diumenge, de febrer 28, 2016

La bíblia andorrana: una nova dosi de novel·la policíaca del país dels Pirineus

Ja fa setmanes que vaig llegir la tercera entrega de les aventures (i desventures) de l’inspector de policia andorrà l’Andreu Boix. Després de la suggerent ucronia Els ambaixadors, merescudament premiada amb el 46è Premi Josep Pla, Albert Villaró ens torna a situar a una Andorra més convulsa que mai, contaminada per les desavinences entre els veïns del sud. A La bíblia andorrana, el principat pirinenc es converteix en un tauler de joc semblant al de molts països “neutrals” durant la Guerra Freda, com si d’alguna cantonada de l’Avinguda Meritxell ens hagués d’aparèixer en Michael Caine.

La tercera novel·la protagonitzada per l’Andreu Boix és una nova lliçó sobre l'anatomia de la societat andorrana, una immersió en aquest país que té un lloc preferent en l’imaginari popular de molts catalans. Més enllà de la Casa dels Formatges, Caldea i les pistes d’esquí, hi ha una Andorra diferent, que ens passar desapercebuda en les nostres estades. Hi trobem un país petit, però amb centenars d’anys d’història, i que té un paper un la geopolítica d’aquest racó de món. Després de Blau de Prússia i L’escala del dolor, La bíblia andorrana és un nou retaule sobre el passat, present i futur andorrà.

Villaró ens trasllada a una realitat paral·lela que ben bé podria ser realitat a seques. I fins i tot sobra el condicional. L’assassinat d’un banquer és el punt de partida de la novel·la que porta el protagonista a un accidentat viatge a Madrid per desactivar una bomba de rellotgeria que posa en perill la mateixa supervivència del país dels Pirineus. Els problemes personals i els dubtes existencials d’en Boix també tenen el seu espai en La bíblia andorrana. Sinó no seria en Boix. Un còctel, que amanit amb aquesta ironia finíssima que destil·la l’escriptura de Villaró, es converteix en una lectura més que recomanable. 

dimarts, de febrer 02, 2016

Toros, castells i Fernando Alonso

Em costa molt entendre la gent que li agraden i defensen els toros. Personalment els trobo una mostra de barbàrie en ple segle XXI. Diuen que és cultura, que les corrides ens ofereixen imatges  que són art i emocionen els qui les viuen a plaça. M’imagino que els espectacles de gladiadors durant l’imperi romà devien deparar imatges que inspirarien els millors pintors i cineastes i feien vibrar les masses, però a cap país civilitzat se li passaria pel cas tornar a organitzar espectacles reals amb combats mortals entre lluitadors i feres sobre l’arena. Amb les magnífiques recreacions de Tàrraco Viva en tenim prou.

Però hi ha un argument que es repeteix i repeteix entre molts defensors de la tauromàquia, que és la comparació entre els toros i els castells. I més després de les massives crítiques a la imatge que hem vist fauns dies de Francisco Rivera torejant una vaquilla amb la seva filla als braços. Si critiques les corrides, et treuen els nens pujant castells, on, per cert, els darrers anys hem assistit a una millora de les condicions de seguretat dels nens i nenes que fan d’enxaneta, acotxador i dosos. I si repassem les estadístiques, comprovarem com en la darrera dècada estan baixant gradualment els castells que fan llenya.

En canvi, si fem una ullada els números del món dels toros, ens adonarem de com està baixant sensiblement l’afició a les corrides, tot i que és un negoci que continua movent molts milions d’euros. L’espectacle, en canvi, no ha evolucionat, i el toro continua morint a plaça enmig d’una orgia de sang. Em pregunto encara si cal prohibir els toros o deixar que desapareixin de forma natural, davant l’afició gairebé nul·la de les noves generacions a la tauromàquia. A la ciutat de Tarragona ha passat, després d’uns darrers anys de decadència en què el públic principal eren uns pocs autobusos carregats de turistes.

Però tornant a aquesta curiosa connexió entre els toros i els castells dels pro-taurins, que posen el crit al cel perquè els nens estan en perill pujant a aquestes construccions, i ja que els agrada tant barrejar... barregem: no és igual o més perillós deixar que  nens de sis o set anys corrin a gran velocitat amb karts o motos? Són aquests pares igual de temeraris que els progenitors d’enxanetes i acotxadors? Amb aquesta mentalitat ni podríem carregar pilars de vuit o tres de deu ni hi hauria campions mundials com Fernando Alonso, Jorge Lorenzo o Marc Márquez.  Però, això sí, els toros continuarien morint torturats a plaça i, a vegades, fins i tot retransmesos per la cadena pública estatal en horari infantil.