dissabte, de març 31, 2012

Sis anys de Salvatblog

El 31 de març de 2006 neixia Salvatblog. Les xarxes socials no existien per al gran públic. Els blogs vivien una època d'expansió i eren el punt de trobada dels que ja estàvem una mica malalts d'explicar les nostres històries vàries a internet. Els comentaris als blogs rajaven a dojo, amb debats constructius i també comentaris que anaven més enllà de la mala educació i fregaven la calúmnia. Aquests personatges, sempre amagats darrera l'anonimat, continuen circulant per la xarxa però ara troben altres hàbitats, com el twitter, per exemple.

Salvatblog ha anat evolucionant i actualment intento aprofitar les sinèrgies amb les xarxes socials. A principi d'any vaig canviar el disseny i he fet una profunda revisió dels enllaços amb altres blogs o webs, molts dels quals han quedat penjats o desactualitzats, que malauradament són basants. Obrir un blog sempre ha estat molt fàcil i molts s'hi han llençat, sovint amb una hiperactivitat inicial, però és al cap d'uns mesos quan la regularitat i la perseverància s'erigeixen com els grans valors dels bloggers. I aquí és on molts d'aquests blogs cauen com a mosques.

En el meu cas he tingut èpoques de més activitat i de menys, però mai he abandonat la publicació de posts d'una manea més o menys regular. Ja sabeu que aquest és blog miscel·lànic on hi trobareu tota mena de temàtiques. Els experts aconsellen decantar-se pels blogs temàtics, però a mi m'agrada que Salvatblog tingui aquest punt de calaix de sastre. Com sempre, hi sereu tots i totes benvinguts i benvingudes.

dimecres, de març 28, 2012

Joan Ciuró Gatell: pintant des de la llibertat

El protagonista d'una de les primeres Torrencades, l'Antònio Sonsona, em va suggerir fer-ne una altra del seu company de quinta, en Joan Ciuró Gatell. Conec molt més el fill d'en Joan, en Gerard, però amb el seu pare hi havia parlat algun cop. Mai de pintura. Amb cinquanta-set anys de carrera, Ciuró Gatell -d'aquesta manera signa les seves creacions des de fa anys- ha pintat més 3.000 quadres i acumula una seixantena d’exposicions. La primera va ser l'any 1970 a la Caixa de Pensions de Torredembarra, conjuntament amb un altre pintor torrenc, el seu amic Nicolau Amate.

Amb en Joan Ciuró vam quedar una tarda de dilluns al seu estudi del carrer Ample. La porta estava oberta i se sentia un piano. Vaig travessar l'estudi, farcit de quadres de diferents tamanys i tècniques, i en la saleta del costat vaig trobar en Joan tocant el piano. Em va explicar que ell anava per músic però que als quinze anys va decidir-se per la seva altra passió, la pintura, i se'n va anar a estudiar a l'Escola d’Art de Tarragona. Em confessa que potser es va equivocar: "Tocant només quatre notes pots tocar la fibra. Davant d'una tela en blanc pots tardar hores, dies per poder emocionar algú i si ho aconsegueixes". El seu darrer contacte “seriós” amb la música va ser durant el servei militar, a la Banda d'Infanteria de Marina, tot i que, com vaig poder comprovar, continua tocant amb molta solvència el piano.

Música i pintura van molt lligats en el procés creatiu de Ciuró Gatell. M'explica que pinta sempre amb música de fons, ja sigui clàssica o moderna com Lluís Llach o Serrat. Ara que està jubilat acostuma a fer-ho pel matí durant tres o quatre hores, a l'estudi de casa seva, a Babilònia. Al carrer Ample és on rep les visites, com ho són els possibles compradors. Fa deu anys que ha sortit del circuit de les galeries i afirma que se sent molt més lliure artísticament a l'hora de pintar, fent el que sent, sense estar condicionat.

