dimecres, d’octubre 31, 2007

Muntanyans II i la gran coalició

Ha estat un octubre interessant per la vida política de Torredembarra, tot i que continuen havent afers que no s'acaben de desencallar. Muntanyans II segueix tenint un espai principal en l'agenda torrenca. Hem vist una votació al Parlament de Catalunya i un viatge de diversos regidors a Madrid. La votació va deixar clar que en el tripartit de Barcelona no hi ha fisures i van tancar files al voltant de l'edificació de Muntanyans II. Si companys, sí. Les forces d'esquerra impedeixen que s'activint els mecanismes perquè s'aturin les obres i CiU, que va ser la força que va engegar el procés urbanístic, s'hi oposa, mentre el PP s'absté. És la política.

En alguns sectors hi ha hagut una certa decepció pel paper d'Iniciativa. De poc ha servit que Lluís Suñé encapçali la llista al Congrés per Tarragona de la formació ecosocialista. El diputat Daniel Pi, que estava en el polèmic ple de la moció per aturar l'edificació va defensar les esmenes que sentenciaven Muntanyans II. Però a finals de mes hem viscut un viatge a Madrid de representants del govern i també e l'oposició. Concretament, el cap de llista de CiU, Daniel Massagué. La conclusió és que el Govern central passa la pilota a la Generalitat. Si que han insinuat que podrien participar en la compra dels terrenys, però la xifra serà molt elevada i la Generalitat també haria de rascar-se la butxaca.

Resumint. La Generalitat ha de decidir i després del que hem vist els darrers anys, l'administració catalana no està massa per la labor i ho van deixar clar en la votació al Parlamebt els partits que integren l'executiu. Alguns grups polítics i moviments socials no es rendeixen i continuen movent-se. L'argument de la inundabilitat dels terrenys pot ser la darrera oportunitat. Mentrestant, les màquines treballen a tot drap a Muntanyans II.

El Club Marítim Torredembarra ha estat un dels altres protagonistes del mes. Un error burocràtic va fer que l'entitat i l'Ajuntament pensessin que la concessió de 25 anys caducava el 2008 i s'ha avançat un any. El Ministeri de Medi Ambient va posar la directa i volia obligar a tirar a la terra les instal·lacions del Nàutic. Hi ha hagut molt moviment i el viatge a Madrid ha servit per evitar l'enderrocament gràcies al canvi de titularitat de la concessió, que passarà de privada a pública i altres entitats podran beneficiar-se d'aquesta ubicació privilegiada.

Alguns avisen que aquest viatge a Madrid podria haver servit per sentar les bases de l'entrada de CiU al govern. Sis hores en un vagó de tren donen per a molt i la incorporació dels regidors nacionalistes serviria per consolidar a un govern en minoria que necessita un soci perquè quatre anys amb aquesta situació no es pot aguantar. A Valls l'acord entre convergents i socialistes ja està fet i només queda la signatura. A Salou ja van pactar a començaments del mandat. Per què no Torredembarra? El 2001 ja es va fer una gran coalició i l'inici va ser esperançador. Hi ha personatges que han canviat i ara podria sortir bé i el municipi sortir-ne beneficiat.

Hi ha arguments en contra d'aquesta gran coalició. Si CiU vol presentar una verdadera alternativa de govern el 2011, l'entrada a l'executiu seria contrapruduent, ja que tot i que recondueixin un govern que no acaba de rutllar les medalles se les emporta el partit que ostenta l'alcaldia. Repasseu precedents. Però ja se sap que tocar poder és sempre llaminer. Però Muntanyans II és el gran escull i un hipotètic pacte passaria per un acord en aquest polígon urbanístic. El pacte de Muntanyans no sona malament.

Publicat al Diari de la Torre en el número d'octubre

dimarts, d’octubre 30, 2007

Per què costa tan dimitir (o cessar)?


El que estem vivint aquestes darreres setmanes amb les obres de l'AVE i el caos en el servei de tren Rodalies de Renfe i les conseqüències en el transport per carretera és molt gros. Correm el perill que ens hi acostumem, perquè l'esser humà té una gran capacitat d'adaptació i per això de tant en tant és qüestió de fer una mirada enrera i recordar que abans no hi havia aquests col·lapses, aquestes cues i, en definitiva, aquesta sensació que els catalans i catalanes ens prenen el pèl. ja ens el prenien, però no tant.

Diumenge Zapatero va visitar les obres de l'AVE. La ministra de Foment, Magdalena Álvarez, no l'acompanyava. Potser per això els soferts ciutadans que corrien per allí es van comportar amb aquest civisme que sembla que no s'acabi. Álvarez té por de venir a Catalunya perquè ella està al capdavant d'un ministeri que està gestionant molt malament l'arribada de l'AVE a Barcelona. Fins i tot ens va enviar ja fa setmanes el seu número dos, Víctor Morlán, a la capital catalana. Des de va arribar Morlán les coses encara han empitjorat. Els últims dies hem arribat a uns nivells de caos inimaginables, amb declaracions contradictòries i canvis radicals en poques hores. L'exemple més clar: l'anunci de la suspensió del contracte amb OHL (l'empresa que fa aquesta obra d'art d'obres de l'AVE) per descartar-ho després i avisar que dues empreses més l'ajudaran en les actuacions.

