dilluns, de desembre 31, 2007

Adéu 2007; Benvingut 2008!


Avui és el dia per fer balanços de l'any 2007 al qual li queden només unes quantes hores. Ara no us faré un repàs exhaustiu dels fets més destacats de l'any que finalitza. Aquesta feina ja la fa l'Octavi Saumell i altres blocaires que trobareu per la xarxa. O mireu les televisions, escolteu les ràdios i llegiu els diaris... Però alguna cosa podem dir d'aquest any 2007.

Divendres vaig partcipar a la SER en una tertúlia de balanç de l'any amb els companys periodistes Oriol Aymí, Maria Fernández Noguera i Ignasi Soler. Sens va fer curta, tot i durar uns quaranta minuts. En els darrers minuts ens van preguntar quin seria el nostre personatge de l'any. Em vaig decantar per Josep Fèlix Ballesteros, que el maig passat va aconseguir una aplastant victòria a les eleccions municipals de Tarragona al capdavant del PSC i s'ha convertit en el nou alcalde de la ciutat. Els meus dos finalistes van ser Ariel Santamaria i la seva CORI, que han sacsejat l'avorrida política reusenca i Josep Poblet, que ha sumat a la seva alcaldia per majoria absoluta a Vila-seca la presidència de la Diputació, un premi a una manera diferent de fer política.

Més enllà de la política, del 2007, ens quedarà el caos de les infraestructures -ferrocaries, aeroportuàries, viàries, elèctriques...-, el terrorisme internacional que no cessa, el fracàs del procés de pau a Euskadi, el ralentiment del mercat immobiliari i els símptomes de crisi econòmica mundial, una Fira de Frankfurt que tan malament no va anar... No vull allargar-me. Igualment em deixaré coses. En el camp esportiu, el descens del Nàstic i la sequera blaugrana destaquen per damunt d'altres fets com el títol de F-1 perdut per Alonso i guanyat per Raikkonen. Reflexioneu sobre aquests ítems informatius, afegiu-ne de nous...

...i encarem amb il·lusió el 2008. A tots els i les blocaires i els que no entreu mai a internet us desitjo un bon any 2008.

diumenge, de desembre 30, 2007

La crisi del Barça es podia evitar i es pot redreçar


Fa dies que volia escriure un nou post sobre el Barça. Sóc culé -d'intensitat moderada, que vol dir que puc sopar i dormir sense problemes si el Barça perd- i la situació actual que viu el club blaugrana em dol, sobretot perquè es veia venir des de fa mesos. Fa un mes i mig vaig afirmar en un post que s'havia acabat l'era Rijkaard i ratifico la idea. Llavors algunes pesones em van respondre que em precipitava i que esperés una mica i les coses millorarien.

La derrota per 0-1 contra el Reial Madrid ha estat el sotrac que necessitava molta gent. En aquest partit s'ha vist un Barça limitadíssim davant d'un equip blanc que sense ser res de l'altra món és molt superior als blaugranes com a equip. Continuo pensant que el Barça disposa d'una de les millors plantilles de la història, amb grandíssims jugadors, però no rutlla com a equip. L'entrenador és un dels grans culpables d'aquesta situació, ja que va donar massa llibertat als jugadors després del doblet del 2006 i fa mesos que no sap o no pot imposar la seva autoritat i els futbolistes passen d'ell. Cal un nou entrenador i no crec que hàgim d'esperar al juny sinó el canvi s'hauria de produir ara perquè set punts de diferència amb el Reial Madrid són remuntables, però no amb la inèrcia actual. Rijkaard és molt bon paio, un gentleman del futbol, però ha demostrat tenir molts pocs recursos tàctics.

Qui ha de substituir Rijkaard? Possiblement serà Johan Cruyf qui imposarà el seu criteri des d'aquesta posició que té en el laportisme d'assessor àulic a l'ombra. Sona Marc Van Basten, un altre holandès amb gran currículum com a jugador però amb una mínima fulla de serveis com a tècnic. Jo no li faria fàstics a un entrenador com Jose Mourinho. Els culés tenim la tendència a crear grans dimonis i amb Mourinho ho hem fet. Ningú pot negar que aquest paio en sap -va guanyar la Champions amb el Porto!- i té ganes de guanyar la màxima competició continental altra cop després de no aconseguir-ho amb el Chelsea.

