dimarts, de setembre 10, 2019

Són massa llargues les vacances d’estiu?


“Les vacances d’estiu són massa llargues” era una frase que a finals del mes d’agost i principis de setembre escoltava molt sovint a casa quan era petit. Tres dècades després repetim aquesta mateixa frase quan ens trobem els pares i mares que tenim fills en edat escolar. I és que el període de vacances escolars continua sent el mateix -més de 80 dies seguits- tot i els enormes canvis socials experimentats al nostre país. Per exemple, als anys vuitanta eren una minoria les mares treballadores i ara la minoria són les famílies on només un membre de la parella treballa- i quan això no succeeix, gairebé mai és per voluntat pròpia.- De mitjana, la majoria de parelles sumen 60 dies de vacances en el millor dels casos i... potser és qüestió de coincidir almenys un parell de setmanes, no? 80 dies per una banda... 45 per l’altra. Els números no surten.

Altres països tenen un sistema de vacances escolars més repartides durant l’any i defensen que els resultats acadèmics són millors, enfront una desconnexió (i reconnexió) tan llarga del ritme escolar. Però molts mestres de casa nostra avisen que les instal·lacions escolars no estan preparades per fer classe durant part de l’estiu. L’imparable canvi climàtic que els afectarà les properes dècades amb estius més càlids no farà aque aquests països s’apuntin al nostre model de megavacances escolars. També un canvi de model al nostre país cap a una redistribució de més periodes sense classes durant l’any requeriria la implicació a fons de les empreses i l’administració. Actualment un sol dia de lliure disposició de les escoles provoca autèntics drames logístics en algunes famílies.

Dijous tornarem a la -beneïda per molts- rutina i aquest debat quedarà altre cop aparcat. I l’estiu vinent tornarem a lamentar el llarg periode de vacances dels nostres fills i molts haurem de recórrer als soferts àvies i avis i als casals i campus d’estiu, un gran negoci que sagna les butxaques de molts pares i mares. Cal un debat a fons i ampli sobre la distribució de les vacances escolars. I per això és necessita valentia, una característica que escasseja en la nostra classe política.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

dimecres, de juliol 17, 2019

L’excepció independentista


Em sorprèn la gran quantitat de persones que està entre indignada i estranyada de l’exhibició de mal rotllo entre Esquerra Republicana i l’espai postconvergent, que ha arribat al seu punt àlgid aquesta darrera setmana amb el pacte entre JxCAT i el PSC a la Diputació de Barcelona, amb rèpliques com l’acord al Consell Comarcal del Tarragonès.  Però si aquest és l’estat natural de les dues grans famílies de l’independentisme -abans nacionalisme- català! L’excepció que confirma la regla és l’aliança d’aquests darrers anys. Quan han pactat les dues forces polítiques els últims 40 anys? En igualtat de condicions, Jordi Pujol va optar sempre pel PP enlloc d’ERC i els republicans van bastir dos governs tripartits deixant els convergents a l’oposició.

I si poseu la lupa  en els diferents Ajuntaments catalans no abunden els pactes entre republicans i postconvergents. A l’inrevés! Són molts els municipis on els militants de les dues formacions no es poden ni veure. Son l’aigua i l’oli. M’explicava un alt càrrec republicà com de difícil compartir la campanya de Junts pel Sí el 2015 -en la imatge- amb els candidats del PDECat. La negativa reiterada d’ERC a una llista unitària en les darreres convocatòries electorals que han proposat els neoconvergents encara ha refredat més les relacions entre uns i altres.

L’objectiu comú de la independència ha tapat durant alguns anys tota aquesta mar de fons, però en un moment baix del procés com és l’actual, tot aquest bagatge de mala relació secular ha aflorat de la forma més descarnada i els nouvinguts a la política, que no havien conegut res més que la fràgil unitat independentista, ara es mouen entre la desorientació i la indignació. La crisi entre ERC i la postconvergència serà difícil de tancar i la reacció de l’electorat independentista davant d’una nova convocatòria, difícil de preveure. Els partits polítics són eines -molt cares de mantenir per cert- i si aquestes eines deixen de ser útils per una part important de la ciutadania en poden sorgir de noves.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dimecres, de juny 19, 2019

Deixeu que Ricomà sigui Ricomà


Pau Ricomà ja és alcalde de Tarragona. Ha pujat al tren. No hi ha hagut sorpresa i la majoria alternativa sorgida del 26-M ha quallat en un govern ERC-En Comú Podem amb el suport extern -per ara- de Junts per Tarragona i la CUP. Un dels primers missatges de Ricomà ha estat que iniciarà el seu mandat visitant totes les escoles de la ciutat. Un gest molt diferent d’aquell primer de Ballesteros pintant de blanc la zona blava del Camp de Mart. El nou alcalde ha anunciat que serà el ple el que decideixi si es penja el Llaç groc a l’ajuntament. A Barcelona, Ada Colau ja el penjava dilluns. I Ricomà prioritza la constitució dels consells de districte, la plasmació més clara de la participació ciutadans que tant ha defensat en campanya.

