes per voluntat dels barons del PSOE. Altres com els diputats del PNV o els canaris poden ser claus si l’aritmètica es posa juganera.

L’estratègia d’aigües mortes de Rajoy torna a donar fruits. La inacció que li ha permès gestionar els grans problemes de la legislatura, com la crisi econòmica i l’independentisme, sembla que torna a ser una fórmula encertada. Pilota endavant. Només li ha calgut esperar el fracàs d’un voluntariós i potser utòpic Pedro Sánchez, que volia posar en un mateix vaixell Podemos i Ciutadans. Afortunadament seran al final els electors els qui decidiran els números exactes del proper congrés de diputats i les sumes i restes que, ara sí, obligaran a formar un govern o un altre.  No és el mateix un PP amb 115 escons que amb 130. I la ciutadania s’escapa a vegades de les previsions demoscòpiques. El partit encara s’ha de jugar.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dimarts, d’abril 12, 2016

‘Joc de Trons’ a Altafulla

Altafulla ha viscut unes setmanes molt intenses políticament. L’expulsió dels tres regidors de l’EINA del govern municipal perpart de l’alcalde va obrir una crisi, que ha deixat algunes víctimes pel camí després de molts moviments. Maniobres que poc han d’envejar del que veiem a la premiada sèrie de l’HBO Joc de Trons. Potser és la proximitat al Castell de Tamarit, un dels espais que els localitzadors de la sèrie van estudiar per gravar-hi part de la sisena temporada. Finalment van descartar l’emplaçament de la costa del Baix Gaià i es van decidir per Girona, que, per cert, també va viure el seu joc de trons particular a l’Ajuntament.

Però tornem a Altafulla. Amb un alcalde, l’ecosocialista Fèlix Alonso, en minoria, el portaveu de Convergència i Unió, Pere Gomés, es va situar en el centre del tauler, i, com ja va avançar el mateix dia de l’expulsió dels republicans, no descartava cap possibilitat per sortir d’aquella situació. La moció de censura contra Alonso va ser una seriosa sortida a la crisi que es va estudiar, tot i que un pacte entre republicans, convergents i Ciutadans hauria estat força difícil d’entendre per a molts i ben segur que portada a tota la premsa nacional i estatal. La reunió per a negociar l’hipotètic acord a tres bandes es va fer sense cap mena de discreció. La reunió era el missatge.

El repartiment d’anys de l’alcaldia no quadrava. Els números tampoc sortien. Una de les regidores de l’EINA, Eva Martínez, no estava per la feina, com hem pogut comprovar en el seu comunicat de renúncia a l’acta de regidora. Martínez ha plegat després de gairebé una dècada com a regidora, la majoria d’aquest temps amb responsabilitats de govern. Ha estat per discrepàncies amb la línia política de la candidatura de la qual en formava part. Un gest que seria normal en un sistema polític de llistes tancades i bloquejades, però que ens resulta estrany. Quan algú aconsegueix una acta de regidor dins d’una determinada llista electoral i, al cap d’un temps no hi acaba de combregar, massa sovint deixa de banda la moral i l’ètica i s’empara en una discutible legalitat per aferrar-se al “cadirot”. Exemples en tenim molts i ben a prop. L’Eva no ho ha fet i això l’honora.

Altafulla ha entrat en una nova temporada del seu particular “Joc de Trons”. Recordem que en el mandat 2007-2011 fins a tres persones van desfilar per l’alcaldia. Després de la tempesta, Fèlix Alonso continua ocupant el tro de la plaça del Pou amb el convergent Pere Gomés com aliat imprescindible. El cap de files republicà Jordi Molinera, apartat ara de la primera tinença d’alcaldia, inicia una nova etapa com a cap de l’oposició amb ganes de donar molta guerra al seu antic soci durant gairebé un lustre. I l’únic regidor de Ciutadans esdevé un secundari de luxe, més conscient ara que el seu vot podria ser molt important si es produeix algun gir inesperat de guió en aquests tres anys llargs que resten de mandat.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dilluns, d’abril 04, 2016

La segona novel·la d’Enric Grangel

El qui va ser setè alcalde de Torredembarra des de la recuperació de la democràcia, Enric Grangel, va publicar la primavera de 2014 la seva primera novel·la, El mapa de Calípolis. En una entrevista que vaig fer-li llavors, Grangel ja em va avançar que tenia fora avançat el seu segon llibre, ambientat a cavall de Catalunya i Itàlia en el pas de l’Edat Mitjana a l’Edat Medieval, en l’època del rei Ferran II, el Catòlic. Aquesta nova obra ha tardat més del previst a publicar-se perquè l’Enric ha estat protagonista d’una verdadera novel·la política, el seu pas per l’alcaldia de Torredembarra, nou mesos molt intensos que van acabar el mes de juny passat.

A inicis d’aquest any ha aparegut Caballero de espuela dorada, amb el noble vilafranquí Pere Recasens com a protagonista i amb secundaris de luxe com els banquers romans Chigi o el mateix Niccolo Maquiavelo, l’autor de El príncep, una manual polític que passats cinc segles continua sent una referència necessària de rellegir de tant en tant. I és que Recasens forma part del l’exèrcit hispànic que lluita a la península italiana contra els francesos i que acaba recuperant el Regne de Nàpols. El pas del protagonista per Itàlia protagonitza gran part de la novel·la.

El segon de llibre de Grangel posa el focus en l’intent d’una sèrie de nobles catalans per intentar avortar la unificació de Castella amb la Corona d’Aragó. No farem cap spoiler. Del casament de Ferran II -vidu de la reina Isabel de Castella- amb Germana de Foix en va néixer un fill, Joan, que si no hagués mort poques hores després de néixer hauria estat rei de la corona aragonesa. La possibilitat que el nét de Ferran que portava el seu nom, germà del futur emperador Carles I, heretés el la Corona Aragonesa també plana al llarg del llibre.

Uns episodis molt interessants de la història de Catalunya i l’Estat espanyol que desmunten totalment els arguments aquells que diuen que Espanya existeix des dels Reis Catòlics. En el llibre queden pal·lesos els interessos divergets entre els dos regnes units dinàsticament. Durant dos segles més, Catalunya mantindrà unes institucions pròpies malgrat compartir amb altres territoris peninsulars, europeus i d’altres continents un mateix rei. Diverses són les raons per llegir el segon llibre de l’Enric Grangel, que ha convertit una de les seves passions, la història, en unes novel·les, que malgrat les lògiques limitacions, són una lectura ben recomanable.