dimecres, d’agost 30, 2006

Puntada cap amunt i canvi de cadires

La democràcia és ben curiosa. En teoria els ciutadans votem cada quatre anys per triar els nostres representants, però son els partits polítics -organitzacions molt poc democràtiques- que sovint decideixen quan un alcalde ha de marxar i n'ha d'entrar un altre. A Barcelona sempre ha passat i el 2006 ha tornat a produir-se el mateix procés: sense unes eleccions pel mig veurem com Jordi Hereu es convertiràen el quart alcalde de la democràcia de la capital catalana i Joan Clos passa a ser ministre d'Indústria i Turisme.

Sorpresa és el que en un primer moment hem experimentat la minoria de ciutadans que ens interessa la política, però una vegada reflexiones i analitzes la situació arribes a la conclusió que és una bona maniobra política, maquiavèlica, montillista, però una gran maniobra política. Clos és un polític, gastat, amortitzat després de nou anys amb més ombres que llums com a batlle barceloní i la seva credibilitat davant la ciutadania està molt tocada. Els socialistes, que porten 27 anys governant l'Ajuntament de Barcelona, han vist que perilla aquesta hegemonia.
Queden pocs mesos per les eleccions municipals i la consolidació de Jordi Hereu com a candidat serà una cursa contrarrellotge, tot i que té un trumfo claríssim, com és la mateixa alcaldia durant uns quants mesos. És jove, té el partit tancant files al seu darrera i no té una mala imatge, tot i que el grau de coneixença és molt mínim entre la ciutadania. La seva gran obra política és, fins ara, l'àrea verda, convertir tots els aparcaments en superfície de Barcelona de pagament. Primer va aixecar moltes crítiques, però un any després aquesta tendència ha canviat. La seguretat ciutadana, la seva altra àrea de gestió com a regidor, a Barcelona està ara millor que fa uns anys.
Clos també haurà de lluitar contra la imatge de segon plat. El substitut de Montilla havia de ser en un principi Joan Rangel, home d'absoluta confiança de l'encara ministre d'Indústria, però la crisi de l'aeroport del Prat l'ha cremat. La pregunta que em faig és com s'ho haguessin fet els socialistes per donar una puntada cap amunt a Joan Clos per allunyar-lo de l'alcaldia de Barcelona. Fent-lo ministre de Sanitat amb un relleude ministres és ampli? Massa ministre català a Madrid. O el fan conseller el novembre? Primer el PSC ha d'estar al govern i, a més, quedaria massa poc temps pels comicis locals. Per tant, la jugada de convertir Clos en ministre seria una bona combinació en una partida d'escacs. Ara cal veure les conseqüències d'aquesta jugada, tant a Barcelona com a Madrid per saber si és una jugada mestra. Perquè a Clos li cauran crítiques i atacs ferotges des del primer dia.

dimarts, d’agost 29, 2006

Guerra de desgast massa a prop de les eleccions

Aquest mes d'agost el carrer Antoni Roig presenta un aspecte "diferent", amb pancartes penjades als balcons i cartells enganxats a les parets que demanen a l'Ajuntament que faci marxa enrera en el seu projecte de peatonalització del carrer, tot i que en defensen la reforma. El que molts consideren el carrer principal de Torredembarra fa anys que hauria de ser peatonal. Només la manca d'empenta dels governs anteriors, atemorits per l'oposició d'alguns que es creuen "patricis" torrencs ha fet que hàgim hagut d'esperar al 2006 per veure el primer projecte que ha de servir per dignificar el "Carrer Nou".

Un objectiu compartit per la majoria de la població torrenca s'està portant a terme, però, d'una manera que està aixecant l'oposició no només dels veïns de l'Antoni Roig, sinó també entre molts ciutadans que no hi viuen ni hi tenen negocis però que s'hi senten solidaris. Les contribucions especials que han de pagar molts dels propietaris d'inmobles són un bon maldecap per a una família normal. Al carrer Antoni Roig no hi viuen "pijos" ni "potentats" que no els fa res haver de pagar uns quants milers d'euros, com ha arribat a dir algun regidor. Com advocat del diable se'ls pot dir als veïns que les seves propietats es revaloritzaran amb la petonalització. A les immobiliàries i propietaris acostumats a treure plusvàlues de la compra-venda de propietats potser se'ls obren els ulls de bat a bat, però al jubilat o al treballador que té un pis o un petit negoci en aquest carrer més aviat és un gran maldecap.

L'anàlisi detallat del projecte encara provoca més malestar entre els afectats, quan es veu que es volen posar fanals que costen mig milió de les antigues pessetes, bancs que també valen un dineral o una superpoblació d'arbres en un espai que no es pot dir que sigui una gran avinguda. Els veïns denuncien que el metre quadrat del nou carrer Antoni Roig valdrà més que en qualsevol d'altres municipis que han tirat endavant projectes semblants els darrers temps. Hem hagut d'esperar molt per a a la peatonalització del carrer Antoni Roig, igual que amb el Pavelló Poliesportiu. Oi que no estem aixecant un Pavelló Sant Jordi? Doncs ara no cal justificar el temps perdut amb un projecte espectacular, que, a més han de sufragar en una part molt important els veïns del carrer, quan el disfrutaran tots els torrencs, visitants i turistes.

