TV Mítica (XX): Plats bruts

L’arribada de la TDT ha provocat la multiplicació de canals als nostres receptors de televisió. Aquest augment de l’oferta no ha causat una millora dels continguts, però ens permet a través de reposicions diverses tornar a veure sèries que ja fa anys que es van estrenar i que no perden actualitat. Una d’aquestes sèries és Plats bruts. Aquesta producció de Televisió de Catalunya que es estrenar el 1999 i va estar en antena fins el 2002 va aconseguir uns registres d’audiència estratosfèrics en una setantena de capítols repartits en sis temporades. I vuit anys després de l’últim capítol és totalment comprensible que ‘La nostra’ toqués el cel de les audiències televisives amb aquesta sic€tom.

La clan d’aquest èxit de Plats bruts és un bon planter d’actors –Joel Joan, Jordi Sánchez, Monica Glaenzel, Anna Maria Barbany…-, uns guions frescos i enginyosos, artistes convidats i rieres dels tòpics catalans i d’aquell moment històric. Hi ha capítols i momets antològics que han passat a la història. Fa uns dies em divertia com un enano –que diuen a la llengua de Cervantes- amb un episodi en què Catalunya vivia una mena de Guerra dels móns d’Orson Welles però amb una exploció nuclear a la Centra d’Ascó com a fil conductor. Brutal”

Actualment, una dècada després, pots veure la Plats bruts i riure encara més amb les estripades situacions perquè passen els protagonistes al pis que compartien en David i en Lopes, al bar de sota o a Ràdio Bofarull. Ho podeu veure al Canal 300 a les nits.

TV Mítica (XIX): El capità Harlock

Dels inicis de TV3 una de les sèries que recordo amb més "carinyo" és El capità Harlock. Aquesta sèrie de dibuixos animats japonesa es va emetre a la televisió catalana a finals de la dècada dels vuitanta als vespres i va ser seguida per molts infants i joves de l'època. L'estètica de la sèrie era la clàsica del manga japonès amb una atmosfera especial que va captar l'interès de molts seguidors i que ens va deixar un molt bon record que persisteix gairebé un quart de segle després.

El capità Harlock, un pirata del segle XXX, viatjava per l'univers amb la seva nau Arcàdia acompanyat d'una tripulació fidel que es rebelava contra l'apatia regnant en la humanitat. Les dolentes eren les amazones, unes estraterrestres que tenen com a objectiu envair la Terra. L'argument està servit i durant una quarantena de capítols es desenvolupen les aventures de Harlock i els seus lluitant contra les amazones per salar el nostre planeta enmig d'una atmosfera futurista i sovint onírica.

TV mítica (XVIII): No te rías que es peor i l'Estadella

Avui ens hem assabentat de la mort d'en Jordi Estadella i personalment és d'aquelles notícies que et toquen part sensible perquè la seva figura inconfusible, la seva barba, una veu molt característica, el seu humor, formen part del meu imaginari. Estadella em recorda els inicis de TV3 -presentant Filiprim o Piano Bar- , alguns personatges que doblava com l'Inspector Gadget o fent de mestre de cerimònies de Un, dos, tres i sobretot No te rías que es peor, aquell consurs de TVE que ens acompanyava al migdia, just abans de marxar cap a col·legi.

Recordo com feiem al ronso quan els pares ens deien que ja era l'hora de marxar cap l'escola. Volíem veure el Perdo Reyes, el Marianico el Corto, el Señor Barragán i companyia intentant fer riure els concursants amb els seus acudits. I presentant el programa la seva primera temporada, en Jordi Estadella. No te rías que es peor va acabar el 1995, ja sense l'Estadella, que va continuar la seva carrera televisiva i sobretot radiofònica. I en el doblatge. Els últims anys hem pogut sentir la seva veu doblant Lord John Marbury, l'ambaixador de la Gran Bretanya als Estats Units d'una de les meves sèries de referència, The West Wing.

I acabo recordant el lligam de Jordi Estadella amb Torredembarra. Se'l podia veure sovint passant les vacances o alguns caps de setmana. Encara recordo quan em va fotre bronca perquè amb la meva Derbi Variant ocupava part de la calçada mentre estava parat. Algun amic exagerava l'incident dient que va estar a punt d'atropellar-me amb el seu cotxe. Segur que no va ser així. Ens agrada exagerar. És una petita anècdota que guardo d'aquest mite radiofònic.

