Tinc bastantes coses a dir sobre la precampanya de les eleccions municipals. Tant de les de Tarragona com les de Torredembarra, sobretot. Però avui volia fer una reflexió més enllà de la conjuntura electoral i centrar-ma més en aspectes estructurals. Qui són els nostres polítics? Diu el tòpic que estem governats per mediocres, que la gent brillant i amb talent ja té prou feina "a casa seva", ja sigui en un negoci o en la seva carrera professional. Després d'aquest comentari una mica provocador, anem més enllà.
Ja fa tres dècades llargues que va començar la transició política al nostre país -aquest és un tema a part- i ja no queda gairebé ningú d'aquella època en primera línia política. Els grans animals polítics com Adolfo Suárez, Felipe González, Santiago Carrillo, Jordi Pujol, Joan Raventós... han anat abandonant l'arena política. Ara és l'hora de Zapatero, Rajoy, Montilla, Llamazares, Mas... Però darrera d'aquests noms hi ha moltes més persones que viuen de la política. I el més preocupant, des del meu punt de vista, és que hi ha centenars de persones que no ha fet gairebé res més a la vida que dedicar-se a la política.
Aquest procés de transició i la mentalitat de molts integrants dels aparells dels partits -cada cop més forts- ha fet que la política s'hagi professionalitzat, al mateix temps que desprestigiat. Jo crec que la política hauria de ser un servei temporal a la societat. Penso que els vuit anys són un límit molt baix, però dotze o setze anys ja en són prous. El problema greu és que la classes política es converteix en un compartiment estanc, que es retroalimenta i s'allunya perillosament de la societat. Les baralles dins dels partits per mantenir les quotes de poder o els llocs a les llistes -tancades i bloquejades, un altre gran error- són caínites. Una alra frases i que jo trobo brillantíssima il·lustra molt bé aquesta situació: "Hi ha enemics, enemics mortals i companys de partit".
I trobem alcaldes que es mantenen anys i anys al càrrec i després salten a altres administracions. O parlamentaris que acumulen mitja dotzena o més de legislatures. Altres que van saltant de Madrid a Barcelona, de Barcelona a Madrid. O a càrrecs secundaris... Però és que fa tan fred allà fora! Costa tan reincorporar-se a la "vida civil". Jo admiro personatge com Joan Carretero, exalcalde de Puigcerdà, exconseller de Governació i ara torna a fer de metge. Per això pot impulsar un moviment en contra de la direcció del seu partit, Esquerra Republicana. Els que només s'han dedicat a la política gairebé des que són majors d'edat són incapaços de fer-ho. De Carreteros n'hi ha poquíssims i la política actual en necessita més.
12 comentaris:
Jordi, estic totalment d'aord amb el que expresses, i a més voldria fer-hi un petit afegitó. La immensa majoria de la gent, creu que això de dedicar-se a la política és com una mena de retir daurat. Que amb el que piques un cop pots viure la resta de la vida, res més lluny de la realitat. La gent està acostumada a veure la tele, i és aquest criteri de polític televisiu és el que els subjuga. Un polític de poble, o de ciutat petita que és el que ens interessa aquí, ratlla el màrtir quan vol fer bé la seva feina. Primer per la dedicació, ja que d'entrada no tens família, i després per la paga (em resisteixo a dir-li sou a les primes per a assistència a reunions que cobren el regidors). La mateixa Susanna al sincerar-se l'altre dia en un blog ho va palessar. Potser si l'exemple s'extengués hi hauria més d'un que ara es postula que es faria escàpols de les llistes encara amb la tinta fresca. Tot això val per quan vols fer de polític al servei del teu poble. Perds nits cercant solucions, o vas a veure gent amiga per a aprendre'n allà on ja han passat el téu tràngol. Però certament, hi ha tot un altre món per veure-ho. Sembla mentida el gran prejudici que representa l'activitat política, portada a professió, en boca de les tietes, les veïnes o qualsevol altra persona no versada en el tema, el tòpic de l'embutxacada és a l'ordre del dia. Però més aviat estic d'acord amb tú sobre la generalitzada mediocritat que ens governa. Aquests mediocres que creuen en aquestes barbaritats acaben posant el poble al servei dels seus interessos. L'ofici de polític que perseguim en la definició, almenys per a mí està en l'altra altruista cara de la moneda, posant-te tú mateix al servei d'altri. Aquí però és on calen el critèris, i jo d'això n'anomeno ideologia. Estic clarament persuadit que un polític sense ideologia, a part de convertirse en mediocre és clarament un indesitjable en qualsevol societat.
REcordeu Gerardo Iglesias? Aquest home va substituir a Carrillo com a secretari general del PCE...
Doncs quan va plegar se'n va entornar a treballar a la mina, d'on procedia.
Un cas -aquest cop espanyol- però ben similar al del metge de que ens parles.