Tothom li demana que dimiteixi. Tothom menys els seus companys de partit. Alguns per convicció, altres per obligació. Ella s'afera al cadirot. Diu que "córrer és de covards", frase que va fer cèlebre l'exjugador i exentrenador del Barça Charly Rexach (un altre crack). La ministra és un dels pesos pesats del PSOE a Andalusia i no pot plegar. Zapatero tampoc la cessa. Fa uns mesos va remodelar el govern però a Álvarez la va deixar on era. El president del govern espanyol hauria de tenir clar que està jugant amb foc i que un mal resultat a Catalunya li podria costar la Moncloa. Les enquestes per ara encara li són sorprenentment favorables -les alternatives són les que són- però l'abstenció podria convertir-se en protagonista el març vinent al nostre país si tot continua així.

Dimitir és un verb que els nostres polítics no saben conjugar. Ho vam veure al Carmel o amb el Prestige, per posar dos exemples de color diferent. El gran problema és que la política ha esdevingut una professió i no una vocació a la qual es dediquen alguns anys de la vida. També es compatibilitzen de forma generalitzada càrrecs de partit i de govern -sovint en dues administracions diferents-. Álvarez és un pes pesat del PSOE a Andalusia i cap de llista per Màlaga a les generals. Màlaga, ciutat on er cert l'AVE hi arribarà en poques setmanes i sense problemes.

Potser la dimissió de la ministra no ajudaria a redreçar gaire el caos actual, però segur que no empitjoraria més, Álvarez demostraria una certa dignitat política i el PSOE respecte pels catalans. Per què aquesta dona s'ha rigut de nosaltres almenys un parell de vegades.

dissabte, d’octubre 27, 2007

Montesquieu ha mort (o almenys està a l'UVI)


A l'escola em van ensenyar que hi havia un concepte, la divisió de poders, que és bàsic en el sistema democràtic en què vivim. El primer que en va parlar va ser Charles Louis de Secondat, Señor de la Brède y Barón de Montesquieu, un il·lustrat francès. De la separació dels tres poders (legislatiu, executiu i judicial) se n'omplen la boca els nostres polítics, però pel que estem veient darrerament, a Montesquieu se'l passen pel forro.

La divisió entre les dos primers poders (legislatiu i executiu) sovint, i més quan hi ha majories absolutes, és més que dubtós, però el judicial era el que semblava anat més per lliure, tot i alguns episodis que indicaven el contrari. Però en els darrers mesos ha canviat la truita i en el Tribunal Constitucional estem veient un rosari de recusacions per part del PSOE i el PP. L'objectiu dels populars és aconseguir una majoria de magistrats conservadors, alguns encallats en l'època predemocràtica, perquè aquest òrgan judicial actuï de tercera cambra legislativa i converteixi l'Estatut de Catalunya en un formarge gruyere (per la retallada que l'hi aplicaran).

El PSOE sembla voler-ho impedir amb el mateix mètode: la recusació de magistrats. La coseqüència és que al Constitucional ja no hi ha quòrum per decidir sobre l'Estatut. Anem ajornant una decisió que jo la trobo molt discutible democràticament: l'opinió d'una colla de jutges passa pel davant de la voluntat de milions de catalans que han votat en un referèndum. Alguna cosa grinyola en el sistema democràtic espanyol, que sembla que ha enterrat a Montesquieu o almenys l'ha deixat en coma profund.

dimecres, d’octubre 24, 2007

El símbol i la persona


Aquest dimarts s’ha celebrat el trentè aniversari del retorn de Josep Tarradellas a Catalunya i hem tornat a reviure el famós "Ciutadans de Catalunya: Ja sóc aquí" i aquella jornada històrica del 23 d’octubre de 1977. I és que va ser un fet històric que el president de la Generalitat a l’exili pogués tornar al nostre país com a president de la Generalitat convertint la dictadura franquista en un parèntesi. Tarradellas va ser una personalitat política molt important en la Catalunya Republicana, tot i la seva joventut. Exiliat, va assumir la presidència de la Generalitat el 1954 després de la dimissió de Josep Irla i, un cop dissolt el consell executiu i el Parlament, va quedar esperant-se a Saint-Martin-le-Beau mirant de reüll els moviments de resistència a l’interior del país.

Tarradellas va jugar molt bé les seves cartes a partir del juny de 1977, quan es van celebrar les eleccions legislatives espanyoles. Recordem que primer va passar per Madrid dos cops i va negociar amb el president del Govern, Adolfo Suárez, i es va entrevistar amb el rei. Tarradellas va ajudar a consolidar la monarquia i l’ordre polític quan la transició no feia ni dos anys que havia començat. Tarradellas va estar tres anys al capdavant d’un consell executiu provisional i va exercir de president. Tenia una personalitat forta i, en un moment de la vida que el que toca és retirar-se, ell va disposar d’una segona oportunitat per exercir el poder i la va aprofitar. Ningú li pot negar la seva talla d’estadista, però també unes grans dosis d’egocentrisme que van provocar que xoqués amb altres personalitats polítiques del moment, igual que el 1932 li va passar amb Macià. De Tarradellas, més que amb la persona em quedo amb el símbol, el de la legitimitat republicana que és reconeguda de facto per l’Estat espanyol hereu del franquisme.

Publicat al diari Aquí el dimecres 24 d'octubre

dilluns, d’octubre 22, 2007

Gràcies Kimi!


