divendres, de febrer 29, 2008

Avui és 29 de febrer. Perquè el desaprofitem?


Avui és un dia especial. Som 29 de febrer, una data que només trobem al calendari cada quatre anys. Els que fan anys aquest dia són terriblement joves -un nascut el 1976 té 8 anys- i si es va casar el 1956 només porta 13 anys casat. Amb el sistema per comptar el temps que ens hem inventat necessitem els anomenats anys de traspàs, en què el febrer té un dia més. Parlant de blocs a Ona la Torre aquest matí ha sortit el tema i l'Albert Bonet i jo hem començat a filosofar una mica, que de tant en tant no va malament. Crec que el 29 de febrer l'estem desaprofitant.

La conclusió a què hem arribat és que el 29 de febrer hauria de ser un dia especial, per fer allò que no fem normalment. Primer de tot, hauria de ser festiu i qui hagués de treballar (metges, bombers...), a cobrar una pasta. Hauríem de fer coses que no féssim normalment: conduir per l'esquerra (a Gran Bretanya, per la dreta), dormir de dia i estar desperts a la nit, a la TV i la ràdio haurien de fer els programes els oients, passar del que és políticament correcte... Es podrien fer tantes coses. Si en voleu afegir alguna...

Empatx electoral


Escric quan acaba d’iniciarse la campanya a les eleccions generals amb la sensació que la gent està cansada de la política i aquí a Torredembarra, més. Els catalans i catalanes hem encadenat diverses convocatòries electorals sense gairebé temps per descansar. Des del referèndum de l’Estatut el juny de 2006 fins les eleccions generals del 9 de març hi han menys de 21 mesos, durant els quals hi haurà hagut quatre comicis diferents. Deu n’hi do!

Si ens centrem en el Baix Gaià, la situació encara és més complexa. Dels quatre municipis costaners, tres tenen governs en minoria i un, Roda de Barà, va patir una moció de censura tres mesos i escaig després de les eleccions. I ara situem-nos a Torredembarra, que sembla que hagi assumit que el govern en minoria pot durar fins qui sap quan. La gent està molt desencantada de la política municipal mentre una minoria –regidors i militants de partits- monopolitzen la vida política municipal i perden la noció de la realitat d’aquest cansament. I no és un tòpic sinó una realitat i l’abstencionisme creixent n’és un indicador clar.

Sembla que fins després de les eleccions generals no hi hauran moviments clars en la política municipal torrebcs ja que els esforços dels partits es dediquen a la campanya dels comicis estatals. Fins i tot, una de les formacions, Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alterantiva, disposa d’un cap de llista per Tarragona de Torredembarra, Lluís Suñé, una mena de premi al seu paper en la implantació de la formació ecosocialista no només al municipi sinó al Baix Gaià. Les possibilitats de Suñé d’obtenir un escó al Congrés són gairebé nul•les, però com diria aquell: “Que le quiten lo bailao!”

I és que el vot útil, junt amb la bipolarització, és una de les claus d’aquesta contesa electoral. Hi ha partits que pateixen molt aquest primer fenomen, com Iniciativa. Una porció importantíssima del seu vot en les darreres eleccions –al Parlament i a l’Ajuntament- anirà a parar al PSC el 9 de març. Veurem que passarà amb ERC, que en els darrers comicis generals va aprofitar l’efecte Carod i va aconseguir per primer cop un escó per Tarragona. Totes les enquestes marquen un descens dels republicans. CiU aspira a recuperar el segon escó perdut el 2004, però la missió és complicada, igual que el Partit Popular, que fa quatre anys va passar de dos a un diputat.

I arribem al PSC, que disposa des del 2004 amb tres dels sis escons per Tarragona. Els socialistes volen aprofitar la por al PP per recollir “vot útil” i mantenir aquests tres diputats. La bipolarització PSC-PP, Zapatero-Rajoy és un dels grans eixos de la campanya, reforçada amb els dos cara a cara que mantindran els dos candidats a la presidencia del govern. La mobilització és l’altrre gran concepte d’aquests comicis generals. És gairebé imposible repetir la participació gairebé del 80% del 2004, però és molt diferent un 70% i bastant que no vagi a votar un de cada tres votants. I és sabut que l’electorat d’esquerres és més abstencionista que el conservador. Per tant, no és descartable cap escenari polític la propera legislatura.

En aquest article he parlat poc de política municipal, però crec que “no toca”. Tothom està concentrat en les eleccions generals o passa de tot. Però també hauríem de tenir clar que a partir del 10 de març hi ha molt a fer en la política torrenca. Serà l’hora de la generositat, l’atreviment i de destriar qui té talla política al nostre Ajuntament.


