dimecres, d’agost 29, 2012

No és una serp d’estiu



Obrim el meló de la zona verda enmig de l’estiu i per Santa Tecla el tema ja estarà mort. Això és el que devien pensar des del govern de Tarragona quan van anunciar el juliol passat que volen pintar tota la ciutat de colors i que abans de final d’any tothom pagarà si vol aparcar al carrer al centre –i no tan centre- de la ciutat. Calculaven que la gent es queixaria perquè quan els toquen la butxaca sempre ho fan, però la tempesta escamparia aviat i podrien comptar amb uns quants centenars més de milers d’euros a les arques municipals.

Han errat en els càlculs. Del tot. Han tocat el moll de l’òs i el que pensaven que seria una serp d’estiu s’ha convertit en el principal problema de Ballesteros i un conflicte que pot allargar-se tot el mandat i li està fent perdre popularitat a passes gegantines. La lluna de mel entre l’alcalde i la ciutadania s’ha acabat. La regidora de Mobilitat, Begoña Floria, ha intentat acaparar tota l’atenció sobre el tema, exercint d’escudera fidel, que para els cops amb l’escut i contraataca amb fermesa merkeliana. Però l’alcalde és l’alcalde i Ballesteros ja no és el del 2007, el que eliminava 500 zones blaves complint una promesa electoral, sinó el que es treu del barret un nou maldecap pels soferts tarragonins i tarragonines. I, de retruc, per a molts habitants dels municipis del voltant que hi venen a treballar també.

La ciutadania pot arribar a tolerar als seus polítics errors i decisions complicades, fins i tot traumàtiques, però l’engany és difícil d’empassar. El que ha fet el govern municipal ha estat inventar-se un problema on no existia -l’aparcament a la ciutat- amb l’objectiu de recaptar més diners em una mena de nou impost indirecte. Diuen que altres ciutats ja ho fan i parlen, per exemple, de Sant Sebastià. Comparar en aquests moments Tarragona amb la capital guipuscoana és, si més no, una gosadia. Si ens volem comparar amb Sant Sebastià no comencem per l’aparcament. Hi ha moltes coses abans.

L’únic que han aconseguit Ballesteros, Floria i companyia ha estat fer aflorar el tarragoní emprenyat. El que li han augmentat l’IBI i la taxa d’escombraries, veu la ciutat bruta i estancada i ara el volen enredar fent-lo pagar per aparcar en certs carrers allunyats de les artèries comercials on fins ara ho feia gratis. Les zones verdes desertes i la resposta contundent de la ciutadania aplegant-se en plataformes i fent accions reivindicatives haurien de fer reflexionar a més d’un. Recomano als regidors tarragonins dosis importants d’empatia, cosa difícil quan estan tancats en una bombolla per damunt de la ciutadania. I que recordin que rectificar és de savis.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

divendres, d’agost 24, 2012

Rafel Hernández: el polític que no volia ser polític




Viure la Guerra Civil sent un nen ha de marcar-te profundament. Veure com la teva vida normal s’interromp de cop i els bombardejos, la gana i, en definitiva, la por, passen a ser la teva rutina diària ha de deixar per força seqüeles durant tota la teva existència, per llarga que sigui. És el cas d’en Rafel Hernández Sagarra, que aquest passat mes d’abril va complir 87 anys. Fill d’un funcionari d’Hisenda, militant socialista, que en temps de la Dictadura de Primo de Rivera ja va viure un trasllat laboral forçós i després de la victòria franquista va haver d’exiliar-se a França, en Rafel és un exemple del que ha patit el nostre país durant el segle XX.

Nascut a Barcelona el 1925, per motius laborals del seu pare, en Rafel va arribar a Tarragona el 1931, després que el seu pare fos rehabilitat i la família es pogués reagrupar. La família era castellanoparlant i, a la capital tarragonina, el petit Rafel va aprendre el català i va seguir els estudis, interromputs per la guerra quan havia de cursar primer de Batxillerat. La seva relació amb Torredembarra comença els anys trenta, quan la seva germana gran, la Maria Antònia –que dóna nom a la biblioteca pública torrenca-, va guanyar la plaça de mestra al municipi. Però va arribar la guerra i també nous trasllats laborals del pare. En Rafel va viure bombardeig de Lleida, del qual en guarda un record intens, de l’horror viscut. En acabar la guerra, amb el pare a l’exili i els germans mitjans guanyant-se la vida com podien, en Rafel i la seva mare es van traslladar a viure amb la germana gran a Torredembarra. Allí va començar a treballar d’aprenent de fuster a Cal Gual.

