dissabte, de febrer 28, 2009

Cròniques de l'altra banda (XLV): De Consum, Telecomunicacions i pre-inauguracions

Dijous vam fer una mena de pre-inauguració de la nova seu del Consell Comarcal de l'Alt Camp, o almenys de la sala d'actes, un espai obert a totes les entitats i associacions de la comarca. Va ser la presentació del Pla Alt Camp Connecta, a càrrec del secretari de Telecomunicacions de la Generalitat, Jordi Bosch. A l'acte (en la imatge) van assistir més de trenta persones, entre els quals alcaldes i regidors de municipis que tenen problemes en la recepció de telefonia mòbil, internet de banda ampla i TDT. La Generalitat ha anunciat una inversió de tres milions d'euros en la comarca per millorar la cobertura d'aquests serveis. Estarem atents a què aquests diners es tradueixin en un salt endavant de l'Alt Camp en aquets serveis bàsics per al seu desenvolupament.

Dimecres vam tenir una altra visita d'un departament del Govern català, concretament del director de l'Agència Catalana de Consum (ACC), Jordi Anguera. Es va signar un conveni entre ACC i Consell Comarcal de l'Alt Camp en què es deleguen les competències de consum a l'ens municipal. Molta feina està fent la tècnica de l'Oficina Comarcal d'Informació al Consumidor (OCIC) de l'Alt Camp, la Lurdes Quintero, i en vam fer balanç el dimecres mateix. Una dada: en el 2008 s'han superat les 300 actuacions, un 68% més que el 2007.

Més d'un dels que llegireu aquest post haureu sentit aquesta setmana -i ho podeu fer fins dijous- un anunci a RAC-1 sobre la inauguració de la nova seu del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Serà aquest divendres vinent, 6 de març, amb la presència del conseller de Governació, Jordi Ausàs. M'ha fet il·lusió sentir-lo un parell de cops mentres escoltava el programa del Clapés, sobretot l'eslogan final, 'La força dels pobles', creat per les treballadores i treballadors del Consell. Aquesta setmana hem de polir els detalls per aquest dia històric de la comarca de l'Alt Camp.

dijous, de febrer 26, 2009

L’Aquí, un comiat que em dol

El diari Aquí publica aquest divendres 27 de febrer el seu darrer número. Hauran estat 615 edicions i gairebé dos anys i mig d’una aventura en què hi vaig participar durant més de vuit mesos. Per això em sap molt greu la desaparició d’aquest mitjà. I sobretot perquè deixa una desena de magnífics professionals a l’atur en un moment tan difícil com l’actual. I això no ho dic per quedar bé, sinó perquè durant aquells mesos vaig establir una sincera amistat amb tots ells. La llargues jornades de treball i els tancaments a les tantes de la nit generen uns llaços molt profunds.

Amb el comiat de l’Aquí es posa punt i final a una aventura molt interessant i un producte d’una altíssima qualitat tenint en compte els mitjans humans de què disposava. Les reaccions que estem poguent veure a la blogosfera –he comptat tres posts- i al facebook –amb un grup que ja supera el centenar de membres- deixen clar que els ciutadans del Camp de Tarragona valoren l’Aquí i que la majoria de la gent no l’oblidarà tot i la seva curta història.

La meva relació amb l’Aquí ha passat tres fases. Una primera en què el veia com la competència i em feia una certa enveja alguns aspectes en què superava el mitjà on jo treballava. Una segona en què hi vaig treballar i m’hi vaig implicar al màxim, com sempre faig. I una tercera en què he seguit col·laborant amb una columna d’opinió setmanal i m’he sentit molt ben tractat com a cap de Premsa del Consell Comarcal de l’Alt Camp. La notícia de la desaparició de l’Aquí la vaig saber el dilluns passat i, tot i que sabia que la cosa no pintava bé, no m’imaginava un desenllaç tan ràpid. Ha estat una setmana estranya.

