dissabte, d’agost 31, 2013

Anna Merino, a la biblioteca de la seva àvia


L’Anna Merino porta quinze anys com a directora de la Biblioteca Municipal de Torredembarra i el camí que l’ha portat fins aquesta responsabilitat ha estat poc convencional. I encara ho és menys des de l’any 2008, quan es va inaugurar la nova biblioteca torrenca, que porta el nom de la seva àvia, Mestra Maria Antònia. L’Anna explica que no va tenir res a veure en l’elecció del nom perquè va ser una proposta que no va sortir d’ella i va ser escollida en una votació popular. Reconeix que aquesta denominació la fa sentir una mica estranya, però també sent un cert orgull. Ella mai va conèixer la mare de la seva mare, morta en un tràgic accident de cotxe que va sacsejar a principis del anys setanta el municipi torrenc, on era molt coneguda i estimada.

Història de l’Art a la Universitat Autònoma és la carrera que va estudiar l’Anna Merino Mir, quan va acabar el BUP a començaments dels anys noranta. Aquella noia criada al rovell de l’ou de Torredembarra, al carrer Major, la gran de quatre germans, volia una carrera que no s’estudiés a Tarragona. Volia veure món i per omplir les diferents opcions per anar a la universitat va seguir un criteri: que la llicenciatura que no s’impartís a la Rovira i Virgili. A Barcelona es va allotjar primer a casa d’un oncle i, a partir del segon curs, va estrenar la Vila Universitària de l’Autònoma. D’agafar el tren cada dia es a trobar que podia anar caminant a classe.

Després d’estudiar i també de gaudir de la vida universitària -la Vila ja ho té això-, amb 23 anys no s’atrevia a fer el pas al món de l’ensenyament, la sortida laboral de la gran majoria de llicenciats en Història de l’Art. Potser perquè venia d’una família de mestres. Ja quan encara era estudiant, va treballar en galeries d’art, però ho va trobar un món molt elitista. Després va fer de guia cultural, tant d’adults com de canalla, i va disfrutar explicant el monestir de Sant Pere de Rodes a joves d’ESO o el Museu Miró a canalla i els seus avis. També es va dedicar a l’artesania, fent uns penjolls que van tenir tan èxit que van sortir a TV3.

De ben jove, l’Anna estava acostumada a treballar, ja fos fent cangurs, repassos o pesant tractors que venien de fer a verema a la Cooperativa d’Albinyana, el poble on la seva mare feia de mestra i on hi feia algunes estades. El seu primer contracte laboral va ser als 23 anys, durant uns mesos, a la Biblioteca de Santa Oliva i recorda que va cobrar 170.000 pessetes al mes. Un sou molt interessant en aquella època. També recorda que va signar el contracte abans que li ensenyessin la feina que havia de fer. Alguns ho havien rebutjat abans d’ella. Es tractava de posar ordre a taules plenes d’un caos de piles i piles de llibres.

La seva vida va fer un gir l’estiu del 1998, quan ella estava a la seva parada d’artesania a l’Empalmada de Torredembarra i la Laura Tormo, llavors directora de la Biblioteca Municipal de Torredembarra i que deixava la feina, la va animar a enviar el seu currículum per substituir-la. I la van agafar. Va estar uns mesos a l’antic local del carrer Moragues, propietat de la Caixa, i l’any 1999 es van traslladar a les dependències de la Golfa, al carrer Muralla. Oficialment li van dir que era per uns mesos, però treballadors de la brigada municipal ja la van avisar que hi estaria anys. I així va ser. Gairebé una dècada.

D’aquells anys en recorda l’inici de les activitats de dinamització i l’arribada de becaris que l’ajudaven, però sobretot la posada en marxa de la Biblioplatja, una iniciativa bastant pionera a nivell de Catalunya, que va engegar amb la Bibliopiscina i després es va traslladar a l’edifici del Pes a Baix a Mar, on encara continua acostant la lectura als qui també volen gaudir de la platja. Aquells anys va aprofitar per estudiar Documentació a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

El 2008 és un any crucial per a la Biblioteca Municipal de Torredembarra amb l’obertura de la nova seu a Cal Llovet. Fent un símil futbolístic, va ser com pujar de cop de Tercera a Primera Divisió, amb unes instal·lacions àmplies que la convertien en un veritable equipament comarcal. L’equip humà també es multiplicava fins a sis persones. A la nova Biblioteca Municipal Mestre Maria Antònia es començaven a fer moltes activitats al voltant dels llibres i la lectura, presentacions d’obres amb els seus autors i tallers amb un gran protagonisme de les noves tecnologies, de les quals l’Anna n’és una gran defensora i les considera aliades en el foment de la lectura. Pronostica que quan el mercat s’hi aboqui, els llibres electrònics creixeran exponencialment. Reconeix que una de les tasques dels qui treballen a la biblioteca és orientar usuaris sobre les noves tecnologies. I ella ho fa a gust.

