dissabte, de desembre 30, 2006

El procés de pau a l'UCI el dia que pengen Saddam

L'any 2006 acaba molt mogut informativament. Aquest dissabte 30 de desembre ens aixecàvem amb la notícia de l'execució de l'expresident iraquià Saddam Hussein a la forca. M'ha sorprès la rapidesa del compliment de la pena capital. No sóc partidari de la pena de mort en cap cas. Fins i tot en temps de guerra, perquè recodem que a l'Estat Espanyol es pot aplicar la pena de mort en aquest supòsit. Els dictadors han de morir al llit de la presó. L'eliminació física de Saddam no aportarà res positiu a la greu situació que viu l'Iraq, molt propera a la guerra civil. Tampoc no crec que l'empitjori molt.

El món musulmà té ara un nou màrtir. Tots els páïsos tenen màrtirs. Nosaltres tenim un president de la Generalitat assassinat per un règim assassí com el franquista. Si Lluís Companys no hagués estat mort pel capritx de Franco ben segur no estaria tan ben considerat com ho està ara. Els màrtirs són això: símbols per damunt de la persona.

Però a mesura que avançava el matí ens assabentàvem que hi havia hagut un atemptat de grans dimensions a l'aeroport de Barajas de Madrid. I havia estat anunciat ETA amb diferents trucades. Les imatges de l'aparcament de la terminat T-4 eren de destrucció i caos. I el pitjor de tot: hi havia dos desapareguts. Abans de tot, ens hem de solidaritzar amb els víctimes d'aquest atemptat i condemnar una acte com aquest perquè la violència no és mai acceptable. Les reaccions han estat molt previsibles. Des de l'esquerra abertzale, Arnaldo Otegi afirma que el procés de pau no està trencat tot i l'atemptat, mentre Zapatero anunciava que el diàleg se suspèn. El PP veu reforçada la seva posició i reclama la fi inmediata del procés mentre des del govern basc es demana prudència. Insisteixo: previsible.

Feia setmanes que l'escenari d'avui -el retorn de la violència- es convertia en més factible. L'alto el foc es va declarar el març passat i el procés de pau no avançava amb el ritme esperat i esperable. Estava (o està) empantanegat. A Zapatero li ha faltat valentia i agafar el toro per les banyes. La pressió des del PP i tot el seu món mediàtic és molt forta però un polític de talla (no sabem si Zapatero ho és) ha de saber afrontar aquesta situació, un moment històric. No crec que el procés de pau estigui acabat però si en un estat molt greu. ETA ha fet un avís, amb el seu particular i destestable llenguatge. Recordem que no hi ha hagut un anunci previ de trencament de l'alto al foc. La pilota està al terrat del govern espanyol i de Zapatero. Ningú ens havia dit que el procés de pau a Euskadi seria un camí de roses i avui ho hem vist claríssimament.

El yin i el yang de Tarragona


Fa uns dies es va saber que Xavier Sabaté tornaria a ser delegat del Govern de la Generalitat al Camp de Tarragona i aquest dimarts vinent prendrà possessió del càrrec, que ja va exercir del gener de 2004 al maig de 2006, en un acte presidit pel vicepresident català, Josep-Lluís Carod-Rovira. El nomenament del delegat a Tarragona es va endarrerir més del previst i van circular rumors diversos. El nom de Sabaté era el que sonava amb més força i finalment ha estat l'escollit per Montilla. Sembla que des del PSC tarragoní es va "apretar" força perquè ho fos.

Ja hem pogut veure algunes reaccions. Molt positives per part dels seus companys de partit, però també destraleres de l'alcalde Nadal, afirmant que Sabaté "baixa a la Segona Divisió i el posen a la banqueta". També al blog www.busot.ca no deixen en massa bon lloc la tornada de Sabaté a la delegació del Govern. El portaveu del govern de Tarargona, Joan Aregio, ha expressat una opinió compartida per molta gent i és que "no és positiu" que el delegat del Govern en un territori sigui el màxim responsable d'un partit en el territori en qüestió.