El panorama comunicatiu tarragona perd un mitjà que li ha donat aire fresc. A moltes i molts ens costarà no trobar la capçalera taronja cada matí. I els que, com jo, hem participat en el projecte ens queda un buit a dins, una tristor. I també la solidaritat amb els companys/es i amics/gues que queden sense feina. Espero que els empresaris i directors de mitjans no siguin rucs, aparquin una mica la crisi i vagin a fitxar en aquest grup de grans professionals que ara queden sense feina.

Només em queda agraïr al director de l’Aquí, en Lluís González, que confies en mi per unir-me al projecte i que em donés més responsabilitats. I també que entengués la meva decisió de deixar el projecte per afrontar nous molts resptes. Als companys i companyes que vam treballar junts, una abraçada fortíssima i un agraïment profund a la manera com van tractar i a la pinya que vam fer. Per qualsevol cosa ja sabeu on sóc. Molts ànims.

dimarts, de febrer 24, 2009

L'excepció és la dimissió

En el país que vivim -i parlo de l'Estat espanyol però també Catalunya- estem molt poc acostumats a les dimissions. No forma part de la nostra cultura política. Per això, la dimissió del fins ahir ministre de Justícia, Mariano Fernández Bermejo, s'ha viscut de forma tan intensa informativament parlant. Als Estats Units fa amb prou feines un mes que Barack Obama va prendre possessió com a president i s'han vist ja una colla de dimissions. És la cultura política anglosaxona. Però la nostra classe política transmet la sensació de dimitir quan no hi ha cap més remei i la permanència en el càrrec pot fer mal al partit del qual té carnet.

La dimissió de Bermejo és més que justificada, però igual que ho seria la d'una desena de càrrecs públics que em venen al cap rapidíssimament per diferents raons, des de la prepotència, a estar sota sospita, passant per una mala gestió evident en la seva tasca poítica. El ministre de Justícia no pot anar a caçar amb un jutge que està investigant el partit polític rival. I, a més, sense llicència de caça. Si a aquestes premises afegim que estem en una doble campanya electoral a Euskadi i Galícia, la dimissió de Bermejo era inevitable. I ha aguantat força. Fa quatre dies encara negava rotundament que dimitiria i s'enrocava en una posició cada cop més dèbil, assetjat des de fora i des de dins.

Assistirem uns quants dies a una lloança al ministre dimitit des del PSOE, que apunta ara al PP, exigint-li que el cas d'espionatge a Madrid també acabi amb dimissions. Els populars fan veure que no senten res i exhibeixen el seu trofeu de caça, el cap de Bermejo, conscients que se'ls ha acabat l'ase dels cops. I, per postres, el nou ministre de Justícia és gallec. Com en una partida d'escacs, els socialistes han sacrificat una peça amb l'objectiu de rendibilitzar aquest sacrifici amb una doble victòria electoral diumenge vinent. El PP, per la seva banda, ha vist com cau el punt dèbil socialista que els servia per burxar i burxar. I ara n'han de buscar un altre punt dèbil per atacar amb totes les forces amb l'objectiu final de recuperar la Xunta i no fer el ridícul a Euskadi.

dilluns, de febrer 23, 2009

El mite del 23-F

Avui és 23 de febrer i aquest any ja tenim els deures fets per a recordar aquesta data que ens presenten com a crucial per entendre l’Estat espanyol actual. Fa ja un parell de setmanes ens van bombardejar amb documentals i minisèries sobre l’intent de cop d’estat. Fent zàpping vaig topar-me amb Lluís Homar fent de rei Joan Carles i Mònica López fent de reina Sofia i m’hi vaig enganxar, empassant-me després un reportatge sobre el paper de l’exèrcit des de la mort de Franco fins el 23-F. Al voltant d’aquesta data i els fets que van succeir s’ha teixit un mite en abscència de la veritat. Els dolents són els miltars i l’heroi, el rei Joan Carles. Des de llavors la figura del monarca borbó ha cotitzat a l’alça fins arribar als nivells actuals, amb la corona més que consolidada entre la majoria dels ciutadans de l’Estat.

