divendres, de setembre 28, 2012

Josep Maria Sòria: deu anys a l’àgora torrenca



Tenir un bar a la plaça de la Font és disposar d’una talaia privilegiada per prendre el pols a Torredembarra. Aquest és el cas d’en Josep Maria Sòria, que ja fa una dècada que regenta el bar El Sabó, un establiment hereu del que va ser el centre neuràlgic de les esquerres al municipi torrenc, i que està situat just al damunt d’un refugi antiaeri de la Guerra Civil. Com a bon propietari de bar, en Josep Maria és notari de l’actualitat que transcorre per la principal àgora de Torredembarra i també un acumulador de petits secrets.
En Josep Maria Sòria Jané és un els nous torrencs, els que no van néixer a la Torre, aquells que ja són majoria en un municipi que en vint anys ha doblat la seva població. Aquests són els anys que aquest barceloní nascut el 1949 a Barcelona fa que viu a Torredembarra. Va descobrir aquest poble que s’estava convertint en ciutat venint cap de setmana si cap de setmana també a casa d’uns amics. A principis dels noranta va decidir venir a viure amb la seva família a Torredembarra. Ara, quan arriba la nit, comença a pensar en plegar, però en els seus primers anys al municipi, a aquesta hora just li començava la feina.

Sòria va ser dels qui va veure néixer el Port de Torredembarra des de dins, treballant a un dels establiments de referència: el Roquer del Port, després El Divino. Formava part de la societat que va crear aquest establiment on molts joves del poble i del Baix Gaià vivien la nit aquells anys noranta. De forma molt més saludable que actualment, assenyala. Baralles n’hi havia, producte de la barreja d’alcohol, festa i hormones disparades. Però en aquella època el nivell de delinqüència no era l’actual.

La societat que explotava El Divino es va desfer i en Josep Maria va decidir un canvi radical, passar de la nit al dia i agafar El Sabó, el bar que no feia massa anys que havia obert a la plaça de la Font. En una dècada ha viscut moments bons i difícils en aquest establiment emblemàtic del municipi. Les obres de peatonalització dels anys 2007 i 2008 van ser un moment molt complicat, amb una baixada mot sensible de l’activitat. Tot i que les considera absolutament necessàries i que han fet progressar l’eix comercial municipi, Sòria considera que les obres s’haurien pogut planificar d’una altra manera i fer menys mal a uns establiments comercials que gairebé van encadenar-ho amb la crisi econòmica global. El moment actual també és dramàtic i darrera la barra d’un bar li permet conèixer de ben aprop tota mena de situacions, que més d’un dia et poden deixar una mica tocat.

En Josep Maria també s’ha implicat en el teixit associatiu del municipi. Ha estat vicepresident de l’Associació d’Empresaris del Port, membre dos cops de la junta de la UCEP i del Patronat Municipal de Turisme. També va ser delegat de la secció d’aeròbic de la UDT, quan la seva filla practicava aquest esport. Recorda com van augmentar molt l’activitat d’aquest esport a les instal•lacions de l’antiga fàbrica de la Laik. També va conèixer les interioritats de la principal activitat esportiva del municipi.

Sòria considera que a Torredembarra hi ha una qualitat de vida molt bona i és un lloc ideal per viure-hi però afirma que el municipi no ha evolucionat els darrers anys, tal com si ho han fet altres localitats. Amb l’objectiu de posar el seu gra de sorra en aquest progrés ha entrat en política, en la política de base, militant primer a Esquerra Republicana i després a Convergència i Unió. No ha aspirat a ocupar cap càrrec públic i menys a cobrar de la política sinó a col·laborar amb aquestes formacions en la definició d’actuacions i propostes en els sectors que ell coneix.

En Josep Maria Sòria continuarà al capdavant del Sabó, prenent el pols al dia a dia de Torredembarra, un municipi que estima perquè l’ha acollit i hi ha trobat una gran qualitat de vida. Encara estima més moltes de les persones que dia si dia també passen pel Sabó i amb qui ha teixit uns vincles molt forts. I sempre quedarà a disposició de si els que regeixen els destins del municipi volen conèixer de primera mà l’opinió de persones com ell, que estan en contacte cada dia amb desenes de torrencs i torrenques i que són acumuladors de saviesa popular.

