dimecres, de març 19, 2008

Mil números de Més Tarragona: desagraïts i malpagadors


El diari Més Tarragona ha arribat aquest dimarts als mil números i ho ha commemorat amb una gran celebració a l'Hotel Imperial Tàrraco i un número especial de 76 pàgines. El camí per arribar a aquesta fita verdaderament històrica ha estat molt llarg, tortuós i traumàtic m'atreviria a dir. He participat en 837 dels 1.000 números. Vaig començar com a redactor el març de 2004, quan es va fundar el diari. Vaig continuar com a cap de redacció i entre el setembre de 2005 i juliol de 2007 en vaig ser el director. He estat el director que més temps he estat en el càrrec. No m'han convidat a aquest acte de celebració.

Però el nivell d'oblit ha arribat a quotes insultants. Tampoc ha estat a la celebració el pare de la criatura, qui va parir el Més Tarragona, en la forma i fons, quan molts li donaven una vida curta. És el Carles Magrané. Em sap més greu que l'hagin oblidat a ell que a mi. Ell en va ser el primer director i director editorial de tots els "Més" fins aquest estiu passat. Les medalles se les han penjat altres persones que van arribar quan tot ja rodava perfectament i el més greu: s'han oblidat vilment dels qui els van precedir. Hi ha diversos oblidats més, com l'Octavi Saumell. Ell i jo aguantàvem el diari fent més hores que un rellotge. O l'Eva Rolduà, directora del Més Tarragona abans que jo i després del Més Costa Daurada. I seguiríem amb l'Albert París -també a l'equip fundador-, ja Joana, la Mireia... molts. L'Octavi ens els recorda a tots.

Però vam cometre un pecat: marxar. Treballàvem moltes nits sense haver cobrat el mes anterior, però això no compta. A mi encara em deuen diners. Vaig plegar el juliol passat, però encara no m'han liquidat part de del deute. I com jo molts extreballadors, inclòs un fotògraf, el Marc Gavaldà. Aquest dimarts el Marc ha fet sentir la seva protesta en aquesta celebració. Llegiu-ho al Salo dels Penjats. El Marc ha donat a conèixer a polítics, presidents d'entitats, empreses col·laboradores que li deuen encara molts diners el seu treball al Més Tarragona. A mi me'n deuen menys, però me'ls deuen. I trobo immoral fer una festa com aquesta -que ha degut costar molts diners- i no pagar els extreballadors.

Jo també em solidaritzo amb tú Marc. Em deuen molts menys diners i per això et puc comprendre una mica.

8 comentaris:

El fantasma del castillo ha dit...

Querido Jordi...desgraciadamente siempre es asi: Se que estas mas dolido moralmente, que por los dineros que te deben. Aceptalo, no sera ni la primera ni la ultima vez, que esto te ocurra. besitos

L'illa dels monstres ha dit...

ei, si no et fa res, enllaço aquest article al meu bloq, ok??

Anònim ha dit...

Quan he llegit el títol del post, automàticament el cervell m'ha fet una mala jugada i he llegit malament l'última paraula. Si més no, la que m'ha vingut al cap és tan o més escaient que la que has escrit tu.
Ja he escrit un comentari al post de l'Octavi explicant una mica el que en penso de tot plegat.
No res Jordi, ànims i solidaritat amb tots vosaltres i especialment amb al Marc que és a qui deuen més pasta.
Guantxo.

Albert París ha dit...

Ja he escrit un post al blog de l'Octavi.

En tot cas, des de Barcelona, ànims i no defalliu que ja cauran pel seu propi pes.

Jo, com a mínim i si no vaig errat, tinc l'absolut plaer de ser el primer redactor que va fotre el camp del Més Tarragona. Sempre i quan no comptabilitzem el gran comiat que li van fer a la Salud Muñoz.

Jo amb set mesos en vaig tenir més que suficient.

Salut

Notebooks ha dit...

Hello. This post is likeable, and your blog is very interesting, congratulations :-). I will add in my blogroll =). If possible gives a last there on my blog, it is about the Notebook, I hope you enjoy. The address is http://notebooks-brasil.blogspot.com. A hug.

Josep Maria Yago ha dit...

Jo també em solidaritzo amb vosaltres. êr cert, a banda d'això, el darrer comentari fa tuf de virus, ull!

la cua de lleó ha dit...

Llarga llista la de mitjans, empreses i institucions que després de la feina feta... ni ens recorden.

De vegades som nosaltres mateixos qui ho provoquem. Ens substituïm uns als altres sense preguntar massa o, fins i tot, creient que a nosaltres no ens passarà. Que som massa bons perquè algú no ens aprecií la feina.

Sindicat i col•legi, col•legi i sindicat. Els guionistes americans ens han ensenyat que si el escriure sembla suntuari... no ho és.

Solidaritat amb el teu sentiment i amb els noms a qui t'has referit. I paciència, és una professió que crea addició. Que hi farem!!

http://lacuadelleo.blogspot.com/

mossèn ha dit...

quin personal ... salut