No oblidem els jugadors. Aquest estiu hauríem d'haver venut Ronaldinho. La secretaria tècnica serveix per saber en quin moment s'ha de vendre un jugador per obtenir-ne el màxim benefici. Ara està devaluadíssim i cada cop sembla més difícil que pugui tornar a ser el davanter fabulós de fa uns anys. Almenys a Can Barça Possiblement la neteja hauria d'afecar a altres jugadors, com Deco. Hi ha jugadors de futur, com Messi, Bojan, Giovanni o Iniesta, i bones recents incorporacions com Touré, Abidal o Milito, però cal fitxar de cara a la propera temporada -el mercat d'hivern, excepte pel porter que ens falta per la greu lesió de Jorquera, no és gaire aconsellable- per tenir un equip competitiu.

No podem tornar a patir un any com el 2007, en el qual el més destacat ha estat el gol de Messi -un dels millors de la història mundial però que no va servir de res- contra el Getafe i el descobriment de Bojan. On són els títols?

divendres, de desembre 28, 2007

Canvi laboral a la vista


Alguns ja ho sabieu i altres no. D'aquí a uns dies la meva vida professional farà un canvi important: m'uniré als companys de professió que han passat a l'altra banda, la dels gabinets de comunicació. He decidit acceptar l'oferta de l'Alejandro Fernández per convertir-me en assessor del grup municipal del Partit Popular a l'Ajuntament de Tarragona. Una aventura molt interessant.

A molts us sorpendrà aquest canvi laboral, però els periodistes no som més que professionals de la comunicació que hem d'aprofitar les oportunitats laborals. La trobada que fa uns dies vam tenir l'Alejandro i jo amb el Daniel Sirera, el president del PP de Catalunya, em va acabar de convèncer. A partir d'ara em podreu trobar a l'Ajuntament de Tarragona en el despatx que m'han preparat i tindré com a principal objectiu de tornar el PP al govern de la ciutat.

Alejandro, moltes gràcies pel teu darrer post

PD: Efectivament com molts ja heu advertit -no tots, eh!- és una inocentada. M'heu ajudat a riure bastant aquest Dia dels Innocents del 2007 amb els vostres comentaris. També haig d'agrair-te Alejandro que t'hagis unit a aquesta broma a dues bandes. Hi ha comentaris al teu blog impagables. Cal potenciar les inocentades el 28 de desembre, un costum que s'està perdent. L'humor és un bé que no hauria d'escassejar i sovint passa.

dimecres, de desembre 26, 2007

Recordem Francesc Macià


El 25 de desembre de 2008 farà 75 anys que va morir Francesc Macià, primer president de la Generalitat de Catalunya recuperada durant la II República i una de les figures polítiques catalanes més importants del segle XX. Per a mi, la més gran. Crec que aquesta efemèride s'hauria de commemorar d'una manera digna a l'alçada de la magnitut d'aquest personatge. Aquest Nadal, quan ha fet 74 anys de la mort de l'Avi, Televisió de Catalunya ha recordat la seva figura emetent la pel·ícula Coronel Macià, de la qual us en vaig parlar fa uns mesos en un post, i un documental sobre el seu paper durant la II República.

Francesc Macià i Llussà és un personatge que a mi m'atrau molt per la seva dimensió històrica i, sobretot, per la seva transformació: de tinent coronel de l'exèrcit espanyol a president de la Generalitat passant per líder de l'independentisme català els anys 20. Els fets de Prats de Motlló són un moment molt important de la vida de Macià, amb l'intent d'invasió de Catalunya des de França el 1925. Però una traïció dins de les files d'aquest improvisat miniexèrcit va evitar veure que hagués passat amb els plans de Macià. Alguns pensaran que l'intent hauria estat esclafat per l'exèrcit espanyol. Però mai se sap.

Macià es converteix en president de la Generalitat per aclamació popular. El seu discurs a la plaça Sant Jaume el 14 d'abril de 1931 em posa sempre els pèls de punta. Els seus dos anys i mig com a màxim dirigent de l'autonomia catalana són intensos i el seu carisma s'imposa en la societat catalana. Aquí teniu un altre discurs. La seva sobtada mort el Nadal de 1933 és un buit molt important per la jove Generalitat Catalana. Que hauria passat si Macià hagués viscut alguns anys més? La política-ficció és un exercici difícil i denostat per molts historiadors, però quin hagués estat el seu paper l'octubre de 1934 o el juliol de 1936.

