divendres, d’octubre 28, 2011

Josep Font o quan per ser torrenc no cal haver nascut a Torredembarra

Hi havia una època en què les càmeres digitals no existien i fotoshop era una paraula de significat desconegut. Compràvem carrets de dotze, vint-i-quatre o trenta-sis fotos i havíem d’enquadrar, enfocar bé i no posar els dits enmig de l'objectiu perquè no hi havia segona oportunitat. Quan s’acabava el carret tocava anar-lo a revelar i esperar ansiosament els dos o tres dies preceptius per veure els resultats dels nostres experiments fotogràfics durant el darrer viatge, aniversari o casament. En aquella època hi havia a Torredembarra dos fotògrafs: en Joan Rius i en Josep Font. A ells dos –i els seus col·laboradors- se’ls podia veure en tots els saraus, amb la càmera, capturant imatges que serien revelades, exposades i potser comprades. No havien arribat les grans cadenes i encara menys la fotografia digital. Eren altres temps.

En Josep Font Gumfaus, nascut a Sant Pere de Torelló l'any 1941 però que des del Dia dels Innocents del 1967 viu a Torredembara, tenia llavors i té encara el seu establiment al carrer de la Sort. La seva professió és la de fotògraf però la seva implicació en el seu municipi d’adopció ha estat molt més profunda. Josep Font és l'exemple més paradigmàtic que per ser torrenc no cal haver nascut a Torredembarra. Fins i tot n'hauria pogut ser alcalde. Però aquest “detall” deixem-lo per més endavant.

Més enllà de fotògraf, Font és un artista, un artesà de la fusta, també pintor. El Tio mòbil, el més gran de Catalunya, ha estat la seva darrera creació. L’hem pogut veure els darrers Nadals, des del seu naixement l’any 2008, fent les delícies dels més petits de Torredembarra llençant caramels a tort i dret. Font i el seu Tio mòbil han colaborat a donar a conèixer el nostre municipi apareixent a La Marató de TV3 2009 i al programa de la televisió autonòmica Divendres, que va visitar-nos la tardor passada. Fa unes setmanes va tornar a sortir a l’espai de sobretaula de TV3, que va passar per la localitat veïna d’Altafulla. Ens va mostrar com constrir baldufes.

A en Josep l'hem pogut veure també ballar sardanes. Des dels nou anys que balla la que diuen que és la dansa més bella de totes es danses que es fan i es desfan. I des de fa molts anys ensenya a ballar a les noves generacions. Aquesta és una de les seves grans passions i si les sardanes tenen el protagonisme que tenen al nostre municipi és en gran part gràcies a ell. L'Agrupació Sardanista l'Antina gaudeix d'una salut de ferro després que ell assumís el càrrec de president quan el secretari de l’entitat ja portava els papers de la dissolució a l'Ajuntament.

El trajecte laboral del protagonista d'aquesta torrencada ha estat circular. Als onze anys va deixar l’escola i va començar a fer boixets al torn del seu pare, a terres osonenques. Tot i la seva habilitat construint boixets, va escollir la professió de fotògraf, que va apendre durant el servei militar. Va traslladar-se a Martorell amb la seva dona, però allí no es guanyava la vida i un viatjant li va recomanar que anés a Torredembarra, un poble de 3.000 habitants que fins llavors no coneixia ni la seva existència. A la Torre de finals dels seixanta, on tot just el turisme començava a oferir oportunitats, no hi havia cap fotògraf professional i va provar-hi sort. Els inicis van ser complicats però va tirar endavant a base d’enginy i reconeix haver-se guanyat bé la vida. Això sí, treballant molt. Molt.

Fa una vintena d’anys, la proliferació arreu de Catalunya de les trobades de puntaires van tornar a obrir un mercat pels boixets. Animat per la seva dona, en Josep va tornar a posar-se a fer boixets en un taller que va muntar a la seva parcel·la de Vespella de Gaià i que va arribar a créixer fins arribar als onze treballadors. Ha venut a tot Catalunya, l’Estat espanyol i ha obert mercat a Alemanya, França i Anglaterra.

