dilluns, de juny 30, 2014

Un municipi convuls: baralles internes, dimissions i trànsfugues


Des de l’any 1999, un alcalde de Torredembarra no acaba un mandat municipal. Una moció de censura, dimissions, canvis continus de govern, trànsfugues i baralles internes als partits han protagonitzat la política torrenca de la darrera dècada i mitja i han convertit el municipi costaner en un dels més inestables políticament de la demarcació tarragonina. Les anades i vingudes als jutjats d’alcaldes i regidors també han sovintejat: el cas Muntanyans II o altres conflictes urbanístics com Cal Noi o l’Avinguda President Companys en són alguns exemples. Però aquest 26 de juny de 2014 la judicialització de la política torrenca ha pujat uns quants esglaons de cop. La imatge dels agents de la Guàrdia Civil entrant al consistori torrenc, custodiant-lo durant hores i sortint amb alguns regidors i l’alcalde detinguts estarà per sempre en l’imaginari dels seus veïns i veïnes. La justícia és molt lenta però quan gairebé ningú confiava que les denúncies a Fiscalia del PSC i ERC i del secretari municipal a l’Oficina Antifrau donessin fruits, tot s’ha precipitat de cop.

El que fins fa uns dies era un espectacle mediàtic de ciutats llunyanes o no tan llunyanes com Marbella i Santa Coloma de Gramenet ahir es va poder veure en directe a Torredembarra. Entre les desenes de veïns i veïnes d’aquest municipi de 15.000 habitants que van acudir a la plaça del Castell de Torredembarra s’hi podien veure algunes cares d’indissimulable satisfacció, del “jo ja ho deia”, “això feia temps que feia pudor”, “es veia venir”. La  manera molt “personal” de governar Masagué ha deixat moltes ferides obertes. No només en els grups de l’oposició sinó dins del seu propi partit. El comitè local de CiU ha fet un comunicat on defensa la presumpció d’innocència de l’alcalde i els altres regidors detinguts, però els sectors crítics ja esmolaven les eines de bon matí. La venjança és un plat que es menja fred. El PP es va afanyar a anunciar que suspendrà de militància al regidor si l’acaben imputant. Futur incert el que s’obre en la sempre convulsa política torrenca. El que està clar és que res no tornarà a ser igual i l’escletxa entre la ciutadania i seus els polítics s’amplia fins a límits exagerats. Les urnes tornaran a parlar el maig vinent i el que va passar ahir podria pesar bastant per definir el nou mapa polític torrenc.

Aquest article va sortir publicat al Diari Ara el divendres 27 de juny / Foto: Guillem Bargalló

diumenge, de juny 29, 2014

Daniel Masagué, un hàbil jugador en el tauler de la política que ha acabat en escac i mat


Quan l’any 2006 Daniel Masagué es va convertir en el candidat de CiU a l’alcaldia de Torredembarra, gairebé tothom es va sorprendre de la seva nominació. Després de la convulsa època amb Miquel Àngel Lecha com a alcalde, que havia acabat amb una curiosament poc traumàtica moció de censura, tot indicava que Pere Font seria el cap de llista convergent. L’aparell del partit l’havia preparat per a aquest càrrec, però quan la militància torrenca va haver de votar el cap de llista, Font va perdre per la mínima contra el «desconegut» Masagué, un conegut empresari local amb una cadena de fleques i pastisseries.

La nominació de Masagué només es pot entendre per l’alineament a favor seu de la família Guasch, amb molta influència en l’agrupació local convergent i que va apostar per l’empresari, que uns mesos abans havia perdut les eleccions a la presidència de la Unió de Comerciants de Torredembarra (UCEPT). Font va acceptar anar de número dos de la candidatura i una desconeguda Francisca Felguera es convertia en la candidata d’Unió i tercera de la llista. El quart lloc era per a Rosa Maria Guasch. Els favors en política es paguen.

Masagué va recuperar terreny perdut per CiU l’any 2003 en les eleccions municipals de 2007, però va perdre. El PSC va treure un regidor més (cinc contra quatre) i va tornar a governar, amb ERC i el GIT com a socis. Però en aquest pacte hi havia una baula dèbil, el flamant fitxatge de Manuel Jiménez, Laura Pradeda, que va abandonar l’executiu al cap de pocs mesos i va acabar provocant la dimissió de l’alcalde socialista, esgotat i abandonat pel seu propi partit després d’uns mesos de govern en minoria. Masagué va aprofitar-ho per convertir-se en alcalde al capdavant d’una sopa de lletres de sigles, amb el PP, l’Agrupació, el GIT i la trànsfuga Pradeda.