El finlandès de McLaren Kimi Raikkonen ha guanyat el Campionat Mundial de Fòrmula 1. Ha stat un final epretadíssim i intens. Per un seguidor interminent de la F-1 com jo, el Gran Premi de Brasil va ser impressionant. Finalment el tercer en discòrdia ha guanyat el Mundial, tot i que els comissaris ens han fet patir une hores més després d'acabar-se la carrera. Raikkönen ra el meu favorit i estic content de la seva victòria. Us en donaré deu raons:


Perquè és qui ha guanyat més grans premis aquest any (i el que ha fet més punts, és clar)

Perquè ha fet una gran recta final de campionat

Perquè fins ara Raikkönen havia tingut molta mala sort. Es mereixia un gir a la seva carrera

Perquè corre amb Ferrari, que ha demostrat que és un equip. Sempre ha estat una gran equip, però al costat de McLaren encara llueix més

Perquè és un paio discret i treballador. Gèlid i inexpressiu? Alonso és "l'alegria de la huerta"

L'espectacle de nens pijos malcriats d'Alonso i Hamilton ha estat insoportable

Perquè Finlàndia és un país que tot i ser petit produeix grans esportistes

Perquè l'Alonso em cau malament. A mi i a milions de catalans, espanyols i aficionats a la Fòrmula 1 de tot el món

Perquè ens estalviem l'onada d'espanyolisme barat que ens hagués caigut a sobre amb Alonso campió

I per què aquest diumenge m'ha fet disfrutar molt

diumenge, d’octubre 21, 2007

De Pla a Maragall


No us preocupeu. No escriure cap article sobre literatura sinó que parlaré de política. Ha estat una setmana intensa pels socialistes, que han donat a conèixer un eslògan ben curiós de cara a la precampanya electoral, "Con zeta de Zapatero", s'han carregat al seu líder al País Valencià i s'ha sabut que l'expresident Maragall pateix la malaltia d'Alzheimer. Al mateix temps el caos de la Renfe a Catalunya continua agreujant-se i estem a punt de passar del caos a l'hecatombe.

Divendres ens assabentàvem que Maragall ja no milita el PSC perquè no en paga les quotes, però dissabte la política catalana passava del sotrac al terratrèmol amb l'anunci aquest dissabte de Maragall que fa uns mesos que li han diagnosticat Alzheimer. Jo mai m'he considerat massa admirador de Maragall però aquesta notícia m'ha impactat força. La decadència d'una persona és un procés molt entristidor i quan la malaltia avanci serà molt dur per la seva família i els seus amics, però també pot ajudar a què d'aquí a alguns anys hi hagi remei per aqust mal tan espantós. El resò mediàtic de Maragall és molt alt i farà d'amplificador de la malaltia i de pol d'atracció de recursos econòmics per a la investigació de l'enfermetat. Ànim president!

Tornant al terreny estríctament polític, Maragall, però, ha deixat alguns missatges prou interessants com el suport de Montilla a Bono en el congrés del PSOE del 2000. L'expresident ens ha explicat que van ser ell i Guerra que van portar Zapatero cap a la secretaria general, però Maragall també ha expressat la seva decepció amb el comportament de Zapatero. No oblidem que van ser Zapatero i Montilla els que van signar l'amortzació de Maragall com a president de la Generalitat l'any passat. Aquesta setmana també hem vist com el líder dels socialistes valencians, Joan Ignasi Pla, havia de plegar després d'una operació político-mediàtica orquestrada des de dins del seu propi partit. És la cara més fosca de la política, tot i que ningú negarà que la imatge de perdedor de Pla no era bona ni pel PSPV ni pel PSOE.

Estem inmersos en la precampanya electoral. L'actitut del PSOE a Navarra, regalant la presidència foral a la marca regional del PP, va ser una maniobra totalment preelectoral i ara també ho és la desfenetració de Pla a València, el retorn de Joan Lerma -aquest sembla que no està amortitzat encara- i la proclamació de la vicepresidenta De la Vega com a número 1 a València. Quina gran valenciana! I, per postres, ja tenim un eslògan socialista. Molt personalista. L'estratègia del PSOE és vendre el seu líder enfront d'un oponent, Mariano Rajoy, que té moltes febleses, una de les quals és una manca de lideratge clar dins del seu partit.

Però no oblidem que Zapatero també té punts dèbils i sobretot a Catalunya. Recordem que va prometre que no tocaria no una coma del text de l'Estatut que sortís del Parlament i la retallada va ser despiadada (i encara queda el Tribunal Constitucional). Del Zapatero federalista ja no en queda res un cop va sentenciar Maragall i va apostar per Montilla. Tampoc ha estat capaç de resoldre el conflicte d'Euskadi ni impulsar la reforma de la Constitució. I només ens faltava el caos als ferrocarrils catalans (mereix un post a banda). El millor argument de Zapatero és l'alternativa que hi ha a ell i el PSOE: Rajoy i el PP. I la política per eliminació és tan trista!

dijous, d’octubre 18, 2007

Em dic Jordi


No vaig veure en directe el programa de TV1 Tengo una pregunta para usted en què va aparèixer entre altres polítics, el líder d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira. Però durant la jornada d'aquest dimecres he pogut gaudir d'alguns moments de l'aparició de Carod. M'ha impressionat la pregunta d'un senyor de 70 anys preocupat per on jugaria el Barça si Catalunya fos independent i m'ha fet una sensació semblant al fàstic una dona de Valladolid que gairebé cridava que ella no tenia cap interès en apendre català. Com ens estimen a la Meseta!