En Josep Font també he passat pel món de la política. Podríem dir que va estar en el lloc i en el moment menys adequats. L’any 1987 va encapçalar la llista de Convergència i Unió, però enfront seu es va trobar el Grup d’Independents per Torredembarra, el GIT, liderat per l’alcalde, Celestí Salort, i la majoria absolutíssima que va aconseguir. Curiosament l’any 1979, Font havia estat peça clau en la triomfant campanya de Salort com cap de llista convergent. Vuit anys després s’hi va enfrontar, va perdre i va tastar l'amargor dels bancs de l'oposició. En va quedar tan fart que gairebé no vol sentir parlar de política, ni a la ràdio. Font és l'únic dels cinc caps de llista convergents que ha tingut Torredembarra que no ha estat alcalde i el seu resultat electoral no va ser molt diferent a altres alcaldables convergents. Segalà va ser alcalde el 1991 amb un grapat de vots més. Potser el destí l’ha compensat poguent veure el seu fill gran, en Pere, com a regidor i membre del govern municipal. I ara, candidat al Senat.

La política és un capítol tancat per en Josep, tot i que la seva dona i el seu fill continuen molt implicats en aquest món del quan ell no en guarda un bon record. Recorda quan li van dir que a la política cal anar-hi amb mala llet. I en Josep no en gasta massa. Ara és feliç envoltat de la seva dona, els seus sis fills i una colla de néts i nétes, cultivant la seva vena més artesana, amb la barretina i les espardenyes. Continua molt actiu en diversos fronts, potser més que mai. Sempre ens quedarà el dubte de com seria Torredembarra si Josep Font n’hagués estat alcalde.

diumenge, d’octubre 23, 2011

Endintsant-se en el 'Món de Reus' de la mà d'en Josep Baiges

Ja m'he acabat les 400 pàgines de Els 100 dies que van canviar el Món de Reus, que tal com assenyala el subtítol de la portada és una 'Crònica electoral del #Reus22m'. Josep Baiges ens transporta a través de desenes de posts del seu blog El Món de Reus a la precampanya, campanya i postcampanya electoral de les eleccions municipals de Reus 2011, que van causar un canvi històric en el govern de la capital del Baix Camp després de 32 anys de governs socialistes.

Tenim davant nostre una crònica d'uns comicis històrics que, tal com m'apuntava l'altre dia l'Isaac Albesa, serà imprescindible pels qui en el futur vulguin estudiar aquesta epoca. L’Isaac és l’ideòleg del pas del blog al llibre, a través d’Edicions Salòria, una nova editorial de la Seu d’Urgell que amb l'obra de Baiges inicia la col·lecció La Piulada. Curiosa connexió rusenca-urgellenca que ha permès que durant una setmana Els 100 dies que van canviar el Món de Reus ocupés el quart lloc dels llibres de no ficció més venuts a Catalunya. Quasi res!

La presentació del llibre, el 22 de setembre a la sala d'actes del Centre de Lectura va ser un acte massiu, amb desenes d’assistents drets i amb Baiges acompanyat de l'actual alcalde de Reus, Carles Pellicer, i el seu antecessor, Lluís Miquel Pérez. El blog va ser un verdader fenomen durant les eleccions municipals reusenques perquè va cobrir un buit evident: una publicació feta a Reus que informi i analitzi l’actualitat que genera la ciutat. La resposta de la societat civil reusenca va ser destacadíssima aquell vespre de dijous.

Llegit el llibre -m'ho he pres sense pressa- he de reconèixer que més enllà d'una crònica exhaustiva d'un procés electoral únic i irrepetible per les circumstàncies històriques que el van envoltar és un manual per endinsar-se en el Món de Reus. Té moments punyents, que trenquen amb aquesta imatge ensucrada que molts tenen de l’autor i a la qual ell mateix es refereix en algun moment. També mossega i no només fa massatges, com diria un popular crític televisiu. L’obra de Baiges és, en definitiva, un mapa de la societat política i civil reusenca, amb els seus personatges, les seves realacions, els escenaris, els moments, ideal per als qui acabin d’arribar a la capital del Baix Camp i vulguin aprofundir en aquest món tan especial com apassionant.

diumenge, d’octubre 16, 2011

Tarragona 2017: una oportunitat, una il·lusió

Tarragona ha estat designada aquest dissabte 16 d'octubre per acollir els Jocs del Mediterrani 2017 en la reunió del Comitè Olímpic a Mersin (Turquia). He viscut l’esdeveniment enganxat la ràdio: escoltant-la (la SER i Tarragona Ràdio) i fent-ne (Ona la Torre). I també al Twitter, amb el hastag #tgn2017. Ha estat un matí de dissabte especial, ple de sensacions i que també dóna lloc a reflexions. He detectat molta euforia, una alegria col·lectiva i també aquest sentiment tan del país de l’autoodi, l'enveja, dels agoreros que avisen del desastre d'uns jocs de tercera fila que ningú els vol.

