dissabte, de desembre 30, 2006

El procés de pau a l'UCI el dia que pengen Saddam

L'any 2006 acaba molt mogut informativament. Aquest dissabte 30 de desembre ens aixecàvem amb la notícia de l'execució de l'expresident iraquià Saddam Hussein a la forca. M'ha sorprès la rapidesa del compliment de la pena capital. No sóc partidari de la pena de mort en cap cas. Fins i tot en temps de guerra, perquè recodem que a l'Estat Espanyol es pot aplicar la pena de mort en aquest supòsit. Els dictadors han de morir al llit de la presó. L'eliminació física de Saddam no aportarà res positiu a la greu situació que viu l'Iraq, molt propera a la guerra civil. Tampoc no crec que l'empitjori molt.

El món musulmà té ara un nou màrtir. Tots els páïsos tenen màrtirs. Nosaltres tenim un president de la Generalitat assassinat per un règim assassí com el franquista. Si Lluís Companys no hagués estat mort pel capritx de Franco ben segur no estaria tan ben considerat com ho està ara. Els màrtirs són això: símbols per damunt de la persona.

Però a mesura que avançava el matí ens assabentàvem que hi havia hagut un atemptat de grans dimensions a l'aeroport de Barajas de Madrid. I havia estat anunciat ETA amb diferents trucades. Les imatges de l'aparcament de la terminat T-4 eren de destrucció i caos. I el pitjor de tot: hi havia dos desapareguts. Abans de tot, ens hem de solidaritzar amb els víctimes d'aquest atemptat i condemnar una acte com aquest perquè la violència no és mai acceptable. Les reaccions han estat molt previsibles. Des de l'esquerra abertzale, Arnaldo Otegi afirma que el procés de pau no està trencat tot i l'atemptat, mentre Zapatero anunciava que el diàleg se suspèn. El PP veu reforçada la seva posició i reclama la fi inmediata del procés mentre des del govern basc es demana prudència. Insisteixo: previsible.

Feia setmanes que l'escenari d'avui -el retorn de la violència- es convertia en més factible. L'alto el foc es va declarar el març passat i el procés de pau no avançava amb el ritme esperat i esperable. Estava (o està) empantanegat. A Zapatero li ha faltat valentia i agafar el toro per les banyes. La pressió des del PP i tot el seu món mediàtic és molt forta però un polític de talla (no sabem si Zapatero ho és) ha de saber afrontar aquesta situació, un moment històric. No crec que el procés de pau estigui acabat però si en un estat molt greu. ETA ha fet un avís, amb el seu particular i destestable llenguatge. Recordem que no hi ha hagut un anunci previ de trencament de l'alto al foc. La pilota està al terrat del govern espanyol i de Zapatero. Ningú ens havia dit que el procés de pau a Euskadi seria un camí de roses i avui ho hem vist claríssimament.

El yin i el yang de Tarragona


Fa uns dies es va saber que Xavier Sabaté tornaria a ser delegat del Govern de la Generalitat al Camp de Tarragona i aquest dimarts vinent prendrà possessió del càrrec, que ja va exercir del gener de 2004 al maig de 2006, en un acte presidit pel vicepresident català, Josep-Lluís Carod-Rovira. El nomenament del delegat a Tarragona es va endarrerir més del previst i van circular rumors diversos. El nom de Sabaté era el que sonava amb més força i finalment ha estat l'escollit per Montilla. Sembla que des del PSC tarragoní es va "apretar" força perquè ho fos.

Ja hem pogut veure algunes reaccions. Molt positives per part dels seus companys de partit, però també destraleres de l'alcalde Nadal, afirmant que Sabaté "baixa a la Segona Divisió i el posen a la banqueta". També al blog www.busot.ca no deixen en massa bon lloc la tornada de Sabaté a la delegació del Govern. El portaveu del govern de Tarargona, Joan Aregio, ha expressat una opinió compartida per molta gent i és que "no és positiu" que el delegat del Govern en un territori sigui el màxim responsable d'un partit en el territori en qüestió.

He tingut l'ocasió d'entrevistar Xavier Sabaté aquesta setmana i la sensació que donava era d'estar molt il·lusionat amb poder exercir el càrrec de delegat altre cop. Considera el seu pas de mig any per la Conselleria de Governació com un "doctorat", una "experiència impresionat" i que ja no pot aspirar a res mes. I es conforma amb aquest nou paper dins l'equip que és el govern català. Diu que tothom no pot ser davanter (conseller) i també calen defenses. Un raonament oposat al de Joan Miquel Nadal.

I és que tornem a la historia de sempre: l'eterna lluita entre Nadal i Sabaté, separats per una enemistat gairebé malaltissa. Es tracta de polítics molt diferents. Nadal és un "outsider", baró territorial, "enfant terible", jugador que va per lliure, navegant, carisma. Sabaté és aparell de partit, disciplina, treball de formiga, pianista, exconseller. Les batalles dialèctiques entre els dos són contínues i la política tarragonina de les darreres dues dècades no s'entendria sense ells. Són el yin i el yang. Potser Sabaté està tan il·lusionat amb la seva nova etapa a la delegació perquè Nadal té data de caducitat com alcalde. Però el yin o el yan -per uns és una cosa i pels altres, l'altra- no desapareixerà sinó que es transformarà i seguirà existint. El yin i el yang és una dualitat de forces oposades però complementàries.


FOTO: una moment de l'entrevista que li vaig fer a Xavier Sabaté poques hores després de saber que seria conseller de Governació, el maig passat.

dijous, de desembre 28, 2006

Que ens queda del 2006?

Li queden pocs dies al 2006, un any que a Torredembarra el podríem considerar com el de la consolidació del govern quatripartit, que ja porta dos anys funcionant millor que les altres dues experiències de coalició anteriors, i és molt difícil dubtar que arribarà al final del mandat. Com sempre passa en un pacte multipartit -recordem que va passar amb Santiago Segalà i CiU el 1995, quan va fregar la majoria absoluta-, el PSC rendibilitzarà l'alcaldia exercida per Manuel Jiménez i la projecció pública que està tenint, amb més aspectes positius que negatius gràcies a la feina dels seus escuders. La resta d'integrants del govern hauran de "vendre" molt bé el que han fet per augmentar vots i representació.

Aquest any ha estat marcat pel projecte i l'inici de les obres de remodelació del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font, la principal font -i valgui la redundància- de desgast dels membres d'aquest govern i sobretot de dos regidors, el responsable d'Urbanisme, Ramon Ripoll, i la titular d'Obres i Serveis, Montse Gassull. Ja ho vaig dir i ho tornaré a repetir: és un error estratègic que trobaríem en qualsevol manual polític engegar un projecte d'aquest tipus en el darrer any d'un mandat municipal. És un regal a l'oposició i una manera de perdre vots. També de guanya-ne en altres zones Afortunadament per aquests partits, l'arribada de noves subvencions han pogut rebaixar les subvencions especials als veïns, tot i que s'ha sentat un precedent que veïns d'altres zones del municipi on es portin a terme actuacions d'aquest tipus recordaran als responsables polítics.

Del tram final de l'any ens quedarà la inauguració del Pavelló Poliesportiu Els Caus, conegut també com el minipavelló. Aquesta instal·lació comença a cobrir un dèficit històric en matèeia esportiva que hauria de fer caure la cara de vergonya als responsables polítics torrencs dels darrers 25 anys. La inauguració del Pavelló Poliesportiu de la Zona Esportiva a inicis del proper any acabaran de fer aprovar aquesta assignatura pendent. I anirem a pel notable quan es construeixi la piscina coberta.

El Medi Ambient i Torredembarra sembla que continuen renyits. Acabem l'any amb poques esperances que a Muntanyans II no s'hi edifiqui. La maifestació del 10 de setembre, amb mig miler de persones recorrent els carrers del centre del municipi, va sembrar optimisme entre les desenes d'entitats que aposten perquè aquell racó de Torre quedi sense edificar. Però el temps passa i ni Generalitat ni Estat mouen fitxa i tot indica que no hi ha predisposició a comprar els terrenys. I l'Ajuntament, per molt que alguns ho defensin, no té capacitat per fer-ho. Sembla que la història es repeteix. Primer va ser el Roquer, després la platja del Canyadell i ara, Muntanyans II. Esperem que no hi hagi un pròxim cas.

Els primers mesos del 2007 estaran plens d'inauguracions. Això passa a Torredembarra, a Taragona o a Palau de Plegamans. El Pavelló Municipal de la Zona Esportiva és l'estrella, però n'hi haurà més. No ho dubteu. Els partits van prenent posicions. L'Agrupació Democràtica sembla que és el més actiu, amb un butlletí amb moltes pàgines i color cada més, assemblees i actes al Casal Municipal. Esquerra ha passat comptes amb la ciutadania fent un repàs a la feina fet a al'Ajuntament pels seus regidors i ha tornat a engegar el grup d'opinió, laboratori del seu programa i pedrera de membres de la candidatura. CiU continua la promoció del seu número u a través de "El Mònic". Encara ens resten algunes incògnites que s'han de resoldre en algunes setmanes, com el cap de llista del PP, el del GIT -Santiago Ardèvol és qui té més números però no els té tots-, o que passa amb el VUT o qui serà el cap de llista de l'ADT. Paciència que aviat totes les cartes estaran sobre la taula.

Article publicat al número de desembre del 'Diari de la Torre'

diumenge, de desembre 24, 2006

Bon Nadal a tots!



Estem en aquesta època tan especial que és el Nadal. És moment de recordar quan érem més petits -no ens queda tan lluny- i que millor que evocar el tió. Res de "cagatió" sinó tió. El de la imatge l'he trobat per la xarxa i m'ha recordat una mica el que cagava a casa dels meus avis materns. Semblava inofensiu i de la seva panxa tapada amb una manta de quadres apareixien bons regals. El de casa dels altres avis era una altra història. Impressionava. Venia de la muntanya -de la vinya on l'anava a buscar mon pare-, l'instal·lavem al celler i l'alimentàvem diariament amb tota mena d'hortalisses. No tenia ni nas ni boca ni ulls. Feia respecte perquè era un tronc gegant per a un nen de tres o quatre anys. Cagava, després d'esmolar bé el bastó, tot d'artilugis de xocolata, botifarretes i altres llaminadures com els mítics peta-ceta. I la darrera cagada era una ceba o una patata. Això volia dir que ja havia acabat de fer-nos regals. Fins que vam desobrir que allò era una enganyifa piadosa i que els reis eren els pares... Ens havíem fet grans.

Després de compartir aquests records de fa més de vint anys -Deu n'hi do com passa el temps!- només em queda que desitjar-vos un Bon Nadal a tots.

Parlem de l'AVE. Doncs pugem-hi!


Aquesta setmana i l'anterior hem parlat molt de l'AVE, també dit TGV, el Tren d'Alta Velocitat. La raó ha estat la inauguració i entrada en servei de l'Estació del Camp de Tarragona, coneguda també com Estació de la Secuita o Estació de la Secuita Perafort. És ja una realitat poder anar des d'aquesta estació a Madrid en poc menys de tres hores i a Lleida en mitja hora. Són figues d'un altra paner quan tardes de l'estació en qüestió a Tarragona, Reus, Cambrils o en el meu cas Torredembarra. I no parlem del transport públic, adjudicat tres o quatre dies abans de l'arribada del primer AVE, i que el primer dia va tenir alguns problemes perquè algun conductor d'autobús es va perdre.

Tenia ganes de provar personalment com era aquest servei, suposo que per deformació professional, i aquest divendres, quart dia de l'AVE a Tarragona, vam fer un desplaçament a Lleida amb aquest nou tren. El trajecte fins a l'Estació del Camp de Tarragona el vam fer en cotxe particular i vam poder deixar-lo en un magnífic pàrquing que serà de pagament (gairebé 15 euros al dia), però ara és encara de franc. Tot molt net i molt nou i les hosteses molt simpàtiques. Al seient de classe turista, enmig d'un vagó amb una ocupació que no arriba al 20 per cent -tinguem en compte que són les quatre de la tarda- t'esperen els auriculars per poder escoltar música o la pel·lícula -aquell dia feien "Una navidad de locos"- que em van recordar que fa un any i mig ja havia anat amb AVE des de Sevilla a Còrdoba. També t'oferien la revista "Paisajes". A Preferent i a la màxima categoria "Club", hi ha més "suplements", però llavors t'has de rascar més la butxaca.

