dilluns, de març 31, 2008

Segon aniversari d'aquest bloc


Avui, 31 de març de 2008, és un dia una mica especial, perquè es compleixen dos anys del naixement del meu bloc. Amb aquest post engegava fa 24 mesos i 320 entrades salvatblog, un bloc que no és ni el millor ni el pitjor sinó un mitjà de comunicació que m'ajuda a fer-vos arribar les meves opinions, reflexions, neures i històries vàries. Durant aquests dos anys he intentat mantenir una regularitat que crec que he aconseguit. També he intentat parlar de tota mena de temes i linkar els blocs d'amics, coneguts i blocs que m'interessen.

A vegades he penjat posts en hores intempestives, però son aquells dies que tens una cosa dins a teu que ha de sortir cap a fora en forma d'article. Altres ho he fedt gairebé per obligació. Altres per compartir experiències i sentiments. Aquest bloc continuarà caminant. No ho sé fins on arribarà, però mentre m'ho segueixi passant bé escrivint i llegint els vostres comentaris aquest petit espai de la blocosfera continuarà obert.

Gràcies a tots!!!

diumenge, de març 30, 2008

I don't believe in Barça


El que aquest dissabte han perpetrat els jugadors del Barça no té nom. Uns professionals (?) que cobren el que cobren no poden deixar-se remuntar un partit que guanyaven per 0-2 contra un equip de la mitja taula-baixa com el Betis, que havia quedat noquejat després d'una gran arrencada inicial blaugrana amb gols de Bojan i Eto'o. Els jugadors del Barça no poden desconnectar-se d'un partit amb la lliga en joc -s'havien col·locat a només un punt del Real Madrid- i fins i tot desaprofitar que Valdès va aturar un penal amb l'1-2 en el marcador.

A mi no m'estranya que alguns aficionats hagin increpat els jugadors blaugranes durant l'entrenament matinal d'aquest diumenge. S'ho mereixen. La gran majoria d'integrants del primer equip blaugrana -excepte Pujol, Bojan, Valdés i potser Eto'o- tenen avui una manca de compromís evident amb el club que els paga. Comprenc que gairebé tots no sentin els colors blaugranes -només senten els de l'euro- però tenen signat un contracte milionari amb el club. Mentrestant la premsa esportiva continua regalant tota mena d'objectes relacionats amb el Barça, quan el que haurien d'oferir és "El Fuet del Barça". I no dels de Vic que es mengen sino dels que fa servir Indiana Jones.

Portem un parell de mesos molt durs emocionalment. Jo em declaro actualment un culé de baixa intensitat, dels que sopa i dorm sense problemes quan el Barça perd o fa el ridícul com ahir. Però hi ha molts culés que deuen estar passant-ho mooolt malament. El Real Madrid està fent una sengona volta penosa i si el conjunt blaugrana hagués fet les coses una mica bé ja seria líder de la Lliga. Però el Barça és un equip tou, sense personalitat, amb jugadors poc compromesos i un entrenador que hauria d'haver estat canviat aquest estiu. Ja ho avisava en un post fa més de quatre mesos: l'Era Rijkaard s'ha acabat. El que estem fent ara és perdre un any.

Espero almenys que Txiki Begiristain, Marc Ingla, Joan Laporta i a qui li toqui -possiblememt Cruyff- estiguin preparant la temporada vinent. No ho sé si el proper tècnic del Barça ha de ser Morinho. Jo no ho veig malament. Cal un canvi radical i el portuguès el podria encapçalar. Fà ràbia? Una mica. Però si guanya títols al Barça ens caurà molt bé.

Escric aquestes ratlles sense saber que ha fet el Real Madrid amb el Sevilla. No m'interessa. No crec en aquest Barça. Sé que el Barça no és capaç de guanyar aquesta lliga. Fins i tot si es produeix el miracle i ho fa, seria injust. El que és una realitat és que el Barça és tercer a la lliga, per darrera del Vila-real, que el supera d'un punt després d'exhibir-se ahir contra l'Atlètic de Madrid (3-0). Potser el "submarí groc" és la millor opció perquè el Real Madrid de l'impresentable del Schuster no guanyi aquesta lliga. Però el futbol és sovint tan injust. Fins i tot el Barça està a només cinc partit de poder guanyar la Lliga de Campions. I si sona la flauta, ho celebraré.

divendres, de març 28, 2008

Cròniques de l’altra banda (I)


La majoria dels que us heu assabentat que m’incorporava com a cap de premsa i comunicació al Consell Comarcal de l’Alt Camp em comentaveu que a partir d’ara viuré millor o que fins i tot m’avorriré. Porto dos dies en la nova feina, un periode totalment insuficient per poder fer-ne una balanç, però tinc unes sensacions molt positives. Encara estic aterrant, “apamant el terreny”, que us he dit a alguns, però ja he començat a fer feina –diferent de la que he fet els darrers anys- no m’he avorrit. Fins i tot m’estic divertint.

Ja he començat a passar les primeres notes de premsa i també estic treballant en la web. Hi podeu veure les primeres notícies penjades i espero anar omplint de contingut una eina que serà molt important per al Consell Comarcal de l’Alt Camp. Aquest ens supramunicipal ha estat el primer en aprovar una moció en contra del transvassament d'aigua a Barcelona,tal com demanava Unió de Pagesos. Un tema que dóna i donarà molt que parlar. Ja sabeu que m’implico molt en la feina i és que la motivació, combinada amb l’esforç, és bàsic per complir les espectatives que han dipositat en tú. I estic molt motivat per aquesta nova etapa.

Moltes gràcies a tots els que m’heu desitjat sort en la meva nova aventura professional. Gràcies Octavi pel teu darrer post. Xec, la claves! Hem vist passar molts periodistes a “L’altra banda”, el “Lado Oscuro” i ara he estat jo. Sembla que és un procés inevitable. Quedeu pocs Jedis. Que la força ens acompanyi a tots, els d'un i l'altra banda!

dimecres, de març 26, 2008

L'Aquí: una experiència curta però intensa


Torno a canviar de feina. No tenia previst deixar el diari Aquí vuit mesos i escaig després d'arribar-hi però el món de la comunicació és així: t’arriba una oferta, has de valorar-la i prendre una decisió. Des d’aquest dijous sóc cap de premsa i comunicació del Consell Comarcal de l’Alt Camp, una feina molt diferent a les que he realitzat fins ara però que em motiva moltíssim, sobretot perquè començo de zero –no hi havia cap estructura de comunicació en aquest ens supramunicipal- i podré aplicar els coneixements que he anat adquirint.

Us aniré parlant de la meva nova feina en propers pots. Em aquest us vull parlar de l'Aquí, una experiència curta però intensa. Primer de tot haig d’agrair al director del mitjà, Lluís González, que pensés en mi per incorporar-me al projecte el juliol passat i la confiança que ha dipositat en mi tot aquest temps, fins i tot quan ja sabia que tenia data de caducitat a l’empresa. El projecte és bo, s'estan fent les coses bé i tirarà endavant. Hi continuo creient molt. També haig de recordar el Joan Carrión, l'anterior cap d’edició i amb el que vaig tenir el primer contacte per entrar a l'Aquí. Vam estar pc temps treballant junts i en guardo un bon record.

