dilluns, de desembre 31, 2012

El periodisme ja no tornarà a ser el mateix

Taules desordenades, corredisses amunt i avall i xerrameca al costat de la màquina de cafè, un núvol de fum creixent, telèfons que no paren de sonar… aquest és el meu record de les redaccions de mitjans de comunicació. Ja fa temps que m’he conscienciat que aquest record difícilment tornarà. Bàsicament perquè aquests ecosistemes estan en perill d’extinció El sector de la comunicació es troba enmig d’una transformació brutal, producte d’una doble crisi: l’econòmica i la pròpia del sector. Les redaccions estan reduint-se de tamany a marxes forçades, quan no desapareixen del tot.
L’any 2012 ha estat demolidor pel sector de la comunicació al nostre país i especialment per al Camp de Tarragona. Han continuat els EROs a mitjans com el Diari de Tarragona o al Punt Avui –que ha quedat reduït a la mínima expressió al nostre territori- i altres com el Més Tarragona, Tarragona Ràdio, TAC-12, Canal Reus, TDCamp han fet fora gent. Han desaparegut delegacions territorials com les de ABC Punto Radio o mitjans sencers com Ona Valls o Baix Penedès Diari i altres com Punt Sis Ràdio han eliminat la informació local. I em deixo més reduccions de plantilla i tancaments de mitjans.
El qui escriu aquest post també s’ha quedat a l’atur aquest any 2012, tot i que per raons diferents. Deixem-ho en conspiracions de Palau. Després del cop inicial, m’he hagut de reinventar professionalment i ara formo part de la segona empresa més gran de país –els autònoms- després de passar uns mesos per la primera -l’INEM-. Treballo des de casa i elaboro tot tipus de continguts: per mitjans escrits, xarxes socials… el que calgui, a partir de l’experiència adquirida després d’una dècada i mitja. Qui vulgui comunicar alguna cosa sempre pot contactar amb Salvat Comunicació.
També hem creat una criatura amb vida pròpia: Baix Gaià Diari. Més de mig any de feina ha situat aquest mitjà com el de referència d’aquest territori. També hem vist néixer nous mitjans com el Circ de Tarragona, de l’amic Sergi Casado, l’Aguaita.cat, a les Terres de l’Ebre, el en mensual en paper NWrevistadeReus. Possiblement anem cap aquí: els micromitjans. I la coordinació i la recerca de sinèrgies entre aquests nous micromitjans ens obren noves perspectives de negoci periodístic. Estem en una època de transformació. Hi ha molt a fer si hi posem ganes i trobem una certa complicitat en el sector empresarial i les adminstracions. I sobretot si no ens oblidem que el periodisme de veritat també es pot seguir des d’aquests micromitjans i el llistó de la qualitat ha de continuar estant molt amunt.

dilluns, de desembre 24, 2012

La guspira de la plaça Mercadal




L’altre dia em comentava un company periodista que un dia li passarà una desgràcia a un polític. L’atonyinaran o alguna cosa pitjor. Afirmació tremendista? Doncs crec que no. L’ampolla de la paciència ciutadana està plena a vessar i qualsevol dia començarà a regalimar. Potser ja ho ha començat a fer. Almenys ho sembla després del que va passar a la plaça Mercadal de Reus aquest dissabte al migdia. Un enfrontament entre diversos policies locals i mossos d’Esquadra i un centenar de persones. Hi va acabar intervenint l’alcalde, que sortia del ple municipal que havia aprovat els pressupostos. Força restrictius per cert.

La raó de l’incident és força rocambolesca. Un individu, assentat en un dels bancs del Mercadal, construïa avions del paper i els intentava vendre als transeünts, segons alguns testimonis. Possiblement l’home tenia pocs recursos més per aconseguir diners. O potser no els venia i era un pederasta que volia captar l’atenció dels nens i nenes segons la teoria de la conspiració (que a vegades és la bona). La qüestió és que un policia local va decidir que es tractava d’una conducta inapropiada i fins i tot perillosa. I possiblement la seva actuació respon a algun punt d’alguna ordenança municipal. El va acabar reduint amb una certa violència, segons testimonis presencials. Aquesta actitud va trobar resposta en els qui passejaven per la plaça, que van acudir a defensar el suposat venedor d’avions. I la cosa va acabar amb enfrontaments (en forma d’insults i empentes) entre forces de l’ordre i ciutadania.