En mitja hora escassa et plantes a Lleida. Arribes a una estació molt més antiga, que barreja -cosa que no passa a l'estació del cor del Tarragonès- l'alta velocitat amb els Catalunya Express, Gran Recorregut i un ambient a la Renfe de tota la vida: pantalles que no van, megafonia difícilment audible en segons quines zones i treballadors poc atents que sembla que t'estiguin fent un favor quan et venen el bitllet. Tenim un parell d'hores per submergir-nos en l'ambient nadalenc del centre comercial lleidatà -també la boira i el fred que et cala els ossos- abans de d'agafar l'AVE de tornada per finalitzar aquesta diem-ne experimentació. Ens fan una sensible rebaixa en el bitllet Lleida-Camp de Tarragona i el comboi procedent de Madrid arriba amb una vintena llarga de minuts de retard, cosa que avisen amb insistència per megafonia. Tindrà alguna cosa a veure amb la rebaixa del bitllet? Espero que no. Però aquest retard et recorda que l'AVE també depèn de la Renfe. El vagó té una ocupació semblant al que havíem ocupat a l'anada.

A l'arribada a l'estació de Camp de Tarragona ens esperen unes simpàtiques hosteses que ens entreguen un document per poder reclamar part de l'import del bitllet pel retard. El problema és que la gestió l'has de fer a partir de l'endemà. Tornant cap a Torredembarra hi ha temps per reflexionar. El 1992 l'AVE va unir Madrid i Sevilla. S'han invertit molts diners per fer realitat catorze anys després la connexió de Tarragona -i més endavant Barcelona i la frontera franco-catalana- amb Madrid a través de l'AVE, però les línies de rodalies que connecten la capital catalana amb Tarragona i les Terres de l'Ebre cada dia funcionen pitjor, tot i ser les que utilitzen més gent. La conclusió és clara: alguna cosa no acaba de funcionar.

FOTO: És del Marc Gavaldà, exactament del segon viatge que l'AVE va fer entre el Camp de Tarragona i Madrid el 19 de desembre

dimecres, de desembre 20, 2006

Històries telefòniques

Fa uns dies em va sonar el mòbil. A la pantalla hi havia un número d'aquells de quatre dígits que comença amb un parell de quatres. Vaig respondre. Una amable operadora em va oferir canviar-me de targeta a contracte dins la meva companyia de telefonia mòbil. Li vaig dir que no m'interessava, que gasto molt poc amb mòbil, ja que les trucades de feina les faig des de l'oficina (redacció) i a casa tinc fixe. No li ho vaig dir, però el correu electrònic hi ajuda força a aquesta contenció telefònica. Ella, amb una veu dolça però convincent, insistia com si em volgués convèncer que era de "tonto rematat" no acceptar l'oferta.

Em va arribar a oferir un mòbil nou i li vaig respondre que feia mig any que me n'havien regalat un -Sant Jordi va ser generós-.Va acomiadar-se amb un "Muchas gracias" pero la vaig notar enfadada. Havia fallat. Vaig quedar-me pensant que curioses són avui en dia les estratègies de venda: et volen crear una necessitat que no tens i et volen fer sentir com un "ruquet" si no acceptes l'oferta.

L'endemà m'oferien, també per telefon, a canvi de vint i escaig euros l'origen i la història del meu cognom. Que serà d'aquí a uns dies? Endesa? Gas Natural? La història del meu nom? Qui sap... La qüestió és que no t'agafin amb la guàrdia baixa, com sovint passa amb aquestes estafes a centenars de persones, la majoria d'edat avançada, que perpetren alguns desaprensius delinqüents. Més endavant tractarem un altre tema que dóna molt de si: donar-se de baixa d'un servei. Sovint és una epopeia heroica. Si algun lector té experiència en aquest camp, que l'expliqui.

dissabte, de desembre 16, 2006

La crisi del PP de Tarragona (2)

La crisi que ha patit el grup municipal del PP de Tarraagona ja està resolta. Almenys el primer acte. Dins del traumàtic que és que dos regidors demanin la baixa del partit en què militen i en són representants en un Ajuntament, la crisi s'ha resolt amb una correcció que moltes altres formacions ja firmarien, tot i que les conseqüències i l'abast de les ferides encara estan per veure. El govern, integrat fins ara per CiU i el PP, ni ho ha notat i l'oposició no ha volgut fer sang i ha fet un discurs d'"això no és la nostra guerra" i "no aprofitarem aquesta situació per desestabilitzar" -llegeixis moció de censura-.

La direcció provincial ha demanat a Maria Mercè Martorell i Esteve Ortiz que tornin les actes de regidors i no les han tornat amb l'argument que ja han format part del grup municipal del PP com a independents i ara tornen a aquest estat. El raonament jo el trobo lògic, tot i que no veig tan bé aquest lligam que els dos edils "revoltats" exhibeixen cap a Francesc Ricomà, que es mostra molt dolgut i des de fa uns dies emprenyat. La política les fan les persones pel bé del seu municipi però dins d'uns partits polítics. En el plenari de divendres 22, en què s'han de votar els presupostos municipals, Martorell i Ortiz ja formaran part del grup dels no adscrits -allò que abans es deia grup mixt- i el govern de Tarragona tindrà un quatripartit -Convergència, Unió, PP i els no adscrits-.

Així s'hauran de cobrir els darrers mesos de mandat. Tot indica que no hi haurà problemes perquè tots quatre grups primen la governabilitat i tenen un objectiu comú: que el proper alcalde de Tarragona no sigui el socialista Josep Fèlix Ballesteros. La gran pregunta és que farà Martorell. Hi ha moltes especulacions a nivell dels cercles polítics i periodístics. Sembla que el seu pas a CiU hauria d'esperar al 2011 -els trànsfugues, tot i que aquest no seria un cas estricte d'aquest fenomen, fan molt mal a la vista- i hi ha indicis que està preparant una candidatura independent. Això seria un favor a Ballesteros i un hipotètic tripartit igual que Ciutadans i l'ADMC fan la feina a CiU i el PP. Haurem d'estar molt atents. Les eleccions municipals de Tarragona del 2007 eren fins ata apassionants per gent malalta de la política com jo, però ara ja ha pujat un grau més, amb la possibilitat de vuit candidatures, a l'estil de Torredembarra. El virus s'escampa.

dimecres, de desembre 13, 2006

Afrontar el Nadal

A vegades cal fer una mirada enrera. I he decidit que de tant en tant aniré penjant al blog articles escrits ja fa temps, quan no existia la blogosfera. Ara que s'acosta el Nadal, que millor que una mirada irònica a aquesta època de l'any tan especial. El vaig publicar al mensual "El Mònic" el desembre de 2002.

Afrontar el Nadal

Falten pocs dies per a l'arribada de les Festes de Nadal, un periode que crea diferents estats d'ànim en les persones, que van des d'una il·lusió extrema o fins i tot desenfrenada a un avorriment o cert fàstic, passant per la indiferència a una alegria moderada. Per evitar desequilibris emocionals, a l'hora d'enfrontar-se al Nadal proposo adoptar un dels papers, una de les actituds, que proposo a continuació.

Començaríem pel Nadal religiós. Opció a la baixa. Mitjana d'edat molt gran. Es tracta de no perdre's cap missa, visitar pessebres vivents i fer-ne un a casa amb tot luxe de detalls (caganer amb la cara de Figo i avançar els Reis i els seus corresponents camells cada dia), veure els Pastorets, apostar pels Reis d'Orient i no només passar del Papa Noel o Santa Claus -o com dimonis li diguin a quest vell xaruc- sino aprofitar qualsevol ocasió per criticar-lo. Caldria també realitzar alguna bona obra i fer les paus amb un d'aquells familiars odiats.

En segon lloc trobaríem el Nadal pagà i consumista. La persona que el practica fa arbre de Nadal (com més gran i lluent millor), gasta quantitats inmorals d'euros en menjar i regals per a tota mena de familiars (fins i tot subscriu un crèdit personal per fer front a aquesta despesa insultant) i contribueix a fer pujar la inflació. Adora el Papa Noel i dóna els regals la nit de Nadal. Ignora els Reis d'Orient i diu: "Els regals s'han de donar el 24 de desembre perquè els has de disfrutar durant les Festes. Sobretot els nens". Es veu que la resta de l'any t'has d'amargar. No s'acosta a l'esglesia. Potser té alèrgia al Nen Jesús?.

Odio el Nadal! Aquesta és la frase de la tercera tipologia de la fauna nadalenca. No para de repetir que el Nadal és un rotllo i que l'haurien de suprimir del calendari. Però aquesta actitud no li impedeix no perdre's cap dinar o sopar nadalenc i endrapar com si s'acostés una guerra devastadora. Acostuma a emborratxar-se i llavors repeteix les seves crítiques al Nadal. Només li agrada rebre regals i els que fa són rídiculs.

El millor de Nadal són els sopars de Nadal de la feina! Es tracta de personatges en què el moment culmionant del Nadal arriba una setmana o deu dies abans del 25 de desembre. El sopar d'empresa és el gran dia. Planifiquen com si fos el Desembarcament de Normandia l'abordatge a aquell/a company/a de feina amb el qual tenen somnis eròtics la resta de l'any. El percentatge de fracàs en aquesta ofensiva és elevadíssim. Acostumen a emborratxar-se i a fer coses de les que s'avergonyeixen la resta de l'any, com insultar el cap o ballar, amb un cert índex etílic i amb la corbata de barret, damunt la barra de qualsevol local de nit.

Jo per Nadal treballo! Es disfressen de Papa Noel, de patge del Rei Negre o de Satanàs als Pastorets. Altres están en el Parc de Nadal de torn aguantant hores i hores nens i nenes molt pesats o treballen de sol a sol per fer el dinar de Nadal per una vintena de familiars. Es combina molts amb les dues primeres tipologies, encara que és força complicat.

La millor manera de passar el Nadal és adoptar un d'aquests rols. És millor triar-ne un i no barrejar. Llavors la ressaca pot ser comparable a la que deixa un vi picat de Gandesa i un whisky de garrafa mesclats. I davant de qualsevol dubte, no cal que consulteu el farmacèutic, limiteu-vos a disfrutar del Nadal.

Bon a Nadal i Feliç any nou a tots!

dissabte, de desembre 09, 2006

La crisi del PP de Tarragona

El Partit Popular de Tarragona viu des de fa uns dies una crisi a causa de la baixa del partit de dos dels seus quatre regidors a l'Ajuntament de la ciutat: Maria Mercè Martorell i Esteve Ortiz. Un dels visitants del blog m'ha demanat que analitzi la situació, que posi una mica de llum diu ell. Ho intentaré.

El líder del PP tarragoní els darrers dotze anys, Francesc "Quico" Ricomà", ja fa unes setmanes que va decidir de forma irrevocable no repetir com a cap de llista a les municipals després de ser-ho les tres darreres convocatòries. Aquesta possibilitat ja feiua mesos que flotava en l'ambient tarragoni. Un cop Ricomà ho va fer públic, el partit només va espera cinc dies per fer públic el nom del nou alcaldable, Alejandro Fernández, actual tinent d'alcalde de Promoció Econòmica i número tres les darreres eleccions, a més de vicesecretari de l'executiva provincial i expresident de les Noves Generacions de Tarragona i Catalunya. Un home de partit amb un bon currículum tot i tenir només 30 anys.