Dels companys de feina només en puc parlar bé. No són tòpics. Són realitats. El Pep Escaño serà un bon relleu com a cap d’edició. La llàstima és que ara podrà fer menys carrer. Ell és un periodista com els d’abans, de bloc i bolígraf a la mà, que busca els testimonis "in situ". La Raquel, la Marta i el Jaume Aparicio tenen un gran futur per davant, estan creixent professionalment i l’Aquí els anirà bé per progressar. També la Laia, la noia de les agències -becària queda lleig-, i el Javi, que tot sol fa cada dia una secció d'Esports molt completa. El diumenge té també un gran equip, amb la Maria, l’Eloi i el Xavi Ribera per oferir una secció encara més potent.

Que l’Aquí sigui un diari molt ben acabat en tenen la culpa el Jaume Mañas i l’Esther. Siluetejats, gràfics, grans dissenys, vídeos per la web… fan de tot. Un gran equip. I l’Alba, una gran fotògrafa que es cola per tot arreu i et treu unes fotos impressionants. El Sergi, el darrer en arribar, i la Nina, capejant com pot trucades i visites. No m’oblido dels que han marxat abans que jo: la Furni i la Bea; el Miguel, la Núria -que animava molt la redacció-, l'Alícia, o l’Elena -una dels Jinetes de l'Apocalipsi, que es quedava fins que tancàvem el diari-. Un gran equip que em sap molt greu deixar-vos enrera i no veure’ns les cares cada dia enmig del “bon rotllo” que hi ha a la redacció. Algun dia hi ha algun crit i algun mal rotllo, però és normal. Ja sabeu on sóc. Per qualsevol cosa em podeu trobar.

La fotografia és de l'agost passat. Ja som sis que no hi som.

Breus apunts sobre Josep Benet


No enganyaré ningú. Quan ahir em vaig assabentar de la mort de Josep Benet sabia que havia desaparegut un d'quells catalans que ja en queden pocs i que els acostumem valorar com es mereixen quan ja no estan entre nosaltres. Sabia que el 1980, després d'una llarga lluita contra el franquisme, havia estat el candidat del PSUC a la presidència de la Generalitat i que com a historiador havia estudiat molt les figures de Companys i Tarradellas. Vaig aprofitar el dia per aprofundir en la figura de Josep Benet i vaig anar fent-me la idea que perdíem una gran figura. Durant els seus gairebé 88 anys de vida ha fet molta feina: com a historiador, polític, editor, advocat, activista social i cultural... A més, va lluitar a la Guerra Civil amb la 'Quinta del Biberó'.

A la nit ho vaig acabar de rematar amb l'entrevista pòstuma que li feia Mònica Terribas a TV3. Aquest home ha estat molt gran. Va estirar les orelles als historiadors catalans perquè treballen poc i els polítics perquè no en saben d'història de Catalunya. I que la història ens arriba plena de tergiversacions que donem com a bones. Crec que té força raó. Va atacar sense miraments la figura de Josep Tarradellas i el seu paper en la II República, la Guerra Civil i el seu retorn com a president de la Generalitat restaurada. Amb Companys va ser més benèvol, per la seva evolució vital. M'agafen ganes de continuar descobrint més coses sobre Josep Benet. Descansi en pau.

Informar-se de franc i amb qualitat


Un dels fenòmens més interessants del món de la comunicació aquests darrers anys ha estat l'eclosió dels diaris gratuïts. Durant la segona dècada dels noranta alguns ‘gurús’ de la comunicació anunciaven que els diaris tal com els coneixíem estaven condemnats a desaparèixer Ho recordo vivament perquè era l'època que estudiava Periodisme a la Universitat Autònoma. Aquests acadèmics dibuixaven un futur gairebé inmediat en què t’aixecaries al matí, et connectaries a Internet i llegiries una selecció dels diaris que més t’interessssin, encara que fossin de l'altra punta de món.

Doncs no ha estat així. Els grans diaris de pagament continuen publicant-se i n'han aparegut fins i tot de nous. Avui en dia ja no cal rascar-se la butxaca per estar ben informat. Les grans ciutats van ser les primeres a tenir diaris gratuïts però ja fa uns quants anys que també han arribat al Camp de Tarragona. La imatge que tenia la ciutadania de les publicacions gratuïtes era de saturació publicitària i més aviat una informació de no gaire qualitat. Ho assumien seguint aquella dita castellana que comença amb «A caballo regalado...». El concepte de premsa gratuïta diària ja no està ara renyit amb la qualitat. Són productes àgils, molt propers al lector per temàtica i territori, amb notícies que, a vegades, no es troben en altres rotatius de pagament, i que serveixen per fer un primer tast, força complet, de l’actualitat. Si el lector té més «gana informativa» ja ha d’anar a un segon esglaó. El que està clar és que diaris com el que teniu a les mans han canviat l’ecosistema informatiu. I per a millor.

Publicat al diari Aquí el dimecres 26 de març

dilluns, de març 24, 2008

Altafulla o quan la política és molt complicada (I)




Aquests darrers dies he pogut seguir de molt a prop, per motius professionals, la política municipal d’Altafulla, que està visquent una època molt convulsa. Em venen moltes reflexions davant d’aquest “espectacle” polític –partint de la premisa que la política, encara que sigui local- i intentar deixar-les anar en aquest post. És una mica llarg però és que la situció política altafullenca dóna per molt.

Hem de partir d’un fet excepcional: en les eleccions municipals del maig del 2007 les vuit candidatures que van concórrer-hi van obtenir representació en un Ajuntament amb onze regidors. Ens trobem davant d’un plenari atomitzat i difícilment governable. Això passa en municipis d’un tamany com Altafulla –al voltant dels 5.000 habitants- i una mica més grans, en què obtenir, quan no hi ha una llista molt votada, un regidor és molt barat. Però la força més votada, Alternativa Baix Gaià, amb 3 regidors, articula una majoria de govern amb CiU, ERC i els independents del PAU, amb un representant cada un.

Però pocs mesos després, el novembre el regidor de PAU, Fonxo Blanc, és expulsat del govern després de demanar la dimissió de l’alcalde (?). Al març, l’Alternativa no havia trobat un nou soci de govern, al mateix temps que l’oposició es coordinava bloquejant sempre que podia l’executiu en minoria. El divendres 14 de març, el número dos de l’Alternativa, Jano Francino, abandona aquest grup municipal i és expulsat del govern, que queda amb 4 regidors d’11 possibles.