Sóc un decidit macianista i crec que aquest 2008 l'hem d'aprofitar per donar a conèixer la figura d'aquest polític català de primer ordre. I ningú se l'hauria d'intentar apropiar. Ni Esquerra Republicana ni encara menys el Partit Socialista repeyint una operació que ja ha volgut fer els darrers anys amb Lluís Companys agafant-lo pel seu cantó més esquerranós obviant el seu nacionalisme català. Macià és de tots. Ens demostra com un tinent coronel de l'exèrcit espanyol es pot convertir en el guia de l'independentisme català. El seu paper d'unificador del catalanisme popular el 1931 és cabdal per al nostre país. Recordem-lo.

I si voleu riure una mica, feu-ho amb els companys del Polònia.

dilluns, de desembre 24, 2007

Bon Nadal a tots!


Sembla que faci moltes setmanes que estem en el Nadal. Llums de Nadal per tot arreu, l'estrès de la compra dels regals, bombardeig informatiu i publicitari... però el verdader nadal comença aquesta nit del dia 24. Arriba l'hora de començar a endrapar de valent, obrir els regals i fer cagar el tió, aquesta tradició tan arrelada.

Per això us felicito amb aquest tió somrient. Tinc molta simpatia per aquest personatge del nostre Nadal que, per a mi, goleja de molt el Papa Noël. Recorreré una mica al tòpic per desitjar-vos els millors desitjos per aquestes dates tan especials. Afronteu el Nadal amb esperit d'infant. Jo ho faré i tornaré a cagar el tió i... a veure que cau.

I els que estigueu una mica tristos, molts ànims, que vindran Nadals millors.

Bon Nadal a tots i totes!!!

divendres, de desembre 21, 2007

Quan la provisionalitat es converteix en definitiva


Els pressupostos municipals s'aprovaran el gener com a molt aviat. Coincidireu amb mi que aquest fet no és gaire normal en el primer any del nou mandat. Però si tenim en compte que el govern municipal de Torredembarra està en minoria i no troba la manera de sortir-ne, té la seva lògica. Que sigui positiu pel futur de la nostra localitat ja són figues d'un altre paner.

Ha estat una tardor moguda. El cap de llista de CiU, Daniel Massagué, ha intentat portar la sociovergència a Torredembarra o el que seria mateix, un pacte fort que pugui treure Torredembarra de la interinitat. Però aquest govern de dotze dels disset regidors de l'Ajuntament -pressuposo que l'entrada dels quatre edils convergents no representaria la sortida d'ERC i el GIT- no ha estat possible perquè Manuel Jiménez no vol compartir l'alcaldia.

Aquesta és l'altre febre en la política municipal: partir les alcaldies. Jo no n'acabo de ser massa partidari. L'alcalde ha de ser una referència pels ciutadans i no pot canvair-se cada dos per tres. Els municipis que van bé són els que tenen un alcalde els quatre anys i no els que n'arriben a tenir tres o quatre en un mandat fruit de pactes estranys i mocions de censura pragmàtiques. L'alcaldia no hauria de ser moneda de canvi de les formacions polítiques. Però potser aquesta era l'única solució per treure Torredembarra d'aquesta situació actual.

El PSC ha convertit l'alcaldia en el que el PP ha fet amb la Constitució espanyola. És intocable, gairebé patrimoni seu. Hem de tenir en compte que un parell de centenars de vots separen socialistes i convergents. Potser ara seria el moment en què el PSC hauria d'oferia certes dosis de generositat. Però l'alcaldia llueix tant! I Jiménez és conscient que les possibilitats que els quatre grups de l'oposició es posin d'acord per presentar una moció de censura són gairebé nul·les tot els esforços de Massagué i el tambors de guerra que se senten pel municipi.

Els socis de govern del PSC són els que tenen més a dir en aquesta situació. Els socialistes s'estan menjant ERC i el GIT, que tenen un protagonisme molt mínim. Es tracta de dues formacions que van perdre regidors el maig passat i encara s'estan llepant algunes ferides. Des del govern no és tan dur païr els descensos electorals, però han de tenir en compte que si no es fa la necessària autocrítica la castanya és més forta al cap de quatre anys.