I és clar que no estem davant d’uns Jocs Olímpics ni un Mundial de Futbol, però Tarragona i el Camp de Tarragona han aconseguit convertir-se durant quinze dies de l'estiu de 2017 en la capital esportiva de la Mediterrània, del Mare Nostrum, organitzant un certamen ideal per a ciutats mitjanes com la capital tarragonina. La feina de la candidatura és ara posar les bases perquè tot surti bé i convertir aquests jocs i les seves limitacions en una oportunitat per situar Tarragona al mapa i que quedi un pòsit d’infraestructures i de projecció després del 2017.

Al Camp de Tarragona li calia un èxit com aquest i un objectiu com el que és ara que aquests siguin els millors Jocs del Mediterrani de la història. El camí cap a la designació ha estat complicat, amb tocs d’èpica i no del tot perfecte. Si hi ha punts foscos s’han d’acabar d’aclarir, però el que cal ara és unitat per posar-se a fer feina i fer-la bé. La inversió econòmica és important -130 milions d euros- i pot semblar desaconsellable en temps de crisi, però la construcció de noves infraestructures i l'organització crearà llocs de treball. I potser el més important: pot generar una il·lusió col·lectiva, que en moments difícils com l’actual, és el que cal.

En la memòria tenim els Jocs Olímpics de Barcelona 92, que curiosament van ser designats 25 anys menys un dia abans que ha estat escollida Tarragona 2017. Capricis del destí. Barcelona va saber aprofitar aquells jocs. Esperem que Tarragona i el Camp de Tarragona també ho sàpiguen fer. Finalment, també com a torrenc també m'alegro de la designació tarragonina perquè Torredembarra també serem subseu el 2017, concretament de badminton i voleibol.

diumenge, d’octubre 09, 2011

Els diaris en paper s’estan morint?

Dimecres vam celebrar la 7a Canallesca, una trobada periòdica que fem periodistes del Camp de Tarragona amb un convidat del panorama comunicatiu del nostre país. Aquest cop el protagonista va ser en Vicent Partal. En la conferència prèvia al Col·legi de Periodistes l'inici de Partal va ser demolidor: “Els diaris en paper i la telvisió tal com la coneixem avui en dia han mort.” Frases semblants sentia fa quinze anys quan començava la carrera de Periodisme a l'Autònoma. Una dècada i mitja després els diaris continuen existint i fins i tot n'han aparegut de nous.

És una evidència que els grans diaris i també els locals no travessen el seu millor moment. Les vendes cauen i la contractació publicitària s'ha enfonsat. La caiguda d'ingressos ha provocat l’aprimament de les plantilles i la conseqüent pèrdua de qualitat dels productes. Sembla que el full de ruta de Vicent Partal s’està complint. Ho reforça el fet que les noves generacions no compren diaris. Em sento representant de la darrera generació de consumidor de diaris en paper. Sóc dels que disfruto passant les pàgines amb els dits fent un cafè. Però compro pocs diaris i entro molt als digitals.

Als nous mitjans digitals els està costant captar publicitat i sobreviuen gràcies a les subvencions i anuncis procedents de les administracions públiques. Cap a on anem doncs? Partal defensa que els nous mitjans digitals els han de fer viables els seu lector i Vilaweb ja ho està fent i ha captat més d’un miler de “col·laboradors”, que paguen un mínim de 60 euros a un màxim indeterminat, mitjançant diverses categories. El periodista valencià no creu en el pagament per accedir a webs o els continguts Premium. Creus en el mitjà, doncs paga. Estem davant d’un canvi de paradigma?