És Francino (en la imatge) un trànsfuga? Crec que aquí s’obre un debat que només es podria tancar amb llistes ofertes. Francino és un independent que el va “fitxar” l’Alternativa per anar de número dos després d’una negociació i d’uns compromisos que ell considera ara trencats. Ha de tornar l’acta de regidor a l’Alternativa? Segons aquesta formació sí i està movent tota la maqinària de partit –inclosa Iniciativa- per deixar Francino com un drap brut. Deixeu-me fer d’advocat del diable. I si Francino va aportar els vots necessaris, ampliant l’espectre electoral de la formació, per aconseguir el tercer regidor? No en va treure un profit l’Alternativa? No ho podrem saber mai. La llei actual permet a Francino continuar a l’Ajuntament tot i deixar el grup municipal pel qual va ser elegit.

Francino no és imprescindible per tirar endant una moció de censura contra Francesc Farré. Dilluns passat semblava que l’acord era total entre PSC, PP, AUPA, IDEAL i PAU per fer el socialista Josep Maria Gené nou alcalde a partir d’inicis d’abril. Però dimecres AUPA, en un comunicat, es desmarca de la resta de grups de l’oposició i en diu que no signarà la moció i demana la dimissió de Farré, un acord pres per l’assemblea. Desconcertant l’oposició d’AUPA: vol que l’alcalde actual plegui, però no s’atreveix a usar el mecanisme que la llei proporciona. Farré anuncia que no dimitirà i Francino que no signarà la moció de censura. Un govern de 4 membres i uns oposició amb set, però ni tira endavant la moció ni el govern actual troba socis per recuperar la majoria. Ens trobem en un cul de sac?



Espero que aquest cap de setmana llarg hagi estat de reflexió pels actors polítics altafullencs. El més lògic seria convocar eleccions anticipades, però l’ordenament jurídic actual i aquest plenari amb nou grups polítics diferents –ara hi ha un regidor no adscrit- es mantindrà fins el maig de 2011. Solucions només en veig dues: que AUPA s’uneixi a la moció de censura o que ABG, CiU i ERC incorporin almenys dos regidors al govern. L’acord entre ABG i PSC -(l cap de llista, Josep Maria Gené, en la imatge) és a priori la solució més fàcil però entre els seus líders no hi ha el menys mínim de química i entesa. Però hi ha un moment en què els personalismes han de deixar-se de banda i posar el bé del municipi per davant.

Tot i que alguns blocs estan molt poc actualitzats, Ppodeu trobar més inforrmació sobre aquesta darrera crisi als següents blocs: Altafulla Confidencial, Francesc Mercadé, Lluís Suñé, AUPA o PAU.

dissabte, de març 22, 2008

TV mítica (VI): Lo Cartanyà


Aquestes sobrtaules de Setmana Santa hem pogut tornar a veure per TV3 alguns capítols de Lo Cartanyà, una sèrie estrenada el 2005, de la factoria El Terrat, i que ja han anat reposant l'estiu passat i per aquest Nadal. Vegeu un petit fragment. Lo Cartanyà és d'aquelles sèries en què no hi ha terme mig: o t'agrada i rius de manera desaforada o no no et provoca ni el mínim somriure i tendeixes a odiar-la amb totes les forces. Jo sóc del primer grup. Com quan la van emetre per primer cop em vaig perdre gran part dels capítols ara m'ho passo molt bé quan en veig un de repetit.

La sèrie és una astracanada i els personatges i les trames estan exagerades fins a l'extrem. El dialecte occidental que parlen a les Terres de Ponent i els tòpics de la Terra Ferma també està portat fins a l'última conseqüència però crec que és un bon producte. Qui no li agradin les males paraules i els insults reargolats que s'abstingui de veure Lo Cartanyà. Un bon planter d'actors també eleva el nivell de la serie. No només el protagonista absolut, Xavier Betran, que està inmens, sinó també el Cesc Casanovas, la Mireia Aixalà, el Jordi Martínez, el Lluís Canut i la resta. Sense ser una sèrie de referència, crec que és de les millors que s'han fet darrerament en el gènere de la comèdia.

dijous, de març 20, 2008

Més Tarragona: dies de reflexió


Aquests dos darrers dies han estat molt intensos pels extreballadors del Més Tarragona i encara més per als que ens deuen diners. A mi encara em deuen al voltant de 450 euros, més o menys les vacances que em tocaven fer i que no vaig disfrutar per facilitar el meu relleu en la direcció del mitjà. Al costat del que li deuen al Marc Gavaldà és gairebé una propina. Però són diners que vaig guanyar treballant en aquest mitjà que ara ha celebrat els 1.000 números amb aquest gran acte pompós, un insult als extreballadors que ens deuen diners.

No em serveix que l'empresa que actualment és propietària del Més Tarragona digui que els deutes són del propietari anterior, Jacint Romeu. Més Taragona continua aprofitant la feina dels qui vam treballar en "l'època anterior". Segueixen publicant fotos d'arxiu realitzades pel Marc Gavaldà i que són propietat individual seva. Fa unes setmanes també van publicar una foto meva, realitzada a la la fira de turisme Fitur el 2005. Em van demanar permís? No. Per tant, entenc que assumeixen el deute.

El Marc Gavaldà ha estat valent portant la seva protesta a la celebració de dimarts. Ho va veure molta gent, incloses les autoritats i anunciants que continuen abocant diners en aquest mitjà que deu diners als extreballadors. Una altra questió és la mesquinesa demostrada per l'empresa, oblidant els que vam engegar el projecte el març de 2004. Estic molt emprenyat i no sóc l'únic. L'Octavi Saumell també ha posat la seva indignació negre sobre blanc. Altres han decidit passar aquesta vilesa fent menys rebombori, però estan igual d'emprenyats.

Gràcies a tots els que heu mostrat la solidaritat amb el Marc, els altres treballadors impagats i els oblidats que per sort no els deuen res. Ens hem sentit acompanyats. Amb 450 euros menys que són meus a la butxaca seguiré endavant, però del cap no em marxarà que hi ha un noi que amb el que li deu Més Tarragona es podria comprar un cotxe nou. I a sobre sembla que se n'enfotin d'ell seguint publicant les seves fotos.

I no oblideu visitar el Saló dels Penjats, el bloc de l'Octavi o l'Illa dels Monstres. Hi trobareu comentaris, alguns força enginyosos. He vist un augment molt important de les visites al meu bloc durant el dia d'ahir, marcant un récord. Això vol dir que ens hem fet ressò d'aquesta situació tan injusta.

Il·lustro aquest article amb una fotografia amb diversos 'oblidats' del Més Tarragona.

dimecres, de març 19, 2008

Mil números de Més Tarragona: desagraïts i malpagadors


El diari Més Tarragona ha arribat aquest dimarts als mil números i ho ha commemorat amb una gran celebració a l'Hotel Imperial Tàrraco i un número especial de 76 pàgines. El camí per arribar a aquesta fita verdaderament històrica ha estat molt llarg, tortuós i traumàtic m'atreviria a dir. He participat en 837 dels 1.000 números. Vaig començar com a redactor el març de 2004, quan es va fundar el diari. Vaig continuar com a cap de redacció i entre el setembre de 2005 i juliol de 2007 en vaig ser el director. He estat el director que més temps he estat en el càrrec. No m'han convidat a aquest acte de celebració.

