dissabte, de febrer 27, 2010

TV Mítica (XVI): El gran héroe americano

De les sobretaules d'estiu de la meva infantesa recordo amb molt d'afecte El gran héroe americano. Es tracta d'una sèrie nord-americana que la podríem situar, sens dubte, entre els clàssics dels anys 80. Al nostre país va ser emesa els estius del 1984 i 1985 i ens va fer disfrutar amb les aventures d'un heroi una mica patós vestit amb un vestit estrany, interpretat per Willam Katt, i ajudat per un veterà agent el FBI, Robert Culp. El vestit en qüestió, que li conferia certs poders, inclòs el de volar, li havia estat proporcionat pels extraterrestres. També hi havia la noia, interpretada per Connie Sellecka, amb la qual s'acaba casant.

Fa uns mesos vaig veure una part d'un capítol d'aquesta sèrie per TD8 i em va semblar una mica "patillera" però em va traslladar a aquelles tardes dels vuitanta. Aquell capítol el vaig agafar començat. Avui, veient, la careta d'entrada, m'he emocionat. En 25 anys la televisió ha evolucionat molt i l'allau de sèrie que ens arriben de l'altra banda de l'Atlàntic no ens han de fer oblidar aquelles sèries que s'han d'enmarcar en una època concreta i que tan bé ens ho van fer passar. Un d'aquests productes és El gran héroe americano.

Hi ha hagut algun projecte per fer una pel·lícula basada en aquesta sèrie, però finalment no ha arribat a bon port. Ens haurem de conformar, doncs, amb la sèrie. Aprofiteu i recordeu El gran héroe americano. Jo recordaré com algun dia vaig intentar volar com el Ralph. I no ho vaig aconseguir.

dilluns, de febrer 22, 2010

Ja torna a ser 23-F

Un exgeneral colpista que cuida flors a Galícia i un extinent coronel, també colpista, que pinta quadres ja retirat a Andalusia. El Defensor del Poble de l'actualitat en un àpat conspiratori contra un govern democràticament ecollit, fa gairebé tres dècades a Lleida. També hi eren al general en qüestió i qui era l'alcalde de de capital lleidatana -càrrec on hi va estar un quart de segle- i el líder dels socialistes catalans del moment. Una llista amb un govern de concentració on hi havien ministres socialistes i comunistes amb un general al capdavant però que al tinent de la Guàrdia Civil no li va fer el pes.

Un rei amb cara d'espantat llegint un missatge tranquilitzador vestit de militar. "Tranquilo Jordi tranquilo", deia aquest monarca a un president autonòmic hores abans. El general colpista, número dos de l'Estat Major, havia estat el seu professor, però "Ni está ni se le espera a la Zarzuela". "Todo el Mundo al Suelo". Tiroteig al sostre del Congrés i un "Elefante Blanco" que no acabava d'arribar. Pel matí "números" de la Guàrdia Civil sortint per la finestra. Després del cop frustrat, aturada en sec del procés autonòmic i "café para todos".

El Cop d'Estat del 23-F el vaig conèixer a través de la Trinca, amb la seva Dança del Sabre, quan els meus pares posaven el cassete al cotxe. Poc a poc vaig anar entenent la lletra, genial com la majoria de cançons del trío de Canet, però el que va passar realment aquell 23 de febrer de 1981 mai m'ha acabat de quedar clar. Ni veient divendres passat una pel·lícula que intentava explicar els fets, amb un cert edulcorament monàrquic i uns militars molt dolents. Doncs aquest dimarts ja en fa 29 anys. I continuo sense tenir-ho clar i per això l'article m'ha quedat així de caòtic.

dijous, de febrer 18, 2010

La radio local, en alça

Aquesta setmana he pogut gaudir d'un dinar amb dos bons amics amb la ràdio local -tots dos s'hi dediquen- com a tema principal de conversa. L'invent de Marconi ha entrat al segle XXI en plena forma. La revolució digital li ha acabat de donar un nou impuls gràcies a la ràdio on-line i a la carta o els podcasts. Enmig de potents emissores generalistes i de ràdio-fòrmula, les emissores locals sobreviuen amb molt bona salut i se'n creen de noves. Si els polítics que manen a l'ajuntament en qüestió es creuen la ràdio local, aquesta tira endavant. Però se l'han de creure. La televsió és més llaminera, però la ràdio és més barata i pròxima.

