diumenge, d’abril 29, 2012

Maite Montaña: l'atleta de la Torre

Torredembarra ha tingut dos atletes que han participat en uns Jocs Olímpics: Yousef El Nasri (Sydney 2000) i Berta Castells (Atenes 2004 i Beijing 2008). Uns anys abans, una altra atleta torrenca va aconseguir els requisits per participar a Barcelona 1992, però una d'aquelles decisions tan arbitràries com incomprensibles la va deixar fora de l'olimpiada que es disputava a casa nostra. És Maite Montaña, migfondista torrenca que va estar quinze anys a l'èlit de l'atletisme espanyol i té un palmarès més que destacat.
María Teresa Montaña Fernández va néixer l'any 1967 a Barcelona en una família procedent de la Rioja i fins els deu anys va exercir de "pixapina", com ella mateix es defineix, passant els caps de setmana i els estius a Torredembarra. La seva família es va establir definitivament a la vila torrenca quan ella cursava sisè d'EGB i va ser llavors quan va descobrir l’atletisme, de la mà del voluntarisme d'en Josep Maria Bernad i els germans Carme i Josep Maria Cañellas. La Maite va començar a practicar aquest esport com activitat extraescolar al Col·legi Antoni Roig i es va iniciar en les curses populars. Als 12 anys, a Baix a Mar, va guanyar la primera cursa.
La progressió de la Maite Montaña va ser molt ràpida i va anar acumulant campionats de Catalunya i podis als campionats catalans i estatals de les diferents categories. El Nàstic, el club de referència de la zona, la va fitxar quan ella cursava primer de BUP i Joan Rius es va convertir en el seu entrenador. Montaña va esdevenir fixe en la selecció espanyola, des de juvenil, als 14 anys, fins a l'absoluta, coincidint amb noms com Maite Zúñiga, Abel Anton o Fermín Cacho. L’atleta torrenca va saber gestionar molt bé aquesta vertiginosa progressió, combinant la pràctica de l’esport amb l'estudi.
Una de les decisions importants de la seva carrera la va prendre quan li van oferir una beca per anar a la Residència Blume de Barcelona i va decidir rebutjar-la. No volia estar lluny de la família. Reconeix que potser va ser una mica covarda però afirma que no se n'arrepenteix d'aquella decisió. La Maite assenyala que la seva doble condició de catalana i tarragonina no la va afavorir en la seva carrera. Per una banda, el centralisme barceloní es feia notar i, per l'altra, companys i companyes seus de selecció els costava molt entendre la seva doble condició de catalana i espanyola.
De les desenes de victòries i podis de la seva carrera, Montaña es queda amb el Campionat Absolut de Catalunya 1991. Havia promès al seu germà, que havia patit un greu accident i estava a l'UVI, que guanyaria la cursa. I ho va fer. A més va conèixer qui seria el seu marit, en Josep Coch, exnedador i llavors periodista de la SER, que li va fer una entrevista aquell dia. I un últim "detall" d'aquell jornada tan especial: quinze minuts després de guanyar els 1.500 metres va córrer els 3.000 i va quedar tercera. També aquell any va canviar de club, fitxant pel Barça, que va pagar pel seu traspàs i va obrir la porta a nous fitxatges d’atletes per l’entitat blaugrana. Gregorio Rojo era el seu nou entrenador.
Aquell any també va començar a entrenar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat amb l'horitzó dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Maite Montaña era una rara avis i combinava l'entrenament i les competicions amb la feina al Centre d’Educació SOLC, on havia entrat a treballar el 1989, just després d'acabar la diplomatura d’Educació Especial. Més de vint anys després continua treballant-hi. Dedicar-se professionalment a l’atletisme volia dir deixar la seva feina i gairebé no veure la seva família. I aquest salt no el va fer. Tot i això, havia fet els deures per estar a Barcelona 92: havia guanyat el Campionat d’Espanya de 1.500 metres llisos i havia aconseguit la marca mínima. Però la Federació la va descartar en una extranya decisió. Reconeix que aquest fet la va marcar psicològicament, però mirant enrera no s'arrepenteix de res del que va fer.
Fins el 1997 va continuar entrenant tres dies al CAR de Sant Cugat, competint amb els colors del Barça i seguint acumulant victòries i podis. Va provar de fer el salt als 5.000 metres però no ho va acabar de veure clar. Amb trenta anys va decidir que havia arribat l'hora de tenir un fill i va néixer en Nil. Li van proposar tornar a competir, cosa que agraeix molt, però ella ja tenia el cap en la seva familia i la seva feina. Havia dedicat una dècada i mitja a l'atletisme d'èlit i aquest era un capítol acabat. Li queda l’espineta de no haver participat en cap olimpiada ni mundial, però un àlbum farcit de retalls de diari, fotos, dotzenes de trofeus, roba esportiva ben variada testimonien una trajectòria brillant, reconeguda amb premis.
El 1984 ja va ser la millor esportista de la província de Tarragona i l'any 2000 va ser reconeguda com la segona millor esportista tarragonina del segle XX, només superada per Teresa Fusté. Considera que la clau dels seus èxits ha estat el sacrifici, que també ha aplicat en els estudis. I també cuidar-se molt, ja fos amb remeis casolans o amb les mans dels massatgistes, sense fer excesos i corrent molt tècnicament, primant la qualitat per sobre de la quantitat.
Des de la seva retirada ha volgut desintoxicar-se d'aquella etapa tan intensa i la seva relació amb l’atletisme ja estat més aviat col·lateral, col·laborant amb l'UDT i sempre des d'una vessant més enfocada a l'educació especial, la seva professió. Porta vivint setze anys a Roda de Barà, amb el seu marit i els seus dos fills, però la Maite Montaña sempre serà l'atleta de Torredembarra. Ho deia quan començava a competir i ho continua dient ara. I és que va ser al camp de futbol de la zona esportiva torrenca on va començar a entrenar i els carrers de la vila van veure les seves primeres victòries.
Publicat al número d'abril del Diari de la Torre