Són els primers passos del nou alcalde de Tarragona, que gaudirà –esperem- dels cent dies de gràcia. Però passat Santa Tecla haurà de començar a treballar de valent per aprovar els seus primers pressupostos, amb el repte de trobar el mínim comú denominador entre la CUP i Junts per Tarragona, i desplegar el programa de govern de govern pactat. No serà un mandat fàcil. Ni molt menys. L’oposició serà dura i la relació entre els socis d’investidura, complicada. Dídac Nadal ja ha donat alguna pista. Serà en aquests moments quan descobrirem la capacitat de lideratge de Pau Ricomà. Però no espereu l’estil  Ballesteros i menys, el de Joan Miquel Nadal. Són tres perfils polítics i personals molt diferents. Deixeu que Ricomà sigui Ricomà.

dimecres, de maig 29, 2019

El tren de Pau Ricomà


En la vida -i en la vida política també- hi ha un moment que passa un tren. Hi puges o no hi puges, però difícilment en torna a passar un altre. L’alcaldable d’Esquerra Republicana a Tarragona, Pau Ricomà, es troba en aquest moment. Amb els resultats de les eleccions del 26-M s’ha situat a uns centenars de vots de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros i amb els mateixos regidors, set. Ricomà té l’oportunitat de convertir-se en el primer alcalde republicà de Tarragona de l’actual democràcia.  Ho pot aconseguir pel camí més fàcil, que és un pacte amb Ballesteros i repartir-se dos anys l’anys l’alcaldia amb l’actual batlle socialista, que ja ha dit que serà generós -per mantenir-se en el càrrec sigui com sigui-. Ricomà ha descartat, però, aquesta opció, mantenint la coherència amb el que ha dit en campanya. i molts cops això no passa i s’imposa allò de “dónde dije digo...”.

I l’altra camí és el difícil, el d’una complicada quadratura del cercle. Una obra d’enginyeria política: aconseguir els vots a favor de Junts per Tarragona, la CUP i els Comuns al mateix temps. Difícilment podran justificar Dídac Nadal i Laia Estrada haver mantingut Ballesteros en el càrrec. Un altre tema és compartir govern. I els Comuns? Aquests dies estan assimilant l’èxit electoral d’haver obtingut dos regidors, però a mesura que s’acosti el 15 de juny, data en què s’haurà d’escollir el nou alcalde,els Comuns hauran de mullar-se i decidir si aposten per un canvi històric a la ciutat o allargar uns anys més l’etapa Ballesteros. La porta de tren de Ricomà l’obriran (o la tancaran) Carla Aguilar-Cunill i Hernán Pinedo.

Ricomà farà tot el possible perquè aquesta porta s’obri. És l’oportunitat de la seva vida. I no hi té res a perdre, perquè ser alcalde de la seva ciutat és l’única i darrera aspiració de la seva vida política. Però Ballesteros, que té en joc la seva supervivència política, jugarà totes les cartes i trumfos que tingui i, si convé, situarà Tarragona enmig del tauler polític català, on comuns i socialistes tenen altres interessos comuns –i valgui la redundància-. I un altre tauler de joc és la Diputació, on JxCAT i el PSC podrien pactar en detriment dels republicans. I Ballesteros en té prou que una de les tres forces que necessita ERC no voti Ricomà per ser automàticament reelegit com a cap de llista més votat. Tenim davant nostre dues setmanes apassionants, un House of Cards a la tarragonina.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dimarts, de maig 28, 2019

Els perquès del terratrèmol torrenc


Que ha passat aquest 26 de maig a Torredembarra? Per què Esquerra Republicana ha obtingut una inesperada majoria absoluta? Perquè un dels plens més fragmentats del país estarà format només a partir del 15 de juny per quatre grups municipals? Les causes de fenòmens polítics com aquests són diverses. Una primera dada important és la participació en els comicis torrencs, que ha pujat més de 7 punts i ha elevat la barrera del 5%. El cost del primer regidor s’ha situat per damunt dels 340 vots. Això  afavoreix les forces més votades i permet amb poc més d’un 36% dels vots emesos obtenir una majoria absoluta.