Al Baix Gaià tenim els exemples de Altafulla Ràdio -nascuda el 2002- i Ona la Torre -que va engegar el 2007-. Les dades oficials els donen 6.000 i 8.000 oients respectivament. Un gran èxit. Situades en zones centrals i molt visibles dels respectius municipis, amb una estructura professional bàsica i una xarxa de col·laboradors i emetent per internet, la ràdio local s'ha consolidat tot i arribar tard a les nostres contrades.

Em sento molt lligat al fenomen radiofòic del Baix Gaià, tot i haver-ne estat un actor secundari. Primer amb UDT Esports, amb l'Albert Jansà, en aquella Altafulla Ràdio situada una torre de guaita al costat de l'Ermita de Sant Antoni. Després les tertúlies els migdies de dijous. L'Albert és ara director de l'emissora. A Ona la Torre vaig participar en la jornada inaugural i des de l'inici he fet un espai parlant de blogs i noves tecnologies. M'agrada fer ràdio i estic satisfet de la salut de ferro dee què disposen ambdues emissores. Per cert, us espero cada dimarts al 107.0 FM a les 17:30 hores.

Foto: L'Albert Jansà amb un altre mite de la ràdio, Llucià Ferrer. L'Albert era l'entrevistat, er l'exitosa radionovel·la que va emetre Altafulla Ràdio, recuperant un dels gèneres clàssics de la ràdio.

diumenge, de febrer 14, 2010

Fatiga?

Fa només uns dies semblava descartada la possibilitat d'un avanç electoral i que el proper mes de juny ens toqui anar a votar els nostres representants al Parlament de Catalunya. Però després de la descomposició gradual del govern tripartit, tot i els esforços d'alguns dels seus integrants per esgotar fins el darrer alè de la legislatura, començo a dubtar que el Tripartit 1.2 no acabi abans d'hora. Les declaracions del conseller Ernest Maragall, ratificades aquest diumenge a La Vanguàrdia i secundades per dos consellers més -Antoni Castells i Montserrat Tura- continuen desgastant un govern ja prou desgastat.

Esquerra Republicana va ser el gran punt feble del primer tripartit. Ben aviat vam viure el viatge de Carod a Perpinyà sent president en funcions per entrevistar-se amb ETA i, després d'una colla de "numerets", el no a l'Estatut ve precipitar la seva expulsió del govern i les eleccions anticipades. El segon tripartit ha tingut Iniciativa per Catalunya com a taló d'Aquil·les, amb escàndols al voltant dels Mossos d'Esquadram¡, una gestió pèssima de la sequera i el cas de l'incendi d'Horta de Sant Joan, en el qual encara estem inmersos. Fa unes setmanes Esquerra atacava Iniciativa defensant que no hauria d'estar en el proper govern. Més llenya al foc. Però en aquest darrer tram de legislatura és dins el soci majoritari d'on surten els problemes.

Consellers socialistes de pes posen en dubte el futur de la fòrmula del tripartit. I que volen -com diria el poeta- aquesta gent? Un govern monocolor del PSC sembla ara per ara una utopia, tot i que en les paraules de Maragall se'n desprèn aquest objectiu? Sociovergència? Millorar la seva poició dins de la família socialista? O estem simplement davant d'una revenja d'Ernest Maragall per la desfenestració del seu germà el 2006, del qual Montilla en va ser el gran beneficiat. No oblidem tampoc que Castells i Tura han estat sempre a les travesses com a futurs candidats a la presidència de la Generalitat. Un cóctel complicat.

