dimecres, de juliol 30, 2014

Joan Brulles, la vessant més social de l’Església



Durant gairebé quaranta anys de la seva vida hi va ser poc a Torredembarrra. El període més llarg seguit era com a màxim de quinze dies, però en Joan Brulles sempre s’ha sentit molt torrenc, tot i que el poble de la seva infantesa poc té a veure amb l’actual. La seva dedicació a l’Església i sobretot en la seva dimensió més social l’ha portat per tot Catalunya des que als catorze anys va decidir fer-se salesià. Des de en fa vuit, torna a viure a la Torre i la seva tasca pastoral està centrada a Creixell i el Catllar. Continua en formació permanent i explorant noves maneres d’apropar-se a un mateix, a la humanitat, a Déu.

En Joan Brulles Cañellas va néixer l’any 1954 al rovell de l’ou de Torredembarra, a la plaça de Vila quan encara no tenia aquest nom. Era el número 5 del carrer Calvo Sotelo. Va anar a col·legi a Les Monges i a l’Escola Antoni Roig fins que als deu anys va començar el batxillerat als Salesians de Reus. Hi va anar intern. Al començament reconeix li va costar molt adaptar-s’hi, però després li va agradar tant que es va fer salesià, explica entre rialles. A en Joan li agradava ja de petit la litúrgia eclesiàstica. Havia estat escolà amb mossèn Albert, a qui recorda com tot un personatge que va saber fer pinya amb els joves del poble, més grans que ell. Encara es recorda molt aquella excursió a Itàlia ja fa mig segle. Tot plegat va fer que decidís ser capellà. Als catorze anys va marxar cap a Girona a estudiar al Seminari que en aquella ciutat hi tenien els salesians. Allí va cursar el Batxillerat i el COU.

Després van venir els cinc anys d’estudi per a ser capellà. Va estudiar Filosofia i Teologia. Als 25 anys va ser ordenat diaca i capellà. En aquella època d’estudiant ja vivia amb vuit salesians més a la Verneda, en comunitat, i estava  vinculat a la parròquia de Sant Paulí de Nola. Donava classes de religió a un dels instituts de secundària. Era un barri molt obrer, amb moltes necessitats urbanístiques i també socials. És en aquesta dimensió social on va començar a desenvolupar amb força la seva tasca, actuant on una administració pública sorgida del franquisme encara no hi arribava. En colònies, esplais, campaments... També va conèixer de molt a prop el problema de la droga, que començava a fer estralls en barris com la Verneda, la Pau, o la Mina, sobretot entre la població gitana.

El 1981 va es va traslladar  a Roma, on durant tres anys va estudiar la llicenciatura de Ciències de l’Educació. Després d’aquest parèntesi formatiu, en Joan va ser destinat a la comunitat dels salesians de Lleida, on durant sis anys va treballar per la inserció social i laboral dels joves des de la parròquia del barri de la Bordeta.  La tasca docent no la va deixar i feia classes de religió als alumnes de FP de l’institut públic, però és en la vessant social on va destinar més esforços. Van posar en marxa el Col·lectiu d'Iniciatives Juvenils Contra l'Atur (CIJCA) que encara existeix a l’actualitat i ha permès la inserció social i laboral de molts joves de les comarques lleidatanes. Oferien cursos de serralleria, electricitat, fusteria o perruqueria. També van impulsar una casa d’acolliment per a nois sense família o amb greus problemàtiques familiar.
L’any 1991 el van traslladar a la comunitat salesiana de Ciutat Meridiana, a Barcelona, tocant a Montcada i Reixach, on, a més, n’era el superior. Des de la parròquia de la qual era rector també feien una feina de gran dimensió social, sobretot entre els joves que no haviebnobtingut  el graduat escolar i estaven en risc d’exclusió social. A través d’una aula-taller aprenien a llegir, matemàtiques i també tallers de fusteria i electricitat, cuina, perruqueria, serigrafia. També van engegar un centre obert.