Que va passar exactament el 23-F, més enllà de l’assalt al Congrés, els tancs circulant per València i l’ocupació de Televisió Espanyola? No ens han explicat 28 anys després qui era el famós ‘Elefante Blanco’ que esperaven al Congrés. Si que és acceptada en aquesta versió oficial de l’últim cop d’estat que ha patit l’Estat espanyol una llista d’un govern d’unitat amb el general Armada com a president, Felipe González de vicepresident i ministres comunistes. Ens trobem davant d’un gran bunyol, als quals ja estem acostumats en aquestes terres, o d’una estratègia perfectament planificada amb algun convidat de pedra que es creia protagonista? Recordem que a partir d’aquella data es va frenar el procés autonòmic i es va començar a repartir el cafè per a tots, tan amargant per les catalanes i catalans. I els suposats responsables del cop d’Estat que van ser condemnats a presó a finals del vuitanta ja estaven al carrer.

Publica al diari Aquí el 23 de febrer de 2009

diumenge, de febrer 22, 2009

Cròniques de l'altra banda (XLIV): Igualtat/Inauguració

Aquesta setmana hem presentat en roda de premsa (en la imatge) un altre dels nous serveis que hem posat en marxa aquest any 2009 des del Consell Comarcal de l'Alt Camp: el Servei municipal Igualtat d’Oportunitats al Treball. Està adreçat a tota empresa o agrupació empresarial, entitat pública o privada de la comarca de l’Alt Camp per tal d’afavorir la igualtat d’oportunitats entre dones i homes a l’àmbit laboral. En moments com l'actual, marcat per una profunda crisi econòmica, possiblement les empreses tenen altres prioritats al cap que garantir la igualtat, potenciar la conciliacó de la vida laboral i familiar o l'eliminació del llenguatge sexista.

Però els esforços per afrontar la crisi són compatibles amb les mesures per acabar amb situacions injustes. Des del Consell prediquem amb l'exemple i una primera mesura -petita si voleu- és el canvi de denominació de l'Àrea de Serveis al Ciutadà per Serveis a la Ciutadania. Un petit granet de sorra, però carregat de simbolisme. La feina de l'agent d'Igualtat, la Mar González es comença a notar.

Durant aquesta setmana hem fet pública la data de inauguració oficial de la nova seu del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Serà el proper 6 de març i presidirà l'acte el conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs. Estem en una mena de compte enrera cap aquesta data històrica que volem que marqui un abans i un després del Consell, que poc a poc es va obrint a la ciutadania. L'acte és obert a tothom i allí us he esperem.

divendres, de febrer 20, 2009

El cristall per on es mira



Passejant pel blog del Jaume Renyer he anat a parar a aquest altre blog i a aquest vídeo que podeu veure a dalt. És d'aquells documents que impacta i que t'impedeix no fer altra cosa que visionar un segon vídeo que et recomanen. Aneu-hi. El joc que ve després no té tampoc desperdici.

Es pot estar més o menys d'acord amb el contingut d'aquests vídeos o estar en total desacord i pensar que s'està davant d'un gran exercici de cinisme. O d'una magnífica exhibició de propaganda. El que està clar és que això no és el que veiem als informatius de les televisions del nostre país sobre Israel.

Però vaig més enllà. Que veuen en les televisions que poden sintonitzar els habitants de Castella-la Manxa, Andalusia o Astúries sobre Catalunya? No pensaran també que Catalunya som "un país de mierda"? Aquest exercici que han fet des del blog www.cat-israel.org el podríem fer sobre Catalunya amb ciutadans d'altres punts de l'Estat que només veuen una realitat manipulada per mitjans de comunicació moguts per un profund i irracional anticatalanisme. "Reflexione'm-hi", que deia aquell.

dimecres, de febrer 18, 2009

Trenta anys de ‘El Punt’ i molts records

Aquest mes de febrer el diari ‘El Punt’ compleix els trenta anys del seu naixement. Amb El Punt m’uneix un lligam sentimental molt important. El meu primer contacte amb aquesta capçalera va ser l’octubre de 1995 quan en un dels primers treballs de la carrera vam triar comparar el diari gironí i el Regió 7. Jo vaig ser dels que va visitar la redacció d’El Punt i allí em vaig assabentar que obrien una edició a Tarragona. Des de llavors vaig fer-me molt pesat per col·laborar d’alguna manera en el projecte. En un número zero de l’agost de 1996 ja hi ha un article meu signat amb les inicials “J.S.” d’un “pollo” polític de Torredembarra. Que orgullós em vaig sentir d’aquella columna de breus!