Entremig de Ricomà i Fernández hi havia a la llista del 2003 Maria Mercè Martorell, que feia pocs mesos que havia entrat a militar en el PP junt amb un altre dels regidors populars tarragonins, Esteve Ortiz. Martorell portava com a regidora del grup municipal popular del del 1995 i havia guanyat la batalla al president local i fins llavors regidor, Emili Mateu, que havia dit allò de "ella o jo". Durant aquests vuit anys al capdavant de l'àrea de Patrimoni ha potenciat la seva imatge com a successora de Ricomà, tot i que ella no ha reconegut mai públicament que vulgui ser cap de llista. Però aquesta imatge d'"anar per lliure" que en el partit no agradava gens ni mica i la seva candidatura fallida a la presidència provincial del PP el desembre de 2004 li van fer perdre gairebé totes les opcions de ser l'acaldable popular el 2007. En canvi, Ortiz ja ha admès a la premsa que ell apostava per una llista del PP encapçalada per Martorell, tot i que ell havia deixat clar que no repetia i que es dedicaria plenament a la Confraria de Pescadors, d'on és president.

Si els fets no s'haguessin precipitat, un tiquet electoral Fernández-Martorell o Martorell-Fernández hauria estat ideal perquè el PP aspirés a uns grans resultats el maig vinent. Jove, home de partit i de Sant Pere i Sant Pau, més dona, amb més experiència en la gestió municipal i de la Part Alta. Un bon tiquet electoral que ja no serà possible. El PP haurà de moure la pedrera perquè es queda sense tres dels seus quatre actuals regidors per oferir una candidatura atractiva mentre Martorell ha deixat clar que vol continuar en política i pot ser una peça interessant per acabar de quadrar alguna llista. I massa opcions no hi ha.
Continuarà

dijous, de desembre 07, 2006

Marcant tendències

El passat 1 de novembre Torredembarra va afrontar les darreres eleccions abans de les municipals. Les diferències entre uns comicis autonòmics i uns de locals són importants i encara més en un municipi com el torrenc, on hi conviuen diverses formacions independents. Tot i això, és interessant aturar-nos a analitzar els resultats de l’1-N i comparar-los amb els de convocatòries electorals anteriors i intentar preveure el que pot passar el maig vinent. Som-hi doncs.

Convergència i Unió va guanyar les eleccions al Parlament 2006 també a Torredembarra. Aquesta dada és la primera important, ja que la federació nacionalista portava diversos comicis com a segona i fins i tot tercera força al nostre municipi des de la victòria a les municipals de 1999. Van ser 1.484 vots per 1.327 del PSC. Les dues forces van perdre vots respecte el 2003 a causa de l’abstenció, però en percentatge CiU va baixar un inapreciable 0,07 per cent, de 29,71 per cent a 29,64 per cent. En canvi el descens socialista va ser de més de quatre punts: del 30,76 al 26,50.

Això vol dir que CiU guanyarà les municipals. Ni molt menys. Estem parlant d’un terreny de joc molt diferent. Després de l’empat tècnic del 2003, amb un sol vot de diferència a favor dels socialistes, tot sembla indicar que el PSC superarà clarament els convergents, que estrenen un candidat, encara poc conegut, mentre el seu rival rendibilitzarà l’alcaldia exercida durant més de dos anys. Hem de veure en quant s’amplia la diferència que actualment és d’un sol vot.

Totes dues formacions tenen deures sobre la taula perquè Esquerra Republicana s’ha consolidat com a tercera força en l’inici d’aquest nou ccle electoral. L’1 de novembre els republicans van tornar a superar la xifra del 18% de vots, amb 902, són menys dels 992 i el 18,97 del 2003, però més que el 16,71 per cent de les últimes municipals. El millor resultat d’ERC a Torredembarra continuen sent les generals de 2004 amb un espectacular 20,48 per cent, 1.367 vots que els van situar com a segona força política torrenca per sobre de CiU. Esquerra demostra tenir un llindar electoral molt consolidat i un sostre encara no definit. Els resultats del maig vinent dependran de la candidatura que presentin i si són capaços de fer una campanya electoral engrescadota.

El PP va seguir una evolució molt semblant a la del conjunt de Catalunya, amb més de cent vots menys que el 2003 (536 per 665) i dos punts menys de percentatge (10,71 per 12,72). El segon regidor al ple torrenc continua sent una missió complicada però no impossible. Estrenaran cap de llista i la resta de la candidatura també tindrà molta influència.

Iniciativa per Catalunya ha estat l’única força política de Torredembarra que ha guanyat vots, gairebé un centenar, dels 308 del 2003 ha passat a 392, i pel que fa a percentatge, del 5,89 al 7,83 per cent. El segon regidor de l’Alternativa sembla lluny, però el primer està consolidat. No oblidem que el cap de llista torrenc, Lluís Suñé era el número 5 de la candidatura al Parlament.

Ciutadans-Partit de la Ciutadania va recollir 156 vots a Torredembarra, un 3.12 per cent, un percentatge inferior al de diversos municipis dels voltants on va arribar al 5 i el 6 per cent. Una hipotètica candidatura a les municipals ho tindria difícil per obtenir representació per la poca base de sortida i la competència de les candidatures independents que concorreran a aquests comicis i amb les quals comparteixedn molt electorat.

L’abstenció a Torredebarra va ser és alta que en la mitjana de la circumscripció de Tarragona i va arribar al 48,43 per cent. Tenint en compte que la participació als comicis municipals serà entre un 10 i un 15 per cent més alta, l’escenari està molt obert. Les eleccions del l’1 de novembre marquen tendències, però només això, tendències. Hi ha moltes variables que només es donen a les municipals i que s’han de tenir en compte. Acabo amb un exercici de política-ficció. Si els resultats de l’1-N haguessin estat els d’uns comicis municipals, el repartiment de regidors al plenari seria el següent: CiU,6; PSC, 5; ERC, 3; PP, 2 i ICV, 1. Quin panorama tan diferent al de l’Ajuntament actual! I és que hi falten tres sigles. Però és un punt de partida –només això- prou interessant.


Article publicat en el número de novembre de 2006 del Diari de la Torre

dilluns, de desembre 04, 2006

Brillant exercici de política-ficció



Als que ens agrada llegir i tenim poc temps per fer-ho hem de triar mot bé quins llibres comprem. Quan n'acabes un i et deixa un bon regust de boca la satisfacció és encara més gran. M'ha passat amb "Neopàtria", la darrera novel·la d'un dels "Imparables", Héctor Bofill. La política-ficció m'encanta. Sovint la practico de pensament i alguna vegada poso aquestes elocubracions negre sobre blanc. Bofill ho fa en aquest obra de 376 pàgines que entren molt bé. Les cent darreres mel es he polit amb una avidesa gairebé malaltissa aqiest dissabte passat, guardant-me les vint últimes per assaborir-les més lentament, com si d'un epíleg es tractés, durant el diumenge.

"Neopàtria" dibuixa un escenari en aquest moment impensable però que quan acabes el llibre no et sembla impossible: un conflicte bèl·lic a Euskadi, l'exèrcit espanyol espanyol enfrontant-se a ertzaines i milicians bascos. Una balcanització espantosa de la qual en serien els artífexs tan polítics com certs "radiopredicadors" de la Messeta. Però aquest és només l'escenari on es desenvolupa una trama que avança de forma molt correcta i acaba amb un desenllaç molt ben resolt i que et deixa pensant uns quants minuts. En el monent en què ens trobem del procés de pau d'Euskadi, el més difícil des de la declaració de la treva, la novel·la de Bofill adopta uns tons de versemblança partint de l'empitjorament de la situació al País Basc començant per un retorn a la violència per part de la banda ETA o alguna escissió i la tornada de la dreta al Govern espanyol amb nou Aznar -o ell mateix- al capdavant.

Bofill s'ha convertit els darrers anys en un dels grans tótems del sobiranisme català des d'un doble vessant. Com a jurista, argumenta científicament la conversió de Catalunya en un Estat independent dins de la Unió Europea. Com a escriptor, ha creat una novel·la que planteja un procés de secessió d'Euskadi amb tints molt més traumàtics i aprofita per retratar les misèries de la política i els polítics. Ben segur que si algun dels diputats del Parlament el llegeix hi veurà reflectit algun dels seus companys d'escó. "Neopàtria" és una lectura molt recomanable i més si no teniu massa temps per llegir. Endavant.

dimecres, de novembre 29, 2006

Apunts sobre el nou govern

Finalment, després de dies i dies d'especulacions i d'un ball de molts noms, ja sabem els components de l'anomenat Govern d'Entesa. No hi ha hagut masses sorpreses. Una dada a comentar és la manca absoluta de paritat de sexes. Només hi ha quatre dones davant d'onze -comptant el president- homes: tres socialistes i una d'Esquerra. Iniciativa continua aportant Joan Saura i Francesc Baltasar i aparcant la igualtat amb què tant s'omplen la boca. ERC només ha confiant en una dona, Carme Capdevila, i el PSC en té tres, el millor percentatge. Però com jo mai he estat partidari de la paritat per la paritat sinó de la presència de dones i d'homes per la seva vàlua i preparació no m'extendré més en aquest aspecte, tot i que crec que hi podrien haver perfectament més dones a l'Executiu català

Qui són els homes forts d'aquest govern? Pel PSC està clar que Antoni Castells, que veu reforçada encara més la seva cartera d'Economia, és una peça clau, igual que Joaquim Nadal, que manté Política Territorial i Obres Públiques tot i que ja no és portaveu. L'exalcalde gironí ha superat perfectament la crisi del Carmel. Molts en voldrien la recepta. Montserrat Tura segueix en l'Executiu quan fa uns dies semblava més fora que dins. Canvia Interior per Justícia. Les presons són un "marrón", però en mans de Tura es poden convertir en un camp d'acció molt fructífer. Marina Geli continua al capdavant de Salut i els metges catalans ja han posat el crit al cel.

Esquerra ha col·locat el seu bicefalisme dins l'executiu català. Carod és el vicepresident -un càrrec creta especialment per a ell, però que és el mateix gairebé que la conselleria en cap-i Puigcercós el conseller de Governació, amb molta feina sobre la taula: nova llei electoral, nova divisió territorial, relacions amb els Ajuntaments... La tercera via, Josep Huguet, es manté al govern amb una superconselleria de nom complicat però carregada de contingut: Indústria, Turisme, Universitats... Carme Capdevila s'encarrega de Benestar i Família, que també ha canviat de nom -despesa amb el canvi del segell del departament- i Joan Manuel Tresserras és el flamant conseller de Cultura i Comunicació. Un independent sempre llueix i més quan és un dels ideòlegs de la formació.

L'altre home fort del govern és Joan Saura, que ara gestionarà Interior. Dormirà menys i es desgastarà més. Una prova de foc pel líder dels ecosocialistes. Francesc Baltasar continua a Medi Ambient i Habitatge però d'Energia només tocarà les energies renovables. Tornem a la quota socialista perquè dins també hi ha la quota maragalliana, amb l'Ernest "Tete" Maragall com a conseller d'Educació. Seguint una tradició no escrita de fa anys, Agricultura recau amb un representant de les comarques lleidatanes, el pallarès Joaquim. Treball -sense Indústria- és per a una dona, Mar Serna.
Ara toca veure com funciona aquest nou govern tripartit. Perdó, d'entesa. Hi ha sis nous consellers, un altre que torna i una que canvia de cartera. La resta continuen. Almenys ja no hi ha l'Estatut pel mig que entorpeixi l'acció de govern. Les àrees de les conselleries han estat redistribuides i s'han canviat noms, però el resultat final és el que importa. Jo, almenys, estic expectant. Altres ja no donen ni els cent dies de gràcia.

diumenge, de novembre 26, 2006

Montilla com a símptoma


La investidura de José Montilla com president de la Generalitat de Catalunya ja és un fet i ara només resta la protocolària presa de posessió. S'ha escrit molt sobre l'arribada d'aquest polític al lloc més alt de responsabilitat política de Catalunya. Poc té a veure Montilla amb els seus predeecessors, Pasqual Maragall i Jordi Pujol. No és nét d'un dels millors poetes catalans de la història ni té l'aureola del qui porta gairebé mig segle en l'eix polític del país. Ha arribat al càrrec sense fer gairebé soroll. No li ha calgut ni aprendre a parlar bé el català. N'ha tingut prou amb saber jugar les seves cartes i aprofitar les "cagades" dels seus rivals.