Després de sis mesos de govern, el govern en minoria PSC-ERC-GIT ha passat de la provisionalitat a la consolidació. Per què ningú vol entrar a governar amb ells? Potser hi haurien de reflexionar una mica. Haurem de mirar el cantó positiu i quedar-nos amb què el diàleg haurà de marcar el mandat -almenys l'inici- per assegurar la governabilitat de Torredembarra. En seran capaços?

dijous, de desembre 20, 2007

El Nadal globalitzat


Pot semblar un títol tòpic, però tinc ganes de compartir amb vosaltres algunes reflexions sobre el Nadal. L'altre dia em preguntaven en una tertúlia radiofònica si m'agrada el Nadal. La qüestió és complexa i no crec que admeti un sí o un no rotund. D'aquestes festes m'agraden algunes coses i altres em fan gairebé fàstic. Jo sóc dels que crec que els llums que animen els carrers s'haurien d'encendre el cap de setmana just abans de Nadal i no que puguis veure operaris penjant aquests artefactes lumínics -alguns cops francament horribles- a finals d'octubre. Però aquests llums són elements bàsics de l'orgia consumista que s'engega al voltant del Pont de la Puríssima Constitució. De la tradició catalana dels Reis i el Tió hem passat al Papa Noël, Santa Claus o com li diguin a aquest invent de la Coca-cola. Pels centres comercials veus gent estressada perquè no sap què comprar-li a la sogra o la tieta que només veu per aquestes festes.

Però hi ha una cosa que pot amb mi aquests dies. I és veure aquests Papa Nöel de peluix penjats dels balcons de moltes cases. Són molt cutres ! I és símptoma d'un gregarisme preocupant. Això sí, permeten fer un gran negoci als basars xinesos gràcies a una tradició anglosaxona adoptada pels catalans. És la globalització del Nadal. Però aquestes dates tenen coses bones, com els lots que ens obsequien als periodistes institucions i empreses o els àpats familiars, o fer el pessebre i guarnir l'arbre de Nadal. I els regalets sempre fan il·lusió. Però li sobren tantes coses al Nadal del segle XXI...

Publicat al diari Aquí el dimecres 19 de desembre

dimarts, de desembre 18, 2007

Tornen les notes!


Aquest dilluns hem vist com el Govern català anunciava que altre cop es posaran notes a Educació Primària. Tornen els insuficients, suficients, bé, notables i excel·lents, aquella gradació que va marcar la meva etapa escolar i que quan ja feia Secundària certes ments pensants van canviar per necessita millorar/progressa adequadament. Reconeix el Departament d'Educació que la va pifiar amb aquest canvi? Ho hem pagat car perquè professors i experts coincideixen a assenyalar que aquesta darrera reforma educativa ha fet molt mal a l'educació. Però més val tard que mai.

La desmotivació i la llei del mínim esforç s'han ensenyorit d'unes aules que aquesta darrera dècada i mitja ha hagut d'afrontar altres problemes com l'augment de la població immigrada (que és un problema sobretot quan no s'hi dediquen prous recursos econòmics). Els nostres governants sembla que finalment han vist que denigrar la cultura de l'esforç no era el camí correcte. Rectifiquen. Menys mal! Les enquestes a la ciutadania demostren que un 90% de la població està d'acord amb el retorn de les notes.

Aquest és un primer pas per reedreçar el desgavell que pateix la nostra educació. Però encara li queden molts deures al govern. Recuperar la figura del professor com un referent de la societat -quan jo era petit i no fa tants anys ho era- i fer entedre als pares que els mestres no poden substituir-los en certes tasques. Els mestres han d'ensenyar, però educar correspon als pares. Quan jo era petit i el professor cridava els meus pares i els avisava d'alguna malifeta o que alguna cosa no anava bé en el mei comportament escolar ja em podia preparar, perquè alguna bronda segur que em queia. Ara, com m'expliquen alguns amics meus professors, la bronca els pot caure als mestres perquè "el meu fill és el millor".

Crec que ens trobem davant la primera reacció davant els resultats demolidors de l'informe Pisa. L'educació és un dels pilars bàsics de la nostra societat i no la podem deixar anar a la deriva. Torno a insistir en què l'esforç és important i avaluar aquest esforç també. Necessita millorar i progressa adequadament no era la manera de motivar els estudiants a fer-ho millor. Però no oblidem que encara queden molts problemes per solucionar en matèria educativa. I tot això no és un pensament de dretes ni d'esquerres. És simplement sentit comú.

diumenge, de desembre 16, 2007

TV mítica: L'Escurço negre



L´home hauria de lluitar per una sèrie de coses fonamentals: el seu país, els seus principis, la seva família i els seus amics.. Personalment, jo lluitaria per una caixa plena de diners i molt porno francès.
Edmund Black Adder

La segona entrega d'aquesta sèrie la dedico a un dels meus veritables referents televisius: l'Escurçó Negre. Vaig descobrir aquesta sèrie britànica la primera vegada que la va emetre TV3, a començaments dels 90, si mal no recordo. Devia ser el primer o segon capítol de la primera part, dedicada a l'Anglaterra del segle XV. Em va enganxar molt ràpid. El d'aquesta primera part era l'Escurço menys perfeccionat, però el Baldrick i la seva brutícia combinada amb una simpàtica estupidesa ja apuntava maneres.

