dimarts, de desembre 30, 2014

Trilogia del Baztán acabada: un petit buit interior

Quan acabes de llegir una trilogia, queda un buit dins teu. Ja m’ha passat diversos cops. Al llarg de tres llibres i gairebé dos anys, he  anat entrant en el món que ha creat Dolores Redondo a la Trilogia del Baztan. M’ha seduït el paisatge del Batzán i ja tinc com a deures per més aviat que tard visitar aquesta vall navarresa. M’ha atrapat la trama, tan original com tenebrosa. M’ha atret el món màgic de tradicions ancestrals del Pirineu navarrès. M’ha interessat el món matriarcal que ha teixit l’autora i que és un reflex de la societat d’aquests racons de la Península Ibèrica.

El guardián invisible, Legado en los huesos y Ofrenda a la tormenta formen una de les propostes més originals de la novel·la negra no només espanyola sinó també europea. I ho demostra la quantitat de traduccions i la venda dels drets cinematogràfics a NadCon, una jointventure de Peter Nadermann, productor cinematográficc que va estar involucrat en les adaptacions de la trilogía Millennium de StiegLarsson i de las novel·les de Henning Mankell. Segur que en sortirà un bon producte, però us recomano no fer allò tan estès de “m’espero a la pel·lícula.”

 Llegiu i imagineu-vos com és la vostra inspectora Amaia Salazar; les seves germanes Flora i Ros; la seva tieta Engrasi, el seu marit, James;  o els seus col·legues de la comissaria. Dibuixeu al vostre cervell els paisatges meravellosos del Baztán, amb aquell fred i aquella boira que també són personatges principals de la trama.  Endinseu-vos en les llegendes ancestrals del Pirineu navarrès i en el mal i la perversió humana que s’escampa per les pàgines de la trilogia.

Personalment he gaudit molt de les tres novel·les, amb una lectura pausada i allargada en el temps, tot i que aquestes festes nadalenques m’han servit per accelerar el ritme i enllestir-la. El final és molt cinematogràfic i costa aturar-ne la lectura. L’autora no ha descartat que en un futur els personatges de  la Trilogia del Baztán afrontin noves històries, però ara Dolores Redondo està centrada en nous projectes que, almenys un servidor, els esperarà amb ganes de llegir-los.

divendres, de desembre 19, 2014

Badó Cañellas, amb els castells a l’ADN

En Badó Cañellas ha mamat castells des que va néixer. El seu pare era de la Colla Nova de Sant Magí de Tarragona i, amb els Nens del Vendrell, havia estat un dels segons de l’històric quatre de vuit que van descarregar a la Torre. El seu germà gran també és casteller. I el seu nebot. Cañellas és dels cognoms que pesen als Noisde la Torre. El seu pare, Salvador Cañellas Lluís, en va ser un dels fundadors l’any 1975 i el primer cap de colla, durant sis mesos. Ell tenia nou anys llavors i ja estava massa crescut per ser enxaneta o acotxador i no tenia bones qualitats per estar a dosos. Però si que pujava en alguns pilars. En la colla de la camisa blau cel, en Salvador Cañellas Curto ho ha estat tot. Tot menys president. Diu que no ho serà mai, perquè afirma no té les qualitats per desenvolupar aquest càrrec.

Des d’aquest any en Badó és el cap de colla dels Nois de la Torre. És la seva segona etapa en aquest càrrec. Ja ho va ser l’any 1996, després d’una mena de revolució enmig de la travessa del desert d’aquells anys. Ho va ser un any i mig en una situació d’emergència. Ara, tot és molt diferent. Els del Carrer Carnisseria viuen des de fa mitja dècada un moment dolç, tot i algunes dificultats que semblen inevitables. Amb en Joan Maria Busquets, president de la colla, formen un bon tàndem i volen aportar la seva experiència perquè gent jove que ara està a la junta pugui afrontar ben aviat les màximes responsabilitats.

En Badó ha tingut algun càrrec a la Colla dels Nois de la Torre des que tenia divuit anys. Ha estat cap de colla dos cops, però també cap de canalla, vicepresident, segon i tercer cap de colla... Ha viscut l’època en què la colla torrenca rivalitzava amb la Vella de Valls per carregar el pilar de sis i la llarga travessa del desert després de la malaguanyada mort del l’enxaneta David Sánchez l’any 1983 i que va estar a punt de fer desaparèixer l’entitat. També ha pogut viure el renaixement de la colla a partir de finals de la dècada passada, amb la incorporació de molts nous castellers i fites importants com el tercer lloc al Concurs7 de 2013.

Cañellas destaca que la majoria de la junta té actualment una mitjana d’edat molt baixa, entre els disset i vint-i-cinc anys i que això assegura un bon futur a la colla. Quines són les raons d’aquest bon moment dels Nois? Assenyala diversos factors, com la declaració dels Castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, però sobretot l’obertura de la colla al poble , a la Festa Major i a les seves entitats. Molts castellers i castelleres torrencs compatibilitzen la colla amb la pertinença a algun dels grups dels balls populars. Abans estaven molt més tancats en si mateixos. Això ha canviat.

També la ràdio ha ajudat a popularitzar els castells. La Torre de set està entre els programes degans i és un referent a Ona la Torre. Cada setmana es parla de castells, també es retransmeten les principals diades castelleres i en la commemoració dels cinc anys de l’emissora, La Torre de set va fer un programa especial de dotze hores. En Badó va ser el primer conductor del programa, però, des de que va assumir el càrrec de cap de colla, ha deixat la batuta de l’espai a Gerard Recasens i Pau Ruiz. Però continua col·laborant amb el programa.

No és l’única aparició que fa a la l’emissora torrenca, ja que acumula ja 140 programes presentat “D’un temps, d’un país”, un espai que vol donar a conèixer la riquesa cultural, esportiva o d’oficis de la Torre. Darrerament s’ha obert a tot el Baix Gaià. En Badó se sent molt torrenc, “torrero” que diu ell, i vol seguir fent lluir aquest patrimoni torrenc. És coneixedor de moltes històries i anècdotes torrenques i durant un temps va publicar una secció la Diari de la Torre donant-les a conèixer.
Reconeix que els Nois de la Torre li ha absorbit moltes hores del seu lleure i que no ha participat en altres entitats, amb algunes excepcions. A mitjan dels noranta va portar el Gegant Joan, però aquesta etapa de geganter va durar poc, ja que va haver d’assumir el càrrec de cap de colla per primer cop i no va poder compatibilitzar les dues coses.

En Badó mira el futur dels Nois de la Torre amb optimisme, sobretot pel gran nombre de gent jove que hi ha i la renovació que ha experimentat la colla. Veu una gran passió entre aquesta nova fornada de castellers, que fora de temporada s’integren a les colles universitàries com els Arreplegats, els Ganàpies o els Pataquers o s’impliquen en el Taller de castells que han engegat aquesta temporada als Nois de la Torre. En Badó mai serà president de la colla torrenca, però en seguirà formant part i impulsant-la. Ara ja està pensant en el quarantè aniversari de la colla, que se celebra aquest proper 2015.        

Publicat al número de desembre del Diari de la Torre