Però el moment més genial és quan un dels enquestadors es dirigeix al president republicà dient-li José Luis i ell li replica que és diu Josep-Lluís. Em poso a la seva pell i el comprenc molt bé. Quan era petit i em deien Jorge m'emprenyava. Ara simplement retificaria el meu interlocutor recordant-li que em dic Jordi, un nom amb el qual em sento molt identificat. Segur que els meus pares van estar entre els primers centenars catalans que van poder inscriure'm al registre civil com a Jordi i no Jorge. La dictadura ja havia acabat i la transició caminava dubtosa però caminava. I d'aquest fet me'n sento orgullós.

Però a les Espanyes tenen molta mania a castellanitzar els noms. El periodista José Luis García sempre es dirigia a l'alemany Bernd Schuster com a "Don Bernardo Schuster". Aquest home es diu Bernd i no Bernardo. És alemany! Igual que jo em dic Jordi i no Jorge. Al president dels Estats Units li diuen Jorge Bush? No, oi. Un altre exemple paradigmàtic és el d'aquell esquiador trampós nascut a Alemanya i nacionalitzat espanyol prop de la trentena. Quan encara no s'havia descobert que anava dopat fins a les celles li deien Juanito Müelegg i un cop desqualificat tornava a ser Johann. I trobaríem més exemples.

Carod-Rovira, tot i poder haver quedat una mica antipàtic, va intentar fer pedagogia en un ambient hostil. Cadascú es diu com li han posat els seus pares dir-li d'una altra manera és una manca de rerspecte. Jo prefereixo que el diguin Yordi que Jorge. I de la mateixa manera no catalanitzo els noms dels qui no són catalans. I una darrera pregunta des de la més absoluta ignorància del cas. Com és que el porter camerunès de l'Espanyol tots els mitjans l'anomenen Carlos Khameni? Tinc entès que Camerún és una excolònia francesa. No seria Charles Khameni?

dimecres, d’octubre 17, 2007

Mercats medievals?

Aquest cap de setmana hem vist com se suspenia el Mercat Medieval de Tarragona després de la dimissió en bloc de la junta organitzadora a causa de la negativa dels firaires a traslladar-se al Camp de Mart i les queixes per l’alt preu dels estands. Aquest certamen arribava aquest any a la seva onzena edició i en lloc de consolidar-se ha entrat en una crisi que n’amenaça la supervivència. El mercat medieval tarragoní és una de les desenes d’activitats d’aquest tipus que s’organitzen al nostre país. Els catalans patim una gran fascinació per l’Edat Mitjana i reconec que jo també experimento una certa atracció per aquesta època, molt mitificada per llibres i pel·lícules.

Des dels anys vuitanta i noranta han anat sorgint com bolets ofertes d’aquest tipus impulsades des dels Ajuntaments i també la iniciativa privada. Algunes com la Setmana Medieval de Montblanc s’han convertit en referència i pocs em negaran que, en canvi, el Mercat Medieval de Tarragona està lluny encara de ser-ho. I més si es trasllada al Camp de Mart! Els carrers de la Part Alta conformen un marc molt més ideal per a una activitat que intenta recrear aquesta època passada.

O no? Potser el més important en aquest tipus d’activitats és fer negoci i la recreació històrica és el de menys. Vestits amb una túnica o una cota de malla però calçats amb bambes. I si es veu el rellotge Casio, no passa res! Un amic que va passejar-se pel Mercat Medieval de Tarragona va veure una sèrie d’objectes, fins i tot de plàstic, que ben poc tenien d’artesanals. Un era un artilugi anomenat ‘orgasmotron’. Es feien servir aquest tipus d’objectes a l’Edat Mitjana? Em sembla que no, perquè als propietaris els haurien cremat ràpidament a la foguera després d’un d’aquells judicis ràpids que acostumava a fer la Inquisició.

Publicat al diari Aquí el dimecres 17 d'octubre

dimarts, d’octubre 16, 2007

Actualitzant la Tarracosfera


En les darreres setmanes hem vist néixer diferents blocs a la blocosfera tarragonina i m'agradaria fer un repàs dels que a mi m'interessen i recomano. Començo pel bloc de l'Octavi Saumell, periodista (tenir la carrera acabada a vegades és gairebé una anècdota), company de tertúlies i amic, que s'ha llençat a la Tarracosfera amb una regularitat admirable. Penja un post cada dia analitzant l'actualitat tarragonina que ell tracta dia a dia al Diari de Tarragona i el cap de setmana ens parla d'esports, sobretot de bàsquet. Altament recomanable visitar-lo diariament i per això l'he posat en el meu Top-10. Té un repte important per davant: mantenir aquesta regularitat.

Una altra periodista tarragonina també ha engegat bloc: la Maria Rosa Martí. Ha treballat a Catalunya Ràdio, a Onda Cero i ara està Punt 6 Ràdio. Feminitzant la Tarracosfera parla també d'actualitat tarragonina des d'una òptica femenina. La Tarracosfera continua molt masculinitzada i ens caldrien més Maria Roses. I anem cap a Reus, perquè el polifacètic (ho dic perquè toca un munt de tecles) David Fernández ja fa uns quants dies que ha obert el seu bloc. Percepcions és ideal per copsar que es mou per la capital del Baix Camp.

I ara situem-nos al meu municipi (no se si dir-i poble o ciutat), Torredembarra. Darrerament he descobert dues novetats. Són blocs anònims fets per torrenques o torrencs però que parlen ben poc de l'actualitat de la localitat. Però ja va bé mirar més enllà de la vegades malaltissa actualitat torrenca. Tertúlia torrenca ens parla de la commemoració de l'afusellament del president Lluís Companys, habitatge, inundacions al País Valencià, crítiques a ERC, a Espanya... una mica de tot. El racó del tafaner també escriu sobre Companys, penja l'estelada i recorda una cançó de La Polla Records que m'ha fet retrocedir uns quants anys en la meva vida.

