dimecres, de maig 29, 2019

El tren de Pau Ricomà


En la vida -i en la vida política també- hi ha un moment que passa un tren. Hi puges o no hi puges, però difícilment en torna a passar un altre. L’alcaldable d’Esquerra Republicana a Tarragona, Pau Ricomà, es troba en aquest moment. Amb els resultats de les eleccions del 26-M s’ha situat a uns centenars de vots de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros i amb els mateixos regidors, set. Ricomà té l’oportunitat de convertir-se en el primer alcalde republicà de Tarragona de l’actual democràcia.  Ho pot aconseguir pel camí més fàcil, que és un pacte amb Ballesteros i repartir-se dos anys l’anys l’alcaldia amb l’actual batlle socialista, que ja ha dit que serà generós -per mantenir-se en el càrrec sigui com sigui-. Ricomà ha descartat, però, aquesta opció, mantenint la coherència amb el que ha dit en campanya. i molts cops això no passa i s’imposa allò de “dónde dije digo...”.

I l’altra camí és el difícil, el d’una complicada quadratura del cercle. Una obra d’enginyeria política: aconseguir els vots a favor de Junts per Tarragona, la CUP i els Comuns al mateix temps. Difícilment podran justificar Dídac Nadal i Laia Estrada haver mantingut Ballesteros en el càrrec. Un altre tema és compartir govern. I els Comuns? Aquests dies estan assimilant l’èxit electoral d’haver obtingut dos regidors, però a mesura que s’acosti el 15 de juny, data en què s’haurà d’escollir el nou alcalde,els Comuns hauran de mullar-se i decidir si aposten per un canvi històric a la ciutat o allargar uns anys més l’etapa Ballesteros. La porta de tren de Ricomà l’obriran (o la tancaran) Carla Aguilar-Cunill i Hernán Pinedo.

Ricomà farà tot el possible perquè aquesta porta s’obri. És l’oportunitat de la seva vida. I no hi té res a perdre, perquè ser alcalde de la seva ciutat és l’única i darrera aspiració de la seva vida política. Però Ballesteros, que té en joc la seva supervivència política, jugarà totes les cartes i trumfos que tingui i, si convé, situarà Tarragona enmig del tauler polític català, on comuns i socialistes tenen altres interessos comuns –i valgui la redundància-. I un altre tauler de joc és la Diputació, on JxCAT i el PSC podrien pactar en detriment dels republicans. I Ballesteros en té prou que una de les tres forces que necessita ERC no voti Ricomà per ser automàticament reelegit com a cap de llista més votat. Tenim davant nostre dues setmanes apassionants, un House of Cards a la tarragonina.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dimarts, de maig 28, 2019

Els perquès del terratrèmol torrenc


Que ha passat aquest 26 de maig a Torredembarra? Per què Esquerra Republicana ha obtingut una inesperada majoria absoluta? Perquè un dels plens més fragmentats del país estarà format només a partir del 15 de juny per quatre grups municipals? Les causes de fenòmens polítics com aquests són diverses. Una primera dada important és la participació en els comicis torrencs, que ha pujat més de 7 punts i ha elevat la barrera del 5%. El cost del primer regidor s’ha situat per damunt dels 340 vots. Això  afavoreix les forces més votades i permet amb poc més d’un 36% dels vots emesos obtenir una majoria absoluta.

Amb una alta participació es creen les condicions perquè obtenir una majoria absoluta sigui més fàcil, però has de sumar molts vots per obtenir-la i Esquerra ho ha aconseguit, després de quatre anys liderant un govern des de l’alcaldia. I completant quatre anys sense cap gran crisi entre socis. Cal tenir en compte que des del segle passat -concretament el convergent Santiago Segalà el 1999- cap alcalde de Torredembarra havia completat un mandat municipal. I Eduard Rovira ho ha aconseguit amb el PSC i Alternativa Baix Gaià com aliats. I la ciutadania ho ha valorat.

Obra de govern aquests quatre anys? Molta de micro i poca de macro. No ha estat un mandat de grans projectes, sinó de redreçar Torredembarra després del sotrac de l’esclat del cas Masagué. I aquí arribem a una de les claus del resultat estratosfèric d’Esquerra. Cinc anys després, el trauma d’aquells dies de vergonya i desconcert ha aflorat i la ciutadania ha buscat l’antítesi d’aquell alcalde que va sortir a totes les portades de diari i noticiaris de ràdio i televisió. La discreció d’Eduard Rovira ha estat posada en valor.

I no podem oblidar un altre ingredient essencial en aquesta a majoria absoluta i és la fortalesa com a marca electoral d’Esquerra Republicana, en ascens a tot el país. En vam tenir la primera mostra en les eleccions generals del 28-A superant la barrera dels 2.000 vots, però en els comicis locals, ERC ha fregat els 2.500 sufragis, més del doble que els 1.100 obtinguts fa quatre anys. Votants que no estan tan implicats en la vida política torrenca i que amb prou feines coneixen el nom de l’alcalde han optat per posar dins l’urna el sobre blanc amb les sigles d’Esquerra.