Aquest era l'inici d'un idil·li televisiu amb aquesta colla de personatges i uns guions espèndids que em van familiaritzar amb diferents èpoques de la Gran Bretanya. Els capítols de l'etapa isabelina són, per a mi, els millors. La reina, la Dida, Lord Melched, Lord Percy, imprescindible Baldrick, sir Francis Drake, Bob, Lord Flash... Els diàlegs són sublims. Fa més d'un any em vaig comprar el DVD -ho podeu trobar en moltes grans superfícies o a l'FNAC- i de tant en tant repasso alguns capítols. Alguns me'ls sé de memòria i encara ric més. També vaig veure alguns capítols en versió original (molt recomanables) i subtitulats al canal K3 aquest estiu.


L'època napoleònica també és molt bona. Allí vam descobrir el gran Hugh Laurie fent de príncep sabatot molt abans que de House. També m'encanten aquesta sèrie de capítols, amb la senyora Miggins o un molt aconseguit Duc de Wellington. El primer capítol, el de les eleccions manipulades a Sant Munt de Fems, i el darrer capítol de la sèrie, precisament amb Wellington com a personatge convidat, són els millors. La quarta entrega és la de la I Guerra Mundial i el trio Capità Escurçó Negre, Tinent George i soldat ras Baldrick es combinen molt bé amb el cretí General Melched i el pilota tinent Reina. Em quedo amb el capítol que els toca pintar un quadre per una revista militar. "Permís per parlar", deia el George. Mireu-ho.



D'aquesta verdadera sèrie de culte -almenys per a mi- no podem oblidar el Conte de Nadal, amb un generós i bondandós Escurço Negre victorià que és converteix en un malparit integral perquè, acompanyat del fantasma de Nadal, veu un futur molt negre. I hi ha una raresa que també es pot trobar al DVD i em sona que TV3 ho va emetre fa uns quants anys en què un Escurço Negre actual inventa una màquina del temps i visita diferents èpoques.

L'Escurçó Negre la considero una de les meves sèries televisives de referència. M'agrada molt més el Rowan Atkinson en aquesta sèrie dels vuitanta que el Míster Bean, tot i que també m'ha fet riure molt. Reivindico que els catalans hauríem de tenir també el nostre Escurçó Negre particular, acompanyant Jaume I en les seves conquestes, fent de les seves a la Guerra dels Segadors o el 1714, durant la Renaixença o a la Guerra Civil. A veure si els de TV3 s'hi animen.

dijous, de desembre 13, 2007

Bono, la incombustible espanyolitat del PSOE


José Bono és un personatge únic en el panorama polític espanyol. És un animal polític amb personalitat pròpia que podria estar al PP (Mi padre era falangista)i està al PSOE. Semblava que ja estava amortitzat després de 21 anys com a president de Castella-la-Manxa i un parell més com a ministre de Defensa. Però es veu que encara se li pot treure una mica més de suc. Zapatero -el seu rival a la secretaria general del PSOE en el congrés del 2000- no el va convèncer perquè fos alcaldable socialista de Madrid però si que ho ha aconseguit com a cap de llista de per Toledo (A nadie le amarga un dulce) amb la promesa de presidir el Congrés de Diputats (Mare meva!).

Bono demostra que l'espanyolisme més ranci l'anticatalanisme més radical no és patrimoni del PP sinó que dins del PSOE també existeix. És més sibil·lí, més dissimulat, però hi és. L'exministre de Defensa l'exterioritza sempre que pot. I jo ho trobo positiu, igual que Joan Ferran, amb la seva croada contra els mitjans públics catalans -que continua i amb el suport d'alguns dels seus correligionaris-. Les declaracions de Bono, impròpies d'una persona que aspira a presidir el Congrés de diputats, donen vots al PSOE en la frontera espanyolista que comparteix amb el PP i les ments penssants socialistes li han fet veure a Zapatero que calia recuperar Bono, prejubilat massa aviat.

Alguns sectors del PSC són conscients dels problemes que els pot portar Bono amb la seva llengua descontrolada. Aquest dijous Carme Chacón li fotia una mica de canya, però per l'altra banda hi ha Joan Ferran remant cap els fanguissars de l'anticatalanisme on Bono n'és un dels prínceps. Bono és d'aquells personatges en el qual es desdibuixa sovint la frontea entre la realitat i la caricatura. I ens pot arribar a caure simpàtic. Que la forma no ens tapi el fons!