També ha aconseguit llibertat durant la seva carrera gràcies a combinar sempre la pintura amb una feina que li permetia disposar d'un sou fixe cada mes. Tres fills eren una responsabilitat important i, segons Ciuró, si no estàs a la primera línia te la jugues i t'ho pots veure molt magre. Ha vist pintors que van voler viure només dels seus quadres i van acabar força malament. El moment actual és complicat per la pintura. La crisi arriba a tot arreu i més en un país com el nostre o la sensibilitat per l'art és menor que en altres països. L’any passat Ciuró va exposar a Villars, a França, i va vendre una trentena d’'obres. El 2011 ha estat una excepció en uns darrers anys força dolents.

En la pintura hi ha molt de màrqueting i molt de venedor de fum, segons l'artista torrenc. Em recomana que si vull comprar una obra d'art fugi dels qui et parlen de bones inversions i em fixi només en dues coses: si m'agrada i si el seu cost sadapta a la meva butxaca. Ciuró ha guanyat diversos premis, tant al nostre país com a França, i també n'ha estat jurat en altres. Reconeix que és una satisfacció guanyar un premi però els treu importància, els relativitza, perquè, segons ell, sempre estan condicionats a la composició del jurat.

Els referents d'en Joan Ciuró són diversos. L'entusiasma l’època dels impressionistes, però combina la predilecció per Renoir, Cézanne i companyia amb pintors catalans com Rusiñol, Casas o Nonell. M'explica que el Baix Gaià també va ser escenari de les atzagaiades d’aquests bohemis catalans que bebien absenta i volien vendre duros a quatre pessetes, però sabien pintar molt bé. Joaquim Mir o Miquel Barceló també estan entre els seus autors predilectes. Reconeix que hi ha tipus de pintura que no acaba d'entendre però que respecta i diu, enmig d'una rialla murri, que potser no és prou intel·ligent per comprendre-la.

A l'estudi del carrer Ample hom es pot fer una idea de la trajectòria de Ciuró Gatell, que té com a fil conductor el colorisme. S'hi poden trobar paisatges de vinya o marins però també nus femenins o retrats de la primera època, quan estudiava a l'Escola d’Art. La figuració es mescla amb l'abstracció. Em sorprenen uns quadres molt foscos, inquietants, de quan tenia 25 anys. M'explica que la pintura reflecteix els sentiments de l’autor durant una època concreta. Oli, pastel, aquarel·la, carbó, tinta xinesa, pinzell, foc, espàtula, gruixos… fustes velles aprofitades per pintar-hi a sobre. Li agrada molt la terra i sovint surt a pintar a l’aire lliure, en plena natura. Per a ell, l’estudi més gran del món. Allí desconnecta. També li agrada Baix a Mar.

En Joan Ciuró, que a la dècada dels setanta va canviar la signatura dels seus quadres per Ciuró Gatell per influència de l'aragonès Grau Santos, segueix pintant, des de la llibertat. Confessa que no se sent profeta a la seva terra però que percep l’escalf i l'apreci de molts dels seus conciutadans. I em sembla que amb això en té prou. Amb això i seguir pintant el que sent, sense condicionants.

Publicat al número de març de Diari de la Torre

diumenge, de març 25, 2012

Querol, Montagut, Pinyana…

Iniciatives com la Caminada Popular del Senyoriu de Selma i les Valls de Marmellar, que es va portar a terme aquest dissabte 24 de març, són molt lloables des del punt de vista organitzatiu però també perquè ens permeten descobrir indrets i paisatges que tenim ben aprop, d'una bellesa indiscutible i que ens són desconeguts. Som-hi! Unes 130 persones vam sortir quan passaven deu muniuts de les nous des del nucli de Querol, direcció Esblada, ensenyorint-nos de la C-37 sota el lideratge de la gent del grup excursionusta Kampi qui pugui. Al cap d'uns pocs centenars de metres vam abandonar la carretera i vam enfilar un sender cap a la dreta, travessant un bosc frondós i amb rampes de pendent pronunciada que van allargar el grup.