Però el nivell d'oblit ha arribat a quotes insultants. Tampoc ha estat a la celebració el pare de la criatura, qui va parir el Més Tarragona, en la forma i fons, quan molts li donaven una vida curta. És el Carles Magrané. Em sap més greu que l'hagin oblidat a ell que a mi. Ell en va ser el primer director i director editorial de tots els "Més" fins aquest estiu passat. Les medalles se les han penjat altres persones que van arribar quan tot ja rodava perfectament i el més greu: s'han oblidat vilment dels qui els van precedir. Hi ha diversos oblidats més, com l'Octavi Saumell. Ell i jo aguantàvem el diari fent més hores que un rellotge. O l'Eva Rolduà, directora del Més Tarragona abans que jo i després del Més Costa Daurada. I seguiríem amb l'Albert París -també a l'equip fundador-, ja Joana, la Mireia... molts. L'Octavi ens els recorda a tots.

Però vam cometre un pecat: marxar. Treballàvem moltes nits sense haver cobrat el mes anterior, però això no compta. A mi encara em deuen diners. Vaig plegar el juliol passat, però encara no m'han liquidat part de del deute. I com jo molts extreballadors, inclòs un fotògraf, el Marc Gavaldà. Aquest dimarts el Marc ha fet sentir la seva protesta en aquesta celebració. Llegiu-ho al Salo dels Penjats. El Marc ha donat a conèixer a polítics, presidents d'entitats, empreses col·laboradores que li deuen encara molts diners el seu treball al Més Tarragona. A mi me'n deuen menys, però me'ls deuen. I trobo immoral fer una festa com aquesta -que ha degut costar molts diners- i no pagar els extreballadors.

Jo també em solidaritzo amb tú Marc. Em deuen molts menys diners i per això et puc comprendre una mica.

dimarts, de març 18, 2008

La Vanguardia i l'Avui, els diaris que més agraden


Tanco la darrera enquesta amb gairebé un centenar de vots que han deixat La Vanguardia i l'Avui com els diaris preferits pels visitants d'aquest bloc, tots dos amb un 17%. Per darrera han quedat, empatats amb un 12%, El Pais, El Mundo i El Punt. El Periódico es queda amb un 10% i el Diari de Tarragona, un 8%. La Razón, amb un 6%, supera l'últim en arribar, Público, amb un 4%. Ningú ha votat l'ABC.

Cada matí tenim al quiosc molts diaris per triar i cadascú acaba trobant el seu. I n he preguntat pels esportius, que també tenen un gran públic. No oblidem tampoc la premsa gratuïta, cada cop de major qualitat, que s'ha consolidat molt ràpid prenent lectors als diaris de pagament. Aquests darrers es van adaptant a la nova situació, amb un allau de promocions, però també amb un valor afegit que és l'anàlisi, la reflexió i reportatges molt ben treballats.

En la nova enquesta us pregunto sobre les eleccions del 9-M. N'esteu satisfets dels resultats?

diumenge, de març 16, 2008

TV mítica (V): Força Barça


Recordo que la primera vegada que el vaig veure va ser a TV2 un dia d'entre setmana a la tarda. Era el 1991. Eren decorats de cartró pedra i les caracteritzacions eren molt rudimentàries, però m'hi vaig enganxar molt ràpid. Era el Força Barça, dirigit i presentat per Alfons Arús -amb perruca- i amb Sergi Mas d'escuder. Hi apareixia el Barragan i les seves "Clases de furnbol" i acabava amb la preparació de la tàctica amb Johan Cruyff, acompanyat del Charly Rexach i l'Stoitxkov amb un mocador al cap. O el gran "Vicenç Fora de joc", un comentarista esportiu gangós i molt exagerat. Arús va convertir el president del Barça, Josep Lluís Núñez en un personatge entranyable, amb el seu "vasolechecongalletas". La parella Mendoza-Di Stefano també era brutal.


El programa va evolucionar, sobretot perquè s'hi van destinar més recursos econòmics. De les imitacions del món futbolístic es va ampliar a la premsa del cor, amb més protagonisme per Xavier Cárdenas i els seus freackys. Des de Camilo Sesto, la Pantoja de Puerto Rico, Carmen de Mairena o el Pozí. I que dir de Carlos Jesús. Després el programa va passar a TV3 i va allargar la seva durada. Va acabar desapareixent el 1997 o 1998 i la veritat és que el recordo com un programa molt entranyable, sobretot el de la primera època. Disfruteu del youtube.

dissabte, de març 15, 2008

Són bons els resultats de CiU?


Covergència i Unió ha tret en aquestes eleccions els mateixos diputats que en els comicis generals del 2004. Diumenge a la matinada CiU obtenia un setè escó per Barcelona -i onzè a Catalunya- prenent-li al PP, que un parell d'hores havia aconseguit de mans d'Iniciativa. Però després del recompte del vot exterior i la resolució de les impugnacions en certes taules, el democristià Manel Silva no tindrà un escó al costat de Duran Lleida i si que anirà al Congrés el popular Antonio Gallego. D'aquesta manera, CiU es quedava sense l'onze diputat, un escó simbòlic perquè era el "plus" respecte fa quatre anys.

La federació nacionalista portava unes quantes eleccions generals consecutives baixant escons a Madrid. Aquesta vegada s'han mantingut, mentre altres formacions, com Esquerra i Iniciativa, han perdut la meitat o més de la seva representació. Però CiU ha perdut més de 60.000 vots i dirigents de la federació com Felip Puig ja han comentat que cal una reflexió perquè, com ell, molts militants i simpatitzants de la formació esperaven aconseguir 12 o 13 escons el 9-M.

Aquestes eleccions han deixat CiU com la tercera força del Congrés, seguits del PNV -que ha perdut un escó i en té 6- i una amalgama de formacions que quedaran diluïdes en el grup mixt. Descartat que Duran i Lleida sigui ministre, CiU té molts números per arribar a un acord més o menys estable amb el PSOE per garantir-li estabilitat. L'aritmètica és clara: 169+10=179 (la majoria absoluta està en 176). L'altra opció que té Zapatero és recolzar-se amb formacions del grup mixt ja que un PNV que convoca un referèndum d'autodeterminació l'octubre queda descartat (o no?).