Hi ha un malestar creixent i les regidories d'Urbanisme i Obres i Serveis són les que reben les crítiques directes. En la votació del projecte, altre cop el vot de l'equip de govern es va fracturar, com ja va passar en la moció de Muntanyans II. L'Alternativa Baix Gaià es va abstenir, mentre la resta de membres del govern van votar a favor. El principal grup de l'oposició, CiU, hi va votar a favor, com també el VUT i PP. Maria Dolors Toda, ara fora de l'ADMC però amb la intenció de tornar a saltar a l'arena electoral la primavera vinent, és qui va capitalitzar l'oposició al projecte davant la manca de reacció des dels altres grups polítics.

El projecte del carrer Antoni Roig no és l'unica de les obres que generen malestar. Les obres de la carretera de la Riera s'estan allargant més del que estava previst i deixen l'Avinguda Catalunya com l'unic accés al municipi des de l'enllaç entre l'autopista i la N-340, amb les cues en algunes hores punta espectaculars que s'hi munten. Una molèstia pels veïns i una mala imatge pels qui arribem al nostre municipi. Caldria més previsió des del govern municipal i programar aquestes obres en mesos de menys afluència de visitants. Són situacions que costen d'entendre al ciutadà normal.

Tornem al carrer Antoni Roig. Aquesta polèmica apareix quan manca menys d'un any per les eleccions. La politització és inevitable i el desgast que pot representar per regidors com Ramon Ripoll i Montserrat Gassull i per extensió als seus grups polítics pot ser molt gran i pot tenir costos electorals. Fer marxa enrera podria ser entesa per alguns com un signe de debilitat; per altres, sensatesa. La prepotència és mala consellera i en aquest afer se'n denuncien dosis excessives. I és potser aquesta circumstància, junt amb la manca de diàleg des del govern municipal, la que encén més els afectats per les contribucions especials. Des de l'equip de govern la posició és ara per ara ferma: el projecte es farà i els veïns pagaran les contribucions especials, que superen el 30% del cost total del projecte. Un problema greu pels actuals governants municipals es podria produir si les obres s'allarguen -cosa que passa molt sovint- i arribem a la campanya electoral amb el carrer Antoni Roig potes enlaire.

El que és una necessitat pel municipi -la peatonalització d'un dels seus carrers més emblemàtics- és pot convertir en objecte d'una agra polèmica de qual alguns en voldran treure rendiments electorals i altres hauran de lluitar perquè no se'ls converteixi en un forat per on s'escapin vots de cara a unes eleccions que estan molt properes. Després d'un estiu calent pot venir una tardor bullent.
Publicat al número d'agost al Diari de la Torre

dilluns, d’agost 21, 2006

Estrepitós ridícul perico

La Supercopa d'Espanya de futbol no només ha demostrat que el Barça és terriblement superior a l'Espanyol sinó que el club blanc-i-blau és capaç de fer el més gran dels ridiculs intentant guanyar una competició esportiva als despatxos amb un raonament que no s'aguanta per enlloc. Una competició que enfronta el campió de lliga i el campió de copa per dirimir quin és el millor -deixo a banda els interessos econòmics d'aquests dos partits- ha de permetre veure sobre el camp les dues millors alineacions dels dos equips. L'Espanyol sembla que això no ho vol i desitjava que dues peces bàsiques del Barça quedessin sense jugar: Xavi i Puyol. Ja ho va avisar abans del partit. El club blaugrana no va fer cas i va parlar sobre el camp: 0-1 al Lluís Companys.
Xavi i Puyol van ser convocats per Luis Aragonés per jugar un partit AMISTÓS contra Islàndia. Tenien molèsties físiques i van tornar cap a casa per descansar dos dies més i poder disputar una competició ORGANITZADA per la Federació Espanyola, la mateixa de la qual depèn la selecció. L'Espanyol es defensa amb un article del reglament de la FIFA i potser continuarà aquesta batalla i d'aquí uns mesos se'ls gira el cervell i la Supercopa és tenyeix d'un blanc-i-blau postís. Estaran contents els seguidors espanyolistes amb un títol guanyat sense marcar ni un gol en 180 minuts i havent-ne rebut quatre?

El director executiu de l'Espanyol, Pedro Tomás, ha estat l'encarregat de donar la cara en aquest afer i ha completat un debut espantós en el càrrec. El Comitè de Competició de la Federació Espanyola ha rebutjat la impugnació però Tomás -quin gran fitxatge!- diu que volen recórrer als màxims òrgans esportius europeus perquè els declarin guanyadors del torneig. La tornada ha acabat amb un global de 4-0 a favor del Barça després del 3-0 al Camp Nou, en un partit de superioritat total blaugrana. L'Espanyol hauria de deixar de fer el ridícul i acceptar que el Barça és un equip molt superior. Els títols es guanyen al camp i no als despatxos.

dissabte, d’agost 12, 2006

L'altra majoria

L'actualitat política decau fins a quotes preocupants el mes d'agost. El vuitè mes del 2006 no està sent una excepció, tot i la inminent contesa electoral. Només la crisi del Prat anima els partits polítics catalans a tirar-se els plats pel cap. Les compareixences i resolucions de la Diputació Permanent de Parlament ha deixar clar que tenim un govern en minoria (PSC i ICV) i que existeixen majories alternatives al tripartit.

