divendres, de març 30, 2007

Un any amb vosaltres

He decidit llençar-me a fer un bloc de cop, després d'un dia d'aquells de molta feina i intensitat informativa. L'aprovació de l'Estatut al Congrés marca el 30 de març, tot i que ja som a 31, però hem de tenir en compte que la no hi ha molta noticiabilitat però si fotos i gestos per la història.


Així començava el primer post, la primera entrada del meu bloc. Era el 31 de març de 2006 i aquest dissabte fa un any. Estic molt satisfet d'aquest primer any d'aventura blocaire. Hi ha qui diu que m'he convertit en un blocaire de referència a Tarragona. Jo no sóc qui per jutjar la influència dels meus escrits, però sobretot des del gener de 2007 fins aquí he notat que molta gent em parla que visita salvat.blogspot.com i que coneixen altres persones que també són visitants asidus. Com diria aquell "m'omple d'orgull i satisfacció".

Els comentaris són la gràcia d'un bloc, des del meu punt de vista i no hi ha dia que no en trobi alments dos o tres de nous -i hi ha jornades que n'arriben bastants més-. A través del bloc he retrobat amics que feia temps amb què no parlava, he fidelitzat visitants que efectuen comentaris molt interessants, m'he assabentat de coses que no sabia, s'han creat interessants diàlegs… I, a més, m'ho estic passant molt bé.

Aquest articlet ha estat només un petit debut. Demà intentaré fer una altra intervenció. Em conec, i a vegades sóc una mica inconstant, per tant no us estranyeu si estic dies sense aparèixer.


Així acabava la meva primera entrada. Estic satisfet perquè he aconseguit mantenir una constància a l'hora d'actualitzar el bloc, una cosa bàsica perquè continuï sent interessant per la resta de blocaires. També hi ha qui diu que estic "enganxat" al bloc. Jo crec que estic fascinat pel fenomen. Actualitzo el meu però visito altres i deixo anar comentaris. Hi ha una gran interacció. Recordo les paraules del sociòleg i periodista Manuel Campo Vidal en una entrevista que li vaig fer fa unes setmanes pel Mes Tarragona: "Els blocs són mitjans individuals de comunicació de masses". Crec que els blocs tenen molt futur. Ara som una minoria els que en tenim i en visitem. Però d'aquí uns anys la cosa serà molt diferent. Potser hi haurà una selecció natural. Qui sap.

Acabo penjant una llista dels articles més comentats d'aquest any. Els tres anys del Més Tarragona són els líders i la política torrenca els segueix amb tres articles. La política tarragonina ha estat també molt comentada. I no esn oblidem del Nàstic.

Articles més comentats

1. 'Més Tarragona' compleix tres anys 26/03/07 26 entrades
2. Nervis, nervis, nervis 28/02/03 21
3. Atac a la nou seu de CiU de la Torre 19/02/07 19
4. Treballar per l'enemic 2/02/07 19
5. De llistes i candidats 14/03/07 16
6. La blocosfera política tarragonina 22/01/07 16
7. La gran mallolada 8/03/07 15
8. Esquerra agafa avantatge a Tarragona 26/01/07 13
9. La política, un ofici? 7/03/07 12
10. Surrealisme i lògica grana 17/01/07 11
11. Nàstic, novel·la de Ferran Torrent 28/03/07 11

dijous, de març 29, 2007

...I més nervis

He fet algunes actualitzacions a l'article publicat en el número de març del Diari de la Torre, ja que des que el vaig entregar fins a la seva publicació han passat uns dies i hi ha algunes novetats a la vida política torrenca.


Manca un mes escàs per a la finalització del termini legal per a la presentació de les candidatures a les eleccions municipals i, quan escric aquestes ratlles, hi ha partits que estan patint molt per completar uns primers llocs de la llista amb garanties. Comencem, però per les excepcions. El partit de l'alcalde actual, el PSC, ha fer una aposta contundent per la continuïtat i tot indica que repetiran els quatre primers candidats del 2003: Manuel Jiménez, Ramon Ripoll, Susanna Navarro i Enric Grangel. Confien en la tirada que sempre té l'alcaldia i la línia ascendent de vots iniciada el 1999 i que els ha portat a ser la primera força política del municipi. Alguna cara nova no crec que els hagués anat malament per reforçar les seves possibilitats ja que el desgast d'laguns dels actuals regidors és més que evident.

Esquerra Republicana ha optat pel camí contari: renovació i cares noves. Des de ja fa mesos sabem que Gerard Ciuró encapçalarà per primer cop la llista republicana, rellevant Josep Bargalló, que després del salt a la Generalitat s'ha allunyat, almenys aparentment, de la vida política torrenca. Darrerament s'ha sabut que Montserrat Gassull, no sense un debat intern dins les files republicanes, pujarà del tercer al segon lloc respecte el 2003. Ciuró i Gassull estaran acompanyats de cares noves. Xavier Folch, actual secretari d'organització d'ERC a Torredembarra serà el tercer i Carles Marquès, periodista i que ja havia figurat anteriorment en llocs més discrets de la llista republicana, serà el quart. Pels llocs inmediatament consecutius s'anuncien més cares noves. Una aposta interessant , que barreja experiència i renovació, per l'etapa post-Bargalló.

Seguim en el govern. Lluís Suñé tornarà a encàçalar la candidatura d'Alternativa Baix Gaià. Ningú s'imaginava el contrari. Ja sabem encara qui l'acompanyarà en el segon lloc, l'Iris Gual. Un bon número dos, i crec que Gual ho és, els pot donar opcions a un segon regidor. Suñé va darrerament bastant per lliure dins del govern i la seva actitut en l'afer de Muntanyans II, viatjant a Madrid cremant els últims cartutxos per evitar l'edificació de 550 habitatges en aquest espai, està creant tensions amb el PSC i l'alcalde Jiménez, grans defensors de respectar el pla parcial de la zona i passar olímpicament de criteris mediambientals i del perill d'inundacions.

El soci de govern que presenta més incògnites és el GIT. Molta rumorologia envolta aquesta formació. Fa unes setmanes tot apuntava a una successió tranquila de Celestí Salort per Santiago Ardèvol, però l'exalcalde s'ha "animat" amb l'aproximació dels comicis i no es conforma amb un lloc discret a la candidatura. Hi ha qui diu que vol tornar a anar al davant de tot i altres apunten a una filla seva en el segon o fins i tot el primer lloc. Estem davant d'una monarquia hereditària i Ardèvol simplement hauria estat el regent? Amb en Salort al mig, tot pot passar.