divendres, d’abril 27, 2012

Un circ i bons vins: dos nous blocs amics

Dos bons amics i companys d'aventures periodístiques han obert blocs. En Sergi Casado ja fa setmanes que m'havia dit que volia entrar a l'arena blocaire i ara ja es pot dir que és oficial. El Circ de Tarragona ens permet conèixer la visió sobre l'actualitat política, social, cultural i esportiva de l’actualitat de la ciutat d'aquest periodista de Móra d'Ebre que viu a la capital tarragonina des de fa dotze anys. La seva trajectòria de més d'una dècada al diari El Punt, a la secció d'Esports i posteriorment a política municipal, el converteixen una veu molt autoritzada. Un bloc molt recomanable perquè l'afegiu a les postres llistes de favorits.
La Ruth Troyano ja fa anys que té un bloc però aquesta setmana n'acaba de crear un al voltant d’una de les seves passions, l'enologia. Vi·moments·persones, un maridatge a tres bandes és un interessant projecte que ens aproparà a personatges del món del vi de les nostres comarques. En coneixerem la trajectòria, però també les seves recomanacions. I el primer protagonista és un bon amic, en Vicenç Ferré, de Mas Vicenç, un jove però ja experimentat enòleg de Cabra del Camp.

dimecres, d’abril 25, 2012

Adéu a Ona Valls

Aquest Sant Jordi 2012 ha estat una gran diada. Els carrers i places del nostre país es van omplir de llibres i roses i els catalans i catalanes vam tornar a fer una demostració que som una nació molt gran. Però al vespre vam tenir una mala notícia per el món de la comunicació de les comarques tarragonines. I plou sobre mullat. Bé, més aviat sobre un terra inundat de pessimisme. Ona Valls (107.6 FM) deixava ahir d'emetre després que l'Ajuntament ho comuniqués als dos treballadors de l'emissora municipal de la capital de l'Alt Camp. Les mostres de sorpresa i rebuig a les xarxes socials han anat in crescendo fins a una protesta aquest dimarts davant de l'emissora.
Precisament quest dimarts hem conegut les raons del govern vallenc per posar punt i final a 14 anys d'existència d'Ona Valls: l'elevat cost de 100.000 euros anuals i l'aposta per les tecnologies 2.0 i la televisió digital. Un comentari molt repetit amb companys de professió és que els governs de la capital de l'Alt Camp mai han cregut en la ràdio municipal. El tancament no és un rampell, sinó el trist final d'un llarg procés,aprofitant la difícil conjuntura econòmica. Només que l'emissora pengés des de l'inici de l'Institut Municipal de Promoció Econòmica (IMPE) i no directament d’alcaldia o d’una regidoria de comunicació és una evidència d'aquesta manca d'aposta pel mitjà des del consistori.
Els darrers anys han estat molt complicats, marcats per problemes tècnics i la manca de suport institucional i també per la professionalitat d'en Lluís, en Ramon i la Montse i el treball dessinteressat d'una trentena de col·laboradors, la clau en aquest tipus d'emissores. Precisament la ràdio ha trobat en internet un aliat que la complementa de forma formidable a través de l'emissió per la xarxa, el podcast i les xarxes socials però cal destinar-hi un mínim de recursos i a Valls no ha estat el cas.
La ràdio municipal viu un moment d'alts i baixos al nostre país. Algunes viuen reduccions radicals de plantilla i altres tanquen, com Ona Valls i alguna de propera també està a punt de baixar la persiana. En canvi, altres com Altafulla Ràdio o Ona la Torre viuen un gran moment. Les dades d'audiència acompanyen i els governs aposten fort per aquest mitjà de comunicació. Precisament Ona la Torre celebra ben aviat els cinc anys d'existència i una taula rodona reflexionarà l'11 de maig sobre la ràdio local i la situació actual. Ben segur que el tancament d'Ona Valls planarà sobre aquesta jornada.