"No estem en una transició sinó en una revolució. Res serà com ara d’aquí a uns anys", deia dimecres Partal. "Pensa que els diaris en paper sempre els maten abans d’hora el qui viuen del digital. Els diaris tal com els coneixem potser s'acabaran, però no per ser substituïts per informació gratuïta a granel", em comentava pel twitter un excompany de facultat que ara treballa de maquetador en un diari barceloní. Quan va aparèxer la televisió, molts es van aventurar a enterrar la ràdio i ben entrat el segle XXI està més viva que mai. El panorama de la premsa del paper durant els propers anys està molt enfosquit i els diris s'han de reiventar. Avui el diari Ara il·lutrava totes les seves pàgines amb quadre de Joan Miró. És aquest el camí? Ho seguirem atents.

dijous, d’octubre 06, 2011

Pep Rovira: sota els pals, sota la banqueta

En aquest darrer número del Diari de la Torre , que ja està al carrer, hi he començat una nova secció. Feia uns mesos que meditava un canvi i m'he inventat 'Torrencades'. Cada mes intentaré aconstar-me a través d'un article a algun personatge de Torredembarra, de diferents àmbits, amb qui més o menys hi hagi tingut relació en algun moment de la meva vida. A través d'ell intentarem conèixer una feina, un lloc, un ambient, uns valors, coses que potser poca gent sap... Una nova aventura que em fa il·lusió i espero que us agradi.


Abans d’en Pep vaig conèixer la Mariona, la seva dona. M’ensenyava a nedar aquelles tardes d’estiu de finals dels vuitanta. Vinga a fer piscines, amb el suro i sense. Brassa, crawl, papallona o esquena. Vam ser molts els torrencs i torrenques que vam aprendre a nedar amb la Mariona a la piscina municipal de Torredembarra. En Pep, el seu marit, no el vaig conèixer personalment fins l’any 1997, tot i que abans n’havia sentit molt parlar d’ell, com l’entrenador d’aquell Roda de Barà dels anys vuitanta i principis dels noaranta, amb el radiofonista Luis del Olmo a la presidència, que va ascendir de la regional profunda fins a la Tercera Divisió, a tocar de la Segona B. Van quedar segons a la lligueta d’ascens. Tretze temporades ha estat en Pep Rovira al club rodenc. És el club de la seva vida. O potser no?

Josep Maria Rovira Torres, nascut el Dia dels Inocents de 1943 a Baix a Mar, el vaig tractar molt aquella temporada de 1997-1998, quan el Roda de Barà havia baixat a Primera Catalana i ell va acceptar el repte de tornar a entrenar un equip que ja no comptava amb el pressupost, ni de bon tros, de la primera etapa a l’entitat. Luis del Olmo feia unes quantes temporades que havia deixat la presidència. El president era llavors Lluís Marco, oncle de l’actor del mateix nom. El recordo aquelles fredes tardes d’hivern amb l’inseparable puro i la seva característica veu rogallosa. Deu venir de família. A la banqueta estava en Pep Rovira, afrontant una segona etapa al capdavant del Roda. Hi arribava després de pujar el seu estimat Europa a la Segona Divisió B i viure tres temporades difícils del club gracienc, les de l’exili als camps del Martinenc i l’Horta, mentre s’estava construint el un estadi, el Nou Sardenya. I és que l’Europa, fundat l’any 1907 i un dels clubs amb més història i mística de la capital del país, és l’altre equip de la vida d’en Pep: hi ha jugat i hi ha entrenat.

Diu la dita popular que segones parts mai van ser bones. Quanta raó! Aquella temporada va ser molt dura pel Roda de Barà i també per en Pep Rovira amb un pressupost gens esplèndid comparats amb altres de la Primera Catalana. Recordo molta lluita, bon joc i resultats menys positius, fitxatges en el mercat d’hivern, i l’amarg sabor del descens a Regional Preferent, a última hora. Però en Pep va aguantar tota la temporada, fins el darrer partit. No el van destituir. Hauria estat una gran injusticia. Recordo molts finals de partit, col·locant-li la gravadora a peu de camp i lamentant aquella punta de mala sort que havia fet escapar algun punt que al final es va notar en excés.

Amb en Pep Rovira vaig mantenir-hi el contacte i és que és d’aquelles persones que ve de gust saludar pel carrer. Ell va afrontar nous reptes professionals, en equips com el Vilanova o el Salou i també el Torredembarra, que després d’unes quantes temporades a Regional Preferent havia baixat a Primera Regional. Tampoc no era una època de vaques grasses al club torrenc, però en Pep va mantenir la categoria durant el parell de campanyes que hi va ser. Recordo que va usar alguns mètodes llavors força comentats, com portar tots els jugadors al cinema a veure una pel•lícula. I funcionava. Després de l’aventura torrenca va anar al Catllar, pujant-lo a Preferent i quedant a un gol de l’acens a Primera Catalana. Vuit temporades, entre entrenador i secretari tècnic, va estar el de Baix a Mar al Catllar, on va decidir posar punt i final a la seva carrera com a tècnic.