L'interessa a CiU pactar amb el PSOE a Madrid estant a l'oposició a Catalunya? Aquesta és la gran qüestió. Del 1993 al 2004, CiU va pactar amb el PSOE i el PP a Madrid mentre governava a Catalunya. Ara el panorama és molt diferent amb el tripartit a la Generalitat. A l'altra banda hi ha Zapatero. Va començar la seva primera legislatura pactant amb IU i Esquerra, però el desgast que li suposava un acord amb "los independentistas catalanes" era inassumible i a mig mandat va començar a mirar cap a CiU i PNV. Ara no suma majoria amb ERC i IU i sembla que busca tranquilitat amb un pacte amb CiU. Entrem, doncs, en una època de negociacions. Tensar la corda, escenificar trencaments, reunions secretes i no secretes... ja sabeu com va.

divendres, de març 14, 2008

Els efectes del 9-M i una mirada als Estats Units


Fa cinc dies de les eleccions generals déu n'hi do com s'estan notant els efectes dels resultats. Al PP Rajoy manté el control del partit (o això sembla) però ja ha caigut un dels homes forts dels darrers anys a les files populars, Eduard Zaplana. Se li ha acabat la corda a aquest personatge sempre sota sospita. Diu que renuncia a ser portaveu al Congrés i vol ser diputat "ras". Una altra "pepera", Alícia Sánchez Camacho plega com a líder del partit a Girona i és que ella anava de cap de llista en l'única circumscripció en què no hi ha cap diputat del PP al Congrés. Lògic. Gallardon continua i Aguirre diu que no li disputarà a Rajoy el lideratge del PP, un partit que bull i en què encara hi ha moltes incògnites. La més important: que passarà amb Acebes. En seguirem parlant.


A Esquerra la guerra és total entre els seus dos líders, amb imatges d'hipocresia exagerada com el bridis al Parlament dimecres. Els republicans estan precipitant-se a una crisi que els pot fer retrocedir tot el que han guanyat els darrers anys. S'ho haurien de fer mirar Carod i Puigcercós. Hi ha militants i votants que es tan sentint vergonya davant aquest "duelo al sol". A Iniciativa també veiem moviments, com la retirada de la primera línia d'Imma Mayol, que passa de segona a cinquena tinent d'alcalde a l'Ajuntament de Barcelona. Una altra política amortitzada.

Mentre, a l'altra banda de l'Atlàntic el Partit Demòcrata no acaba d'aclarir quin és el seu candidat o candidata a la presidència dels Estats Units. Un centenar i escaig de delegats separen Barack Obama i Hillary Clinton. Després de vèncer en les dues darreres primàries, Obama es manté en el liderat. Estem davant d'una cursa demòcrata històrica per la igualtat entre els dos candidats. Des del Partit Republicà, el veterà John McCain s'ho mira amb la nominació a la butxaca, conscient que aquesta situació d'empat en el bàndol rival l'afavoreix. McCain consolida la seva posició mentre que Obama o Clinton hauran d'esperar, si no hi ha un canvi de rumb, a la convenció demòdrata de l'agost.

dijous, de març 13, 2008

El repte del PP


El vot dels barcelonins que viuen a l'estranger, escutats aquest dimecres, ha donat el sisè escó per aquesta circumscripció al Partit Popular, el vuitè per Catalunya. Aquest diputat no tindrà cap incidència pràctica en l'equilibri de forces del Congrés de diputats però transmet unes certes sensacions a comentar si ho analitzem: el PP ha obtingut en aquests comicis dos escons més que el 2004; a Barcelona han tret el mateix nombre de representants -sis- CiU i PP; només Girona desfà aquest empat i els populars han estat segona força a ciutats molt importants, incloses la majoria de localitats més poblades de Tarragona.

Tan malament no li ha anat al PP a Catalunya, però ha quedat molt lluny dels 12 escons del 2000. També és una realitat que la diferència entre socialistes i populars al nostre país ha passat dels 6 diputats del 2000 (18 a 12) a 17 diputats el 2008 (25 a 8). Catalunya ha estat clau en les victòries del PSOE el 2004 i el 2008. Els socialistes han consolidat una hegemonia clara a Catalunya en les eleccions generals amb una línia ascendent de vots i escons, però si analitzem la resta de circumscripcions de la resta de l'Estat espanyol veurem que el PP ha guanyat escons en diversos llocs.

El discurs anticatalà i radicalitzat dóna vots i escons al PP en diverses circumscipcions però també provoca que els socialistes ampliïn l'avantatge sobre els populars en demarcacions tan poblades com les catalanes. El Partit Popular que surti del Congrés del juny tindrà una feina d'anàlisi intensa per modular un missatge que els permeti reduir distàcies amb el PSC a Catalunya i seguir avançant en la resta de l'Estat. El problema no és si Rajoy o un altre candidat encapçala la llista del PP el 2012 sinó el seu plantejament estratègic electoral. Per guanyar a tot l'Estat no poden perdre per golejada a Catalunya. Tenen dos opcions: retallar l'avantatge socialista i concedir la independència. I aquesta segona opció no crec que els faci massa gràcia.

dimecres, de març 12, 2008

Esquerra Republicana: Ja hi tornem a ser!


El resultat de les eleccions generals, amb la pèrdua de cinc dels vuit escons que ha tingut al Congrés els darrers quatre anys, sembla que hagi despertat Esquerra de cop d’un somni que durava des dels comicis al Parlament del 2003. Els seus dirigents no han sabut llegir que la baixada del suport electoral que ja fa més d’un any que havia començat, amb símptomes com la pèrdua de dos escons a la cambra catalana el 2006 i retrocessos clars en molts municipis en els comicis locals del maig. Els resultats a les generals del 9-M sí que han fet reaccionar els republicans, però potser una mica massa.

Esquerra és un partit sense matisos. Puigcercós plega en calent de conseller del govern per centrar-se -diu- en el partit. Carod-Rovira marca territori criticant obertament el seu número dos. L’enfrontament entre tots dos ha passat de ser una guerra freda a una batalla a camp obert. Es preveu un congrés molt mogut el juny. També hi tindran molt a dir en aquest procés personatges com Carretero i Bertran, que lideren sectors crítics interns. El partit s’aboca altre cop a una de les crisis cícliques que semblava haver superat. ERC ha de demostrar que ja és un partit madur i protagonitzar el juny un congrés sense dramatisme ni la visceralitat que comença a dibuixar-se dins d’aquesta formació amb una poc recomanable vocació caïnita. Aquest és el veritable repte per un partit amb 77 anys d’història: trencar amb una tradició d’enfrontaments interns que li impedeixen transmetre la imatge de ‘seriositat’. Els seus dirigents han de deixar enrere protagonismes i prioritzar el partit. En seran capaços?

dimarts, de març 11, 2008

Tarragona, la més socialista


El PSC ha fet història aquest 9 de març a la circumscripció de Tarragona: ha obtingut 4 dels 6 escons en joc. Els socialistes han rendibilitzat al màxim els vots aconseguits en les eleccions generals del 2008, només superats en percentatge el 1982 amb l'onada de la primera victòria felipista. Amb un 44% escaig de vots ha obtingut un 66,6% dels representants al Congrés. És la Llei d'Hondt, que prima els que treuen més vots, i castiga els que en treuen menys, però ningú pot negar que el triomf socialista a Tarragona ha estat rotund.