Una hora i mitja després de la sortida les primeres unitats arribaven a l'altiplà on està situada l'esglesia de Sant Jaume de Montagut, imponent i inesperada pels que no la coneixen. L’organització es va lluir respartint taronges, plàtans, aigua i vi blanc i negre -naturalment el de +500, de l'Agrupació d'Agricultors del Pla de Manlleu-, que després de l'esforç de més de 300 metres de desnivell s'agraeix. Després de la foto de família, el grup es va dividir en dos: els que tornaven a Querol pel camí més ràpid i els que ho feiem fent més volta, passant pel castell de Pinyana.

Els sembrats i la vinya protagonitzaven aquest tram de camí, que després es va tornar a internar en la frondositat del bosc mediterrani, amb mostres evidents de les pluges de mitja setmana. Enmig del recorregut, de forma gairebé inesperada, apareixia el Castell de Pinyana, edifici en runes envaït per la vegetació, però que encara conserva una certa majestuositat. Fent baixada vam tornar a trepitjar la C-37 tocava recórrer més de dos quilometres d'asfalt poc agraït. La recompensa era un bon aperitiu ofert per l’Ajutament de Querol i l'anunci oficiós que la tercera edició de la caminada tindrà sortida i arribada en el terme municipal d'Aiguamúrcia. Més de setze de quilòmetres en elímit de l'Alt Camp amb l'Alt Penedès i l'Anoia quedaven enrera en aquell dissabte assoleiat de març.

dimecres, de març 21, 2012

La crisi anímica

Vivim el cinquè any de la crisi econòmica més profunda del sistema capitalista des de l'any 1929. Sí, cinc anys, encara que alguns van tardar uns quants mesos a admetre-la en un els actes d'irresponsabilitat política més greus dels darrers temps. Però es veu que els interessos electorals eren més importants que reaccionar ràpid davant de la crisi. Precisament, posteriorment la reacció davant de la crisi va ser erràtica i ineficient en una legislatura negra de la democràcia espanyola. El resultat és que ens trobem entre els països europeus que més els està costant sortir d’aquesta situació.

Les crisis econòmiques a l'Estat espanyol es caracteritzen sempre per un ascens tan espectacular com dramàtic de l’atur. És el trist fet diferencial hispànic. I també català. I en aquesta s'estan arribant a xifres rècord. Ens diuen que encara no hem tocat sostre. La sensació és que si no fos per l’economia submergida, tan arrelada com poc combatuda, la situació al carrer seria insostenible. Les famílies, veritable espina dorsal de la societat, també aguanten casos cada cop més complicats. Però, paral·lelament a aquesta crisi real i tangible en les xifres macroeconòmiques i microeconòmiques se n'ha generat una altra de psicològica, encara més profunda. I cada cop tinc menys clar quina és pitjor.

Aixecar-se al matí i posar la ràdio és una manera d'agafar una depressió de cavall exprès. Si tens sort de tenir feina, les converses amb els companys i companyes estan marcades pel pessimisme. Sous que es retallen, rumors d'eliminació de llocs de treball, drets laborals adquirits en anys que es van perdent… Tornes a casa i cada cop més gent té familiars en situació d'atur o quedes amb algun amic que té una empresa i està a punt de tancar perquè li deuen diners –sovint alguna administració– i el banc no li dóna més crèdit. Tot es retroalimenta i la bola va creixent.

Per sortir d'aquesta crisi caldran mesures econòmiques, que tocaran el moll de l'òs del sistema. Segur! Però també fan falta actuacions per lluitar contra la crisi anímica que viu el nostre país, instal·lat en el pessimisme, atacat pel virus de la tristesa i la desesperança. Generació perduda, fills que viuran pitjor que els pares, res tornarà a ser igual... El bombardeig amb missatges pessimistes embolcallats de realisme només enfonsen encara més l'ànim de la ciutadania. El que segur que no hem de fer és el que vaig veure en una administració pública fa uns dies. Per estalviar uns centenars d’euros han reduït a la meitat els llums encesos. Penombra per afrontar els ajustos econòmics i el pessimisme segueix creixent.