He tingut l'ocasió d'entrevistar Xavier Sabaté aquesta setmana i la sensació que donava era d'estar molt il·lusionat amb poder exercir el càrrec de delegat altre cop. Considera el seu pas de mig any per la Conselleria de Governació com un "doctorat", una "experiència impresionat" i que ja no pot aspirar a res mes. I es conforma amb aquest nou paper dins l'equip que és el govern català. Diu que tothom no pot ser davanter (conseller) i també calen defenses. Un raonament oposat al de Joan Miquel Nadal.

I és que tornem a la historia de sempre: l'eterna lluita entre Nadal i Sabaté, separats per una enemistat gairebé malaltissa. Es tracta de polítics molt diferents. Nadal és un "outsider", baró territorial, "enfant terible", jugador que va per lliure, navegant, carisma. Sabaté és aparell de partit, disciplina, treball de formiga, pianista, exconseller. Les batalles dialèctiques entre els dos són contínues i la política tarragonina de les darreres dues dècades no s'entendria sense ells. Són el yin i el yang. Potser Sabaté està tan il·lusionat amb la seva nova etapa a la delegació perquè Nadal té data de caducitat com alcalde. Però el yin o el yan -per uns és una cosa i pels altres, l'altra- no desapareixerà sinó que es transformarà i seguirà existint. El yin i el yang és una dualitat de forces oposades però complementàries.


FOTO: una moment de l'entrevista que li vaig fer a Xavier Sabaté poques hores després de saber que seria conseller de Governació, el maig passat.

dijous, de desembre 28, 2006

Que ens queda del 2006?

Li queden pocs dies al 2006, un any que a Torredembarra el podríem considerar com el de la consolidació del govern quatripartit, que ja porta dos anys funcionant millor que les altres dues experiències de coalició anteriors, i és molt difícil dubtar que arribarà al final del mandat. Com sempre passa en un pacte multipartit -recordem que va passar amb Santiago Segalà i CiU el 1995, quan va fregar la majoria absoluta-, el PSC rendibilitzarà l'alcaldia exercida per Manuel Jiménez i la projecció pública que està tenint, amb més aspectes positius que negatius gràcies a la feina dels seus escuders. La resta d'integrants del govern hauran de "vendre" molt bé el que han fet per augmentar vots i representació.

Aquest any ha estat marcat pel projecte i l'inici de les obres de remodelació del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font, la principal font -i valgui la redundància- de desgast dels membres d'aquest govern i sobretot de dos regidors, el responsable d'Urbanisme, Ramon Ripoll, i la titular d'Obres i Serveis, Montse Gassull. Ja ho vaig dir i ho tornaré a repetir: és un error estratègic que trobaríem en qualsevol manual polític engegar un projecte d'aquest tipus en el darrer any d'un mandat municipal. És un regal a l'oposició i una manera de perdre vots. També de guanya-ne en altres zones Afortunadament per aquests partits, l'arribada de noves subvencions han pogut rebaixar les subvencions especials als veïns, tot i que s'ha sentat un precedent que veïns d'altres zones del municipi on es portin a terme actuacions d'aquest tipus recordaran als responsables polítics.

Del tram final de l'any ens quedarà la inauguració del Pavelló Poliesportiu Els Caus, conegut també com el minipavelló. Aquesta instal·lació comença a cobrir un dèficit històric en matèeia esportiva que hauria de fer caure la cara de vergonya als responsables polítics torrencs dels darrers 25 anys. La inauguració del Pavelló Poliesportiu de la Zona Esportiva a inicis del proper any acabaran de fer aprovar aquesta assignatura pendent. I anirem a pel notable quan es construeixi la piscina coberta.

El Medi Ambient i Torredembarra sembla que continuen renyits. Acabem l'any amb poques esperances que a Muntanyans II no s'hi edifiqui. La maifestació del 10 de setembre, amb mig miler de persones recorrent els carrers del centre del municipi, va sembrar optimisme entre les desenes d'entitats que aposten perquè aquell racó de Torre quedi sense edificar. Però el temps passa i ni Generalitat ni Estat mouen fitxa i tot indica que no hi ha predisposició a comprar els terrenys. I l'Ajuntament, per molt que alguns ho defensin, no té capacitat per fer-ho. Sembla que la història es repeteix. Primer va ser el Roquer, després la platja del Canyadell i ara, Muntanyans II. Esperem que no hi hagi un pròxim cas.