Després de tres anys de govern complicats pels difícils equilibris en un pacte tan divers, i gran part d’aquest període fent-ho en minoria després de l’expulsió de la complicada regidora no adscrita Laura Pradeda, va guanyar les eleccions de 2011 amb sis regidors per només tres del PSC, la segona força. L’aliança amb la família Guasch ja feia temps que havia acabat, però Masagué no havia aconseguit apartar Rosa Maria dels llocs capdavanters de la llista i com a sisena va continuar com a regidora en un pacte de CiU amb PP i GIT, molt més còmode i operatiu. Masagué, a més, va ser premiat pel seu partit amb una vicepresidència a la Diputació. S’havia convertit en un dels barons territorials de la formació nacionalista. Havia jugat bé les seves peces en els diferents moments de la partida i havia obtingut els seus objectius.

Però Masagué no controlava el partit a Torredembarra. En les eleccions al comitè local no es va veure en forces de plantejar batalla contra Jordi Guasch, i el fill de la regidora va ser elegit president del partit com a únic candidat. Començava una guerra freda que va durar mesos, fins que l’obertura d’un expedient per part de la direcció del partit va provocar-ne el cessament i la substitució en el càrrec per Gerard Montserrat, un home pròxim a l’alcalde. Havia guanyat la batalla interna.

L’altra batalla la mantenia amb l’oposició, sobretot el PSC i ERC, i l’agror i una tensió creixent es va instal·lar en els plens, que a més van passar a fer-se cada dos mesos enlloc d’un, com sempre s’havien fet a la Torre. El 2012 socialistes i republicans van acudir a la Fiscalia, on van presentar diverses denúncies per prevaricació per lloguers municipals desorbitats, factures molt altes de consultoria externa i altres presumptes irregularitats. Encenien una metxa que més d’un any després acabaria petant molt fort.

I quan semblava que el final del que seria el seu primer mandat complet com a alcalde ja feia baixada, que la tensió amb l’oposició havia baixat sensiblement, que tenia el partit controlat i el favor de la direcció provincial del partit per repetir com a alcaldable, tot el castell de cartes ha caigut i en menys de 48 hores Masagué ha passat del despatx d’Alcaldia a una cel·la de la presó de Tarragona, passant per la inevitable «pena de telediari» d’aquests tipus d’operacions policials, compartida amb els seus companys de junta de govern. Escac i mat.

Dels seus gairebé sis anys com a alcalde de Torredembarra en quedarà una manera de governar molt personal i personalista, possiblement per deformació professional de qui és un empresari que ha entrat en política en una edat madura. La seva principal obra de govern són possiblement les obres que han rentat la cara a Baix a Mar i als Munts, llargament reivindicades, però també acumula fiascos com el pàrquing subterrani de Filadors, infrautilitzat i que costa milers d’euros cada any al contribuent. Tampoc no ha estat capaç de desencallar el Teatre Auditori. Sí que ha deixat una nova comissaria de Policia Municipal, inaugurada curiosament pocs dies abans de l’operació policial que va acabar amb la intervenció de l’Ajuntament.

I també deixa molts dubtes en la seva successió al capdavant del partit a Torredembarra, que es podrien aclarir els propers dies. Al voltant seu ha teixit un nucli dur de fidels, però també uns sectors crítics que ara sortiran de l’aparent letargia i voldran jugar el seu paper en aquest nou escenari de la política torrenca, el que queda després d’un terratrèmol tan brutal com el que ha viscut els darrers dies.

Article publicat al Baix Gaià Diari

dimarts, de juny 24, 2014

El Catllar i Salou

Divendres passat vaig assistir al relleu en l’alcaldia del Catllar. Va ser un acte que va combinar a la perfecció dosis de moment històric, de sentiment i de lleialtat política. La sala de plens es va quedar petita per albergar els més de cent veïns i veïnes del municipi i també diferents representants polítics que volien donar suport als seus correligionaris d’aquest municipi del Baix Gaià. Uns en l’adéu a un batlle històric i els altres traient pit el dia que sumavenn una nova alcaldia per a les seves sigles. El convergent Josep Maria Gavaldà deixava de ser alcalde després de 31 anys en el càrrec i el substituïa el cap de llista socialista, Antonio López. Aquest canvi estava pactat des de feia tres anys, després que CiU i PSC arribessin a un acord de govern en què un dels punts era el repartiment de l’alcaldia, una fórmula molt estesa en executius locals formats per diferents partits. Han passat tres anys i el relleu s’ha efectuat sense cap problema.

Aquesta mateixa setmana hem vist un cas diametralment diferent a Salou. També a principi de mandat, CiU i el PP van arribar a un pacte de govern que reservava el darrer any d’alcaldia per al cap de llista popular, Maria García. Des de fa uns mesos es veia venir que aquest relleu no es produiria. Les desavinences entre els dos socis de govern van derivar en un clima de guerra freda, d’acusacions mútues i de rumors de moció de censura contra l’alcalde Pere Granados, que va esclatar aquest dimecres passat amb l’abandonament del PP del govern municipal enmig de retrets d’una part i de l’altra. Tot indica que Granados esgotarà el mandat i García ho veurà des de les files de l’oposició.