Si no deixem enrere aquesta crisi anímica contagiada des de dalt i escampada entre la ciutadania, el túnel cada cop serà més negre i costarà més veure'n la sortida. I les solucions també han de venir des de dalt. Hi ha sectors que no estan en crisi, empreses que registren augments dels seus beneficis. La crisi no és global. Visibilitzar aquestes situacions positives seran el primer pas per començar a remuntar i sortir d'aquesta depressió econòmica i mental en què estem immersos des de ja fa uns quants anys.

Publicat al setmanari Notícies TGN

dilluns, de març 19, 2012

II Caminada Popular ‘El Senyoriu de Selma i les Valls de Marmellar’

Aquest dissabe vinent, 24 de març, es portarà a terme la II Caminada Popular 'El Senyoriu de Selma i les Valls de Marmellar', amb sortida i arribada a Querol i que recorrerà aquest territori situat a cavall de les comarques de l'Alt Camp i el Baix Penedès, al municipis d'Aiguamúrcia, Querol i el Montmell. Podeu triar entre un recorregut curt més apropiat per a les famílies i un altre de llarg, més exigent. Si us voleu apuntar hi esteu a temps. Podeu fer-ho al Facebook, als correus minxa80@gmail.com i jperez@querol.altanet.org i als telefons dels ajuntaments del Montmell (977 688 429) i Querol (977 638 288).

Us recomano que si us agrada el senderisme us apunteu a aquesta caminada. En la primera edició vaig participar en la seva preparació, que va ser llarga però va valer la pena després de les crítiques positives rebudes, i també com a caminant en el recorregut llarg. Aquesta caminada popular és un excelent exemple dels bons resultats que donen la col·laboració entre les administracions públiques i les entitats privades. L'Agrupació d'Agricultors del Pla de Manlleu i l’Associació Excursionista Kampi qui Pugui van tenir un paper cabdal perquè la primera caminada fos una realitat.

Pels que no coneixeu el Senyoriu de Selma i les Valls de Marmellar, es tracta d'un territori que el tenim molt a prop i que gràcies a la seva poca densitat de població manté un encant especial. El seu paisatge està marcat pels contrastos entre la plana i la muntanya, entre la vinya i els boscos… Hi podeu trobar embotits i pa artesanal, vi, zones per fer escalada, ermites, el poble abandonat de Selma, cases rurals, bona restauració… La caminada d’aquest dissabte és una bona oportunitat per descobrir aquest territori a més de passar un matí gaudint de la natura. Us animeu?

dissabte, de març 17, 2012

Que parlin de tú encara que sigui... fatal?




Les xarxes socials ens ofereixen setmana sí setmana també episodis en què la viralitat extrema de twitter i facebook converteix en trending topic personatges i marques. Aquests darrers dies ha estat la Loewe la protagonista de milers de reaccions a twitter i fora de la xarxa dels 140 caràcters, perquè el debat sobre el nou anunci de la marca de moda ha arrbat als mitjans tradicionals. L'espot el podríem descriure com una sèrie de nois i noies 'modernets', fills i filles de la progessia espanyola dels vuitanta, cantant les excel·lències dels productes Loewe.

La imatge profunda de frivolitat de la joventut, de pobresa intel·lectual m'atreviria a dir, que ofereix l'anunci ha estat el detonant de l'allau de tweets que a partir de dimarts a la nit va inundar la xarxa. L'espot, amb La dansa del sabre de la Trinca de fons -almenys en el meu cas- és un devassall de bestieses, algunes de les quals generen vergonya aliena. La frase -almenys és el que em son a mi- "Lo más guay de España es que ningún otro país tiene las españolas" crec que hauria de passar a la història. Han sorgit diverses paròdies de l'anunci, com aquesta.