La majoria absoluta d’Esquerra no ens ha d’impedir analitzar alguns detalls interessants dels resultats de la resta de forces polítiques. El PSC ha guanyat la seva batalla particular amb Ciutadans i l’ha superat en 300 vots i un regidor. Vale Pino ha derrotat Toni Cruz, que ha obtingut un resultat molt discret si tenim en compte les ambicioses expectatives que tenien. L’altra formació que ha assolit representació ha estat Junts per Torredembarra, amb una única acta, la d’Anna Magrinyà. Ha tret gairebé els mateixos vots que fa quatre anys, consolidant-se el sorpasso  d’ERC a CiU.

I on caldrà molta autocrítica és a l’espai de l’esquerra radical i transformadora, que han rebut una bona lliçó de com funciona la Llei d’Hondt. La divisió de candidatures i la incapacitat de teixir coalicions a causa dels personalismes -alguns cops disfressats de desacords programàtics- els ha portat a quedar fora del ple. En el cas de la CUP, per una vintena de vots, però una altra formació com l’Alternativa Baix Gaià, membre del govern municipal i que s’havia mantingut tres mandats amb dos regidors, ha perdut més de dos terços dels seus vots i ha quedat com la força menys votada. En Comú i Podem han anat també per separat i sumats haurien obtingut un regidor. I l’aventura de Guanyem Torredembarra també ha acabat amb un nombre insuficient de vots per ser al ple. El mateix li ha passat, en l’altra banda de l’espectre polític, al PP, que no tindrà representació per primer cop des dels anys 80.

A partir del 15 de juny Torredembarra viurà una situació política inèdita des del període 1987-1991 quan Celestí Salort i el GIT van disposar de majoria absoluta. És una oportunitat i una responsabilitat que Esquerra ha de saber administrar molt bé i que serà molt difícil de mantenir per als republicans en les properes eleccions. I per què no es pot ampliar aquesta majoria absoluta amb un acord amb els seus actuals socis de govern, els socialistes, reforçats també després del 26-M? A Torredembarra li aniria bé un govern fort, de 13 regidors, per afrontar els reptes de futur que té sobre la taula i que s’han convertit en inajornables.

diumenge, de maig 05, 2019

Esquerra i el PP fan història a Tarragona


Els resultats electorals de les eleccions espanyoles celebrades diumenge tenen moltes lectures i una és en clau tarragonina. La nostra circumscripció reparteix sis escons i han tornat a quedar molt repartits. Però no tant com fa tres anys. Esquerra Republicana ha obtingut dos escons -Jordi Salvador i Norma Pujol- i ha guanyat les eleccions al Congrés espanyol per primer cop des de la Segona República, imposant-se en la gran majoria de municipis. Aquesta victòria històrica republicana esmicola aquell mantra tan repetit darrerament de Tabàrnia i és que les forces independentistes han obtingut la meitat dels escons en joc a la circumscripció tarragonina.

El sondejos han tornat a fallar i els socialistes només han aconseguit un escó, per a l’incombustible Joan Ruiz. Tot i guanyar a Tarragona ciutat i altres de les grans ciutats, no n’han tingut prou per aturar l’onada de vot republicà. Tres forces més han aconseguit un representant per Tarragona, separades només per centenars de vots. Ciutadans ha quedat tercer, millorant lleugerament el resultat de fa tres anys, i ha superat per poc a JuntsxCatalunya, que ha tornat a deixar enrere les enquestes negatives i només ha baixat unes dècimes respecte CDC en la darrera convocatòria. En Comú Podem s’ha quedat amb el darrer escó tarragoní, amb un cert regust amarg, ja que de primera força el 2016 han caigut a la cinquena. Ismael Cortés estarà al Congrés, però els ecosocialistes perden gairebé deu punts respecte fa només tres anys.

El PP ha fracassat rotundament -aquí les enquestes l’han encertat- i Jordi Roca queda fora del Congrés, on només hi haurà una representant per Catalunya -que no és catalana-, Cayetana Álvarez de Toledo. Paradoxalment Roca haurà de lluitar ara per ser regidor al Catllar, on en serà cap de llista el proper 26-M, una població on per cert els populars han tret 23 vots menys que VOX. Aquesta situació es repeteix en altres poblacions de la circumscripció tarragonina, on el PP només ha superat l’ultradeta per un miler de vots.

Sense gairebé temps per analitzar  a fons els resultats, ara toca afrontar unes noves eleccions,les municipals, que es convertiran en una mena  de segona volta en què aquests partits poden aprofitar l’onada del 28-A per reforçar el seu poder local o almenys evitar  perdre representació, aquest cop en els ajuntaments tarragonins. En quatre setmanes ho sabrem tot plegat.

Publicat al setmanari NotíciesTGN