TV Mítica (XVII): V

Aquests dies TV3 ens està afusellant a totes hores amb la promoció de l'estrena d'V. Els visitants. Es tracta d'una remake de la mítica sèrie dels anys vuitanta que va marcar a més d'una generació, entre les quals la meva. M'hi vaig enganxar bastant començada però recordo el ritual del dissabte a la tarda -a l'hora que ara fan Cine de barrio- de posar-se davant de la tele a gaudir de la lluita de la Resistència contra aquesta llangardaixos disfressants d'humans arribats de l'exterior per exterminar la raça humana. La imatge de Diana -una de les caps dels invasors- menjant un ratolí és una icona de l'època, que imitàvem amb gominoles.

V és un producte genuí de l'època reagganiana. Potser per dissimular, els visitants vestien un uniforme vermell i lluïen un símbol inspirat en l'esvàstica nazi enlloc de la falç i el martell. La Resistència contra els extraterrestres estava comandada per un periodista, Mike Donovan -interpretat per un Mark Singer que ja no va fer res més de bo- i una doctora, la July (Faye Grant). Hi havia pèrfides lideresses dels invasors, visitants bons, una nena nascuda d'un humà i un extraterrestre, pistoles làsers, naus espacials... un còctel que ens feia disfrutar a infants i joves de l'època, que col·leccionàvem cromos de la sèrie -que regalava la revista Teleindiscreta- que llavors començava- o ens vestíem de visitants per Carnaval.

Els remakes sovint fracassen perquè no poden lluitar amb la sèrie original profundament mitificada tot i uns millors efectes especials. Tinc ganes de veure aquesta actualització d'una de les sèries de referència de la meva infantesa i la seva actualització un quart de segle després. Tinc confiança en una Resistència contra els malvats invasors liderada per la Juliet de Perdidos.

TV Mítica (XVI): El gran héroe americano

De les sobretaules d'estiu de la meva infantesa recordo amb molt d'afecte El gran héroe americano. Es tracta d'una sèrie nord-americana que la podríem situar, sens dubte, entre els clàssics dels anys 80. Al nostre país va ser emesa els estius del 1984 i 1985 i ens va fer disfrutar amb les aventures d'un heroi una mica patós vestit amb un vestit estrany, interpretat per Willam Katt, i ajudat per un veterà agent el FBI, Robert Culp. El vestit en qüestió, que li conferia certs poders, inclòs el de volar, li havia estat proporcionat pels extraterrestres. També hi havia la noia, interpretada per Connie Sellecka, amb la qual s'acaba casant.

Fa uns mesos vaig veure una part d'un capítol d'aquesta sèrie per TD8 i em va semblar una mica "patillera" però em va traslladar a aquelles tardes dels vuitanta. Aquell capítol el vaig agafar començat. Avui, veient, la careta d'entrada, m'he emocionat. En 25 anys la televisió ha evolucionat molt i l'allau de sèrie que ens arriben de l'altra banda de l'Atlàntic no ens han de fer oblidar aquelles sèries que s'han d'enmarcar en una època concreta i que tan bé ens ho van fer passar. Un d'aquests productes és El gran héroe americano.

Hi ha hagut algun projecte per fer una pel·lícula basada en aquesta sèrie, però finalment no ha arribat a bon port. Ens haurem de conformar, doncs, amb la sèrie. Aprofiteu i recordeu El gran héroe americano. Jo recordaré com algun dia vaig intentar volar com el Ralph. I no ho vaig aconseguir.

TV Mítica (XV): Musculman

"Sóc molt fort i el meu nom és Musculator. Menjo molta carn perquè m'agrada molt"

Aquesta cançoneta la repetíem molt l'estiu del 1991, quan TV3 emetia aquesta sèrie japonesa sobre uns lluitadors que s'enfrontaven en diferents campionats i que es veien involucrats en aventures cada cop més complicades. El protagonista era Musculator, un freacky de grans dimensions, i els seus amics -com el Terriman- enemics. Si de l'estiu de 1990 en recordo molt les aventures de Songoku lluitant contra l'Exèrcit de la Cinta Vermella -amb les aturades pels flaixos informatius sobre la invasió de Kuwait per part de l'Iraq-, el del 1991 empalmàvem Musculman i Bola de Drac. La televisió de tarda, ja fos després de la platja o la piscina, era sinònim de dibuixos animats japonesos.