El problema el veig no en el temps que s'ocupa el poder, sinó en com s'exerceix aquest. I actualment veiem alguns exemples prou curiosos: un govern d'esquerres fent a la pràctica moltes polítiques de dretes. Això si: visca la sostenibilitat.
Parlant de polítics que deixen partits i moviment d'aquest tipus...
...que en saps de l'amic Mallol?
De convergent a sociata?
Amic Francesc.
El primer error de muchos que se dedican a la politica municipal, es creerse politicos, la actividad municipal es de gestión, tienes tanto presupuesto, tienes equis ideas, y a cuadrarlo.
Por otra parte Torredembarra ya no es un pueblo pequeño, ningún regidor puede pasar por el Ayuntamiento a firmar los decretos de su regiduria una vez a la semana, y tomar decisiones sobre cuestiones que son importantes a nivel personal de la ciudadania.
Tienes mucha razón en cuanto a las noches que pasas pensando en un determinado problema, que generalmente no as generado, pero se ha de resolver.
Eres consciente de que cuando tomes decisiones que afecten a muchos ciudadanos, unos se beneficiaran y otros saldran perjudicados, y a pesar de que busques que sean los menos los perjudicados, siempre habran descontentos.
En otras ocasiones por cumplir normas de superior jerarquia de las municipales, te puedes encontrar por la calle a algún individuo que te falte a la madre.
La retribución que se recibe, te puedo asegurar que no compensa por los quebraderos de cabeza que comporta el cargo, y a la vez te machaca en la declaración de renta por tratarse de ingresos de una empresa (ayuntamiento) ajena a la que trabajas.
Añadele lo que se escribe en los distintos blogs, que si el alcalde se ha compreado una casa, que se esta haciendo un cortijo, que si les ha comprado piso a los hijos, etc., claro, todo ello desde la ignorancia.
Es cierto que la ideologia es importante para estar en el ayuntamiento. Tu mismo, que visión puedo tener yo de la vivienda social, y que visión pueden tener los de la Agrupacion, y lo digo sin animo de ofender, pero profesionalmente cada uno viene de donde viene, de que se puedan vender pisos del ayuntamiento a veintinco millones de pesetas, por ejemplo, no es nada beneficioso para el mercado inmobiliario de la Torre.
Desgraciadamente, las cosas son como son, no como queremos que sean. Y todos estos años pasados, hemos padecido un desgobierno que no resultará facil de superar.
Cometemos errores, es cierto, y lo reconocemos, pero no todos de los que se nos culpa.
Se habla de caras nuevas en los partidos politicos, que se entiende por caras nuevas, que se han de cambiar cada cuatro años a las personas que salen regidores, yo particularmente creo que con ocho años es más que suficiente, tras ese periodo se pierden las ilusiones, se acaban las ideas, y en cierta forma se entra en una situación de conformismo que no es positiva para el gobierno. En mi vida profesional nunca he superado los ocho años de mandato en los cargos electos que he sido elegido, y en caso de volver a salir el próximo mayo, dentro de cuatro años dejare paso a otros que seguramente lo haran mejor.
Enric Grangel Llop
Me'n recordo del Gerardo Iglesias. Mon pare sempre el posa com a exemple de polític atípic.
Estic d'acord amb l'Enric que alguns regidors torrencs haurien de tenir dedicació exclusiva o parcial pq Torredembarra ha crescut i necessita política diem.ne "semiprofessionals". Aquest servei al poble -els ciutadans- ha de ser remunerat, però delimitat en el temps. Recordo que el Bargalló sempre comenta que és molt més dura la política municipal que el Parlament o el govern català pq pels carrers del municipi et veuen i si ets conseller hi ha una distància molt gran.
Espero Enric que el teu exemple dels vuit anys (o com a molt dotze) el segueixin més polítics torrencs. L'experiència s'ha de combinar amb la renovació, sinònim d'il·lusió.
Jordi, me resulta dificil de creer que una Ley de la epoca franquista, no permitia a promotores y constructores formar parte de las corporaciones locales.
Actualmente la Constitución con la igualdad de todos los ciudadanos, lo permite.
Hecha esta aclaración, se pueden explicar casos que aparecen todos los días en la prensa, y que nos tendria que hacer reflexionar.
6000€ per estar a la llista de CIU,
Si es cierto que para ir en una lista (cualquier lista), hay que pagar. No es descabellado pensar que se pretende gobernar para recuperar lo pagado.
Por tanto, es un peligro que algunos/as, accedan a la politica.
La presidenta de Convergencia està fent ofertes a gent perqup vagi a la seva llista i no els demana ni un duro. Diria que és gairebé al revés. Cosa que no vo dir que el cap de lista s'estigui gastant una pasta gansa. I si, això és perillos perque ho voldrà recuperar.
Solo pagan los primeros de la lista, hasta el seis o el siete, lo demás es pura imaginación que puedan salir, por tanto a partir de ese número no se les pide nada.
Mastagots, per anar a la llista de CIU.
Jordi, 8 anys, es el tope, mes es perillos per varies raons.
Publica un comentari a l'entrada