Salou ja va viure un darrer mandat molt convuls, amb un altre relleu d’alcaldia frustrat, aquest cop per una moció de censura sorpresa que formava part d’una operació política de més envergadura, que era la fusió entre FUPS i CiU i que l’any 2009 va convertir Pere Granados, llavors de FUPS, en alcalde, enlloc de Salvador Pellicé, independent de CiU, que havia d’ostentar aquest càrrec a partir de mig mandat segons el pacte amb PSC i RDS. Però el guió va canviar en l’equador d’aquell mandat provocant greus ferides no només entre els diferents partits sinó també en el si de la federació de CiU.

La política municipal ens té acostumats a casaments i divorcis polítics estranys i inesperats, que sovint esdevenen sainets molt difícils de digerir per la ciutadania, com es el cas de Salou, que en algun moment ha semblat una cançó de Pimpinela. Quan veiem relleus en l’alcaldia tan modèlics com el Catllar, en què dues forces arriben a un acord a principi de mandat i quan arriba el moment de complir aquests pactes es compleixen sense cap problema, una certa reconciliació amb la política deu experimentar molta gent. Gavaldà ha comprès que s’ha acabat una etapa per al Catllar, deixant una hisenda sanejada que no li ha impedit transformar un municipi molt complex per la grandària del seu terme i l’alt nombre d’urbanitzacions, i que ara és una altra persona i un altre partit a qui els toca ostentar l’alcaldia perquè s’hi va comprometre fa tres anys. I serà la ciutadania qui el maig vinent tornarà a dir la seva a les urnes. Al Catllar i a Salou. 

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

divendres, de juny 20, 2014

Jordi Rovira, un pagès jove a la Torre

A la Torre encara queden pagesos? Uns quants. I n’hi ha algun de menys de quaranta anys? Sí. És en Jordi Rovira, que ja fa un quinze anys que es dedica a l’agricultura com a única activitat per a guanyar-se la vida i tirar endavant la seva família. Un rara avis en un municipi costaner abocat al turisme com és Torredembarra. Els seus pares no es dedicaven a la pagesia, però si l’avi matern, a qui sovint acompanyava de petit a la sínia. Bastonets baixant per l’aigua del rec o el verdet de la bassa són records d’aquells anys d’infància jugant al tros.

En acabar l’EGB, en Jordi Rovira Fortuny va començar a estudiar la branca d’elèctrics de Formació Professional a l’Institut Torredembarra. Si volia seguir estudiant al seu poble havia de triar entre BUP i FP (elèctrics i administratius). Després de cinc anys, va obtenir el títol amb bones notes i es va matricular a un grau formatiu d’electricitat a l’Institut Martí Franquès de Tarragona. No va acabar el primer trimestre. S’ofegava. Necessitava una altra cosa. Va decidir un canvi de vida radical: canviar el tornavís per l’aixada. Va  arrendar terres i treballar-les.

De secà va començar a cultivar garrofes, olives i vinya. Fins fa set anys encara trepitjaven raïm a la Torre a casa seva, però després ho van portar a Salomó. Cada cop s’ha centrat, però, més en el regadiu. Primer arrendant diverses finques a Altafulla i Ferran, però en els últims anys ho ha anat concentrant a Torredembarra, a la zona de la Rasa. Ara disposa d’unes set o vuit hectàrees d’horta i secà. De vinya ja no en té. Ha arrencat tots els ceps, sobretot pels problemes que li creava la plaga de tudons. Cultiva carxofes, tomàquets, mongetes, pebrots, albergínies, melons... Els productes els venen a casa seva, al carrer Alt de Sant Pere, un parell de cops a la setmana a Baix a Mar i també porten gènere al Mercat del Camp, a Reus.

Ha estat en els calçots on ha trobat el seu producte estrella. En va començar a cultivar fa quatre anys i va fer-ho dins el paraigües de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Calçot de Valls per diferenciar-se d’altra tipus d’oferta, amb uns calçots de mides regulars i amb unes qualitats organolèptiques concretes. També va decidir participar al Concurs de Cultivadors de Calçots, que es fa dins el programa de la Gran Festa de la Calçotada de Valls el darrer diumenge de gener. El primer any va quedar fora dels premis, però el segon any va aconseguir la segona posició. En les dues darreres edicions ha estat el guanyador del concurs, superant el dominador dels quatre anys anteriors, Jaume Solé, de Calçot del Montmell. Podríem dir que a la Torre es cultiven els millors calçots del món. Però en Jordi és realista. El verdader premi és que els darrers anys quan acaba la temporada ja no li queden calçots per vendre. S’acaben tots.