Convergència i Unió té clars els dos primers llocs de la llista. Daniel Massagué continua anant per lliure respecte als tres regidors de la federació al ple torrenc, amb una forta campanya de promoció en certs mitjans de cumnicació, i Pere Font ha acceptat ser el número dos després de ser derrotat en la votació el cap de llista. Enrere han quedat les amenaces d'impugnacions. I la resta de la llista? Unió bé hi voldrà dir la seva. I la llei de la partitat els obligarà a comptar amb dues dones entre els cinc primers. Però això ho an de combinar amb el fitxatge d'Octavi Solé, que torna a Convergència després de l'aventura del VUT. I combinar tot això pot ser molt complicat.

Per complicacions, les del PP. No troben cap de llista. Les últimes informacions apunten a què Ana Marín repetirà, després de diverses renúncies. Potser quan aquest article veu la llum ja ho han aclarit. El que tinc clar és que posin qui posin el regidor el tenen assegurat. Ara, si volen un segon representant, s'hi haurien d'esforçar una mica més.

I acabem amb l'Agrupació Democràtica Torrenca. Ja han desvelat qui serà el seu cap de llista, Maria Dolors Toda l'alcaldable. Pocs dubten que aquesta formació és hereva de l'ADMC i ha exhibit uns graus de populisme una mica perillosos, aprofitant els grans recursos econòmics de què disposa i les grans escletxes deixades des del govern municipal, però més petites que el desgavell que va significar el pas de Toda pel govern. O és que ningú se'n recorda que l'inici de mandat, marcat per la inoperància, les recusacions, les tensions i l'esclat final que va fer inevitable una moció de censura. Però diu la saviesa popular que els votants tenen molt poca memòria.

dimecres, de març 28, 2007

Nàstic, una novel·la de Ferran Torrent


Nàstic i consens. Són dos termes que molts ens volien fer creure que eren sinònims. Les darreres setmanes hem pogut comprovar que era una fal·làcia i que les reunions del consell d'administració grana devien ser una olla de grills espectacular. Per això als periodistes i fotògrafs no ens hi deixaven entrar ni un moment. La forma com s'han desenvolupat els esdeveniments que han portat l'anomenada "Plataforma" (el nom també té gràcia) a clarificat com és l'entorn del Nàstic i ha evidenciat que molta gent està emprenyada amb el comportament dels qui volen remenar les cireres granes.

Si algú coneix el Ferran Torrent que li expliqui que ha passat amb el Nàstic les darreres setmanes i potser en treuria una bona novel·la. Té tots els ingredients necessaris. Jordi Virgili sembla haver quedat com el bo de la pel·lícula. Va mostrar les cartes des del primer moment -aquest ha estat el seu gran handicap- i quan Josep Maria Andreu el novembre passat havia d'abandonar la presidència del consell d'administració va dir publicament que ell volia succeir-lo. Però Andreu es va haver de quedar perquè dins del consell no es trobava el famós consens. Enfront de Virgili es va col·locar José Luis 'Josele' Vilar, com a presidenciable.

El febrer Andreu abandona definitivament el vaixell després de la topada final amb l'alcalde Nadal -seria un dels moments intensos de la hipotètica obra de l'escriptor de Sedaví- i el famós consens continua sense trobar-se. Davant d'aquest "pollo", Raül Font, regidor d'Esports de l'Ajuntament, es converteix en president de la Societat Anònima Esportiva, al mateix temps que anuncia que la seva presidència serà interina. Es fixa la data de la junta general d'accionistes, el 27 de maig, i Virgili des del primer moment torna a mostrar les cartes i fins i tot presenta un projecte seriós de cinc punts si ell aconsegueix la presidència. La professionalització el club és una de les seves grans apostes. El seu handicap: amb prou feines aplega el 20 per cent de l'accionariat.

A manca de pocs dies per les eleccions apareix una plataforma d'accionistes liderada per l'expresident grana i màxim accionista privat, José Luis García, entra en escena. Deien que buscaven el consens però tothom sabia que era molt difícil aconseguir-lo. El volien? García -n'hi ha d'aver almenys un- podria ser el dolent de la pel·lícula. Constructor, implicat en l'escàndol de Terres Cavades -tot i que pocs dies abans la Justícia li havia donat la raó en aquest cas-, el qui té més accions... Al voltant seu aplega gairebé el 35 per cent del capital social. I la seva gran aposta: construir el nou estadi grana a la Budallera, on es troba actualment, en contra de l'acord signat per Ajuntament i el club.

Virgili, conscient que va cap a una derrota segura, tira la tovallola el dia abans de la junta. El dia 27 al migdia s'adjudiquen les obres de la ciutat esportiva i el nou estadi del Nàstic. En una junta d'accionistes amb ambient enrarit, García i els seus es fan amb el poder. Però no aclareixen qui serà el president. Serà que l'equip està en una situació complicadíssima a Primera Divisió i ningú vol quedar com el possible president del descens? Continuarà... Torrent disposaria de secundaris de luxe, com l'alcalde Nadal, el cap de l'oposició, Ballesteros, o l'exvicepresident grana i extinent d'alcalde d'Urbanisme, Àngel Fernández, i podria fer sortir personatges com Mallol o el mateix Paco Flores que completarien una gran novel·la.

dimarts, de març 27, 2007

Foc d'encenalls i la classe política continua perdent crèdit


El Napi ho plasma molt bé en l'acudit que ha publicat aquest dimarts al "Més Tarragona". És el que ha passat aquestes darreres hores al nostre país. El dirigent d'ERC Xavier Vendrell planteja deixar penjat Montilla i votar Mas president a canvi d'un referèndum d'autodeterminació per a Catalunya. Tot això en el cas que el Tribunal Constitucional ens faci la "pirula" i rebaixi l'Estatut. Encara més. Mentre Carod i Montilla no baden boca, Mas es mostra obert a parlar-ne al Parlament però els republicans la donen per desestimada. Estem davant d'una política de declaracions, contradeclaracions, globus sonda i poca valentia quan s'ha de passar dels fets a les paraules.