CiU i ERC s'han unit per "fotre canya" al govern, amb la inestimable col·laboració del PP, i atacar amb duresa -resolucions incloses- la gestió de la cisi de l'aeroport barceloní. Una altra combinació -CIU, ERC i ICV- ha servit per exigir la gestió integral de l'aeroport per part de la Generalitat. Convergents i republicans sumen 69 escons a l'actual Parlament, suficients per formar govern. Carod i Puigcercós van optar pel pacte tripartit amb PSC i ICV el 2003, una decisió defensable i atacable des de molts punts. Ara sembla que uns i altres s'enviïn tímids missatges de cara a l'endemà de l'1 de novembre. A Unió és on hi ha més reticències al que alguns anomenen "pacte nacional". Duran diu que ERC no sap governar. Pot ser que tingui raó, però als republicansels caldria una segona oportunitat i amb uns socis diferents abans de proferir aquesta afirmació. Ha governat mai CiU la Generalitat en coalició?

Hem de veure el ball d'escons de l'1-N per veure si el pacte CiU-ERC és possible. Dependrà de si hi ha un transvassament de vots d'aquest pol de partits cap a la resta i acumulin menys de 67 diputats. Les enquestes apunten a una pujada de CiU i a un descens d'ERC. Però només són enquestes. Si fóssim a Euskadi, el PNV i EA -els referents salvant les distàncies d'aquestes dues formacions catalanes- podrien comptar amb Ezquer Batua, el que al nostre país és Iniciativa. Però el grup polític liderat per Saura està entestat a ser poca cosa més que un apèndix socialista -una mica més d'esqueres i una mica més ecologistes-. Un pacte a la basca obriria moltes possibiltats a uns i altres, però l'hem de descartar per l'anticonvergència sauriana.

Com no estem en èpoques de majories absolutes i crec que tampoc en moments de grans coalicions -i exceptuant que el PSC i ICV sumin majoria absoluta, que llavors deixarien ERC a l'oposició o un pacte CiU-PP que costaria molt de vendre i podria provocar cataclismes electorals-, podríem estar abocats a un Tripartit II, la nova generació, encapçalada per Montilla i Puigcercós. Diuen que entre aquests dos polítics hi ha una bona química, mentre que entre en "Manelic" i Mas manca força sintonia. Però ja sabem que en política...

dijous, d’agost 03, 2006

De la tempesta social a la tempesta política

La sequera informativa tradicional de l'agost està sent trencada, entre altres impactes informatius, per la crisi de l'aeroport del Prat. Diem-li així. El que es va viure divendres al principal aeroport català va ser una vergonya i una pèrdua d'imatge de Catalunya més que preocupant. La poca capacitat de resposta de l'Administració davant el bloqueig d'una infraestructura bàsica del país és que a molts ciutadans, més enllà dels que han perdut les seves vacances o han vist alterats els seus negocis, els ha emprenyat més.

El problema bàsic és que l'aeroport del Prat continua en mans del Govern espanyol. Amb la reforma de l'Estatut no s'ha pogut incloure el traspàs de la infraestructura a la Generalitat. Després d'aquest trist episodi fins i tot el PSC sembla que també alça la veu demanant el canvi de titularitat. Veurem si d'aquí unes setmanes insisteixen o les paraules se les emporta el vent. Parlant de dirigents socialistes, molt trist el paper del delgat del Govern espanyol a Catalunya, Joan Rangel, que ha demostrat una manca d'efectivitat en la resposta a una situació de crisi que deixa tocades les seves aspiracions ministerials.

I Maragall? On era divendres i on és aquesta setmana? El paper del president català també està sent penós. Ha hagut de posar data de caducitat al seu càrrec, però fins el novembre encara és el màxim responsable polític de Catalunya. En situacions com aquesta ha de ser el primer en donar la cara i no delegar als seus consellers. L'opsició hi suca pa en la crisi. Però és que els hi han deixat en safata. CiU, PP i ERC poden treure ara pit. Per al Govern, la culpa és d'Ibèria. La companyia aèrea, molt mal acostumada a privilegis que es van acabant a poc a poc, és la gran responsable del bloqueig del Prat, però l'Administració competent (?) és la que ha de solucionar aquest tipus de situació amb la màxima rapidesa, cosa que divendres no va passar.

El que espero i segur que molts coincidiu amb mi és que mai més es torni a produir una situació com la de divendres i que es produeixi el traspàs de l'aeroport al Govern català. No només és de justícia i lògic sinó que situacions de crisi com la de fa una setmana s'hauria pogut resoldre millor des de Barcelona. Perquè estic convençut que a Barajas el Govern espanyol no hauria deixat que es produís un bloqueig com el del Prat divendres. D'això n'estic seguríssim.