Article publicat en el número de febrer del Diari de la Torre

dijous, de febrer 28, 2008

Amb dues dècades Villar no en té prou


El president del Consell d'Administració del Nàstic, Xavier Salvadó, ha acceptat la proposta del seu homòleg de la Real Federación Española de Futbol (RFEF), Ángel Maria Villar, per incorporar-se a la seva junta directiva. Ja és prou gran Salvadó per valorar si havia d'entrar o no en aquest organisme, tot i que a priori pot semblar positiu pels interessos granes. Voldria centrar-me més en la figura d'Ángel Maria Villar, que va arribar a la presidència de la RFEF el 1988, quan el Barça no havia guanyat cap Lliga de Campions. Bé, la Lliga de Campions encara no existia i es deia Copa d'Europa. Aquest home porta molts anys aferrat al cadirot!

Villar també forma part d'organismes futbolístics internacionals, com la UEFA i la FIFA. És passa la vida viatjant, assistint a partits i a àpats en bons restaurants 'de gorra'. Les assemblees de clubs les té ben controlades i ningú li fa ombra. No és estrany que torni a optar a la reelecció. Renunciarà a aquest tipus de vida? En canvi, el president de la Federació Catalana de Futbol, Jordi Roche, ha anunciat que deixa el càrrec abans de complir el seu primer mandat. Diu que ja ha acabat la transició que volia fer. Ens trobem davant de dos casos ben diferents. Però hem de tenir en compte que Roche és un jove empresari d'èxit mentre que Villar ha muntat la seva vida al voltant dels organismes futbolístics i vol aguantar fins a la jubilació. De Villars n'hi ha molts. A l'esport i en molts altres sectors.

Publicat al diari Aquí el dimecres 27 de febrer

dimecres, de febrer 27, 2008

Apunts del cara a cara


S'ha escrit i dit molt del primer debat electoral entre Zapatero i Rajoy. M'agradaria apuntar algunes de les conclusions que n'he extret, allò que diríem pel broc gros:

1. Zapatero va guanyar el debat, però per la mínima. Tot queda obert pel partit de tornada.

2. Rajoy va aguantar força bé i va reforçar la confiança entre els seus votants.

3. La ciutadania tenia ganes d'aquest tipus de debat i ho demostren els 13 milions d'espectadors que va obtenir.

4. Es reforça la bipolarització PSOE-PP, real a nivell estatal, però fictícia a Catalunya, on el PP és quart. Caldria un debat de o amb la resta de forces politiques representades al Congrés, que seran decisives a partir del 9 de març.

5. Zapatero és més telegènic, però detalls com aquestes celles tan rares que portava en el debat el tornen artificial. Rajoy té una cara més incòmode i en alguns moments del cara a cara la seva vista marxava cap a no sé on.

6. Poca gent canviarà el vot després d'aquest cara a cara. Més gent si que es pot decidir anar a votar i no abstenir-se.

7. El panorama mediàtic estatal ha quedat encara més definit amb el posicionament a favor de la victòria d'un o altre candidat. Massa "hooliganisme". M'ha recordat les nits electorals: tothom guanya.

8. De les enquestes pos-debat me n'enfio poc. Qui va votar a favor que Zapatero havia estat millor? Els votants de CiU, ERC, IU... que el 9-M no votaran socialista. En canvi, qui va dir que s'havia imposat Rajo, votarà Rajoy.

9. El cara a cara m'ha semblat en alguns moments un Barça-Madrid o una final de la Lliga de Campions, amb avantmatx, postpartit, anàlisi tècnica i celebracions i eufòria (només calia veure les seus socialistes i populars).

10. Hi han hagut moltes hores i hores de preparació del debat, tant en els continguts -amb allau de dades inclòs- com en els detalls: corbates "corporatives" incloses, amb vermell per Rajoy i blau per Zapatero.

diumenge, de febrer 24, 2008

Viatge de feina a Alemanya


Aquesta setmana he pogut disfrutar d'un respir en aquesta intensíssima precampanya-campanya electoral -hi ha masses nervis, prou que ho sabeu alguns- en forma de viatge a Alemanya convidat, junt amb altres periodistes, per l'empresa química BASF. Aquests viatges són criticats per alguns, però per a mi ha estat molt interessant i productiu. I, a més, ens ho hem passat molt bé!

Hem pogut veure per dins el polígon industrial de BASF a la riba del Rin. Va ser allí, a la ciutat de Ludwigshafen, on va néixer la companyia alemanya el 1865. Actualment hi treballen 33.000 persones, tots de la multinacional teutona. Perquè us feu un idea, als dos polígons petroquímics hi treballen unes 10.000 persones. Ja fa uns quanys anys hi costruir un port fuvial per enviar les mercaderies directament a Rotterdam. El que em va sobtar més és que els habitatges estan gairebé tocant a les plantes químiques, sovint només separades per una carretera. Cal dir, però, que aquella no és una zona turística.

Vam trobar molt interessant una visita al centre d'invstigació que té allí BASF. Ens van explicar com s'estan desenvolupant els treballs per aconseguir materials per fer més eficients les pantalles dels ordinadors i plaques fotovoltaiques. La roda de premsa per presentar els resultats de BASF durant el 2007 va ser també molt interessant, pel contingut però també certs detalls, com una puntualitat espartana. La roda de premsa estava convocada a les 10:30 i va començar a les 10:30. Cinc minuts abans el s fotògrafs ja feien fotos dels "capos" de BASF. Davant seu, 80 o 90 periodistes d'una quinzena de països. Com passa sempre en aquests actes, els resultats de la companyia són molt positius.