El que queda més clar és que, per molt que Montilla i alguns dels seus socis s'esforcin a dir el contrar, la legislatura està més que esgotada. Aquesta setmana hem tingut un darrer símptoma amb el fracàs -més que esperable perquè no era el moment- de la negociació per una nova llei electoral catalana. I gairebé simultàniament la crisi esclata en el soci majoritari del tripartit. Se sabia que hi havia una fatiga del tripartit externa i creixent però ara ja és fins i tot interna. Sabeu què? Millor que parlin les urnes. El problema és que la decisíó d'avançar les eleccions està en mans del president de la Generalitat i Montilla farà el que cregui que més li convé. I per això dubto que abans de la tardor ens toqui anar a votar.

diumenge, de febrer 07, 2010

Quan Goebbels és del Real Madrid

En els darrers mesos estem assistint a un dels exercicis de propaganda més intensos que hem pogut veure en el món del futbol. Inspirant-se en les teories que va posar en pràctica el ministre de la propaganda nazi, Joseph Goebbels, ja fa més de setanta anys, la majoria de mitjans de comunicació madrilenys s'han proposat que una mentida esdevingui veritat a base de repetir-ho fins a la sacietat: "Que el Barça va líder gràcies a les ajudes arbitrals instigades pel president de la Federació Espanyola de Futbol com a compensació per l'ajuda del president blaugrana perquè continués en el càrrec".

Es tracta d'una gran mentida, una teoria de la conspiració totalment malaltissa -amb profetes com Tomás Roncero, en la imatge- però negada fins i tot pel capità del Real Madrid, Raul, o el president del Sevilla, José Maria del Nido, dos personatges que no destaquen pel seu barcelonisme. L'ofensiva madrilenya i madridista és potentíssima i aquest cap de setmana n'hem vist els efectes: un arbitratge lamentable per part de Texeira Vitienes en el Barça-Getafe. El conjunt blaugrana va acabar amb nou homes mentre un Getafe molt més violent en el joc va acabar amb l'onze intacte.

Els sis títols de l'any 2009 aconseguits pel Barça és un trauma molt difícil d'assumir pel Real Madrid i el seu entorn. I encara els ha de ser més traumàtic que l'equip blaugrana segueixi aixecant copes i un "Realísimo" que ha realitzat una inversió obscena en fitxatges es pugui quedar a zero. La reacció és una ofensiva per terra, mar i aire seguint el manual de propaganda nazi: convertir una falsedat en veritat a base de repetir i repetir. Fins i tot li han trobat un nom: Villarato. És una teoria delirant, però els resultats es hem vist al Camp Nou aquest cap de setmana, amb un arbitratge condicionat però que no ha aconseguit el seu objectiu. La campanya goebbeliana queda en evidència i el Barça surt reforçat. Hem guanyat una batalla, però la guerra serà llarga i dura.

dijous, de febrer 04, 2010

Recordant Nixon

Em va agradar Nixon-Frost, l’obra de teatre que vaig anar a veure al Teatre Metropol fa uns dies. El muntatge era innovador, mantenia el ritme fins el final i Lluís Marco interpretava a la perfecció l’expresident nord-americà, ben acompanyat per un bon elenc d’actors. A més, l’obra m’ha fet reflexionar sobre la figura de qui va ser president dels Estats Units del 1969 al 1974. Ens hem quedat amb el Watergate i, com deia un dels personatges de l’obra teatral, avui en dia tot el que fa olor a corrupció sovint acaba amb gate. Però Nixon és un personatge polièdric que cal revisar més enllà de la seva gran cagada.

Abans d’arribar als quaranta anys Nixon ja era vicepresident dels Estats Units al costat d’Eisenhower i va tenir un paper molt més destacat que altres números dos nord-americans a causa dels problemes de saludt de l’exgeneral. Tot apuntava que el 1960 Nxon es convertiria en el sucessor del vell Ike, però va aparèixer un jove -encara més que ell- i ben plantat candidat demócrata, John F. Kennedy, que el va derrotar per uns milers de vots. Diuen que una barba mal afeitada de Nixon en un dels debats presidencials enfront un bronzejat i un tratge clar del seu rival el van condemnar. Aquest debat ha passat als manuals de comunicació polítics del darrer mig segle en un lloc preeminent. A més, el 1962 Nixon va perdre les eleccions a governador de Califòrnia.

Molts van enterrar-lo. Ja sabeu com pesa la llosa de ser perdedor a l’altra banda de l’Atlàntic, però el 1968 Nixon ho va tornar a intentar i en les primàries republicanes va derrotar Nelson Rockefeller i el futur president Ronald Reagan. En la contesa final va guanyar la presidència contra el demòcratra Humphrey, el substitut de l’assassinat Bobby Kennedy, com si es tanqués la cuadratura del cercle. La presidència de Nixon va arrencar enmig de la bonança econòmica anterior al 1973 i amb grans avanços de distensió la Unió Soviètica i la Xina de Mao. Vietnam va ser la seva gran creu i les imatges dels bombardejos massius sobre el país asiàtic encara estan en la etina de molts. Finalment va signar la pau, tal com havia promès en la campanya del 1968.