El servei militar el va fer a Barcelona i els contactes que hi va fer li van permetre entrar a treballar com a auxiliar administratiu en unes oficines dependents del Ministeri de l’Aire. Allí va conèixer la corrupció generalitzada a les estructures del règim franquista. El sou el complementava amb feines com a comptable a les tardes. El 1949 va prendre una decisió que li va canviar la vida: presentar-se a unes oposicions per treballar a la Caixa, llavors Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares. Setanta places per 700 aspirants. No hi confiava molt, però les proves li van anar bé i amb el lloc 23 va entrar a treballar a la central de l’entitat a la capital catalana.

La feina era poc motivant, molt rutinària i va demanar un lloc de treball més “interessant”. Després d’un temps com a suplent de sucursal, que li va permetre viatjar pel país, el 1953 li van encarregar muntar l’oficina de Torredembarra, on va estar com a interventor a les ordres del senyor Duran, fins que amb la seva jubilació va assumir la direcció. La primera ubicació de l’oficina va ser al carrer Muralla, inaugurada el 1955, i al cap d’uns anys, el 1961, es va traslladar al Passeig de la Sort després d’unes negociacions que van incloure l’obertura d’un nou carrer –que va agafar el nom del fundador de la Caixa, Francesc Moragas- i la construcció d’una biblioteca. Una difícil negociació que ell va pilotar amb èxit.

A Torredembarra es va integrar a la vida associativa. Primer fent teatre i després com a membre actiu de diverses associacions. Va participar en la fundació d’entitats com el Centre d’Iniciatives i Turisme i el Club Marítim. Els lligams amb la vila encara els va estrènyer més en casar-se amb la Pepita Páez el 1951, amb qui ha tingut quatre fills.

Es va jubilar el 1985 i dos anys després ja el van temptar diversos partits per anar a les llistes de les eleccions municipals, però recordava molt bé la promesa al seu pare de no posar-se en política. Quatre anys després van tornar els cants de sirena polítics i va acceptar encapçalar la candidatura d’Esquerra Republicana, que lligava amb els seus ideals, però sempre deixant clar que no es trauria el carnet de militant i d’aquesta manera encaixar d’alguna manera la decisió amb la promesa al seu pare. Va obtenir l’acta de regidor i es va incorporar al nou govern encapçalat pel convergent Santiago Segalà com a primer tinent d’alcalde i responsable de Cultura, Festes i Joventut. Està orgullós de la feina feta aquells anys i en destaca sobretot l’empenta als joves per recuperar el Seguici Festiu, que llavors vivia hores molt baixes, o la dignificació de la celebració de la Diada Nacional. També la construcció del Casal Municipal i la creació del Cartell de Premis i la revista La Sínia.

Les divergències amb la direcció local republicana no van tardar a sorgir i el 1995 no va repetir com a candidat, però va trobar la manera de seguir tota aquesta tasca com a director del Patronat Municipal de Cultura. El 1999 va tornar a estar en una candidatura, aquest cop la de Convergència i Unió, acceptant l’oferta de Segalà d’ocupar-hi el cinquè lloc. Es va fer càrrec d’una regidoria de nova creació, Relacions Ciutadanes, una finestra oberta a les entitats i a tothom del municipi.

La seva retirada de la política va arribar el 2003 i des de llavors s’ha dedicat a llegir molt -una de les seves passions- i a escriure els editorials de la publicació local El Mònic, que ell va contribuir a crear fa onze anys. Segueix molt d’aprop l’actualitat política i està convençut que la independència de Catalunya arribarà, tot i que confia poc en veure-la per un tema bàsicament biològic.

Publicat al número d'agost del Diari de la Torre  

dijous, d’agost 23, 2012

El meu primer pregó: la Diada dels Munts



Aquest divendres 17 d’agost vaig tenir l’honor de ser pregoner de la Diada dels Munts, una proposta que em va fer el president de l’Associació de Propietaris dels Munts, en Josep Maria Espina, i vaig acceptar sense pensar-ho massa. Que podia explicar jo dels Munts, un torrenc com sóc de dalt del poble? Doncs al final, després d’enfrontar-me al temut full en blanc, van sortir moltes coses. Experiències personals, història del barri, canvis que ha viscut, una mica de canya als polítics i també... ciència ficció.




Aquí dalt us deixo un arxiu sonor amb dos parts diferents: el pregó pròpiament dit i una mena de “Així es va fer” en forma d’entrevista de la Sònia Ferrer, d’Ona la Torre. És el testimoni d’una experiència interessant i d’un exercici d’introspecció que em va portar a aquelles tardes i nits dels vuitanta i els noranta. Ai nostàlgia, nostàlgia… Però també una mirada al futur, amb optimisme, somiant una mica. Bé, l’alcalde va dir que havia estat una mica premonitori. Tan de bo!

dissabte, d’agost 18, 2012

Manen les teles!