Em quedo amb la imatge del president de BASF, Jürgen Hambrecht, disculpant-se personalment amb l'Eva Pomares (El Punt) i Sara Sans (La Vanguardia) per no haver pogut concretar més les seves respostes sobre les plantes de BASF a Tarragona. Llàstima de les deficiències de la sala de premsa, tot i que ens hi trobem massa sovint amb aquests episodis en grans congressos o empreses. "Mal de muchos, consuelo de tontos", diuen. I d'aquest viatge també em quedo amb la visita turística a Heidelberg, ciutat universitària amb un magnífic nucli antic, ple d'història, i un castell encisador. Aneu-hi si podeu.

dissabte, de febrer 23, 2008

Un premi sempre fa il·lusió


L'amic Juan Carlos m'ha convidat a entrar al seu bloc, La Casa de Pinel, per recollir un premi. Es tracta del premi Arte y Pico, que va crear l'uruguaiana el 22 de gener de 2008 enero i es basa en diferents regles que podeu veure al bloc del Pinel. "El blog del Salvat un noi de la torre que aunque periodista también sin pelillos en la lengua y con contenidos bastante interesantes", diu per donar-me el premi. Ara em toca a mi repartir cinc premis Arte y pico. Som-hi doncs!

1. Sherlock Holmes: perquè és un bloc àcid i corrossiu i ha donat aire nou a la tarracosfera. El visito sovint i el contractaria per investigar algun tema però els seus honoraris són massa elevats. Em conformo llegint-lo.
2. Mossèn: pels comentaris que em deixa a la majoria dels meus posts. Demostra que és un mestre en economitza l'espai escrit. Moltes gràcies i per això et mereixes el premi.
3. El Fantasma del Castillo: el seu bloc Un Poble Màgic? és un clàssic de la blocosfera torrenca i manté un nivell interessant, barrejant politica i la vida des de diferents punts de vista. Les seeves caricatures eleven el nivell d'aquest bloc "rajador".
4. Joan Miquel Carrillo: és un dels blocaires més actius de Tarragona (i també de Bulgària). Ens ofereix una quantitat d'informació molt gran i geneera interessants debats.
5. Octavi Saumell: l'admiro perquè cada dia actualitza el seu bloc (d'on treus el temps?) i cada vegada fot més canya.

divendres, de febrer 22, 2008

Losantos i Polònia


Federico Jiménez Losantos, un dels personatges més impresentables del panorama comunicatiu estatal, ha amenaçat en querellar-se contra els responsables del programa de TV3 Polònia. Losantos demostra una manca de sentit de l’humor preocupant. El gag que tant ha fet emprenyar com un possés el locutor de la COPE feia broma sobre el llibre de memòries que acaba de publicar. La majoria dels que l’heu vist segur que el trobareu genial i bastant inofensiu. El que no és gaire inofensiu és la bilis anticatalana que Losantos vomita cada dia des dels micròfon de la cadena episcopal. En un país normal faria uns quants anys que aquest personatge no podria dir les barrabassades que diu des de les ones. I el quedefenso no va encontra de la llibertat d’expressió. No es pot enaltir ETA -és un delicte tipificat al Codi Penal- però sí generar un odi gairebé ètnic contracatalans i bascos? Alguna cosa no va bé en aquest país.

Polònia i Minoria Absoluta -el programa diari de ràdio de RAC-1- és del millor que es pot veure i sentir en el panorama comunicatiu català. La sàtira política és un símptoma d’una societat madura, que sap riure’s d’ella mateixa. El que fan Toni Soler, Queco Novell, Manel Lucas i companyia entronca -salvant les evidents distàncies- amb la tradició humorística de la Segona República a Catalunya. Però hi ha qui els avanços produïts a Catalunya i l’Estat espanyol des del 1975 li provoquen basques. Són persones que no aguanten que es riguin d’elles perquè estan plenes de complexos. Losantos és això. És un ressentit a qui li permeten cada matí fer unateràpia radiofònica.Ara amenaça amb querelles i insulta els amics de ‘Polònia’ i ‘Minoria absoluta’. Fins onel deixaran arribar?

Publicat al diari Aquí el 20 de febrer de 2008

dimarts, de febrer 19, 2008

Notícies de Cuba


El panorama internacional està mogut. Aquí vivim unes eleccions generals marcades per una gran igualtat, però als Balcans està naixent un nou estat -amb ridícul inclòs de a diplomàcia espanyola-, els Estats Units també estan donant molta emoció a les primàries demòcrates i aquest dimarts tots hem fixat la mirada a Cuba. Fidel Castro ha anunciat que renuncia a tornar a ser president del país i comandant en cap. Des del juliol de 2006 Fidel ha cedit la presidència del país al seu germà petit (de 76 anys) Raúl Castro i ara fa un pas més. La salut de "El Comandante" és feble i està optant per un relleu gradual.