Musculman tenia una careta d'entrada molt enganxosa -comproveu-ho- i una barreja d'èpica i comicitat molt ben lligada. No crec que arribés al nivell de Bola de Drac, però ens va fer passar un bon estiu i inici de primer de BUP. Divuit anys després, pel Facebook encara corren grups inspirats en Musculman. És uns de les sèries d'animació mítiques emeses per TV3 i que gairebé dues dècades després, enmig de les vacances estiuenques ve molt de gust recordar per aquesta generació que ja hem arribat o estem arribant a la trentena.

TV mítica (XIV): La família Robinson

La família Robinson és una sèrie indisociable dels estius de finals dels anys vuitanta, en aquelles tardes de la segona cadena de TVE plena de continguts infantils. La reemetien any rera any i mentre berenàvem pa amb xocolata, amb el sorollós vetilador posat, gaudíem les aventures d'aquesta família suïssa perduda en una illa del Pacífic sur. Mentre devoro capítols de Perdidos, la sèrie d'aquest estiu per a un servidor, recordo aquesta sèrie japonesa que guarda alguns -només alguns, és clar- punts en contacte amb aquest fenomen de la televisió de principis de segle XXI.

En aquells estius de fa dues dècades en què el DVD no existia i els canals de TV els comptàvem amb els dits d'una mà ens ho passàvem bé amb una sèrie hereva de Heidi. El pare de la família Robinson recordava l'avi de la Heidi amb uns anys menys, amb aquelles veus potent i una bonhomia a vegades pesada. Els seus tres fills eren tot un univers propi. El fill gran, que volia ser pianista i estava bastant frustrat a l'illa. La filla mitjana, la Flor, era la gamberra i mantenia una certa ensió sexual amb un noi negre també perdut a l'illa, que acompanyava un vell capità. Després hi havia el fill petit, que es feia un fart de córre, i la mare, una mica bleda. Cinquanta capítols on passava de tot, amb l'illa deserta -o no tant- de teló de fons.

TV Mítica (XIII): El nan roig

Aquesta és una de les sèries clàssiques de la tarda-vespre pel 33 de la meva adolescència que s'ha anat reposant diversos cops i sempre m'hi enganxo i m'ho passo molt bé: 'El nan roig'. Ens trobem davant d'una altra sèrie dels mestres de la BBC. El primer capítol es va emetre a la Gran Bretanya el 1988 però al nostre país va arribar ja a començaments dels noaranta, em sembla recordar. El punt de partida és força rocambolesc i promet. L'he extret de la Wikipedia.

"Narra la historia de Dave Lister (interpretado por Craig Charles), el último ser humano vivo. Lister se embarcó en una nave minera (el Enano Rojo) en misiones en Júpiter. Lister compartía habitación con Arnold Rimmer (interpretado por Chris Barrie), un maníaco del orden y la limpieza, egocéntrico y obsesivo, justo lo opuesto a Lister.

Por la introducción ilegal a bordo de una gata preñada, Lister fue condenado a estasis temporal (hibernación). Tres millones de años después, Lister es traído de vuelta de la cámara de estasis. La nave deambula a la deriva en el espacio. Una explosión de radiación eliminó a la tripulación tres millones de años atrás. Los únicos habitantes de la nave son el recién devuelto Lister, el holograma de Rimmer, un gato evolucionado de la gata preñada de Lister que sobrevivió a la radiación en las bodegas de la nave (interpretado por Danny John-Jules) y Holly, el ordenador de a bordo, con un cociente intelectual de 6000, a los que posteriormente se les une Kryten, un mecanoide (androide)."

'El nan roig' és considerada una sèrie de culte i és comprensible. Les trames i els diàlegs són brutals. El protagonista és 'un jetas', l'holograma Rimmer dóna molt de joc i el personatge del gat és impressionant. un Si us agrada 'Sí, ministre'. 'Els joves' i/o 'L'Escurçó negre' us agradarà el 'Nan roig'. Ara no us sabria dir si encara la fan en algun canal de Televisió de Catalunya, però segur que la tornaran a fer. El DVD no l'he vist enlloc. He llegit que ben aviat hi haurà una pel·lícula.