Amb una alta participació es creen les condicions perquè obtenir una majoria absoluta sigui més fàcil, però has de sumar molts vots per obtenir-la i Esquerra ho ha aconseguit, després de quatre anys liderant un govern des de l’alcaldia. I completant quatre anys sense cap gran crisi entre socis. Cal tenir en compte que des del segle passat -concretament el convergent Santiago Segalà el 1999- cap alcalde de Torredembarra havia completat un mandat municipal. I Eduard Rovira ho ha aconseguit amb el PSC i Alternativa Baix Gaià com aliats. I la ciutadania ho ha valorat.

Obra de govern aquests quatre anys? Molta de micro i poca de macro. No ha estat un mandat de grans projectes, sinó de redreçar Torredembarra després del sotrac de l’esclat del cas Masagué. I aquí arribem a una de les claus del resultat estratosfèric d’Esquerra. Cinc anys després, el trauma d’aquells dies de vergonya i desconcert ha aflorat i la ciutadania ha buscat l’antítesi d’aquell alcalde que va sortir a totes les portades de diari i noticiaris de ràdio i televisió. La discreció d’Eduard Rovira ha estat posada en valor.

I no podem oblidar un altre ingredient essencial en aquesta a majoria absoluta i és la fortalesa com a marca electoral d’Esquerra Republicana, en ascens a tot el país. En vam tenir la primera mostra en les eleccions generals del 28-A superant la barrera dels 2.000 vots, però en els comicis locals, ERC ha fregat els 2.500 sufragis, més del doble que els 1.100 obtinguts fa quatre anys. Votants que no estan tan implicats en la vida política torrenca i que amb prou feines coneixen el nom de l’alcalde han optat per posar dins l’urna el sobre blanc amb les sigles d’Esquerra.

La majoria absoluta d’Esquerra no ens ha d’impedir analitzar alguns detalls interessants dels resultats de la resta de forces polítiques. El PSC ha guanyat la seva batalla particular amb Ciutadans i l’ha superat en 300 vots i un regidor. Vale Pino ha derrotat Toni Cruz, que ha obtingut un resultat molt discret si tenim en compte les ambicioses expectatives que tenien. L’altra formació que ha assolit representació ha estat Junts per Torredembarra, amb una única acta, la d’Anna Magrinyà. Ha tret gairebé els mateixos vots que fa quatre anys, consolidant-se el sorpasso  d’ERC a CiU.

I on caldrà molta autocrítica és a l’espai de l’esquerra radical i transformadora, que han rebut una bona lliçó de com funciona la Llei d’Hondt. La divisió de candidatures i la incapacitat de teixir coalicions a causa dels personalismes -alguns cops disfressats de desacords programàtics- els ha portat a quedar fora del ple. En el cas de la CUP, per una vintena de vots, però una altra formació com l’Alternativa Baix Gaià, membre del govern municipal i que s’havia mantingut tres mandats amb dos regidors, ha perdut més de dos terços dels seus vots i ha quedat com la força menys votada. En Comú i Podem han anat també per separat i sumats haurien obtingut un regidor. I l’aventura de Guanyem Torredembarra també ha acabat amb un nombre insuficient de vots per ser al ple. El mateix li ha passat, en l’altra banda de l’espectre polític, al PP, que no tindrà representació per primer cop des dels anys 80.

A partir del 15 de juny Torredembarra viurà una situació política inèdita des del període 1987-1991 quan Celestí Salort i el GIT van disposar de majoria absoluta. És una oportunitat i una responsabilitat que Esquerra ha de saber administrar molt bé i que serà molt difícil de mantenir per als republicans en les properes eleccions. I per què no es pot ampliar aquesta majoria absoluta amb un acord amb els seus actuals socis de govern, els socialistes, reforçats també després del 26-M? A Torredembarra li aniria bé un govern fort, de 13 regidors, per afrontar els reptes de futur que té sobre la taula i que s’han convertit en inajornables.

diumenge, de maig 05, 2019

Esquerra i el PP fan història a Tarragona


Els resultats electorals de les eleccions espanyoles celebrades diumenge tenen moltes lectures i una és en clau tarragonina. La nostra circumscripció reparteix sis escons i han tornat a quedar molt repartits. Però no tant com fa tres anys. Esquerra Republicana ha obtingut dos escons -Jordi Salvador i Norma Pujol- i ha guanyat les eleccions al Congrés espanyol per primer cop des de la Segona República, imposant-se en la gran majoria de municipis. Aquesta victòria històrica republicana esmicola aquell mantra tan repetit darrerament de Tabàrnia i és que les forces independentistes han obtingut la meitat dels escons en joc a la circumscripció tarragonina.