Els primers mesos del 2007 estaran plens d'inauguracions. Això passa a Torredembarra, a Taragona o a Palau de Plegamans. El Pavelló Municipal de la Zona Esportiva és l'estrella, però n'hi haurà més. No ho dubteu. Els partits van prenent posicions. L'Agrupació Democràtica sembla que és el més actiu, amb un butlletí amb moltes pàgines i color cada més, assemblees i actes al Casal Municipal. Esquerra ha passat comptes amb la ciutadania fent un repàs a la feina fet a al'Ajuntament pels seus regidors i ha tornat a engegar el grup d'opinió, laboratori del seu programa i pedrera de membres de la candidatura. CiU continua la promoció del seu número u a través de "El Mònic". Encara ens resten algunes incògnites que s'han de resoldre en algunes setmanes, com el cap de llista del PP, el del GIT -Santiago Ardèvol és qui té més números però no els té tots-, o que passa amb el VUT o qui serà el cap de llista de l'ADT. Paciència que aviat totes les cartes estaran sobre la taula.

Article publicat al número de desembre del 'Diari de la Torre'

diumenge, de desembre 24, 2006

Bon Nadal a tots!



Estem en aquesta època tan especial que és el Nadal. És moment de recordar quan érem més petits -no ens queda tan lluny- i que millor que evocar el tió. Res de "cagatió" sinó tió. El de la imatge l'he trobat per la xarxa i m'ha recordat una mica el que cagava a casa dels meus avis materns. Semblava inofensiu i de la seva panxa tapada amb una manta de quadres apareixien bons regals. El de casa dels altres avis era una altra història. Impressionava. Venia de la muntanya -de la vinya on l'anava a buscar mon pare-, l'instal·lavem al celler i l'alimentàvem diariament amb tota mena d'hortalisses. No tenia ni nas ni boca ni ulls. Feia respecte perquè era un tronc gegant per a un nen de tres o quatre anys. Cagava, després d'esmolar bé el bastó, tot d'artilugis de xocolata, botifarretes i altres llaminadures com els mítics peta-ceta. I la darrera cagada era una ceba o una patata. Això volia dir que ja havia acabat de fer-nos regals. Fins que vam desobrir que allò era una enganyifa piadosa i que els reis eren els pares... Ens havíem fet grans.

Després de compartir aquests records de fa més de vint anys -Deu n'hi do com passa el temps!- només em queda que desitjar-vos un Bon Nadal a tots.

Parlem de l'AVE. Doncs pugem-hi!


Aquesta setmana i l'anterior hem parlat molt de l'AVE, també dit TGV, el Tren d'Alta Velocitat. La raó ha estat la inauguració i entrada en servei de l'Estació del Camp de Tarragona, coneguda també com Estació de la Secuita o Estació de la Secuita Perafort. És ja una realitat poder anar des d'aquesta estació a Madrid en poc menys de tres hores i a Lleida en mitja hora. Són figues d'un altra paner quan tardes de l'estació en qüestió a Tarragona, Reus, Cambrils o en el meu cas Torredembarra. I no parlem del transport públic, adjudicat tres o quatre dies abans de l'arribada del primer AVE, i que el primer dia va tenir alguns problemes perquè algun conductor d'autobús es va perdre.

Tenia ganes de provar personalment com era aquest servei, suposo que per deformació professional, i aquest divendres, quart dia de l'AVE a Tarragona, vam fer un desplaçament a Lleida amb aquest nou tren. El trajecte fins a l'Estació del Camp de Tarragona el vam fer en cotxe particular i vam poder deixar-lo en un magnífic pàrquing que serà de pagament (gairebé 15 euros al dia), però ara és encara de franc. Tot molt net i molt nou i les hosteses molt simpàtiques. Al seient de classe turista, enmig d'un vagó amb una ocupació que no arriba al 20 per cent -tinguem en compte que són les quatre de la tarda- t'esperen els auriculars per poder escoltar música o la pel·lícula -aquell dia feien "Una navidad de locos"- que em van recordar que fa un any i mig ja havia anat amb AVE des de Sevilla a Còrdoba. També t'oferien la revista "Paisajes". A Preferent i a la màxima categoria "Club", hi ha més "suplements", però llavors t'has de rascar més la butxaca.