Aquest repàs a la Tarracosfera l'acabo recordant que el Saló dels Penjats ha crescut amb la incorporació de diversos periodistes reusencs que tractaran l'actualitat de la capital del Baix Camp des d'aquesta òptica especial que tenim els Penjats. Fa més temps que existeixen però les darreres setmanes ha descobert alguns blocs força interessants, com el del Nacho Carrizo, o el reusenc Te la mà Maria, un joc de paraules deliciós. També rebo comentaris curts però contundents del Mossèn, autor del Confessionari mental. I acabo amb una recomanació pels que els agrada el tomàquet polític: Tripartit-watch. Els amors de Chacón o Xavier Vidal-Folch (El País Catalunya), cròniques bolañistes a Frankfurt i fins i tot la moció de censura de Roda de Berà. Un menú interessant.

En la imatge, tres blocaires: Octavi Saumell, Saül Gordillo i Jordi Salvat. Un gran dia la presentació del Nació.cat.

dissabte, d’octubre 13, 2007

Del POUM i les targetes


La Maria Rosa Martí, una d'aquelles blocaires novelles que ha entrat amb força a la tarracosfera, em comentava l'altre dia que volia que donés la meva opinió sobre el que està passant en la política tarragonina la darrera setmana. He decidit parlar-ne ara, al final d'un minipont que ha anat bé per oxigenar-se una mica. Fa just vuit dies que el Sopar del Militant de Convegència Democràtica es veia envoltat per una forta polèmica. Ens en parlava el president local de CDC, Quim Amorós, al seu bloc. Desenes de tarragonines i tarragonines acompanyaven l'entrada de l'exalxcalde Nadal i altres dirigents nacionalistes a l'àpat amb pressumptes insults, crits i fins i tot empentes i puntades de peu. La blocosfera bullia hores després amb opinions per tots els gustos.

Dimarts el portaveu de CiU, Joan Aregio, afegia més llenya al foc acusant l'alcalde de mentir ja que un càrrec de confiança disposa d'una targeta de crèdit i Ballesteros ho havia negat al ple. Aregio ho comenta al seu bloc. El PSC es defensava assenyalant que la targeta del cap de gabinet de l'alcalde, Gustavo Cuadrado, és un Teletac i la seva portaveu, Begoña Floría, avisava de possibles accions judicials cap Aregio per obrir correspodència que no anava dirigida a ell. Ens ho explica al seu bloc. I també Cuadrado ens en feia cinc cèntims. La blocosfera segueix fent xup-xup i si visiteu alguns blocs ho comprovareu.

Sobre la concentració anti-POUM de dissabte passat crec que hi ha una barreja d'espontaneïtat i campanya orquestrada. Està clar que hi ha gent molt sensibilitzada per un Pla General d'Urbanisme fatalment gestionat i altres persones que han aprofitat aquest descontentament per fer una acció que no crec que sigui gaire intel·ligent políticament ja que Nadal i CiU queden com a víctimes. I és que si han rebut no només agressions de paraula sinó també físiques, inclosos desperfectes als cotxes, no és que quedin sinó que són víctimes.

Joan Miquel Nadal ha estat un alcalde que ha transformat Tarragona però li han sobrat els dos darrers mandats. Ha estat incapaç, amb la inestimable col·laboració d'Unió Democràtica, de deixar al seu successor un camí amb possibilitats de retenir l'alcaldia per CiU. Terres Cavades, Pàrquing Jaume I, la polèmica al voltant del Nàstic i finalment el Pla general d'Urbanisme, que acaba de petar quan ell ja s'ha retirat. A Aregio li va costar païr una derrota molt abultada (13 a 8) i continua arrossegant una motxilla carregada de pedres que li ha deixat Nadal. I aquesta hipoteca la pot estar pagant tot el mandat.

La polèmica sobre la targeta és una altra història. Abans de carregar contra Aregio o cap a Floría hem de definir si una targeta Teletac és una targeta de crèdit. Alguns blocaires com l'Octavi Saumell ja s'han posicionat. El que si que tinc clar és que la imatge que s'està donant de la política amb l'afer de la targeta del cap de gabinet d'alcaldia és força penosa, ja que els ciutadans estan preocupats per altres temes com la seguretat, la neteja i l'accés a l'habitatge, per dir-ne tres que em venen ara mateix al cap.

La fotografia l'he agafat del bloc del Quim Amorós.

divendres, d’octubre 12, 2007

Dia de banderes


El president del PP, Mariano Rajoy, ha dit que els ciutadans de l'Estat espanyol ens hem de sentir orgullosos de la bandera i tot el que representa. El vam veure en una mena de missatge institucional com si del rei es tractés. Fins i tot el regidor del PP del meu municipi, José Oviedo, volia muntar un acte aquest divendres per honorar la bandera espanyola. Ho ha fet seguint consignes del seu partit, que vol agafar encara més avantatge en la cursa per la espanyolitat. I encara queden uns quants mesos per les eleccions generals! Ens hem de preparar per a qui sap què. L'espiral és imparable.