La guspira que deia el meu amic. Mentre en altres punts de la ciutat es ven droga impunement al carrer i s’incompleixen mil i una ordenances municipals, la Guàrdia Urbana es dedica a reduir suposats venedors d’avions de paper. Curioses prioritats que encenen els ànims de la ciutadania, cada cop més distanciada d’una classe política que és la que acaba donant aquestes estranyes instruccions a les forces de l’ordre. Veurem com evoluciona aquest tema. Seria interessant que el cas no quedés en un calaix i sabéssim els protocols que porten a aquestes situacions tan kafkianes. Aquest dissabte hem tingut un ensurt. Un altre dia, potser serà més gros.

divendres, de desembre 21, 2012

El Jordi del Carros i la memòria d’en Joanet

Un carro de la brossa i un altre de portadores, una carreta del Far West, un trineu finlandès de fa dos segles, un coupe francès de luxe i dos carros de bous de Zamora. Aquestes són les adquisicions que durant el 2012 ha fet en Jordi Rovira per a la seva col•lecció de carruatges, que ja supera la vuitantena d’exemplars. Aquest any també ha viatjat als Estats Units i ha visitat el museu més important de carros d’aquell país. Entre diligències i carretes que havien viscut la Febre de l’Or, ben segur que en Jordi prenia apunts mentals per al seu gran somni: un museu de carruatges ben a prop de casa.
No serà a Torredembarra, municipi on hi viu des de nen, on hi instal•larà aquest museu. Se sent molt decebut del tracte rebut pels diferents governs locals. En canvi, a Tarragona, ciutat que el va veure néixer fa 65 anys, concretament al carrer Prat de la Riba, en Jordi Rovira Fortuny, hi ha trobat suport a l’Ajuntament, espais on guardar els seus carros i perspectives de museïtzar la seva col•lecció. Transformar el seu hobby, la seva passió, en una cosa tangible i perdurable, més enllà de les exposicions periòdiques que ha anat fent els darrers anys. Vol deixar un museu sobre l’evolució dels mitjans de transport en memòria d’en Joanet.
El primer carro que va restaurar va ser precisament el d’en Joanet Sereno. El seu avi. No compartien llaços sanguinis però si una mateixa manera de veure la vida, uns valors, com són el respecte, l’amor, el sacrifici i sobretot l’amor a la terra. Són valors que en Jordi considera que s’han perdut i que han deixat pas a l’egoïsme, l’individualisme i “la pela”. Quan era infant, en Jordi Rovira va quedar captivat per aquella imatge d’aquell pagès de Torredembarra trepitjant raïm i la personalitat d’aquell home maltractat per la vida va anar calant en la seva personalitat com una gota malaia. En Joanet havia perdut la dona i la filla en un bombardeig de la Guerra Civil i posteriorment els seus altres dos fills per les conseqüències del conflicte bèl•lic. En el petit Jordi hi va trobar un nét, amb qui va conviure durant anys i li va ensenyar tot el que sabia sobre la vida a pagès.
El carro d’en Joanet el té a l’entrada de la casa que en Jordi ha museïtzat al carrer de la Muralla de Torredembarra. És un veritable museu etnogràfic que ens endinsa en com era la vida de pagès a començaments del segle passat i que ja han vist moltes persones. Però no és un espai públic. En Jordi considera que els qui han manat i manen a Torredembarra no han estat sensibles amb la memòria d’en Joanet, que combinava la pagesia amb la feina de sereno, una persona castigada després de la Guerra Civil, a qui se li va fer el pacte de la gana i que no ha estat encara restituïda. Creu que el fet de no lligar-se a cap partit també a ell li ha passat factura en un poble com Torredembarra.
En Jordi Rovira va començar a treballar de mecànic als catorze anys i ho compaginava amb les feines de pagès a la sínia d’en Joanet. Abans, als onze ja havia combinat els estudis fent d’ajudant d’un baster. Després, va fer durant deu anys d’agent de vendes de la marca Gispert, dedicada a les màquines registradores i facturadores d’hotel, i aquesta feina li va permetre voltar món i, com ell mateix reconeix, va ser la seva universitat. Va fer cursos de màrqueting i recorda que va arribar a ser número u en vendes de l’empresa a nivell de l’Estat. Actualment troba a faltar bons venedors. Als 23 anys es va casar i va tenir tres fills A finals dels setanta va obrir el Pub Jordi’s, que es va transformar després en discoteca, un local mític per a diverses generacions de joves torrencs. Va estar al capdavant d’aquest negoci durant dues dècades. Des que vam canviar de segle, es dedica al manteniment dels apartaments que lloga, a seguir treballant a la Sínia d’en Joanet i, sobretot, a la seva gran passió: els carros.
El 1990 va exposar per primer cop la seva col•lecció al Tinglado del Moll de Costa de Tarragona. Des de llavors els seus carruatges s’han pogut veure a diversos llocs, com la Rambla Nova i la Plaça de Toros de Tarragona, el Casal Municipal de Torredembarra i a la mateixa finca “Can Joanet”, per on hi ha passat centenars d’alumnes d’escoles i instituts. En Jordi també ha organitzat events com els Tres Tombs diversos anys i el I Concurs d’Enganxada de Carruatges Ciutat de Tarragona el 1994. Ha participat en l’Home dels Nassos de Tarragona i en l’Enterrament de la Sardina de Torredembarra. També ha fet incursions al cinema, en les pel•lícules Terra de Canons i La Febre d’Or.
La col•lecció de carruatges no ha parat de créixer, tot i que en els darrers anys cada cop troba més problemes a l’hora de restaurar els exemplars que compra arreu del món. Ja no queden basters i altres tipus d’artesans relacionats amb el món del cavall i dels carruatges. Però en Jordi seguirà tirant d’enginy i de la seves capacitats i contactes per a seguir engreixant la seva col•lecció que algun dia es convertirà en un museu que farà perdurar la memòria del seu avi, en Joanet Sereno.
Publicat en el número de desembre del Diari de la Torre

