dijous, d’agost 28, 2014

Antoni Vilà, peça cabdal en la comunicació local a la Torre


Hi havia una època en què a Torredembarra no existia Ona la Torre ni el Baix Gaià Diari ni TAC-12. Tampoc hi havia blogs ni Facebook ni Twitter. Era el moment que va néixer el Diari de la Torre, amb Antoni Vilà Gavaldà al capdavant. L’Antoni no es considera a ell mateix periodista, tot i haver treballat molts anys en el món del periodisme local i es defineix més aviat com un reporter. I és que, d’aquesta manera, va iniciar-se als 22 anys, a l’agència de notícies Hispania Press, acompanyant el seu cosí, que hi treballava des de feia un temps. Era a mitjan dels anys seixanta i el franquisme encara era molt viu.

L’Antoni havia acabat el batxillerat i havia iniciat alguns estudis tècnics, però la seva vocació era el periodisme i per això se’n va anar a viure al pis del seu cosí Josep, on hi tenia també un estudi de fotografia. En Josep era reporter en aquesta desapareguda agència de notícies que treballava principalment per dos dels grans diaris de l’època, el Tele/eXpres i el Noticiero Universal. L’acompanyava amb la seva vespa amunt i avall de Barcelona. Allí va començar a fer-hi d’aprenent, amb el bloc i el llapis a la mà i la càmera de fotos penjada al coll, concretament a les pàgines centrals del Noticiero, a la secció Noches de la ciudad.

La primera entrevista de l’Antoni va ser a l’actriu Maria Asquerino, que s’havia sotmès a una de les primeres operacions estètiques al nostre país i lluïa un nas molt diferent al d’abans de la intervenció. Va entrevistar actrius i toreros famosos i també va viure en primera persona el primer striptease de cintura per amunt al nostre país, en un conegut local de la Ronda Sant Antoni. Evidentment aquelles imatges no van sortir a la premsa, controlada per la fèrria censura franquista. El seu primer sou era de mil pessetes i la vida a la capital catalana era molt cara. Al cap d’un temps es va traslladar a Tarragona, com a corresponsal de l’agència , cobrant per peça publicada.  Recorda d’aquella etapa moltes cròniques del Nàstic i la cobertura d’un succés molt impactant, com va ser un incendi en una barraca de la zona de l’ermita de la Salut de Tarragona a causa d’una mala combustió d’una estufa. Van morir un matrimoni i tots els seus fills.

Després l’Antoni va entrar en el món de les relacions públiques i el màrqueting. Va ser l’època de formar una família amb la seva dona, l’Ana Marín, amb qui va tenir quatre fills. Ja als anys vuitanta va començar a treballar en una agència que portava la publicitat d’un periòdic gratuït de Tarragona. Hi havia un nínxol de mercat en aquells anys vuitanta que era la informació de proximitat. Les notícies de municipis mitjans i petits que no sortien a la premsa provincial. Va estar al capdavant de publicacions com Diari del Baix Penedès i Terres de l’Ebre, que combinaven potents equips comercials i també redaccionals. Després va dirigir el Claxon, setmanari gratuït que entre moltes altres poblacions també es distribuïa a Torredembarra.

A començaments dels anys noranta la família Vilà-Marín van venir a viure a Torredembarra, un municipi on ja hi tenien molta tirada després  de passar-hi moltes estones els caps de setmana. Amb l’alcalde de llavors, Celestí Salort, l’Antoni ja havia parlat de fer una publicació local. L’any 1991 hi va haver un canvi de govern i va entrar un nou batlle, Santiago Segalà, molt sensible a la informació. Dos anys després neix Torredembarra al Moment sota del paraigües de Claxon. Però la compra  d’aquest grup de comunicació pels anglesos UPN va fer que el 1996 es transformés en Arreu Torredembarra, la marca registrada per l’expresident de Claxon Josep Maria Roch i que ja sortia per diferents barris de Barcelona.

El 1997, animats pel mateix Roch, que els va cedir les marques registrades Diari de la Torre i Diari de Torredembarra, Vilà i Marín es van llençar a publicar en solitari una gratuït mensual en l’àmbit de Torredembarra. L’any 1997 neixia el Diari de la Torre, que va estar dirigit per l’Antoni durant onze anys, fins que en complir els 65 anys decideix jubilar-se i traspassar el diari a un grup de persones al capdavant del qual hi ha el jove periodista torrenc Guillem Bargalló. L’Antoni considera que el Diari de la Torre ha fet una bona adaptació als nous temps, en continguts i també amb l’entrada en les xarxes socials.