dimecres, d’abril 18, 2012

La monarquia va de baixa

Coincidirem tots que la monarquia espanyola passa per una situació complicada. M'atreviria a afirmar que estem en el pitjor moment del regnat de Joan Carles I. L'escandalós cas d'Iñaki Urdangarín va centrar l'atenció en la monarquia enmig d’una situació de crisi econòmica que afecta la major part de la població espanyola. El cas de l'accident del nét gran del rei fa un parell de setmanes ha accentuat la sensació que la família reial es creu per sobre del bé i del mal, saltant-se la llei que prohibeix als menors de 14 anys utilitzar armes de foc. Però l'escapada del monarca a un safari a Botswana per caçar elefants ha estat la gota que ha fet vessar el got i la taca s'escampa, sense saber fins on arribarà.

La monarquia és una institució totalment anacrònica que només pot mantenir-se en democràcia si manté uns nivells d’exemplaritat i discreció molt elevats. L'exemple més clar són les monarquies del nord d’Europa. El Regne Unit és una altra història. Porten segles ininterromputs de monarquia i les diferències amb l'espanyola són molt importants. Allí es coneix fins el que gasta la reina Isabel II en paper higiènic. Aquí ens amaguen que el rei Joan Carles se'n va a caçar elefants, qui l'acompanya i quan ens ha costat el hobby reial.

Si jo fos monàrquic estaria preocupat. A la dècada dels noaranta el que està passant actualment era impensable. Recorden que li va passar a en Miquel Calçada Mikimoto quan va fer una petita sàtira de la monarquia? Li van acabar tancant la paradeta del Persones Humanes. Els casaments de les infantes i el conte de fades que van vendre de l'enllaç entre Felip i Letizia va provocar un "subidón" monàrquic. Però ens uns mesos la institució reial està perdent popularitat a passes paquidèrmiques. Cada cop més gent ha perdut el respecte al monarca i la seva família i en les xarxes socials hi trobem els exemples més clars. I això passa en el pitjor moment, quan s’acosta inexorablement l'hora del relleu en el tron. El futur rei Felip VI té un paper ben complicat.

Diuen alguns entesos en la matèria que els ciutadans i ciutadanes espanyols no són monàrquics sinó juancarlistes. El problema és que els juancarlistes cada cop són menys i més en una època en què enlloc de la fastuositat dels casaments de prínceps i princeses ens trobem amb gendres reials anant a declarar al jutjat i el monarca caçant elefants a Botswana quan els seus súbdits pateixen la pitjor crisi del seu regnat. El crèdit del 23-F s’ha acabat. Insert coin! Però les monedes ja no són pessetes i, a més, hi surt la cara d’un caçador d'elefants.

diumenge, d’abril 15, 2012

Lo curiós cas de Rasquera

Aquestes darreres setmanes s'ha parlat molt de Rasquera. Més que en les últimes dècades. Potser aquest era l'objectiu que buscava l'alcalde, Bernat Pellissa, quan ja fa un parell de mesos va anunciar que el seu govern habia elaborat un pla anticrisis basat en la plantació de marihuana al municipi, tot i els dubtes legals, i que la seva aprovació la posaria a votació popular. Fins no fa gaire alguns mitjans de comunicació situaven Rasquera al Baix Ebre o la Terra Alta i no a la Ribera d'Ebre, on realment està. Ara, fins i tot a les Espanyes, saben on és aquesta població de menys de mil habitants.