Un analista internacional recordava avui mateix que Fidel Castro no ha renunciat a la primera secretaria del Partit Comunista Cubà, el partit únic del sistema polític de l'illa caribenya. Castro continua manant deprés de gairebé mig segle d'arribar al poder. El discurs de Castro continua sent el mateix de sempre, el del mesies de la revolució cubana, que ha portat el país a una misèria molt gran. Els qui han estat a Cuba t'expliquen les imatges de pobresa pels carrers, d'un país ofegat per un aïllament de molts anys.


Hi ha qui s'ha deixat portar per una certa admiració cap al regim cubà, propiciat possiblement per un antiamerianisme tronat i l'utopia del comunisme utòpic. Les imatges dels revolucionaris barbuts a la selva, del Che i un Fidel joveníssim no ens han de fer obldar que Cuba viu sota una dictadura. No només no hi ha democràcia sinó que les presons estan plenes de presos polítics i hi ha molts exiliats fora del país. Cuba va viure molt bé sota el paraigües soviètic -recordem la Crisi dels Míssils nuclears del 1962- i des de la caiguda del Mur de Berlín no ha sabut trobar el seu lloc al món.

Hi ha moltes incògnites sobre el futur de Cuba. L'opacitat informativa -una altra característica dels règims dictatorials- no ens deixen tenir tots els elements per realitzar un diagnostic de la stuació actual de l'illa i els possibles escenaris de futur. Possiblement només la mort de Fidel Castro podrà obrir un veritable procés democràtic a l'illa. El que espero és que trobi la seva posició al continent americà, sense ser el prostíbul dels Estats Units, com passava abans de la Revolució castrista, però si que superi la dictadura actual. Trobar aquest punt mig serà molt complicat.

diumenge, de febrer 17, 2008

Felicitats Kosovo!


Estic seguint amb molt interès i una certa il·lusió el procés d'independència de Kosovo, que aquest diumenge ha viscut un moment crucial amb la declaració d'independència al Parlament. M'he declarat partidari des de fa molt temps de l’autodeterminació dels pobles i el que està passant als Balcans aquests dies em mereix un gran respecte i interès. Un Parlament autònom del que fins ara era una província d’un Estat ha decidit per una amplíssima majoria separar-se del estat del qual en formaven part fins ara. I ho han fet recollint el sentir majoritari de la ciutadania. No serveix de res, però des d’aquest bloc reconec la independència de Kosovo i si algú s’hi vol unir, endavant.

L’Estat espanyol està fent un ridícul espantós en aquest procés, alineant-se ne el no reconeixement d’aquest nou estat europeu amb Sèrbia i Rússia. Interessants companys de viatge! En canvi Estats Units si que ha donat suport a aquest procés d’autodeterminació. Em podeu dir que Bush ja està de tornada de tot en el seu darrer any de mandat i que només és geopolítica i tocar el que no sona a Putin, però aquest cop l’Oncle Sam està on ha d’estar. Russia ha posat el crit al cel i mourà tot el que pugui en els organismes internacionals per ajudar al seu aliat, Sèrbia. I és que en sap tant Putin de democràcia!

Socialistes i populars han trobat un punt de trobada en Kossvo. Clamen als quatre vents que Kosovo i Catalunya i Euskadi no tenen res a veure, però el seu discurs profilàctic amb pataleta antikosovar inclosa -perquè s'han posicionat en contra del sentir majoritari del poble d'aquest país- no respon a aquest teòric pensament polític. Existeixen moltes diferències entre Catalunya i Kosovo però algunes semblances hi ha. Molts catalans ens sentim maltractats per l’Estat Espanyol, mentre que els kosovars els ha passat el mateix amb la Gran Sèrbia. La diferència és que Milosevic no va tenir cap problema en enviar els tancs i massacrar població civil. L’Estat espanyol, en canvi, practica el maltracte econòmic i fiscal contra un territri que considera seu.

Alfons López Tena considera que davant una teòrica proclamació d'independència de Catalunya l'Estat Espanyol no respondria militarment. Seria força bèstia que un país que aposta per l'aliança de civilitzacions i amb dues dècades com a membre de la Unió Europea enviés tancs contra la seva teòrica pròpia població. Però quan veus segons qui i sents segons que no veig tan clar que no afloressin certs intints bàsics molt perillosos. I més veient el paper tan galdós que està fent la diplomàcia espanyola. Estarem atents.

dissabte, de febrer 16, 2008

TV mítica (IV): Bola de Drac


En la meva infància i adolescència -també ara- he vist moltes sèries de dibuixos animats i entre les meves preferides hi ha Bola de Drac. La va emetre TV3 a partir de l'any 1990 i jo ja tenia els 12 anys fets, però m'hi vaig enganxar, sobretot a les primeres temporades. Goku, Bulma, Krilin, Llamxa, Follet Tortuga, Mixet Murri, Satanàs Cor Petit, Songoan, Vegeta, Cel·lula, Monstre Bu... I em deixo molts personatges d'aquesta sèrie d'animació japonesa creada per Akira Toriyama.