Al cap de sis anys li van encarregar la coordinació de l’acció social pastoral dels salesians a Catalunya, Andorra, Balears i Osca. Van ser cinc anys de trepitjar molt de territori -i també a l’exterior-, i d’ una gran tasca de coordinació. Després va tornar a Lleida quatre anys, on va trobar un CIJCA que havia crescut molt i estava expandint-se per totes les Terres de Ponent. Li va tocar reorganitzar aquest creixement d’una entitat que havia ajudat a néixer del no res.

L’any 2006 va decidir fer una aturada i agafar-se un any sabàtic. Va tornar a Torredembarra, a casa els pares i els va poder acompanyar en els darrers anys de la seva vida. Es va oferir a l’arquebisbe de Tarragona per si necessitava ajuda en alguna parròquia i el desembre de 2006 es va fer càrrec de la de Creixell, a causa de la malaltia del llavors rector. Dos anys després també va assumir la del Catllar després que mossèn Gil marxés a Colòmbia. Durant aquest any sabàtic  va reemprendre els estudis, de Teologia fonamental. També va viure un procés com a persona, despertant-se-li un interès per la meditació mística i el diàleg interreligiós. Precisament la tesina que va fer es titulava L'experiència de Déu en Jalâluddîn Rûmi, un sufí del segle XIII. En aspecte també el va marcar un viatge a l’Índia el 2004.

Actualment en Joan és rector d’aquestes dues parròquies del Baix Gaià i continua estudiant, assistint a un seminari de Xavier Melloni,el director de la seva tesina. Dedica moltes hores a la meditació. Participa diversos cops l’any en exercicis espirituals i dirigeix cada setmana sessions de meditació a les parròquies de Creixell i el Catllar. Creu que l’imaginari popular relaciona la meditació amb religions com el budisme quan hi ha una gran tradició dins del cristianisme, darrerament molt centrat en els sermons i les homilies i massa poc en endinsar-se en el silenci i les grans oportunitats de creixement en un mateix i en la fe que ofereix. Quan en parla se li nota passió. Hi té molt camp a recórrer, combinant-ho sempre amb l’estudi i la tasca pastoral.


Peu de foto: En Joan Brulles amb alguns nois de la casa d’acollida del barri de la Bordeta de Lleida.

Article publicat al número d'agost del Diari de la Torre

dijous, de juliol 17, 2014

Això és la política a Torredembarra


Hi ha qui diu que des que l’any 2000 l’Ajuntament de Torredembarrra es va traslladar al Castell, la política en aquest municipi ha entrat en una mena de bucle marcat per dimissions, mocions de censura, anades i vingudes als jutjjats i canvis continus de govern, que aquest dilluns 14 de juliol ha tocat fons amb l’elecció de Pere Font com a nou alcalde sense obtenir ni un vot a favor. Ni el seu propi . Hi ha qui creurà en esperits i fantasmes que corren pels passadissos de les dependències municipals però permeteu-me que en dubti i aposti per altres teories més terrenals.

Cada municipi té una cultura política, creada al llarg dels anys pel comportaments comuns entre els seus polítics i regidors. A Torredembarra, la política sempre ha estat molt personalista. La majoria d’alcaldes ho han estat, començant per Celestí Salort i acabant per Daniel Masagué. Els partits locals d’obediència catalana o espanyola, en canvi, han estat dèbils i han sovintejat les llistes independents creades gairebé sempre al voltant d’un líder, que han acabat sent vitals per crear majories de govern. La política s’ha fet sovint en lluny dels despatxos municipals, en reunions sovint semiclandestines en bars i restaurants o cases particulars. Només aquesta cultura política forjada durant anys pot explicar com, per exemple, una regidora deixa el partit pel qual ha estat escollida enmig de l’episodi més greu de la política torrenca, com ha estat la imputació de set dels seus regidors i l’ingrés en presó preventiva de l’alcalde. O anteriors casos de transfuguisme, alguns dels quals han fet caure governs.