Publicat al número de setembre del Diari de la Torre

dimecres, de setembre 26, 2012

Catalans: jueus i alemanys

Reconec que tinc el vici de llegir a la xarxa social Twitter les piulades més anticatalanes que s’hi escriuen. Fins i tot miro la biografia dels responsables d’aquests comentaris. Hi ha de tot. Alguns evidencien un nivell intel·lectual molt baix a l’hora de presentar-se a ells mateixos en dues o tres línies, però altres sembla que estiguin més preparats o amb una visió suposadament més oberta del món la vida. El denominador comú és, però, un odi visceral, primari, sovint assassí i, cada cop més, genocida als catalans i a Catalunya. Si en lloc de catalans hi posem negres, dones o jueus potser la Fiscalia espanyola hauria actuat, però com que hi posa catalans, impunitat total.

No ens trobem davant de pensaments anecdòtics i residuals. Més enllà de l’Ebre està quallant aquest odi irracional contra els catalans. És l’odi a la diferència. Com deia aquest cap de setmana l’escriptor Albert Sánchez Piñol en un article, els castellans necessiten un enemic interior des que el 1492 van ser expulsats els jueus de la Península. Els catalans som des de llavors els jueus de l’Estat espanyol. Rellegiu Quevedo, per exemple I ho continuem sent. Els Quevedos ara estan als púlpits de diaris, ràdios i televisions. S’inventen un imaginari fals al voltant del poble català i cada cop més centenars de milers de ciutadans espanyols s’ho creuen. Potser les calúmnies flagrants sobre la marginació de la llengua castellana a Catalunya en són l’exemple més paradigmàtic. I llavors vénen els comentaris criminals a les xarxes socials.

Sí, llegint aquestes piulades a Twitter em sento com es devia sentir un jueu a l’Alemanya nazi durant els anys trenta. Em direu exagerat. Potser sí, però com que veig que les instàncies judicials no actuen quan algú m’amenaça a mi i els meus compatriotes amb tortures vàries, una mort lenta i dolorosa o l’explosió d’una bomba nuclear, tinc aquesta sensació. Però altres cops em sento alemany, com un alemany a la Unió Europea. Amb els nostres diners, aportats (espoliats) des de fa dècades en nom d’una mal entesa solidaritat, ciutadans de territoris de la península com Extremadura tenen més serveis i inversions que nosaltres. I, a més, treuen pit i es fan els fatxendes, a l’estil Monago, com ho feia Zapatero dient que l’Estat espanyol estava a punt de jugar la Champions europea quan uns anys després està a un pas de Segona Divisió.

“La ignorància és molt atrevida”, diu la saviesa popular. És molt fàcil que les mentides quallin i acabin sent veritat quan es repeteixen centenars de vegades. Ho va inventar el ministre de la propaganda de l’Alemanya nazi Joseph Goebbels. Sentirem moltes mentides els propers temps al voltant de la independència de Catalunya. Poc menys que les set plagues d’Egipte, d’una apocalipsi total que caurà al damunt d’una Catalunya lliure, deslligada de l’Estat espanyol. Tenen molts mitjans de comunicació i molts altaveus per expandir aquest missatge. És l’estratègia de la por, basada en falsedats. I jo continuaré sentint-me alguns dies jueu i altres, alemany. L’esquizofrènia diària de ser català.

Publicat al setmanari Notícies TGN

dijous, de setembre 20, 2012

De l’Incerta glòria a la Invasió subtil, passant per Tísner



Aquest any se celebra el centenari del naixement de tres grans escriptors catalans: Joan Sales, Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener 'Tísner'. Tenen molts punts en comú, com és que els va marcar una guerra  on hi van participar lluitant-hi a les trinxeres. També ho són l’exili o el seu compromís insubornable amb Catalunya. Aquesta triple efemèride és una excusa ideal per descobrir o revisitar aquests genials escriptors catalans.

