dimarts, de desembre 30, 2014

Trilogia del Baztán acabada: un petit buit interior

Quan acabes de llegir una trilogia, queda un buit dins teu. Ja m’ha passat diversos cops. Al llarg de tres llibres i gairebé dos anys, he  anat entrant en el món que ha creat Dolores Redondo a la Trilogia del Baztan. M’ha seduït el paisatge del Batzán i ja tinc com a deures per més aviat que tard visitar aquesta vall navarresa. M’ha atrapat la trama, tan original com tenebrosa. M’ha atret el món màgic de tradicions ancestrals del Pirineu navarrès. M’ha interessat el món matriarcal que ha teixit l’autora i que és un reflex de la societat d’aquests racons de la Península Ibèrica.

El guardián invisible, Legado en los huesos y Ofrenda a la tormenta formen una de les propostes més originals de la novel·la negra no només espanyola sinó també europea. I ho demostra la quantitat de traduccions i la venda dels drets cinematogràfics a NadCon, una jointventure de Peter Nadermann, productor cinematográficc que va estar involucrat en les adaptacions de la trilogía Millennium de StiegLarsson i de las novel·les de Henning Mankell. Segur que en sortirà un bon producte, però us recomano no fer allò tan estès de “m’espero a la pel·lícula.”

 Llegiu i imagineu-vos com és la vostra inspectora Amaia Salazar; les seves germanes Flora i Ros; la seva tieta Engrasi, el seu marit, James;  o els seus col·legues de la comissaria. Dibuixeu al vostre cervell els paisatges meravellosos del Baztán, amb aquell fred i aquella boira que també són personatges principals de la trama.  Endinseu-vos en les llegendes ancestrals del Pirineu navarrès i en el mal i la perversió humana que s’escampa per les pàgines de la trilogia.

Personalment he gaudit molt de les tres novel·les, amb una lectura pausada i allargada en el temps, tot i que aquestes festes nadalenques m’han servit per accelerar el ritme i enllestir-la. El final és molt cinematogràfic i costa aturar-ne la lectura. L’autora no ha descartat que en un futur els personatges de  la Trilogia del Baztán afrontin noves històries, però ara Dolores Redondo està centrada en nous projectes que, almenys un servidor, els esperarà amb ganes de llegir-los.

divendres, de desembre 19, 2014

Badó Cañellas, amb els castells a l’ADN

En Badó Cañellas ha mamat castells des que va néixer. El seu pare era de la Colla Nova de Sant Magí de Tarragona i, amb els Nens del Vendrell, havia estat un dels segons de l’històric quatre de vuit que van descarregar a la Torre. El seu germà gran també és casteller. I el seu nebot. Cañellas és dels cognoms que pesen als Noisde la Torre. El seu pare, Salvador Cañellas Lluís, en va ser un dels fundadors l’any 1975 i el primer cap de colla, durant sis mesos. Ell tenia nou anys llavors i ja estava massa crescut per ser enxaneta o acotxador i no tenia bones qualitats per estar a dosos. Però si que pujava en alguns pilars. En la colla de la camisa blau cel, en Salvador Cañellas Curto ho ha estat tot. Tot menys president. Diu que no ho serà mai, perquè afirma no té les qualitats per desenvolupar aquest càrrec.

Des d’aquest any en Badó és el cap de colla dels Nois de la Torre. És la seva segona etapa en aquest càrrec. Ja ho va ser l’any 1996, després d’una mena de revolució enmig de la travessa del desert d’aquells anys. Ho va ser un any i mig en una situació d’emergència. Ara, tot és molt diferent. Els del Carrer Carnisseria viuen des de fa mitja dècada un moment dolç, tot i algunes dificultats que semblen inevitables. Amb en Joan Maria Busquets, president de la colla, formen un bon tàndem i volen aportar la seva experiència perquè gent jove que ara està a la junta pugui afrontar ben aviat les màximes responsabilitats.

En Badó ha tingut algun càrrec a la Colla dels Nois de la Torre des que tenia divuit anys. Ha estat cap de colla dos cops, però també cap de canalla, vicepresident, segon i tercer cap de colla... Ha viscut l’època en què la colla torrenca rivalitzava amb la Vella de Valls per carregar el pilar de sis i la llarga travessa del desert després de la malaguanyada mort del l’enxaneta David Sánchez l’any 1983 i que va estar a punt de fer desaparèixer l’entitat. També ha pogut viure el renaixement de la colla a partir de finals de la dècada passada, amb la incorporació de molts nous castellers i fites importants com el tercer lloc al Concurs7 de 2013.

Cañellas destaca que la majoria de la junta té actualment una mitjana d’edat molt baixa, entre els disset i vint-i-cinc anys i que això assegura un bon futur a la colla. Quines són les raons d’aquest bon moment dels Nois? Assenyala diversos factors, com la declaració dels Castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, però sobretot l’obertura de la colla al poble , a la Festa Major i a les seves entitats. Molts castellers i castelleres torrencs compatibilitzen la colla amb la pertinença a algun dels grups dels balls populars. Abans estaven molt més tancats en si mateixos. Això ha canviat.

També la ràdio ha ajudat a popularitzar els castells. La Torre de set està entre els programes degans i és un referent a Ona la Torre. Cada setmana es parla de castells, també es retransmeten les principals diades castelleres i en la commemoració dels cinc anys de l’emissora, La Torre de set va fer un programa especial de dotze hores. En Badó va ser el primer conductor del programa, però, des de que va assumir el càrrec de cap de colla, ha deixat la batuta de l’espai a Gerard Recasens i Pau Ruiz. Però continua col·laborant amb el programa.

No és l’única aparició que fa a la l’emissora torrenca, ja que acumula ja 140 programes presentat “D’un temps, d’un país”, un espai que vol donar a conèixer la riquesa cultural, esportiva o d’oficis de la Torre. Darrerament s’ha obert a tot el Baix Gaià. En Badó se sent molt torrenc, “torrero” que diu ell, i vol seguir fent lluir aquest patrimoni torrenc. És coneixedor de moltes històries i anècdotes torrenques i durant un temps va publicar una secció la Diari de la Torre donant-les a conèixer.
Reconeix que els Nois de la Torre li ha absorbit moltes hores del seu lleure i que no ha participat en altres entitats, amb algunes excepcions. A mitjan dels noranta va portar el Gegant Joan, però aquesta etapa de geganter va durar poc, ja que va haver d’assumir el càrrec de cap de colla per primer cop i no va poder compatibilitzar les dues coses.

En Badó mira el futur dels Nois de la Torre amb optimisme, sobretot pel gran nombre de gent jove que hi ha i la renovació que ha experimentat la colla. Veu una gran passió entre aquesta nova fornada de castellers, que fora de temporada s’integren a les colles universitàries com els Arreplegats, els Ganàpies o els Pataquers o s’impliquen en el Taller de castells que han engegat aquesta temporada als Nois de la Torre. En Badó mai serà president de la colla torrenca, però en seguirà formant part i impulsant-la. Ara ja està pensant en el quarantè aniversari de la colla, que se celebra aquest proper 2015.        

Publicat al número de desembre del Diari de la Torre

dijous, de novembre 27, 2014

Maria Dolores García: l’aventura d’escriure

Guanyar diners amb el que t’agrada fer. Aquest és un dels somnis de molts dels que ara esteu llegint aquest article. Doncs la protagonista d’aquesta Torrencada ho ha aconseguit. La María Dolores García ja ha publicat dues novel·les i més de mitja dotzena de relats. I també ha guanyat diversos premis. Des de fa nou anys viu a Clarà. Com ella mateixa explica, l’amor la va portar a Torredembarra i és aquí on ha estat mare i ha desenvolupat la seva carrera literària.

Maria Dolores García Pastor, nascuda a Badalona l’any 1970, ha viscut en diversos municipis de l’àrea metropolitana barcelonina, abans de venir a parar a la Torre fa gairebé una dècada. Era d’aquelles nenes que li agradava escriure. Primer, en el seu diari personal, i després es va atrevir amb els relats. L’afició per l’escriptura la va portar a estudiar Periodisme, a la Universitat Autònoma de Barcelona, conscient, però, que la seva timidesa no lligava massa amb els micròfons i les rodes de premsa. Abans d’acabar la carrera ja estava treballant en una redacció. Ha passat per una colla de mitjans, entre els quals Onda Cero, Radio Intereconomía, i també per agències de comunicació, productores... alternant contractes i èpoques de freelance. Una trajectòria compartida per molts professionals de la comunicació de la seva generació.

Mentre treballava de periodista, dins seu continuava l’objectiu de dedicar-se a la literatura. El 2003 va passar una temporada molt difícil, una petita depressió, que la va portar a replantejar-se moltes coses i dedicar-se el que realment volia: escriure. I a començaments de 2005 va acabar la seva primera novel·la, després de sis mesos de feina intensa . I es va presentar al Premi Planeta. Ara reconeix la innocència de la seva candidatura a aquest guardó. Després va saber que ni de bon tros tots els originals que arriben a Can Lara tenen les mateixes possibilitats d’emportar-se els 601.000 euros. La seva era una novel·la basada en un relat propi anterior, Los ojos de Miguel, ambientada durant la dictadura xilena. Es va documentar a través d’internet, sobretot en fòrums, on va contactar amb víctimes de Pinochet. D’aquesta manera es va gestar El susurro de les árboles.

Va arribar a Torredembarra el Dia dels Innocents de 2005 i es va prendre molt seriosament l’escriptura, amb disciplina, amb uns horaris molt marcats. Finalment va rebre la recompensa l’any 2006, quan un relat seu, La ciudad de los niños, va guanyar els 150 euros del primer premi en la modalitat de relat breu del Concurs Rosa de Barcelona, organitzat pel Partit dels Socialistes de Catalunya. Més que la quantitat econòmica, en va valorar molt el reconeixement que significava a anys de dedicació. Va recollir el premi embarassada de la seva filla. El naixement de la Lluna no va impedir-li continuar escrivint. Recorda la imatge d’estar davant de l’ordinador amb el nadó al pit. Era la manera de compatibilitzar dues passions.