L'anàlisi que fa l'Albert Solé en un comentari en el post anterior el trobo impecable, clarivident. Només afegiria que les declaracions de Vendrell són com una mena de "coitus interruptus". Efectivament, avui queden just dos mesos per les eleccions municipals i els republicans havien de sortir de l'endormiscament als quals els havia sotmès o s'havien deixat sotmetre per Montilla. Cal fer trempar l'electorat i evitar que alguns vots se'n vagin cap a CiU. Que millor que recuperar la bandera de l'independentisme, guardada en un calaix des d'aquell segon pacte tripartit tan ràpid. L'autodeterminació és una cosa molt seriosa i sempre obre grans debats a Catalunya i l'Estat Espanyol. No es pot prendre amb frivolitat un dret bàsic que alguns s'esforcen a negar-lo sistemàticament.

Per cert, Antonio, gràcies per avisar-me d'aquest lapsus sobre l'origen d'en Serrat. En què estaria pensant?

dilluns, de març 26, 2007

Lluis Llach radicalitza nacionalment Esquerra?


Ha estat un cap de setmana marcat per l'adéu dels escenaris de Lluís Llach. Per uns dies, el noi de Verges ha desbancat el noi del Poble Sec, que a vegades sembla el "cantant del règim". Jo no sóc seguidor de Llach i he observat el seu comiat des d'una distancia prudencial. L'estiu passat vaig assistir a l'únic concert del Llach que he anat en la meva vida. Va ser a Torredembarra mateix i aquell dia vaig comprendre que es tracta d'un dels grans no només de la música sinó de la cultura catalana. La mitjana d'edat de l'envelat era alta. La majoria de gent se situava entre els 40 i 65 anys i la colla que vam anar estàvem a la franja baixíssima. Els meus pares també hi eren. Simptomàtic. El concert tem va agradar i fins i tot alguna cançó em va emocionar sobretot veient com ho vivien la majoria.

Han passat uns mesos i Llach ha complert amb l'adéu anuunciat. Vaig veure les quatre o cinc darreres cançons del darrer concert, retransmès en directe per TV3. I el bany de masses posterior, abraçant-se a seguidors i un munt de consellers de la Generalitat. Hi eren la Geli, el Nadal, el Baltasar, el Puigcercós, la Serna, l'Huguet… També el Montilla i el Maragall. També el Guardiola, la Maria del Mar Bonet o l'Ariadna Gil. Llach no va voler cantar l’Estaca, però el públic ho va per "a capella". Brutal! I quan van començar a cridar "Independencia Independencia". Pell de gallina! On m'he fotut! Devia dir el Montilla.

I l'endemà diumenge escoltem d’un dels principals dirigents d’ERC, Xavier Vendrell, vice-secretari general de coordinació interna, que Esquerra està disposada a pactar amb Convergència i Unió i fins i tot a fer president Artur Mas, si el dirigent de CiU es compromet a convocar un referèndum d'autodeterminació aquesta mateixa legislatura. Molts s’han quedat de pasta de moniato. A Nicaragua deuen estar contents i a Convergencia flipen bastant. Es tracta d’un brindis al sol? O d’una maniobra per atraure els sectors de militància més propers a Carretero, que dissabte va dir la seva al Consell Nacional? O és el comiat de Lluís Llach que ha afectat "nacionalment" Esquerra?

Doncs no veig tan descabellada la proposta. Si el Tribunal Constitucional redueix l'Estatut a la mínima expressió, fins i tot e deixa inferior al del 1979, s'obrirà un nou escenari en la política catalana. Si amb el PSOE en el govern de l'Estat no s’han pogut aconseguir uns mínims pel que fa a l’autogovern potser haurà arribat el moment de fer un pas ferm endavant. Transformem el desencís en fermesa. CiU i ERC sumen majoria al Parlament i tot indica que s’haurà d’utilitzar. O només serà que el Vendrell se li ha "escalfat" la boca i estem davant d’un miratge polític?

divendres, de març 23, 2007

Bolaño, Llena, Terres Cavades, la llista socialista... quina setmana!


S'acaba una setmaneta molt intensa. Va començar amb el 'cas Bolaño', que ha aixecat una gran polseguera en el món periodístic. El cap de política de La Vanguardia, Jordi Barbeta, va denunciar diumenge en el seu article dominical les pressions del cap de comunicació del president Montilla. 'Barbi', com el coneixen molts, va denunciar presions de Bolaño en una trucada molt pujada de to i que li va dir, entre altres coses "No pararé hasta joderte". Després de moltes controvèrsies, amb el Col·legi de Periodistes entrant amb molta força -i és que Barbeta és molt Barbeta-, sembla que ha quedat en gairebé res. Un "calentón", diuen des de Nicaragua. Com a periodista no he m'he trobat cap responsable de comunicació amb una actitut com la del cap de premsa de Montilla, però si que he topat amb algun tic "bolañista".

A Can Socialista han passat més coses. Sembla com si hagin intercanviat els papers amb Esquerra. El conseller d'Agricultura, Joaquim Llena (en la imatge), està a l'ull de l'huracà per uns afers urbanístics de la seva família. Ai sempre el totxo! Teniem entès que quan un era nomenat conseller i era regidor deixava el seu escó a l'Ajuntament. Però Llena no ho havia fet i Montilla l'ha obligat a fer-ho al cap d'uns mesos de la seva entrada al govern català. Estèticament queda lleig. Però és que un antecessor seu en la mateixa conselleria, el convergent Marimón, tampoc ho havia fet. Llena va sortir aquest dijous a Ca la Terribas i observant-li el llenguatge textual se'l veia molt nerviós.

I Convergència treu pit. El jutge ha resol que no hi ha indici de delicte en el cas Terres Cavades i ha absolt els onze imputats. El constructor José Luis Garcia anuncia accions judicials contra els querellants; Àngel Fernández, que va haver de plegar com a tinent d'alcalde d'Urbanisme de Tarragona perquè estava implicat en aquesta urbanització, reparteix a tort i a dret, fins i tot cap al seu partit; i l'alcalde Nadal treu pit i exigeix a l'oposició que es disculpi. L'oposició massa cass no li fa. Terreny pantanós el de Terres Cavades. Ha protagonitzat gran part de la vida política tarragonina els darrers tres anys. Els polítics han gastat molta saliva i els periodistes moltes pàgines i minuts de ràdio i TV. Ara queda en no res? A mi encara em queden interrogants. El principal: s'acabaran construint els més de 4.000 habitatges?