Va ser en la redacció de l’Avinguda Roma l’any 1996 quan vaig començar a donar els primers passos en la professió periodística. Aquell estudiant de segon de Periodisme cobria els partits del Roda de Berà, en la seva darrera temporada a Tercera Divisió. Amb el gran José Luis Guerra a la banqueta i Lluís Marco –tiet de l’actor- a la presidència, vaig viure un descens mentre escrivia les primeres cròniques futbolístiques. Recoro el fred glaciar que vaig viure més d’un dia a la tribuna del camp rodenc però la il·lusió del periodista novell neutralitzava els llavis tallats i aturava el vent punxant. Després disfrutava amb l’escalfor l’ambient d’una redacció els diumenges a la tarda, amb els nervis, els crits i aquella atmòsfera de fum que ara sembla una utopia.

Després va venir el Reus Deportiu i l’ascens a Tercera o aquell estiu del 1998 nedant en la Regional profunda. El setembre del 1999 vaig entrar en plantilla, a la secció d’Esports, amb en Quim Fernández, el Joan Martí, el Xavi Aguilar i la Berta González. Després van arribar companys inolvidables com el Rafa J. Martínez, el Segi Casado, el Miquel Rosich o el Rafa Marrasé. I de l’equip del diumenge també tinc un gran record del Heiko, l’Anna, el Rafa Marrasé, l’Albert Miró, la Maria… El canvi de disseny en el qual els treballadors vam participar, les eleccions al Reus Deportiu CF que res tenien que envejar a les del Barça…

El març de 2001 vaig decidir canviar el Punt per una aventura internàutica que massa bé no va acabar. Més endavant vaig tornar a col•laborar els diumenges a la secció d’Esports però des de fa una colla d’anys d'El Punt només en sóc lector, però reconec que és un diari molt ben fet. Consolidat a Girona, li ha costat molt entrar en el mercat tarragoní tot i que ja hi porta més de tretze anys. En els darrers mesos han hagut de reduir costos però la capçalera continua. A partir d’ara El Punt aposta per l’edició electrònica veient que el paper cada cop és més car i es venen menys diaris. El periodisme evoluciona però El Punt allí està. I espero que per molt de temps. En aquella redacció vaig aprendre molt i estic molt agraït a l’oportunitat que em van donar.·

dilluns, de febrer 16, 2009

Eleccions adulterades

La campanya de les eleccions basques ja ha començat i la sensació que molts tenim és que el proper parlament d’Euskadi no reflectirà la composició de la societat basca. La il·legalització de les candidatures de l’esquerra abertzale deixa orfe políticament un sector molt important de l’electorat basc, els militants i simpatitzants de la qual hauran de decidir l’1 de març si opten pel vot nul, l’abstenció o confien el seu sufragi a una altra força política. La il·legalització és una conseqüència de la Llei de Partits aprovada el 2002 pel PP i el PSOE amb l’objectiu d’eliminar del mapa polític basc l’esquerra abertzale amb la justificació de la lluita contra ETA. Estem davant d’una llei “ad hoc”, justament com ens han dit sempre que mai s’han de fer les lleis. La violència s’ha de condemnar, però també s’hauria de condemnar el franquisme i molts partits que continuen sense fer-ho i fins i tot l’enalteixen poden presentar-se a les eleccions.

Diversos sondejos apunten que el PSOE i el PP sumats poden apartar el PNB del govern basc, del qual en formen part des del 1980. Sóc dels que pensa que l’alternància política és saludable en democràcia però aconseguir un lehendakari no nacionalista basc deixant fora de joc un dels principals actors polítics –l’esquerra abertzale- és convertir en fraudulents aquests comicis i restar legitimitat democràtica a un hipotètic Patxi López lehendakari. Sembla que molts socialistes i populars tenen coll avall que Ibarretxe se n’haurà d’anar a casa, igual que passava el 2001 amb Mayor Oreja com a gran esperança del nacionalisme espanyol. Encara queda partit per jugar i, tot i l’adulterament dels comicis, Ibarretxe pot tornar a ser lehendakari si juga bé les cartes. A mi m’agradaria que fos així. Seria una lliçó democràtica.