Ni un episodi político-judicial tan greu com el que s’ha viscut les darreres setmanes ha estat capaç de fer reaccionar els representants polítics torrencs i trobar un consens més que necessari. Tots han volgut jugar al màxim les seves cartes i no cedir terreny. Quatre partits han fet un cert sacrifici i han signat un acord de governabilitat al voltant de la figura del socialista Enric Grangel com alcalde. Una sopa de lletres amb PSC, ERC, PP i ADT. No n’hi ha hagut prou. L’assemblearisme de l’ABG -una de les úniques excepcions a aquesta política de personalismes-  i la incontrolable regidora no adscrita Montse Gassull han impedit l’elecció de Grangel com a alcalde.

CiU tampoc no ha ajudat gens a la governabilitat presentant Pere Font a l’alcaldia. Font ha acabat sent alcalde gràcies la manca d’entesa dels partits i als capricis de la llei electoral. Un alcalde sense il·lusió com ell mateix ha reconegut, i interí, si tenim en compte el que ha dit el seu partit. En les seves primeres manifestacions com alcalde, el nou batlle ha donat mostres d’estar impregnat d’aquesta cultura política del personalisme, quan ha dit que vol defensar la seva parcel·la personal des de l'alcaldia i que la decisió de presentar-se com a alcalde ha estat una decisió molt personal.

Tot plegat ha portat a Torredembarra a un atzucac. Quan el seu Ajuntament estava en el punt de mira de l’actualitat informativa, els seus regidors han estat incapaços de trobar el consens i ha estat investit un nou alcalde que podria durar poques setmanes en el càrrec. En deu mesos hi tornen a haver eleccions i cada cop més ciutadania demana una regeneració profunda de la política torrenca, que hauria d’anar més enllà de la dimissió dels regidors imputats, cap a una renovació a fons de les llistes electorals i tots els dirigents polítics que han portar el municipi a una situació tan patètica com la que hem vist en aquest darrer ple. 

Article publicat al setmanari Notícies TGN

dimarts, de juliol 15, 2014

La Torre ens ofereix un altre thriller polític amb tocs de comèdia i drama


Qui fa els guions de la política torrenca? Aquesta era una pregunta que es feia molta gent assistent al ple extraordinari d’aquest dilluns de vigília de Festa Major. Després del què s'ha viscut les darreres setmanes, aquest dilluns 14 de juliol tot semblava anar rodat perquè el socialista Enric Grangel fos escollit nou alcalde de Torredembarra. Grangel s’havia posat la corbata vermella de les grans ocasions i dirigia el ple amb autoritat, com si hagués estat alcalde accidental durant mesos. La sala de plens estava plena, amb força gent dreta, però no tant com en altres ocasions. Al vestíbul del Castell s’hi havia instal·lat una pantalla gegant i cadires, de les quals no s’han omplert ni una quarta part.

Entre el públic, la plana major socialista local i de la província, preparats per aconseguir una altra alcaldia, representants comarcals d’ERC i també ha aparegut fugaçment el president comarcal de Convergència, Frederic Adan. Es veien samarretes verdes de la Plataforma contra la Hipoteca, alguna carpeta de Ciutadans, assidus dels plens... i sobretot periodistes. Fins a vuit càmeres de televisió es podien comptar i una vintena de professionals de la comunicació. Torredembarra era l’epicentre informatiu d’aquest dilluns de juliol.