I acabo l'article amb la llista que el PSC presentarà a les municipals tarragonines. Ballesteros estarà acompanyat per moltes cares noves. Cauen molts integrants del grup socialista actual. I arriben nous fitxatges. Destaca l'entrada del cap de projecció exterior del Port de Tarragona, José Luis Navarro, i la periodista Begoña Floría. M'interessa el seu cas, des del punt de vista d'una companya de professió que fa el salt a la política, diem-ne pura i dura. El 2003 va convertir-se en cap de premsa de la Federació de Tarragona del PSC i després d'estar al costat de Xavier Sabaté, a la Delegació i al Departament de Governació, té tots els números per ser regidora a l'Ajuntament de Tarragona. No és un cas aïllat a Catalunya -ni molt menys- però al nostre territori no en tenim masses. Com a col·lega, la seguiré atentament. I espero que pengis alguna cosa al bloc. Ànim!

dimecres, de març 21, 2007

El juantxisme ataca de nou


La instal·lació d'un polígraf al Saló de Plens que detecti si els polítics diuen la veritat, la creació d'una gran zona lúdica de música tecno al futur parc tecnològic Tecnoparc o un trenet com l'antic Carrilet que connecti Reus i Salou amb l'estació del TGV. Aquestes són algunes de les propostes de la Coordinadora Reusenca Independent (CORI), la llista encapçalada per diem-ne l'excèntric cantant reusenc Ariel Santamaria, que en les passades eleccions va treure més de 1.300 vots i no es va quedar massa lluny d'obtenir un regidor i ara es torna a presentar.

Com podeu comprovar en la foto de l'Olivia Molet que il·lustra aquesta entrada, la presentació aquest dimarts de la candidatura de la CORI va ser més "freacky", juantxi diuen ells que mai. La CORI ha presentat també la seva plana web www.cori.cat. A través d'ella s'escolliran la posició de tots els membres que formaran la candidatura del partit. De moment només es coneix el cap de llista i el número set que serà Jordi Sugranyes, qui ja va ocupar aquesta posició en els passats comicis. Altres de les persones que aniran a la llista seran Lluís Oliach, Katerina Stojanov, Jordi Garcia o el cantautor punk Pirata el del Gorro. Si entreu a la pàgina web veureu qui són els candidats d'aquestes particulars primàries. Molts no ho veuran tan mala idea.

Diuen que entre algunes formacions polítiques reusenques hi ha molts nervis pel mal que els hi pot fer aquesta candidatura basada en el surrealisme. Altres diuen que la CORI ja no compta amb l'efecte sorpresa del 2003 i aquest cop quedaran molt lluny del regidor, tot i que aquest any, per l'augment de població, hi ha més escons -dos- a repartir. A mi em sembla que si en algun lloc una candidatura com l'encapçalada per Santamaria pot "triomfar" és a Reus, on hi ha una política d'aigües estancades, amb un tripartit que ho té molt fàcil per repetir. És un bon terreny on pescar. A Tarragona, en el moment de canvi actual, una llista juantxi m'atreveixo a dir que fracassaria.

Tinc molt clar que darrera el juantxisme hi ha ments pensants. Entreu a la web i veureu que darrera hi ha hores de feina. L'estratègia traçada per l'ideòleg o ideòlegs de la CORI és obtenir vots -a més d'amics, conegits i familiars-majoritariament de la ciutadania que està farta dels partits tradicionals i busca protestar. Quina millor manera que colar un individu com Ariel Santamaria al plenari del Mercadal? Un personatge que proposa indret es proposa un 'follòdrom' on es reparteixin gratuïtament preservatius amb la forma del campanar de la prioral de Sant Pere, que les Barraques de Festa Major durin quinze dies i que la ciutat porti a musicals de primera línia com els Rolling Stones o Pink Floyd per les festes de Sant Pere, pintar la façana del Palau Municipal del color que es decideixi per votació popular o crear una regidoria de bars, pubs i tavernes, ben segur que donaria un aire diferent als plenaris reusencs.

dimarts, de març 20, 2007

Alejandro Fernández entra en l'arena blocaire


L'alcaldable del Partit Popular a l'alcaldia de Tarragona, Alejandro Fernández, ha engegat finalment el seu anunciat bloc. Si entreu a alejandropopular.com podreu comprovar que es tracta d'un bloc dinàmic i amb força continguts. Trobem article sobre Tarragona però també sobre el seu pensament polític, marcat per un clar liberalisme. Amb només 30 anys Fernández afronta el repte de millorar o almenys mantenir els bons registres de Francesc Ricomà com a cap de llista popular. El seu nomenament com alcaldable ha estat una mica traumàtic, amb la marxa del partit i del grup municipal popular de Mercè Martorell i Esteve Ortiz, però l'Alejandro està il·lusionat amb el repte.

A l'Alejandro Fernández el conec de fa ja uns quants anys, quan vam coincidir en un màster en comunicació política i electoral. Llavors no era regidor però ja treballava pel grup municipal popular. Ha estudiat i ha treballat molt pel que és ara, el líder del PP a Tarragona. Evidentment que té un sostre electoral i molta gent, pel sol fet del partit que representa, ja el menysprea i l'ataca. Evidentment al seu bloc hi ha un filtre, una moderació de comentaris necessari per evitar escrits de mal gust. El moment polític actual és molt dur per la crispació provocada pels líders polítics de la seva formació.

La resta de candidats a l'alcaldia segueixen endavant amb la seva aventura blocaire, però sembla que no desperten massa interès. El cap de files d'Iniciativa, Lluís Balart, té el seu bloc molt poc actualitzat. A en Sergi de los Rios li han baixat els comentaris respecte les primeres entrades. Ballesteros en té alguns a la darrera entrada, que no vol dir que siguin positius, i a Aregio li manquen comentaris, potser per l'estructura de la seva web.

Una darrera recomanació d'un bloc no polític. Es tracta de blocdelnastic.blogspot.com, realitzat pel company periodista del Més Reus Antonio Ramos, i que segueix l'actualitat del club grana. Després d'una aturada que ha durat uns quants mesos, torna a la càrrega. Des d'aquí l'animo a tirar endavant i a què el visiteu.

dissabte, de març 17, 2007

Conclusions mallolístiques


Agustí Mallol ha acabat aquest divendres la seva 'Gran setmana', iniciada fa dos dimecres amb la carta enviada al comitè local de Convergència demanant la baixa com a militant, i que va seguir amb el viatge a Qatar (amb una trucada des de Munich amb certstons de vodevil), la seva expulsió del govern junt amb Martorell i Ortiz, el seu retorn a la ciutat, dies de moltes especulacions amb la seva presència o no a la llista del PSC i la conferència final que no ha deparat grans sorpreses però si alguns detalls a comentar.

