divendres, de gener 31, 2014

Joan Figuerola i el somni escocès


És el protagonista més jove d’una Torrencada fins ara, però en Joan Figuerola ha viscut tan intensament els darrers cinc anys i li han passat tantes coses que sembla que tingui més dels 23 anys que acredita el seu DNI. Ha viscut en cinc ciutats i set pisos diferents, ha vist reconegut amb premis el seu esforç i actualment treballa en una start-up en el món de les noves tecnologies, però guarda en un calaix la seva idea de negoci per recuperar-la quan pugui i tirar-la endavant.

Amb 18 anys, en Joan Figuerola Hurtado, va començar a estudiar Informàtica a la Universitat Rovira i Virgili. Als dos anys estava desmotivat per l’excés de teoria que hi havia a les classes i va decidir fer un parèntesi i buscar una feina. Va agafar una habitació a Barcelona i va començar a treballar l’empresa de consultoria informàtica Indra, al departament d’atenció al client. Va crear una maqueta de disseny de correus electrònics i va acabar com a desenvolupador web a Danone, un dels principals clients d’Indra i, al mateix temps, va descobrir que la seva gran passió era aquesta: el desenvolupament web.

A Indra va estar deu mesos, fins que va decidir acabar la carrera d’informatica. Només li quedava un any. Va veure que hi havia una convocatòria d’Erasmus per anar a la University West of Scotland, a Paisley, prop de Glasgow. No tenia ni idea d’anglès, només el nivell bàsic de l’escola i de navegar per internet, però no va haver de fer cap prova d’dioma. Era la seva primera experiència fora de l’Estat. I reconeix que li va canviar la vida. Durant els primers dos mesos ho va passar malament i és que l’accent escocès és molt tancat. A Escòcia va estar-hi cinc mesos, fins el juny de 2012, quan va tornar cap a Tarragona i va presentar el projecte final de carrera. Va obtenir una matrícula d’honor, la primera de la carrera. En Joan no estava massa acostumat a treure tan bones notes.

Va decidir seguir estudiant, per aprofundir en el que li agradava i va començar un màster d’Enginyeria del Software a la Edinburgh Napier University. Va acabar amb una qualificació de notable. Llavors va veure que s’organitzava el concurs per a emprenedors Young Innovators Challenge i va decidir presentar-hi el seu projecte final de carrera, que era una idea de negoci que es basava en aconseguir que els blogs augmentessin tràfic, cosa que sovint costa bastant. I proposava fer-ho posicionant aquests blogs en les webs que més els convenen a través d’algoritmes. Adlegant.com –així es denomina el projecte- era una de les 150 idees que es  van presentar al Young Innovators Challenge i va ser seleccionada entre les 18 finalistes i va acabar en un més que meritori segon lloc. Només el primer s’emportava un premi en metàl·lic, 50.000 lliures, i el segon s’havia de conformar una estada de quatre dies a la localitat escocesa de Dundee, on s’hi feia un curs d’emprenedors. Ho va voler aprofitar al màxim però.

L’objectiu era llavors poder estalviar diners per desenvolupar la seva idea de negoci i va decidir buscar feina. Va trobar un emprenedor de Newcastle que desenvolupava un projecte que li va agradar: Specifiedby.com. Es tractava d’una eina on-line per ajudar als arquitectes a trobar els productes que necessitaven per als seus treballs. Specifiedby.com es van presentar a un programa d’acceleració d’empreses. No era una competició, sinó un procés d’ensenyament en què hi participaven deu start-ups. Van estar a les seus de Twitter i Foursquare i al Centre d’emprenedors de Nova York, ciutat on es desenvolupava el programa, que acabava amb la presentació del projecte a inversors. I Specifiedby.com en va convèncer un i d’aquesta manera van aconseguir 100.000 lliures per invertir a l’empresa canvi de l’entrada del soci inversor a la companyia amb un 8 per cent de l’accionariat.

En Joan està ara centrat al desenvolupament d’Specifiedby.com i ha aparcat Adlegant.com, tot i que no descarta en un futur recuperar el que va ser el seu projecte de final de carrera. La seva vida la té ara al Regne Unit. Allà és on ha traçat el seu currículum i ha fet la seva xarxa de contactes i fins i tot hi té la nòvia des de fa un any, una anglesa de Newcastle que estudia Turisme Internacional a Oxford Brooks. Ara estan buscant pis per viure junts. A Torredembarra hi ve a passar les vacances amb la família.

Què no li agrada a aquest jove informàtic torrenc d’Escòcia i Anglaterra? Doncs la manca de sol i el menjar. El clima té difícil solució, però quan ve a Torredembarra carrega fuets i pernils cap a terres britàniques. Explica que a Escòcia tothom coneix el procés independentista de Catalunya i tothom ha estat a Barcelona. També viu de molt a prop el procés independentista escocès, on hi veu menys conflicte que en el cas català, tot i haver dos bàndols. Creu, però, que s’imposarà el no per motius econòmics i Escòcia continuarà formant part del Regne Unit.

En Joan es defineix a ell mateix com una persona curiosa, que es considera molt afortunat perquè ha trobat el que vol fer a la vida: una feina que és el seu hobby. I que ara que és jove  no té cap hipoteca té ganes de veure món. He venut el cotxe que tenia i es desplaça en bicicleta i amb l’ordinador portàtil a sobre. L’empresa ara està treballant al Regne Unit, però podrien expandir-se ben aviat pels Estats Units, Alemanya i fins i tot l’Estat Espanyol. Qui sap on està el seu futur laboral, però ell vol seguir gaudint de la seva feina, la seva passió.