Recordo aquelles tardes d'hivern i estiu en què aturàvem deures, jocs o acabàvem abans el partit de futbol per disfrutar del capítol de Bola de Drac. Els "entesos" criticaven l'extrema violència de la sèrie. Hi havia molta lluita i destrucció, però valors com l'amor, l'amistat o la fidelitat eren els que movien els personatges de la sèrie.


S'ha de dir que la sèrie va anar de més a menys. Les aventures de Songoku de petit eren entranyables, amb unes dosis d'humor molt ben trobades. Hi havia el vell verd, el nen que baixava de l'hort, la noia presumida, un porquet que es transformava en qualsevol cosa... La sèrie es va anar complicant i havien de buscar dolents més dolents i missions més rebuscades. Estava no només la Terra en perill sinó tot l'Univers. Però de Bola de Drac en guardo un record entranyable, igual que molts de la meva gemeració.

Si voleu recordar la sintonia d'entrada podeu entrar aquí. Si voleu seguir passejant per la nostàlgia podeu escoltar la careta d'entrada de Bola de Drac Z. Si en voleu més, un part del capítol 78. I si no en teniu prou, feu una volta pel Youtube. Hi ha de tot.

divendres, de febrer 15, 2008

Cara a cara i bipolarització


Ja està confirmat que Zapatero i Rajoy s'enfrontaran en dos debats els dilluns de campanya electoral. Serà el que s'anomena cara a cara, amb només dos dels candidats a la presidència del govern. Alguns dirigents polítics com Gaspar Llamazares, líder d'Izquierda Unida i candidat a la presidència del Govern espanyol, han posat el crit al cel. Jo sóc favorable a aquests dos debats a dos. És evident que només hi ha dues persones que tenen possibilitats -excepte algun tsunami polític- de ser el president espanyol la propera legislatura i és lògic i just que puguin confrontar els seus programes, idees i projectes a la televisió amb només un moderador pel mig.

L'actual sistema tendeix a una bipolarització només alterada pels partits nacionalistes no espanyols. El "sorpasso" que intentava Julio Anguita i Izquierda Unida els anys noaranta ja és història i la formació ecosocialista té una posició molt minoritzada al Congrés a causa del sistema polític espanyol. Ens trobem amb la paradoxa que les formacions nacionalistes i IU poden ser decisives a l'hora de la formació d'un nou govern. Però no poden aspirar tenir el seu cap de llista a la Moncloa. Estem davant d'unes eleccions a dos nivells, bipolaritzades però amb un factor de correcció important.

Les eleccions generals espanyoles no tenen un cara a cara presidencial des del 1993, quan Felipe González i José María Aznar es van enfrontar en un doble debat a Antena 3 i Telecinco. Mentre un Aznar més reparat va imposar-se en el primer cara a cara a un Felipe una mica sobrat, en el segon el candidat socialista es va preparar a fons i va derrotar el líder popular. Finalment Felipe González va guanyar les eleccions i va formar govern amb el suport de CiU i PNB i descartant Izquierda Unida.

El 1996 no es va repetir l'enfrontament González-Aznar i és que el líder popular tenia un avantatge clar que no podia posar en joc en un debat contra el carismatic candidat socialista. El mateix li va passar el 2000 contra Almunia i el 2004 a Rajoy enfront Zapatero. Aquest 2008 tenim un empat tècnic amb un petit avantatge socialista i un bon paper en el debat pot reforçar o canviar tendències. I acabo recordant que del cara a cara més famós de la història ja en fa 48 anys i va enfrontar John Kennedy i Richard Nixon el 1960. Una barba mal afeitada del candidat republicà -això almenys semblava- i la telegènia del demòcrata van decantar els comicis cap a Kennendy. Podeu veure un reportatge al bloc de Carles Blanco.

dimecres, de febrer 13, 2008

Hem de llegir més!


Permeteu-me que avui no parli de la campanya electoral que tot ho inunda i que un dels efectes que pot causar és que pugi l’abstenció davant aquest mercat persa de propostes i contrapropostes i a veure qui en dóna més. Una dada que vaig llegir l’altre dia sí que hauria de preocupar els nostres polítics: més del 40% dels ciutadans no llegeixen mai. La lectura és per a mi un dels petits plaers d’aquesta vida. Començant per esperar la sortida a la venda de la darrera obra d’un dels teus autors favorits. Seguint per anar a la llibreria i comprar un títol esperat o inesperat. I després, llegir-lo. Sovint tinc el dubte si devorar un llibre que m’enganxa en un parell de dies o aturar-me i assaborir-lo més a poc a poc, durant una setmana o deu dies. I finalment, el record que et queda de la lectura.