Fins ara he parlat només d’una de les facetes futbolístiques d’en Pep Rovira, la d’entrenador. Però abans de les banquetes, en Pep va tenir una llarga carrera com a porter de diferents equips. Els seus inicis van ser al juvenil del Nàstic de Tarragona, on hi va arribar amb 14 anys, i al cap d’uns mesos l’Espanyol ja es va fixar en ell i el va incorporar al seu equip juvenil. En aquells anys va jugar amb la selecció catalana juvenil. Després va passar a l’equip amater de l’Espanyol, que el va cedir al Vic, de Tercera Divisió. Va tornar, fruit d’una nova cessió, al Nàstic i amb el conjunt grana va quedar a un sol gol de l’ascens a Segona Divisió, perdent contra l’Hospitalet en el partit decisiu. La temporada següent va ser cedit precisament a aquest equip barceloní, on va jugar a Segona Divisió.

Com tots els joves de l'època a en Pep li va tocar fer la mili, a les Illes Balears. I va fitxar pel Mallorca. Era la temporada 1965-1966. A l’equip illenc va debutar a Primera Divisió, a més de participar en diversos partits amistosos, inclosa una gira per Nigèria. Sabadell, Llevant i Badalona també van comptar amb els seus serveis, fins que la temporada 1970-1971 es va incorporar a l’Europa i va quedar-se al club del barri de Gràcia fins la campanya 1979-1980. Un total de 10 temporades i 319 partits oficials de lliga. En Pep Rovira és el tercer jugador amb més partits jugats amb l’Europa al campionat de lliga. Es va retirar el juny del 1980. Les xifres del porter torrenc en el club europeïsta són de vertígen.

L'empremta d'en Pep Rovira al club gracienc encara perdura ara en forma de penya, concretament el Grup Europeïsta Pep Rovira, fundada el 1980 i que actualment, amb una cinquantena de membres, encara es reuneix per debatre sobre el club i organitza desplaçaments de l'Europa fora de casa. Si un dia aneu al Nou Sardenya, l’estadi de l'Europa, sempre podreu dir que sou del mateix poble que un dels mites de la seva història centenària.

diumenge, d’octubre 02, 2011

I el Codi Penal?

Estem inmersos en plena campanya electoral de les eleccions generals del 20 de novembre. Estem sentint les primeres propostes concretes dels partits que concorren als comicis. Tinc l’orella en atenta a veure si finalment sento alguns dels candidats proposa una reforma a fons del Codi Penal. Actualment Catalunya i l'Estat espanyol estan a les guies tant de les grans xarxes de criminals internacionals com dels personatges que volen fer de la delinqüència el seu modus vivendi i hi deu posar: “Veniu a l’Estat espanyol que podeu delinquir, entrareu per una porta de la comissaria i en sortireu per una altra”.

Aquesta setmana hem conegut nouacasos d’ocupacions il·legals d’habitatges, tant de propietaris privats com de les administracions públiques i en què els ocupes s’hi queden perquè els empara l’edicifi legislatiu actual. Un altre tema per pensar-hi. Però en quin país vivim? Els cossos policials expressen la seva impotència davant d'aquestes situacions i els propietaris clamen contra aquesta impunitat. Mentre, aquests ocupes organitzats coneixen aquesta situació legal vergonyosa i se n¡aprofiten rient-se a la cara dels propietaris i dels representants de l’Estat. La justicia és lenta, lentíssima. Mentrestant, aquests personatges van fent i les victimes corren el risc de passar a ser culpables.

Com diu aquella vella frase, aquest país és un “cachondeo”. I no sento que els qui es presentin a les eleccions tinguin massa intenció de solucionar-ho. Hem vist governar dretes i esquerres els darrers anys i tot continua igual. Cal un enduriment de les lleis per protegir els qui volem fer les coses bé i perquè pintes, delinqüents i criminals sapiguen que qui la fa la paga. I sinó hi ha prou presons se’n fan més. Seran diners ben invertits. Mentre aquesta situació no canviï, el nostre país continuarà sent un focus d’atracció de le crem de le crem de la delinqüència europea i un terreny adobat per personatges que saben que es poden saltar les normes més elementals de la convivència i no els passarà res.