dimecres, de maig 29, 2013

Transició: game over



L’Estat espanyol s’ha basat durant les tres dècades, a partir de la reinstauració de la democràcia, en un sistema sorgit de l’anomenada transició. Ha estat un sistema molt imperfecte, creat enmig dels sorolls de sabres de finals dels setanta i inicis dels vuitanta, de la integració de les elits franquistes i les renúncies de les esquerres i d’un gran invent que ha estat el “café para todos”. És a dir, intentar aigualir els fets nacionals català i basc creant fins a disset autonomies, la gran majoria artificials, però que trenta anys després ja són un element bàsic del paisatge institucional, amb uns presidents autonòmics que defensen amb ungles i dents les seves taifes.


Aquest sistema tendia cap a una descentralització, una mena de federalització de molt baixa intensistat i una certa assimetria. Euskadi i Navarra van apostar per tenir la clau de la caixa mentre Catalunya va prioritzar la recuperació i potenciació de la llengua i la cultura. Els anys han anat passant i aquesta manca de control de les finances per part del govern català ha derivat en un ofegament quan ha esclatat amb tota la seva cruesa amb la crisi econòmica actual i en una sensació d’espoli que provoca el fet que cada any milers de milions d’euros marxin cap a Madrid i no tornin a Catalunya, mentre altres autonomies disposen de millors infraestructures i ofereixen millors serveis a la ciutadania. I, per a més inri, fan el fatxenda clamant als quatre vents que són més solvents que Catalunya (amb els diners que marxen i no tornen de Catalunya).

Mentre el front basc està més tranquil que mai, amb un PNV dòcil cercant company de ball en el govern autonòmic i un procés de pau que avança lent però avança, Catalunya ha pres un camí que cada cop sembla més de no-retorn. Una majoria parlamentària clara aposta pel dret a decidir davant d’aquesta situació i la por atàvica dels partits espanyols a la convocatòria d’una consulta per la independència encara fa pensar més que un sí seria majoritari si finalment es convoca a les urnes als catalans i catalanes per decidir el futur. La resposta des de Madrid a aquestes aspiracions independentistes és la recentralització. La Llei Wert n’és el paradigma d’aquesta estratègia: trencar els consensos dels anys vuitanta, tant pel que fa a la llengua com a la religió a les aules. Termes com insubmissió i desacatament s’escampen per la comunitat educativa i la societat catalana en general.

Però no només l’agudització del problema català demostra que el model de la transició s’enfonsa com un castell de cartes. El mateix sistema de partits espanyol pot patir un cataclisme en la pròxima convocatòria electoral. El bipartidisme PP-PSOE està en fase terminal, incapaços de plantejar solucions a la crisi econòmica i la corrupció regnant, i amb uns lideratges dèbils i poc carismàtics. Izquierda Unida i UPyD pugen com l’escuma i el terreny està abonat per alguna opció populista que en qualsevol moment pugui sorgir i acabar de sacsejar aquest mapa polític agonitzant. El ritme de la història s’accelera i les mastodòntiques maquinàries dels partits polítics tradicionals no saben reaccionar i com afrontar els reptes d’aquesta etapa posttransició.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

diumenge, de maig 26, 2013

Iris Figuerola: el perquè de la primera “Torrenca de l’any”



Iris Figuerola Biscamps ha estat la primera Torrenca de l’Any, el guardó creat pel Diari de la Torre i el Baix Gaià Diari i que es va lliurar aquest mes de març. I va aconseguir aquesta distinció a molta distància dels seus competidors. Ella diu que pot lluir l’Escarabat d’or perquè coneix molta gent. S’atreveix a dir perquè no té enemics. I és veritat que l’Iris ha tingut i continua tenint moltes oportunitats per conèixer gent perquè manté una activitat social i cultural molt important en diferents fronts de la vila torrenca. I no genera moltes raons per crear-se enemics.

Nascuda a Baix a Mar quan encara era un barri de pescadors on els estiuejants es comptaven amb els dits, va viure al número 1 del Passeig Colom, tocant a Cal Bofill, i explica que Baix a Mar els anys quaranta es dividia en dos, amb la plaça de l’Església com a frontera i la Cooperativa com a nexe d’unió. A dalt la Torre hi pujaven sovint, molt més que a l’inrevés. Hi anaven al metge o a Cal Marxant a comprar fils per cosir. “Era un món reduït i molt apartat”, recorda. Tot es celebrava a dalt de la Torre i a Baix a Mar en aquella època només es feia festa per Sant Joan.