A mi m'agradaria sentir indiferència davant de la bandera espanyola, però la percebo com un signe d'opressió. Recordo que durant la Segona República hi havia una bandera tricolor i que l'actual és una adaptació de la bandera franquista, però sense l'aliga. La Festa de la Hispanitat sempre m'ha fet molta mandra. Per tot el que representa. Es va triar el dia que Colom va descobrir Amèrica, un continent on els castellans van demostrar com es practica un genocidi. És una jornada de desfilades militars i de crides a l'orgull patri.

A mi em queda molt lluny. Seguint el consell d'un SMS que m'ha enviat un bon amic he decidit penjat l'estelada. És la meva manera d'expressar el rebuig a aquest 12 d'octubre intransigent, que busca un estat unitari que nega el dret a l'audeterminació, el qual jo crec bàsic per entendre la democràcia. Deixem doncs que es barallin per veure qui la té més grossa (la bandera) i gaudim del dia de festa (els que en tenim).

Ah, per cert: Felicitats a les Pilars i Pilis.

dimecres, d’octubre 10, 2007

El gran Monzó


Els darrers mesos hi ha hagut molta polèmica al voltant de la Fira de Frankfurt. Qui anava i qui no, com hi anàvem, retrets, debats inteminables i improductius... Un escriptor al qual respecto molt com Sergi Pàmies afirmant que si deia el que pensava de la fira el vindrien a buscar els Mossos d'Esquadra a casa. Deu n'hi do! I vinga a fer bullir l'olla. Però arriba la jornada inaugural i Quim Monzó fa un discurs genial i fa callar a tothom. Frankfurt ha començat amb bon peu i els qui ens sentim catalans i estimem la literatura d'aquest país ens n'hem de sentir orgullosos i satisfets.

Monzó és un paio molt gran. A la meva generació ens ha marcat amb els seus llibresde contes. El vaig descobrir a secundària amb Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury i vaig anar desgranant la seva trajectòria i adquirint amb fruïcció les seves noves obres. Amb Monzó vaig descobrir un gènere literari, el conte, al qual sóc molt aficionat i en tinc algunes desenes a la meva biblioteca particular. Si alguns dels autors catalans actuals ha de guanyar el Premi Nobel el meu favorit seria Quim Monzó. I no oblidem les intervencions de l'escriptor barceloní als mitjans de comunicació: diaris, ràdio i televisió. Recordeu les seve aparicions al Persones Humanes. Un exemple.

El seu discurs a Frankfurt no l'he pogut veure sencer però si un ampli resum al programa de TV3 La Nit al dia. Monzó va rebre un encàrrec i ha complert a la perfecció. Que és el que sap fer millor? Escriure contes. Doncs escriu un conte sobre un escriptor que ha d'escriure un discurs. I li queda un discurs impecable. El complement ideal del discurs de Monzó ha estat l'espectacle dirigit per Joan Ollé, que intentava resumir que és la cultura catalana. Frankfurt ha començat bé però no oblidem que només és una fira. La més important del món en el sector editorial, però una fira. Deixem-nos, doncs, de romanços i aprofite'm-ho. I deixem el nostre inevitable autoodi en un calaix tancat amb clau.

dimarts, d’octubre 09, 2007

On és el centre?


Si jo em considerés un votant ubicat en un teòric centre polític i visqués a Toledo, Oviedo o Segòvia no sé què votaria en les properes eleccions generals suposant que volgués que la meva papereta tingués un cert efecte en el repartiment d’escons. El Partit Popular està immers en una deriva espanyolista cada cop més exagerada i del viatge al centre pregonat per Aznar fa uns quants anys no en queden ni les maletes buides després d’un retorn precipitat a la dreta més cavernària. En economia, les seves receptes populars són liberals. És clar. El PSOE està entrant en la carrera d’aquest espanyolisme ranci amb el PP, una cursa on té les de perdre. El seu programa social és socialdemòcrata, en certs aspectes molt avançat. Massa potser. I_queda Izquierda Unida? Mai ha volgut ser de centre, i les lluites intestines que pateix encara conviden a confiar-hi menys el vot.

A nivell estatal hi ha un espai polític -el centre- que ha quedat orfe i que ningú té la valentia de reclamar-ne la paternitat. Gallardón és qui està més ben situat. Però no vol. Encara? L’operació reformista encapçalada a mitjan dels vuitanta per Miquel Roca i Garrigues Walker i que reivindicava una opció política de centre, enmig del PSOE i AP, va fracassar estrepitosament. Podria quallar dues dècades després? Haurem d’esperar el resultat de les properes eleccions. Si torna a guanya el PSOE, el PP entrarà en crisi i podria sorgir una nova formació que es descarregués de l’equipatge del radicalisme espanyolista dels darrers anys. I si guanyen els populars seran els socialistes qui poden patir una crisi, mentre l’aparició d’un vertader partit de centre queda hivernada uns quants anys més.

Publicat al diari Aquí el dimarts 9 d'octubre de 2007

dilluns, d’octubre 08, 2007

Peri Rossi: un nou capitol goebbelià


No en tenia ni idea de qui era Cristina Peri Rossi -perdoneu la meva ignorància- fins fa unes setmanes. És una escriptora uruguaiana que porta tres dècades vivint a Catalunya i fins fa poc era tertuliana de Catalunya Ràdio, emissora que ha decidit prescindir dels seus serveis perquè. Aquesta dona fa trenta anys que viu a Catalunya i no ha estat capaç d'apendre l'idioma propi del país -el català- per expressar-se en aquesta llengua en l'emissora pública catalana. Aquest és el fet que trobo molt més sorprenent i no que la direcció de Catalunya Ràdio hagi decidit prescindir de les seves col·laboracions. La direcció de l'emissora ha fet marxa enrera i demanarà a lescriptora uruguaiana que torni a participar en el programa en qüestió.

