dissabte, d’octubre 21, 2006

Reflexions sobre el debat

Fa masses dies que no escric al blog però després del debat dels cinc presidenciables a TV3 que, de forma gairebé heroica, me'l vaig empassar tot ha arribat el moment de fer alguns comentaris. Dos eixos van centrar les estratègies dels candidats: el balanç del govern tripartit i dels anys anteriors d'executiu convergents i les aliances postelectorals. Aigua clara no em vam treure. Enmig es va parlar de propostes socials, una mica d'infraestructures i seguretat i sobretot d'immigració. Fins i tot es va parlar de fer un altre debat monogràfic sobre aquest darrer tema.

Per a mi el vencedor del debat va ser Artur Mas. Era qui tenia més a perdre perquè va primer a les enquestes i els altres presidenciables en algun moment o altre l'atacarien (i el van atacar). Potser, tal com va dir Piqué, en alguns moments va oferir una imatge de supèrbia, d'estar per sobre del bé i el mal perquè "sóc el millor". Mas surt reforçat, no com l'altre aspirant a la presidència de la Generalitat, José Montilla, que gairebé no va entrar en el cos a cos amb el seu gran rival i li va costar entrar en el debat. Va intentar defensar la feina del tripartit i va avisar els pactes secrets CiU-PP . La màxima energia la va gastar criticant la mala gestió de Mas quan era conseller en cap i el va acusar de deixar la Generalitat endeutada fins a les orelles. Montilla ha de millorar sinó li costarà remuntar al candidat dels socialistes.

Més moderat, sobretot en el primer tram del debat, va estar Carod-Rovira que va semblar el més centrat dels presidenciables. El líder d'ERC sempre que va poder va fer una crida a assolir pactes de país i mirar la política amb més de quatre anys vista i va defensa, evidentment, la tasca del tripartit. Josep Piqué va estar més vehement que mai, repartint estopa a tort i a dret. Primer van rebre Saura i Montilla i ja al final Mas va rebre un atac frontal i el va acusar de supèrbia. Amb Carod va trobar les seves afinitats en el camp de l'agilització dels tràmits per crear empreses. Finalment, Saura va erigir-se com el gran defensor del tripartit, més que Montilla i Carod, i va entrar en el cos a cos amb Mas i també Piqué. Era l'únic que no portava corbata i va exercir de líde d'esquerres fins i tot en aquell gairebé tòpic que diu que no s'han de baixar els impostos si ets d'aquesta banda de l'arc parlamentari.
Queda clar que l'escenari polític continua molt obert. Aquest debat no crec que hagi canviat massa les tendències de vot -gairebé no passa mai- però pot haver consolidat algunes posicions. Propostes noves no en vam poder sentir gaires i tampoc no es va aclarir cap a on aniran els pactes postelectorals -tampoc no passa ni ha de passar mai-, però va ser un espectacle televisiu amb alguns moments intensos i gairebé estelars.

dijous, d’octubre 12, 2006

Agressions en campanya

Un acte del PP amb Acebes de gran protagonista ha tornat a acabar amb greus incidents. Ha estat a Martorell i les conseqüències no han tardat a produir-se. És condemnable succeeixin aquest tipus de situacions, amb crits, insults i agressions incloses, però és molta la gent que, amb la boca petita o no tant, afirma que els dirigents populars "s'han buscat" situacions com aquestes. Jo no arribaria dir tant però si que considero que l'actual direcció del PP està creant un caldo de cultiu que genera situacions tan greus com la viscuda dimarts en aquesta població barcelonina.

Mentre el PSC ha expulsat el primer secretari de les Joventuts Socialistes de Martorell per estar implicat en els incidents, el PPC no ha emprès cap acció contra el seu secretari d'organització, Xavier García Albiol. Aquest dirigent se l'ha pogut veure en un video agredint a un dels manifestants. Els mitjans de comunicació suquen pa en una situació com aquesta, jugant a favor d'una banda o una altra. És curiós, però, que l'únic represaliat pels incidents de Martorell sigui un dirigent socialista quan sempre s'assenyala l'independentisme radical català com el gran instigador dels atacs al PP.

La campanya electoral encara no ha començat i la cosa està molt calenta. Estem entrant en una espiral perillosa i alguns, inclòs Pasqual Maragall, ja parlen de feixisme, una paraula que acostuma a sortir de forma sovint una mica gratuïta. Cal una anàlisi més profunda abans de fer aquest tipus d'afirmacions. I una altra reflexió, dirigida als militants i dirigents del PP, víctima aquesta vegada d'un episodi tan condemnable: poden Carod-Rovira o Puigcercós fer un acte polític a Madrid sense posar en perill la seva integritat física? Com diuen els castellans: "En todas partes cuecen habas".

dijous, d’octubre 05, 2006

Les eleccions ja estan aquí

El setembre començava molt mogut a Torredembarra. El carrer Antoni Roig i la plaça de la Font estaven plenes de pancartes amb lemes contra l'Ajuntament i la crispació va arribar a nivells gairebé perillosos. Però unes setmanes després la temperatura està baixant notablement ja que l'equip de govern sembla decidit a reduir considerablement les contribucions especials que hauran de pagar els veïns d'aquesta zona per la remodelació de l'espai. La posició massa tancada d'alguns regidors ha deixat pas a una moderació més adequada a un periode preelectoral com l'actual.