dimecres, de desembre 19, 2012

La política municipal no només és gestió, és ideologia

Molts es pensaven que el pacte entre CiU i PP a Reus tenia les hores comptades. Doncs l’alcalde reusenc, Carles Pellicer, va deixar clar divendres passat que, si és per ell i la seva principal sòcia, Alícia Alegret, l’acord de govern té llarga vida. La raó que ha donat Pellicer és que l’acord amb el PP es tracta només d’un pacte de gestió i no ideològic. L’alcalde de Reus planta cara d’aquesta manera al número dos del seu partit, Oriol Pujol, que va advertir fa uns dies que calia replantejar-se els acords amb els populars a diversos ajuntaments catalans després de l’ofensiva contra el català a l’escola perpetrada pel ministre Wert.
M’ha sorprès molt la raó que ha donat Pellicer per justificar la continuïtat del pacte entre convergents i populars: es tracta d’un pacte de gestió. Un pacte entre dos partits polítics és sempre un pacte polític i, per tant, ideològic. Les formacions es presenten a unes eleccions municipals amb un programa electoral i, si no treuen majoria absoluta, han de buscar acords amb altres forces i pactar un programa polític, cedint en alguns dels seus punts programàtics amb l’objectiu d’arribar a un acord que permeti governar junts. Aquesta és la teoria i això és la democràcia.
Un Ajuntament és gestió, però també és ideologia. El redimensionament d’Innova no és una decisió ideològica? Privatitzar empreses municipals no és ideologia? Intentar vendre Fira de Reus no és una decisió ideològica? Canviar el zonificació escolar o fusionar centres educatius no és ideologia? Si els governs municipals fossin només gestió n’hi hauria prou amb un equip de tècnics qualificats que gestionés amb eficàcia els pressupostos municipals. El nou gerent d’Innova, de qui aviat se’n coneixerà el nom, podria ser el màxim responsable del govern de Reus. Però això tindria ben poc a veure amb la democràcia.
El pacte de CiU amb el PP a Reus és ideològic. És fruit de l’aritmètica electoral, però també de la sintonia ideològica entre els màxims responsables dels dos partits a la ciutat. I la gestió és el dia a dia conseqüència dels acords polítics posats per escrit en el document de govern signat a l’inici del mandat. O almenys hauria de ser així. I en un moment com l’actual, en què els dos partits estan tan allunyats ideològicament i a nivell nacional l’enfrontament és directe en un tema tan estructural al país com la llengua catalana, és complicat per a molts comprendre que a Reus i altres ciutats catalanes puguin manar junts CiU i PP. La formació nacionalista ho podria notar molt en les eleccions municipals de 2015 i els ha costat 32 anys aconseguir l’alcaldia de Reus. I això al carrer Còrsega deu preocupar bastant.
Article ublicat al setmanari NotíciesTGN

dimarts, de desembre 11, 2012

És l’imperi, estúpids*!