Publicat al diari Aquí el 16 de febrer de 2009

dissabte, de febrer 14, 2009

Cròniques de l'altra banda (XLIII)

Us he parlat en posts anteriors de la nova etapa que ha començat per al Consell Comarcal de l'Alt Camp aquest any 2009 amb el trasllat a una nova seu al carrer Mossèn Martí número 3 de Valls. També us he comentat aquest canvi de filosofia que estem portant a terme al Consell intentant obrir-nos a la ciutadania, però també hem d'insstir en què l'ens supramunicipal és un instrument perquè els 23 municipis de la comarca defensin els seus inteteressos davant altres administracions i d'aquest concepte sorgeix el nou eslògan del Consell Comarcal de l'Alt Camp: "La força dels pobles".

Dimecres vam presentar l'eslògan i el seu desenvolupament gràfic després d'un treball de més de dos mesos. El procés va començar amb un 'brain storming' d'una desena de treballadores i treballadors del Consell i va continuar amb el gran treball dels joves professionals de 'Salt&Pepper' creant un logotip a partir de l'eslògan. A partir d'ara veurem a molts llocs "La força dels pobles", amb els quatre colors de les diferents àrees del Consell i la signatura inspirada en l''A' de l'Alt Camp.

Us he explicat altres cops que la meva feina es divideixen en el dia a dia de rodes de premsa, notes de premsa, atenció als mitjans... i un treball més a mig i llarg termini, sovint en coordinació amb altres companys de feina o externs, que dóna fruits com aquest magnífic eslògan. La comunicació és un dels pilars de les actuacions de les administracions públiques i les empreses i crec que aquests nous eslògan i logotip reforcen la marca del Consell Comarcal de l'Alt Camp.

dijous, de febrer 12, 2009

Deu anys de la mort de Carles Sabater

Avui després de dinar, el programa de TV3 'El Club' tractava un d'aquells temes que et fa retrocedir en el temps i adonar-te que els anys passen més ràpid del que voldries: els deu anys de la mort de Carles Sabater, cantant de Sau. El 12 de febrer de 1999 queda ja lluny. Recordo que era un dissabte al matí i que havia anat a ajudar mon pare al troç i que ell em va dir que s'havia mort un cantant jove català famós. Vaig posar la ràdio i vaig comprovar que era Carles Sabater, de 36 anys. El sotrac i la incredulitat van donar pas a la confirmació de la brutal notícia.

Sau va ser un dels pals de paller del rock català de finals dels 80 i 90 que a la meva generació ens ha marcat l'adolescència i la primera joventut. De Sau em sembla que només vaig anar a un concert l'hivern de 1990 o 1991 al Casal Municipal de Torredembarra i que vaig disfrutar molt amb 13 anys acabats de fer. Recordo cantar a ple pulmó "Vull quatre barres...". La nostra colla érem més de Sopa de Cabra, dels Pets o Sangtraït però Sau també ens agradava. 'Boig per tú' ha esdevingut un himne que ha sonat en moltes festes i fins i tot bodes posteriors. 'No he nascut per militar' era un himne. Recordo també el videoclip d´'És inúltil continuar' que el repetien i repetien al 33. O el 'Tren de mitjanit', 'Vull quatre barres'...

