dimecres, de desembre 26, 2007

Recordem Francesc Macià


El 25 de desembre de 2008 farà 75 anys que va morir Francesc Macià, primer president de la Generalitat de Catalunya recuperada durant la II República i una de les figures polítiques catalanes més importants del segle XX. Per a mi, la més gran. Crec que aquesta efemèride s'hauria de commemorar d'una manera digna a l'alçada de la magnitut d'aquest personatge. Aquest Nadal, quan ha fet 74 anys de la mort de l'Avi, Televisió de Catalunya ha recordat la seva figura emetent la pel·ícula Coronel Macià, de la qual us en vaig parlar fa uns mesos en un post, i un documental sobre el seu paper durant la II República.

Francesc Macià i Llussà és un personatge que a mi m'atrau molt per la seva dimensió històrica i, sobretot, per la seva transformació: de tinent coronel de l'exèrcit espanyol a president de la Generalitat passant per líder de l'independentisme català els anys 20. Els fets de Prats de Motlló són un moment molt important de la vida de Macià, amb l'intent d'invasió de Catalunya des de França el 1925. Però una traïció dins de les files d'aquest improvisat miniexèrcit va evitar veure que hagués passat amb els plans de Macià. Alguns pensaran que l'intent hauria estat esclafat per l'exèrcit espanyol. Però mai se sap.

Macià es converteix en president de la Generalitat per aclamació popular. El seu discurs a la plaça Sant Jaume el 14 d'abril de 1931 em posa sempre els pèls de punta. Els seus dos anys i mig com a màxim dirigent de l'autonomia catalana són intensos i el seu carisma s'imposa en la societat catalana. Aquí teniu un altre discurs. La seva sobtada mort el Nadal de 1933 és un buit molt important per la jove Generalitat Catalana. Que hauria passat si Macià hagués viscut alguns anys més? La política-ficció és un exercici difícil i denostat per molts historiadors, però quin hagués estat el seu paper l'octubre de 1934 o el juliol de 1936.

Sóc un decidit macianista i crec que aquest 2008 l'hem d'aprofitar per donar a conèixer la figura d'aquest polític català de primer ordre. I ningú se l'hauria d'intentar apropiar. Ni Esquerra Republicana ni encara menys el Partit Socialista repeyint una operació que ja ha volgut fer els darrers anys amb Lluís Companys agafant-lo pel seu cantó més esquerranós obviant el seu nacionalisme català. Macià és de tots. Ens demostra com un tinent coronel de l'exèrcit espanyol es pot convertir en el guia de l'independentisme català. El seu paper d'unificador del catalanisme popular el 1931 és cabdal per al nostre país. Recordem-lo.

I si voleu riure una mica, feu-ho amb els companys del Polònia.

6 comentaris:

octavi ha dit...

Mestre, realment aquest és un gran post. Ja saps que a banda de tenir en comú els colors blaugrana i ser antialonsistas, els dos som macianistes. Bon Nadal!

El Capità Tarragona ha dit...

Bones Festes i feliç any nou!!

Salutacions!!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

bon post, el Màcia no era una plaça al mig de la Diagonal ?

els de Polonia genial

salutacions

Tondo Rotondo ha dit...

Els nostres polítics hauríen de beure una mica en la dignitat de persones com Macià, Companys o el Noi del Sucre.

feliu ha dit...

Si tot molt romàntic, però no s'ha d'oblidar que ell, un mati era President de la Republica Catalana i a la tarda era nomès el President d'una desconeguda Generalitat sense poder polític. Va ser la gran aportunitat, no tornarà!.

Anònim ha dit...

Vaig veure la pel·lícula a TV-3. Millora la cosa, però continua essent pesada amb seqüències que no s'acaben mai i que semblen fetes per demostrar lo guapos que són tots, en lloc d'anar al gra i de resoldre escenes i plànols en favor de la narració, com a les pel:lícules americanes . Millora en relació al plom (i bodrio sense pal·liatius) de "Terra de canons", on crec recordar que Pep Fèlix Ballesteros hi surt un momentet ...