Montilla ha obtingut la presidència de la Generalitat després de perdre unes eleccions de forma estrepitosa. Els fets objectius són inapel·lables: el PSC ha aconsseguit onze escons menys que CiU, la vencedora dels comicis, i ha perdut cinc representants respecte el 2003. Però el tripartit ha seguit sumant -tot i retrocedir quatre diputats- i, amb una Iniciativa entregada a la causa del govern d'esquerres i una Esquerra que es repel·leix amb CiU com a pols oposats, tot ha estat bufar i fer ampolles reeditar el tripartit, que ara, per cert, ha canviat de nom.

Poc a poc estem descobrint un Montilla amb uns matisos que fins ara costava de detectar i el debat de la seva investidura en va ser un exemple. Va saber respondre molt bé als durs atacs de Mas, Piqué i Rivera -a aquest últim el va deixar en evidència-. El nou president de Catalunya és un d'aquells polítics que han fet carrera dins els aparells dels partits, treballant moltes hores a l'ombra, un estil contraposat al de Maragall i Pujol. Però és que potser pasades dues dècades de la transició ha arribat l'hora d'aquest tipus de polítics. I l'arribada de Montilla a la presidència de la Generalitat n'és l'exemple més evident.

S'han acabat els polítics terriblement carismàtics. Fa poques setmanes moria el 'Guti'. Pujol està retirat, toi i que no para de fer conferències, i Maragall pot acabar en el consell d'administració de l'Airbus. Ja fa anys que van plegant els grans alcaldes de l'inici de la recuperació democràtica i els substitueixen perfils molt diferents. Ens hi hem d'acostumar. Hem de fer un canvi de xip. A José Montilla el vaig conèixer el juny passat durant uan entrevista i em va semblar igual com l'havia vist a la televisió. Tímid, driblador de preguntes compromeses, un home molt normal, que no imposava com ho feia Pujol. Montilla evolucionarà i potser el del final de la legislatura no tindrà res a veure amb el que veiem ara.
Foto: El dia que vaig conèixer Montilla. En la imatge apareixen els periodistes dels diferents mitjans de comunicació que seguien a Montilla durant la campanya de l'Estatut, a més del conseller Sabaté i membres del gabinet de comunicació del PSC. A la dreta de tot (és casualitat), un servidor.

dimarts, de novembre 14, 2006

La batalla de Tarragona (I)

Reconec que és un títol una mica pretensiós però estic convençut que descriu a la perfeció el que se'ns acosta als que vivim la política tarragonina de molt a prop. Ens trobem en les acaballes de l'etapa Nadal, més de 17 anys de govern de CiU amb un lideratge fort i inequívoc d'un animal polític com és l'encara alcalde de Tarragona. Passi el que passi després de les eleccions del maig vinent, governi Aregio o governi Ballesteros -els he ordenat alfabeticament- la ciutat afrontarà un nou cicle.

Convergència i Unió destinarà moltes energies al seu gran bastió municipal, la ciutat més gran on governa. L'altra gran objectiu serà la conquesta de Barcelona, però a Tarragona hi téuna aventage respecte la capital catalana: que fa anys que manen. I una gran desaventatge: el candidat és nou. Joan Aregio té fama de bon gestor i d'hàbil negociador, de guanyar molts adeptes a la distància curta, però li manca el "salero" de Nadal, que li permet recaptar molts vots als barris de Ponent, el carisma que dóna ostentar l'alcaldia. La presidència de la Diputació passa molt desapercebuda a les grans ciutats, ja que el pes d'aquest organisme es nota als municipis petits i Aregio haurà de submergir-se a les diferents Tarragones.

El rival d'Aregio serà Josep Fèlix Ballesteros. Ja va ser cap de llista el 2003 i ja des del 1983 fins el 1999 havia estat regidor, sempre però escuder de Recasens i Burgasé. Està en canpanya des de l'endemà de les darreres municipals. S'ha patejat barris, passejat recollint farigola, donat sang, subhastat obres s'art, dormit a casa de ciutadans, però el seu gran examen serà el proper mes de maig. Ballesteros cau simpàtic, escolta i promet que quan el PSC mani moltes coses canviaran però costa encara veure'l com alcalde.

El Partit Popular defensarà el paper de tercera força política i buscarà recuperar el cinquè regidor. Francesc Ricomà encara no ha dit que repetirà com a cap de llista, però la direcció del partit a Catalunya té clar que és la millor opció. Després de les eleccions al Parlament el PP de Tarragona ha volgut marcar el territori amenaçant amb trencar el pacte amb CiU que dura des del 1999 i que els permet "tocar poder" en una de les principals ciutats catalanes. Diuen que se senten humiliats i menyspreats pel seu soci de govern. És una crisi real o és un foc d'encenalls? Crec que el PP necessita mantenir-se el govern i CiU no acabar el mandat amb minoria.

Esquerra i Iniciativa són les altres dues protagonistes de la història -amb permís Ciutadans de Catalunya i alguna altra candidatura independent de darrera hora- i els seus regidors poden ser decisius per la formació del govern. Sergi de los Ríos és molt diferent al seu antecessor, Xavier Almagro, i l'oposició tranquila dels darrers mesos pot donar fruits. El seu sostre electoral encarà està lluny i el tercer i fins i tot el quart regidor no són una utopia. Iniciativa té una papereta més complicada, ja que Dolors Comas, candidata les tres darreres convocatòries electorals, tenia un carisma innegable que Lluís Balart no posseeix. L'impuls dels ecosocialistes a nivell català pot ajudar a mantenir els dos regidors actuals.

divendres, de novembre 10, 2006

Una trilogia imprescindible


Deixarem que els tres integrants del nou govern català s'acabin de posar d'acord en els "serrells" que queden per tancar i que la mala llet -més que comprensible- que hi ha a Convergència i Unió i alguns sectors propers a Esquerra vagi reduint-se. En quinze dies tindrem el Parlament constituït, Montilla investit i el govern constituït. Us recomanaria que aquests dies aprofiteu per llegir o rellegir la trilogia de Ferran Torrent que va començar amb Societat limitada, va continuar amb Espècies protegides i ha acabat fa unes setmanes amb Judici final.

Jo vaig acabar de llegir el darrer llibre de la trilogia no fa mases dies i em va quedar un molt bon regust de boca. Pels que encara veuen en la política grans dosis de noblesa la darrera obra de Torrent és ideal per acabar amb imatges distorsionades o antiquades. L'acord d'Esquerra per reeditar el tripartit amb un polític d'aura clarament espanyolista al capdavant és un joc de nens al costat dels ficticis moviments dels nacionalistes valencians en la política d'aquest país. En aquests llibres no només trobareu política, sinó també una aproximació al món del futbol i a les ambicions misèries humanes, que acaben movent el món. L'escriptor de Sedaví ha evolucionat molt des de No emprenyeu el comissari i cal fer una parada i fonda a Gràcies per la propina, passant abans per les novel·les protagonitzades per Héctor Barrera i Toni Butxana. Aquest darrer torna a fer de detectiu a Judici final.

El darrer llibre que he acabat és un altre, En el nombre del cerdo, de Pablo Tusset. Em va agradar molt la primera novela d'aquest autor, Lo mejor que le puede pasar a un cruasán, que vaig llegir en aquell trascendental agost de 2002 i tenia moltes esperances en aquesta nova obra. L'he trobat original, amb uns girs de la trama molt ben trobats i un final d'aquells que et deixa pensant durant uns minuts i repassant les 400 i escaig pàgines anteriors. El retrat que fa d'un poble aïllat a la muntanya com és el fictici San Juan de Horlá és genial i va aconseguir traslladar-m'hi i viure les aventures del protagonista com a pròpies. Són aquells moments irrepetibles que t'ofereix la lectura i em sap greu que molts s'ho perdin.

dimarts, de novembre 07, 2006

Una nova llei electoral

El que està passant des que diumenge Esquerra Republicana va decidir fer president de la Generalitat el socialista José Montilla tot i tenir onze escons menys que el convergent Artur Mas només confirma que Catalunya necessita una llei electoral pròpia. Aquest era un dels objectius del primer govern tripartit que no es va poder complir, no sé si a causa de l'avançament electoral o per manca de voluntat d'entesa entre els partits polítics catalans. O les dues coses.

En les primeres eleccions al Parlament, el 1980, es va aplicar la mateixa llei que a l'Estat i en les convocatòries següents amb les victòries de Jordi Pujol per majoria absoluta l'encàrrec d'una nova llei electoral pròpia per al nostre país va quedar desada al fons del calaix. Des que el 1999 Maragall va guanyar per vots i no per escons, situació que el 2003 es va repetir, aquest tema ha tornat a primera línia, però es resol.

Quina llei electoral necessita Catalunya? Als socialistes i Iniciativa els aniria bé que l'àrea metropolitana tingués més pes en escons, mentre que a Convergència i a Esquerra els afavoriria més que la resta de territori continuï tenint pes. S'ha de trobar el punt mig. Hi ha desenes de models sobre la taula del Departament de Governació. Un sistema mixte majoritari-propocional seria una bona opció. Un diputat per cada comarca o millor, districtes que tinguessin en compte el pes demogràfic -algunes comarques molt poblades es podrien dividir en més d'un districte electoral- i la resta d'escons es podrien escollir a través d'una llista única de tot el país o per províncies -millor vegueries, si algun dia les veiem-.

El president de la Generalitat l'han d'escollir els parlamentaris o directament els ciutadans? Hem de passar d'un sistema parlamentari a un de presidencial o semi-presidencial? Pot un candidat amb poc més d'una quarta part dels vots emesos convertir-se en president -Mas en té poc més d'un de cada tres vots- o hem de buscar una segona volta on els ciutadans escollissin entre els dos caps de llista més votats? Aquest és un segon aspecte de la nova llei electoral catalana a tenir en compte després de les opinions de molts ciutadans que qüestionen la legitimitat que no legalitat del futur president Montilla.

Hem d'obrir una reflexió. I l'han de fer partits i societat. Jo aniria més enllà i obriria el gran meló. Per què les llistes han de ser tancades i bloquejades? Els aparells dels partits polítics són massa forts, eliminant el debat intern i les veus discordants, i afebleixen la democràcia i la converteixen en una partitocràcia. Ciutadans-Partit de la Ciutadania defensa les llistes obertes i és potser l'únic punt en què coincideixo amb aquests personatges. Crec que les llistes obertes seriaen una manera molt efectiva per lluitar contra l'abstenció creixent. Estan disposats els partits a assumir aquest repte o ja els va bé aquesta participació a les eleccions que cada vegada tendeix més a la baixa?

dilluns, de novembre 06, 2006

El dia després

El dilluns 6 de novembre passarà a la història com un dels més intensos d'aquest país. El dia després del sí d'ERC a la reedició del tripartit ha estat ple de reaccions més que per part dels representants polítics dels ciutadans, el poble -no m'agrada el terme societat civil-. Anant més enllà de les previsibles campanyes contra el Tripartit II engegades per CiU, hi ha un sector molt gran de població que està en estat de xoc després de la decisió d'Esquera de fer president Montilla. Militants i votants d'ERC en els quals pesa més el component nacionalista per sobre del progressista estan maleïnt de forma furibunda la decisíó de l'executiva republicana i a l'entorn convergent l'emprenyamenta és majúscula.

Posem-nos a la pell d'Artur Mas. Ha de ser molt dur haver guanyat per segon cop les eleccions al Parlament i encara de forma més clara que el 2003 i quedar com a cap de l'oposició. Artur Mas continua per ara al capdavant de CiU -hi ha qui recorda que Miterrand es va convertir en president de França al tercer intent- però hi ha alguna alternativa a l'actual líder? Dins de CiU s'ha d'obrir un debat sobre les raons que els han deixat en només 48 escons quan les previsions estaven per sobre dels 55.

Anem ara al nou govern tripartit, que ens volen fer-lo anomenar "d'entesa", perquè la seva formació està evolucionant de forma molt ràpida. Jo encara tenia ahir diumenge alguns dubtes sobre que aquest acord arribés a bon port. Ara no en tinc cap. Està dat i beneït. Esquerra ha fet una aposta estratègica per mantenir CiU a l'oposició per intentar guanyar terreny a la principal força nacionalista catalana amb l'excusa de no posar en perill la cohesió nacional amb "fronts" de cap mena i seguir deplegant polítiques socials. Aquest dilluns hi ha hagut protestes a la seva seu i els mitjans de comunicació van plens de missatges en contra del nou tripartit i en especial de la decisió d'ERC.