Ha aconseguit Loewe el que buscava amb aquesta campanya? Si cercava notorietat l'ha obtinguda de totes totes. Tothom parla d'aquesta marca, fns i tot qui no ha comprat ni comprarà mai un dels seus productes. Però comptava Loewe amb aquest alt índex de rebuig que s'ha produït? Era un efecte col·lateral previst en la seva estratègia de màrqueting? El millor que podem fer és esperar els resultats del proper trimestre i trobarem les respostes i si l'han encertada amb allò de "que parlin de tú... encara que sigui... fatal." La fredor dels números és sempre inapel·lable.

dilluns, de març 12, 2012

De quan arriben els idus de març

Vaig preguntar-li a en Toni Aira si Los idus de marzo podia ser metadona pels que tenim mono de The West Wing. Ooooooitant!, em va respondre. Una raó més per anar a veure aquesta pel·lícula dirigida per George Clooney. I un cop vista només puc que recomanar-vos fervorosament aquest film que ens permet endinsar-nos en els instints més baixos de la política. La trama és de les que t'enganxa fins el final i és apta també pels que no siguin malalts de la política.

A Los idus de marzo ens trobem amb un gran elenc d’actors. George Clooney -director-actor- encarna Mike Morris, un governador favorit en la nominació demòcrata i que es juga en les primàries d'Ohio rematar l'elecció o que el seu rival, un senador més veterà, Pullman, giri la truita. En Morris podem veure en alguns moments una mena d'Obama blanc. Paul Giamatti és el cervell de la campanya del senador Pullman mentre que Phillip Seymour Hoffman és l’homòleg en l’equip de Morris i té com a mà dreta Steve, el protagonista, un jove assessor polític interpretat per un actor en alça, Ryan Gossling.

La pel·lícula ens fa viure altre cop unes primàries americanes des de dins, amb tota la parafernàlia típica: sondejos, actes de campanya, delegats que ballen, cops d'efecte… i la relació amb la premsa. És en aquest aspecte on es veuen les diferències entre el nostre país i els Estats Units pel que fa la relació entre polítics i mitjans de comunicació, molt més punyents, que contrasta amb aquest gairebé servilisme previsible que caracteritzen les nostres campanyes electorals.

A la sortida del cinema, depenent de la capacitat de digestió del teu estómac, pots quedar una mica tocat, enfonsant en el pessimisme, després de les maniobres dels protagonistes. En el film es parla molt de lleialtat, un valor del qual en sóc molt partidari però que sovint escasseja, tot i que se'n pot trobar encara i de molt bona qualitat. El problema és que en política, com sabem els que hi hem tractat d'una o una altra manera, es conjuguen en excés verbs com conspirar i trair. De Brutus n'hi ha alguns en circulació i no cal ser Juli Cèsar per trobar-te l'esquena cosida de punyalades.

Aneu a veure Los idus de marzo i disfruteu d'una bona pellícula. I recordeu, sobretot, que la realitat sempre supera a la ficció.

divendres, de març 09, 2012

La #canallesca compleix un any a Altafulla

El març de l'any passat un grup de periodistes de les comarques tarragonines vam iniciar uns sopars-tertúlia amb el nom de la #canallesca. La idea havia sorgit al Congrés de Comunicació Política de Catalunya amb el periodista i professor Toni Aira com a còmplice imprescindible. Ell va ser el primer convidat. Des de llavors han passat fins a onze convidats del món del periodisme i la comunicació del nostre país. L'última #canallesca va ser aquest dijous 8 de març a Altafulla amb l'expert en xarxes socials Genís Roca.

Durant aquest any ens ho hem passat molt bé i ens hem enriquit molt. I hem fet pinya en una professió en crisi i sovint marcada per l'individualisme. Per la #canallesca han desfilat Toni Aira, Xavier Grasset, Saül Gordillo, Antoni Batista, Josep Capella, Salvador Cot, Gemma Aguilera, Vicent Partal, Antoni Gutiérrez Rubí, Francesc Canosa, Neus Bonet i Genís Roca. I els que passaran!