La Maria Dolores ha guanyat diversos premis, però un dels més significatius és el del Portal Yoescribo.com, l’any 2008, amb la seva primera novel·la El susurro de los árboles.  El premi  estava dotat amb 6.000 euros i reconeix que guanyar-lo va ser un subidón. Dels 50 exemplars que li tocaven, una gran part van marxar cap a Xile i Israel, on diverses persones l’havien ajudat. Està molt en contacte amb escriptors de la seva generació i forma part del col·lectiu Banda a parte, on coordina la secció de relats.  I és que ella es considera més escriptora de relats que de novel·les. Precisament la seva segona novel·la, El café de la Luna, era originàriament un conjunt de vuit relats, però amb un vincle comú; el cafè on coincideixen els personatges esmorzant o fent l’aperitiu i que fa que s’entrelliguin les històries. La va publicar l’any 2012 amb l’Editorial Alrevés.

La María Dolores ha llegit molt. Va començar amb Isabel Allende i va continuar amb autors com Ana Maria Matute, Milan Kundera... i ara llegeix molta literatura d’editorials petites. Fuig dels autors més comercials i admet que darrerament li costa trobar llibres que li agradin. Ha fet crítica literària en diferents blogs i webs i ha treballat en diversos mitjans parlant de llibres, com els programes La Ciutat a Onda Cero Barcelona, Quítate la Liga a Onda Cero Espanya i Cuando ruge la Marabunta, a Alternativa Barcelona.  Ha col·laborat també amb Ona la Torre, en el programa Entre llibres.

De la seva generació en forma part una de les autores de moda a l’Estat: Dolores Redondo. Només es porten un any. Es coneixen des d’abans que Redondo triomfés amb La Triología del Baztán. “Ens explicàvem les nostres penes d’escriptora per telèfon. Un dia em va dir que anava a escriure un best-seller”, recorda. I, efectivament, l’escriptora donostiarra ha venut centenars de milers de llibres i ha vist com la traduïen a una colla d’idiomes. La Maria Dolores insisteix que la novel·la anterior de Redondo, Los privilegios del ángel, encara és millor que La Trilogía del Baztán. Segons ella, per arribar a un èxit com el de Redondo, a més d’escriure bé,  també cal una mica de sort, perquè desenes de manuscrits boníssims han anat a parar a les papereres de les editorials.   

Darrerament està passant una crisi i ha deixat momentàniament d’escriure. El cansament de deu anys escrivint ha coincidit amb la mort de dues persones importants per ella. Ara està acabant un curs d’Egiptologia, un tema que l’apassiona. Té una primera escriptura d’una novel·la ambientada a la posguerra civil i que té pendent de reescriure, i dues novel·les acabades: una del gènere negre i una altra fantàstica, que es desenvolupa entre Tarragona i l’antic Egipte. I també té l’esperança que el cada cop més complicat i decebedor món editorial permeti que aquests treballs acabin publicant-se.

Foto: Desi Estévez


Publicat al número de novembre del Diari de la Torre

dijous, d’octubre 30, 2014

Roger Borràs, passió per l’ofici


En Roger Borràs ja fa deu anys que té una joieria oberta al carrer Pere Badia. Està fent el que li agrada, que és dissenyar i fabricar joies, però, quan acaba de complir els quaranta anys, es planteja quin ha de ser el seu futur en aquest ofici que l’apassiona. Coneix casos de joiers que amb cinquanta pocs anys han quedat farts de la seva feina i no vol que li passi. En Roger Borràs Martínez porta la joieria en els gens. El seu pare era joier. Tot i que no van coincidir treballant, ja que va morir quan ell només tenia dos anys, un cordó umbilical l’uneix amb el seu progenitor: l’ofici.

El seu oncle, en Jordi, també era joier i el petit Roger, des d’abans dels deu anys, passava llargues estones al seu taller. Als quinze anys va entrar a l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona per estudiar joieria, però on va aprendre l’ofici va ser en els nou anys que va treballar amb el seu oncle. Allà va passar-hi moltes hores fins que, amb 24 anys, va decidir muntar un taller propi als baixos de casa seva, treballant per encàrrec. Ho va compaginar amb la formació, amb cursos d’especialització a l’Escola Massana. Allí va aprendre tècniques antigues i modernes, com treballar els diamants, diferents tècniques com el kumboo, i va entrar en contacte amb alumnes de diferents llocs del món, com Corea del Sur, Japó, Itàlia o Brasil, que li van obrir la ment a noves cultures.

En aquella època també es va presentar a diversos concursos de joieria. Va guanyar dos cops el Premi Internacional Euro Bijoux (2000 i 2003) i va quedar segon el 2001. També va obtenir el tercer  premi del Concurs Enjoia’t, organitzat pel FAD. Van ser uns diners que va poder invertir en la compra de maquinària pel seu incipient taller. Als 30 anys va creure que havia arribat el moment d’obrir una botiga i amb la imprescindible participació de la seva dona, l’Anna Mercadé, que s’encarrega de l’atenció al públic i la gestió de proveïdors, factures, etc... Formen un equip que es complementa. Així en Roger es pot centrar en el disseny i la fabricació de joies.

Considera un èxit haver  mantingut obert durant deu anys un establiment de cara al públic, quan coneix col·legues seus que no se n’han sortit i més els darrers anys de crisi econòmica, que ha reduït sensiblement les vendes i també les ha encarit per la pujada desmesurada de les matèries primeres. En el cas de l’or, el preu s’ha multiplicat per quatre. En Roger ha consolidat una clientela fidel de torrencs i torrenques i gent amb segona residència a la vila. Les seves peces es poden trobar també en una joieria de Sant Sebastià. Allí es venen molt bé les seves creacions. En general, a la zona nord de la Península agraden les joies a partir de la innovació i els dissenys moderns, mentre que al sud prefereixen peces més clàssiques i poc hi té a fer. En Roger vol seguir potenciant  aquesta línia moderna, amb creacions extremades que atrauen un públic que potser no és nombrós però si molt fidel.

Una jornada laboral d’en Roger oscil·la entre set i deu hores al taller, durant les quals ha de mantenir una gran concentració. Abans escoltava la ràdio i des de fa uns anys només recorre a l’spotify. La música que sona depèn de l’estat d’ànim i escolta des de coples a Sepultura, passant per Metallica, Mishima o Manel. Els seu gran referent en el món de la joieria és l’alemany Erik Zobel, per la seva capacitat de combinar materials com or, plata o paladins en camafeus i aconseguir que enlloc d’una horterada, com els passaria a la resta de joiers, el resultat final sigui sublim. També segueix de molt a prop l’italià Jan Paolo Babeto o el formenterenc Majoral.

I com li venen les idees a en Roger? Corrent, passejant... Ens recorda que Antoni Gaudí deia que tot està en la natura i que només és qüestió de copiar-ho bé. Potser veu una fulla, una textura, i li ve la idea. Fa una foto amb el mòbil, després dibuixa l’esbós, a vegades ho consulta amb la seva dona. Viu a Baix a Mar i considera que la proximitat del mar també l’influeix. En les feines creatives no descansa mai i qualsevol moment o lloc pot veure alguna cosa que li suggereixi una futura joia. Reconeix que a vegades entra en un espiral que quan més fa, més idees li venen a la ment.  Està molt implicat en el municipi i ha fet les arracades de la Geganta Rosalia, l’escarabat del Premi Torrenc de l’Any i la cimera de l’asta de la bandera del Sant Sepulcre de Torredembarra.

Hi haurà una nova generació de joiers Borràs? En Roger no vol dirigir les seves dues filles cap al món de la joieria i vol que siguin elles qui escullin el seu futur. Però la única joia que en Roger porta és un penjoll que va fer la seva filla petita. I és que a elles els ensenya els seus projectes i, jugant, a vegades aporten idees. En Roger està ara en una fase de pensar en un nou pas endavant. Potser una nova botiga, nous punts de venda... s’ha d’acabar de definir, però sempre tocant amb els peus a terra. El que és segur és que continua tenint passió per l’ofici.

Publicat al número de novembre del Diari de la Torre


dimecres, d’octubre 08, 2014

Parlem de crisi a les xarxes socials


El proper 18 d’octubre Altafulla acollirà la tercera edició de la Jornada de Comunicació Local 2.0. Aquest any tractarem un tema molt d’actualitat en el món de les xarxes socials: les situacions de crisi. Periòdicament veiem com es produeixen foguerades a Facebook i a Twitter després que alguna persona -pública o anònima-, institució, partit polític o administració pengi algun post o faci alguna piulada “poc adequada”. Per altra banda, les xarxes són una eina molt interessant quan es produeixen crisis de tota mena. En la jornada s’intentarà debatre estratègies, eines i pautes per afrontar aquestes situacions sovint tan incòmodes.

Precisament la Jornada #ComLocAltafulla sorgeix fa un parell d’anys d’una crisi que patia la pàgina deFacebook d’Altafulla Ràdio, que s’havia convertit en el camp de batalla política, no només amb la participació de polítics i ciutadans amb més o menys esperit constructiu sinó també de trolls, que troben en les xarxes socials el terreny adobat per sembrar zitzània i confondre amb la impunitat que donen les intervencions des de l’anonimat. D’aquesta crisi en va sorgir una oportunitat: la realització d’una jornada de comunicació anual que continua un cop es van superar la crisi amb l’aplicació de mesures que es van parlar en aquella primera edició.