El segon mandat de Nixon va ser un desastre. No n’hi va haver prou amb la dimissió del seu vicepresident, Spiro Agnew, per corrupció. També ell va haver de plegar –convertint-se en l’únic president dels EUA que ho ha fet- marcant a tota una generació. L’obra Nixon-Frost arranca amb la dimissió i acaba amb la confessió pública de culpabilitat en la macro-entrevista del periodista britànic David Frost. Nixon es va retirar definitivament i va morir el 1994 sense haver pogut rehabilitar-se. La mentida enfonsa presidents als Estats Units. Clinton va estar a punt de seguir els passos de Nixon per haver mentit en l’afer de la becària Mònica Levinsky. Se’n va salvar in extremis. En altres països, la mentida sistemàtica no costa res. Suma i segueix. Una mica en podem aprendre de la tan denostada democràcia nord-americana.

dimarts, de febrer 02, 2010

Pesca nuclear

L’energia nuclear és d’aquells debats que mai s’afronten de veritat, com altres que té pendents la nostra societat. De tant en tant s’instal·la en les posicions més altes de l’agenda política i és llavors quan tothom hi diu la seva, amb grans dosis de demagògia, ignorància i oportunisme polític. La construcció del magatzem temporal centralitzat (MTC) o cementiri nuclear –són termes sinònims per denominar una nau on s’acumularan els residus generats per totes les centrals atòmiques de l’Estat espanyol- ha provocat un altre rebrot de la polèmica al voltant d’aquest tipus d’energia i s’ha obert la veda del que podríem denominar com a pesca nuclear.

No parlo de silurs mutants circulant pel riu Ebre sinó, per exemple, de dotze ajuntaments d’arreu de la geografia espanyola que han presentat candidatura per albergar aquesta infraestructura, que ve acompanyada per una pluja de milions d’euros gens despreciable davant dels problemes eterns en el finançament local –un altre debat que tampoc mai s’acaba d’afrontar-. Ascó, que ja pateix/gaudeix de dues centrals nuclears també vol el magatzem/cementiri. Dels nou regidors del ple asconenc, set han votat a favor, inclosos dos representants de l’oposició. No hagués estat malament una consulta popular abans del ple, però el nas em diu que el sí s’hagués imposat. L’alternativa a la indústria nuclear en aquest racó de Catalunya no acaba d’arribar i en aquestes situacions el pragmatisme s’imposa a l’ecologia i els dubtes sobre la salut que planteja l’energia atòmica.

La pesca també la practiquen Esquerra i Iniciativa. En aquest cas és la pesca de vots. Els republicans ja han experimentat augments importants en els darrers comicis i esperen ampliar el seu sostre electoral convertint-se en els abanderats antinuclears. Tindran uns competidors destacats en Iniciativa, que veu en l’oposició frontal al cementiri la manera de penetrar en un territori electoralment gairebé verge per a ells. Els dos grans partits, CiU i PSC, es tiraran els plats pel cap també en aquest tema, tot i que els regidors a Ascó d’uns i altres han votat a favor del magatzem nuclear.

Enmig d’aquest panorama de pesca nuclear, ja sigui de milions d’euros o de milers de vots, es difumina el sentiment d’emprenyamenta general que senten molts habitants de les Terres de l’Ebre, que noten que només se’n recorden d’ells quan toca instal·lar una central o un magatzem atòmic o de transvassar aigua del riu que els travessa i és l’ànima d’aquestes terres. Hi ha qui diu que estem al començament d’una nova Batalla de l’Ebre. Fins ara només hem vist gent amb ganes de pescar, ja siguin milions d’euros, milers de vots o alguna estocada a l’adversari polític. Però també s’ha començat a detectar gent molt emprenyada, des de ja fa temps, i és què el magatzem/cementiri és la gota que fa vessar el vas.

Publicat al diari digital Delcamp.cat