José Montilla serà el proper president de la Generalitat. Carisma en té poc. Diuen que el càrrec et dóna un plus de carisma. De Truman ningú en donava un duro (o centau) i va acabar tirant la bomba atòmica. Veurem com es desenvolupa Montilla en la presidència de la Generalitat. Maragall era un "outsider" del PSC, però Montilla controla l'aparell de Nicaragua i tindrà el partit cohesionat al seu darrera, però amb Ciutadans intentant esgarrapar-li més vots amb l'argument que governa amb independentistes que oprimeixen els que parlen en castellà. Iniciativa suma Interior a les seves competències. Tinc ganes de veure Joan Saura fent de Montserrat Tura! Una cosa és ser conseller de Relacions Institucionals i Participació i l'altra manar els Mossos d'Esquadra.

Ens queda saber la composició completa i definitiva del Tripartit II. Sabem el president i que només hi haurà un vicepresident, Carod-Rovira. Saura guanya Interior i també continua Baltasar. Puigcercós assumeix Governació i Bargalló -tot i que hi ha altres alternatives- apunta a Cultura. Carme Porta i Jordi Portabella podrien ser els altres consellers republicans. I els consellers socialistes? Continuaran Castells, Nadal i possiblement Geli. Que en faran de la Tura, que es queda sense Interior? A Justícia? El secretari general de l'UGT, Josep Maria Ávarez sona molt fort per a Indústria. A veure com acaba tot.

Tripartit, segon plat

La veritat és que aquest bloc no serviria massa per seguir la campanya electoral. He penjat un parell d'articles i el darrer datava del 21 d'octubre. Al Més Tarragona he publicat un parell d'articles -els dos primers dilluns de campanya-. Aquesta cursa electoral l'he seguit més a prop que mai des de la meva posició de director d'un diari gratuït que distribueix 15.500 expemplars en una ciutat com Tarragona. Ha estat cansada, al final una mica agobiant pels nervis existents a les diferents formacions, i aquest diumenge he arribat després de tres dies pel Pirineu escoltant aCatalunya Informació la decisió d'Esquerra d'optar pel Tripartit II i refusar l'oferta de pacte de CiU.
No entraré a explicar la meva posició personal com a votant l'1 de novembre. Estic sorprès per la rapidesa com s'han precipitat els esdeveniments -avui a la nit en parlava amb un veterà militant d'ERC de Torredembarra- i coincidíem en què alguns peça no acaba d'encaixar. Les eleccions van ser dimecres passat, no cal arribar a la vigília de la sessió d'investidura sense un acord tancat, però hi ha un terme mig: tota aquesta setmana podia estar dedicada a la negociació a diverses bandes. Tan clar ho tenen Esquerra i el PSC? Iniciativa ho havia deixat molt clar, però ERC havia desenterrat l'equidistància. Per això tanta feina? I els socialistes estan disposats a tornar a tenir "los independestistas de Roviretxe" al Govern català amb tot el que comporta a nivell estatal?
I CiU? Aquest diumenge sembla que estiguin en estat de xoc. Si les negociacions arriben a bon port i els serrells del Tripartit II es tanquen el panorama és decebedor pels convergents. Artur Mas -de que li va servir anar a Madrid a parlar amb Zapatero- dubto que pugui optar per tercer cop a la presidència de la Generalitat i no es pot descartar la retirada de la política activa del guanyador de les dues darreres eleccions al Parlament. Qui serà el successor? Duran? Lluites intestines a la federació? Uffff
Com serà el Tripartit II? Sembla que no hi haurà conselleria primera. Sí dues vicepresidències, una pel Carod i una altra pel Saura. Una macroconselleria pel Puigcercós i Bargalló recol·locat a Cultura i la Simó o alguna altra dirigent republicana també al Govern. També estarà Miralles (EUiA) al nou executiu? Em sembla que estic fent massa política-ficció. Com en tants fitxatges de futbolistes que han acabat en no res per cupla d'uns serrells de la negociació, qui diu que amb el Tripartit II no pugui passar el mateix? Jo encara no donaria Montilla com a proper president de la Generalitat, tot i que té molts números per ser-ho. Però no tots.

Tots són polítics

Torredembarra va viure el 2003 una eclosió de formacions polítiques independents -enteses com a candidatures que no depenen de partits amb representació parlamentària- que es van presentar a les eleccions i van obtenir regidors al plenari. En aquests tres anys i mig hem vist com uns pactaven amb uns, els altres amb els altres i altres amb tots. Són peces que es poden encaixar en llocs diferents. Falta poc més de mig any pels comicis municipals i estem en plena efervescència política per acabar de lligar noves candidatures amb un protagonisme important d'aquests grups.

En tenim una que és l'Agrupació Democràtica Torrenca (ADT), que es va presentar el juliol en olor de multituts, va quedar adormida un parell de mesos llargs i va reaparèixer aquest octubre amb un nou número del seu butlletí. Amb una portada impactant -la reproducció de part del cos humà- continuent venent el missatge de que són "una cosa diferent", la veu dels que fins ara no tenen veu. I una idea que repeteixen molt és que no són polítics. Ho sento, però no hi estic d'acord. Des del primer moment que es postulen per presentar-se a unes eleccions ja són polítics. I ho són per una raó molt simple: fan política. Aquesta paraula s'ha devaluat molt els darrers anys i potser per això volen esquivar el que no és obvi.

A dins de l'ADT veiem un conglomerat de gent diversa, amb membres de candidatures del 2003 de l'Agrupació Democràtica Municipal o de Vilatans Units per Torredembarra i persones que fins ara no s'havien definir políticament. El futur del VUT continua a l'aire. La possibilitat que agafa més cos és el retorn a la casa mare, d'allà on van sortir, i que Octavi Solé ocupi un lloc destacat a la llista de CiU. Les ferides es poden haver tancat. Haurem d'esperar uns mesos. També el futur de Maria Dolors Toda i Joan Carles Crespo està a l'aire. Tots dos van deixar l'ADMC i ara són regidors del grup mixt. Hi ha més d'un que diu que Toda serà la cap de llista de l'ADT. Crec que seria molt negatiu per aquesta formació ja que perdria aquesta aureola de novetat.

L'altre grup independent, el de tota la vida, el GIT, continua amb un hermetisme absolut sobre qui serà el seu cap de llista. Continaurà sent Celestí Salort, que buscaria un récord en la democràcia municipal catalana -32 anys com a regidor-, o cedirà el lloc a Santiago Ardèvol, que el podríem considerar un dels regidors revelació de l'actual mandat. Només ho sap una persona.

Esquerra Republicana ha presentat oficialment el seu cap de llista, Gerard Ciuró, apadrinat pel seu antecessor i exconseller primer. Després del fort debat intern els republicans tanquen files entorn el nou alcaldable, que no és un desconegut per la ciutadania tot i que ha de pujar els índexs de coneixença. Una cosa ha deixat clara l'alcaldable republicà: vol incorporar independents a la seva llista. A ERC li ha anat bé sempre incloure a la candidatura persones que no tenen "carnet" per ampliar el seu sostre electoral. CiU continua promocionant el seu cap de llista, Daniel Massagué, amb el diari 'El Mònic' com a gran plataforma. El veiem a tot arreu. Ara li queden sis mesos per acabar de presentar-se com un candidat que torni CiU al lloc preeminent de la política torrenca que ha ocupat durant molts anys.

La missió és molt complicada, ja que el candidat socialista, Manuel Jiménez, rendibilitzarà -veurem en quin grau- l'alcaldia exercida durant més de dos anys. El 2007 pot marcar el canvi de cicle en la política torrenca. El PP prepara el relleu en el primer lloc de la llista per després dels comicis al Parlament i Lluís Suñé tornarà a liderar el projecte de l'Altenativa Baix Gaià, que aquesta vegada ja no podrà disposar del plus de novetat i una certa aura independent després de consolidar-se com un dels "barons" d'Iniciativa al Camp de Tarragona. Tots aquests de què he parlat en aquest article són polítics, no professionals, però polítics i si algun grup de persones, seguint la tradició torrenca, s'anima a fer una nova candidatura independent també esdevindran polítics.
Publicat al Diari de la Torre en el número d'octubre

dissabte, d’octubre 21, 2006

Reflexions sobre el debat

Fa masses dies que no escric al blog però després del debat dels cinc presidenciables a TV3 que, de forma gairebé heroica, me'l vaig empassar tot ha arribat el moment de fer alguns comentaris. Dos eixos van centrar les estratègies dels candidats: el balanç del govern tripartit i dels anys anteriors d'executiu convergents i les aliances postelectorals. Aigua clara no em vam treure. Enmig es va parlar de propostes socials, una mica d'infraestructures i seguretat i sobretot d'immigració. Fins i tot es va parlar de fer un altre debat monogràfic sobre aquest darrer tema.

Per a mi el vencedor del debat va ser Artur Mas. Era qui tenia més a perdre perquè va primer a les enquestes i els altres presidenciables en algun moment o altre l'atacarien (i el van atacar). Potser, tal com va dir Piqué, en alguns moments va oferir una imatge de supèrbia, d'estar per sobre del bé i el mal perquè "sóc el millor". Mas surt reforçat, no com l'altre aspirant a la presidència de la Generalitat, José Montilla, que gairebé no va entrar en el cos a cos amb el seu gran rival i li va costar entrar en el debat. Va intentar defensar la feina del tripartit i va avisar els pactes secrets CiU-PP . La màxima energia la va gastar criticant la mala gestió de Mas quan era conseller en cap i el va acusar de deixar la Generalitat endeutada fins a les orelles. Montilla ha de millorar sinó li costarà remuntar al candidat dels socialistes.

Més moderat, sobretot en el primer tram del debat, va estar Carod-Rovira que va semblar el més centrat dels presidenciables. El líder d'ERC sempre que va poder va fer una crida a assolir pactes de país i mirar la política amb més de quatre anys vista i va defensa, evidentment, la tasca del tripartit. Josep Piqué va estar més vehement que mai, repartint estopa a tort i a dret. Primer van rebre Saura i Montilla i ja al final Mas va rebre un atac frontal i el va acusar de supèrbia. Amb Carod va trobar les seves afinitats en el camp de l'agilització dels tràmits per crear empreses. Finalment, Saura va erigir-se com el gran defensor del tripartit, més que Montilla i Carod, i va entrar en el cos a cos amb Mas i també Piqué. Era l'únic que no portava corbata i va exercir de líde d'esquerres fins i tot en aquell gairebé tòpic que diu que no s'han de baixar els impostos si ets d'aquesta banda de l'arc parlamentari.
Queda clar que l'escenari polític continua molt obert. Aquest debat no crec que hagi canviat massa les tendències de vot -gairebé no passa mai- però pot haver consolidat algunes posicions. Propostes noves no en vam poder sentir gaires i tampoc no es va aclarir cap a on aniran els pactes postelectorals -tampoc no passa ni ha de passar mai-, però va ser un espectacle televisiu amb alguns moments intensos i gairebé estelars.

dijous, d’octubre 12, 2006

Agressions en campanya

Un acte del PP amb Acebes de gran protagonista ha tornat a acabar amb greus incidents. Ha estat a Martorell i les conseqüències no han tardat a produir-se. És condemnable succeeixin aquest tipus de situacions, amb crits, insults i agressions incloses, però és molta la gent que, amb la boca petita o no tant, afirma que els dirigents populars "s'han buscat" situacions com aquestes. Jo no arribaria dir tant però si que considero que l'actual direcció del PP està creant un caldo de cultiu que genera situacions tan greus com la viscuda dimarts en aquesta població barcelonina.

Mentre el PSC ha expulsat el primer secretari de les Joventuts Socialistes de Martorell per estar implicat en els incidents, el PPC no ha emprès cap acció contra el seu secretari d'organització, Xavier García Albiol. Aquest dirigent se l'ha pogut veure en un video agredint a un dels manifestants. Els mitjans de comunicació suquen pa en una situació com aquesta, jugant a favor d'una banda o una altra. És curiós, però, que l'únic represaliat pels incidents de Martorell sigui un dirigent socialista quan sempre s'assenyala l'independentisme radical català com el gran instigador dels atacs al PP.