Saül Gordillo, Pau Canaleta, Núria Escalona, Víctor Puig... són noms que ja han passat per l’Hotel Gran Claustre d’Altafulla. En aquesta tercera edició tindrem les ponències principals de Miquel Àngel Violán i Toni Aira, a més d’una píndola de Núria Escalona sobre les novetats a tenir en compte a les xarxes aquest nou curs. Les taules rodones ens proposen, per una banda, com afrontar les crisis a les xarxes socials amb garanties  i, per l’altra, com han viscut dos polítics tarragonins situacions d’aquest tipus de situacions. Enfront seu tindran dos periodistes que en faran la seva lectura de la gestió d’aquestes crisis i d’altres que hem vist els darrers temps.

Si sou periodistes, tècnics de comunicació a l’administració o a l’empresa privada, estudiants o us interessen les xarxes socials teniu una cita aquest dissabte 18 d’octubre a Altafulla. En aquest web-blog hi trobareu tota la informació: http://jornadacomunicacioaltafulla.blogspot.com.es/. Us esperem a Altafulla.

dimecres, d’octubre 01, 2014

Esteve Morros: l’aprenentatge continu

L’Esteve Morros és d’aquells torrencs que ha voltat món, però que sempre acabaven tornant a Torredembarra. Des que es va jubilar fa tretze anys hi resideix de forma permanent i s’ha implicat molt en el teixit associatiu del municipi. Ha presidit el Centre d’Estudis Sinibald de Mas i ara és director de Càritas Torredembarra. L’Esteve Morros Farré va néixer el gener de 1937, en plena Guerra Civil, i explica que no va conèixer el seu pare fins que gairebé havia après a caminar. Havia hagut de fugir de la Torre per motius polítics a l’inici del conflicte bèl·lic. Li anava la vida. El pare va passar la guerra entre Sant Hilari Sacalm i Barcelona, mentre el petit Esteve estava a la Torre. A la capital catalana el pare va veure per primer cop el seu fill quan tenia més o menys un any.

La família de l’Esteve es dedicava a fabricar bótes des que el seu besavi va arribar a la Torre procedent de Creixell. El seu pare també era boter, però ell no va continuar aquesta tradició familiar. Va estudiar formació professional a l’Escola del Treball a Tarragona en horari nocturn. Durant el dia treballava a la Fàbrica Mercadé, on hi va entrar amb setze anys. Aquesta va ser una situació que es va allargar durant gran part de la seva vida: la combinació del treball i els estudis. Després va estudiar a l’Escola d’Enginyeria de Vilanova i va fer el servei militar a les milícies universitàries a Castillejos. L’any 1960, com milers de joves catalans de l’època, va buscar un futur laboral millor emigrant a Alemanya, ajudat per un amic que ja hi era en aquest país. Va incorporar-se a la multinacional Siemens i va continuar estudiant.

A Alemanya s’hi va estar tres anys i va aprendre un idioma que li va servir de molt posteriorment. Va demanar el trasllat a Siemens Madrid i li van concedir. Es va casar a la Torre, concretament a Baix a Mar. La parella va marxar cap la capital espanyola, on va néixer el seu fill. La seva dona no es va adaptar a la nova ciutat i al cap de quatre anys van tornar cap a Catalunya, a Barcelona, on l’Esteve es va incorporar a l’empresa productora de sucs Fruco.  A la capital espanyola, a través de la formació, l’Esteve havia virat la seva carrera professional cap a perfil més comercial i a la nova empresa va dirigir el departament d’estudis comercials. Després en va ser director comercial.

La compra de Fruco per un grup anglès el va impulsar a canviar d’empresa i va fitxar per a Dynamit Nobel, concretament a la divisió de plàstics, que fabricaven tabliers per als cotxes de la planta que Ford havia instal·lat a la localitat valenciana d’Almussafes. També va cursar un màster a ESADE i es va reorientar cap a tasques gerencials i així és com va fitxar per una filial espanyola d’una empresa de maquinària d’embalatge. La seva darrera etapa laboral va ser al capdavant d’un gabinet de traducció de textos tècnics de l’alemany a l’espanyol. Es va jubilar amb 65 anys i va tornar cap a Torredembarra.

 Considera que aquesta nova etapa vital l’està omplint molt, amb activitats voluntàries que li permeten ajudar a la gent i seguir coneixent persones de qui seguir aprenent coses. Durant la seva etapa laboral només va formar part d’associacions professionals. Un cop instal·lat a Torredembarra, es va incorporar a la junta directiva del Centre d’Estudis Sinibald de Mas i quan va plegar Iris Gual com a presidenta la va succeir. Mira amb cert orgull de la feina ben feta els sis anys al capdavant de l’entitat cultural, envoltat del que considera un gran equip. Durant el seu mandat, l’entitat va doblar el número de socis i es va crear l’Aula d’Extensió Universitària amb la Universitat Rovira i Virgili. També van ser reconeguts un any com el millor centre d’estudis de Catalunya i va impulsar la realització de sortides i excursions.

Però actualment parlar de l’Esteve Morros és parlar de Càritas, entitat de la qual n’és director a Torredembarra. Càritas Torredembarra ha passat de tenir una petita sala a la rectoria de la Parròquia de Sant Pere Apòstol a una seu al carrer Onze de setembre i tres magatzems repartits pel poble i 80 voluntaris col·laborant. En uns mesos encara canviarà més, gràcies a l’herència rebuda de la torrenca Maria Farré, que els ha permès comprar un gran local al carrer Camp Vell on,un cop fetes les tasques d’adequació, hi centralitzaran tots els serveis.

Un dels objectius de l’Esteve en un futur proper és potenciar els cursos formació que ofereix Càritas. Ara ja n’estan fent de català. Actualment ajuden a 200 famílies del municipi i han tingut grans èxits de convocatòria amb els recaptes d’aliments. En els primers vuit mesos de l’any 2014 han recollit 58.000 quilos d’aliments. Però l’Esteve té clar que Càritas ha d’ésser una ajuda temporal per a famílies que ho passen malament i no cronificar la seva situació. Tota aquesta feina li va valer l’any 2012 a Càritas guanyar la primera edició de Torrenc de l’Any en categoria d’entitat. A més de la seva responsabilitat a la Torre,  ara també és coordinador de Càritas a la zona de Tarragonès Llevant. Tot i estar jubilat des de fa més de dotze anys, de feina a l’Esteve no li en falta.

Publicat al número d'octubre de 2014 del Diari de la Torre

dissabte, de setembre 20, 2014

Sobre l’estratègia espanyola davant del procés

El darrer 11 de setembre ha tornat a fer palès que els centenars de milers de catalans i catalanes que estan  inequívocament a favor de la independència del seu país estan mobilitzats igual o més que fa un any i hem tornat a viure una demostració de reivindicació cívica i pacífica que ha superat les fronteres de l’Estat. Per la seva banda, el govern espanyol no reacciona i continua amb una estratègia basada en una combinació d’immobilisme i agressivitat: una Constitució intocable que blinda la unitat d’Espanya, seguir maltractant Catalunya econòmicament i culturalment i intentar generar por entre la seva ciutadania. 

Estem davant una estratègia si més no dubtosa, basada en una mala diagnosi del procés que viu Catalunya i amb uns moviments tàctics que estan tenint en alguns casos l’efecte contrari al desitjat. El cas Pujol n’és un exemple paradigmàtic. La filtració de les converses via whatsapp  entre el cap de gabinet de Mariano Rajoy, el català Jorge Moragas, i l’exparella de Jordi Pujol Ferrusola han deixat al descobert que estem davant d’un treball de manual de les clavegueres de l’Estat. Fa dècades que l’Estat espanyol té coneixement de les irregularitats de la família Pujol però ho han esbombat ara que els ha convingut, quan l’expresident ha passat de ser l’autonomista que en el seu moment va ser proclamat “Español del año” a un independentista més.

Des del govern espanyol s’havia pensat que fet caure Jordi Pujol del pedestal afeblirien el procés sobiranista. La confessió de Pujol ha estat un cop dur a CiU i el seu entorn pel simbolisme de l’expresident però a ningú se li escapa que fa quatre dies que és independentista i ja fa una dècada que està  apartat de la política activa. I és que el nacionalisme espanyol tendeix a creure o voler creure que el procés sobiranista ve de dalt, quan ve de baix. Estan investigant pel dret i pel revés a tots els suposat líders de  l’independentisme català. La imatge que volen fer creure d’un Artur Mas que se li ha girat el cervell i que, junt amb els seus col·laboradors, manipula a la massa que surt al carrer a onejar estelades cada 11 de setembre  és una equivocació total. Mas està reaccionant des de fa dos anys enfront d’una societat que va per davant dels polítics. La seva és una fugida endavant. Retrocedir -en forma de frenar el procés buscant aliances amb altres forces que no estan per la consulta- seria la seva mort política i possiblement deixaria molt tocada CiU. Més del que ho està ara.

L’estratègia del govern espanyol és la típica de Rajoy: anar deixant passar el temps a veure si la tempesta amaina, com està passant amb la crisi econòmica (almenys en el terreny macroeconòmic, perquè en la microeconomia la situació encara és dramàtica). Però el souflé sobiranista no baixa. Més aviat continua pujant. La solució és insuflar por, amenaçar, predir calamitats...? Aquesta estratègia està tenint un efecte contrari i no només reforça els qui veuen la independència de Catalunya la única solució per la seva supervivència com a nació sinó que segueix fabricant independentistes entre capes socials que fins fa molt poc havien estat refractàries al missatge sobiranista.

L’Estat espanyol denota nerviosisme en algunes de les seves actuacions, com la recent censura a la presentació de la novel·la Victus a la ciutat holandesa d’Utrecht. També han estat antològiques les reaccions histèriques davant d’algun polític o diplomàtic que s’ha mostrat a favor, encara que fos tímodament, que Catalunya pugui ser independent. I sinó que li preguntin al primer ministre letó, sobre qui li va caure tot el pes de la diplomàcia espanyola fa uns mesos.