Abans de la conferència gairebé tothom tenia clar que Mallol no aniria a cap llista el 27 de maig -cosa que va confirmar- però molts no esperaven un suport tan explícit al cap de llista del PSC, Josep Fèlix Ballesteros. Alguns l'esperaven més endavant, quan faltés menys per la cita electoral. La pregunta del milió és com influirà el posicionament de Mallol a les espectatives electorals del PSC. Opinions n'hi ha de tota mena. Hi ha qui diu que són grapats de vots -algú arriba a parlar de dos milers- i altres aposten perquè farà més mal que bé. Al mig, diferents tons de grisos.

Mallol no s'ha mullat sobre el pla general d'urbanisme mantenint la incògnita del sentita del seu vot i ha fet un discurs victimista, d'haver perdut la il·lusió en la política després dels darrers successos. Molts assenyalen el secretari general de la UGT de Tarragona, Mario Rigau, com peça clau en tota aquesta història i el seu paper de presentador de Mallol en la conferència no fa sinó evidenciar la importància de Rigau en aquesta última "mallolada". El que si que tinc clar és que el que ha fet Mallol no fa cap favor a la política, prou desacreditada ja. La rumorologia és molt intensa i són molts els que avisen que el PSC té un deute amb Mallol i que en pocs mesos, si és que governen, serà pagat.

Per què Mallol no ha acabat a la llista socialista? Fins i tot s'havia dit un número concret: el cinc. N'hi ha que ho tenien molt clar, com l'alcalde Nadal o el regidor d'Unió Carles Sala, com ho afirmava al seu bloc. Si hi entreu i veureu que fins i tot ha hagut de demanar disculpes i ho ha fet d'una forma gens discreta, cosa que l'honra. També us recomano repassar en el bloc del Carles Sala el debat que manté ell mateix amb Begoña Floría, cap de gabinet del delegat del Govern a Tarragona, Xavier Sabaté. Tot indica que han estat dies molt moguts a la seu dels socialistes tarragonins. El desenllaç final -si és que hi hem arribat- deixa encara algunes incògnites, certs punts foscos que algun dia possiblement s'aclariran.

Una visió del feminisme a Tarragona


Es va estrenar el 2005 però jo l'he conegut el mes de març de 2007. Parlo del documental 'La quadratura del cercle', realitzat pel col·lectiu 'Les filles de Lilith' i que tracta del Bloc Feminista de Tarragona i el moviment feminista en aquesta ciutat entre el 1977 i 2001, any que va desaparèixer aquest grup. L'he vist aquest divendres en un acte organitzat per Esquerra Republicana de Torredembarra en commemoració del Dia de la Dona -una mica tard però més val tard que mai- a la mateixa hora que el regidor tarragoní Agustí Mallol feia la conferència en què havia d'explicar "el perquè de tot plegat".

He anat a veure aquest documental perquè dues de les cinc integrants de 'Les filles de Lilith' les conec i les aprecio molt: l'Ariadna Costa i la Joana Zapata. Amb la Joana hem treballat plegats al 'Mes Tarragona' uns quants mesos i només puc parlar bé d'ella. L'Ariadna va estar treballant al Canal Català Tarragona quan era Més TV i també era molt bona en la seva feina. I com a persons, també tenen una puntuació molt alta. Les altres 'filles de Lilith' són la Sara Alzina, la Caterina Mas i l'Anna Mercadé. Aquesta darrera i la Joana han estat en la projecció i han pogut participar en un debat amb el públic, majoritariament dones, però amb algus homes.

El documental, que el juny de 2005 va participar a la XIII Mostra Internacional de Films de dones de Barcelona, m'ha agradat. Bàsicament perquè estava ben fet i sobretot perquè m'ha fet conèixer un moviment, el feminisme tarragoní, fins aquest divendres desconegut per a mi. Les cinc joves realitzadores han buscat testimonis que van formar part del Bloc Feminista de Tarragona per teixir la història de l'entitat amb reivindicacions tan importants com el divorci, l'avortament, la fi de les agressions a dones, la planificació familiar o l'antimilitarisme. Hi ha afegit imatges d'arxiu, fotografies, retalls de diari… 47 minuts que no se m'han fet llargs.

divendres, de març 16, 2007

Romain Sardou, un escriptor que cal seguir


Li comentava a una de les visitants d'aquest blog que en aquest post aparcaria la política i parlaria de literatura. Fa uns dies vaig acabar el llibre "El pelegrí del temps", de l'escriptor francès Romain Sardou. He tardat diverses setmanes a acabar-lo perquè aquesta ha estat una època de molta feina i poques estones lliures. El llibre me'l vaig comprar el gener perquè m'havia agradat molt la primera obra d'aquest jove escriptor fracès, nascut el 1974. Titulada "L'heretgia" em va fascinar l'estiu de 2004. Vaig devorar les més de 300 pàgines en pocs dies de vacances.

"L'heretgia" el vaig trobar un llibre fascinant, que et mantenia en tensió i amb uns girs argumentals molt ben trobats. L'Edat Mitjana, època en què transcorria la història, sempre m'ha atret, i si ho sumes a una trama magistral, et cau la bava llegint el llibre. Si podeu, no perdeu l'oportunitat d'assaborir una bona novel·la que començava amb l'aparició de tres cadàvers horriblement mutilats flotant al riu Montayou, l'assassinat un bisbe i un jove sacerdot que recorda el Guillem de Baskersville de "El nom de la rosa".

He de reconèixer que la meva segona trobada amb Sardou no ha estat tan intensa com la primera. Ha costat que el libre m'enganxés, però ha anat de menys a més i les darreres cent pàgines les he acabat devorant i m'han fet pensar molt perquè planteja unes teories sobre el pas del temps molt impactants. La novel·la transcorre a l'Edat Mitjana i en un futur llunyà amb naus galàctiques, amb el punt en comú de les croades. Té alguns punts de contacte amb aquesta febre de novel·les imitadores de "El codi da Vinci", però mantés les distàncies. No us diré res més. Llegiu.