El sí ha guanyat el referèndum sobre el pla anticrisis celebrat l'endemà del Dilluns de Pasqua amb un 56% dels vots, però molt lluny del 75% que demanava l'alcalde per no dimitir. Un llistó molt i alt i poc realista per un batlle que volgués continuar en el càrrec. En les darreres eleccions municipals, Pellissa va aconseguir al capdavant d'ERC un 50% dels vots emesos, mentre que l'oposició, CiU, es va quedar amb un 35% i Progrés Municipal -la marca blanca del PSC-, un 10%. Amb una participació en el referèndum una mica més alta, arribant al 68%, el sí, defensat per l'alcalde ha guanyat sis punts, però l'oposició ha abanderat el no i ha superat el 40%.

L'alcalde encara no ha dimitit i, a més, ha adoptat una posició victimista parlant d’una certa venjança per la seva oposició al magatzem nuclear d'Ascó quan era president del Consell Comarcal de la Ribera d'Ebre. Ja abans havia denunciat pressions polítiques i policials per evitar la plantació de marihuana al poble i que la detenció de la responsable de l'Associació Cannàbica no va ser casual. També es va donar de baixa d'ERC per, segons ell, despolititzar el tema. Va voler centrar tota la pressió mediàtica sobre ell i convertir el referèndum en una mena de plebiscit.

Pellissa s'ha posat ell mateix en un cul de sac i ara es veu obligat a dimitir per aquesta alta expectativa de vot que s'havia autoimposat, tot i que no ho farà inmediatament i tampoc l'acompanyarà la resta del govern, tal com semblava que preveia en un principi. L'oposició, a més del rebuig frontal al projete cannàbic, ha denunciat la mala gestió municipal dels darrers anys i recorda l'alt endeutament del petit municipi. El que ningú li podrà retreure a l'encara alcalde de Rasquera és que no s’ha esforçat i fins i tot sacrificat per posar Rasquera al mapa.

dijous, d’abril 12, 2012

Servi de Semma: una novel·la tarragonina de Setmana Santa

Un llibre m'ha acompanyat aquesta Setmana Santa i he de reconèixer que ha estat la lectura ideal: una novel·la de romans i amb passatges bíblics, Servi de Semma. Són gairebé 500 pàgines però me les vaig agafar amb carinyo. El llibre l'ha escrit en Xavier Maymó, un altafullenc-barceloní-andorrà amb qui he compartit algunes nits de cap d'any. Ignorava totalment aquesta feceta de novel·lista d'en Xavier -ja n'ha escrit tres- quan em va arribar un mail de l'Ivan, de 9mk i es va oferir a enviar-me un dels 800 exemplars que han editat de Servi de Semma. Em vaig comprometre a escriure una entrada al blog quan l'acabés i aquí la teniu.

M’agrada la novel·la històrica i encara més si hi ha romans pel mig. Fa una dècada i mitja vaig disfrutar molt llegint Jo, Claudi i Claudi el Déu, de Robert Graves. Dues novel·les imprescindibles i que es desenvolupen en gran part en la mateixa època que Servi de Semma. La Plata de Britània, Memòries d'Adrià, L'última legió i El somni de Tàrraco són altres títols que he llegit que estan ambientats en difents èpoques de l'antiga Roma. El llibre de Maymó és tan recomanable com totes aquestes, però té un plus especial que és que passa a casa nostra, entre Altafulla i Tàrraco, amb episodis a Roma i Judea.

Servi de Semma és una novel·la monumental, amb històries d’herois, antiherois i personalitats complexes que et mantenen enganxat a les seves pàgines, però també ens descriu com era la vida a les ciutats romanes, els costums dels patricis i els plebeus o el dia a dia a les legions que batallaven contra els bàrbars. I una darrera raó de perquè aquest llibre és un regal interessant per aquest Sant Jordi: la novel·la recorda amb molta versemblança una llegenda de les nostres terres que manté que a Jesucrist el van crucificar soldats procecents de Tàrraco. L'editorial andorrana ha distribuït exemplars per les llibreries tarragonines. No teniu excusa!

dimarts, d’abril 10, 2012

Poli dolenta, poli tonta

Fins ara havíem tingut algunes pistes sobre quin seria el tarannà de la nova delegada del Govern espanyol a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna. Però en una entrevista a la COPE aquest divendres, De Luna es va desmelenar i va erigir-se com la nova virreina de Catalunya, la vigilant de les essències pàtries espanyoles més ràncies, i una digne sucessora de Julia García-Valdescasas, que va ocupar el mateix càrrec durant gran part del Govern Aznar.