Quan es va casar, als 21 anys, l’Iris va pujar cap a la Torre, a viure amb el seu marit a la casa dels seus sogres. Des del primer moment s’hi va trobar molt còmode, en una època en què la televisió encara no havia arribat a les llars. A les nits es llegia molt a Cal Gual. Eren subscriptors de la revista Destino. L’any 1963 es van començar a donar classes de català a la recent estrenada Biblioteca de Torredembarra. Desenes de torrencs i torrenques es van apuntar a les classes d’en Manel Crehuet, la Rosa Maria Wenberg i en Josep Gual. La foguerada inicial va passar i l’Iris va ser de les poques que s’hi va quedar. I des de llavors ha estat vinculada a la biblioteca torrenca, formant part d’un grup que ha traduït al català ja una vintena d’obres de teatre, la darrera “El casament” de Vladimir Maiakovski. Aquestes traduccions han servit per a nodrir d’obres de teatre per al Grup d’Aficionats a l’Art.

El teatre a Torredembara també ha tingut en l’Iris Figuerola una de les seves peces importants, però darrera de l’escenari, a la tramoia. L’hem vist fent d’apuntadora però sobretot com a modista, ja sigui per fer un uniforme de Guàrdia Civil, un de més minimalista de Tarzan o de fantasia. Sobre l’escenari se l’ha vist poc i ella mateixa ens recorda l’excepció: una aparició fent de dona barbuda.

De soltera l’Iris va treballar de teixidora, a Cal Fité i Cal Gual. En aquella època, normalment, quan una noia es casava deixava de treballar fora de casa. Tenia fins i tot una ajuda del govern i tot per fer-ho. Passava a treballar a la llar i l’Iris, amb sis fills, en va tenir molta de feina. Està orgullosa d’haver pogut donar carrera a tots els fills i filles.. Afirma que no ho trobava tan gros pujar mitja dotzena de fills. Ni tampoc s’enyorava de Baix a Mar, sobretot perquè es sentia apreciada per la seva nova família i perquè des de la seva nova casa es veia el mar. Un cop els seus sis fills ja van ser grans, va treballar durant una dècada de peixatera a Cal Ral. Primer va estar a la botiga de Baix a Mar i després a la de dalt del poble, on va substituir a la Manuela, una institució a Cal Ral.

Quan l’any 2000 es va jubilar, Iris va entrar a Càritas, on ha viscut de molt a prop l’esclat de la crisi. Quan va començar a col•laborar amb l’ONG eren quinze persones i ella hi anava un parell d’hores a la setmana. Era l’època que arribaven molts immigrants al nostre país i havien de fer una tasca d’acollida i orientació dels nouvinguts. Lliuraven una quinzena de bosses d’aliments al dia. Ara en fan 160 i la majoria són per a gent del país, que els ha costat molt decidir-se a acudir a Càritas. Per vergonya. El pobre actual, segons l’Iris, és una parella jove amb un o dos fills. Fa uns anys treballaven els dos i des de fa temps han perdut la feina i tenen una hipoteca que no els permet arribar a final de mes. El paper de l’Iris a Càritas és coordinar el rober, on hi treballen voluntàriament setze persones. A Torredembarra, l’organització té una seixantena de voluntaris i han de fer una gran tasca logística per gestionar les grans quantitats de menjar i la roba que els hi arriba.