TV Mítica (XII): Oliana Molls

Parlar d'Oliana Molls és fer-ho de la prehistòria de TV3. Va ser una de les primeres (o primera) sèries de producció pròpia dirigides al públic infantil i juvenil. He recooregut a la Wikipèdia per refrescar la memòria i adonar-me que una mica gran ja m'he fet. I és que el primer capítol d'Oliana Molls es va emetre el 7 de novembre de 1985. Fa gairebé 23 anys. Aquesta mena d'Indiana Jones català -feia només un any que s'havia estrenat als cinemes la segona aventura de l'heroi encarnat per Harrison Ford- estava interpretat pel polifacètic Pep Parès, conegut després per una altra aparició televisiva mítica, "El capità enciam", i com a director de "Pirena", la cursa de trineus amb gossos.

L'Oliana Molls estava acompanyat -com no- per una noia, la Betty, en la recerca de l'Astàleg bronze una mena d'estatueta humana. La paraula astàleg no le sentit mai més a la meva vida i per a mi està lligada indefectiblement a aquest heroi nostrat. L'Oliana i la Betty eren perseguits per dos dolents bastant maldestres, "Les mans blanques", amb el seu inconfusible català accent anglès. La primera temporada va comptar amb 34 episodis que es desenvolupaven arreu de Catalunya. En recordo un que acabava amb el dit de l'estatàtua de Colom de Barcelona amputat o un altre per sota les fonts de Montjuïc. Veient ara la careta d'entrada ens semblarà una sèrie "patillera" per hem de tenir en compte que han passat més de dues dècades. A mi em sembla més aviat entranyable.

Entre el 1986 i el 1987 es va emetre la segona temporada (aquí en teniu la careta d'entrada), sota el títol de Els casos insòlits d'Oliana Molls, en què l'argument ja no era la recerca de l'estatueta sinó una estrafalària màquina que permetia fer barrabassades vàries com viatjar pel temps o canviar el clima. L'Oliana i la Betty repetien i s'incorporaven uns nous dolents, els SA, una mena d'executius malvats. Destacava la presència entre el repartiment de la torrenca Elisa Crehuet en el paper d'una veïna una mica sonada que es deia Hortènsia. Si us sentiu nostàlgics voleu seguir recordant aquesta mítica sèrie podeu trobar material al google.

TV Mítica (XI): El Equipo A

Aquest dissabte vaig veure per tercer o quart cop el capítol de Padre de Família en què parodien El Equipo A. Aquesta sèrie nord-americana la va emetre per primer cop TVE el 1985 després d'una de les sèries de més èxit dels anys 80, V. El llistó estava molt amunt, però el Equipo A, amb una temàtica molt diferent també es va convertir en una de les sèries mítiques dels 80, d'aquells dissabtes a la tarda-vespre que ens deparava aventures plenes de tiros i explosions i amb un tuf una mica fatxa, pròpia del reaganisme que imperava quan es va gravar la sèrie (1983-1987).

"En 1972, cuatro de los mejores hombres del ejército americano que formaban un comando, fueron encarcelados por un delito que no habían cometido. No tardaron en fugarse de la prisión en la que se encontraban recluidos. Hoy, buscados todavía por el gobierno, sobreviven como soldados de fortuna. Si tiene usted algún problema y se los encuentra, quizás pueda contratarlos... El Equipo A."



Així començava a la primera cadena estatal espanyola cada un dels 98 capítols que es van emetre de la sèrie, reposada els anys 90 per Antena 3 fins a la sacietat. És una sèrie que ens ha marcat a la nostra generació i les inmediatament anteriors. No ho podem negar. La sintonia -molt enganxosa per cert- forma part del nostre imaginari popular i sinó pregunteu-ho a en Toni Soler i companyia que al Minoria Absoluta de Rac-1 la recuperen per presentar els diferents personatges.

Sempre ens quedaran el coronel Hannibal Smith i les seves disfresses, o MA Baracus i els inmobrables penjolls d'or, o el sonat del Murdock amb la seva gorra, o el guapo 'Fènix'. Si entreu a l'enllaç que us he deixat de la wikipedia podreu assabentar-vos de curiositats relacionades amb la sèrie que tenen la seva gràcia. Fent una volta per la xarxa he pogut veure que estan preparant una pel·lícula de El Equipo A i Bruce Willis podria fer d'Hannibal. Se'ns acosta una altra cita amb la nostàlgia. O una altra decepció. Ja ho veurem.