Ens acostem al 9 de novembre, la data marcada per a la consulta. El govern català ha sortit reforçat després de la Via Catalana de l’11 de setembre i la fermesa amb què s’expressen el president i els seus col·laboradors denota que tenen clar que posaran els mitjans i la logística perquè aquell dia els catalans puguin votar el seu futur. L’Estat espanyol continua confonent la llei amb la democràcia. Els règims totalitaris també tenen lleis, com és el cas de l’Espanya franquista, però no creuen en la democràcia, en què els seus ciutadans s’expressin lliurament a les urnes, com passarà el 9-N a Catalunya. Si l’Estat espanyol, escudat darrera una Constitució aprovada sota la tutela d’un exèrcit franquista, ho impedeix, quedarà en evidència. Les lleis estan per servir el poble, és a dir la democràcia. I no a l’inrevés. Només un canvi d’estratègia espanyola pot impedir que al cap de pocs anys Catalunya esdevingui un estat independent. Però potser la reacció arribarà tard.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

dijous, d’agost 28, 2014

Antoni Vilà, peça cabdal en la comunicació local a la Torre


Hi havia una època en què a Torredembarra no existia Ona la Torre ni el Baix Gaià Diari ni TAC-12. Tampoc hi havia blogs ni Facebook ni Twitter. Era el moment que va néixer el Diari de la Torre, amb Antoni Vilà Gavaldà al capdavant. L’Antoni no es considera a ell mateix periodista, tot i haver treballat molts anys en el món del periodisme local i es defineix més aviat com un reporter. I és que, d’aquesta manera, va iniciar-se als 22 anys, a l’agència de notícies Hispania Press, acompanyant el seu cosí, que hi treballava des de feia un temps. Era a mitjan dels anys seixanta i el franquisme encara era molt viu.

L’Antoni havia acabat el batxillerat i havia iniciat alguns estudis tècnics, però la seva vocació era el periodisme i per això se’n va anar a viure al pis del seu cosí Josep, on hi tenia també un estudi de fotografia. En Josep era reporter en aquesta desapareguda agència de notícies que treballava principalment per dos dels grans diaris de l’època, el Tele/eXpres i el Noticiero Universal. L’acompanyava amb la seva vespa amunt i avall de Barcelona. Allí va començar a fer-hi d’aprenent, amb el bloc i el llapis a la mà i la càmera de fotos penjada al coll, concretament a les pàgines centrals del Noticiero, a la secció Noches de la ciudad.

La primera entrevista de l’Antoni va ser a l’actriu Maria Asquerino, que s’havia sotmès a una de les primeres operacions estètiques al nostre país i lluïa un nas molt diferent al d’abans de la intervenció. Va entrevistar actrius i toreros famosos i també va viure en primera persona el primer striptease de cintura per amunt al nostre país, en un conegut local de la Ronda Sant Antoni. Evidentment aquelles imatges no van sortir a la premsa, controlada per la fèrria censura franquista. El seu primer sou era de mil pessetes i la vida a la capital catalana era molt cara. Al cap d’un temps es va traslladar a Tarragona, com a corresponsal de l’agència , cobrant per peça publicada.  Recorda d’aquella etapa moltes cròniques del Nàstic i la cobertura d’un succés molt impactant, com va ser un incendi en una barraca de la zona de l’ermita de la Salut de Tarragona a causa d’una mala combustió d’una estufa. Van morir un matrimoni i tots els seus fills.

Després l’Antoni va entrar en el món de les relacions públiques i el màrqueting. Va ser l’època de formar una família amb la seva dona, l’Ana Marín, amb qui va tenir quatre fills. Ja als anys vuitanta va començar a treballar en una agència que portava la publicitat d’un periòdic gratuït de Tarragona. Hi havia un nínxol de mercat en aquells anys vuitanta que era la informació de proximitat. Les notícies de municipis mitjans i petits que no sortien a la premsa provincial. Va estar al capdavant de publicacions com Diari del Baix Penedès i Terres de l’Ebre, que combinaven potents equips comercials i també redaccionals. Després va dirigir el Claxon, setmanari gratuït que entre moltes altres poblacions també es distribuïa a Torredembarra.

A començaments dels anys noranta la família Vilà-Marín van venir a viure a Torredembarra, un municipi on ja hi tenien molta tirada després  de passar-hi moltes estones els caps de setmana. Amb l’alcalde de llavors, Celestí Salort, l’Antoni ja havia parlat de fer una publicació local. L’any 1991 hi va haver un canvi de govern i va entrar un nou batlle, Santiago Segalà, molt sensible a la informació. Dos anys després neix Torredembarra al Moment sota del paraigües de Claxon. Però la compra  d’aquest grup de comunicació pels anglesos UPN va fer que el 1996 es transformés en Arreu Torredembarra, la marca registrada per l’expresident de Claxon Josep Maria Roch i que ja sortia per diferents barris de Barcelona.

El 1997, animats pel mateix Roch, que els va cedir les marques registrades Diari de la Torre i Diari de Torredembarra, Vilà i Marín es van llençar a publicar en solitari una gratuït mensual en l’àmbit de Torredembarra. L’any 1997 neixia el Diari de la Torre, que va estar dirigit per l’Antoni durant onze anys, fins que en complir els 65 anys decideix jubilar-se i traspassar el diari a un grup de persones al capdavant del qual hi ha el jove periodista torrenc Guillem Bargalló. L’Antoni considera que el Diari de la Torre ha fet una bona adaptació als nous temps, en continguts i també amb l’entrada en les xarxes socials.

Dels diferents alcaldes de Torredembarra que ha conegut, reconeix que amb qui ha tingut millor relació és amb Miquel Àngel Lecha i Manuel Jiménez perquè”no s’obsessionaven amb el que publicava.” Si ha d’escollir entre tres notícies que va treure durant la seva etapa en la comunicació local torrenca, es queda en primer lloc amb la inauguració del Port esportiu, que va comptar amb una edició especial del Torredembarra al moment que va estar a punt de no sortir, però que finalment van repartir hostesses amb patins i va tenir crítiques molt positives. En segon lloc, l’accident de tren a l’estació de Torredembarra l’any 2002. El va agafar a la casa que els seus fills tenen a mig camí de Llavorsí i Esterri d’Àneu i va haver de baixar ràpid per cobrir la tragèdia. I, finalment, l’auditoria de la gestió de Celesti Salort com alcalde, que va treure en primícia al Torredembarra al moment i va demostrar que no n’hi havia per tant i el deute de 900 milions de pessetes era bàsicament a causa de la construcció de l’institut de secundària.

L’Antoni reconeix que en alguns moments, com l’operació policial a l’Ajuntament de Torredembarra que va acabar amb set regidors detinguts, troba a faltar l’adrenalina de cobrir la notícia i buscar la millor foto.  Però ara tampoc no el truquen a les dues o a les tres de la matinada per mantenir llargues i complicades converses telefòniques, com més d’un cop li havia passat. Manté, això sí, un bitllet d’opinió al Diari de la Torre, on sota el títol de La Quinta columna, analitza i opina sobre la política torrenca. I de material no li en falta.

Article publicat al número de setembre del Diari de la Torre

diumenge, d’agost 24, 2014

Lectures d’estiu, un tríptic Indridason-Calpena-Pagès


L’estiu és sinònim de llegir més. Almenys en el meu cas. No és que hagi fet massa vacances, però potser el costum d’altres estius o contagi de persones que veus  a la platja o en altres espais públics, m’he animat a començar i acabar alguns llibres que he trobat força recomanables i en faig alguns alguns comentaris al blog:

Passatge de les ombres. Arnaldur Indridason

Cinquena incursió que fai en la novel·la negra islandesa. Mentre alguns amics gaudeixen de visitar aquest país que trobo fascinant i em fan dentetes a facebook, jo m’he conformat amb viure’l a través d’aquest magnífic escriptor que és Arnaldur Indridason. He trobat a faltar l’Erlendur Sveinsson, però el nou protagonista, en Konrad, un policia retirat que no es pot desenganxar de la seva feina, gairebé me l’ha fet oblidar durant les gairebé 300 pàgines de la novel·la. Indridason ens torna a situar en dos èpoques diferents: l’actual i la Segona Guerra Mundial, quan Islàndia estava ocupada per l’exèrcit nord-americà. Passatge de les ombres ens permet conèixer la història i les tradicions més atàviques d’aquesta illa àrtica i gaudir de la resolució d’un crim que tarda gairebé setanta anys a aclarir-se.

Memòria de sang. Enric Calpena

Per a la meva generació, l’Enric Calpena sempre serà el primer presentador dels Telenotícies de TV3. Però des llavors Calpena ha anat reorientant la seva carrera cap al periodisme històric. Ens ha fet gaudir de la història amb programes de radio com En guàrdia! i El Nas de Cleòpatra o de televisió com Cronos. Ara s’atreveix amb una novel·la -històrica, és clar- i el resultat és molt reeixit. Calpena escull un període força oblidat, com és la meitat del segle XIX. Mentre ens endinsem en la trama, el llibre ens permet viure com Barcelona s’ofegava dins unes anacròniques muralles o la crueltat i la heroïcitat a la Primera Guerra de l’Àfrica. També ens acostem a la figura del General Joan Prim i dels voluntaris catalans que van lluitar-hi. Una altra raó per llegir aquesta novel·la l’any del bicentenari del naixement del militar i polític reusenc.  De la capital del Baix Camp en són, precisament, alguns dels personatges.