Hem dit que l’Iris ha estat sempre molt activa. Ha estat secretària del Grup de Dones i també forma part del grup de cuiners i cuineres del bull, un plat pesat de fer, segons diu ella. Però l’Iris està acostumada a les grans cassoles. A casa havien arribat a ser nou persones a taula. Cada any també cuina una o dues cassoles de fideuejat per a la festa solidària que es fa a la plaça de les Monges per la Fundació Vicenç Ferrer. La cuina li agrada i prova nous plats i experimentar a partir dels peixos de Baix a Mar. Té 300 llibres de cuina i algun escrit per ella per a la família. També disfruta escrivint i l’hem pogut llegir a La Sínia. Ha guanyat diversos cops el Premi Isabel de Villena. Ara ja no pot fer-ho, perquè en forma part del jurat. Ha assistit també a cursos d’escriptura i ha tingut com a companys de pupitre com l’Oriol Grau o la Coia Valls, que aquest Sant Jordi ha triomfat amb “Les Torres del cel”, un llibre que vol llegir ben aviat. A l’Iris no li agrada estar sense fer res. Algú ho dubta després de llegir aquest article?

Publicat al número de maig del Diari de la Torre

dimecres, de maig 08, 2013

Qui són els nazis?



Hi ha poques coses més nocives en aquest país, del qual malauradament encara en formem part, que una majoria absoluta del PP. En política i en la vida en general tenim memòria de peix i molts van oblidar ràpidament la deriva absolutista que va patir José Maria Aznar entre els anys 2000 i 2004. Aquests aires de grandesa van portar el llavors president de govern a posar els peus sobre la taula al ranxo de George Bush o a organitzar un casament reial al Escorial per a la seva filla, amb emprenyament del rei Juan Carlos, que mai es va acabar d’entendre amb Aznar. Però l’extrema comoditat del corró de la majoria absoluta també va portar-lo a ell i els altres dirigents populars a criminalitzar tothom que no pensés com ells.

Set anys després tenim una altra majoria absoluta del PP i estem vivint una altra escalada que està portant a què l’insult i la calúmnia dels que pensen diferent a l’ideal conservador sigui el pa de cada dia. Hi ha, però, dues diferències principals entre les dues èpoques. Una és que Rajoy no és Aznar i el gallec és un polític espantadís que governa a través d’una pantalla de plasma i no admet preguntes dels periodistes. L’altra és el context econòmic. El quatrienni 2000-2004 era una orgia econòmica gràcies a la bombolla immobiliària que s’inflava i s’inflava. I ara estem patint una de les pitjors crisis del capitalisme al continent europeu. I a l’Estat espanyol els trossos de la bombolla rebentada encara converteixen la crisi en més dramàtica.

Els dirigents populars que parlen pel seu president desaparegut, sobretot l’omnipresent Maria Dolores de Cospedal, tenen una altra costum principal: comparar els seus rivals amb el nazisme. He arribat a la conclusió que Cospedal i companyia pateixen una indigència intel·lectual greu. Saben realment que va ser el nazisme? Han vist imatges dels camps d’extermini o de les cambres de gas? Saben com funcionava la màquina de propaganda nazi, que convertia els dèbils (els jueus, els gitanos, els homosexuals o qualsevol opositor a la dictadura hitleriana) en una terrible amenaça i donava barra lliure a la seva reclusió i posterior extermini?

Saben Cospedal i companyia que estan patint els qui no poden pagar una hipoteca i estan a punt de ser desnonats? Saben que el procés cap l’autoderminació de Catalunya s’està fent des de la democràcia i seguint els principis de l’ONU? A mi qui em recorda els mètodes nazis i estalinistes són molts ministres populars i mitjans de comunicació al servei de la seva causa, com Intereconomia, La Razón, l’ABC, el Mundo, Telemadrid... Molts dirigents populars són descendents de dirigents franquistes i poc van fer per a l’adveniment de la democràcia. No em costaria gens dir que són uns nazis. Però no ho faré. No em rebaixaré al seu nivell. Només els recomanaré que repassin història i si tenen un mínim d’humanitat sentiran vergonya d’ells mateixos.

Publicat al setmanari NoticiesTGN

dijous, de maig 02, 2013

Els vint anys de ‘La Sínia’: dues dècades de canvis en el sistema comunicatiu de Torredembarra


La revista La Sínia compleix vint anys i la primera reflexió que em ve al cap és que estem davant d’una heroïcitat, un cas molt excepcional en el panorama comunicatiu torrenc i també del  nostre país. Només el Setciències, la revista de l’Escola Molí de Vent, és més antiga que La Sínia i es segueix publicant. Dues dècades són molt de temps en una publicació en paper i encara seran més difícils a partir d’ara, amb el preu del paper pels núvols i la proliferació de publicacions electròniques, blogs i xarxes socials.