El primer ple extraordinari ha transcorregut com estava previst i s’han acceptat les renúncies de Masagué i Oviedo. A les files de CiU hi faltava Francisca Felguera, fins fa unes setmanes mà dreta de Masagué i alcaldessa accidental durant deu dies. En total hi havia 14 regidors. Eren els qui votarien el nou alcalde de Torredembarra.  El gran gir de guió s’ha produït quan Pere Font no ha renunciat a presentar la seva candidatura a l’alcaldia, com han fet tots els caps de llista excepte Grangel. Font ha argumentat que aquesta  era una candidatura-protesta, davant la manca de voluntat de consens per part dels partits aplegats al voltant del PSC. De la voluntat d’afavorir la governabilitat de Torredembarra de CiU de fa uns dies no semblava quedar-ne res. El cap de llista socialista necessitava 9 dels 14 vots disponibles a la sala.

Després de l’argumentació de vot dels diferents líders polítics, i malgrat la protesta d’Ignasi Duran (GIT) tallada de forma contundent per Grangel s’ha fet un recés. L’objectiu era aconseguir que Font retirés la seva candidatura o que Grangel reunís els tres vots que li faltaven. Converses pels passadissos, reunions llampec en improvisats despatxos i cares de sorpresa i indignació entre els espectadors del ple. De poc han servit aquests vint minuts de negociacions a contrarellotge. L’ABG ha continuat fidel a l’abstenció acordada en l’assemblea i la regidora no adscrita Gassull també s’ha mantingut en la mateixa posició.

Des res li han servit els set vots obtinguts pel cap de llista socialista, inclòs el de la regidora de CiU Elia Rodríguez.  Enmig de l’estupefacció general el candidat convergent ha estat investit nou alcalde de Torredembarra amb cap vot. Ni el seu propi. Amb només sis regidors presents a la sala —el mínim possible permès— Font ha pres possessió com a sisè alcalde de Torredembarra des de la recuperació de la democràcia. Alguns membres del públic han protestat iradament i la policia local ha hagut d’intervenir. Tampoc no hi ha hagut discurs de presa de possessió.

Torredembarra entra ara en un nou escenari polític que frega l’esperpent, amb un alcalde que no s’ha votat a si mateix i un govern que encara no se sap qui l’integrarà però que no arribarà a més membres que els dits d’una mà. Tot indica que estem ja en un compte enrere cap a una moció de censura, però haurem de veure qui en seran els signants i quan es materialitzarà. El que està clar és que el 14 de juliol de 2014 passarà a la història com el dia que totes les mirades estaven fixades sobre Torredembarra i els seus polítics locals han estat incapaços de deixar a una banda els interessos personals, el tacticisme polític i posar per davant l’estabilitat del seu municipi.  La Torre acaba d’escriure un nou capítol de la seva agitada vida política difícilment superable. El següent acaba de començar i ja comencem a tenir algunes pistes, però no hi ha ningú capaç en aquests moments de fer un 'spoiler'.

Article publicat al Baix Gaià Diari

dissabte, de juliol 12, 2014

De quart home a sisè alcalde de Torredembarra


Enric Grangel està escrivint el seu segon llibre, després de publicar el primer, El mapa de Callípolis fa uns mesos. La redacció de la seva segona novel·la històrica anirà més lenta del que en un principi pensava perquè se li gira més feina a l’Ajuntament. I això que aquesta primavera va anunciar que deixaria la política al final d’aquest mandat. Però aquesta conversió en un «ànec coix» ha estat la clau perquè Grangel pugui posar una inesperada cirereta a la seva carrera política en forma d’alcalde de Torredembarrra després de dotze anys com a regidor, alternant oposició i govern. Recordem que s’anomenen ànecs coixos els presidents nord-americans que afronten el seu segon mandat, sabent que la llei no els permetrà seguir en el càrrec, com és el cas actualment de Barack Obama.

Enric Grangel Llop, diplomat en Criminologia i Història Moderna -la seva gran passió- i funcionari de Justícia jubilat, es va convertir en regidor de l’Ajuntament de Torredembarra l’any 2003, en les primeres eleccions que va guanyar el Partit Socialista al municipi.
Quatre anys abans havia ocupat la tercera posició, però el PSC només va obtenir dos representants. En aquella ocasió Grange figurava en el quart lloc de la llista encapçalada per Manuel Jiménez,  la més votada per només un sufragi de diferència amb CiU. Però un inesperat pacte pentapartit entre convergents, populars i els tres grups independents (GIT, ADMC i VUT) va permetre a Miquel Àngel Lecha continuar com a alcalde torrenc i Grangel va començar la seva trajectòria al consistori torrenc a l’oposició.