I és que la Brunete mediàtica i la quinta columna introduïda a Catalunya han decidit convertir Peri Rossi en una mena de màrtir de la persecució del castellà, un un element més d'aquest univers paral·lel que han creat personatges com Jiménez Losantos, que en un país normal ja estaria no només apartat dels micròfons sinó en un procés judicial per apologia del terrorisme (contrs els catalans i els bascos, és clar). La campanya a favor de Peri Rossi ja està engegada i sembla que s'han sortit amb la seva.

El problema és que diversos milions d'espanyols es pensen que a Catalunya els qui parlen castellà estan perseguits i que la llengua espanyola està marginada de la vida pública. I el més greu és que és justament el contrari. Passejant pels carrers de Catalunya sents parlar majoritariament castellà, que és la llengua predominant als patis d'escoles o instituts. Quantes pel·lícules es poden veure en català al cinema? I quina llengua predomina en el món judicial. Recordem que dijous la magistrada del cas Isanta va obligar a un testimoni a declarar el castellà.

Però la doctrina Goebbels funciona. Les mentides es repeteixen de forma continuada i sistemàtica. I com una gota malaia van calant. Es projecta una imatge falsa de Catalunya i del català i les víctimes passen a ser botxins. I nosaltres ens ho anem mirant, agafant una rabieta de tant en tant, però sense acabar de reaccionar de forma continuada. I tornem al començament: Senyora Peri Rossi. Aprengui català. I si ja l'ha après, parli'l. No li farà cap mal. He vist persones que porten molt menys temps a Catalunya i s'esforcen a parlar el català. I això els catalans ho sabem apreciar.

diumenge, d’octubre 07, 2007

Un dels meus polítics de referència


Aquest cap de setmana ens deixa sobre la taula de la política catalana un nom propi: Felip Puig. El líder de Convergència Democràtica, Artur Mas, l'ha situat com a número dos del partit amb el càrrec de secretari general adjunt delegant-li part de les funcions que ell exercia directament fins ara. Puig coordinarà a partir les àrees de militància, sectorials i relacions amb els grups parlamentaris. L'anunci de Mas, que es concentrarà en allò que diu ell la "Refundació del catalanisme" i en ser president de la Generalitat en el tercer intent, va arribar durant el consell nacional de CDC crea un nou equilibri dins del partit i també tindrà els seus efectes a la federació de CiU ja que Puig no té massa feeling amb Duran.

Estic content per aquest nomenament. Des de fa anys Felip Puig és un dels politics catalans que més m'agrada. És dels pocs que parla "clar i català". Jo disfruto veient la majoria de les seves compareixences. El paio en sap. Alguns em direu "quina mala llet que porta". Jo us dic que la necessita pel paper que en els darrers anys ha estat fent com a portaveu parlamentari de CiU. "És un talibà, un radical", em direu altres. "És un sobiranista", us responc. Puig s'enquadra en el sector més independentista de Convergència i aquesta circumstància li crea molts problemes dins la federació, sobretot una animadversió clara per part de Duran.

A Felip Puig el vaig poder entrevistar més d'un any i mig, en plena crisi entre Unió i Convergència a la ciutat de Tarragona. Va ser a Calafell, al local de CDC, envoltat de gairebé una desena càrrecs locals i comarcals del partit. Una entrevista per al Més Tarragona amb espectadors. Situació curiosa i motivant. Vaig poder notar a prop la força d'un polític que aquell dia va dir les coses clares i va posar punts sobre les is. Em va fallar quan em va pronosticar que Joan Aregio seria el proper alcalde de Tarragona. Potser perquè entre Aregio i Ouig hi ha una relació força estreta. Aquesta és una altra lectura del nomenament del nou número dos de CDC en ple debat sobre qui encapçalarà la llista de CiU a les properes generals a Tarragona.

De Puig s'explica que és d'aquells dirigents que trepitja el territori i que té molts suports dins de la militància de base. Va ser secretari d'organització els anys noaranta. Té experiència de govern als departaments de Medi Ambient i Política Territorial i Obres Públiques i ha sabut adaptar-se perfectament a la nova tasca de fuet del tripartit. Ara es centrarà en la política de partit. Crec que Felip Puig és d'aquelles peces bàsiques en la partida que ha de jugar Catalunya per una major sobirania i llibertat.

dimecres, d’octubre 03, 2007

Gràcies, Fantasma


En un dels blocs que acostumo a entrar de forma gairebé diària, he trobat aquest dimecres una agradable sorpresa. El Fantasma del Castillo m'ha dedicat una caricatura, com ja ha fet amb diferents regidors i altres personatges torrencs. L'he trobat simpàtica. No ho sé si se m'assembla. Sou vosaltres els que ho heu de jutjat.

El Fantasma em dibuixa amb un llapis a la boca. És un símbol, perquè l grafit l'utilitzo ben poc. M'agrada més el bolígraf, senzill, sense pretensions, artífex d'aquesta lletra que amb prou feines jo m'entenc. La càmera si que la intento portar sempre a sobre. Mai se sap quan et pots trobar la notícia (encara que sigui noticieta).

I el micro! Ja us deia en un post anterior que la meva amant furtiva és la ràdio, sobretot en forma de tertúlia. El CAT a la samarreta em defineix molt bé. Sóc català i m'hi sento. Que hi farem?! La samarreta més que blanca podria ser blaugrana, però ja està bé.