Un meme molt blocaire que m'envia l'Octavi


L'Octavi Saumell m'ha posat deures. Alguna cosa que fins ara potser no sabíeu la coneixereu si llegiu el qüestionari. Els deures ja estan fets i ara n'he encarregat més a cinc blocaires més.

1. Quan temps portes com a blocaire?
Des del darrer dia del mes de març de 2006.

2. Com vas saber l'existència dels blogs?
Poc a poc. Em vaig animar després de consultar el blog del Lluís Foix de la Vanguardia.

3.Digues 5 blogs que segueixes diàriament.
El Saló dels Penjats, Índex de la Tarracosfera, Octavi Saumell, Antonio Ramos i Sherlock Holmes. En podria dir més.

4. Ets lector anònim d'algun bloc?És una de les facetes de gairebé tots els blocaires!

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.
En diria diversos. Prefereixo no dir-ne cap perquè me'n deixaria.

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?
Amb els companys del Saló dels Penjats. Primer un sopar "rajador" amb molta rialla i després el que la nit ens depari.

7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual.
Algun dia ja penjaré un post explicant-ho.

8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?És un sentiment que encara no he experimentat.

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?
Força. Si de cop me'l fessin tancar el trobaria a faltar. En crearia un altre.

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest MêMê.
Antonio Ramos, Isaac Albesa, Capità Tarragona, Jordi Roca i Te la mà Maria.

dimecres, de desembre 12, 2007

La política és la pera!


Llegir les pàgines de política, ja sigui internacional, estatal, nacional o local, és una activitat molt distreta. A Argentina hem vist aquest dilluns un relleu presidencial entre marit i muller. Tot queda en família! Als Estats Units podria passar una cosa semblant d’aquí a un any i escaig si Hillary Clinton guanya les eleccions. Però amb la lleugera diferència dels vuit anys del Bush de president. Us imagineu el mateix al nostre país? Temps al temps.

A Rússia entenen la democràcia d’una manera molt diferent a nosaltres. La Constitució impedeix a Vladímir Putin optar a un tercer mandat presidencial. Solució: ungeix un candidat a president de la seva corda i aquest li promet que el nomenarà primer ministre. I als partidaris de Gary Kasparov, excampió mundial d’escacs i ara principal opositor a Putin, no els permeten ni disposar d’un local per proclamar-lo candidat a la presidència russa.

Però tornem a l’Estat espanyol. Ahir teníem Zapatero presentant el cap de llista del PSOE per Cadis a les properes eleccions generals. És ni més ni menys que el ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, que té tant de gadità com jo d’astronauta. Però és la grandesa de les llistes tancades i bloquejades: Rubalcaba, nascut a la localitat càntabra de Solares, com a número u socialista per Cadis.

I mentre, el programa El intermedio la Sexta es dedica a organitzar combats de boxa amb la consola Wii amb el títol de ‘la señora Calvo contra el señor calvo’. Es tractava de Duran i Lleida enfrontant-se amb l’exministra de Cultura. Per cert, ‘El Tigre d’Alcampell’ va caure derrotat.

Publicat al diari Aquí el dimecres 12 de desembre

diumenge, de desembre 09, 2007

TV mítica: Buck Rogers



He tornat de quatre dies de pont fora del nostre país i estic poc a poc resituant-me. Per això he decidit engegar una nova sèrie de posts sobre programes i sèries de televisió que m'han marcat durant la meva vida i intentar compartir aquests records amb vosaltres i que ja fa dies que em volta pel cap. I és que vull que en aquest bloc s'hi pugui trobar de tot. Començaré tirant enrera gairebé dues dècades, a aquells TV3 primigènia que encara no competia ni amb les televisions privades. Havíem de triar entre TV1, TV2 i TV3. El Canal 33 amb prou feines començava a caminar.

Avui us vull parlar de Buck Rogers al segle XXV. Crec que si el 2007 veiéssim aquesta sèrie americana de ciència-ficció la trobaríem molt antiquada, amb uns efectes especials primaris i un ambient molt setantero. La sèrie es va estrenar als Estats Units el 1979 i es van fer dues temporades, fins el 1981. Està basada en uns còmics dels anys 30. El protagonista és un pilot de la NASA, William 'Buck' Rogers que en un accident pateix un procés de congelació i desperta en el segle XXV amb l'impacte que això representa per ell i els humans d'aquest segle, que han sobreviscut a la sempre recorreguda III Guerra Mundial però amb un nivell tecnològic molt avançat. Aquest és el punt de partida d'una sèrie d'aventures per tota mena de planetes i amb dolents molt imaginatius.