Quan va néixer l’any 1993 La Sínia, Internet no existia per a la immensa majoria dels mortals. El paper regnava de forma absoluta i m’atreviria a dir que absolutista. Faltaven catorze anys per a la creació d’Ona la Torre i dos més per a l’arribada a les nostres televisions de TAC-12. De la Televisió Digital Terrestre no se’n sabia res. Només feia tres anys que a la nostra vila es podien sintonitzar les televisions privades: Antena 3, Telecinco i Canal+.

L’any 1993 va ser també el de l’aparició del mensual Torredembarra al Moment, creat per Antoni Vilà i Ana Marín des del Grup Claxon. Torredembarra al Moment acabaria sent l’embrió per a què quatre anys després sorgís el Diari de la Torre, que ha arribat als nostres dies autodenominat Degà de la Premsa Local, tenint en compte aquesta vocació informativa enfront de La Sínia, més encarada a la investigació, la reflexió i la creació literària.

En aquesta primera meitat dels anys noranta es començava a configurar el mapa comunicatiu torrenc, que en la segona part de la dècada i els primers anys del nou mil·leni va viure un esclat en les publicacions de paper, com vaig analitzar a “Les publicacions periòdiques de Torredembarra. Del 1975 a l’actualitat”, inclòs en el Recull de Treballs 7 del Centre d’Estudis Sinibald de Mas i en l’exposició “Anem a la impremta”, que es va poder veure entre el 20 de novembre i l’11 de desembre de 2004 a la Sala Lluís d’Icart del Castell. Apareixien butlletins de partits polítics, d’entitats, i un altre mensual d’informació, com era El Mònic, que se segueix publicant.

En la dècada posterior a aquest treball i exposició, el sistema comunicatiu de Torredembarra va seguir evolucionant d’una forma accelerada, amb la desaparició de moltes revistes i l’aparició d’altres, com el butlletí municipal Som-hi, o la irrupció dels blocs, que va viure l’època d’esplendor els darrers anys de la dècada passada, un fenomen del qual en vaig parlar en un altre article al Recull de Treballs 9 del Centre d’Estudis Sinibald de Mas: “El naixement de la Torresfera: blocs a Torredembarra”. El 2007 es creava Ona la Torre, i es complia una reivindicació molt antiga al nostre municipi: disposar d’una emissora de ràdio municipal. La televisió local arribava amb força dos anys després amb TAC-12, impulsada per un consorci públic del qual l’Ajuntament de Torredembarra també en formava part. Des d’uns anys abans, els ciutadans i ciutadanes torrenques havíem experimentat que era sortir a la televisió amb televisions locals com Més TV.

El juny de l’any passat iniciava la seva activitat el primer diari digital d’àmbit del Baix Gaià, que agafava el nom d’aquesta subcomarca de la qual Torredembarra n’és capital: Baix Gaià Diari (www.baixgaia.cat), un mitjà que, en pocs mesos, ha esdevingut de referència. Tot va molt ràpid. L’explosió de les xarxes socials també ha afectat Torredembarra i a través de Twitter i Facebook es pot seguir l’actualitat de la nostra vila gairebé al moment amb els comentaris dels mateixos protagonistes.

Enmig d’aquest panorama tan diferent al que hi havia quan es va crear, La Sínia continua editant-se. Ha passat èpoques complicades, relleus en el seu consell de redacció, en els seus articulistes, fins i tot en el seu to. Ha anat evolucionant per sobreviure en el darwinisme comunicatiu cada cop més voraç. El qui escriu aquest article el satisfà molt aquesta supervivència del primer mitjà on va publicar el su primr  article la primavera de 1995, quan encara no era ni major d’edat, parlant del meu rebesavi boter, de la història torrenca de finals del segle XIX i començament del XX. I és que La Sínia ha estat una magnífica plataforma pels joves que ens agradava escriure, que trobàvem un forat enmig de plomes ja consagrades. Possiblement aquesta capacitat de renovació i aposta per a noves veus ha estat un dels secrets de la seva llarga vida.

Aquest article ha estat publicat al número especial commemoratiu dels 20 anys de La Sínia