De petit ja m’agradava llegir. Tinc un gran record de llibres infantils, dels còmics del Tintín i de l’Astèrix o d’aquells en què triaves la continuació tu mateix. Després van venir aquells totxos de la literatura fantàstica i els contes del Monzó i del Pàmies -potser per compensar-. Sóc eclèctic literàriament. Fregant la majoria d’edat vaig descobrir el gran Ferran Torrent -ara m’estic llegint Només socis i he decidit degustar-lo sense presses, fruint dels diàlegs, on el de Sedaví és un mestre. Us recomano Truman Capote i una novel·la que vaig acabar fa poc però ja té 75 anys però què és una obra mestra, Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. O no em feu cas! Hi ha tant on triar! No us animeu a llegir? Reconec que amb la vida que portem la majoria costa trobar el moment per a la lectura però l’esforç val la pena. I_els pares són els primers que han d’introduir el ‘virus’ de la lectura als seus fills. És un virus que només els reportarà coses positives.

Publicat al diari Aquí el dimecres 13 de febrer

diumenge, de febrer 10, 2008

Vot protesta/Vot antisistema


Aquests darrers dies diverses persones m'han preguntat que caldria fer per castigar els actuals partits polítics en les properes eleccions generals, ja que no els acaba de convèncer cap i/o se senten molt decebuts. Votar en blanc o abstenir-se és el que em proposen per donar a conèixer la seva actitut. Jo els he dit que no s'enganyin, que si la participació baixa o hi ha molt de vot en blanc els dirigents polítics es lamentaran de l'alta abstenció i s'ompliran la boca dient que cal lluitar-hi, però ni al Congrés ni al Senat hi hauran escons buits. Menys vots serviran per repartir els mateixos escons.

Els he dit també que el càstig més gros per als partits tradicionals és que un personatge com l'Ariel Santamaria aconsegueixi un escó a l'Ajuntament de Reus. Els explico que set mesos després l'alcalde reusenc, Lluís Miquel Pérez, encara no ho ha superat que la CORI estigui representada al ple. No només no l'han deixat entrar al hòlding municipal Innova sinó que no el deixa casar vestit d'Elvis. Això sí, en unes eleccions municipals és més fàcil que una candidatura antisistema aconsegueixi representació. A les generals és més complicat.

Fins i tot m'atreveixo a dir que Plataforma per Catalunya, un partit situat a l'ultradreta de l'espectre polític, ha aconseguit regidors en diversos Ajuntaments -quatre al Vendrell per exemple- sumant a ciutadans que combreguen amb l'ideari xenòfob un cert vot antisistema i de protesta contra els partits tradicionals. I amb Ciutadans podria haver passat el mateix a les eleccions al Parlament. Albert Rivera també va recórrer a un cert "freackisme" apareixent despullat als cartells electorals. L'Ariel fa riure, Ciutadans i PxC preocupen i creen cert rebuig, però són productes engendrats per un sistema polític que cada cop desmotiva a més ciutadans.

dissabte, de febrer 09, 2008

Tertúlia a la COPE


Falta un mes per les eleccions generals del 9 de març i ja fa setmanes que l'ambient preelectoral ho està envaïnt tot. La majoria de partits s'hi juguen molt (governar, pactar, influir, un escó, tenir grup parlamentari, quartos, càrrecs de confiança...) i estan esforçant-se al màxim amb un alau d'actes i missatges que intenten arribar al votant més allunyat de la política, aquell que costa tan de mobilitzar. Els periodistes estem al mig, intentat fer (o és el que hauríem de fer) de missatgers, de corretja de transmissió, intentant no avorrir la gent amb tanta "campanyitis".

Els periodistes també posem la nostra col·laboració en aquest circ mediàtic de la campanya electoral. Dijous vaig participar en la gravació a l'Hotel Imperial Tàraco d'una tertúlia que s'ha emès aquest dissabte a la COPE. Ja heu vist la foto (massa bona cara no faig, però deu ser casualitat...). Haig de reconèixer que és una cadena que no escolto massa sovint i si la segueixo és a través dels talls del programa del Losantos que emeten altres cadenes. L'amic Frederic Recasens, cap d'informatius de la COPE a Tarragona, em va convidar a participar en les tertúlies polítiques que estan fent amb els caps de lista a Congrés per la circumscripció tarragonina i, evidentment, vaig aceptar.

Aquesta setmana vaig compartir tertúlia amb el cap de llista de CiU, Jordi Jané, el número dos, Raül Font, i l'Isaac Albesa, cap de la secció de Panorama del Diari de Tarragona. Va ser un debat força interessant en què vam tractar temes com la situació econòmica, les infraestructures, educació, seguretat ciutadana, polítia de l'aigua... Són els grans eixos de campamnya i en els quals CiU té la seva posició de sempre, la d'una formació de centre-dreta amb ganes que els seus escons siguin decisius per la formació del proper govern espanyol.