TV Mítica (XI): Sí, ministre

En moments com els actuals és més que recomanable revisitar aquesta sèrie que jo situaria en el meu Top-10 particular i segur que molts de vosaltres també. Sí, ministre i la seva seqüela Sí, primer ministre té gairebé trenta anys d'antiguitat però és d'una actualitat -recorrerés al tòpic més suat- rabiosa. Estem davant d'un dels millors productes del gènere humorístic de la BBC, una sèrie emesa entre els anys 1980 i 1988 i que va arribar a la Televisió de Catalunya a finals dels vuitanta i que ha estat reposada uns colla de vegades. He anat veient capítols durant anys, alguns més d'un cop i altres potser encara no els he vist, però sempre he disfrutat.

Notícies de l'actualitat política catalana, tarragonina i espanyola donarien per als guions de neus capítols d'aquesta sèrie o d'una altra que es podria dir 'Si, senyor alcalde' o 'Sí, senyor conseller'. I és que la democràcia és la millor manera que he trobat fins ara per governar-nos però crea una distorsions que ens podrien semblar còmiques sinó fos perquè ens hi juguem quartos dels contribuents. Tarragona 2017, el pàrquing de Jaume I, Agustí Mallol i les seves aventures, la sequera de fa uns mesos amb l'inefable Baltasar, la negociació del finançament, Apel·les Carod cap a París... i podria continuar.

Deixem-ho aquí i a veure James Hacker, Sir Humphrey Appleby i Bernard Wooley en acció altre cop. Us deixo la careta d'entrada.

TV mítica (X): La petita Polon

No sé com però avui m'ha vingut al cap una sèrie de dibuixos animats que m'agradava molt per la seva originalitat i perquè em va servir per conèixer la mitologia grega: La petita Polon. La feien al Circuit Català de TVE. La recordo haver vist en aquelles tardes de pa amb xocolata dels vuitanta a casa la meva àvia i passar-m'ho molt bé amb aquesta interpretació "especial" els déus hel·lènics. Era una sèrie que ens agradava als nens i nenes de l'època però també als més grandets, que devien disfrutar amb trames adequades per la seva edat.

La protagonista, Polon (o Pollon) era la filla d'Apolo, el Déu del Sol, un dropo de "molt de cuidado" que sovint la liava a l'hora de portar l'astre rei amb el seu carro. A llarg dels capítols d'aquesta sèrie japonesa el 1982 es reinterpretaven els mites de l'antiga Grècia amb els humans i sobretot els déus de protagonistes, amb el fil conductor de l'entremaliada Polon. Zeus és caracteritzat com un faldiller empedernit; Eros, el déu de l'amor, és més lleig que un pecat i amb les seves fletxes nodreix de trames la sèrie. Surten també Afrodita, Hera i altres deeses i déus de la Grècia clàssica. Aquí en teniu un tast.

Una cançó en la careta molt enganxosa rematava aquesta sèrie mítica de la meva infantesa. Encara us la podria cantar...

TV Mítica (IX): Castell de Cartes

Fa uns mesos l'Òscar Ramírez escrivia un comentari a un post sobre L'Escurçó Negre: "Per cert, fa uns anys TV3 va emetre una serie que eren sis capítols. Els tres primers es deien "jugada de rei" i la segona entrega "castell de cartes" i anava sobre un polític anglès que el cap del grup de l'oposició i acaba de primer ministre. Sabeu de quina serie us parlo? Sabeu on la puc aconseguir?". Jo també la recordava vagament com una serie molt bona , que em va fer disfrutar molt i també hi vaig dir la meva. Allí va quedar.

Aquesta setmana un tal Waldrod em va deixar un comentari en què ens oferia l'oportunitat de saber més coses sobre aquesta sèrie a través de dos enllaços: Hola, Sobre la sèrie "Castell de Cartes" trobareu més informació a:
http://en.wikipedia.org/wiki/House_of_Cards
http://www.bbc.co.uk/bbcfour/cinema/features/house_of_cards.shtml . M'he passejat per aquests enllaços i he recordat una gran sèrie.

Als que us agrada El ala oeste de la Casa Blanca segur que disfrutarieu amb aquesta sèrie de la BBC. Són productes diferents però tenen en comú el rerefons de la política-ficció. Castell de Cartes i la seva seqüela Jugada de rei els protagonitza un polític cínic, àcid, verinós, un Maquiavel a la màxima potència. És l'altra cara de la moneda del càndid James Hacker dee Sí, ministre. Estaria molt bé que el Canal 33 tornés a emetre aquesta sèrie dels noaranta que alguns recordem com gairebé una obra mestra.