Article ublicat al número de gener del Diari de la Torre


dimecres, de gener 29, 2014

PSC i partitocràcia


Tres diputats del PSC han votat diferent dels seus companys de grup al Parlament de Catalunya. El que en altres països seria un fet ben normal en el nostre és poc més que un sacrilegi, gairebé un atemptat a la democràcia. Se’ls ha demanat que tornin l’acta de diputat i davant la seva negativa han estat degradats dins del grup parlamentari i marginats. Poden ser expulsats del partit, però això provocaria que el PSC passés de tercera a quarta força parlamentària catalana. I en política la simbologia pesa molt. Tot això ha passat perquè aquests tres diputats han votat a favor d’una proposta que encaixa perfectament en el programa socialista de les darreres eleccions, però que la direcció el partit amb l’objectiu de no incomodar el PSOE ha oblidat. El PSC continua la carrera cap a esdevenir una força política marginal en el mapa polític català amb una purga voluntària o involuntària dels sectors més catalanistes, abandonant la transversalitat que l’ha caracteritzat durant tota la seva existència i li ha permès ostentar quotes de poder altíssimes fa molts pocs anys.

El sistema polític català i espanyol es basa en una partitocràcia extrema que allunya la ciutadania dels seus representants i reforça les cúpules dels partits i les converteix en màquines implacables contra qualsevol dissidència, com en el cas que hem viscut aquesta setmana al PSC. “El que se mueva no sale en la foto”, deia Alfonso Guerra fa anys. Una frase més vigent que mai. És simptomàtic com el líder d’Unió Democràtica, Josep Antoni Duran Lleida, ha fet pinya amb la direcció socialista i carrega contra els diputats dissidents en una de les seves cartes setmanals a la militància.

La Constitució espanyola de l’any 1978 va crear un sistema polític que es vertebrava al voltant dels partits. Els grans líders de la transició van anar deixant pas a uns aparells de partit amb perfils molt més baixos però que controlaven totalment la militància. Una persona que vulgui fer carrera política ha de fer mèrits davant la direcció del partit i no davant de la ciutadania. Les llistes són tancades i bloquejades i les circumscripcions electorals molt grans. Un cop un candidat obté l’acta de regidor se n’oblida dels electors fins al cap de quatre anys i comença a moure’s pels passadissos del seu partit per aconseguir pujar a la llista o almenys mantenir-s’hi. L’obediència a l’aparell és total.

Al mateix temps, els partits es converteixen en una repartidora de càrrecs, una mena de menjadora que queda molt lluny de la ciutadania -i que el PSC ha vist com quedava molt tocada en quedar fora del govern d’institucions tan importants com la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona-. Fins i tot quan arriben les eleccions els partits que ja tenen representació se n’encarreguen amb les normatives que ells mateixos aproven que els que no en tenen ho tinguin molt complicat per accedir als mitjans de comunicació i a fonts de finançament. És una mena de club on és molt difícil entrar-hi.

En un moment com l’actual, amb una democràcia teòricament consolidada, seria molt saludable democràticament reformar el sistema electoral i acostar els diputats a la ciutadania. Però als partits no els interessa. Volen seguir mantenint aquest control ferri sobre el sistema i evitar que els diputats es deguin a la seva circumscripció, als seus electors, com passa al Regne Unit, o als Estats Units. Hem creat uns partits molt forts, però també escleròtics, que els costa reaccionar a uns canvis en la societat topen amb aquesta casta política creada. El procés sobiranista català està posant a prova el PSC, que sembla desbordat davant un repte històric com l’actual i ha entrat en una espiral de la qual en costa predir les conseqüències finals.

Publicat al setmanari Notícies TGN. El titular correcte és el que apareix en aquest blog

diumenge, de gener 26, 2014

El quart d’Indridason


Hivern àrtic ha estat el quart llibre que he llegit de l’escriptor islandès Arnaldur Indridason. Premiat recentment al nostre país, Indridason segueix retratant-nos una societat islandesa molt allunyada de la combinació d’aire bucòlic i justícia social que ens acostumen a oferir els mitjans de comunicació. L’inici de la novel·la ja és prou impactant: un nen de mare tailandesa apareix mort en un carrer de Reikiavic per una ganivetada a l’estómac.

A partir d’aquí Indridason va teixint un relat que ens submergeix en una societat molt avançada, però on el racisme també hi ha penetrat a causa de l’arribada cada cop més important d’estrangers. És una dissecció lenta però molt il·lustrativa de diferents maneres d’afrontar la multiculturalitat en aquest petit país tan proper a l’Àrtic. Al mateix temps, continuem entrant en el complicat món interior de l’inspector Erlendur Sveinsson, traumatitzat per la mort del seu germà quan era un nen, però també amb la sempre tensa relació amb els seus fills. La mort de qui va ser la seva mentora quan va iniciar la seva carrera policial encara li provoca més dubtes existencials.

Em continuen atrapant molt els llibres d’Arnaldur Indridason, una variant que em segueix interessant molt de la novel·la negra nòrdica. L’onada d’aquell boom d’autors que ens van arribar del nord ha passat i ens ha quedat un pòsit diferent a cada lector. Vaig gaudir molt amb Millenium, però de Stieg Larsson no en podrem llegir malauradament res més Em quedo doncs amb Indridason. Encara tinc pendent de llegir Les marismes. Tinc deures i tard o aviat segur que els faré. I espero que es tradueixin més títols.