En mitja hora escassa et plantes a Lleida. Arribes a una estació molt més antiga, que barreja -cosa que no passa a l'estació del cor del Tarragonès- l'alta velocitat amb els Catalunya Express, Gran Recorregut i un ambient a la Renfe de tota la vida: pantalles que no van, megafonia difícilment audible en segons quines zones i treballadors poc atents que sembla que t'estiguin fent un favor quan et venen el bitllet. Tenim un parell d'hores per submergir-nos en l'ambient nadalenc del centre comercial lleidatà -també la boira i el fred que et cala els ossos- abans de d'agafar l'AVE de tornada per finalitzar aquesta diem-ne experimentació. Ens fan una sensible rebaixa en el bitllet Lleida-Camp de Tarragona i el comboi procedent de Madrid arriba amb una vintena llarga de minuts de retard, cosa que avisen amb insistència per megafonia. Tindrà alguna cosa a veure amb la rebaixa del bitllet? Espero que no. Però aquest retard et recorda que l'AVE també depèn de la Renfe. El vagó té una ocupació semblant al que havíem ocupat a l'anada.

A l'arribada a l'estació de Camp de Tarragona ens esperen unes simpàtiques hosteses que ens entreguen un document per poder reclamar part de l'import del bitllet pel retard. El problema és que la gestió l'has de fer a partir de l'endemà. Tornant cap a Torredembarra hi ha temps per reflexionar. El 1992 l'AVE va unir Madrid i Sevilla. S'han invertit molts diners per fer realitat catorze anys després la connexió de Tarragona -i més endavant Barcelona i la frontera franco-catalana- amb Madrid a través de l'AVE, però les línies de rodalies que connecten la capital catalana amb Tarragona i les Terres de l'Ebre cada dia funcionen pitjor, tot i ser les que utilitzen més gent. La conclusió és clara: alguna cosa no acaba de funcionar.

FOTO: És del Marc Gavaldà, exactament del segon viatge que l'AVE va fer entre el Camp de Tarragona i Madrid el 19 de desembre

dimecres, de desembre 20, 2006

Històries telefòniques

Fa uns dies em va sonar el mòbil. A la pantalla hi havia un número d'aquells de quatre dígits que comença amb un parell de quatres. Vaig respondre. Una amable operadora em va oferir canviar-me de targeta a contracte dins la meva companyia de telefonia mòbil. Li vaig dir que no m'interessava, que gasto molt poc amb mòbil, ja que les trucades de feina les faig des de l'oficina (redacció) i a casa tinc fixe. No li ho vaig dir, però el correu electrònic hi ajuda força a aquesta contenció telefònica. Ella, amb una veu dolça però convincent, insistia com si em volgués convèncer que era de "tonto rematat" no acceptar l'oferta.

Em va arribar a oferir un mòbil nou i li vaig respondre que feia mig any que me n'havien regalat un -Sant Jordi va ser generós-.Va acomiadar-se amb un "Muchas gracias" pero la vaig notar enfadada. Havia fallat. Vaig quedar-me pensant que curioses són avui en dia les estratègies de venda: et volen crear una necessitat que no tens i et volen fer sentir com un "ruquet" si no acceptes l'oferta.