I ara què? Vallès, Ruiz, Lizárraga i Ferré es limitaran a sentar-se als seus escons al Congrés, d'on poden i hauran de fer molta feina o el socialisme tarragoní tindrà algun premi? És normal que amb quatre anys i mig del PSC Govern català només hi hagi hagut un conseller tarragoní socialista durant mig any? Potser que l'executiu de Zapatero compti amb la pedrera tarragonina. Potser no un ministre (o sí) però alguna secretaria d'Estat o direcció general...

I il·lustro aquest post amb l'Anton Ferré, alcalde d'Alcover, independent al quart lloc de la llista al Congrés socialista i que diumenge va haver de baixar ràpid des de l'Alt Camp quan es confirmava que tindria un escó al Congrés sense que ningú, ni el més optimista de Ramon i Cajal, s'ho pensés. Ferré és la imatge de la gran victòria socialista del 9-M a Tarragona, de l'home a qui li ha canviat la vida en una nit. I no oblidem el cap de llista, Francesc Vallès, un valor en alça del socialisme tarragoní que en aquests comicis s'ha doctorat en política.

dilluns, de març 10, 2008

Bipolarització? Doncs sí


Les nits electorals tenen uns rituals ineludibles que ahir es van repetir gairebé sense excepció. Els sondeigs a peu d’urna apuntaven ahir a un PSOE fregant la majoria absoluta, un extrem que l’escrutini va anar frenant progressivament situant els socialistes en 169 escons. Zapatero ha basat el seu segon triomf electoral altre cop en golejades al PP a Catalunya -rodalies Renfe, què és?- pujant de 21 a 25 diputats i Andalusia, el seu gran feu, arribant als 36 escons.

El Partit Popular ha pujat els mateixos escons que el PSOE en aquestes eleccions, però ha perdut la batalla. Dolça derrota pel PP? És un concepte que sempre l’he trobat contradictori i sovint es converteix en una derrota rotunda al cap de quatre anys perquè impedeix una regeneració. El missatge catastrofista i escorat cap a la dreta no li ha servit a Rajoy per superar Zapatero però pensen -i les imatges d’ahir davant la seu del PPho demostren- que amb 4 anys més de la mateixa recepta tornaran al poder sense canviar d’estratègia.

A les nits electorals tothom guanya, però a vegades les derrotes són indissimulables. És el cas d’Izquierda Unida, que s’enfonsa en el grup mixt i Llamazares ha anunciat que plega. CiU manté els deu escons i consolida la seva posició com a tercera força al Congrés mentre el PNB perd un diputat. Són la resistència a bipolarització que engrandeix el grup mixt a costa de deixar sense grup propi Izquierda Unida i Esquerra Republicana. Se’ls acosten èpoques complicades a aquestes dues formacions, que hauran de compartir grup amb altres petites formacions. Iés que la bipolarització, impulsada pels grans partits, i els mitjans de comunicació és la gran vencedora de la nit.

Publicat al diari Aquí el dilluns 10 de març (faltant per escrutar algunes dècimes)

diumenge, de març 09, 2008

El "chiki chiki" a Eurovisió


Els matins electorals són sempre molt semblants. La processó de caps de llista anant a votar i fent declaracions tòpiques de crida a la participació -això sí, rodejats d'estols de càmeres i fotògrafs- es complementa amb algun pany de col·legi electoral sabotejat amb silicona i membres de meses que s'han adormit o els ha agafat mal d'esquena a darrera hora. Però avui ens hem despertat amb una gran notícia també electoral. Rodolfo Chikilicuatre i el seu "Baila el chiki chiki" representarà Televisió Espanyola al Festival d'Eurovisió. Gran! Molt gran!


No vaig veure ni un minut de la ben segur "magnífica" gala que va triar l'artista creat per la factoria de Buenafuente. Amb una gala amb el títol "Salvemos Eurovisión" i presentada per Rafaela Carrá, treta directament del sarcòfag on descansava després de triomfar els ants setanta i vuitanta i l'incombustible Uribarri circulant per allí, que més podien esperar els directius de TVE? Que guanyés el més friki de tots! La votació dels espectadors ho ha decidit. Visca la democràcia!


Eurovisión és un festival totalment anacrònic en el segle XXI i és normal que el frikisme estigui guanyant terreny. Fa dos anys uns pressumptament heavies finlandesos, Lordi, van guanyar disfressants de monstres. I per què no pot guanyar Rodolfo Chiquilicuatre amb la seva guitarra de joguina, tupé a lo Elvis i ulleres gegantinament horteres? No veieu puretes d'Eurovisió que els països bàltics es voten entre sí i els eslaus van el mateix? No veieu que l'Estat espanyol portar dècades fracassant estrepitosament a Eurovisió? El "chiki chiki" és una jugada a tot o res. Almenys l'audiència d'Eurovisió pujarà i els altres països fliparan i potser fins i tot votaran.

Rodolfo Chikilicuatre, twelve points.

dissabte, de març 08, 2008

Reflexions i interferències


Avui és el dia de reflexió. Torna a ser una jornada extranya, com la de fa quatre anys. El terrorisme ha irromput altre cop en la recta final de la campanya a unes eleccions generals. Si el 2004 va ser el terrorisme islàmic aquest cop ha estat ETA. Ha tornat el tir a la nuca, el vessant més covard del terror etarra. Hem viscut altre cop les imatges de dolor de familiars, amics i companys de partit d'aquest exregidor socialista d'Arrasate, treballador d'un peatge i que havia rebutjat voluntariament a portar escorta. Presa fàcil per una banda terrorista en hores baixes i cada cop amb un suport popular més baix. Però és tan fàcil matar!

Hem vist altre cop un devassall de compareixences i comunicats. El PP ha tornat a pixar fora de test intentant aconseguir que el document conjunt de condemna de partits i agents socials inglogués un punt en què s'assegurés que mai negociarà amb ETA i que es derogués l'autorització del Congrés del 2005 per fer-ho. Els populars altre cop sent la veu discordant. Un lleuger desmarcatge per aconseguir vots en un moment en el que cal és unitat?

I ara la gran pregunta: influirà l'atemptat d'ETA en el resultat electoral de diumenge? A Catalunya no crec que pugui tenir molta incidència en el repartiment d'escons. I tampoc a Euskadi. Però no ho tinc tan clar en altres territoris de l'estat. L'atemptat pot fer pujar la participació, però és imprevisible qui pot rendibilitzar aquesta mobilització de darrera hora. Pot el PSOE experimentar la mateixa sensació agra de derrota del PP el 14-M? Una mena de quadratura del cercle davant un sentir majoritari de "més mà dura". O serà el PP qui serà castigat altre cop per voler usar electoralment el terrorisme? O sortiran guanyant tots dos amb una bipolaritació que farà patir els partits "petits"?