Dies de frontera. Vicenç Pagès Jordà

Quan les protagonistes d’una novel·la són de la teva generació, t’hi sents més protagonista, tot i que el relat tingui ben poc a veure amb la teva existència. Aquest imaginari comú, dels que vam ser infants els anys vuitanta i joves els noranta queda molt reflectit en aquest llibre de Vicenç Pagès, estructurat en un centenar de capítols, alguns de menys d’una pàgina. La novel·la es desenvolupa a l’Empordà, en una zona de frontera que gràcies a la feina de l’autor podem conèixer més profundament. Però també hi ha una frontera existencial. A “Dies de frontera” ens endinsem en les febleses humanes i en aquesta existència líquida en què s’han convertit les vides d’aquesta generació que ens està costant tant entrar en l’edat adulta.

dimecres, d’agost 06, 2014

Torredembarra: paisatge després de la tempesta


Des del darrer dia de juliol Torredembarra ja té un alcalde escollit per majoria absoluta del ple. Enrere queda més d’un mes d’inestabilitat política provocada per la detenció de set dels seus regidors del ple, entre els quals el llavors batlle, Daniel Masagué, que va passar més de dues setmanes empresonat. L’espectacle vodevilesc que ha viscut la política torrenca amb una alcalde, el convergent Pere Font, escollit sense cap vot a favor, ha estat bastant poc edificant políticament i hem de celebrar un acord ampli entre cinc forces polítiques que ha permès al nou alcalde, Enric Grangel, aconseguir dotze vots a favor en la seva elecció. El pacte ha arribat després que totes les forces polítiques hagin hagut de cedir terreny per trobar el mínim comú denominador que ha permès garantir la governabilitat de la Torre.

El ple i el govern municipal han experimentat canvis radicals en la seva composició. Han plegat tres regidors, tot i que un d’aquests, Maria Dolors Toda, no ha estat a causa del cas Torredembarra, sinó que després de faltar a més de la meitat de plens d’aquest mandat ha assumit que no pot fer-se càrrec de les seves responsabilitats polítiques i ha deixat pas al segon de la llista, Juan Velasco. Si que han dimitit per estar imputats en el cas el fins poc més d’un mes alcalde de la vila, Daniel Masagué, i el portaveu del PP, José Oviedo. Han entrat al ple un veterà de la política torrenca, que afronta la seva tercera etapa com a regidor, Octavi Solé; i Núria Rubió, una desconeguda fins ara que completa el grup popular.

L’equip de govern torrenc també ha canviat com un mitjó i la seva composició denota l’excepcionalitat del moment. No hi deu haver cap més govern a Catalunya del qual en formin part CiU, PSC, PP i ERC. De l’anterior executiu local només es mantenen dues de la regidores i s’incorporen set cares noves, la majoria sense experiència de govern. Al capdavant del nou govern està  el socialista Enric Grangel, regidor des del 2003 i que a final de mandat es retirarà de la política. Aquesta combinació d’experiència i data de caducitat ha estat la clau per generar el consens al voltat de la seva persona. La primera tinença d’alcaldia és pel també socialista Jordi Solé, que reforçarà la seva imatge com a proper candidat del partit a l’alcaldia amb regidories amb molt de pes com són Urbanisme, Ensenyament i Comunicació.  És l’home fort del nou govern. L’altra representant socialista, Olga González, assumeix dos carteres de pes, Governació i Benestar Social.

La convergent Rosa Maria Guasch passa de l’ostracisme a què l’havia sotmès Masagué a ser la número tres del nou govern i dirigir carteres claus com Serveis i Participació Ciutadana des de la segona tinença d’alcaldia. L’altre regidor convergent amb responsabilitats de govern, Octavi Solé, es queda amb Sanitat El PP guanya poder en el govern municipal. Ara controla regidories tan estratègiques com Turisme, Promoció Econòmica i Comerç  -en mans de Núria Gómez- i Hisenda, controlada per la nova edil popular Núria Rubió- L’únic regidor d’ERC, Eduard Rovira,   es fa càrrec de Cultura Platges i Medi Ambient, i el representants de l’ADT, Juan Velasco, Joventut i Esports.

El quatre regidors de CiU imputats romanen en una mena de llimbs polítics, formant part del govern -on hi ha companys seus de candidatura- però sense carteres delegades. A l’oposició estan els dos regidors de l’Alternativa, el representant del GIT i la regidora adscrita Montse Gassull, que tot i tenir un paper molt protagonista en el cas Masagué s’ha quedat en una estranya posició en aquesta nova etapa de la política torrenca després d’abandonar Esquerrra Republicana. Seran, doncs, nou mesos i escaig que serviran per avaluar quina és la situació real de les finances municipals, que ja comencen a donar símptomes d’estar en un estat molt diferent de com les “venia” Masagué i reorganitzar l’ajuntament i afrontar diversos “marrons” que fa anys que s’arrosseguen. En resum, enterrar el fons i la forma de l’etapa de Daniel Masagué com a màxim responsable de l’ajuntament torrenc. No tindran molt temps, fins que el maig vinent les urnes modificaran bastant l’equilibri de forces actual del ple torrenc i tot apunta que el trencaclosques que en sortirà de les properes eleccions tornarà a requerir  grans esforços per garantir la governabilitat de Torredembarra.    

Article publicat al setmanari Notícies TGN /Foto: Guillem Bargalló -Baix Gaià Diari


dimecres, de juliol 30, 2014

Joan Brulles, la vessant més social de l’Església



Durant gairebé quaranta anys de la seva vida hi va ser poc a Torredembarrra. El període més llarg seguit era com a màxim de quinze dies, però en Joan Brulles sempre s’ha sentit molt torrenc, tot i que el poble de la seva infantesa poc té a veure amb l’actual. La seva dedicació a l’Església i sobretot en la seva dimensió més social l’ha portat per tot Catalunya des que als catorze anys va decidir fer-se salesià. Des de en fa vuit, torna a viure a la Torre i la seva tasca pastoral està centrada a Creixell i el Catllar. Continua en formació permanent i explorant noves maneres d’apropar-se a un mateix, a la humanitat, a Déu.

En Joan Brulles Cañellas va néixer l’any 1954 al rovell de l’ou de Torredembarra, a la plaça de Vila quan encara no tenia aquest nom. Era el número 5 del carrer Calvo Sotelo. Va anar a col·legi a Les Monges i a l’Escola Antoni Roig fins que als deu anys va començar el batxillerat als Salesians de Reus. Hi va anar intern. Al començament reconeix li va costar molt adaptar-s’hi, però després li va agradar tant que es va fer salesià, explica entre rialles. A en Joan li agradava ja de petit la litúrgia eclesiàstica. Havia estat escolà amb mossèn Albert, a qui recorda com tot un personatge que va saber fer pinya amb els joves del poble, més grans que ell. Encara es recorda molt aquella excursió a Itàlia ja fa mig segle. Tot plegat va fer que decidís ser capellà. Als catorze anys va marxar cap a Girona a estudiar al Seminari que en aquella ciutat hi tenien els salesians. Allí va cursar el Batxillerat i el COU.

Després van venir els cinc anys d’estudi per a ser capellà. Va estudiar Filosofia i Teologia. Als 25 anys va ser ordenat diaca i capellà. En aquella època d’estudiant ja vivia amb vuit salesians més a la Verneda, en comunitat, i estava  vinculat a la parròquia de Sant Paulí de Nola. Donava classes de religió a un dels instituts de secundària. Era un barri molt obrer, amb moltes necessitats urbanístiques i també socials. És en aquesta dimensió social on va començar a desenvolupar amb força la seva tasca, actuant on una administració pública sorgida del franquisme encara no hi arribava. En colònies, esplais, campaments... També va conèixer de molt a prop el problema de la droga, que començava a fer estralls en barris com la Verneda, la Pau, o la Mina, sobretot entre la població gitana.

El 1981 va es va traslladar  a Roma, on durant tres anys va estudiar la llicenciatura de Ciències de l’Educació. Després d’aquest parèntesi formatiu, en Joan va ser destinat a la comunitat dels salesians de Lleida, on durant sis anys va treballar per la inserció social i laboral dels joves des de la parròquia del barri de la Bordeta.  La tasca docent no la va deixar i feia classes de religió als alumnes de FP de l’institut públic, però és en la vessant social on va destinar més esforços. Van posar en marxa el Col·lectiu d'Iniciatives Juvenils Contra l'Atur (CIJCA) que encara existeix a l’actualitat i ha permès la inserció social i laboral de molts joves de les comarques lleidatanes. Oferien cursos de serralleria, electricitat, fusteria o perruqueria. També van impulsar una casa d’acolliment per a nois sense família o amb greus problemàtiques familiar.
L’any 1991 el van traslladar a la comunitat salesiana de Ciutat Meridiana, a Barcelona, tocant a Montcada i Reixach, on, a més, n’era el superior. Des de la parròquia de la qual era rector també feien una feina de gran dimensió social, sobretot entre els joves que no haviebnobtingut  el graduat escolar i estaven en risc d’exclusió social. A través d’una aula-taller aprenien a llegir, matemàtiques i també tallers de fusteria i electricitat, cuina, perruqueria, serigrafia. També van engegar un centre obert.

Al cap de sis anys li van encarregar la coordinació de l’acció social pastoral dels salesians a Catalunya, Andorra, Balears i Osca. Van ser cinc anys de trepitjar molt de territori -i també a l’exterior-, i d’ una gran tasca de coordinació. Després va tornar a Lleida quatre anys, on va trobar un CIJCA que havia crescut molt i estava expandint-se per totes les Terres de Ponent. Li va tocar reorganitzar aquest creixement d’una entitat que havia ajudat a néixer del no res.