L'endemà m'oferien, també per telefon, a canvi de vint i escaig euros l'origen i la història del meu cognom. Que serà d'aquí a uns dies? Endesa? Gas Natural? La història del meu nom? Qui sap... La qüestió és que no t'agafin amb la guàrdia baixa, com sovint passa amb aquestes estafes a centenars de persones, la majoria d'edat avançada, que perpetren alguns desaprensius delinqüents. Més endavant tractarem un altre tema que dóna molt de si: donar-se de baixa d'un servei. Sovint és una epopeia heroica. Si algun lector té experiència en aquest camp, que l'expliqui.

dissabte, de desembre 16, 2006

La crisi del PP de Tarragona (2)

La crisi que ha patit el grup municipal del PP de Tarraagona ja està resolta. Almenys el primer acte. Dins del traumàtic que és que dos regidors demanin la baixa del partit en què militen i en són representants en un Ajuntament, la crisi s'ha resolt amb una correcció que moltes altres formacions ja firmarien, tot i que les conseqüències i l'abast de les ferides encara estan per veure. El govern, integrat fins ara per CiU i el PP, ni ho ha notat i l'oposició no ha volgut fer sang i ha fet un discurs d'"això no és la nostra guerra" i "no aprofitarem aquesta situació per desestabilitzar" -llegeixis moció de censura-.

La direcció provincial ha demanat a Maria Mercè Martorell i Esteve Ortiz que tornin les actes de regidors i no les han tornat amb l'argument que ja han format part del grup municipal del PP com a independents i ara tornen a aquest estat. El raonament jo el trobo lògic, tot i que no veig tan bé aquest lligam que els dos edils "revoltats" exhibeixen cap a Francesc Ricomà, que es mostra molt dolgut i des de fa uns dies emprenyat. La política les fan les persones pel bé del seu municipi però dins d'uns partits polítics. En el plenari de divendres 22, en què s'han de votar els presupostos municipals, Martorell i Ortiz ja formaran part del grup dels no adscrits -allò que abans es deia grup mixt- i el govern de Tarragona tindrà un quatripartit -Convergència, Unió, PP i els no adscrits-.

Així s'hauran de cobrir els darrers mesos de mandat. Tot indica que no hi haurà problemes perquè tots quatre grups primen la governabilitat i tenen un objectiu comú: que el proper alcalde de Tarragona no sigui el socialista Josep Fèlix Ballesteros. La gran pregunta és que farà Martorell. Hi ha moltes especulacions a nivell dels cercles polítics i periodístics. Sembla que el seu pas a CiU hauria d'esperar al 2011 -els trànsfugues, tot i que aquest no seria un cas estricte d'aquest fenomen, fan molt mal a la vista- i hi ha indicis que està preparant una candidatura independent. Això seria un favor a Ballesteros i un hipotètic tripartit igual que Ciutadans i l'ADMC fan la feina a CiU i el PP. Haurem d'estar molt atents. Les eleccions municipals de Tarragona del 2007 eren fins ata apassionants per gent malalta de la política com jo, però ara ja ha pujat un grau més, amb la possibilitat de vuit candidatures, a l'estil de Torredembarra. El virus s'escampa.

dimecres, de desembre 13, 2006

Afrontar el Nadal

A vegades cal fer una mirada enrera. I he decidit que de tant en tant aniré penjant al blog articles escrits ja fa temps, quan no existia la blogosfera. Ara que s'acosta el Nadal, que millor que una mirada irònica a aquesta època de l'any tan especial. El vaig publicar al mensual "El Mònic" el desembre de 2002.

Afrontar el Nadal

Falten pocs dies per a l'arribada de les Festes de Nadal, un periode que crea diferents estats d'ànim en les persones, que van des d'una il·lusió extrema o fins i tot desenfrenada a un avorriment o cert fàstic, passant per la indiferència a una alegria moderada. Per evitar desequilibris emocionals, a l'hora d'enfrontar-se al Nadal proposo adoptar un dels papers, una de les actituds, que proposo a continuació.

Començaríem pel Nadal religiós. Opció a la baixa. Mitjana d'edat molt gran. Es tracta de no perdre's cap missa, visitar pessebres vivents i fer-ne un a casa amb tot luxe de detalls (caganer amb la cara de Figo i avançar els Reis i els seus corresponents camells cada dia), veure els Pastorets, apostar pels Reis d'Orient i no només passar del Papa Noel o Santa Claus -o com dimonis li diguin a quest vell xaruc- sino aprofitar qualsevol ocasió per criticar-lo. Caldria també realitzar alguna bona obra i fer les paus amb un d'aquells familiars odiats.