El Partit Popular ja ens ha presentat la seva Llei de l’Educació. José Ignacio Wert compleix la trista i lamentable tradició que cada nou ministre del ram elabora una nova llei d’educació per desorientar una mica més ensenyants i ensenyats. Però aquest cop Wert ha pujat un esglaó i amb el text que està preparant vol eliminar la immersió lingüística, un model d’èxit que fa més de trenta anys que funciona a Catalunya i que ha permès el català, una llengua minoritària i minoritzada, sobreviure en un món que cada any veu desaparèixer llengües.
L’Estat espanyol afronta ara ja la Segona Transició de què parlava als anys noranta José Maria Aznar. S’ha acabat el cafè per a tots, ara toca la recentralització més descarnada, i un dels punts bàsics és posar fi a allò que ells creuen que és una disbauxa en el món de l’educació i convertir les “lenguas vernáculas” en simples assignatures optatives. El castellà ha de ser la llengua troncal, després vindran les estrangeres i, finalment, si queda temps, els alumnes aprendran el català, l’euskera i el gallec.
Hi ha gent que encara se sorprèn d’aquesta ofensiva per terra, mar i aire contra la llengua catalana i la cultura catalana. Jo, no. És l’Imperi, estúpids! Des de fa més de mig mil·leni, Castella, nació en la qual es basa l’Estat espanyol, ha intentat eliminar qualsevol fet diferencial dels territoris perifèrics. El conde-duque de Olivares, Felip V, Franco, Aznar, Wert… Tot és el mateix. És la concepció imperial d’Espanya, o no hi cap Catalunya. El català hauria de ser vist com una riquesa, però ho consideren una nosa. L’han volgut eliminar en diversos moments de la història i ara tornen a la càrrega a cop de Constitució. Poseu-vos-ho al cap, amics: o posem la directa cap a la independència -que no oblidem que aritmèticament suma al Parlament sortit del 25-N- o Catalunya va cap a la desaparició com a nació esclafada per l’imperialisme castellà.
Som molt diferents. Castella és un poble de conqueridors que va sotmetre tot un continent americà a sang i foc, i el 1714 va fer el mateix amb el nostre país. Castella enyora aquell imperi on no es ponia mai el sol i que es va anar desfent com un terròs de sucre. En canvi, Catalunya va tenir les primeres Corts d’Europa a l’Edat Mitjana i ha basat sempre el seu creixement en la indústria i el comerç. Malgrat aquests veïns tan poc desitjables, Catalunya ha sobreviscut i ha mantingut la llengua catalana, tan antiga com la castellana, com a signe d’identitat. Ara Castella torna a atacar a cop de Constitució contra el seu gran tresor, la llengua catalana, i Catalunya torna a demostrar una gran capacitat de reacció. Però no n’hi ha prou amb manifestacions i manifestos. Possiblement ha arribat el moment de la desobediència civil. És una qüestió de supervivència. L’imperi sempre voldrà sotmetre les colònies. L’única possibilitat per garantir el nostre futur com a nació i també de la nostra llengua és marxar de l’Imperi.
*El títol d’aquesta columna s’inspira en la frase que Clinton va etzibar a Bush pare en la campanya electoral del 1992: “The economy, stupid”.
Article publicat al setmanari NoticiesTGN

dimarts, de desembre 04, 2012

CiU i Esquerra: aquells cosins

La relació entre Esquerra Republicana i Convergència i Unió sempre ha estat complicada. A mi em recorden aquells cosins que no acaben de congeniar i prefereixen per als seus jocs els amics i amigues que han fet a l’escola. Tot potser comença amb un trauma inicial de fa més de tres dècades, quan el 1980 les dues forces van jugar juntes i van pactar per convertir el republicà Heribert Barrera en el primer president del Parlament restaurat i Jordi Pujol en president de la Generalitat. Un dels dos cosins hi va sortir perdent amb un enfonsament electoral que el va deixar a punt de la desaparició. I l’altra va disposar durant tres dècades d’una còmoda majoria absoluta que li va permetre jugar sol.
Quan el 1995 CiU va perdre la majoria absoluta, va preferir pels seus jocs de geometria variable el Partit Popular, que llavors manava a Madrid, enlloc d’Esquerra Republicana, que amb el lideratge d’Àngel Colom va renéixer i va situar la independència com a eix del programa electoral. El 2003 Esquerra, amb Carod-Rovira a la secretaria general, va signar el pacte tripartit amb PSC i ICV que va enviar els convergents als bancs de l’oposició. Estem davant d’una història de desamor que ha creat moltes malfiances tant entre dirigents com entre les militàncies.
Ara és CiU qui festeja Esquerra després de la patacada electoral del 25-N, tot i que un dels germans de la federació, Unió, ja comença a pensar amb altres companys de joc. Els republicans no acaben de voler jugar a fons amb els convergents, descarten entrar en un govern de coalició i Junqueras, nou líder d’ERC, vol convertir-se en cap de l’oposició i pactar des de fora de l’executiu. Després de setmanes de política en majúscules, sembla que tornem als tacticismes polítics que poden acabar en vols gallinacis que només generin frustració en la majoria sobiranista que les darreres eleccions han consolidat.
CiU i ERC comparteixen una frontera electoral tan àmplia com permeable. Són vasos comunicants que contenen una setantena d’escons que van oscil·lant d’una formació a l’altra depenent de les circumstàncies polítiques. Aquest cop torna a pujar Esquerra i CiU recula. Una part de l’electorat que comparteixen s’ha decidit pel cosí que fa més de dues dècades que defensa inequívocament la independència enfront de dos cosins que s’han apuntat a l’estat propi malgrat els recels del germà petit, a qui mai li ha agradat jugar amb Esquerra i prefereix altres companys de joc. Ara el més important és la família i tots els cosins ho han de tenir clar. No és hora de barallar-se sinó de posar-se d’acord en el joc, definir les regles, arribar a la casella final i guanyar.
Publicat al setmanari NoticiesTGN