La feina l’apassiona, però el naixement del seu fill, en Ramon, sumat a algunes circumstàncies, li ha canviat les prioritats de la vida i ara dedica molt de temps al petit. Però continua trobant temps per llegir. Sempre li ha agradat llegir, des que feia EGB i el mestre que tenien els deixava llegir el que volien. I ara continua llegint almenys un títol al mes, el que treballen  el grup Rates de Biblioteca, del qual en forma part. Ella s’imagina jubilant-se a la biblioteca torrenca si la feina la continua omplint, com fins ara, però és conscient que la vida és molt atzarosa, com ja ho ha experimentat en diversos moments. El que té clar és que ara per ara es considera una privilegiada.

dimarts, d’agost 27, 2013

Serps, sargantanes i gripaus d’estiu


L’agost és un mes en què gairebé tot s’atura en aquest país en què vivim. Menys que abans, però l’agost és una mena de forat que has d’evitar segons a què et dediquis o quins projectes tinguis. No et plantegis mai comprar mobles per la casa perquè les fàbriques estan tancades amb pany i forrellat. O buscar el responsable d’alguna empresa o administració pública. No el trobaràs o et dirà que ja en parlarem el setembre. Sempre he pensat que la manera d’entendre l’agost -com la desconnexió total enlloc d’esglaonada- en aquest país és un dels abismes que ens separa de l’Europa més pròspera.

En els mitjans de comunicació l’agost és un gran forat negre. Les programacions de televisions i ràdios es relaxen i en alguns casos plena de reposicions i programes sovint infectes. La tensió informativa també baixa, amb gairebé tots els generadors de notícies de vacances. Arriba el moment de les anomenades serps d’estiu: notícies que en un altre moment de l’any serien poc més que un breu en una columna del diari o vint segons en un informatiu i esdevenen notícia de portada durant dies. És el cas del típic cetaci que apareix en una platja de la Costa Daurada. Aquest any ha estat un dofí a Calafell i el final de la història ha estat tan trist com la taurona que va  convertir Tarragona en l’epicentre informatiu estatal l’any 2007.

A la platja, concretament d’Altafulla, vam viure el diumenge 18 d’agost un episodi ben curiós i que els testimonis presencials i les xarxes socials van ajudar a crear una confusió digne d’un profund anàlisi. Embarcacions, un helicòpter i bussos van buscar durant tota la tarda  una parella alemanya que feia submarinisme que suposadament havia desaparegut sota l’aigua mentre els suposats ofegats estaven tranquil·lament a l’hotel. Un malentès idiomàtic va crear una història digna d’una comèdia americana de després de dinar, però que ha costat ben cara a l’erari públic.

La tarda del 18 d’agost va tenir un altre protagonista, un veterà polític, el socialista Xavier Sabaté, que es va comportar com un membre de les joventuts del seu partit. Sabaté va piular a la xarxa social Twitter: “Mingú no es pregunta a la Catalunya anestesiada per què tantes morts a les platges? Avui dos morts més. i el govern? Ah! Prepara la cadena”. A primera vista observem alguns errors ortogràfics o almenys de picatge. Precipitació? Certa eufòria de sobretaula després d’un abundant dinar estiuenc?

Però un anàlisi més profund de la piulada evidencia una concentració de demagògia i desconeixement de les competències de les administracions força preocupant per part d’una persona que porta tres dècades en la primera línia política professional. Al diputat socialista li van caure pals de tot arreu. És va convertir en trending topic unes hores. És la conseqüència de fer un piulada com aquesta enmig d’una tarda de diumenge d’estiu, que més enllà de la primera jornada de la lliga de futbol i el pressumpte ofegament a la platja altafullenca pocs imputs informatius més tenia. El més formidable del cas és que, per acabar de rematar la jugada, els dos morts de la piulada van acabar ressuscitant.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

dilluns, d’agost 12, 2013

El Rafa


La notícia de la mort del Rafa González ha sacsejat la professió periodística tarragonina –o el que queda d’ella-. Per poc que el coneguessis, l’estimaves. Era d’aquells periodistes de raça, dels que no es fabriquen a les facultats de periodisme, sinó que es fan en la batalla diària del carrer, dels camps de futbol i les redaccions. Destil·lava carisma i era un tros de pa embolcallat d’ironia fina i mordacitat. Aquests dies he llegit molts articles de companys que han escrit sobre ell i no em puc resistir a fer la meva petita aportació.