És una jornada de reflexió estranya, altre cop interferències indesitjables però tristament previsibles. M'uneixo a la condemna radical a l'atemptat i a demanar que els ciutadans votem massivament com a resposta a l'atemptat. Però fem-ho a conscìència i no per sentiments primaris.

divendres, de març 07, 2008

Francesc Vallès, una alenada d’aire fresc

En aquesta setmana de campanya que ens resta intentaré fer un retrat dels diferents caps de llista per Tarragona, que he pogut entrevistar darrerament i a la majoria els coneixia anteriorment.


Francesc Vallès repeteix per segon cop cap de llista al Congrés de diputats per Tarragona del PSC tot i tenir només 36 anys. És un valor en alça i màxim exponent d’una generació cridada a “jubilar” els qui han dirigit durant més de dues dècades el socialisme tarragoní. Vallès és doctor en dret i parlant amb ell té maneres de profesor universitari, però des de fa quatre anys les classes les dóna al Congrés. De tarragonisme i socialisme ens diran els seus seguidors. Tothom coincideix, però, que és un dels polítics que es presenten a aquestes eleccions que "en sap més".

Vallès va néixer el mateix any que la seva homòloga a Barcelona, Carme Chacón, el 1971. El 2004, quan va substituir Xavier Sabaté com a número u al Congrés per Tarragona, gairebé no el conexia ningú més enllà del seu partit i ara molts li auguren un futur brillant en política. Hi ha qui el veu com a proper alcalde de Reus i hi ha qui se l’imagina d’aquí a uns anys amb una cartera ministerial sota el braç. En aquesta contesa electoral té un escuder i blocaire de luxe, Joan Ruiz, que fins ara ha estat a la “sala de màquines” del PSC tarragoní i a partir del 10-M anirà amb ell al Congrés.

El present de Vallès és una campanya electoral que acaba aquest divendres en què ha pregnoat les bonances del govern Zapatero per tots els racons de les comarques tarragonines i ha avisat del perill que torni el PP –el llop- fen una crida a la mobilització massiva i històrica. Ell, com Chacón, tenia 11 anys quan Felipe González va obtenir aquella espectacular victòria amb més de 200 escons. Ell també és un nen de Felipe, com la seva germana política Carme.

dijous, de març 06, 2008

Jordi Jané, home de frontera

En aquesta setmana de campanya que ens resta intentaré fer un retrat dels diferents caps de llista per Tarragona, que he pogut entrevistar darrerament i a la majoria els coneixia anteriorment.


Jordi Jané es va convertir en el cap de llista de CiU al Congrés per Tarragona gairebé en el temps de descompte i va haver de conviure amb una mena de llufa penjada des d’alguns rivals polítics que deia que no era un candidat del territori, sinó col·locat amb calçador des de Barcelona. De tant en tant li van recordant. Si veiem el seu lloc de naixement comprovarem que ha nascut a l’Arboç del Penedès, població a la frontera del Camp de Tarragona però que forma part de d'aquest territori.

Jané ha hagut de fer un canvi de xip. Ha passat de ser un diputat especialista dins l'equip de Duran –abans amb Molins i Trias-, destacant en la Comissió de l’11-M o en seguretat vial –per posar dos exemples- a diputat d’un territori, les comarques tarragonines. Ha hagut de fer una inmersió a les comarques tarragonines des de finals de gener, donant-se a conèixer a una militància que només el coneixia de veure'l a la televisió. Jané transmet una imatge d’alumne aplicat, que es defensa bé en totes les assignatures. Ara té un examen complicat i no es conforma amb ser diputat sinó anar acompanyat a Madrid de Raül Font, número dos de CiU per Tarragona.

El candidat convergent està visquent una campanya electoral molt diferent a les anteriors. Ara no és un més als primers llocs de la candidatura de CiU per Barcelona sinó el primer de la llista per Tarragona. Alguns el titllen de ser "un senyor de Barcelona", però ell reivindica el seu "tarragonisme". Recorda que està casat a Vandellòs i gairebé cada cap de setmana fa vida en aquesta població de frontera entre el Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre. Explica que fa poca vida a Barcelona perquè sovint va de Madrid cap al Baix Camp. A partir del 10-M haurà de passar per Tarragona on ha promès obrir oficina parlamentària.

dimecres, de març 05, 2008

Ja hem vist els cara a cara. I, ara, què?


Què us han semblat els dos debats que han protagonitzat Zapatero i Rajoy? La majoria d’enquestes i comentaristes polítics es decanten per una doble victòria del candidat socialista. Els fem cas? No ho acabo de tenir clar. En un partit de futbol hi ha un equip que marca més gols que l’altre i guanya. Encara que hagi jugat millor, el que ha posat menys cops la pilota a la porteria contrària cau derrotat. És un fet empíric. En els debats electorals ens movem per sensacions i influïts massa pels sentiments.

Anem més enllà. Tindrà molta influència aquest doble cara a cara en el resultat de diumenge vinent? Crec que els qui tenen el seu vot decidit de fa dies no hauran canviat de parer després dels debats. A l’inrevés, encara estaran més convençuts de qui votar el 9-M. Potser algun dels candidats haurà pescat algun indecís. I la majoria ens hem quedat amb els detalls d’aquesta mena de combat de boxa amb americana i corbata. Que si la corbata vermella, si els celles del Zapatero, si la «niña de Rajoy», el «Buenas noches y buena suerte»... Aquests debats, a més, poden generar efectes perversos. Partint de la premissa que Zapatero ha derrotat Rajoy potser aquesta victòria podria provocar una desmobilització del vot potencial dels socialistes, confiat després de la victòria de ZP i veient lluny el fantasma d’un candidat del PP en plena forma.

Davant d’aquest cara a cara els catalans ens podem sentir afortunats de no patir aquesta bipolarització i poder triar entre cinc forces diferents amb possibilitats de tenir representació al Congrés. Tenim doncs un panorama polític molt més obert, enfront del maniqueisme messetari.

Pubicat al diari Aquí el 5 de març de 2008

dimarts, de març 04, 2008

A Lluís Aragonès ara li toca el Congrés

En aquesta setmana de campanya que ens resta intentaré fer un retrat dels diferents caps de llista per Tarragona, que he pogut entrevistar darrerament i a la majoria els coneixia anteriorment.


Lluís Aragonès és d’aquells tipus amb a qui sembla que no t'hi puguis barallar. Menut, emet afabilitat i transmet optimisme amb aquell posat rialler -en la imatge, al costat de la ministra de Medi Ambient de Brasil en veiem una de les màximes expressions- des darrera de les ulleres i la barba cada cop més curta. Però si entrem al seu bloc podrem comprovar que quan convé també treu les urpes i demostra una dialèctica punyent. Fins ara ho feia al Senat, aquella Segona Divisió Política amb atmòsfera de cementiri d’elefants, i si tot li va bé a ell i al seu partit ho farà al Congrés, la Championns League de la política espanyola.