L’any 2006 va decidir fer una aturada i agafar-se un any sabàtic. Va tornar a Torredembarra, a casa els pares i els va poder acompanyar en els darrers anys de la seva vida. Es va oferir a l’arquebisbe de Tarragona per si necessitava ajuda en alguna parròquia i el desembre de 2006 es va fer càrrec de la de Creixell, a causa de la malaltia del llavors rector. Dos anys després també va assumir la del Catllar després que mossèn Gil marxés a Colòmbia. Durant aquest any sabàtic  va reemprendre els estudis, de Teologia fonamental. També va viure un procés com a persona, despertant-se-li un interès per la meditació mística i el diàleg interreligiós. Precisament la tesina que va fer es titulava L'experiència de Déu en Jalâluddîn Rûmi, un sufí del segle XIII. En aspecte també el va marcar un viatge a l’Índia el 2004.

Actualment en Joan és rector d’aquestes dues parròquies del Baix Gaià i continua estudiant, assistint a un seminari de Xavier Melloni,el director de la seva tesina. Dedica moltes hores a la meditació. Participa diversos cops l’any en exercicis espirituals i dirigeix cada setmana sessions de meditació a les parròquies de Creixell i el Catllar. Creu que l’imaginari popular relaciona la meditació amb religions com el budisme quan hi ha una gran tradició dins del cristianisme, darrerament molt centrat en els sermons i les homilies i massa poc en endinsar-se en el silenci i les grans oportunitats de creixement en un mateix i en la fe que ofereix. Quan en parla se li nota passió. Hi té molt camp a recórrer, combinant-ho sempre amb l’estudi i la tasca pastoral.


Peu de foto: En Joan Brulles amb alguns nois de la casa d’acollida del barri de la Bordeta de Lleida.

Article publicat al número d'agost del Diari de la Torre

dijous, de juliol 17, 2014

Això és la política a Torredembarra


Hi ha qui diu que des que l’any 2000 l’Ajuntament de Torredembarrra es va traslladar al Castell, la política en aquest municipi ha entrat en una mena de bucle marcat per dimissions, mocions de censura, anades i vingudes als jutjjats i canvis continus de govern, que aquest dilluns 14 de juliol ha tocat fons amb l’elecció de Pere Font com a nou alcalde sense obtenir ni un vot a favor. Ni el seu propi . Hi ha qui creurà en esperits i fantasmes que corren pels passadissos de les dependències municipals però permeteu-me que en dubti i aposti per altres teories més terrenals.

Cada municipi té una cultura política, creada al llarg dels anys pel comportaments comuns entre els seus polítics i regidors. A Torredembarra, la política sempre ha estat molt personalista. La majoria d’alcaldes ho han estat, començant per Celestí Salort i acabant per Daniel Masagué. Els partits locals d’obediència catalana o espanyola, en canvi, han estat dèbils i han sovintejat les llistes independents creades gairebé sempre al voltant d’un líder, que han acabat sent vitals per crear majories de govern. La política s’ha fet sovint en lluny dels despatxos municipals, en reunions sovint semiclandestines en bars i restaurants o cases particulars. Només aquesta cultura política forjada durant anys pot explicar com, per exemple, una regidora deixa el partit pel qual ha estat escollida enmig de l’episodi més greu de la política torrenca, com ha estat la imputació de set dels seus regidors i l’ingrés en presó preventiva de l’alcalde. O anteriors casos de transfuguisme, alguns dels quals han fet caure governs.

Ni un episodi político-judicial tan greu com el que s’ha viscut les darreres setmanes ha estat capaç de fer reaccionar els representants polítics torrencs i trobar un consens més que necessari. Tots han volgut jugar al màxim les seves cartes i no cedir terreny. Quatre partits han fet un cert sacrifici i han signat un acord de governabilitat al voltant de la figura del socialista Enric Grangel com alcalde. Una sopa de lletres amb PSC, ERC, PP i ADT. No n’hi ha hagut prou. L’assemblearisme de l’ABG -una de les úniques excepcions a aquesta política de personalismes-  i la incontrolable regidora no adscrita Montse Gassull han impedit l’elecció de Grangel com a alcalde.

CiU tampoc no ha ajudat gens a la governabilitat presentant Pere Font a l’alcaldia. Font ha acabat sent alcalde gràcies la manca d’entesa dels partits i als capricis de la llei electoral. Un alcalde sense il·lusió com ell mateix ha reconegut, i interí, si tenim en compte el que ha dit el seu partit. En les seves primeres manifestacions com alcalde, el nou batlle ha donat mostres d’estar impregnat d’aquesta cultura política del personalisme, quan ha dit que vol defensar la seva parcel·la personal des de l'alcaldia i que la decisió de presentar-se com a alcalde ha estat una decisió molt personal.

Tot plegat ha portat a Torredembarra a un atzucac. Quan el seu Ajuntament estava en el punt de mira de l’actualitat informativa, els seus regidors han estat incapaços de trobar el consens i ha estat investit un nou alcalde que podria durar poques setmanes en el càrrec. En deu mesos hi tornen a haver eleccions i cada cop més ciutadania demana una regeneració profunda de la política torrenca, que hauria d’anar més enllà de la dimissió dels regidors imputats, cap a una renovació a fons de les llistes electorals i tots els dirigents polítics que han portar el municipi a una situació tan patètica com la que hem vist en aquest darrer ple. 

Article publicat al setmanari Notícies TGN

dimarts, de juliol 15, 2014

La Torre ens ofereix un altre thriller polític amb tocs de comèdia i drama


Qui fa els guions de la política torrenca? Aquesta era una pregunta que es feia molta gent assistent al ple extraordinari d’aquest dilluns de vigília de Festa Major. Després del què s'ha viscut les darreres setmanes, aquest dilluns 14 de juliol tot semblava anar rodat perquè el socialista Enric Grangel fos escollit nou alcalde de Torredembarra. Grangel s’havia posat la corbata vermella de les grans ocasions i dirigia el ple amb autoritat, com si hagués estat alcalde accidental durant mesos. La sala de plens estava plena, amb força gent dreta, però no tant com en altres ocasions. Al vestíbul del Castell s’hi havia instal·lat una pantalla gegant i cadires, de les quals no s’han omplert ni una quarta part.

Entre el públic, la plana major socialista local i de la província, preparats per aconseguir una altra alcaldia, representants comarcals d’ERC i també ha aparegut fugaçment el president comarcal de Convergència, Frederic Adan. Es veien samarretes verdes de la Plataforma contra la Hipoteca, alguna carpeta de Ciutadans, assidus dels plens... i sobretot periodistes. Fins a vuit càmeres de televisió es podien comptar i una vintena de professionals de la comunicació. Torredembarra era l’epicentre informatiu d’aquest dilluns de juliol.

El primer ple extraordinari ha transcorregut com estava previst i s’han acceptat les renúncies de Masagué i Oviedo. A les files de CiU hi faltava Francisca Felguera, fins fa unes setmanes mà dreta de Masagué i alcaldessa accidental durant deu dies. En total hi havia 14 regidors. Eren els qui votarien el nou alcalde de Torredembarra.  El gran gir de guió s’ha produït quan Pere Font no ha renunciat a presentar la seva candidatura a l’alcaldia, com han fet tots els caps de llista excepte Grangel. Font ha argumentat que aquesta  era una candidatura-protesta, davant la manca de voluntat de consens per part dels partits aplegats al voltant del PSC. De la voluntat d’afavorir la governabilitat de Torredembarra de CiU de fa uns dies no semblava quedar-ne res. El cap de llista socialista necessitava 9 dels 14 vots disponibles a la sala.

Després de l’argumentació de vot dels diferents líders polítics, i malgrat la protesta d’Ignasi Duran (GIT) tallada de forma contundent per Grangel s’ha fet un recés. L’objectiu era aconseguir que Font retirés la seva candidatura o que Grangel reunís els tres vots que li faltaven. Converses pels passadissos, reunions llampec en improvisats despatxos i cares de sorpresa i indignació entre els espectadors del ple. De poc han servit aquests vint minuts de negociacions a contrarellotge. L’ABG ha continuat fidel a l’abstenció acordada en l’assemblea i la regidora no adscrita Gassull també s’ha mantingut en la mateixa posició.

Des res li han servit els set vots obtinguts pel cap de llista socialista, inclòs el de la regidora de CiU Elia Rodríguez.  Enmig de l’estupefacció general el candidat convergent ha estat investit nou alcalde de Torredembarra amb cap vot. Ni el seu propi. Amb només sis regidors presents a la sala —el mínim possible permès— Font ha pres possessió com a sisè alcalde de Torredembarra des de la recuperació de la democràcia. Alguns membres del públic han protestat iradament i la policia local ha hagut d’intervenir. Tampoc no hi ha hagut discurs de presa de possessió.

Torredembarra entra ara en un nou escenari polític que frega l’esperpent, amb un alcalde que no s’ha votat a si mateix i un govern que encara no se sap qui l’integrarà però que no arribarà a més membres que els dits d’una mà. Tot indica que estem ja en un compte enrere cap a una moció de censura, però haurem de veure qui en seran els signants i quan es materialitzarà. El que està clar és que el 14 de juliol de 2014 passarà a la història com el dia que totes les mirades estaven fixades sobre Torredembarra i els seus polítics locals han estat incapaços de deixar a una banda els interessos personals, el tacticisme polític i posar per davant l’estabilitat del seu municipi.  La Torre acaba d’escriure un nou capítol de la seva agitada vida política difícilment superable. El següent acaba de començar i ja comencem a tenir algunes pistes, però no hi ha ningú capaç en aquests moments de fer un 'spoiler'.

Article publicat al Baix Gaià Diari

dissabte, de juliol 12, 2014

De quart home a sisè alcalde de Torredembarra


Enric Grangel està escrivint el seu segon llibre, després de publicar el primer, El mapa de Callípolis fa uns mesos. La redacció de la seva segona novel·la històrica anirà més lenta del que en un principi pensava perquè se li gira més feina a l’Ajuntament. I això que aquesta primavera va anunciar que deixaria la política al final d’aquest mandat. Però aquesta conversió en un «ànec coix» ha estat la clau perquè Grangel pugui posar una inesperada cirereta a la seva carrera política en forma d’alcalde de Torredembarrra després de dotze anys com a regidor, alternant oposició i govern. Recordem que s’anomenen ànecs coixos els presidents nord-americans que afronten el seu segon mandat, sabent que la llei no els permetrà seguir en el càrrec, com és el cas actualment de Barack Obama.