Jordi Jané és un bon candidat tenint en compte la improvisació de la seva designació. Porta una dècada al Congrés i sap el que es cou allà dins. Té el handicap d'haver fet carrera política lluny de les comarques tarragonines, tot i ser fill de l'Arboç i casat a Vandellòs. Tot i que el PSC està recorrent a un discurs molt simplista atacant Jané per aquesta circumstància, obviant que ells també ho fan en altres circumscripcions, com Rubalcaba -santanderí- a Cadis. Aquests dies el cap de cartell convergent està "patejant" el territori i intentant recuperar el terreny que li falta per aspirar a aconseguir anar a la cambra baixa acompanyat de Raül Font. Tenen una missió complicada però no impossible. En parlaré en un altre post.

dijous, de febrer 07, 2008

Pets que m'emocionen



Aquest títol una mica escatològic és conseqüència d'un meme que m'envia l'Isaac Albesa, un dels blocaires que han entrat amb força els darrers mesos i un bon amic, amb el qual vam treballar junts fa una colla d'anys. Em demana que parli d'algun artista que m'emocioni. En parlaré de tres que fa més de vint anys que van junts: Els Pets. El grup de Constantí m'acompanya des de fa temps. El primer concert que vaig anar d'ells va ser a Torredembarra l'estiu del 1990 -no tenia fets els tretze anys- i recordo que vam marxar abans que s'acabés perquè portaven almenys dues hores i mitja tocant. No era el primer concert que anava. El bateig va ser amb La Frontera, al camp de futbol del Torredembarra.

Ara els concerts del Gavaldà, el Reig i el Falín duren poc més d'una hora i mitja, però haig de reconèixer que m'emocionen i més quan toquen alguna cançó dels primers discs. 'S'ha acabat' o 'Vespre' em fan sentir emocions molt especials i recupero històries d'aquella època adolescent farcida d'idealització. També m'encanten les cançons gamberres com 'Qui s'ha llugat!', 'Profilàctic' o Tu de què vas!'. Qualitat musical? Són himnes d'una època, aquella d'estelades, de la variant, de petites gamberrades, dels primers rotllos i de les primeres cerveses i cubates. I les cançons dels Pets parlaven d'això amb una proximitat impressionant.



En els darrers treballs Els Pets han aconseguit una maduresa exquisida i aquest darrer disc, 'Com anar al cel i tornar' és boníssim. S'ha d'agafar com un conjunt. I del que podríem denominar etapa intermitja també trobem grans temes. 'Una estona de cel' o 'Por' són dos exemples que em venen ara. He anat a molts concerts dels Pets i espero anar-ne a alguns més. Crec que aquests quarentons encara tenen corda per estona.

I aquest meme li envio a Antonio Ramos, el Capità Tarragona i Maria Rosa Martí.

dimecres, de febrer 06, 2008

La religió passa per davant de l’economia


Fa unes setmanes m’atrevia a predir que l’economia seria l’eix bàsic de la campanya -em nego a parlar de precampanya- a les eleccions generals del 9 de març. Aquests darrers dies tinc la sensació que em vaig equivocar. Em pensava que Pizarro i Solbes serien els grans protagonistes amb les seves receptes contra la recessió (o crisi) econòmica. Però els dos grans polítics espanyols han decidit apel·lar als sentiments i les creences més profundes per aconseguir vots. Diumenge un calfred em va recórrer l’espinada veient com Alejo Vidal Cuadras, posseït per l’espanyolisme més recalcitrant, cridava fora de si «Hem de sortir d’aquest fang, hem de sortir d’aquesta merda» i presentava Zapatero com l’encarnació del mal, una mena d’anticrist que cal exterminar a base de vots. El PP ha fet jubilar Piqué i recupera la seva pitjor cara.

I què cal dir dels bisbes? La conferència episcopal ha de tenir infiltrats entre els seus assessors de comunicació que els vol fer perdre la poca clientela que el queda. El paper de la jerarquia catòlica els darrers anys és lamentable i aquesta línia erràtica va de cap a caiguda els últims mesos. I ho diu una persona que també troba patètic aquest anticlericalisme barat que certs polítics exhibeixen conscients que els dóna rèdits electorals. Són aquells que consideren que ser catòlic és sinònim de dretes i ateu, d’esquerres. Maniqueisme de pa sucat amb oli. Però ja se sap que els extrems es toquen. Estem davant d’una campanya estomacal que pot provocar vòmits d’abstenció. Per què no tornem a parlar d’economia i els bisbes es deixen la política pels polítics. Si no, això acabarà malament.

Publicat al diari Aquí el dimecres 6 de febrer. Visiteu AquíTV

dimarts, de febrer 05, 2008

Aquest bloc és de RAC-1. I quin diari llegiu?


Seguint les recomanacions sàvies del Guantxo canviaren l'enquesta, que ja toca! M'ha quedat clar que els que entreu a aquest bloc us agrada RAC-1 igual que a mi. Per majoria absoluta, un 53%. Us desperteu amb el Basté -i trobeu a faltar el Bosch-, rieu amb els de Minoria Absoluta i el Clapés, escolteu a la Nit el "Tu diràs", us informeu amb el Salvatierra -bon company de facultat- i l'Armenteras, sentiu la Marta Cailà i el seu "Via lliure" i vibreu amb les retransmissions del Pou. Som molts els que abans escoltàvem Catalunya Ràdio i ara som de RAC-1.