Aquesta setmana hem sabut que no podrem veure jugar el Barça ni el Madrid en obert a la televisió. En resum, que per veure els dos millors equips de la Lliga Espanyola de futbol haurem de passar per caixa o anar a veure els partits en un local públic. Els temps canvien. El futbol cada cop té menys d’esport i més de negoci i els operadors televisius han vist en l’esport rei la manera de fer diners.

Que podrem veure en obert? La morralla i a una hora ben intempestiva. S’ha acabat el futbol per TV3 i la resta de televisions autonòmiques el dissabte al vespre i ara serà a La Sexta el dilluns… a les 23 hores! Un horari que demostra quin és el nivell de productivitat del país. Anar a dormir passada la una un dia feiner si ets aficionat al futbol. O molt aficionat. Jo mateix no crec que en vegi cap d’aquests partits.

La temporada passada ja vam tenir els primers símptomes d’aquest canvi de model del futbol la televisió, amb partits a les dotze del migdia i les quatre de la tarda o la possibilitat en un futur proper que es jugui la Supercopa d’Espanya a la Xina. Cada vegada hi ha menys afluència als terrenys de joc i tinc els meus dubtes que més enllà dels partits de Lliga dels grans equips i de la Lliga de Campions hi hagi molt de negoci en el futbol televisat.

Manen les televisions. Ho hem vist aquest cap de setmana a Torredembarra amb l’Euro Beach Soccer League. Els partits són en hores tan intempestives com les dues de la tarda, quan el sol cau a plom. Esport? Espectacle? Negoci!

dissabte, d’agost 11, 2012

La nostra Berta Castells triomfa a Londres 2012


Torredembarra viu una manera diferent els Jocs Olímpics des de l’any 2000 des que conciutadans seus participen en la cita esportiva més important del món. Fa dotze anys, a Sydney 2000 va ser el corredor de migfons Yousef El Nasri qui va participar als 5.000 metres i va obtenir el 18è lloc. Des d’Atenes 2004 Berta Castells és la “representant torrenca” i ho fa a la prova de llançament de martell. Plusmarquista espanyola des de fa ja una colla d’anys, Castells no ha pogut passar en cap de les seves tres participacions olímpiques a la final però ha portat el nom de Torredembarra pel món i ha fet vibrar els seus conciutadans i conciutadanes i als aficionals a l'atletisme.

I això la ciutadania de Torredembarra i ho valora i exhibeix amb orgull tenir una atleta del municipi a Atenes 2004, Beijing 2008 i Londres 2012. En aquesta darrera edició, les xarxes socials han multiplicat el ressò de la participació de la Berta Castells a la fase de qualificació de la prova olímpica de llançament de martell. El Facebook i el Twitter van bullir dimecres i els hashtags #animsBerta i #BertaCastells. El segon va ser trending topic a l’Estat Espanyol, sent la quarta etiqueta més usada en alguns moments de dimecres passat pel matí.

Baix Gaià Diari ha fet un seguiment molt intens de l’aventura londinenca de la Berta Castells, sobretot gràcies a ella, que ens ha escrit el Diari dels Jocs. Hem conegut en primera persona com vivia la cita olímpica la llançadora torrenca i els lectors i lectores del mitjà de referència del Baix Gaià han respost amb un gran nombre de visites a les notícies que parlaven de la Berta Castells. Esperem que aquests no siguin els últims jocs olímpics en què participa la Berta i que la poguem veure a Río de Janeiro 2016. Ella mateixa no ho ha descartat en aquesta entrevista. #animsBerta

dimarts, d’agost 07, 2012

Parlant de xarxes socials a Ona la Torre



Aquest estiu estic col·laborant amb Ona la Torre, com he fet des de la seva creació el maig de 2007. Dirigeixo una secció dedicada a les xarxes socials inclosa en el magazine de tarda de l'emissora torrenca, l'Ona d'Estiu. L'espai es diu Enxarxa't i cada dimeces a les 18:30 hores analitzem una xarxa social diferent. Vam començar pel Facebook i vam continuar amb el Twitter, Youtube, Linkedin i la setmana passada Instagram. Aquest dimecres toca Foursquare.

Cada programa comptem amb un convidat. Per l'Enxarxa't han passat Joel Navas, Gerard Recasens, Guillem Bargalló, Ivet Boltà i Francesc Mercadé. En aquest post us deixo els podcasts dels cinc programes que hem fet fins ara (només cal que clickeu a sobre de cada programa i el podreu escoltar directament). També podeu passar per la pàgina de Facebook de l'Enxarxa't. Per cert, molt còmoda aquesta aplicació-xarxa social que és Ivoox.com si voleu penjar audios i compartur-los per les xarxes socials.