Podeu trobar més informació sobre l'autor i la seva obra a http://www.romainsardou.com. Per cert, un web molt ben aconseguit. Si us hi passegeu, veureu que aquest noi segueix escrivint i ben aviat podrem gaudir de noves històries que ben segur ens faran pensar i divertir al mateix temps.

dimecres, de març 14, 2007

De llistes i candidats


Les eleccions municipals cada cop estan més a prop i a la ciutat de Tarragona es nota molt. Hi ha molts nervis, molts rumors, molts moviments (el més gran, el de Mallol)... Divendres l'extinent d'alcalde de Medi Ambient farà una conferència en què ho "explcarà tot". Mentrestant no s'acaba de definir sobre el seu nou paper a l'Ajuntament tarragoní i sobretot en la votació del Pla General d'Urbanisme. Tampoc no està clar que, tal com deia l'alcalde Nadal, acabi a la candidatura socialista. A Ramon i Cajal tenen un gran debat intern.

Em va sorprendre gratament que aquest dimarts, en l'article que setmanalment publica el candidat a l'alcaldia de CiU, Joan Aregio, citava el meu bloc i de forma positiva. Incloc la part de l'escrit en qüestió:

"Ara bé, parlem del debat polític a Tarragona. No fa massa vaig llegir en un dels blogs més interessants que publica un tal Jordi Salvat, que la “vox populi” vol que ens creiem que “estem governats per mediocres”. La reflexió que fa en Jordi és prou il·lustrativa del que està passant. És cert, la política s’instal·la per sistema a l’últim lloc de totes les enquestes cada vegada que es pregunta per l’ocupació menys apreciada pels ciutadans. I això és molt greu i en som tots responsables. En primer lloc som responsables, els polítics, de utilitzar un llenguatge a on l’insult és l’únic adjectiu que coneixem, a on l’únic verb que sabem és el “prometre” i a on l’únic substantiu és el “jo”. També som responsables de no saber evitar la tendència manifestament negativa a la perpetuació en el poder. Al final haurà de ser la llei la que reguli el temps màxim dels mandats perquè nosaltres, els polítics, volem ocupar el poder per temps infinit, com si fóssim imprescindibles."

Interessants les reflexions de l'alcaldable convergent, que acostuma a ser molt clar, sovint vehement, en els seus articles a la premsa. I no defuig l'autocrítica. Al costat de l'escrit d'Aregio n'hi havia un altre d'un dels articulistes periòdics del Més Tarragona, Josep Maria Buqueras, que apostava per un sistema de llistes obertes. Aquí toquem la base de molts dels problemes polítics actuals. Com canviaria la política catalana, espanyola o tarragonins si s'acabés amb el sistema de llistes tancades i bloquejades! S'acabaria el poder absolut dels aparells dels partits i els candidats s'ho haurien de currar a carrer, amb els ciutadans, i no als passadissos de les seus dels partits.

I acabem parlant de llistes i de la filtració que ens ofereix elnotari.com. Diu que ja té la llista de CiU per aquest mes de maig. La qualifica de "previsible". Jo aniria més enllà i la titllaria de "decepcionant". Però no crec que aquesta sigui la candidatura que ens depara el nou alcaldable convergent, que esgotarà els terminis per presentar una llista molt més atractiva que la que ens presenta el nostre amic notari. Una mica desinformat, per cert. Parla d'un tercer candidat d'Unió Democràtiva, que ocuparia el nou de la llista, que seria una dona. No sap o no se'n recorda que els democratacristians han triat com a el seu número tres a Robert Vendrell.

Les novetats a la suposada llista convergent són Frederic Adan (6) i el president del comitè local de CDC, Joaquim Amorós (7), mentre Carme Duch puja al tercer lloc. També hi trobem Jordi Sendra (4), Raül Font (5) i Santi Pallàs (8). Llenço des d'aquí un repte -dieu-me ingenu- a l'amic notari. Com serà la llista del PSC? Per què circulen tants noms de "fitxatges" que els actuals regidors que vulguin continuar no hi tindran lloc.

dilluns, de març 12, 2007

'Més Tarragona' compleix tres anys


Tal dia com avui, 12 de març, de fa tres anys, apareixia el número zero del 'Mes Tarragona', una aventura arriscada però que ha tingut un gran èxit a la ciutat de Tarragona. Feia uns quants anys que a Barcelona i a la majoria de grans capitals estatals i europees sortien al carer diaris gratuïts els dies laborables, però a Tarragona era una novetat. Pocs mesos després ja s'havia consolidat i actualment és difícil imaginar la ciutat sense que el 'Més Tarragona'. Milers de tarragonines i tarragonins l'esperen amb avidesa perquè els acompanyi en l'esmorzar o en qualsevol moment del dia.

Deveu pensar que com en sóc el director és normal que en canti les excel·lències d'aquest mitjà de comunicació, però ho faig des de l'humilitat i de la convicció de la feina ben feta amb els mitjans tècnics i humans dels que disposem. El 'Més Tarragona' és un model que s'ha anat fent al llarg de 36 mesos, amb una redacció petita i una gran mobilitat laboral. De l'equip fundacional, en queda ben poca gent. El director de llavors, Carles Magrané, el tenim a Barcelona de director editorial de tots els Més, perquè la família ha crescut i estem a Manresa, Vic, Andorra, Reus, Terassa... i diversos llocs més. I dels tres redactors inicials només quedo jo. L'Albert París el tenim fent de cap d'informatius d'Onda Cero a Barcelona i l'Octavi Saumell, al Diari de Tarragona. Tampoc no hi és la maquetadora, l'Anna Llauradó, ni la correctora, la Maria Massot.

La foto que il·lustra aquest article és una imatge de la redacció fa dos anys. L'Eva Rolduà -en primer terme- era la directora i ara dirigeix el Més Costa Daurada, un altre producte del grup. Al fons, a l'esquerra, la Marta Aragó, cap de producció ara dels 'Més' a Barcelona. Al seu costat, l'Octavi i la Carme López, una supervivent com jo del 'Més Tarragona'. Ara es dedica a les edicions especials. Al fons, a l'esquerra estem el Rafa González -dret-, l'home dels Esports, que ha vist com el Nàstic passava de Segona B a Primera, i jo mateix. Al meu costta, la Mariona Llort, ara a l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament. Aquests tres anys han passat pel 'Més Tarragona' més persones, com l'Anna Llauradó, la Mireia Beumala, la Joana Zapata, el Xavier Zaragoza... I no oblidem la tasca dels fotògrafs, imprescindible, com són la Roser Sans, el Marc Gavaldà i l'Olívia Molet, o el Xavier Ribera, el noi dels Castells. I podríem continuar.