En tinc molts bons records d'aquelles tardes de dissabte de finals dels 80. No em vaig pedre masses de la quarantena de capítols de la sèrie i TV3 va fer alguna reposició un o dos anys després que em va permetre veure'ls tots. La meva germana gran i jo ens imaginàvem que érem Buck Rogers, la coronel Wilma Deering o imitàvem el robot Twiqui -força còmic-. Altres personatges que recordo són la dolenta princesa Ardala, el Falcó -primer dolent i desrés bo- o un vampir interestelar que va fer de dolent malvadíssim en un dels capítols i que va protagonitzar algun dels meus malsons de l'època.


Els protagonistes de la sèrie, Gil Gerard (Rogers) i Erin Gray (Deering), que protagonitzaven l'història d'amor de la sèrie, no els he vist més per la tele ni al cinema i han quedat en la meva memòria inmortalitzats amb aquells monos ajustats que portaven o conduint unes d'aquelles naus espacials a l'estil Guerra de les Galàxies. I és que Buck Rogers és de l'època de La Guerra de les Galàxies o Galàctica. Estrella de Combate. Per cert, algú sap si Buck Rogers es pot trobar en DVD?

dimarts, de desembre 04, 2007

El nacionalisme de TV3 i Catalunya Ràdio


El portaveu adjunt del PSC al Parlament, Joan Ferran, va provocar ahir una d’aquelles tempestes que afecten sovint l’oasi català. Ferran, que ahir es va acabar de situar en el sector espanyolista del PSC, va afirmar que "cal arrencar de Catalunya Ràdio i TV-3 la crosta nacionalista". Ho va dir en una entrevista que cal llegir sencera perquè és un repàs a tots els fantasmes que afecten la ment d’un dels principals dirigents socialistes catalans, que fa uns dies ja havia qualificat la televisió catalana com la més antigovernamental de totes les que hi ha a l’Estat. Una televisió com TVC ha de ser governamental? Jo em decanto per adjectius com plural i independent o de qualitat.

La crosta nacionalista -catalana es devia referir Ferran- a mi em costa de veure-la des del canvi de govern en la Generalitat. Potser el diputat socialista es refereix a un reportatge sobre Terra Lliure emès fa uns mesos -per cert un gran treball- o Afers exteriors, en què Mikimoto -que potser ha comès el pecat mortal d’haver-se declarat independentista- ens oferia un bon producte, que en altres cadenes estatals han volgut imitar. I per què no parlem de la cobertura dels mitjans públics catalans de la manifestació de dissabte? Un acte civil amb milers de catalans als carrers no es mereixia connexions en directe dels serveis informatius i unes notícies més completes.

El que ha aconseguit Joan Ferran amb la seva darrera desbarrada és que es dibuixi cada cop més un nou eix en la política catalana: CiU, ERC i ICV per una banda, i el PSC, PP i Ciutadans, per una altra. Va passar amb la manifestació i pocs dies després en tenim un segon exemple.

diumenge, de desembre 02, 2007

Quan el poble parla



Els qui em coneixeu sabeu que no sóc massa d'anar a manifestacions. No vaig assistir ni a la mani contra la Guerra de l'Irak, ni la de l'11-M per citar-ne dues d'emblemàtiques dels últims anys i no perquè no estigués d'acord amb el "leitmotiv" de la convocatòria. Potser l'última va ser el 1997 i per un tema molt local: contra l'amenaça que caigués el carismàtic Cap Gros del Roquer de Torredembarra. No va servir de gaire. Però aquest dissabte vaig apuntar-me a darrera hora a l'autocar que sortia de Torredembarra carregat de militants i simpatitzants d'ERC, CiU i ICV (l'altre tripartit). Vaig sentir alguna cosa dins meu -i també fora- que em deia que a les cinc de la tarda havia d'estar a Plaça Catalunya.

I així va ser. Fins passats dos quarts de set no vam començar a caminar, cosa que va confirmar l'èxit de la convocatòria. Jo no sé si érem 700.000 persones -com deia l'organització, o 200.000 -com afirmava la Guàrdia Urbana-. Però érem moltes catalanes i catalans!!! Emprenyats pel caos dels ferrocarrils i de les infraestructures en general -allà recordava les cues a l'Ap-7 i l'N-340 que sovint pateixo-. Però també ens manifestàvem perquè volem decidir des de Catalunya com ens volem organitzar, el que és coneix com autodeterminar-se. Aquest és el fons de la qüestió. Caminar per una Via Laietana inundada de gent carregada de senyers, estelades i pancartes de tota mena -algunes molt enginyoses- va ser molt gran.