Quin és el secret dels Calçots de Ca l’Aurèlia? Doncs hi té molt a veure un cavall. I és que en Jordi Rovira ha reintroduït l’animal a l’hora de treballar aquest producte i podem veure com es calcen els calçots amb el cavall. També té una somera. La passió pels animals no acaba aquí i en un cobert a la seva finca ja acumula una desena de carros, que quan té temps restaura. No és l’únic Jordi Rovira Fortuny de Torredembarra que ho fa, però l’altre li porta molt avantatge. Amb els carruatges va a diferents festes dels Tres Tombs o participa en alguns activitats populars a la Torre o a Baix a mar.

Es ven fruita i verdura avui en dia? Les noves generacions en consumeixen menys que les anteriors, tot i el creixement del nombre de persones que fan dieta o intenten “cuidar-se”. En Jordi explica que la gent compra menys i que sovint costa que valorin el producte de proximitat i de qualitat, com el que ell ofereix. Però reconeix que l’etiqueta de “Ca l’Aurèlia” cada cop és més valorada i els clients ho relacionen amb qualitat.

L’agricultura és una feina que requereix molt de temps i, si a això li suma que ja té dos fills, a en Jordi li queda molt poc temps per l’afició, la música, que l’ha acompanyat des que l’Anton Sagal li va ensenyar a tocar el timbal als vuit anys. Ha tocat aquest instrument amb els Grallers de la Torre, el Ball de Diables i amb la Mulassa, element del seguici torrenc del qual ell en va ser fundador. Però ara només toca amb la Fanfara de Torredembarra per la Festa Major. És molt difícil compaginar la seva feina al camp, que comença ben d’hora ben d’hora, quan es fa de dia, amb els bolos i els assajos nocturns.  També ha estat cantaire a la Coral Santa Rosalia i porta més de dues dècades com a armat de Torredembarra. La coral l’ha deixat però continua com a vestint l’uniforme romà. Diu que el mes d’assajos i les sortides a Tarragona i a Torredembarra durant la Setmana Santa són “sagrades”.

Poc temps li queda per mirar la televisió, però hi ha un programa que no se’l perd cap dia: la previsió meteorològica. I és que el pagès es passa el dia mirant el cel. La feina al camp l’apassiona i hi ha pocs dies que no vagi al tros. Encara que sigui per revisar que tot estigui al seu lloc. I és que un dels altres grans de la pagesia actualment són els robatoris, tan de productes com material agrícola, que s’han agreujat amb la crisi. Però ell tira endavant i més ara, que el seu germà gran, en Dani, ha deixat la feina que tenia i s’ha unit a l’empresa familiar. Ara, ja són dos pagesos joves a la Torre.

Publicat al número de juny del Diari de la Torre

diumenge, de juny 01, 2014

Jo votaré Gus!


M’han nominat al Premi Petxina Tancada de la Delegació de Tarragona del Col·legi de Periodistes, que “guardona” a qui ha posat més pals a les rodes als professionals de la comunicació. Que faig? M’emprenyo com una mona com alguns dels predecessors en tal honor? Rajo a tort i a dret, dia i nit, dels periodistes tarragonins? Començo a fer plans alternatius pel 13 de juny, el dia que es lliuren els premis?

Doncs no! Inicio una campanya electoral per guanyar el premi. Això és el que està fent el Director de Comunicació de l’Ajuntament de Tarragona, Gustavo Cuadrado. Està inundant el Facebook amb crides al vot a través d’originals cartells que recorden el màrqueting electoral nord-americà,  fotografies donant la mà a col·legiats que diuen que el votaran… Fins i tot ja té cançó i vídeo de campanya. A mi ja m’ha arribat la seva petició de vot pel whatsapp i s ningú més me’l demana ja pot comptar que el meu sufragi anirà per a ell.

En Gustavo Cuadrado en sap molt de comunicació política. Set anys a la sala de màquines de Ballesteros i de l’alcaldia de Tarragona li ha servit per a molt. N'hauria d'aprendre més d'un de com s'afronta una situació com la Petxina Tancada. En la 2a Jornada de Comunicació Local 2.0 a Altafulla ens va fer una demostració de l’ús de les xarxes socials que ha de fer una ciutat com la capital tarragonina. Però ara és ell el candidat. Ja no està a l’ombra. Doncs que coi, ens llencem a totes! I ens demostra que també sap usar les xarxes. Potser és que té el cuquet de deixar de ser spin doctor per uns dies i convertir-se en el candidat? Ens ho passarem bé. Servidor s’està divertint. Jo votaré Gus!

Us recomano fer una visita al seu blog El mito de la caverna