Però aquell pacte ben aviat va fer aigües por totes bandes i CiU es va acabar quedant sola després que Lecha expulsés del govern totes les forces menys la seva. L’octubre de 2004 una entesa dels tres partits d’esquerres i el GIT com a peça imprescindible convertia Manuel Jiménez en el primer alcalde socialista de la Torre a través d’una incruenta moció de censura. Grangel va assumir responsabilitats de govern: Personal, Governació i, més tard, també Medi Ambient. Entremig del lideratge del flamant alcalde, la vehemència de Ramon Ripoll i la frescor de Susana Navarro, emergia Grangel des de la posició de portaveu del grup municipal i deixava sovint mostres de la seva capacitat dialèctica.

En les eleccions de 2007 Grangel va repetir com el quart home de la llista socialista, que va tornar a guanyar les eleccions, pujant fins els cinc regidors. Va formar part va d’un govern coix, sense l’Alternativa Baix Gaià, que es va desfer com un terròs de sucre sota l’ombra del transfuguisme. L’estiu de 2008 Jiménez va dimitir i va facilitar l’arribada a l’alcaldia del convergent Daniel Masagué. Grangel va tornar a l’oposició, a picar pedra i, poc a poc, es va anar convertint en el gran flagell de Masagué, tant en els plens municials com en el seu blog cada com més actiu i incisiu.

L’any 2011 Granel va saltar del quart al primer lloc de la llista socialista, derrotant en les primàries Ramon Ripoll. El resultat electoral va ser més que discret, obtenint només tres regidors, la meitat que CiU. Grangel va continuar practicant una oposició dura, acudint fins i tot a la Fiscalia per denunciar el que considerava actes presumptament delictius de Masagué. Fa uns mesos va acabar perdent la batalla amb Jordi Solé pel lideratge del PSC a la Torre. El seu rival tenia el suport de la direcció de Tarragona i també de molts militants torrencs. Conscient que no podia guanyar les primàries va decidir no presentar-s’hi i va cedir el càrrec de portaveu del grup a Solé, passant a un segon pla i deixant clar que no repetiria a la llista socialista.

Quan semblava que la seva etapa política acabava en aquest discret segon pla,el terratrèmol judicial i polític que ha patit Torredembarra després de la detenció de set membres del govern i l’entrada en presó preventiva de Masagué ha fet emergir Grangel com el candidat de consens, com l’alcalde pont durant aquests deu mesos. Només dues setmanes exactes de l’operació de la Guàrdia Civil que va commocionar Torredembarra el regidor socialista es converteix en alcalde accidental. L’ha afavorit el fet de ser un ànec coix, un polític amb data de caducitat a l’Ajuntament:  maig de 2015. Ha estat en el lloc adequat, en el moment just i amb les circumstàncies necessàries. En pocs dies el ple municipal l’escollirà com el sisè alcalde de l’etapa democràtica a Torredembarra i tancarà d’una manera tan inesperada com rodona la seva carrera política.
Article publicat al diari digital Baix Gaià Diari

dimecres, de juliol 02, 2014

Pena de telediari i rituals a Torredembarra


La vida política torrenca ha estat molt intensa gairebé des de l’arribada de la democràcia i, amb el trasllat de l’Ajuntament al Castell, les dimissions d’alcaldes i regidors, canvis de govern i d’aliances continus, transfuguisme, una moció de censura, anades i vingudes als jutjats han estat a l’ordre del dia. Semblava que ja estàvem curats d’espants, però aquests darrers dies la política de Torredembarra ha superat una nova frontera amb l’operació policial que ha acabat amb set regidors imputats i l’alcalde en presó preventiva sense fiança per presumptes delictes contra l’administració.