Vaig tenir la sort de treballar mitja dècada amb ell al Més Tarragona. Veure’l cada dia en acció. Un espectacle. Fins i tot vaig tenir l’honor de substituir-lo l’estiu de 2003 com a presentador d’esports a Més TV quan se’n va anar de vacances. En podria explicar moltes d’anècdotes de tants dies i nits de feina en aquell cau del carrer López Peláez. Recordo una tarda de juny o juliol, quan va arribar de la roda de premsa de presentació de Luis César com a nou entrenador del Nàstic i va pronosticar que aquell gallec no duraria. Aquell dia es va equivocar i poc sospitava que viuria un èxtasi grana un parell d’anys després. I podria demostrar la seva vàlua professional en els dies més històrics del club grana.

Amb en Rafa vaig compartir desenes de dinars amb altres companys de feina. Reiem molt. Sempre tenia un comentari a punt. Podíem parlar del tema més banal del dia o conversar a fons i molt seriosament. Els sopars de Nadal també eren antològics. O aquelles nits d’interminables consells d’administració del Nàstic, passant-me com havia anat la reunió de torn per telèfon. O quan ens punxàvem amb el Barça i el Madrid. "Dales caña Henry!", repetia els dies previs a la final Barça-Arsenal del 2006. Era tan merengón com grana. M’impressionava la seva naturalitat davant de càmera. No li calia guió. I aquells bitllets d'opinió tan personals, caòtics, com a cops de puny a l'actualitat i les veritats teòricament assentades. Era un animal periodístic de primer ordre.

Darrera de l’animal periodístic hi havia la persona. Era d’extrems. Potser per això tots l’estimàvem tant. Jo no era del seu cercle d’amics més íntim, però si que vaig poder compartir moltes estones amb ell de feina i també d’oci. I anècdotes, com he dit abans, en vaig recordant moltes, però escrivint aquestes línies em ve la seva rialla tan característica com contagiosa, la seva devoció per Astúries i aquell “Ja tens fet l’article chiqui. Me’n vaig a fer un cervesot”.

diumenge, d’agost 04, 2013

Caminant entre en Torrent i l’Oltra


Fa temps que volia escriure aquest post. Imagineu-vos que és el llibre que em van regalar per Sant Jordi! Tenia moltes ganes llegir Caminaràs entre elefants, el darrer llibre d’en Ferran Torrent, editat per Columna. És un parèntesi en la sòlida carrera novel·lística de Torrent, ja que ens trobem davant d’un retrat, un llibre per encàrrec sobre l’estrella emergent en les aigües pantanoses i putrefactes de la política valenciana, la diputada de Compromís Mònica Oltra.

M’interessava el llibre perquè fa uns anys vaig escriure també un retrat sobre un polític situata l’altre extrem de l’espectre polític de Mònica Oltra, el líder del PP deTarragona Alejandro Fernández. Són dos llibres molt diferents, ja que ni Fernández és Oltra ni el qui escriu aquest article és, ni molt menys, Ferran Torrent, per qui sento des de fa molts anys una gran admiració i devoro qualsevol llibre que escriu i disfruto escoltant-lo a la ràdio o llegint algun dels seus articles a la premsa.

Torrent impregna Caminaràs entre elefants del seu segell personal. Ens despulla el personatge de Mònica Oltra però també hi ha petites dosis sobre el que ell pensa, sempre expressant-ho sense pèls a la llengua. Petites fiblades, directes a la vena del lector. Hi ha moments memorables en el llibre, com la visita que fan tots dos i un bon amic de Torrent a un casino, territori desconegut per Oltra i on se sent com un pop en un garatge. Almenys al començament. I és que la diputada valenciana dóna joc, com hem pogut comprovar en algunes intervencions televisives.

Caminaràs entre elefants se’m va fer curt. Són 170 pàgines amb lletra grossa i algunes d’elles són transcripcions d’intervencions a les Corts Valencianes. Potser perquè era un llibre per encàrrec i els terminis són els terminis el de Sedaví va anar a per feina. És un plat una mica escàs però contundent, d’aquells que et pots llegir en una tarda d’estiu. Esperem la propera novel·la d’en Ferran, però mentrestant teniu Caminaràs entre elefants, un Torrent diferent, però que manté, sens dubte, la seva essència.