Avui diumenge ha arribat l'hora de les valoracions. La Plataforma pel Dret a decidir -l'entitat convocant- i els partits polítics que van participar en la manifestació fan una valoració positiva -No n'hi ha per menys!- mentre que el PSC s'ha limitat a manifestar el seu respecte pels manifestants -Només faltaria!- i a criticar CiU. El partit del president de la Generalitat mira cap a un altre costat i sembla que encara no ha assumit la magnitut del que va passar dissabte al centre de Barcelona. Esperem que pesi més Catalunya que l'obediència al PSOE.

El PP és limita a dir que la mobilització era contra l'Estat espanyol. Té raó. El maltractament el que ens sentim víctimes els catalans té un culpable. Ja sigui una ministra que ens menysprea o unes balances fiscals que no acaben d'aparèixer mai. Ja sigui el caos als ferrocarrils del nostre país o un Estatut retallat sense compassió. El got s'ha anat omplint i aquest dissabte hem vist que comença a vessar. El poble (m'agrada més aquesta denominació que societat civil) ha parlat i ara toca als polítics fer-ho. Esperem que estiguin a l'alçada. O potser demano massa.

I aprofito per denunciar que els mitjans públics catalans (TVC i Catalunya Ràdio) no han estat a l'alçada en la cobertura de la manifestació. Altra cop.

dissabte, de desembre 01, 2007

Pactes, mocions de censura i consensos


Les darreres setmanes ha estat sobre la taula la possibilitat de l'entrada de CiU al govern municipal però sembla que finalment els convergents continuaran a l'oposició a Torredembarra. El cap de llista de CiU, Daniel Massagué, aspirava a compartir l'alcaldia amb Jiménez a través d'aquest acord sòcioconvergent i aquest ha estat un escull del tot insuperable. Per als socialistes l'alcaldia no és negociable. Aquesta posició la van mantenir el juny passat i hi segueixen enrocats. La moda de partir alcaldies sembla que no ha arribat a Torredembarra i és que, posats a compartir, també hi podien entrar ERC i el GIT. Seria obrir la caixa dels trons.

El govern, doncs, continua en minoria. Hi ha algunes veus que diuen que el govern municipal i l'Alternativa Baix Gaià estarien intentant reconstruir els ponts de diàleg tan trencats aquest estiu i explorar possibilitats de pacte. El regidor d'Urbanisme i gran escull per l'acord, Ramon Ripoll, sembla haver perdut poder dins el PSC. Fa unes setmanes va ser substituït com a president local. Un símptoma. L'Alternativa és el soci lògic del PSC, ERC i el GIT. El segon regidor obtingut el maig passat els va envalentir i van tensar tant la corda que es va trencar. Als ecosocialistes els cal analitzar la situació amb la fredor necessària i al PSC, una certa generositat.

La gran pedra de toc del govern actual serà l'aprovació dels pressupostos municipals. Han de trobar almenys un regidor de l'oposició que doni suport als números pel 2008 per tirar endavant els pressupostos, perquè sinó la posició de l'executiu local quedarà en una difícil posició. L'aprovació fa unes setmanes de les ordenances municipals només va poder tirar endavant per l'estranya abscència d'una regidora de l'oposició. Recordem que era una època de nuviatge entre convergents i socialistes. Serà aquesta la fòrmula per tirar endavant els pressupostos? Seria una mica trist.

Altres veus aposten per una moció de censura. I hi ha qui diu que algun membre del govern actual podria entrar en l'operació. És una aposta arriscada i possiblement precipitada. Un govern amb ecosocialistes, populars, convergents, independents i qui sap que més seria un aiguabarreig que costaria que aguantés els tres anys i mig que resten de mandat. La sitació actual és radicalment diferent a la de l'octubre de 2004, però en política pot passar de tot. Fins i tot veure Suñé, Toda i Oviedo en un mateix govern.

Ens trobem en un moment que Torredembarra necessita grans consensos per desencallar temes importants com Muntanyans II, el contracte de l'aigua, el creixement urbanístic o certs equipaments imprescindibles. En definitiva, el model de municipi pel futur. No és un moment de mocions de censura que fracturin encara més la política local, sinó de diàleg, acords, cessions i certs sacrificis personals. Hi estan disposats els nostres polítics?

Publicat al Diari de la Torre del mes de novembre