Mirant pel retrovisor arribes a la conclusió que la desaparició de Carles Sabater va ser potser la fi d'aquella primera edat d'or del rock en català. Ja havien passat gairebé vuit anys del mític macroconcert del Sant Jordi i grups com Els Pets -que ha havien editat el 'Bon dia'-, Sopa de Cabra -retornat al català després del fracàs cantat en castellà- o Sau havien arribat a una certa maduresa -per altres decadència o acomodament- mentre grups com Gossos o els més exprimentats Lax'n Busto apretaven fort. Sabater anava una mica més enllà gràcies a ser polifacètic, un actor de teatre i televisió força notable. A més, representava el paper del "guapo" d'un rock en català ple de melenuts i desmanegats. Avui és d'aquells dies per recordar Carles Sabater, Sau i aquells "meravellosos anys" donant barra lliure a la nostàlgia.

dimecres, de febrer 11, 2009

Israel després de les eleccions: panorama complicat

Israel acaba de celebrar eleccions legislatives i en aquest moment estan obertes negociacions per a la formació d'un nou govern. He intentat seguir aquests comicis i aprofundir una mica més en la democràcia israeliana. Aquest país és l'únic de la regió plena de dictadures i monarquies de tot tipus que té una democràcia assimilable a les occidentals amb una característica molt destacable: la proporcionalitat absoluta en una única circumscripció electoral de 120 escons. Si a l'Estat espanyol hi hagués un sistema com l'israelià, Izquierda Unida comptaria amb gairebé una trentena de diputats.

Però aquesta proporcionalitat és una arma de doble tall, ja que el partit guanyador de les eleccions, el centrista Kadima, ha obtingut 29 escons, sense arribar ni a una quarta part de la cambra, mentre que el segon ha estat el Likud, amb només un representant menys. Ho tindrà molt difícil la candidata del Kadima, Zipi Livni, per ser primera ministra, tot i la remuntada de darrera hora desprées d'anar per darrera en les enquestes. Seria la segona dona que arriba a aquest càrrec a Israel després de Golda Meir els anys setanta, un fet que ens costa de trobar als països europeus més avançats. El líder del Likud, Benjamin Netanyahu, intentarà -té molts números- aglutinar altres partits encara més a la dreta que ell i tornar a ser primer ministre. Ja ho va ser entre els anys 1996 i 1999.

En aquest trecaclosques israelià hi trobem uns ultranacionalistes laics (Yisrael Beiteinu) com a tercera força superant els laboristes, que van estar al govern els primers 29 anys d'existència d'Israel i ara tenen només una desena part dels escons de la Knesset (cambra legislativa israeliana) tot i estar encapçalats per un general condecoradíssim, Ehud Barak, i que ja va ser primer ministre (1999-2001). Trobarem altres forces en el fragmentat arc parlamentari israelià, des d'ultraortodoxos religiosos (Shas), altres partits d'esquerra o formacions àrabs. Les negociacions a múltiples bandes poden deparar sorpreses.

Israel és una democràcia envoltada de règims dictatorials o amb limitacions democràtiques evidents. El viratge a la dreta en aquestes eleccions és una altra evidència. La necessitat d'una major seguretat ha passat per davant de qualsevol altra punt de l'agenda política israelinana. Sigui Livni o Netanyahu el proper primer ministre ho tindrà molt difícil per mantenir l'equilibri en un govern que com a mínim tindrà tres partits diferents. Esperem que Israel no es tanqui en banda i vegi la necessitat d'una sortida negociada a aquest etern conflicte que sembla més encallat que mai.

dilluns, de febrer 09, 2009

Ernest Maragall va pel bon camí, però…

Aquesta setmana passada hem sabut que el Govern de la Generalitat vol que el curs escolar comenci el 7 de setembre, una setmana abans que fins ara. Les actuals vacances escolars de gairebé tres mesos estan pensades per a la societat catalana de fa 25 anys, però no per la del segle XXI. Llavors la inmensa majoria de mares no estaven en el mercat laboral i no es produïen els drames actuals, quan gairebé un dels sous de la parella –si tenen sort de no estar a l’atur- se’n va en casals d’estiu, activitats esportives, cangurs… excepte que els avis puguin ocupar-se dels néts. I és que la majoria de treballadors i treballadores poden gaudir com màxim d’un mes de vacances a l’estiu i gairebé sempre és l’agost. Durant aquest mes ja sabem que el país es paralitza.