Dels diferents alcaldes de Torredembarra que ha conegut, reconeix que amb qui ha tingut millor relació és amb Miquel Àngel Lecha i Manuel Jiménez perquè”no s’obsessionaven amb el que publicava.” Si ha d’escollir entre tres notícies que va treure durant la seva etapa en la comunicació local torrenca, es queda en primer lloc amb la inauguració del Port esportiu, que va comptar amb una edició especial del Torredembarra al moment que va estar a punt de no sortir, però que finalment van repartir hostesses amb patins i va tenir crítiques molt positives. En segon lloc, l’accident de tren a l’estació de Torredembarra l’any 2002. El va agafar a la casa que els seus fills tenen a mig camí de Llavorsí i Esterri d’Àneu i va haver de baixar ràpid per cobrir la tragèdia. I, finalment, l’auditoria de la gestió de Celesti Salort com alcalde, que va treure en primícia al Torredembarra al moment i va demostrar que no n’hi havia per tant i el deute de 900 milions de pessetes era bàsicament a causa de la construcció de l’institut de secundària.

L’Antoni reconeix que en alguns moments, com l’operació policial a l’Ajuntament de Torredembarra que va acabar amb set regidors detinguts, troba a faltar l’adrenalina de cobrir la notícia i buscar la millor foto.  Però ara tampoc no el truquen a les dues o a les tres de la matinada per mantenir llargues i complicades converses telefòniques, com més d’un cop li havia passat. Manté, això sí, un bitllet d’opinió al Diari de la Torre, on sota el títol de La Quinta columna, analitza i opina sobre la política torrenca. I de material no li en falta.

Article publicat al número de setembre del Diari de la Torre

diumenge, d’agost 24, 2014

Lectures d’estiu, un tríptic Indridason-Calpena-Pagès


L’estiu és sinònim de llegir més. Almenys en el meu cas. No és que hagi fet massa vacances, però potser el costum d’altres estius o contagi de persones que veus  a la platja o en altres espais públics, m’he animat a començar i acabar alguns llibres que he trobat força recomanables i en faig alguns alguns comentaris al blog:

Passatge de les ombres. Arnaldur Indridason

Cinquena incursió que fai en la novel·la negra islandesa. Mentre alguns amics gaudeixen de visitar aquest país que trobo fascinant i em fan dentetes a facebook, jo m’he conformat amb viure’l a través d’aquest magnífic escriptor que és Arnaldur Indridason. He trobat a faltar l’Erlendur Sveinsson, però el nou protagonista, en Konrad, un policia retirat que no es pot desenganxar de la seva feina, gairebé me l’ha fet oblidar durant les gairebé 300 pàgines de la novel·la. Indridason ens torna a situar en dos èpoques diferents: l’actual i la Segona Guerra Mundial, quan Islàndia estava ocupada per l’exèrcit nord-americà. Passatge de les ombres ens permet conèixer la història i les tradicions més atàviques d’aquesta illa àrtica i gaudir de la resolució d’un crim que tarda gairebé setanta anys a aclarir-se.

Memòria de sang. Enric Calpena

Per a la meva generació, l’Enric Calpena sempre serà el primer presentador dels Telenotícies de TV3. Però des llavors Calpena ha anat reorientant la seva carrera cap al periodisme històric. Ens ha fet gaudir de la història amb programes de radio com En guàrdia! i El Nas de Cleòpatra o de televisió com Cronos. Ara s’atreveix amb una novel·la -històrica, és clar- i el resultat és molt reeixit. Calpena escull un període força oblidat, com és la meitat del segle XIX. Mentre ens endinsem en la trama, el llibre ens permet viure com Barcelona s’ofegava dins unes anacròniques muralles o la crueltat i la heroïcitat a la Primera Guerra de l’Àfrica. També ens acostem a la figura del General Joan Prim i dels voluntaris catalans que van lluitar-hi. Una altra raó per llegir aquesta novel·la l’any del bicentenari del naixement del militar i polític reusenc.  De la capital del Baix Camp en són, precisament, alguns dels personatges.

Dies de frontera. Vicenç Pagès Jordà

Quan les protagonistes d’una novel·la són de la teva generació, t’hi sents més protagonista, tot i que el relat tingui ben poc a veure amb la teva existència. Aquest imaginari comú, dels que vam ser infants els anys vuitanta i joves els noranta queda molt reflectit en aquest llibre de Vicenç Pagès, estructurat en un centenar de capítols, alguns de menys d’una pàgina. La novel·la es desenvolupa a l’Empordà, en una zona de frontera que gràcies a la feina de l’autor podem conèixer més profundament. Però també hi ha una frontera existencial. A “Dies de frontera” ens endinsem en les febleses humanes i en aquesta existència líquida en què s’han convertit les vides d’aquesta generació que ens està costant tant entrar en l’edat adulta.