Enric Grangel Llop, diplomat en Criminologia i Història Moderna -la seva gran passió- i funcionari de Justícia jubilat, es va convertir en regidor de l’Ajuntament de Torredembarra l’any 2003, en les primeres eleccions que va guanyar el Partit Socialista al municipi.
Quatre anys abans havia ocupat la tercera posició, però el PSC només va obtenir dos representants. En aquella ocasió Grange figurava en el quart lloc de la llista encapçalada per Manuel Jiménez,  la més votada per només un sufragi de diferència amb CiU. Però un inesperat pacte pentapartit entre convergents, populars i els tres grups independents (GIT, ADMC i VUT) va permetre a Miquel Àngel Lecha continuar com a alcalde torrenc i Grangel va començar la seva trajectòria al consistori torrenc a l’oposició.

Però aquell pacte ben aviat va fer aigües por totes bandes i CiU es va acabar quedant sola després que Lecha expulsés del govern totes les forces menys la seva. L’octubre de 2004 una entesa dels tres partits d’esquerres i el GIT com a peça imprescindible convertia Manuel Jiménez en el primer alcalde socialista de la Torre a través d’una incruenta moció de censura. Grangel va assumir responsabilitats de govern: Personal, Governació i, més tard, també Medi Ambient. Entremig del lideratge del flamant alcalde, la vehemència de Ramon Ripoll i la frescor de Susana Navarro, emergia Grangel des de la posició de portaveu del grup municipal i deixava sovint mostres de la seva capacitat dialèctica.

En les eleccions de 2007 Grangel va repetir com el quart home de la llista socialista, que va tornar a guanyar les eleccions, pujant fins els cinc regidors. Va formar part va d’un govern coix, sense l’Alternativa Baix Gaià, que es va desfer com un terròs de sucre sota l’ombra del transfuguisme. L’estiu de 2008 Jiménez va dimitir i va facilitar l’arribada a l’alcaldia del convergent Daniel Masagué. Grangel va tornar a l’oposició, a picar pedra i, poc a poc, es va anar convertint en el gran flagell de Masagué, tant en els plens municials com en el seu blog cada com més actiu i incisiu.

L’any 2011 Granel va saltar del quart al primer lloc de la llista socialista, derrotant en les primàries Ramon Ripoll. El resultat electoral va ser més que discret, obtenint només tres regidors, la meitat que CiU. Grangel va continuar practicant una oposició dura, acudint fins i tot a la Fiscalia per denunciar el que considerava actes presumptament delictius de Masagué. Fa uns mesos va acabar perdent la batalla amb Jordi Solé pel lideratge del PSC a la Torre. El seu rival tenia el suport de la direcció de Tarragona i també de molts militants torrencs. Conscient que no podia guanyar les primàries va decidir no presentar-s’hi i va cedir el càrrec de portaveu del grup a Solé, passant a un segon pla i deixant clar que no repetiria a la llista socialista.

Quan semblava que la seva etapa política acabava en aquest discret segon pla,el terratrèmol judicial i polític que ha patit Torredembarra després de la detenció de set membres del govern i l’entrada en presó preventiva de Masagué ha fet emergir Grangel com el candidat de consens, com l’alcalde pont durant aquests deu mesos. Només dues setmanes exactes de l’operació de la Guàrdia Civil que va commocionar Torredembarra el regidor socialista es converteix en alcalde accidental. L’ha afavorit el fet de ser un ànec coix, un polític amb data de caducitat a l’Ajuntament:  maig de 2015. Ha estat en el lloc adequat, en el moment just i amb les circumstàncies necessàries. En pocs dies el ple municipal l’escollirà com el sisè alcalde de l’etapa democràtica a Torredembarra i tancarà d’una manera tan inesperada com rodona la seva carrera política.
Article publicat al diari digital Baix Gaià Diari

dimecres, de juliol 02, 2014

Pena de telediari i rituals a Torredembarra


La vida política torrenca ha estat molt intensa gairebé des de l’arribada de la democràcia i, amb el trasllat de l’Ajuntament al Castell, les dimissions d’alcaldes i regidors, canvis de govern i d’aliances continus, transfuguisme, una moció de censura, anades i vingudes als jutjats han estat a l’ordre del dia. Semblava que ja estàvem curats d’espants, però aquests darrers dies la política de Torredembarra ha superat una nova frontera amb l’operació policial que ha acabat amb set regidors imputats i l’alcalde en presó preventiva sense fiança per presumptes delictes contra l’administració.

Des del dijous a primera hora del matí, quan els agents de la Guàrdia Civil van entrar per sorpresa a l’Ajuntament de Torredembarra, la majoria de la població del municipi viu en un estat de commoció. Tot i que se sentien molts “Es veia venir” o “la cosa feia pudor”, i alguns exhibien un somriure de triomf que ni podien ni volien dissimular, la sensació general era de sorpresa per la magnitud de l’operació. A la plaça del Castell primer només hi havia professionals dels mitjans de comunicació, però poc a poc van arribar curiosos i després persones i col·lectius amb ganes de protestar davant de la situació i, fins i tot, aconseguir el seu minut de glòria televisiva, encara que fos amb uns xoriços penjats al coll.

Les imatges que periòdicament podem veure per la televisió d’alcaldes i regidors sortint detinguts per la policia i funcionaris judicials carregant capses de cartró plenes de documents i material informàtic es podien veure dijous  en viu i en directe a la plaça del Castell de Torredembarra. Molts no s’ho volien perdre. A mesura que avançava el dia, la rumorologia feia l’agost, la presumpció d’innocència brillava per la seva abscència, i la tensió entre els veïns i veïnes aplegats davant del consistori augmentava i feien acte de presència les manifestacions de rebuig, organitzades o no. Si ho veiem per la televisió també ho podíem fer en el nostre circ particular no? L’ésser humà és gregari i mimètic. Fins gairebé la mitjanit l’alcalde no es va produir la imatge esperada durant hores:  la sortida de l’alcalde de l’Ajuntament després d’un escorcoll de catorze hores. El van portar al seu domicili per seguir el registre. Desenes de veïns es van traslladar fins allí com si d’una processió es tractés. Fins ben entrada la matinada el carrer estava tancat al trànsit per l’acumulació de gent, que volien ser protagonistes d’una curiosa vetlla, enmig de crits contra el seu baalle.

Divendres va ser el dia de declaració dels detinguts davant del jutge al Vendrell. Són processos molt ritualitzats, amb anades i vingudes de vehicles policials i desfilada d’imputats i advocats per rampes i voreres. Hi van haver detalls curiosos. Algun regidor se’l va poder observar  emmanillat, en la màxima expressió de la pena del telediari,  i altres ni se’ls va veure la cara. En aquesta casos costa creure en casualitats i és comprensible que alguns partits vegin fantasmes i conspiracions. Tots els detinguts anaven sortint en llibertat en càrrecs fins que passades de les deu de la nit es va conèixer que el jutge havia decretat presó preventiva sense fiança i comunicada per a l’alcalde, Daniel Masagué. Un desenllaç inesperat, digne d’un final de temporada d’una sèrie televisiva d’èxit.

Era el final del primer capítol d’un presumpte cas de corrupció en un municipi convuls i convulsionat políticament. El procés judicial, com la Justícia ens té acostumats al nostre país, serà llarg. Queden anys pel judici oral. Quan s’aixequi el secret de sumari -o quan hi hagi alguna filtració- coneixerem més detalls sobre un cas que ha sotragat el dia a dia de Torredembarra. Abans, però, s’haurà de resoldre la crisi política provocada per aquesta operació policial que ha deixat molt tocat el govern torrenc. Alguns regidors juguen les seves cartes per aconseguir quotes de poder en aquest nou escenari i rèdits electorals el maig vinent. També hem pogut veure ja alguna dimissió. La justícia és massa lenta i no podrà evitar judicis paral·lels. La pena de telediari ja l’han patida diverses persones, acabin sent declarades o no culpables. I hem vist uns rituals entre una part de la ciutadania bastant preocupants.

Article publicat al setmanari Notícies TGN. Foto de Guillem Bargalló-Baix Gaià Diari

dilluns, de juny 30, 2014

Un municipi convuls: baralles internes, dimissions i trànsfugues


Des de l’any 1999, un alcalde de Torredembarra no acaba un mandat municipal. Una moció de censura, dimissions, canvis continus de govern, trànsfugues i baralles internes als partits han protagonitzat la política torrenca de la darrera dècada i mitja i han convertit el municipi costaner en un dels més inestables políticament de la demarcació tarragonina. Les anades i vingudes als jutjats d’alcaldes i regidors també han sovintejat: el cas Muntanyans II o altres conflictes urbanístics com Cal Noi o l’Avinguda President Companys en són alguns exemples. Però aquest 26 de juny de 2014 la judicialització de la política torrenca ha pujat uns quants esglaons de cop. La imatge dels agents de la Guàrdia Civil entrant al consistori torrenc, custodiant-lo durant hores i sortint amb alguns regidors i l’alcalde detinguts estarà per sempre en l’imaginari dels seus veïns i veïnes. La justícia és molt lenta però quan gairebé ningú confiava que les denúncies a Fiscalia del PSC i ERC i del secretari municipal a l’Oficina Antifrau donessin fruits, tot s’ha precipitat de cop.