La iniciativa de departament encapçalat per Ernest Maragall va pel bon camí per alleugerir els problemes per compatibilitzar la vida laboral i la familiar, però queden incògnites obertes. Per compensar aquest inici de curs més matiner es proposa una setmana de vacances escolars el mes de febrer. Que faran els soferts pares si les empreses van a la seva i no es donen facilitats per agafar vacances en aquella època? Ens tornarem a trobar amb el mateix problema que el setembre Com sempre, es van llençant globus sonda aïllats i no s’aborda un debat a fons i integral sobre la conciliació de la vida laboral i familiar, que més enllà de les administracions públiques és gairebé ciencia-ficció.

Les vacances escolars haurien d’estar més repartides durant l’any i també s’hauria de debatre si s’ha de fer classe només pel matí. Tot això ja està inventat. Només cal anar a l’Europa més avançada, aprendre i fer un gran pacte de l’Educació amb tots els agents implicats: mestres, mares i pares, polítics i empreses.

Publicat al diari Aquí el 9 de febrer de 2009

dissabte, de febrer 07, 2009

Cròniques de l'altra banda (XLII): A participar!

El mes de febrer l'hem iniciat amb la presentació d'un dels nous serveis que ha posat en marxa aquest 2009 el Consell Comarcal de l'Alt Camp: el de Participació Ciutadana. Dimecres vam fer una roda de premsa amb la participació (mai més ben dit) del conseller delegat i el tècnic de l'àrea, Miguel Uroz i Llorenç Casanova respectivament (en la imatge). En Llorenç ha el·laborat un document per explicar que en poden treure les altres àrees del Consell Comarcal i els Ajuntaments d'aquest departament.

Pot semblar que la Participació Ciutadana és una cosa llunyana i supèrflua. S'equivoquen els que pensen així. Allò de "fer-ho tot per al poble però sense el poble" està més que superat. Quan es tiren endavant nous projectes hi ha instruments perquè els ciutadans i ciutadanes donin les seves idees i se sentin escoltats per les administracions. Exemples en trobarem molts de com girar la cara al poble i de no fe-lo participar en projectes que els afecten. A mi me'n ve un de ràpid al cap relacionat amb el meu municipi, Torredembarra i és la peatonalització de l'entorn del carrer Antoni Roig, feta d'esquenes als veïns i veïnes i al poble en general.

El cas del carrer Antoni Roig, amb pancartes en contra de l'Ajuntament penjades a mlts balcons durant mesos i mesos, és paradigmàtic. A tots us en vindran més al cap. Des del Consell Comarcal engeguem aquest servei perquè en treguin profit les diferents àrees de l'ens i els Ajuntaments de l'Alt Camp. Qui governa són les administracions públiques sorgides del vot popular -directement i indirectament- però la democràcia ha de ser més participativa i no només demanar el vot cada quatre anys. I aquest Servei de Participació Ciutadana rema en aquesta direcció.

divendres, de febrer 06, 2009

Alguna cosa es mou

Fa una setmana penjava aquest post per informar-vos d'una onada de robatoris que estaven patint propietaris de masies de Torredembarra i mostra la meva indigació amb la inacció del govern local i sobretot per unes declaracions lamentables del cap de la Polcia Local. Durant aquesta setmana hi ha hagut moviment a l'Ajunament sobre aquest greu poblema després que diversos mitjans de comnicació se n'hagin fet ressò.

Dimats es va fer una reunió per a preparar la propera junta de seguret local de Torredembarra i un dels temes a tractar van ser els continus assalts a les masies. En la reunió hi van participar propietaris afectats que han mostrat la seva esperança de què aquesta situació se solucioni gràcies a la major presència policial.

La conclusió que podem treure d'aquesta història és que a l'Ajuntament de Torredembarra, com molts altres, li costa afrontar alguns problemes greus que pateixen alguns dels veïns, com aquest, relacionat amb un dret tan bàsic com la seguretat. I la reacció ha vingut després que la situació, cada cop més insostenible, hagi aparegut als mitjans de comunicació, afectant la imatge del municipi. Ara hem se seguir atents a l'evoució d'aquesta situació i si els robatoris descendeixen amb la presència policial.

dimarts, de febrer 03, 2009

És el Baix Penedès el Camp de Tarragona?