Aquest estiu he llegit l’Incerta glòria de Joan Sales. Me m’havien regalat fa uns quants Sant Jordi i el tenia pendent. He disfrutat molt aquest estiu amb la lectura d’aquest clàssic de la literatura catalana del segle XX. Set-centes pàgines que et donen una visió molt clara del que va ser la Guerra Civil per a Catalunya i que desenmascara molts impostors. Estic esperant amb impaciència el documental que el bon amic Francesc Canosa, l’explicador d’històries de #Lleidapower, està preparant. I seguiré els seus consells per aprofundir en aquest gran de les lletres catalanes.

De Pere Calders en recordo haver llegir Invasió subtil i altres contes ja a EGB i quedar meravellat per aquell xinès tan especial protagonista del conte que dóna nom al llibre. A segon de BUP vam representar fragments d’Antaviana en una obra de teatre que va omplir fins a dalt de tot ‘La Caixeta’ de Torredembarra, ara Cal Maiam. Servidor va fer del nen que badava amb aquesta paraula tan estranya o del lampista que buscava la caixa d’eines per aquell jardí surrealista. M’han vingut ganes d’aprofundir en l’obra del contista de referència del nostre país.

De Tísner no he llegit res. Haurem de solucionar-ho oi? Si que recordo ha deu fer més de dues dècades la col·laboració que feina al concurs presentat per en Salvador Alsius que es deia La caxa sàvia. L’ull tapat, aquella veu rogallosa combinada amb una afabilitat sincera. Avui llegia una beu biografia seva i n’impressiona el seu polifacetisme. Escriptor, escenògraf, autor de mots encreuats… i molt més.

divendres, de setembre 14, 2012

La independència passa per Brusel·les, Berlín, Washington…



Tornant de la històrica manifestació a favor de la independència de Catalunya d’aquest 11 de setembre de 2012 a Barcelona vaig escoltar una estona un parell de tertúlies d’emissores de ràdio espanyoles. La conclusió és que els saberuts tertulians de les Espanyes no han entès res. Continuen enarborant la Constitució espanyola com si fos un text sagrat i, per l’altra banda, situen el sentiment independentisme català a una simple aspiració de més poder econòmic. Repeteixo: no han entès res.

Per tant, me n’alegro encara més d’una de les fites aconseguides amb aquesta mobilització massiva: la internacionalització del conflicte existent entre Catalunya i l’Estat espanyol. Les imatges del centre de Barcelona col·lapsat per centenars de milers de manifestants han arribat a través dels mitjans de comunicació internacional a les principals cancelleries europees i també a Washington. És aquí on el govern català i tots i totes els qui aspirem que Catalunya en pocs anys pugui ser un nou estat d’Europa i del món hem de centrar una part important dels nostres esforços.

Amb Madrid no hi ha res a fer. Tenen aquest singular concepte de la democràcia basat en una Constitució que converteixen l’Estat espanyol en una mena de mandat diví inamovible. Des del govern espanyol segueixen dient que de pacte fiscal res de res i que hem de sortir junts de la crisi. Passat per la traductora, vol dir que l’espoli fiscal ha de durar pels segles els segles. Bàsicament perquè aquest és un dels pilars en què se sustenta l’Estat espanyol: exprimir la mamella catalana. El simple plantejament de la independència és tant pel PP com el PSOE és invocar el dimoni.

La independència de Catalunya passa per Brusel·les, per Berlín, per Londres, per Wahington. En aquests països n’entenen més de democràcia i per damunt de la Constitució espanyola hi ha el dret internacional. La independència l’haurem d’aconseguir mirant cap Europa i els Estats Units, proclamant la independència al nostre Parlament, convocant i guanyant un referèndum i negociant amb l’Estat espanyol quan ja siguem independents. Però abans tenim molt feina a fer i aquesta feina tan discreta com constant s’ha de fer fora de les fronteres de l’Estat Espanyol.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

dimecres, de setembre 12, 2012

Sociovergència a la tarragonina



Aquests dies sonen fort els tambors de la sociovergència a la plaça de la Font. Allò que era un tam-tam llunyà s’està convertint en un so semblant al dels timbals de Calanda, que podria aturar-se amb un desenllaç passada Santa Tecla. A la cuina dels dos partits fa mesos que s’està coent un pacte entre el PSC i CiU, que pot ser difícilment digerible per alguns sectors de les formacions i que més d’un no veu clar perquè les seves conseqüències aniran més enllà de l’actual mandat i afectaran sensiblement el futur dels dos partits així com el mapa polític de la ciutat durant la propera dècada.