Moltes gràcies, crack!!!

Guerra de desgast


El mandat avança a Torredembarra i ja ha superat la simbòlica barrera dels cent dies. Poc balanç pot fer un govern que s'ha anat formant a batzegades i que continua en minoria i amb poques possibilitats d'obtenir una majoria còmoda a curt termini. Els quatre grups que estan a l'oposició s'ha acomodat a aquest paper i estan decidits a practicar una guerra de desgast, minant la moral de l'adversari guanyant-li votacions. Els membres del govern també han assumit que els tocarà governar en minoria, una tasca gens fàcil i que pot produir situacions com les darrer plenari.

Més de quatre hores de plenari no és massa normal en un municipi de 15.000 habitants. Però hem de tenir en compte que és en aquest moment quan l'oposició pot demostrar el seu poder i tombar propostes del govern i aprovar-ne de pròpies. Aquesta situació ja es va produir en els darrers mesos de Santiago Segalà com alcalde, l'any 2000, quan el PP va deixar CiU en minoria. No feia massa que havia començat el mandat, que era una continuïtat de l'anterior amb uns desajustos heredats que van provocar la fi dels nou ays de Segalà en l'alcaldia.

Aquest proper 20 d'octubre es compliran tres anys de la moció de censura que va portar el socialista Manuel Jiménez a l'alcaldia amb el suport d'ERC, GIT i ABG. Poc queda d'aquell esperit inicial, amb un optimisme i unes grans esperances davant d'un govern nou. El divorci entre socialistes i Alternativa Baix Gaià és un fet des del juny, però des de fa unes setmanes republicans i ecosocialistes també han evidenciat molt males relacions amb creuaments d'acusacions entre Ciuró i Suñé. Temes com el concurs de l'aigua també creen divisions en el sí de l'actual govern tripartit.

I l'oposició treu punta de la situació. Maria Dolors Toda i l'Agrupació, amb les indispensables dosis de populisme, es mouen com a peix a l'aigua disputant-li el lideratge de l'oposició a CiU, que està acabant de resituar-se amb el seu nou líder i la resta de regidors, també novells. El PP ha tret ja alguns rèdits del seu paper central, com un seient al Consell d'Administració de Port Torredembarra. I l'Alternativa també apreta el govern reforçada amb l'augment d'un a dos regidors.
Parlant d'aquesta formació, el seu líder a Torredembarra, Lluís Suñé serà el cap de llista d'Iniciativa per Catalunya Verds a la circumscripció de Tarragona a les eleccions generals. Suñé és actualment un valor en alça mentre que la resta de líders polítics tenen molta menys projecció i topen en el Consell Comarcal del Tarragonès la seva frontera. I és que hi ha partits que tenen maregassa interna que no els deixa mirar a l'exterior.

I enmig està Torredembarra. Mentre els grups polítics es pensen que la sala de plens és un petit parlament on es negocien mocions, transaccions i iniciatives del govern, els grans temes que s'arrosseguen des del darrer mandat no acaben de solucionar-se: el concurs de l'aigua, les obres del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font, el Pavelló Municipal, Muntanyans II… Però els polítics locals tenen massa feina a defensar les seves posicions en el plenari i dins del seu propi partit i s'obliden que hi ha moment que s'han de deixar enrera els partidismes i fer sacrificis pel bé dels ciutadans, que a més els van votar fa quatre mesos.

dimarts, d’octubre 02, 2007

La ràdio: com si d'una amant es tractés


En els meus més de deu anys dedicant-me al periodisme, la premsa escrita ha estat el sector on més m'hi he guanyat les garrofes. Però he tingut la sort de tocar tots els mitjans de comunicació i amb la ràdio mantinc una relació molt especial. A la delegació de Catalunya Ràdio a Tarragona vaig tenir-hi el meu primer contacte. Van ser quatre mesos amb el Josep Sabaté, el Manel Sastre, el Tomàs Forteza i companyia. Erem les pràctiques de quart de carrera, a cavall entre el 1998 i 1999. El directe, en l'informatiu de Catalunya Informació en desconnexió per Tarragona em va captivar.

Més recentment vam fer el programa UDT Sports a Altafulla Ràdio amb l'Albert Jansà. Va ser el 2004 i el 2005. Vam passar estones molt divertides en aquell estudi prehistòric. Aquesta és la tercera temporada com a tertulià a Tarragona Ràdio, compartint estudi amb polítics, representants del món econòmic i societat civil i altres periodistes. Aquesta no serà l'única emissora on podré practicar aquest gènere que cada cop m'agrada més. Aquest dilluns hem debutat l'Octavi Saumell (Diari de Tarragona), el Xavier Zaragoza i jo a la tertúlia d'Al dia, en una tertúlia el magazine del matí d'Onda Cero (95.3 FM), moderats per Adriana Haro (en la imatge ens hi podeu veure). Tots quatre tenim un punt en comú: hem treballat al Més Tarragona. Ara ningú hi és.

El maig vaig tenir l'honor de participar en l'emissió inaugural d'Ona la Torre (107.0). Fa unes setmanes hi vaig tornar a parlar d'escacs i divendres passat vaig iniciar una col·labiració setmanal en forma de secció al magazine matinal parlant de blocs. Vaig fer una introducció del fenomen i vaig parlar de dos blocs ben diferents: Torredembarra confidencial i Grans herois. Ai la ràdio! Amb ella comparteixo algunes estones i ens ho passem molt bé.