Aquest mes de juny el Partit Popularmde Catalunya ha viscut un plàcid congrés regional que ha reelegit el tarragoní Alejandro Fernández com a president per quatre anys més. La història dels populars catalans és un Dragon Khan des de la seva fundació a finals dels anys vuitanta i la cadira de president crema inquilí rere inquilí. Fernández ja fa vuit anys que està al càrrec, i supera la mitjana de permanència de la llarga llista d’antecessors –els darrers, Daniel Sirera, Alicia Sánchez Camacho i Xavier García Albiol– i si compleix el mandat, dotze anys es convertiran en gairebé una eternitat en els paràmetres temporals dels conservadors catalans.
Fernández es va alinear amb Pablo Casado quan aquest va optar
al lideratge del PP després de la retirada de Mariano Rajoy. Quan Casado va
caure en desgràcia a l’enfrontar-se a Isabel Díaz-Ayuso, molts ja li cantaven
les absoltes al polític tarragoní. Se’l situava enfrontat amb Alberto Núñez Feijóo
i fins i tot es va haver d’empassar el gripau de veure com Maria Mercè Martorell,
que no és santa de la seva devoció, era escollida a dit des de Madrid
alcaldable per Tarragona.
Però Fernández és un animal polític i ha sabut jugar a
sobreviure a la selva genovesa. Ha fet passar el PP de Catalunya de ser un
partit amb respiració assistida a superar Vox i tenir quinze escons al
Parlament. I ha escrit un llibre, A calzón quitao –prorrogat per Cayetana
Álvarez de Toledo–, amb el qual ha fet un tour de presentacions per tot
Espanya i s’ha erigit en el gran flagell de l’independentisme català. En alguns
moments de la seva lectura a segons qui li ha semblat una obra de
ciència-ficció política, però a la seva parròquia ha agradat.
Després de ser reelegit amb un 97,51% dels vots president del
PPC, Alejandro Fernández s’ha situat a la graella de ministrables del cada cop
més inevitable Govern Feijóo. La quota catalana. No podem negar que, després d’una
carrera política de gairebé un quart de segle, Fernández s’ho ha ben guanyat.
Article publicat al Diari Ara el 15 de juliol de 2026