Des del dijous a primera hora del matí, quan els agents de la Guàrdia Civil van entrar per sorpresa a l’Ajuntament de Torredembarra, la majoria de la població del municipi viu en un estat de commoció. Tot i que se sentien molts “Es veia venir” o “la cosa feia pudor”, i alguns exhibien un somriure de triomf que ni podien ni volien dissimular, la sensació general era de sorpresa per la magnitud de l’operació. A la plaça del Castell primer només hi havia professionals dels mitjans de comunicació, però poc a poc van arribar curiosos i després persones i col·lectius amb ganes de protestar davant de la situació i, fins i tot, aconseguir el seu minut de glòria televisiva, encara que fos amb uns xoriços penjats al coll.

Les imatges que periòdicament podem veure per la televisió d’alcaldes i regidors sortint detinguts per la policia i funcionaris judicials carregant capses de cartró plenes de documents i material informàtic es podien veure dijous  en viu i en directe a la plaça del Castell de Torredembarra. Molts no s’ho volien perdre. A mesura que avançava el dia, la rumorologia feia l’agost, la presumpció d’innocència brillava per la seva abscència, i la tensió entre els veïns i veïnes aplegats davant del consistori augmentava i feien acte de presència les manifestacions de rebuig, organitzades o no. Si ho veiem per la televisió també ho podíem fer en el nostre circ particular no? L’ésser humà és gregari i mimètic. Fins gairebé la mitjanit l’alcalde no es va produir la imatge esperada durant hores:  la sortida de l’alcalde de l’Ajuntament després d’un escorcoll de catorze hores. El van portar al seu domicili per seguir el registre. Desenes de veïns es van traslladar fins allí com si d’una processió es tractés. Fins ben entrada la matinada el carrer estava tancat al trànsit per l’acumulació de gent, que volien ser protagonistes d’una curiosa vetlla, enmig de crits contra el seu baalle.

Divendres va ser el dia de declaració dels detinguts davant del jutge al Vendrell. Són processos molt ritualitzats, amb anades i vingudes de vehicles policials i desfilada d’imputats i advocats per rampes i voreres. Hi van haver detalls curiosos. Algun regidor se’l va poder observar  emmanillat, en la màxima expressió de la pena del telediari,  i altres ni se’ls va veure la cara. En aquesta casos costa creure en casualitats i és comprensible que alguns partits vegin fantasmes i conspiracions. Tots els detinguts anaven sortint en llibertat en càrrecs fins que passades de les deu de la nit es va conèixer que el jutge havia decretat presó preventiva sense fiança i comunicada per a l’alcalde, Daniel Masagué. Un desenllaç inesperat, digne d’un final de temporada d’una sèrie televisiva d’èxit.

Era el final del primer capítol d’un presumpte cas de corrupció en un municipi convuls i convulsionat políticament. El procés judicial, com la Justícia ens té acostumats al nostre país, serà llarg. Queden anys pel judici oral. Quan s’aixequi el secret de sumari -o quan hi hagi alguna filtració- coneixerem més detalls sobre un cas que ha sotragat el dia a dia de Torredembarra. Abans, però, s’haurà de resoldre la crisi política provocada per aquesta operació policial que ha deixat molt tocat el govern torrenc. Alguns regidors juguen les seves cartes per aconseguir quotes de poder en aquest nou escenari i rèdits electorals el maig vinent. També hem pogut veure ja alguna dimissió. La justícia és massa lenta i no podrà evitar judicis paral·lels. La pena de telediari ja l’han patida diverses persones, acabin sent declarades o no culpables. I hem vist uns rituals entre una part de la ciutadania bastant preocupants.

Article publicat al setmanari Notícies TGN. Foto de Guillem Bargalló-Baix Gaià Diari