Sembla que el PP català ha reservat a De Luna el paper del poli dolent, mentre que Alicia Sánchez Camacho intentarà ser la poli bona, amb accions com la que ha anunciat de negociar directament amb el govern espanyol el nou pacte fiscal. Per contra, la delegada del Govern serà l'encarregada d'anar fent pam-pam als culets dels qui tinguin pensaments independendentistes i amenaçar amb un cop de bastó més fort als qui passin a l'acció -penjar estelades als balcons d’Ajuntaments i oblidar-se de l'espanyola-.

El problema és que sentint les bajanades que va ser capaç de dir aquesta dona en uns pocs minuts d'entrevista potser ens trobarem amb una poli tonta que ens oferirà "grans tardes de glòria" els propers anys. No oblidem però que aquest personatge és la màxima respresentant del govern espanyol a la colònia catalana i qui mana les forces de l'ordre. Ara està parlant però potser aviat passarà a l'acció.

diumenge, d’abril 08, 2012

Generació Bòsnia

Aquests dies fa vint anys que va començar la Guerra de Bòsnia. Va ser un conflicte bèl·lic que va marcar la meva generació, la que vam ser els que vam entrar a l'adolescència amb l'esfondrament dels règims comunistes de l'Europa de l'Est i vam veure com els Estats Units s'erigien en el gendarme mundial. L'exemple més clar d'aquest nou ordre mundial va ser la Primera Guerra del Golf(1990-1991): Irak va traspasar la línia roja amb la invasió de Kuwait i va encaixar un severíssim correctiu. El d'inicis dels noaranta era un món unipolar, amb un URSS desmembrant-se i una Xina que encara estava una mica verda.

La Guerra de Bòsnia ens va descol·locar. Un conflicte bèl·lic al cor d'Europa! El cruent setge de Sarajevo omplia gairebé diariament els noticiaris de 1992 en endavant i les imatges dels camps de concentració serbis ens van impactar. Era una guerra a tres bandes, amb serbis, musulmans i croats enfrontats en diversos fronts, amb canvis d'aliances i jocs d'equilibris complicats d'entendre per nosaltres. Els serbis els dolents i els musulmans, els bons. I els croats? Ho volíem simplificar però el que passava als Balcans era molt complicat, amb molts grisos.

La massacre d'Srebrenica, un genocidi que va acabar amb la vida de 8.000 musulmans l'any 1995 va ser el punt més àlgid de tres anys de conflicte i de neteja ètnica. Vam poder veure també la inoperància de la Unió Europea i van haver de ser els Estats Units qui van treure les castanyes del foc amb els acords de Dayton de novembre de 1995. La Guerra de Bòsnia es va tancar en fals i el 1999 altre cop es van repetir les imatges de morts, violacions, desplaçats i neteja ètnica a la Guerra de Kosovo. El mosaic d'estats en què s'ha convertit el que fins el 1991 era Yugoslavia segueixen sent unes brases que encara fumegen.

Fins fa pocs anys no han pogut ser portats davant la justícia els principals cabdills serbis de Bòsnia, Radovan Karadzic i Ratko Mladic. El president serbi, Slobodan Milosevic va morir en estranyes circumstàncies a la presó. Les seqüeles d'aquells anys de conflicte continuen pesant molt a Bòsnia-Herzegovina ja sigui en la memòria de la ciutadania o en les mines antipersones que encara hi ha escampades pel seu territori. En la nostra consciència queda fins a on poden arribar els fanatismes, ja siguin religiosos o nacionalistes radicals: dues guerres molt cruentes, centenars de milers de desplaçats, violacions en massa i més de 100.000 morts.

dimecres, d’abril 04, 2012

Tracem la línia

La vaga general del 29 de març de 2012 ens ha deixat a la retina imatges de multitudinàries manifestacions pacífiques per les principals ciutats catalanes, però també contenidors cremant, llançament d'objectes a les forces de l'ordre i agressions tan inexplicables com brutals, com la patida per un treballador de l’Estació de Sants. Tot se'ns barreja en aquesta societat en què vivim, cada cop més complexa. Però hem de ser capaços de destriar el malestar davant d'un sistema cada cop més injust del vandalisme més salvatge, de les conductes criminals, de la violència per la violència.