El 10 de setembre Torredembarra va viure una manifestació històrica. Reunir mig miler de persones un diumenge de pont a les set de la tarda no és gens menyspreable. Hi havia representants de tres partits polítics, però també torrenques i torrencs sense una adscripció política definida, moguts per l'esgotament de la paciència en veure l'evolució de Torredembarra els darrers quinze anys. Ja a finals dels 90 el col·lectiu Pedra de Toc havia mobilitzat desenes de persones preocupades pel futur del Roquer i de la Platja del Canyadell. La situació actual és encara molt pitjor. Muntayans II s'ha convertit ja en un símbol contra la voracitat de les immobiliàries i els constructors i la complicitat o el mirar cap a l'atra banda de molts governants.

El setembre també ha estat el mes que hem conegut un altre dels caps de llista per a les eleccions municipals del maig vinent. Esquerra Republicana ha triat Gerard Ciuró com a candidat a l'alcaldia enfront l'alternativa de Josep Maria Cortès, militant que fins ara havia tingut una projecció pública molt mínima però que apostava molt fort per succeir Bargalló com a cap de files republicà. Ciuró, en canvi, porta en la política municipal més de set anys, primer a l'ombra de Josep Bargalló, però ja fa gairebé tres anys que és el portaveu municipal d'ERC i va ser un dels artífexs dela moció de censura que va portar les esquerres al govern torrenc.

És sabut que Esquerra Republicana ha viscut mesos difícils, amb un fort debat intern i un desgast important dels seus regidors, però finalment comença a veure la llum al final del túnel. Tot i això, el seu cap de llista ha tingut més suport de l'assemblea local que el seu homòleg de CiU, Daniel Massagué. En el cas dels socialistes, no caldran votacions per saber el cap de llista, que serà l'actual alcalde, Manuel Jiménez. Ciuró té ara el repte de treure els republicans de l'estancament del 2003, quan va perdre percentatge de vot i va passar de segona a tercera força política. La composició de la resta de primers llocs de la candidatura però sobretot la imatge del número u que arribi a la ciutadania seran les claus. Que el PSC sigui la llista més votada mentre CiU i ERC lluitaran pel segon lloc sembla ara per ara una aposta segura, però fins que no hi hagin totes les cartes sobre la taula sembla prematur fer previsions. Les distàncies són molt curtes.

Coneguts ja els caps de llista de les tres primeres forces polítiques del 2003, ens cal saber ara els alcaldables de la resta de formacions. Maria Dolors Toda està disposada a repetir, però ja no serà amb l'ADMC i hem de veure per on apareix. El PP presentarà un nou candidat i José Oviedo, número dos el 2003, sembla que és qui té més números. El GIT sempre és una capsa de sorpreses però sembla que només hi ha dos noms sobre la taula: Celestí Salort i Santiago Ardevol. L'Alternativa Baix Gaià continuarà confiant en Lluís Suñé i hem de veure quin és el futur del VUT. Intensos rumors apunten a la presentació d'una llista d'extrema-dreta. A Torredembarra tot és possible i en aquests mesos preelectorals segur que vivirem algunes sorpreses.
Publicat al número de setembre del Diari de la Torre

dilluns, d’octubre 02, 2006

Guti, el carisma d'un polític

Em sento cada cop més allunyat dels postulats d'Iniciativa per Catalunya, però la notícia de l'aturada cardiaca i la situació de mort clínica d'Antoni Gutiérrez Díaz, el "Guti" m'ha sabut greu. De petit ja m'agradava força la política -dieu-me raro- i la imatge d'aquest polític amb cara de bona persona i perilla -potser era de les primeres persones que havia vist portar aquest tipus de barba- representa molt bé aquella època, els anys vuitanta. Llavors amb prou feines sabia que era el PSUC i no tenia noticia de les baralles intestines entre eurocomunistes i prorrussos. Però aquest pediatra posat a polític en un moment en què la política volia dir lluitar contra el franquisme era gairebé de la família... televisiva.
Molt n'han d'apendre Saura, Guillot, Herrera i companyia de polítics com el "Guti", que realment es creia un projecte i no com ara, amb una Iniciativa convertida en la "marca blanca" dels socialistes. Poc queda d'aquell PSUC amb 25 escons al Parlament català del 1980. Però com sempre l'esquerra es va dividir i la seva presència a la cambra catalana va passar a ser testimonial. I elecció rera elecció els ara anomenats ecosocialistes han anat perdent moltes alcaldies. Només noticies tristes luctuoses com la d'aquest cap de setmana del "Guti" ens pot fer reflexionar una mica cap a on va l'esquerra hereva del PSUC, aquell partit mític durant la dictadura i la transició i ara hivernat.