Dijous esteu convidats a la Rambla Nova a un cafè per celebrar els tres anys del número u del Més Tarragona. Va ser l'endemà d'unes eleccions generals amb un resultat inesperat. El número zero també va tenir una gestació traumàtica. El teníem fet un parell de dies abans, però l'atemptat de l'11-M ens va obligar a reaccionar i afegir quatre pàgines més. Era la notícia de l'any. En guardo molts bons records d'aquell dia. I d'aquests tres anys també em queden bons i mals moments i històries per omplir un llibre. Felicitats a tots!

dissabte, de març 10, 2007

Crispa que crisparàs

Fugiré del ball de xifres, però em permeto fer comentari. Reconec que pels carrers de Madrid hi havia aquest dissabte a la tarda milers de persones, però parlar de dos milions és voler enredar a la gent. Llàstima que els de Contrastant han plegat. La manifestació convocada pel Partit Popular és democràtica perquè tothom té dret a manifestar-se, cosa que no passava fa tres dècades quan aquest país vivia sota un règim totalitari. Quan manaven amb majoria absoluta, els dirigents populars criticaven les manifestacions com la multitudinària contra la Guera de L'Iraq i parlaven de polítics "pancarteros". Sembla que ara són ells els que li han agafat el gust a les manifestacions.

Ens trobem davant d'una espiral cada cop més perillosa. Falta un any per les eleccions generals i la dreta espanyola -cada cop més radicalitzada- ha traçat una estratègia per crear un caldo de cultiu semblant al que el 1996 li va donar la primera victòria electoral. Aquesta vegada no tenen la carta de la corrupció i estan jugant la del terrorisme. Mentre Zapatero i el PSOE intenten fer rodar un procés de pau que pacifiqui Euskadi, el PP només vol treure rèdits electorals projectant una imatge de debilitat de l'actual govern socialista.

En un procés de pau s'ha de negociar i negociar vol dir mantenir-se ferm en certes posicions però cedir en altres. L'atenuament de la pena de presó -ja dubtosa- a l'etarra De Juana Chaos s'ha d'entendre com un gest per desencallar un procés de pau, com un pas enrera que en pot significar a mig i llarg termini dos o tres endavant. I tampoc no hem de donar tanta importància a una persona que ha assassinat a altres, que anava camí de convertir-se en un màrtir i un escull pel procés de pau.

L'ambient s'està enrarint. Per què es veuen tantes banderes espanyoles en aquestes manifestacions que convoquen el PP i els seus afins? Per a molts, la bandera espanyola encara és símbol d'imposició i crea anticossos. Uns parlen de mobilització civil, però altres de cop d'estat al carrer. A Catalunya també està arribant aquest clima de crispació i ho hem pogut veure aquest divendres en la concentració del PP a la plaça de la Font de Tarragona, amb incidents lamentables. El secretari general del PP de Catalunya i diputat per Tarragona, Rafael Luna, sempre s'enorgulleix que el PP ha deixat de ser un element estrany a Tarragona amb l'entrada el 1999 al govern municipal i les polítiques portdes a terme des d'aquest. A veure si en poques setmanes es recorrerà aquest camí a la inversa? Seria una pena,oi?

dijous, de març 08, 2007

La gran mallolada


La tarda d'aquest dimecres es coneixia a les redaccions de diversos mitjans de comunicació de Tarragona que el regidor convergent Agustí Mallol havia decidit abandonar la militància a Convergència Democràtica i passar al grup mixt. Sorpresa, trucades, ambient de bomba informativa... Allò que ens agrada als periodistes. Tot i que la remor del futur incert de Mallol sonava des de feia mesos, pocs esperaven un desenllaç d'aquest tipus. Estem davant de la gran mallolada. Perquè si Maragall fa maragallades, Mallol porta a terme mallolades. I aquesta és molt grossa.

Mallol i Aregio no lliguen i molts apostaven perquè el serrallenc no estaria en la candidatura del nou alcaldable de CiU. Per això hi ha qui diu que ens trobem davant l'estratègia "Butanito", allò que feia l'inefable José María García, que marxava d'un lloc cinc minuts abans que el fessin fora -aquí tradui'm-ho per no ser inclòs en una llista electoral-. Altres apostaven perquè Mallol es mantingués a la llista convergent per aprofitar la seva tirada en certs ambients de la ciutat.

Ja no ho sabrem. Mallol abandona CiU perquè Nadal no és Aregio i Aregio no és Nadal, aquell que el va fitxar el 1991, quan anava de socialista i ugestista, unes etiquetes que mai hi ha renunciat, però hi ha afegit la de "nadalià" per justificar la seva presència en un govern de dretes. Ningú negarà que Mallol, sovint fregant el "freackisme" ha marcat una època amb un populisme alguns cops "chavista", amb actes tan recordats com donar-li la samarreta del Nàstic al rei o amenaçar amb una revolució social si s'instal·lava un parc eòlic davant del seu Serrallo.

I ara què? Al grup mixt es trobarà la Martorell i l'Ortiz, però tot indica que Mallol no s'apuntarà a l'aventura de l'exregidora popular amparada per la FIC. Se'l situa a l'òrbita del PSC. Mallol fitxatge de Ballesteros? Ell sempre ha dit que és socialdemòcrata. Però seria positiu per les aspiracions socialistes incorporar un regidor que ha estat gairebé setze anys al costat de Nadal dirigint la Regidoria de Medi Ambient? Veurem les conseqüències de la darrera mallolada. Ningú pot negar que aquesta precampanya tarragonina està sent intensa i divertida.

dimecres, de març 07, 2007

La política, un ofici?


Tinc bastantes coses a dir sobre la precampanya de les eleccions municipals. Tant de les de Tarragona com les de Torredembarra, sobretot. Però avui volia fer una reflexió més enllà de la conjuntura electoral i centrar-ma més en aspectes estructurals. Qui són els nostres polítics? Diu el tòpic que estem governats per mediocres, que la gent brillant i amb talent ja té prou feina "a casa seva", ja sigui en un negoci o en la seva carrera professional. Després d'aquest comentari una mica provocador, anem més enllà.

Ja fa tres dècades llargues que va començar la transició política al nostre país -aquest és un tema a part- i ja no queda gairebé ningú d'aquella època en primera línia política. Els grans animals polítics com Adolfo Suárez, Felipe González, Santiago Carrillo, Jordi Pujol, Joan Raventós... han anat abandonant l'arena política. Ara és l'hora de Zapatero, Rajoy, Montilla, Llamazares, Mas... Però darrera d'aquests noms hi ha moltes més persones que viuen de la política. I el més preocupant, des del meu punt de vista, és que hi ha centenars de persones que no ha fet gairebé res més a la vida que dedicar-se a la política.