En segon lloc trobaríem el Nadal pagà i consumista. La persona que el practica fa arbre de Nadal (com més gran i lluent millor), gasta quantitats inmorals d'euros en menjar i regals per a tota mena de familiars (fins i tot subscriu un crèdit personal per fer front a aquesta despesa insultant) i contribueix a fer pujar la inflació. Adora el Papa Noel i dóna els regals la nit de Nadal. Ignora els Reis d'Orient i diu: "Els regals s'han de donar el 24 de desembre perquè els has de disfrutar durant les Festes. Sobretot els nens". Es veu que la resta de l'any t'has d'amargar. No s'acosta a l'esglesia. Potser té alèrgia al Nen Jesús?.

Odio el Nadal! Aquesta és la frase de la tercera tipologia de la fauna nadalenca. No para de repetir que el Nadal és un rotllo i que l'haurien de suprimir del calendari. Però aquesta actitud no li impedeix no perdre's cap dinar o sopar nadalenc i endrapar com si s'acostés una guerra devastadora. Acostuma a emborratxar-se i llavors repeteix les seves crítiques al Nadal. Només li agrada rebre regals i els que fa són rídiculs.

El millor de Nadal són els sopars de Nadal de la feina! Es tracta de personatges en què el moment culmionant del Nadal arriba una setmana o deu dies abans del 25 de desembre. El sopar d'empresa és el gran dia. Planifiquen com si fos el Desembarcament de Normandia l'abordatge a aquell/a company/a de feina amb el qual tenen somnis eròtics la resta de l'any. El percentatge de fracàs en aquesta ofensiva és elevadíssim. Acostumen a emborratxar-se i a fer coses de les que s'avergonyeixen la resta de l'any, com insultar el cap o ballar, amb un cert índex etílic i amb la corbata de barret, damunt la barra de qualsevol local de nit.

Jo per Nadal treballo! Es disfressen de Papa Noel, de patge del Rei Negre o de Satanàs als Pastorets. Altres están en el Parc de Nadal de torn aguantant hores i hores nens i nenes molt pesats o treballen de sol a sol per fer el dinar de Nadal per una vintena de familiars. Es combina molts amb les dues primeres tipologies, encara que és força complicat.

La millor manera de passar el Nadal és adoptar un d'aquests rols. És millor triar-ne un i no barrejar. Llavors la ressaca pot ser comparable a la que deixa un vi picat de Gandesa i un whisky de garrafa mesclats. I davant de qualsevol dubte, no cal que consulteu el farmacèutic, limiteu-vos a disfrutar del Nadal.

Bon a Nadal i Feliç any nou a tots!

dissabte, de desembre 09, 2006

La crisi del PP de Tarragona

El Partit Popular de Tarragona viu des de fa uns dies una crisi a causa de la baixa del partit de dos dels seus quatre regidors a l'Ajuntament de la ciutat: Maria Mercè Martorell i Esteve Ortiz. Un dels visitants del blog m'ha demanat que analitzi la situació, que posi una mica de llum diu ell. Ho intentaré.

El líder del PP tarragoní els darrers dotze anys, Francesc "Quico" Ricomà", ja fa unes setmanes que va decidir de forma irrevocable no repetir com a cap de llista a les municipals després de ser-ho les tres darreres convocatòries. Aquesta possibilitat ja feiua mesos que flotava en l'ambient tarragoni. Un cop Ricomà ho va fer públic, el partit només va espera cinc dies per fer públic el nom del nou alcaldable, Alejandro Fernández, actual tinent d'alcalde de Promoció Econòmica i número tres les darreres eleccions, a més de vicesecretari de l'executiva provincial i expresident de les Noves Generacions de Tarragona i Catalunya. Un home de partit amb un bon currículum tot i tenir només 30 anys.