dimecres, d’agost 06, 2014

Torredembarra: paisatge després de la tempesta


Des del darrer dia de juliol Torredembarra ja té un alcalde escollit per majoria absoluta del ple. Enrere queda més d’un mes d’inestabilitat política provocada per la detenció de set dels seus regidors del ple, entre els quals el llavors batlle, Daniel Masagué, que va passar més de dues setmanes empresonat. L’espectacle vodevilesc que ha viscut la política torrenca amb una alcalde, el convergent Pere Font, escollit sense cap vot a favor, ha estat bastant poc edificant políticament i hem de celebrar un acord ampli entre cinc forces polítiques que ha permès al nou alcalde, Enric Grangel, aconseguir dotze vots a favor en la seva elecció. El pacte ha arribat després que totes les forces polítiques hagin hagut de cedir terreny per trobar el mínim comú denominador que ha permès garantir la governabilitat de la Torre.

El ple i el govern municipal han experimentat canvis radicals en la seva composició. Han plegat tres regidors, tot i que un d’aquests, Maria Dolors Toda, no ha estat a causa del cas Torredembarra, sinó que després de faltar a més de la meitat de plens d’aquest mandat ha assumit que no pot fer-se càrrec de les seves responsabilitats polítiques i ha deixat pas al segon de la llista, Juan Velasco. Si que han dimitit per estar imputats en el cas el fins poc més d’un mes alcalde de la vila, Daniel Masagué, i el portaveu del PP, José Oviedo. Han entrat al ple un veterà de la política torrenca, que afronta la seva tercera etapa com a regidor, Octavi Solé; i Núria Rubió, una desconeguda fins ara que completa el grup popular.

L’equip de govern torrenc també ha canviat com un mitjó i la seva composició denota l’excepcionalitat del moment. No hi deu haver cap més govern a Catalunya del qual en formin part CiU, PSC, PP i ERC. De l’anterior executiu local només es mantenen dues de la regidores i s’incorporen set cares noves, la majoria sense experiència de govern. Al capdavant del nou govern està  el socialista Enric Grangel, regidor des del 2003 i que a final de mandat es retirarà de la política. Aquesta combinació d’experiència i data de caducitat ha estat la clau per generar el consens al voltat de la seva persona. La primera tinença d’alcaldia és pel també socialista Jordi Solé, que reforçarà la seva imatge com a proper candidat del partit a l’alcaldia amb regidories amb molt de pes com són Urbanisme, Ensenyament i Comunicació.  És l’home fort del nou govern. L’altra representant socialista, Olga González, assumeix dos carteres de pes, Governació i Benestar Social.

La convergent Rosa Maria Guasch passa de l’ostracisme a què l’havia sotmès Masagué a ser la número tres del nou govern i dirigir carteres claus com Serveis i Participació Ciutadana des de la segona tinença d’alcaldia. L’altre regidor convergent amb responsabilitats de govern, Octavi Solé, es queda amb Sanitat El PP guanya poder en el govern municipal. Ara controla regidories tan estratègiques com Turisme, Promoció Econòmica i Comerç  -en mans de Núria Gómez- i Hisenda, controlada per la nova edil popular Núria Rubió- L’únic regidor d’ERC, Eduard Rovira,   es fa càrrec de Cultura Platges i Medi Ambient, i el representants de l’ADT, Juan Velasco, Joventut i Esports.

El quatre regidors de CiU imputats romanen en una mena de llimbs polítics, formant part del govern -on hi ha companys seus de candidatura- però sense carteres delegades. A l’oposició estan els dos regidors de l’Alternativa, el representant del GIT i la regidora adscrita Montse Gassull, que tot i tenir un paper molt protagonista en el cas Masagué s’ha quedat en una estranya posició en aquesta nova etapa de la política torrenca després d’abandonar Esquerrra Republicana. Seran, doncs, nou mesos i escaig que serviran per avaluar quina és la situació real de les finances municipals, que ja comencen a donar símptomes d’estar en un estat molt diferent de com les “venia” Masagué i reorganitzar l’ajuntament i afrontar diversos “marrons” que fa anys que s’arrosseguen. En resum, enterrar el fons i la forma de l’etapa de Daniel Masagué com a màxim responsable de l’ajuntament torrenc. No tindran molt temps, fins que el maig vinent les urnes modificaran bastant l’equilibri de forces actual del ple torrenc i tot apunta que el trencaclosques que en sortirà de les properes eleccions tornarà a requerir  grans esforços per garantir la governabilitat de Torredembarra.    

Article publicat al setmanari Notícies TGN /Foto: Guillem Bargalló -Baix Gaià Diari