Aquest procés de transició i la mentalitat de molts integrants dels aparells dels partits -cada cop més forts- ha fet que la política s'hagi professionalitzat, al mateix temps que desprestigiat. Jo crec que la política hauria de ser un servei temporal a la societat. Penso que els vuit anys són un límit molt baix, però dotze o setze anys ja en són prous. El problema greu és que la classes política es converteix en un compartiment estanc, que es retroalimenta i s'allunya perillosament de la societat. Les baralles dins dels partits per mantenir les quotes de poder o els llocs a les llistes -tancades i bloquejades, un altre gran error- són caínites. Una alra frases i que jo trobo brillantíssima il·lustra molt bé aquesta situació: "Hi ha enemics, enemics mortals i companys de partit".

I trobem alcaldes que es mantenen anys i anys al càrrec i després salten a altres administracions. O parlamentaris que acumulen mitja dotzena o més de legislatures. Altres que van saltant de Madrid a Barcelona, de Barcelona a Madrid. O a càrrecs secundaris... Però és que fa tan fred allà fora! Costa tan reincorporar-se a la "vida civil". Jo admiro personatge com Joan Carretero, exalcalde de Puigcerdà, exconseller de Governació i ara torna a fer de metge. Per això pot impulsar un moviment en contra de la direcció del seu partit, Esquerra Republicana. Els que només s'han dedicat a la política gairebé des que són majors d'edat són incapaços de fer-ho. De Carreteros n'hi ha poquíssims i la política actual en necessita més.

dilluns, de març 05, 2007

Això és un equip!


Deixem la política un estona, perquè aquests vuit personatges no formem part de cap llista electoral. És el segon equip del Club Escacs Torredembarra que aquest diumenge a Montblanc ha aconseguit l'ascens a la Territorial Preferent. Pels profans -sóc conscient que la immensa minoria-, la categoria mé alta de les comarques tarragonines. Aquest any hem jugat a Primera Provincial i després e tres victòries i un empat havíem de guanyar el Montblanc i ho hem aconseguit.

A la foto podem veure: d'esquerra a dreta, Joan Martínez, Jaume Fitó, Gabriel Comes, Jordi Salvat i Josep Romeu -drets-; Eva Matons, Josep Burguera i César Andrés Castellanos -sentats-. Com alguns ja sabeu, una de les meves aficions que m'ajuden a allunyar-me per uns moments del món absorbent del periodisme són els escacs. Aquest esport té una imatge d'avorrit, per a gent terriblement intel·ligent... Res més allunyat de la realitat. Entre aquestes vuit persones hi ha de tot: un enòleg, un camioner, un professor universitari, un conserge, un periodista, un estudiant, un informàtic i una empleada de caixa d'estalvis.

Els escacs avorrits? A Montblanc vam viure unes partides molt intenses. Uns van guanyar ràpid, altres van perdre amb més temps i jo em vaig passar més de quatre hores i mitja per acabar aconseguint unes taules, un empat vital per l'ascens de l'equip. I després ho vam celebrar amb un bon dinar a Montblanc mateix en un ambient d'eufòria. Són aquelels petites coses que li donen un cert sentit a l'existència, que és una mena de partida d'escacs molt complicada. Felicitats a tots!!!

divendres, de març 02, 2007

Miquel Iceta, un blocaire de referència


Fa ja uns dies que volia escriure unes línies al bloc sobre la meva trobada amb el viceprimer secretari -càrrec una mica complicat- i portaveu del PSC, Miquel Iceta, diumenge durant l'Escola d'Hivern que la formació socialista celebrava a Tarragona. L'entrevista, que va sortir publicada al "Mes Tarragona" dimarts deixa clares diverses coses. Una és que el PSC es troba molt còmode en l'actual govern, amb una Esquerra Republicana que té poc a veure amb la del primer tripartit, on tants enfrontaments i problemes d'estabilitat havia creat. Iceta parlava d'un president de la Generalitat més fort i un executiu més cohesionat.

Un tema que vam tractar va ser la reforma de la llei electoral catalana. El polític socialista va demostrar un clar escepticisme que les negociacions puguin arribar a bon port perquè, segons ell, a CiU ja li va bé l'actual. Primer hem de deixar que la comissió d'experts que s'acaba de constituir i després ja veure. Haurem de trobar el camí del mig i a veure si Iceta i el PSC es tornen més optimistes. Sobre el pas de l'Estatut pel Tribunal Constitucional, el viceprimer secretari del PSC es va mostrar prudent i tranquil, però ja va avançar que si el text surt malparat del TC hi ha altres fòrmules i el Govern català respondrà de forma "proporcionada".

Més enllà de l'entrevista, d'Iceta m'interessava la seva faceta de blocaire, un dels més reputats de la blocosfera política tarragonina. Recordo la darrera Escola d'Hivern del PSC a Tarragona fa un parell d'anys veure'l en un racó davant d'un ordinador portatil controlant els missatges que li arribaven. El PSC ho té això. Aposten molt fort per les noves tecologies. Iceta m'explicava que ara només pot actualitzar el seu bloc (he penjat un ennllaç als blocs recomanats) els caps de setmana i molta gent li comenta que troba a faltar més periodicitat. Després de l'entrevista es va posar mans a la feina. I és que era diumenge. Des de Tarragona va escriure el seu post número 300. Casi res!

M'explicava Iceta que en el seu bloc (Diari de Miquel Iceta) li agrada fer una mirada a la política internacional, cosa que troba a faltar a la blocosfera catalana. Li interessa molt la campanya de la Segolene Royal, candidata socialista a la presidència de la República Francesa. Té raó, es tracta d'un duel apassionant. Royal i el conservador Sarkozy estan molt igualats. Per cert, recordo que Xavier Bosch li va preguntar en el programa "El món" de RAC-1 al genial escriptor Sergi Pàmies, nascut el 1960 a París, qui preferia que guanyés les eleccions franceses. Li va costar molt però es va quedar amb Sarkozy. Iceta, en canvi, té clar -una obvietat- qui vol que guanyi, Segolene Royal, que, per cert, fa un parell d'anys va parlar en la clausura d'una Escola d'Hivern també a Tarragona.


La foto és de la Roser Sans, durant l'entrevista