TV Mítica (VII): La dona biònica

L'altre dia vaig llegir que han fet un remake de la serie nord-americana La dona biònica i m'han vingut molts pensaments a la memòria i ho he trobat un bon tema per un nou capítol de TV Mítica, una seccíó del meu bloc que la tenia una mica abandonada. La dona biònica em recorda aquelles tardes de dissabte de pa amb xocolata mirant TV3, una cadena que feia pocs anys que funcionava, i en la qual Buck Rogers i La dona biònica ens introduïa a la ciència-ficció i en català.

Linsday Wagner interpretava Jaime Sommers, una tennista que patia un greu accident saltant amb paracaigudes i en l'operació i l'hi implantaven una sèrie de peces biòniques que li permetien sentir a quilòmetres de distància o saltar alçades impressionants -recordeu aquell soroll de molla tan patillero-. D'aquesta manera podia lluitar contra el mal i convertir-se en una de les primeres heroïnes televisives de la meva vida. En una o dues generacions anteriors a la meva fins i tot va tenir el paper de mite eròtic. Jo era molt petit. Podem veure la careta d'entrada en versió sud-americana i més coses. Disfruteu.



He investigat una mica sobre la sèrie, emesa per TV3 el 1985, i es tracta d'un spi-off de The six million dollar man, protagonitzada per Lee Majors. També en podeu veure la careta d'entrada. La dona biònica es va emetre als Estats Units entre els anys 1976 i 1978. És una serie molt setantera que ara la trobaríem molt rudimentària però té l'encant d'aquella època en què es van fer sèries mítiques de TV que els anys vuitanta al nostre país passaven molt bé. Veure el remake que tal ha quedat.

TV mítica (VI): Lo Cartanyà

Aquestes sobrtaules de Setmana Santa hem pogut tornar a veure per TV3 alguns capítols de Lo Cartanyà, una sèrie estrenada el 2005, de la factoria El Terrat, i que ja han anat reposant l'estiu passat i per aquest Nadal. Vegeu un petit fragment. Lo Cartanyà és d'aquelles sèries en què no hi ha terme mig: o t'agrada i rius de manera desaforada o no no et provoca ni el mínim somriure i tendeixes a odiar-la amb totes les forces. Jo sóc del primer grup. Com quan la van emetre per primer cop em vaig perdre gran part dels capítols ara m'ho passo molt bé quan en veig un de repetit.

La sèrie és una astracanada i els personatges i les trames estan exagerades fins a l'extrem. El dialecte occidental que parlen a les Terres de Ponent i els tòpics de la Terra Ferma també està portat fins a l'última conseqüència però crec que és un bon producte. Qui no li agradin les males paraules i els insults reargolats que s'abstingui de veure Lo Cartanyà. Un bon planter d'actors també eleva el nivell de la serie. No només el protagonista absolut, Xavier Betran, que està inmens, sinó també el Cesc Casanovas, la Mireia Aixalà, el Jordi Martínez, el Lluís Canut i la resta. Sense ser una sèrie de referència, crec que és de les millors que s'han fet darrerament en el gènere de la comèdia.

TV mítica (V): Força Barça

Recordo que la primera vegada que el vaig veure va ser a TV2 un dia d'entre setmana a la tarda. Era el 1991. Eren decorats de cartró pedra i les caracteritzacions eren molt rudimentàries, però m'hi vaig enganxar molt ràpid. Era el Força Barça, dirigit i presentat per Alfons Arús -amb perruca- i amb Sergi Mas d'escuder. Hi apareixia el Barragan i les seves "Clases de furnbol" i acabava amb la preparació de la tàctica amb Johan Cruyff, acompanyat del Charly Rexach i l'Stoitxkov amb un mocador al cap. O el gran "Vicenç Fora de joc", un comentarista esportiu gangós i molt exagerat. Arús va convertir el president del Barça, Josep Lluís Núñez en un personatge entranyable, amb el seu "vasolechecongalletas". La parella Mendoza-Di Stefano també era brutal.


El programa va evolucionar, sobretot perquè s'hi van destinar més recursos econòmics. De les imitacions del món futbolístic es va ampliar a la premsa del cor, amb més protagonisme per Xavier Cárdenas i els seus freackys. Des de Camilo Sesto, la Pantoja de Puerto Rico, Carmen de Mairena o el Pozí. I que dir de Carlos Jesús. Després el programa va passar a TV3 i va allargar la seva durada. Va acabar desapareixent el 1997 o 1998 i la veritat és que el recordo com un programa molt entranyable, sobretot el de la primera època. Disfruteu del youtube.