Tarragona ja ha viscut una sociovergència. Bé, més aviat a l’inrevés, amb Convergència i Unió com a partit majoritari i el Partit Socialista com a soci minoritari del pacte. Va ser durant una part del mandat 1995-1999. Després d’aquest govern conjunt, CiU, amb Joan Miquel Nadal al capdavant, encara va guanyar dues eleccions municipals més i fins al 2007 el PSC no va aconseguir l’alcaldia, després de canviar dos cops de candidat. És potser aquesta la principal por dels convergents. Sense un lideratge consolidat, poden quedar diluïts entre un alcalde socialista reforçat i un cap de l’oposició, el popular Alejandro Fernández, més crescut i combatiu que mai. CiU es pot trobar el 2015 sense capacitat de visualitzar una alternativa clara de govern, amb algun regidor menys i amb la possibilitat de pactar un altre cop amb el PP, però no amb l’empat a regidors actual sinó com a força minoritària. O encara en un escenari pitjor: a l’oposició davant d’un pacte de les esquerres.

Exemples propers de sociovergència han tingut uns resultats demolidors pel soci minoritari. Valls n’és un exemple a tenir en compte. El 2008, CiU, amb deu regidors, i el PSC, amb set, van signar un pacte de govern. Tres anys i mig després, CiU disposa tres edils més, una majoria absoluta folgada i un alcalde consolidat a la ciutat i com un dels barons del territori, mentre que el PSC ha quedat amb només tres representants al ple vallenc, els mateixos que la CUP, i han hagut de buscar una nova candidata amb la perspectiva d’una llarga travessa del desert.

Cada cas és diferent, però a l’hora de signar un pacte com un acord de govern entre PSC i CiU a Tarragona s’han d’avaluar molt les conseqüències. Un pacte com el que es planteja a Tarragona pot ser pa per avui i gana per demà. Tocar poder durant tres anys i quedar condemnat a ser una força secundària en el consistori durant una dècada. Bé que ho sap l’actual president local del PSC, un dels principals actors del pacte sociovergent dels noranta. Potser el que veu Burgasé és el tancament del cercle començat a traçar ja fa més d’una dècada i mitja. Falta que CiU vulgui jugar a aquest joc tan perillós. Però com que les estadístiques estan per trencar-les…

Publicat al setmanari NotíciesTGN


dimecres, de setembre 05, 2012

Tornen els toros a la televisió pública: anem enrera!



Aquest dimecres 5 de setembre tornen els toros a la Televisió Espanyola. Els telespectadors que connectin la televisió pública espanyola a partir de les sis de la tarda podran “disfrutar” de la Feria de Valladolid. Feia sis anys que Televisió Espanyola no oferia toros en directe i es conformava amb programar a La 2 l’incombustible programa Tendido Cero. Però tornem enerera. Que és noti que el PP torna a manar! Els seus ministres mai falten a les places a contemplar aquest acte evident de barbarie. Ells en diuen fiesta nacional. Ja està tot dit!

Els toros sempre m’han semblat un els exemples més paradigmàtics de la distància abismal que hi ha encara entre l’Estat Espanyol amb el món civilitzat. Ja és greu que milers de persones gaudeixin veient patir un animal en una lluita desigual contra l’home, que sempre juga amb avantatge, però resulta inconcebible que també s’emeti per televisió i els nens i nens ho puguin veure des de casa.

Els toros em recorden aquelles tardes dels anys vuitanta, quan només hi havia dos canals o com a molt tres i un emetia aquest espectacle que ja llavors em creava molta repulsió. Tres dècades després estem igual. Una altra raó per desenganxar-se d’aquest tren sense rumb que és l’Estat Espanyol. Tenim pressa, cada cop més pressa!