Us deixo un enllaç amb el darrer post al blog de la #canallesa amb alguns detalls del sopar-tertúlia amb Genís Roca.

dilluns, de març 05, 2012

Sobre el carisma

Aquest diumenge veia l'entrevista que en Jordi Évole li feia a l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol al programa Salvados. El primer pensament que em va venir al cap durant el programa és que Pujol als seus 81 anys està pletòric, molt fi en les seves afirmacions. Una segona reflexió que vaig fer és el carisma que desprèn el president, una personalitat abassegadora, que brilla de forma majúscula enmig de la mediocritat de la majoria de polítics i polítiques, no només de Catalunya sinó d’Espanya.

I a partir de Pujol vaig tornar cap a una de les preguntes que em faig des que tinc conciència política: El carisma és té o s’adquireix? I vaig recordar aquella frase que més d'un m'havia dit: “El carisma el fa el poder”. En aquests moments de la meva vida i després de seguir la política d’aprop durant més de dues dècades puc afirmar que pel que fa al carisma, d'on no n’hi ha no en raja. Cal una certa base per tenir aquesta ascendència especial sobre la gent i estar investit amb la porpra del poder no et garantitza, ni molt menys, ser un líder carismàtic -si que hi ajuda- i emergir de la mediocritat imperant, fruit de més de tres dècades de partitocràcia.

Jordi Pujol porta més de vuit anys allunyat de la primera linia de la política i les seves regulars aparicions en mitjans de comunicació són seguides amb atenció per una gran majoria dels catalans i catalanes, l'hagin votat algun cop o no, i també per molts espanyols i espanyoles, impactats pel sí a la independència de Catalunya que ara defensa el president. En canvi, altres polítics que fa molt menys temps que han passat a un segon pla han passat a un oblit profund. El que us deia, d'on no n'hi ha no en raja.

divendres, de març 02, 2012

Jordi de Manuel es fa el suec

Vaig descobrir en Jordi de Manuel fa uns quants anys amb L'olor de la pluja. Era una combinació de ciència-ficció i novel·la policiaca en una Barcelona semiapocalíptica que em va deixar un bon sabor de boca. Al Vendrell el vaig conèixer personalment, a la jornada sobre novel·la negra al Vendrell. He anat llegint cada una de les novel·les que ha anat publicant des de llavors –El raptor de gnoms i Mans lliures- i anteriors, com Tres somnis blaus i Cabells porpres.

El que m'agrada del que escriu aquest biòleg i professor de secundària barceloní és que no només lliga unes trames que t'atrapen fins el final sinó que crea unes atmòsferes molt especials en els seus llibres, ja estiguin situades en el passat, el present o el futur. Els personatges també estan molt treballats i estan dotats d'una complexitat que dóna molt de joc en alguns moments. En la jornada negra vendrellenca, De Manuel va dibuixar en una pissarra el seu esquema global a l'hora d’escriure les seves novel·les, amb salts al futur i retorns al passat

De Manuel acaba de treure un nou títol al mercat, La mort del corredor de fons, que es va presentar aquest mateix dijous a Barcelona i que se situa a la Barcelona de 2008. Crec que en aquest nou llibre l'autor barceloní ha evolucionat cap a un gènere molt negre, que no té res que envejar a la novel·la sueca que tant s'ha posat de moda els darrers anys. Amb La mort del corredor de fons (facebook) viurem una nova aventura protagonitzada per l'inspector Marc Sergiot, un antiheroi a qui ja se'l coneix com el Colombo català. Trobareu molta sang i molta violència en aquesta novel·la, però també moments per a la reflexió sobre la condició humana. Una combinació que sempre caracteritza les obres d'en Jordi de Manuel.