TV mítica (IV): Bola de Drac

En la meva infància i adolescència -també ara- he vist moltes sèries de dibuixos animats i entre les meves preferides hi ha Bola de Drac. La va emetre TV3 a partir de l'any 1990 i jo ja tenia els 12 anys fets, però m'hi vaig enganxar, sobretot a les primeres temporades. Goku, Bulma, Krilin, Llamxa, Follet Tortuga, Mixet Murri, Satanàs Cor Petit, Songoan, Vegeta, Cel·lula, Monstre Bu... I em deixo molts personatges d'aquesta sèrie d'animació japonesa creada per Akira Toriyama.

Recordo aquelles tardes d'hivern i estiu en què aturàvem deures, jocs o acabàvem abans el partit de futbol per disfrutar del capítol de Bola de Drac. Els "entesos" criticaven l'extrema violència de la sèrie. Hi havia molta lluita i destrucció, però valors com l'amor, l'amistat o la fidelitat eren els que movien els personatges de la sèrie.


S'ha de dir que la sèrie va anar de més a menys. Les aventures de Songoku de petit eren entranyables, amb unes dosis d'humor molt ben trobades. Hi havia el vell verd, el nen que baixava de l'hort, la noia presumida, un porquet que es transformava en qualsevol cosa... La sèrie es va anar complicant i havien de buscar dolents més dolents i missions més rebuscades. Estava no només la Terra en perill sinó tot l'Univers. Però de Bola de Drac en guardo un record entranyable, igual que molts de la meva gemeració.

Si voleu recordar la sintonia d'entrada podeu entrar aquí. Si voleu seguir passejant per la nostàlgia podeu escoltar la careta d'entrada de Bola de Drac Z. Si en voleu més, un part del capítol 78. I si no en teniu prou, feu una volta pel Youtube. Hi ha de tot.

TV mítica (III): Filiprim

Aquest dijous ens hem assabentat de la mort de l'actor Jaume Sorribas, una de les icones de la meva infància gràcies al seu personatge de l'encarregat al programa de TV3 Filiprim. Sorribas ha mort als 59 anys amb una llarga trajectòria professional darrera que es va iniciar com a fundador de la companyia Els Joglars i amb incursions importants al cinema. Però Sorribas és un exemple paradigmàtic del personatge que es menja l'actor, però és que l'encarregat era molt entranyable, parodiant aquest treball tan nostrat.

Filiprim va ser un dels programes emblematics d'aquella jove TV3 i una cita inel·ludible abans de sopar. El bigoti del senyor Bachs, els ninots, els sketchos, el Perich, l'avi -es viu el Llàtzer Escarceller?-, el concurs, la conya amb el Palau de Plegamans... Eren aquells anys 80 en què no hi havia ni TV privades, ni TV digitals ni res d'això. Amb el canvi de presentador -Josep Maria Bachs per Jordi Estadella- el programa va baixar una mica, però va continuar sent un referent.

Adéu Jaume Sorribas, adéu encarregat!!!

TV mítica: L'Escurço negre

L´home hauria de lluitar per una sèrie de coses fonamentals: el seu país, els seus principis, la seva família i els seus amics.. Personalment, jo lluitaria per una caixa plena de diners i molt porno francès.
Edmund Black Adder

La segona entrega d'aquesta sèrie la dedico a un dels meus veritables referents televisius: l'Escurçó Negre. Vaig descobrir aquesta sèrie britànica la primera vegada que la va emetre TV3, a començaments dels 90, si mal no recordo. Devia ser el primer o segon capítol de la primera part, dedicada a l'Anglaterra del segle XV. Em va enganxar molt ràpid. El d'aquesta primera part era l'Escurço menys perfeccionat, però el Baldrick i la seva brutícia combinada amb una simpàtica estupidesa ja apuntava maneres.

Aquest era l'inici d'un idil·li televisiu amb aquesta colla de personatges i uns guions espèndids que em van familiaritzar amb diferents èpoques de la Gran Bretanya. Els capítols de l'etapa isabelina són, per a mi, els millors. La reina, la Dida, Lord Melched, Lord Percy, imprescindible Baldrick, sir Francis Drake, Bob, Lord Flash... Els diàlegs són sublims. Fa més d'un any em vaig comprar el DVD -ho podeu trobar en moltes grans superfícies o a l'FNAC- i de tant en tant repasso alguns capítols. Alguns me'ls sé de memòria i encara ric més. També vaig veure alguns capítols en versió original (molt recomanables) i subtitulats al canal K3 aquest estiu.