És aquesta violència que es manifesta en qualsevol concentració important de persones al centre de Barcelona i que es comença a estendre per la resta del territori català. Ja poden ser manifestacions pels drets laborals, contra el canvi climàtic o de celebració d'un títol del Barça. La història sempre és la mateixa i va in crescendo. Aparadors trencats, mobiliari urbà destrossat, contenidors en flames… La preparació i l'organització d’aquests grups arriben a un nivell molt elevat. Cremar desenes de contenidors no es fa amb mistos i encenedors i desbordar les forces de l’ordre tampoc és tasca fácil.

A Tarragona també vam viure dijous passat una manifestació històrica, però també vam experimentar trencaments de vidres de seus de partits i crema de contenidors. Pel matí a Reus ja hi van haver destrosses. La factura d'aquests desperfectes, d'unes quantes desenes de milers d'euros, l'acabem pagant tots i totes, en un moment que les arques públiques no travessen, ni de bon tros, un bon moment. En resum, és llençar-se pedres contra la pròpia teulada, com ho és també l'actual sistema judicial, que fins ara s’ha mostrat totalment ineficaç davant d'aquests individus, que els surten molt barats els actes criminals que perpetren.

El que s'ha de fer és aprofitar al màxim els mitjans tecnològics per identificar aquests individus i que rebin el càstig corresponent. I possiblement també seran necessaris canvis legals, però tampoc no cal passar-se de frenada. S'ha d'evitar però que paguin justos per pecadors i que no hi hagi ombre de dubte que els detinguts i encara més els qui entrin a presó són culpables, perquè llavors es pot entrar en uns situació de desprestigi de les forces de seguretat i el sistema judicial, de la qual només en treuran benefici els verdaders organitzadors dels greus desordres com els de dijous.

La violència urbana genera una certa fascinació en certs grups de gent. Succeïa amb la kale borroca fa uns anys i sembla que torna a passar ara. La lluita pels drets socials i nacionals sempre és legítima, però quan es travessen certs límits s'entra en un espiral de conseqüències imprevisibles. Ens trobem en un moment que hem de traçar una línia clara entre els qui donen suport a deliqüents com els que van veure actuar dijous a les principals ciutats catalanes i els qui els rebutgem frontalment. No valen mitges tintes. Sinó, la reivindicació dels drets socials i nacionals s'acabarà barrejant amb la violència i el vandalisme. I això ho hem d'evitar perquè sinó sortiran guanyant els que ho volen posar tot al mateix sac.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

dimarts, d’abril 03, 2012

Sobre portaveus i polítics

En el TN Vespre de TV3 d'aquest dilluns 2 d’abril he vist una intervenció que m'ha sorprès. En una notícia que tractava el SalouFest (busqueu al voltant del minut 28 del vídeo), hi havia dos inserts: unes era d'una veïna salouenca i el segon es presentava com el del portaveu de l’Ajuntament de Salou, Ramon Tibau. M'ha cridat l'atenció perquè Tibau no és regidor sinó el cap de gabinet de l'alcaldia de Salou, i que durant anys havia desenvolupat tasques de premsa en aquest consistori.

No estem acostumats que els tècnics municipals apareguin fent declaracions als mitjans de comunicació i menys erigir-se en portaveus municipals, encara que siguin responsables de comunicació. Aquesta cultura política del nostre país es contraposa amb la d'Estats Units. Allà el secretari de premsa de la Casa Blanca compareix davant dels periodistes exercint de portaveu del govern nord-americà. Recordeu C.J. Creck, la secretària de premsa de l’Administració Bartlet a la mítica sèrie The West Wing. O els caps de campanya dels candidats atenent i fent declaracions als mitjans, com podíem veure a la pel·lícula Los idus de marzo.

En el món empresarial estem més acostumats a portaveus procedents de l'àrea de comunicació, com és el casa, per exemple, de les químiques del polígons tarragonins. O fa uns dies vam poder escoltar en directe el director de comunicació de Gas Natural, Jordi Garcia Tabernero, intervenint al magazine matinal de RAC-1 per oferir 9.500 euros a uns joves que no tenien diners per acudir a un campionat de robòtica als Estats Units. El cas de Tibau a Salou és un gairebé cas aïllat, junt amb el d'Aurora Massip, que va exercir de portaveu del govern català del 2007 a 2010. Potser en trobarem algun més. Són excepcions en el nostre país, on els caps de comunicació sovint s'estan mossegant les ungles mentre els polítics intervenen fent de portaveus dels governs en situacions difícils.