La campanya electoral encara no ha començat i la cosa està molt calenta. Estem entrant en una espiral perillosa i alguns, inclòs Pasqual Maragall, ja parlen de feixisme, una paraula que acostuma a sortir de forma sovint una mica gratuïta. Cal una anàlisi més profunda abans de fer aquest tipus d'afirmacions. I una altra reflexió, dirigida als militants i dirigents del PP, víctima aquesta vegada d'un episodi tan condemnable: poden Carod-Rovira o Puigcercós fer un acte polític a Madrid sense posar en perill la seva integritat física? Com diuen els castellans: "En todas partes cuecen habas".

dijous, d’octubre 05, 2006

Les eleccions ja estan aquí

El setembre començava molt mogut a Torredembarra. El carrer Antoni Roig i la plaça de la Font estaven plenes de pancartes amb lemes contra l'Ajuntament i la crispació va arribar a nivells gairebé perillosos. Però unes setmanes després la temperatura està baixant notablement ja que l'equip de govern sembla decidit a reduir considerablement les contribucions especials que hauran de pagar els veïns d'aquesta zona per la remodelació de l'espai. La posició massa tancada d'alguns regidors ha deixat pas a una moderació més adequada a un periode preelectoral com l'actual.

El 10 de setembre Torredembarra va viure una manifestació històrica. Reunir mig miler de persones un diumenge de pont a les set de la tarda no és gens menyspreable. Hi havia representants de tres partits polítics, però també torrenques i torrencs sense una adscripció política definida, moguts per l'esgotament de la paciència en veure l'evolució de Torredembarra els darrers quinze anys. Ja a finals dels 90 el col·lectiu Pedra de Toc havia mobilitzat desenes de persones preocupades pel futur del Roquer i de la Platja del Canyadell. La situació actual és encara molt pitjor. Muntayans II s'ha convertit ja en un símbol contra la voracitat de les immobiliàries i els constructors i la complicitat o el mirar cap a l'atra banda de molts governants.

El setembre també ha estat el mes que hem conegut un altre dels caps de llista per a les eleccions municipals del maig vinent. Esquerra Republicana ha triat Gerard Ciuró com a candidat a l'alcaldia enfront l'alternativa de Josep Maria Cortès, militant que fins ara havia tingut una projecció pública molt mínima però que apostava molt fort per succeir Bargalló com a cap de files republicà. Ciuró, en canvi, porta en la política municipal més de set anys, primer a l'ombra de Josep Bargalló, però ja fa gairebé tres anys que és el portaveu municipal d'ERC i va ser un dels artífexs dela moció de censura que va portar les esquerres al govern torrenc.

És sabut que Esquerra Republicana ha viscut mesos difícils, amb un fort debat intern i un desgast important dels seus regidors, però finalment comença a veure la llum al final del túnel. Tot i això, el seu cap de llista ha tingut més suport de l'assemblea local que el seu homòleg de CiU, Daniel Massagué. En el cas dels socialistes, no caldran votacions per saber el cap de llista, que serà l'actual alcalde, Manuel Jiménez. Ciuró té ara el repte de treure els republicans de l'estancament del 2003, quan va perdre percentatge de vot i va passar de segona a tercera força política. La composició de la resta de primers llocs de la candidatura però sobretot la imatge del número u que arribi a la ciutadania seran les claus. Que el PSC sigui la llista més votada mentre CiU i ERC lluitaran pel segon lloc sembla ara per ara una aposta segura, però fins que no hi hagin totes les cartes sobre la taula sembla prematur fer previsions. Les distàncies són molt curtes.

Coneguts ja els caps de llista de les tres primeres forces polítiques del 2003, ens cal saber ara els alcaldables de la resta de formacions. Maria Dolors Toda està disposada a repetir, però ja no serà amb l'ADMC i hem de veure per on apareix. El PP presentarà un nou candidat i José Oviedo, número dos el 2003, sembla que és qui té més números. El GIT sempre és una capsa de sorpreses però sembla que només hi ha dos noms sobre la taula: Celestí Salort i Santiago Ardevol. L'Alternativa Baix Gaià continuarà confiant en Lluís Suñé i hem de veure quin és el futur del VUT. Intensos rumors apunten a la presentació d'una llista d'extrema-dreta. A Torredembarra tot és possible i en aquests mesos preelectorals segur que vivirem algunes sorpreses.
Publicat al número de setembre del Diari de la Torre

dilluns, d’octubre 02, 2006

Guti, el carisma d'un polític

Em sento cada cop més allunyat dels postulats d'Iniciativa per Catalunya, però la notícia de l'aturada cardiaca i la situació de mort clínica d'Antoni Gutiérrez Díaz, el "Guti" m'ha sabut greu. De petit ja m'agradava força la política -dieu-me raro- i la imatge d'aquest polític amb cara de bona persona i perilla -potser era de les primeres persones que havia vist portar aquest tipus de barba- representa molt bé aquella època, els anys vuitanta. Llavors amb prou feines sabia que era el PSUC i no tenia noticia de les baralles intestines entre eurocomunistes i prorrussos. Però aquest pediatra posat a polític en un moment en què la política volia dir lluitar contra el franquisme era gairebé de la família... televisiva.
Molt n'han d'apendre Saura, Guillot, Herrera i companyia de polítics com el "Guti", que realment es creia un projecte i no com ara, amb una Iniciativa convertida en la "marca blanca" dels socialistes. Poc queda d'aquell PSUC amb 25 escons al Parlament català del 1980. Però com sempre l'esquerra es va dividir i la seva presència a la cambra catalana va passar a ser testimonial. I elecció rera elecció els ara anomenats ecosocialistes han anat perdent moltes alcaldies. Només noticies tristes luctuoses com la d'aquest cap de setmana del "Guti" ens pot fer reflexionar una mica cap a on va l'esquerra hereva del PSUC, aquell partit mític durant la dictadura i la transició i ara hivernat.

dissabte, de setembre 30, 2006

Reflexions abans de la gran batalla

D'aquí just a un mes estarem en la innecessària jornada de reflexió. Potser per això vull escriure algunes reflexions sobre la precampanya electoral en què estem inmersos des que Maragall va anunciar la data de les eleccions anticipades. O abans. Si en la darrera convocatòria els socialistes eren i exercien de favorits ara aquest paper està reservat a CiU. Els convergents estan aplicant una estratègia de manual polític com és el del "carro guanyador". "Nosaltres guanyarem l'1-N, per tant pugeu al vaixell guanyador. Hi esteu a temps", ens diuen amb missatges més o menys explícits, al mateix temps que ens recorden que ells són els nacionalistes de veritat i que els seus governs eren sòlids i no oferien els espectacles del tripartit. Artur Mas és un líder consolidat després del procés estatutari i sempre poden treure a lluit Jordi Pujol. Recordem però que el 2003 els favorits van perdre les eleccions.
Els socialistes són l'altre candidat a ocupar la presidència de la Generalitat, però José Montilla no sembla acaba d'arrencar i poc queda de l'efecte que portava el seu nom, que alguns insistien a detectar fa unes setmanes, just després del seu nomenament. És molt gris aquest home i els cartells electorals transmeten aquesta imatge. Pot ser molt treballador, però els electors encara busquen una certa dosi de carisma, d'oratòria mínimament trempadora en un candidat a un càrrec tan important com la presidència d'un país. A Montilla se'l veu molt postís en els mítings, sobtetot quan alça la veu. Li manca credibilitat. Als socialistes els queda un mes per despertar aquell vot que diuen que no es mobilitza en els comicis autonòmics. Serà Zapatero l'encarregat de fer-ho? Només així poden guanyar les eleccions.
Esquerra Republicana remunta. Això diuen les enquestes. Dels pronòstics pessimistes dels dies posteriors al Referènfum de l'Estatut, que apuntaven a 15 o 16 escons, ERC ha tornat a la ratlla de la vintena. I d'aquí als 23 que tenen ara no els pot costar massa arribar-hi. Els republicans aposten fort amb el duet fantàstic Carod-Puigcercós i la manca d'inversions a Catalunya en els pressupostos generals de l'Estat del 2007 o el "pollastre" de l'aeroport del Prat està projectant cap amunt Esquerra convertint-la en imprescindible en un govern no sòcioconvergent.
El Partit Popular juga, com sempre, en un terreny de joc particular. Josep Piqué és un candidat que aporta un plus a un projecte polític limitat, però amb un vot ocult que no detecten les enquestes que el pot fer superar els 15 escons actuals, tot i els durs atacs que reben de totes bandes. I si acaben sumant amb CiU? I si les previsions de David Madí es fan realitat? Finalment Inciativa per Catalunya continua amb l'aposta anticonvergent -que algun dia es fixin amb Ezquer Batua a Euskadi- i de marca blanca -amb un plus ecologista- del PSC. I els sondejos, a més, els auguren algun escó més. Per tant, Saura i els seus van fent. La batalla electoral entra ara en el seu moment més àlgid i els atacs seran cada cop més radicals. I és que es juguen molt l'1 de Novembre.

dilluns, de setembre 25, 2006

La veritat cou

El darrer anunci de la Plataforma Pro Seleccions Catalanes, per promocionar el partit internacional Catalunya-Euskadi, ha aixecat una espectacular polèmica, que ha arribat fins a les Espanyes, després de les respectives "pataletes" del PP de Catalunya i els "freakys" de Ciutadans de Catalunya. L'anunci està ben fet i posa el dit a la llaga. Canta les veritats. Un nen amb una samarreta vermella li diu amb cara de pocs amics a l'altre nen que porta la samarreta de la selecció catalana que si no se la treu no pot jugar a futbol. Es treu la samarreta i el cor li batega fort. Una metàfora encertadíssima.
Recordo que a finals de la dècada dels 90 la Plataforma Pro Seleccions Catalanes va recollir més de mig milió de signatures a favor que les seleccions catalanes participesin en competicions oficials internacional. Jo també vaig signar. Va ser a l'Estadi Olímpic Lluís Companys -encara no portava el nom del president assassinat- aquell dia que Catalunya va golejar Nigèria 5-0. Era el 1998. Des de llavors hem vist moltes coses però n'hem aconseguit ben poques. Un cop o dos l'any la selecció catalana de futbol juga un partit de costellada amb seleccions cada vegada més de segona fila. Diversos esports repeteixen aquest trist esquema.
El cas de l'hoquei patins va fer obrir els ulls a molts. Només en esports molt minoritaris com el korfbol o el pitch and putt pot Catalunya competir deslligada d'Espanya. En l'hoquei patins, amb una selecció integrada només per catalans, la selecció espanyola ha de ser l'única de l'Estat, tot i que a la majoria de comunitats autònomes no en tinguin ni idea de que és un stick i en canvi al nostre país hi hagi una gran tradició en aquest esport. Des de Madrid ens han deixat les coses clares des de fa anys, però a Catalunya continua havent massa por i en alguns casos, auto-odi. Veurem si la polèmica al voltant d'aquest anunci fa despertar algunes consciències, adormides, anestesiades des de fa temps.

dimarts, de setembre 19, 2006

Del lerrouxisme al boadellisme

Feia anys que bramaven. Formaven una mena de triumvirat, de triada, que de tant en tant llençaven missatges enverinats i enverinadors contra tot el que tingués una mica de català. Boadella, Espada i De Carreras, assistits per personatges tan nesfastos com el "professor" de periodisme i exactor de pel·lícules pornogràfiques Ivan Tubau. Fa ja uns mesos van decidir muntar un partit polític i fer nolt de soroll amb l'objectiu d'obtenir algun escó al Parlament. Es veu que no per a ells el PSC és massa catalanista. Devien esperar que amb el dessallotjament de CiU del poder Catalunya canviaria d'una forma radical.