Entremig de Ricomà i Fernández hi havia a la llista del 2003 Maria Mercè Martorell, que feia pocs mesos que havia entrat a militar en el PP junt amb un altre dels regidors populars tarragonins, Esteve Ortiz. Martorell portava com a regidora del grup municipal popular del del 1995 i havia guanyat la batalla al president local i fins llavors regidor, Emili Mateu, que havia dit allò de "ella o jo". Durant aquests vuit anys al capdavant de l'àrea de Patrimoni ha potenciat la seva imatge com a successora de Ricomà, tot i que ella no ha reconegut mai públicament que vulgui ser cap de llista. Però aquesta imatge d'"anar per lliure" que en el partit no agradava gens ni mica i la seva candidatura fallida a la presidència provincial del PP el desembre de 2004 li van fer perdre gairebé totes les opcions de ser l'acaldable popular el 2007. En canvi, Ortiz ja ha admès a la premsa que ell apostava per una llista del PP encapçalada per Martorell, tot i que ell havia deixat clar que no repetia i que es dedicaria plenament a la Confraria de Pescadors, d'on és president.

Si els fets no s'haguessin precipitat, un tiquet electoral Fernández-Martorell o Martorell-Fernández hauria estat ideal perquè el PP aspirés a uns grans resultats el maig vinent. Jove, home de partit i de Sant Pere i Sant Pau, més dona, amb més experiència en la gestió municipal i de la Part Alta. Un bon tiquet electoral que ja no serà possible. El PP haurà de moure la pedrera perquè es queda sense tres dels seus quatre actuals regidors per oferir una candidatura atractiva mentre Martorell ha deixat clar que vol continuar en política i pot ser una peça interessant per acabar de quadrar alguna llista. I massa opcions no hi ha.
Continuarà

dijous, de desembre 07, 2006

Marcant tendències

El passat 1 de novembre Torredembarra va afrontar les darreres eleccions abans de les municipals. Les diferències entre uns comicis autonòmics i uns de locals són importants i encara més en un municipi com el torrenc, on hi conviuen diverses formacions independents. Tot i això, és interessant aturar-nos a analitzar els resultats de l’1-N i comparar-los amb els de convocatòries electorals anteriors i intentar preveure el que pot passar el maig vinent. Som-hi doncs.

Convergència i Unió va guanyar les eleccions al Parlament 2006 també a Torredembarra. Aquesta dada és la primera important, ja que la federació nacionalista portava diversos comicis com a segona i fins i tot tercera força al nostre municipi des de la victòria a les municipals de 1999. Van ser 1.484 vots per 1.327 del PSC. Les dues forces van perdre vots respecte el 2003 a causa de l’abstenció, però en percentatge CiU va baixar un inapreciable 0,07 per cent, de 29,71 per cent a 29,64 per cent. En canvi el descens socialista va ser de més de quatre punts: del 30,76 al 26,50.

Això vol dir que CiU guanyarà les municipals. Ni molt menys. Estem parlant d’un terreny de joc molt diferent. Després de l’empat tècnic del 2003, amb un sol vot de diferència a favor dels socialistes, tot sembla indicar que el PSC superarà clarament els convergents, que estrenen un candidat, encara poc conegut, mentre el seu rival rendibilitzarà l’alcaldia exercida durant més de dos anys. Hem de veure en quant s’amplia la diferència que actualment és d’un sol vot.

Totes dues formacions tenen deures sobre la taula perquè Esquerra Republicana s’ha consolidat com a tercera força en l’inici d’aquest nou ccle electoral. L’1 de novembre els republicans van tornar a superar la xifra del 18% de vots, amb 902, són menys dels 992 i el 18,97 del 2003, però més que el 16,71 per cent de les últimes municipals. El millor resultat d’ERC a Torredembarra continuen sent les generals de 2004 amb un espectacular 20,48 per cent, 1.367 vots que els van situar com a segona força política torrenca per sobre de CiU. Esquerra demostra tenir un llindar electoral molt consolidat i un sostre encara no definit. Els resultats del maig vinent dependran de la candidatura que presentin i si són capaços de fer una campanya electoral engrescadota.

El PP va seguir una evolució molt semblant a la del conjunt de Catalunya, amb més de cent vots menys que el 2003 (536 per 665) i dos punts menys de percentatge (10,71 per 12,72). El segon regidor al ple torrenc continua sent una missió complicada però no impossible. Estrenaran cap de llista i la resta de la candidatura també tindrà molta influència.