El que fins fa uns dies era un espectacle mediàtic de ciutats llunyanes o no tan llunyanes com Marbella i Santa Coloma de Gramenet ahir es va poder veure en directe a Torredembarra. Entre les desenes de veïns i veïnes d’aquest municipi de 15.000 habitants que van acudir a la plaça del Castell de Torredembarra s’hi podien veure algunes cares d’indissimulable satisfacció, del “jo ja ho deia”, “això feia temps que feia pudor”, “es veia venir”. La  manera molt “personal” de governar Masagué ha deixat moltes ferides obertes. No només en els grups de l’oposició sinó dins del seu propi partit. El comitè local de CiU ha fet un comunicat on defensa la presumpció d’innocència de l’alcalde i els altres regidors detinguts, però els sectors crítics ja esmolaven les eines de bon matí. La venjança és un plat que es menja fred. El PP es va afanyar a anunciar que suspendrà de militància al regidor si l’acaben imputant. Futur incert el que s’obre en la sempre convulsa política torrenca. El que està clar és que res no tornarà a ser igual i l’escletxa entre la ciutadania i seus els polítics s’amplia fins a límits exagerats. Les urnes tornaran a parlar el maig vinent i el que va passar ahir podria pesar bastant per definir el nou mapa polític torrenc.

Aquest article va sortir publicat al Diari Ara el divendres 27 de juny / Foto: Guillem Bargalló

diumenge, de juny 29, 2014

Daniel Masagué, un hàbil jugador en el tauler de la política que ha acabat en escac i mat


Quan l’any 2006 Daniel Masagué es va convertir en el candidat de CiU a l’alcaldia de Torredembarra, gairebé tothom es va sorprendre de la seva nominació. Després de la convulsa època amb Miquel Àngel Lecha com a alcalde, que havia acabat amb una curiosament poc traumàtica moció de censura, tot indicava que Pere Font seria el cap de llista convergent. L’aparell del partit l’havia preparat per a aquest càrrec, però quan la militància torrenca va haver de votar el cap de llista, Font va perdre per la mínima contra el «desconegut» Masagué, un conegut empresari local amb una cadena de fleques i pastisseries.

La nominació de Masagué només es pot entendre per l’alineament a favor seu de la família Guasch, amb molta influència en l’agrupació local convergent i que va apostar per l’empresari, que uns mesos abans havia perdut les eleccions a la presidència de la Unió de Comerciants de Torredembarra (UCEPT). Font va acceptar anar de número dos de la candidatura i una desconeguda Francisca Felguera es convertia en la candidata d’Unió i tercera de la llista. El quart lloc era per a Rosa Maria Guasch. Els favors en política es paguen.

Masagué va recuperar terreny perdut per CiU l’any 2003 en les eleccions municipals de 2007, però va perdre. El PSC va treure un regidor més (cinc contra quatre) i va tornar a governar, amb ERC i el GIT com a socis. Però en aquest pacte hi havia una baula dèbil, el flamant fitxatge de Manuel Jiménez, Laura Pradeda, que va abandonar l’executiu al cap de pocs mesos i va acabar provocant la dimissió de l’alcalde socialista, esgotat i abandonat pel seu propi partit després d’uns mesos de govern en minoria. Masagué va aprofitar-ho per convertir-se en alcalde al capdavant d’una sopa de lletres de sigles, amb el PP, l’Agrupació, el GIT i la trànsfuga Pradeda.

Després de tres anys de govern complicats pels difícils equilibris en un pacte tan divers, i gran part d’aquest període fent-ho en minoria després de l’expulsió de la complicada regidora no adscrita Laura Pradeda, va guanyar les eleccions de 2011 amb sis regidors per només tres del PSC, la segona força. L’aliança amb la família Guasch ja feia temps que havia acabat, però Masagué no havia aconseguit apartar Rosa Maria dels llocs capdavanters de la llista i com a sisena va continuar com a regidora en un pacte de CiU amb PP i GIT, molt més còmode i operatiu. Masagué, a més, va ser premiat pel seu partit amb una vicepresidència a la Diputació. S’havia convertit en un dels barons territorials de la formació nacionalista. Havia jugat bé les seves peces en els diferents moments de la partida i havia obtingut els seus objectius.

Però Masagué no controlava el partit a Torredembarra. En les eleccions al comitè local no es va veure en forces de plantejar batalla contra Jordi Guasch, i el fill de la regidora va ser elegit president del partit com a únic candidat. Començava una guerra freda que va durar mesos, fins que l’obertura d’un expedient per part de la direcció del partit va provocar-ne el cessament i la substitució en el càrrec per Gerard Montserrat, un home pròxim a l’alcalde. Havia guanyat la batalla interna.

L’altra batalla la mantenia amb l’oposició, sobretot el PSC i ERC, i l’agror i una tensió creixent es va instal·lar en els plens, que a més van passar a fer-se cada dos mesos enlloc d’un, com sempre s’havien fet a la Torre. El 2012 socialistes i republicans van acudir a la Fiscalia, on van presentar diverses denúncies per prevaricació per lloguers municipals desorbitats, factures molt altes de consultoria externa i altres presumptes irregularitats. Encenien una metxa que més d’un any després acabaria petant molt fort.

I quan semblava que el final del que seria el seu primer mandat complet com a alcalde ja feia baixada, que la tensió amb l’oposició havia baixat sensiblement, que tenia el partit controlat i el favor de la direcció provincial del partit per repetir com a alcaldable, tot el castell de cartes ha caigut i en menys de 48 hores Masagué ha passat del despatx d’Alcaldia a una cel·la de la presó de Tarragona, passant per la inevitable «pena de telediari» d’aquests tipus d’operacions policials, compartida amb els seus companys de junta de govern. Escac i mat.

Dels seus gairebé sis anys com a alcalde de Torredembarra en quedarà una manera de governar molt personal i personalista, possiblement per deformació professional de qui és un empresari que ha entrat en política en una edat madura. La seva principal obra de govern són possiblement les obres que han rentat la cara a Baix a Mar i als Munts, llargament reivindicades, però també acumula fiascos com el pàrquing subterrani de Filadors, infrautilitzat i que costa milers d’euros cada any al contribuent. Tampoc no ha estat capaç de desencallar el Teatre Auditori. Sí que ha deixat una nova comissaria de Policia Municipal, inaugurada curiosament pocs dies abans de l’operació policial que va acabar amb la intervenció de l’Ajuntament.

I també deixa molts dubtes en la seva successió al capdavant del partit a Torredembarra, que es podrien aclarir els propers dies. Al voltant seu ha teixit un nucli dur de fidels, però també uns sectors crítics que ara sortiran de l’aparent letargia i voldran jugar el seu paper en aquest nou escenari de la política torrenca, el que queda després d’un terratrèmol tan brutal com el que ha viscut els darrers dies.

Article publicat al Baix Gaià Diari

dimarts, de juny 24, 2014

El Catllar i Salou

Divendres passat vaig assistir al relleu en l’alcaldia del Catllar. Va ser un acte que va combinar a la perfecció dosis de moment històric, de sentiment i de lleialtat política. La sala de plens es va quedar petita per albergar els més de cent veïns i veïnes del municipi i també diferents representants polítics que volien donar suport als seus correligionaris d’aquest municipi del Baix Gaià. Uns en l’adéu a un batlle històric i els altres traient pit el dia que sumavenn una nova alcaldia per a les seves sigles. El convergent Josep Maria Gavaldà deixava de ser alcalde després de 31 anys en el càrrec i el substituïa el cap de llista socialista, Antonio López. Aquest canvi estava pactat des de feia tres anys, després que CiU i PSC arribessin a un acord de govern en què un dels punts era el repartiment de l’alcaldia, una fórmula molt estesa en executius locals formats per diferents partits. Han passat tres anys i el relleu s’ha efectuat sense cap problema.

Aquesta mateixa setmana hem vist un cas diametralment diferent a Salou. També a principi de mandat, CiU i el PP van arribar a un pacte de govern que reservava el darrer any d’alcaldia per al cap de llista popular, Maria García. Des de fa uns mesos es veia venir que aquest relleu no es produiria. Les desavinences entre els dos socis de govern van derivar en un clima de guerra freda, d’acusacions mútues i de rumors de moció de censura contra l’alcalde Pere Granados, que va esclatar aquest dimecres passat amb l’abandonament del PP del govern municipal enmig de retrets d’una part i de l’altra. Tot indica que Granados esgotarà el mandat i García ho veurà des de les files de l’oposició.

Salou ja va viure un darrer mandat molt convuls, amb un altre relleu d’alcaldia frustrat, aquest cop per una moció de censura sorpresa que formava part d’una operació política de més envergadura, que era la fusió entre FUPS i CiU i que l’any 2009 va convertir Pere Granados, llavors de FUPS, en alcalde, enlloc de Salvador Pellicé, independent de CiU, que havia d’ostentar aquest càrrec a partir de mig mandat segons el pacte amb PSC i RDS. Però el guió va canviar en l’equador d’aquell mandat provocant greus ferides no només entre els diferents partits sinó també en el si de la federació de CiU.

La política municipal ens té acostumats a casaments i divorcis polítics estranys i inesperats, que sovint esdevenen sainets molt difícils de digerir per la ciutadania, com es el cas de Salou, que en algun moment ha semblat una cançó de Pimpinela. Quan veiem relleus en l’alcaldia tan modèlics com el Catllar, en què dues forces arriben a un acord a principi de mandat i quan arriba el moment de complir aquests pactes es compleixen sense cap problema, una certa reconciliació amb la política deu experimentar molta gent. Gavaldà ha comprès que s’ha acabat una etapa per al Catllar, deixant una hisenda sanejada que no li ha impedit transformar un municipi molt complex per la grandària del seu terme i l’alt nombre d’urbanitzacions, i que ara és una altra persona i un altre partit a qui els toca ostentar l’alcaldia perquè s’hi va comprometre fa tres anys. I serà la ciutadania qui el maig vinent tornarà a dir la seva a les urnes. Al Catllar i a Salou. 

Article publicat al setmanari NotíciesTGN