Va ser una sorpresa que cap dels tres caps visibles del nou partit no hagin volgut o pogut encapçalar la candidatura. Li ha tocat a Albert Rivera, un jove fins ara desconegut. Aquest cap de setmana ho entès tot. La imatge de Boadella, De Carreras o Espada despullats en un cartell electoral hauria estat poc estètica. En canvi, un jove amb un cos molt més proper al cànon Danone atraurà algun vot més. En la presentació de la candidatura a les eleccions al Parlament aquest dissabte al Palau de la Música es detecten moments força surrealistes, com el discurs de Tubau, dient que "li sua la polla Catalunya", inspirant-se en Rubianes, o l'abscència de Boadella i la lectura de les seves paraules, senpre tenyides d'un ressentiment malaltís, des de l'escenari.

Poden treure agun escó Ciutadans de Catalunya? Doncs crec que sí. Almenys per Barcelona. La combinació d'un discurs que cala en alguns sectors del nostre país i detalls com el cartell del candidat "en pilotes" és un cóctel que hauria de preocupar socialistes i populars -perquè aquesta gent va molt d'esquerres però tenen més molt més comú amb el PP del que ens volen fer creure-, Aquests són els graners del vot boadellista, el nou lerrouxisme que torna un segle després. Perquè per molt que hi hagi un cap de llista, el gurú continua sent el director dels Joglars assistit pels summes sacerdots Espada i De Carreras. A més, la cobertura mediàtica està sent molt gran per un grup extraparlamentari. Tinguem en compte que quan el dia 1 de novembre anen a votar no hi haurà només sis paperetes electorals sinó almenys una quinzena. Alguns mitjans de comunicació haurien de fer una reflexió sobre la notorietat que estan donant a aquest nou partit.

Ciutadans de Catalunya animaran la campanya electoral. D'això no en dubteu. Però el més greu és que hi haurà gent que els votarà. Alguns conscients del que van a fer i altres per portar la contrària o fer la gracieta. Exemples en trobareu alguns en eleccions municipas, com la CORI d'Ariel Santamaria a Reus: un personatge vestit d'Elvis Presley amb un programa electoral tan original com freaky, va quedar a un rapat de vots d'obtenir un regidor. Però en el cas de Ciutadans de Catalunya és molt greu que un partit que es basa en mentides flagrants, com que el castellà està discriminat a Catalunya, pugui tenir representants en una cambra de representació popular com el Parlament.

dissabte, de setembre 16, 2006

"Salvador". Aneu-la a veure

En la cartellera dels cinemes hi ha actualment una majoria aplastant de pel·lícules prescindibles. Hi ha una minoria de pel·lícules interessants, perquè diverteixen i/o fan pensar. També m'atreviria a dir -sense que vulgui semblar pedant- que hi ha pel·lícules imprescindibles i "Salvador" n'és una. La campanya de promoció del film està sent molt forta -hi ha Mediapro i el "Rei Mides" Jaume Roures al darrera- i la la majoria de gent aficionada al cinema n'ha tingut notícia de la seva estrena. Ara cal fer fer el gest d'anar-la a veure. I us animo a fer-ho.

Que hi trobareu en aquestes dues hores i mitja de pel·lícula? Una història que no et deixa indiferent. Els que ploren al cinema vessaran alguna llàgrima. Altres sentireu ràbia davant d'una gran injustícia. Altres coneixereu que era en realitat el franquisme quan quedaven escassament dos anys per la mort del dictador. No és la imatge edulcorada del 600 i les sueques a la Costa Brava que ens volen vendre alguns. A l'Estat espanyol hi havia una dictadura i la pena de mort s'aplicava. És el que li va passar a Salvador Puig Antich, executat al garrot vil el març de 1974.

La pel·lícula està ben feta i no és estrany que l'hagin triat com una de les tres candidates per anar als Òscars representant l'Estat espanyol. Es fan poques pel·lícules amb un tema com el de "Salvador", un executat pel règim franquisme, i retrata una època que molts que veuran el film l'han viscut en primera persona. Però la majoria de catalans d'aquella època no eren lluitadors contra el franquisme. Només una minoria arriscava la seva vida per intentar acabar amb la dictadura. Sinó fos així Franco no hauria mort al llit. Sovint em pregunto que hauria fet jo si enlloc de néixer el 1977 ho hagués fet un quart de segle abans. Hauria fet com Salvador Puig Antich o m'hauria quedat a casa lluny de la política i la lluita armada? Francament, no ho sé. No em veig, però, en la pell de Puig Antich, amb aquesta enteresa que afronta el procés judicial i la seva execució (assassinat).

El que tinc clar és que el franquisme va ser una dictadura i que la democràcia actual va arribar a través d'una transició i no d'una ruptura o una revolució. També m'emprenya que hi hagi un partit polític que és el segon més important del Congrés de diputats, que no condemna el franquisme, un règim criminal autor de crims com l'execució de Puig Antich. Al llarg de la pel·lícula trobarem detalls i personatges que són com pinzellades mestres. El botxí és impressionant. Ell fa la seva feina i vol anar ràpid, però costa molt assassinar Salvador amb un estri tan vil com aquell garrot. Hi ha moments que si no fos pel dramatisme de la situació semblarien humorístics. O el guardià de la presó, que acaba jugant a bàsquet amb el protagonista i cridant "fills de puta" als policies i militars presents en l'assassinat de Puig Antich. No explicaré res més. El final ja se sap només començar la pel·lícula, però l'emoció està garantida. Aneu a veure "Salvador". No us n'arrepentireu.

dilluns, de setembre 11, 2006

Torredembarra diu no a Muntanyans II


Mai no he cregut massa en les manifestacions. Al llarg de la meva vida n'he anat a algunes però amb prou feines ompliria els dits d'una mà. Aquest diumenge vaig assistir a la manifestació contra el pla parcial de Muntanyans II. I no ho vaig fer com a periodista amb voluntat d'informar els lectors del mitjà pel qual treballo sinó com a ciutadà que està en contra de la construcció de 550 habitatges d'alt stànding en una zona que té la missió de connectar una zona humida amb l'interior, que ha estat declarada inundable per la Generalitat i que la voracitat de les empreses constructores volen convertir en ciment l'únic espai encara sense urbanitzar entre la via del tren i la carretera N-340.

Em va sorprendre la gran afluència de gent a la concentració. No direm cap mentida si xifrem en 500 persones els manifestants. Hi eren els que des de fa gairebé dos anys formen la Plataforma Salvems Els Muntayans, representants d'altres entitats ciutadanes i de partits polítics, però també ciutadans que estan emprenyats amb aquest procés d'urbanització salvatge i tenen ganes de fer-ho públic sortint al carrer. L'ambient va ser molt festiu, però també reivindicatiu i de consciència cívica.

El missatge és clar per Ajuntament, Generalitat i Govern Central. El poble de Torredembarra vol que es paralitzi el pla parcial Muntanyas II. Primer els receptors han de voler rebre el missatge -alguns han demostrat un autisme preocupant fins ara- i després cal articular les accions per portar a terme aquesta paralització. L'empresa constructora ho posarà dificilíssim perquè allà hi vol i hi pot fer molts, molts diners, però l'Administració hauria de ser capaç de satisfer la demanda ciutadana. És un camí complicat, però almenys s'ha d'intentar i fins ara hi ha protagonistes d'aquesta història que no han fet ni el gest d'escoltar i s'han enrocat en unes posicions que fan pensar coses molt estranyes a alguns.

Aquest diumenge he tornat a creure que sortint al carrer es pot canviar alguna cosa. La imatge de centenars de persones recorrent el carrer Antoni Roig amb l'esperança de poder aturar la urbanització salvatge del nostre litoral queda ja per a la posteritat. Hem d'esperar ara que alguns governats superin -o vulguin superar- aquest autisme demostrat fins ara i, per una vegada s'apropin a la gent. Portem ja uns quants mesos que l'aire fresc que va representar la moció de censura de l'octubre del 2004 s'està corrompent i s'està convertint en irrespirable. Els que han d'obrir les finestres per tornar a fer respirable l'atmosfera esperem que hagin rebut aquest i altres missatges.

dilluns, de setembre 04, 2006

Medalla d'or i menys caspa

La selecció espanyola ja és campiona del món de bàsquet i el futbol queda gairebé com l'unic gran esport per equips en què el combinat estatal mai ha guanyat el màxim títol planetari. Les seleccions de futbol i bàsquet van començar els campionats del món d'aquest estiu de la mateixa manera: com a favorits a la victòria. La diferència és que sobre el terreny de joc Gasol i companyia van demostrar arguments per aconseguir aquest èxit, mentre que els nois de Luis Aragonés van guanyar els rivals fàcils i quan els va tocar el primer conjunt amb cara i ull, França, a vuitens de final, van caure estrepitosament.
Però encara hi ha una diferència més important i és que la caspa, l'espanyolisme ranci del toro i la bota de vi, ha estat residual en el seguiment de la selecció de bàsquet. El nacionalisme espanyol ha despertat tard, quan ja veien la medalla d'or com a una realitat., i no ha desplegat tota la seva energia. Amb el futbol, la marea rojigualda havia començat setmanes abans que la pilota comencés a rodar a Alemanya. Fins i tot a Gasol li diuen Pau i no Pablo, que ja és molt. Ha estat la victòria de dotze homes i un seleccionador que en saben molt de jugar a bàsquet i no d'uns futbolistes que es creuen herois d'un imperi crepuscular i els manca l'esperit guanyador i els sobra un entorn caspós i ranci que crea una atmosfera irreal. Felicitats als herois del Japó.

dimecres, d’agost 30, 2006

Puntada cap amunt i canvi de cadires

La democràcia és ben curiosa. En teoria els ciutadans votem cada quatre anys per triar els nostres representants, però son els partits polítics -organitzacions molt poc democràtiques- que sovint decideixen quan un alcalde ha de marxar i n'ha d'entrar un altre. A Barcelona sempre ha passat i el 2006 ha tornat a produir-se el mateix procés: sense unes eleccions pel mig veurem com Jordi Hereu es convertiràen el quart alcalde de la democràcia de la capital catalana i Joan Clos passa a ser ministre d'Indústria i Turisme.

Sorpresa és el que en un primer moment hem experimentat la minoria de ciutadans que ens interessa la política, però una vegada reflexiones i analitzes la situació arribes a la conclusió que és una bona maniobra política, maquiavèlica, montillista, però una gran maniobra política. Clos és un polític, gastat, amortitzat després de nou anys amb més ombres que llums com a batlle barceloní i la seva credibilitat davant la ciutadania està molt tocada. Els socialistes, que porten 27 anys governant l'Ajuntament de Barcelona, han vist que perilla aquesta hegemonia.
Queden pocs mesos per les eleccions municipals i la consolidació de Jordi Hereu com a candidat serà una cursa contrarrellotge, tot i que té un trumfo claríssim, com és la mateixa alcaldia durant uns quants mesos. És jove, té el partit tancant files al seu darrera i no té una mala imatge, tot i que el grau de coneixença és molt mínim entre la ciutadania. La seva gran obra política és, fins ara, l'àrea verda, convertir tots els aparcaments en superfície de Barcelona de pagament. Primer va aixecar moltes crítiques, però un any després aquesta tendència ha canviat. La seguretat ciutadana, la seva altra àrea de gestió com a regidor, a Barcelona està ara millor que fa uns anys.
Clos també haurà de lluitar contra la imatge de segon plat. El substitut de Montilla havia de ser en un principi Joan Rangel, home d'absoluta confiança de l'encara ministre d'Indústria, però la crisi de l'aeroport del Prat l'ha cremat. La pregunta que em faig és com s'ho haguessin fet els socialistes per donar una puntada cap amunt a Joan Clos per allunyar-lo de l'alcaldia de Barcelona. Fent-lo ministre de Sanitat amb un relleude ministres és ampli? Massa ministre català a Madrid. O el fan conseller el novembre? Primer el PSC ha d'estar al govern i, a més, quedaria massa poc temps pels comicis locals. Per tant, la jugada de convertir Clos en ministre seria una bona combinació en una partida d'escacs. Ara cal veure les conseqüències d'aquesta jugada, tant a Barcelona com a Madrid per saber si és una jugada mestra. Perquè a Clos li cauran crítiques i atacs ferotges des del primer dia.

dimarts, d’agost 29, 2006

Guerra de desgast massa a prop de les eleccions

Aquest mes d'agost el carrer Antoni Roig presenta un aspecte "diferent", amb pancartes penjades als balcons i cartells enganxats a les parets que demanen a l'Ajuntament que faci marxa enrera en el seu projecte de peatonalització del carrer, tot i que en defensen la reforma. El que molts consideren el carrer principal de Torredembarra fa anys que hauria de ser peatonal. Només la manca d'empenta dels governs anteriors, atemorits per l'oposició d'alguns que es creuen "patricis" torrencs ha fet que hàgim hagut d'esperar al 2006 per veure el primer projecte que ha de servir per dignificar el "Carrer Nou".