Aquesta és una pregunta que em faig sovint, sobretot quan visito alguna població d’aquesta comarca. És el Baix Penedès el Camp de Tarragona? La majoria de polítics del Camp de Tarragona semblen tenir clar que sí, però molts dels càrrecs institucionals dels del Baix Penedès aposten per una vegueria que també inclogui l’Alt Penedès, el Garraf i l’Anoia, un moviment que també està arrelant en l’anomenada societat civil. I la població? Sincerament, crec que mira més cap a Barcelona que cap a Tarragona i cada cop més. Molts habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona han anat a viure al Vendrell, Calafell o Cunit i tenen com a referència la capital catalana i no Tarragona. Una gran part de la població activa es desplaça cada dia a treballar a la capital catalana. Hi ha experts en demografía que afirmen que el Vendrell és ja àrea metropolitana de Barcelona i en situen el límit a Torredembarra, que ja és comarca del Tarragonès. Potser tenen raó. Aneu a primera hora del matí a l’estació de tren torrenca i veureu desenes de persones encarant la seva jornada laboral cap a Barcelona.

Per què el Baix Penedès se senti Camp de Tarragona cal alguna cosa més que traçar una línia des d’un despatx de Barcelona o Tarragona i dir que el Baix Penedès ha de continuar sent Camp de Tarragona. Cal analitzar els fluxos de població, el transport, l’oci, les rutines laborals, on van a comprar… I què en treu un ciutadà del Baix Penedès de formar part del Camp de Tarragona, l’àrea metropolitana de Barcelona o una vegueria pròpia? A un vendrellenc o una vendrellenca li deuen quedar molt lluny les baralles de campanar entre Tarragona i Reus per la capitalitat (o cocapitalitat) del Camp de Tarragona. I més quan el campanar més alt és el de Valls.

Publicat al diari Aquí el dilluns 2 de febrer

dilluns, de febrer 02, 2009

Cròniques de l'altra banda (XLI): I va arribar el vent

Aquest dilluns es la Festa de la Candela i és dia festiu a Valls. Aprofito aquesta inesperada jornada de festa per escriure el post del 'Crònques de l'altra banda' després d'una setmana intensa. Ha estat la setmana del plenari comarcal ordinari -que es fa cada dos mesos- amb una ordre del dia molt carregada. Per una banda s'ha aprovat el pressupost del Consell Comarcal de l'Alt Camp per al 2009, que arriben als 10,2 milions d'euros, un 46,6% més que l'any 2008, sobretot pel PUOSC i la creació d'un organisme especial depenent del Consell que recolleix els residus de la comarca i substitueix el règim de concessió que hi havia fins ara. Aquest pressupost ha de servir per dinamitzar en la mesura del que es pugui una comarca que també pateix la crisi econòmica.

El plenari de dimecres també va aprovar el Programa d'Actuació Comarcal 2008-2011 de l'Alt Camp, el document que marca el rumb de l'ens, amb 104 propostes per a les quatre àrees en què se subdivideix el Consell. Ha estat un procés llarg i marcat per la participació de consellers, tècnics i municipis. El programa ja s'està aplicant i no queda tancat en un armari com passa en tants documents d'aquest tipus. El ple també va aprovar mocions a favor dels afectats per les expropiacions de la C-14, en contra dels transgènics o per a una millor mobilitat ferroviària a l'Alt Camp. També ha pres possessió com a conseller comarcal Josep Ramon Moreno, que substitueix Joan Canela. El vam presentar també dimecres. Quin dia!

Però no hi ha dubte que el punt "estrella" del ple va ser la declaració sobre els efectes del vendaval a la comarca (en la imatge , problemes a Aiguamurcia). I és que entre els alcaldes de la comarca hi ha molta indignació pel paper de l'elèctrica FECSA-Endesa el cap de setmana passsat. La companyia no donava resposta a alcaldes i usuaris afectats pels talls. Hi ha nuclis de població que van estar 72 o fins i tot 96 hores sense llum. És veritats que el temporal de vent va ser excepcional però també va quedar palès que l'elèctrica no inverteix en el manteniment i millora de la xarxa elèctrica, cosa que en la moció aprovada per unanimitat pel ple es demana que canviï.