L'època napoleònica també és molt bona. Allí vam descobrir el gran Hugh Laurie fent de príncep sabatot molt abans que de House. També m'encanten aquesta sèrie de capítols, amb la senyora Miggins o un molt aconseguit Duc de Wellington. El primer capítol, el de les eleccions manipulades a Sant Munt de Fems, i el darrer capítol de la sèrie, precisament amb Wellington com a personatge convidat, són els millors. La quarta entrega és la de la I Guerra Mundial i el trio Capità Escurçó Negre, Tinent George i soldat ras Baldrick es combinen molt bé amb el cretí General Melched i el pilota tinent Reina. Em quedo amb el capítol que els toca pintar un quadre per una revista militar. "Permís per parlar", deia el George. Mireu-ho.



D'aquesta verdadera sèrie de culte -almenys per a mi- no podem oblidar el Conte de Nadal, amb un generós i bondandós Escurço Negre victorià que és converteix en un malparit integral perquè, acompanyat del fantasma de Nadal, veu un futur molt negre. I hi ha una raresa que també es pot trobar al DVD i em sona que TV3 ho va emetre fa uns quants anys en què un Escurço Negre actual inventa una màquina del temps i visita diferents èpoques.

L'Escurçó Negre la considero una de les meves sèries televisives de referència. M'agrada molt més el Rowan Atkinson en aquesta sèrie dels vuitanta que el Míster Bean, tot i que també m'ha fet riure molt. Reivindico que els catalans hauríem de tenir també el nostre Escurçó Negre particular, acompanyant Jaume I en les seves conquestes, fent de les seves a la Guerra dels Segadors o el 1714, durant la Renaixença o a la Guerra Civil. A veure si els de TV3 s'hi animen.

TV mítica: Buck Rogers

He tornat de quatre dies de pont fora del nostre país i estic poc a poc resituant-me. Per això he decidit engegar una nova sèrie de posts sobre programes i sèries de televisió que m'han marcat durant la meva vida i intentar compartir aquests records amb vosaltres i que ja fa dies que em volta pel cap. I és que vull que en aquest bloc s'hi pugui trobar de tot. Començaré tirant enrera gairebé dues dècades, a aquells TV3 primigènia que encara no competia ni amb les televisions privades. Havíem de triar entre TV1, TV2 i TV3. El Canal 33 amb prou feines començava a caminar.

Avui us vull parlar de Buck Rogers al segle XXV. Crec que si el 2007 veiéssim aquesta sèrie americana de ciència-ficció la trobaríem molt antiquada, amb uns efectes especials primaris i un ambient molt setantero. La sèrie es va estrenar als Estats Units el 1979 i es van fer dues temporades, fins el 1981. Està basada en uns còmics dels anys 30. El protagonista és un pilot de la NASA, William 'Buck' Rogers que en un accident pateix un procés de congelació i desperta en el segle XXV amb l'impacte que això representa per ell i els humans d'aquest segle, que han sobreviscut a la sempre recorreguda III Guerra Mundial però amb un nivell tecnològic molt avançat. Aquest és el punt de partida d'una sèrie d'aventures per tota mena de planetes i amb dolents molt imaginatius.


En tinc molts bons records d'aquelles tardes de dissabte de finals dels 80. No em vaig pedre masses de la quarantena de capítols de la sèrie i TV3 va fer alguna reposició un o dos anys després que em va permetre veure'ls tots. La meva germana gran i jo ens imaginàvem que érem Buck Rogers, la coronel Wilma Deering o imitàvem el robot Twiqui -força còmic-. Altres personatges que recordo són la dolenta princesa Ardala, el Falcó -primer dolent i desrés bo- o un vampir interestelar que va fer de dolent malvadíssim en un dels capítols i que va protagonitzar algun dels meus malsons de l'època.


Els protagonistes de la sèrie, Gil Gerard (Rogers) i Erin Gray (Deering), que protagonitzaven l'història d'amor de la sèrie, no els he vist més per la tele ni al cinema i han quedat en la meva memòria inmortalitzats amb aquells monos ajustats que portaven o conduint unes d'aquelles naus espacials a l'estil Guerra de les Galàxies. I és que Buck Rogers és de l'època de La Guerra de les Galàxies o Galàctica. Estrella de Combate. Per cert, algú sap si Buck Rogers es pot trobar en DVD?