Iniciativa per Catalunya ha estat l’única força política de Torredembarra que ha guanyat vots, gairebé un centenar, dels 308 del 2003 ha passat a 392, i pel que fa a percentatge, del 5,89 al 7,83 per cent. El segon regidor de l’Alternativa sembla lluny, però el primer està consolidat. No oblidem que el cap de llista torrenc, Lluís Suñé era el número 5 de la candidatura al Parlament.

Ciutadans-Partit de la Ciutadania va recollir 156 vots a Torredembarra, un 3.12 per cent, un percentatge inferior al de diversos municipis dels voltants on va arribar al 5 i el 6 per cent. Una hipotètica candidatura a les municipals ho tindria difícil per obtenir representació per la poca base de sortida i la competència de les candidatures independents que concorreran a aquests comicis i amb les quals comparteixedn molt electorat.

L’abstenció a Torredebarra va ser és alta que en la mitjana de la circumscripció de Tarragona i va arribar al 48,43 per cent. Tenint en compte que la participació als comicis municipals serà entre un 10 i un 15 per cent més alta, l’escenari està molt obert. Les eleccions del l’1 de novembre marquen tendències, però només això, tendències. Hi ha moltes variables que només es donen a les municipals i que s’han de tenir en compte. Acabo amb un exercici de política-ficció. Si els resultats de l’1-N haguessin estat els d’uns comicis municipals, el repartiment de regidors al plenari seria el següent: CiU,6; PSC, 5; ERC, 3; PP, 2 i ICV, 1. Quin panorama tan diferent al de l’Ajuntament actual! I és que hi falten tres sigles. Però és un punt de partida –només això- prou interessant.


Article publicat en el número de novembre de 2006 del Diari de la Torre

dilluns, de desembre 04, 2006

Brillant exercici de política-ficció



Als que ens agrada llegir i tenim poc temps per fer-ho hem de triar mot bé quins llibres comprem. Quan n'acabes un i et deixa un bon regust de boca la satisfacció és encara més gran. M'ha passat amb "Neopàtria", la darrera novel·la d'un dels "Imparables", Héctor Bofill. La política-ficció m'encanta. Sovint la practico de pensament i alguna vegada poso aquestes elocubracions negre sobre blanc. Bofill ho fa en aquest obra de 376 pàgines que entren molt bé. Les cent darreres mel es he polit amb una avidesa gairebé malaltissa aqiest dissabte passat, guardant-me les vint últimes per assaborir-les més lentament, com si d'un epíleg es tractés, durant el diumenge.

"Neopàtria" dibuixa un escenari en aquest moment impensable però que quan acabes el llibre no et sembla impossible: un conflicte bèl·lic a Euskadi, l'exèrcit espanyol espanyol enfrontant-se a ertzaines i milicians bascos. Una balcanització espantosa de la qual en serien els artífexs tan polítics com certs "radiopredicadors" de la Messeta. Però aquest és només l'escenari on es desenvolupa una trama que avança de forma molt correcta i acaba amb un desenllaç molt ben resolt i que et deixa pensant uns quants minuts. En el monent en què ens trobem del procés de pau d'Euskadi, el més difícil des de la declaració de la treva, la novel·la de Bofill adopta uns tons de versemblança partint de l'empitjorament de la situació al País Basc començant per un retorn a la violència per part de la banda ETA o alguna escissió i la tornada de la dreta al Govern espanyol amb nou Aznar -o ell mateix- al capdavant.

Bofill s'ha convertit els darrers anys en un dels grans tótems del sobiranisme català des d'un doble vessant. Com a jurista, argumenta científicament la conversió de Catalunya en un Estat independent dins de la Unió Europea. Com a escriptor, ha creat una novel·la que planteja un procés de secessió d'Euskadi amb tints molt més traumàtics i aprofita per retratar les misèries de la política i els polítics. Ben segur que si algun dels diputats del Parlament el llegeix hi veurà reflectit algun dels seus companys d'escó. "Neopàtria" és una lectura molt recomanable i més si no teniu massa temps per llegir. Endavant.