Aragonès ho ha passat una mica malament en el seu camí per arribar a cap de llista d’Esquerra al Congrés. Jaume Renyer li va plantar cara per a la nominació republicana i el de Riudoms ho va tenir més complicat que McCain. Renyer va aprofitar els seus suports dins la militància del Camp de Tarragona per intentar ser cap de llista, però la direcció nacional va aparcar l'assemblearisme i va tallar finalment les aspiracions del vila-secà ‘outsider’ a favor del riudomenc home d’aparell que aspira a succeir un montblanquí a la cambra baixa espanyola.

Els inicis d'Aragonès, nascut el 1961, els trobem a la política municipal riudomenca a finals dels vuitanta. Després de passar pel Consell Comarcal del Baix Camp va ser el salt a la Diputació, per passar al Senat i, ara, com qui no vol la cosa, està a un pas del Congrés. Potser no té un discurs tan el·laborat com Renyer, però Aragonès ben segur serà –si el 9 de març no hi ha una debacle- una peça important de l'equip de Joan Ridao a Madrid. Però Aragonès vol formar una altra selecció, la territorial tarragonina, formada per sis diputats triats per les deu comarques del sud de Catalunya. Ens parla molt de lobby. Li faran cas?

dilluns, de març 03, 2008

"Quico Ricomà", el professional

En aquesta setmana de campanya que ens resta intentaré fer un retrat dels diferents caps de llista per Tarragona, que he pogut entrevistar darrerament i a la majoria els coneixia anteriorment.


“Sembla estrany que sigui del PP”, és una de les frases que més he sentit parlant del cap de llista al Congrés per Tarragona de la formació liderada per Rajoy, Acebes i Zaplana. De nom amb sonoritat aristocràtica, Francesc Ricomà de Castellarnau és una persona d’una gran correcció, transmet una netedat absoluta sobretot perquè porta la closca totalment afeitada. Té un parlar pausat, tranquil sovint gairebé relaxat. És una mena de Piqué a la tarragonina. Quan aborda els grans temes de política nacional i estatal el seu discurs és la de la resta de populars catalans, generant una certa decepció en alguns sectors.

El 1994 Ricomà va entrar a la primera línia de la política substituint a la cambra baixa un dels barons del PP de Tarragona, el tortosí Juan Manuel Fabra. Des de llavors ha mantingut l’escó. Són catorze anys que l’han convertit en un referent del PP tarragona i en el més veterà dels congressistes tarragonins. Ricomà també sap que és governar i això sempre marca un abans i un després en un polític. El 1995 va encapçalar la candidatura del PP a les municipals de la ciutat de Tarragona i va obtenir un resultat històric: cinc regidors. Després de tastar l’agror de l’oposició durant els quatre anys de la gran coalició CiU-PSC, el 1999 es va convertir en el número del govern encapçalat per Joan Miquel Nadal.

Ricomà ha estat un excel•lent primer tinent d’alcalde, disciplinat i fins i tot massa discret, marcant poc paquet. No ha merescut l’annus horribilis que ha estat per a ell el 2007 –que va començar el desembre de 2006 amb l’estripada de carnets de Martorell i Ortiz-. També el va afectar força la marxa de Josep Piqué, però finalment va decidir ser per quarta vegada –i tot indica que última- el número u al Congrés per Tarragona. Que farà llavors Ricomà, just acabats de complir els cinquanta anys?

La tasca de Ricomà és complicada. Recuperar el segon escó per Tarragona, aconseguit el 2000, és una missió complicadísima i més amb les “ajudes” que rep dels seus correligionaris de la Messeta, en forma de PHN o anticatalanisme recalcitrant. Però ell és un professional disciplinat que assegurarà l’escó per Tarragona i després es perdrà en la bancada popular per impulsar de tant en tant alguna esmena a favor de les comarques que representa.

dissabte, de març 01, 2008

Lluís Suñé i el seu gran moment

En aquesta setmana de campanya que ens resta intentaré fer un retrat dels diferents caps de llista per Tarragona, que he pogut entrevistar darrerament i a la majoria els coneixia anteriorment.


Comencem per Lluís Suñé, el número u per Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida i Altenativa i que a més és de Torredembarra. El conec de fa molt temps i la trajectòria que l’ha portat fins aquesta posició és interessant, des que a finals dels noaranta va implicar-se i liderar la lluita per la gratuïtat de l’AP-7, que per cert es va aconseguir. Ja el 1999 va estar a punt de ser regidor. Li va faltar un vot i durant quinze dies va ser edil virtual. Però Suñé era llavors com a independent el número tres d’Esquerra Republicana en una llista liderada per Josep Bargalló. La història de l’Alternativa Baix Gaià i Iniciativa al Camp de Tarragona hauria pogut canviar molt si CiU no hagués recorregut un vot nul.

Pero no fem política-ficció i tornem a la realitat. La signatura del pacte tripartit entre CiU, ERC i PSC el 2001 va significar l’allunyament de Suñé d’Esquerra i la seva aproximació a Iniciativa a través de l’Alternativa Baix Gaià, marca amb la qual es va presentar com a candidat a l’alcaldia a Torredembarra, aconseguint un regidor contrapronòstic i entrant al govern amb la moció de censura de 2004. Suñé va ser un dels consellers comarcals d'Iniciativa al Tarragonès i va acabar de portaveu.

En les darreres eleccions municipals va doblar la representació de l’Alternativa Baix Gaià al consistori torrenc. El premi per tota aquesta trajectòria, curta però intensa, ha estat ser cap de llista al Congrés per Tarragona dels ecosocialistes. I és que gracies a l’Alternativa, la formació de Joan Saura ha entrat en Ajuntaments que feia molts anys que no hi era. Com diuen en el circ, “més difícil encara”. Estar a la cambra baixa a partir del 10 de març és gairebé una utopia i durant aquesta campanya està vivint el seu gran moment, amb una quota mediàtica inimaginable fa uns anys. Suñé nada a contracorrent, igual que Herrera a Barcelona, i defensa la pujada d’impostos o propostes tan agosarades com una moratòria temporal de noves infraestructures. És conseqüent o un il·lús?

Lluís Suñé no ha deixat de ser Lluís Suñé des que es cap de llista al Congrés. No ha canviat la seva manera d’actuar ni de vestir. El dia de l’entrevista em va rebre amb una samarreta fosca amb el logotip de l’Alternativa Baix Gaià, una americana al damunt i texans. El seu tracte continua sent el d’un veí de Torredembarra que es troba amb un altre, amb aquella rialla sincera. N'hi ha que no he veuen clar, però Suñé desprèn il·lusió i neutralitza aquestes crítiques fora de lloc. El discurs ecosocialista el té molt après i parla molt de la necessitat de fer sentit veu dels ciutadans i dels poderosos que guanyen massa i no reparteixen. Ell demana un altre vot útil, però caldrà veure si, com els seus antecessors, tornarà a topar amb la vessant més tradicional del concepte. Però com diu aquell “que le quiten lo bailao”.