Un objectiu compartit per la majoria de la població torrenca s'està portant a terme, però, d'una manera que està aixecant l'oposició no només dels veïns de l'Antoni Roig, sinó també entre molts ciutadans que no hi viuen ni hi tenen negocis però que s'hi senten solidaris. Les contribucions especials que han de pagar molts dels propietaris d'inmobles són un bon maldecap per a una família normal. Al carrer Antoni Roig no hi viuen "pijos" ni "potentats" que no els fa res haver de pagar uns quants milers d'euros, com ha arribat a dir algun regidor. Com advocat del diable se'ls pot dir als veïns que les seves propietats es revaloritzaran amb la petonalització. A les immobiliàries i propietaris acostumats a treure plusvàlues de la compra-venda de propietats potser se'ls obren els ulls de bat a bat, però al jubilat o al treballador que té un pis o un petit negoci en aquest carrer més aviat és un gran maldecap.

L'anàlisi detallat del projecte encara provoca més malestar entre els afectats, quan es veu que es volen posar fanals que costen mig milió de les antigues pessetes, bancs que també valen un dineral o una superpoblació d'arbres en un espai que no es pot dir que sigui una gran avinguda. Els veïns denuncien que el metre quadrat del nou carrer Antoni Roig valdrà més que en qualsevol d'altres municipis que han tirat endavant projectes semblants els darrers temps. Hem hagut d'esperar molt per a a la peatonalització del carrer Antoni Roig, igual que amb el Pavelló Poliesportiu. Oi que no estem aixecant un Pavelló Sant Jordi? Doncs ara no cal justificar el temps perdut amb un projecte espectacular, que, a més han de sufragar en una part molt important els veïns del carrer, quan el disfrutaran tots els torrencs, visitants i turistes.

Hi ha un malestar creixent i les regidories d'Urbanisme i Obres i Serveis són les que reben les crítiques directes. En la votació del projecte, altre cop el vot de l'equip de govern es va fracturar, com ja va passar en la moció de Muntanyans II. L'Alternativa Baix Gaià es va abstenir, mentre la resta de membres del govern van votar a favor. El principal grup de l'oposició, CiU, hi va votar a favor, com també el VUT i PP. Maria Dolors Toda, ara fora de l'ADMC però amb la intenció de tornar a saltar a l'arena electoral la primavera vinent, és qui va capitalitzar l'oposició al projecte davant la manca de reacció des dels altres grups polítics.

El projecte del carrer Antoni Roig no és l'unica de les obres que generen malestar. Les obres de la carretera de la Riera s'estan allargant més del que estava previst i deixen l'Avinguda Catalunya com l'unic accés al municipi des de l'enllaç entre l'autopista i la N-340, amb les cues en algunes hores punta espectaculars que s'hi munten. Una molèstia pels veïns i una mala imatge pels qui arribem al nostre municipi. Caldria més previsió des del govern municipal i programar aquestes obres en mesos de menys afluència de visitants. Són situacions que costen d'entendre al ciutadà normal.

Tornem al carrer Antoni Roig. Aquesta polèmica apareix quan manca menys d'un any per les eleccions. La politització és inevitable i el desgast que pot representar per regidors com Ramon Ripoll i Montserrat Gassull i per extensió als seus grups polítics pot ser molt gran i pot tenir costos electorals. Fer marxa enrera podria ser entesa per alguns com un signe de debilitat; per altres, sensatesa. La prepotència és mala consellera i en aquest afer se'n denuncien dosis excessives. I és potser aquesta circumstància, junt amb la manca de diàleg des del govern municipal, la que encén més els afectats per les contribucions especials. Des de l'equip de govern la posició és ara per ara ferma: el projecte es farà i els veïns pagaran les contribucions especials, que superen el 30% del cost total del projecte. Un problema greu pels actuals governants municipals es podria produir si les obres s'allarguen -cosa que passa molt sovint- i arribem a la campanya electoral amb el carrer Antoni Roig potes enlaire.

El que és una necessitat pel municipi -la peatonalització d'un dels seus carrers més emblemàtics- és pot convertir en objecte d'una agra polèmica de qual alguns en voldran treure rendiments electorals i altres hauran de lluitar perquè no se'ls converteixi en un forat per on s'escapin vots de cara a unes eleccions que estan molt properes. Després d'un estiu calent pot venir una tardor bullent.
Publicat al número d'agost al Diari de la Torre

dilluns, d’agost 21, 2006

Estrepitós ridícul perico

La Supercopa d'Espanya de futbol no només ha demostrat que el Barça és terriblement superior a l'Espanyol sinó que el club blanc-i-blau és capaç de fer el més gran dels ridiculs intentant guanyar una competició esportiva als despatxos amb un raonament que no s'aguanta per enlloc. Una competició que enfronta el campió de lliga i el campió de copa per dirimir quin és el millor -deixo a banda els interessos econòmics d'aquests dos partits- ha de permetre veure sobre el camp les dues millors alineacions dels dos equips. L'Espanyol sembla que això no ho vol i desitjava que dues peces bàsiques del Barça quedessin sense jugar: Xavi i Puyol. Ja ho va avisar abans del partit. El club blaugrana no va fer cas i va parlar sobre el camp: 0-1 al Lluís Companys.
Xavi i Puyol van ser convocats per Luis Aragonés per jugar un partit AMISTÓS contra Islàndia. Tenien molèsties físiques i van tornar cap a casa per descansar dos dies més i poder disputar una competició ORGANITZADA per la Federació Espanyola, la mateixa de la qual depèn la selecció. L'Espanyol es defensa amb un article del reglament de la FIFA i potser continuarà aquesta batalla i d'aquí uns mesos se'ls gira el cervell i la Supercopa és tenyeix d'un blanc-i-blau postís. Estaran contents els seguidors espanyolistes amb un títol guanyat sense marcar ni un gol en 180 minuts i havent-ne rebut quatre?

El director executiu de l'Espanyol, Pedro Tomás, ha estat l'encarregat de donar la cara en aquest afer i ha completat un debut espantós en el càrrec. El Comitè de Competició de la Federació Espanyola ha rebutjat la impugnació però Tomás -quin gran fitxatge!- diu que volen recórrer als màxims òrgans esportius europeus perquè els declarin guanyadors del torneig. La tornada ha acabat amb un global de 4-0 a favor del Barça després del 3-0 al Camp Nou, en un partit de superioritat total blaugrana. L'Espanyol hauria de deixar de fer el ridícul i acceptar que el Barça és un equip molt superior. Els títols es guanyen al camp i no als despatxos.

dissabte, d’agost 12, 2006

L'altra majoria

L'actualitat política decau fins a quotes preocupants el mes d'agost. El vuitè mes del 2006 no està sent una excepció, tot i la inminent contesa electoral. Només la crisi del Prat anima els partits polítics catalans a tirar-se els plats pel cap. Les compareixences i resolucions de la Diputació Permanent de Parlament ha deixar clar que tenim un govern en minoria (PSC i ICV) i que existeixen majories alternatives al tripartit.

CiU i ERC s'han unit per "fotre canya" al govern, amb la inestimable col·laboració del PP, i atacar amb duresa -resolucions incloses- la gestió de la cisi de l'aeroport barceloní. Una altra combinació -CIU, ERC i ICV- ha servit per exigir la gestió integral de l'aeroport per part de la Generalitat. Convergents i republicans sumen 69 escons a l'actual Parlament, suficients per formar govern. Carod i Puigcercós van optar pel pacte tripartit amb PSC i ICV el 2003, una decisió defensable i atacable des de molts punts. Ara sembla que uns i altres s'enviïn tímids missatges de cara a l'endemà de l'1 de novembre. A Unió és on hi ha més reticències al que alguns anomenen "pacte nacional". Duran diu que ERC no sap governar. Pot ser que tingui raó, però als republicansels caldria una segona oportunitat i amb uns socis diferents abans de proferir aquesta afirmació. Ha governat mai CiU la Generalitat en coalició?

Hem de veure el ball d'escons de l'1-N per veure si el pacte CiU-ERC és possible. Dependrà de si hi ha un transvassament de vots d'aquest pol de partits cap a la resta i acumulin menys de 67 diputats. Les enquestes apunten a una pujada de CiU i a un descens d'ERC. Però només són enquestes. Si fóssim a Euskadi, el PNV i EA -els referents salvant les distàncies d'aquestes dues formacions catalanes- podrien comptar amb Ezquer Batua, el que al nostre país és Iniciativa. Però el grup polític liderat per Saura està entestat a ser poca cosa més que un apèndix socialista -una mica més d'esqueres i una mica més ecologistes-. Un pacte a la basca obriria moltes possibiltats a uns i altres, però l'hem de descartar per l'anticonvergència sauriana.

Com no estem en èpoques de majories absolutes i crec que tampoc en moments de grans coalicions -i exceptuant que el PSC i ICV sumin majoria absoluta, que llavors deixarien ERC a l'oposició o un pacte CiU-PP que costaria molt de vendre i podria provocar cataclismes electorals-, podríem estar abocats a un Tripartit II, la nova generació, encapçalada per Montilla i Puigcercós. Diuen que entre aquests dos polítics hi ha una bona química, mentre que entre en "Manelic" i Mas manca força sintonia. Però ja sabem que en política...

dijous, d’agost 03, 2006

De la tempesta social a la tempesta política

La sequera informativa tradicional de l'agost està sent trencada, entre altres impactes informatius, per la crisi de l'aeroport del Prat. Diem-li així. El que es va viure divendres al principal aeroport català va ser una vergonya i una pèrdua d'imatge de Catalunya més que preocupant. La poca capacitat de resposta de l'Administració davant el bloqueig d'una infraestructura bàsica del país és que a molts ciutadans, més enllà dels que han perdut les seves vacances o han vist alterats els seus negocis, els ha emprenyat més.

El problema bàsic és que l'aeroport del Prat continua en mans del Govern espanyol. Amb la reforma de l'Estatut no s'ha pogut incloure el traspàs de la infraestructura a la Generalitat. Després d'aquest trist episodi fins i tot el PSC sembla que també alça la veu demanant el canvi de titularitat. Veurem si d'aquí unes setmanes insisteixen o les paraules se les emporta el vent. Parlant de dirigents socialistes, molt trist el paper del delgat del Govern espanyol a Catalunya, Joan Rangel, que ha demostrat una manca d'efectivitat en la resposta a una situació de crisi que deixa tocades les seves aspiracions ministerials.

I Maragall? On era divendres i on és aquesta setmana? El paper del president català també està sent penós. Ha hagut de posar data de caducitat al seu càrrec, però fins el novembre encara és el màxim responsable polític de Catalunya. En situacions com aquesta ha de ser el primer en donar la cara i no delegar als seus consellers. L'opsició hi suca pa en la crisi. Però és que els hi han deixat en safata. CiU, PP i ERC poden treure ara pit. Per al Govern, la culpa és d'Ibèria. La companyia aèrea, molt mal acostumada a privilegis que es van acabant a poc a poc, és la gran responsable del bloqueig del Prat, però l'Administració competent (?) és la que ha de solucionar aquest tipus de situació amb la màxima rapidesa, cosa que divendres no va passar.

El que espero i segur que molts coincidiu amb mi és que mai més es torni a produir una situació com la de divendres i que es produeixi el traspàs de l'aeroport al Govern català. No només és de justícia i lògic sinó que situacions de crisi com la de fa una setmana s'hauria pogut resoldre millor des de Barcelona. Perquè estic convençut que a Barajas el Govern espanyol no hauria deixat que es produís un bloqueig com el del Prat divendres. D'això n'estic seguríssim.