Repassem la resta de resultats de l'enquesta- Catalunya Ràdio ha obtingut un 18%, seguida d'altres generalistes amb un 14% i la SER amb un 13%. La radiofòrmula es queda amb un 2%.

Ara toca saber quin diari llegiu. Com alguns de vosaltres en llegiu més d'un la pregunta serà: Quin diari de pagament us agrada més? Tindreu tota mena d'opcions per triar. Endavant.

dilluns, de febrer 04, 2008

Arriba el Superdimarts


La carrera cap a la Casa Blanca arriba aquesta setmana a un moment crucial amb l'anomenat 'Superdimarts', una jornada en què una vintena d'estats votaran els seus candidats demòcrates i republicans en les eleccions primàries. Aquesta mena de marato electoral va començar fa molts mesos i en aquest mes de gener s'han simplificat fins a quatre els noms de possibles inquilins del Despatx oval a partir del gener de l'any vinent.


En el bàndol demòcrata Barack Obama i Hillary Clinton es disputen la nominació després que el tercer en discòrdia, John Edwards -candidat a la vicepresidència el 2004 amb John Kerry-, hagi renunciat després de quedar massa cops tercer. Obama i Clinton arriben empatats. Ara guanyo jo, ara guanyes tu. S'han arribat a barallar mot, però ara semblen haver enterrat la destral de guerra.


En el Partit Republicà també han quedat dos candidats amb possibilitats de ser el candidat a la Casa Blanca. Entre els de l'Elefant si que hi ha un favorit, el veterà John McCain, que ha agafat la capdavantera en la majoria de primàries. El guanyador a Iowa, l'expastor baptista Mike Huckbee, s'ha desinflat gradualment, i el carismàtic alcalde de Nova York l'11-S, Rudolph Giulani, s'ho va jugar tot a Florida -no he acabat d'entendre la seva estratègia- i es va estavellar de mala manera. S'ha retirat i ara dçona suport a McCain. El senador de 72 anys es juga la nominació amb l'exgoverndor de Massachusets, Mitt Romney, que intentarà batre el favorit.

Dimecres ja sabrem amb gairebé tota seguretat els dos aspirants a la presidència dels Estats Units. McCain ho té força ben encarat -igual que el Madrid a la Lliga de Primera Divisió, però el senador també pot perdre com els blancs aquest dissabte- i els demòcrates han de triar entre l'stablishment, la continuació de la dinastia Clinton o el canvi que encarna Obama. Pot decantar la balança la sensació que Hillary pot enfrontar-se amb millors condicions al candidat republicà i ho pot fer amb Obama d'aspirant vicepresident. El tiquet a l'inrevés sembla improbable.

divendres, de febrer 01, 2008

Carnaval, Carnaval!


El Carnaval és una festa que genera odis i passions, aversions absolutes i adhesions entusiastes. Jo m'he disfressat moltes vegades i de personatges a vegades molt "freacks". De Dartacám, de barrufet -quin trauma a amb sis anys despintar-te la cara blava-, de follet, d'almogàver, de centurió romà, de soldat, d'indi.. . I en el podi estarien de gàngster -quina pinta!- de dard -vam guanyar un premi- i de Cordobés, a segon de BUP, quan un grup anàvem de personatges del programa d'Alfons Arús Al Ataque. Amb una ensiamada al cap i una "paletilla" de pernilpenjada a l'esquena. Us convido a fer públic de què us heu disfressat i més si ara no acabeu de veure clar aquest capítol de la vostra vida.

Aquest any haig de fer de jurat del Carnaval de Torredembarra. Em tocarà jutjar vuit carrosses i vint comparses -si em voleu enviar algun sobre ja sabeu, je je je- i serà una experiència interessant. Llàstima que el Carnaval torrenc ha decaigut molt i ja no és aquella bogeria amb una vintena o més carrosses dels vuitanta i noaranta. A veure si tornen els bons temps!

Aquest dijous vaig estar per Reus i vaig observar que els ganxets munten un Carnaval molt a la seva. Des de fa dies circulen pels carrers tota mena de pamflets satírics i molt ocurrents. Es dediquen també a disfressar les estàtues -pobre Pintor Fortuny!-. També vaig veure alguna disfressa forçs políticament incorrecta, inquietant m'atreviria a dir. Perquè tenir en un local tancat al teu costat un paio amb passamuntanyes amb la cintura forrada de dinamita et crea una sensació estranya. Sí,és Carnaval, però...

A Tarragona els agrada més el pit i cuixa i la ploma. Hi ha menys sàtira. També es dediquen a llençar mòbils el diumenge al matí en un campiionat reglat. Estrany! A disfressar-se (o no). I els que aneu disfressats tot l'any, treieu-vos per un cop la màscara!!!