El sondejos han tornat a fallar i els socialistes només han aconseguit un escó, per a l’incombustible Joan Ruiz. Tot i guanyar a Tarragona ciutat i altres de les grans ciutats, no n’han tingut prou per aturar l’onada de vot republicà. Tres forces més han aconseguit un representant per Tarragona, separades només per centenars de vots. Ciutadans ha quedat tercer, millorant lleugerament el resultat de fa tres anys, i ha superat per poc a JuntsxCatalunya, que ha tornat a deixar enrere les enquestes negatives i només ha baixat unes dècimes respecte CDC en la darrera convocatòria. En Comú Podem s’ha quedat amb el darrer escó tarragoní, amb un cert regust amarg, ja que de primera força el 2016 han caigut a la cinquena. Ismael Cortés estarà al Congrés, però els ecosocialistes perden gairebé deu punts respecte fa només tres anys.

El PP ha fracassat rotundament -aquí les enquestes l’han encertat- i Jordi Roca queda fora del Congrés, on només hi haurà una representant per Catalunya -que no és catalana-, Cayetana Álvarez de Toledo. Paradoxalment Roca haurà de lluitar ara per ser regidor al Catllar, on en serà cap de llista el proper 26-M, una població on per cert els populars han tret 23 vots menys que VOX. Aquesta situació es repeteix en altres poblacions de la circumscripció tarragonina, on el PP només ha superat l’ultradeta per un miler de vots.

Sense gairebé temps per analitzar  a fons els resultats, ara toca afrontar unes noves eleccions,les municipals, que es convertiran en una mena  de segona volta en què aquests partits poden aprofitar l’onada del 28-A per reforçar el seu poder local o almenys evitar  perdre representació, aquest cop en els ajuntaments tarragonins. En quatre setmanes ho sabrem tot plegat.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

dijous, d’abril 25, 2019

Menys llistes i molta incertesa a Torredembarra


La graella final de les properes eleccions municipals de Torredembarra ja està definida. Seran finalment onze candidatures les que aspiraran a seral ple municipal, dues menys que fa quatre anys, quan van ser tretze, vuit les quals van obtenir representació. Serà inevitable que algunes d’aquestes llistes quedin fora del ple i poden haver-hi canvis substancials en la distribució de regidors, que podria afectar o reequilibrar la majoria de govern actual, formada per Esquerra Republicana, Partit Socialista i Alternativa Baix Gaià.

Les dues forces polítiques que van ser les més votades fa quatre anys -Esquerra Republicana i Ciutadans- es disputen la victòria que el sistema electoral premia garantint l’alcaldia si no s’aconsegueix sumar un pacte de nou regidors com a mínim. Esquerra, liderada per tercer cop per l’actual alcalde, Eduard Rovira, repeteix els cinc primers llocs de la llista. La continuïtat és absoluta. Els republicans compten amb quatre representants al ple i aspiren a sumar un cinquè. Un sisè regidor seria un gran èxit: des que hi ha disset cadires al ple, només CiU ho va aconseguir el 2011.

Ciutadans, el grup més nombrós de l’oposició, que també repeteix Toni Cruz com a cap de llista i, amb Javier Ramírez com a escuder, té tres regidors i es presenta com la gran alternativa als republicans. La formació taronja va ser la més votada en les darreres eleccions al Parlament, però en uns comicis municipals -i més a Torredembarra- no és aconsellable fer comparatives molt exactes.  I és que el Partit Socialista és el tercer en discòrdia, amb un liderat molt reforçat del fins ara número dos, Vale Pino, que pot mossegar amb força l’electorat taronja i superar els tres regidors que tenen des de 2011.

JuntsxCatalunya repeteix candidata a l’alcaldia: Anna Magrinyà. La resta de la llista està molt renovada respecte la darrera de CiU a Torredembarra, que el Cas Masagué i l’escissió d’Avui Democràcia la va deixar amb només dos regidors. Recuperar el tradicional votant convergent és el repte pe recuperar terreny. Un repte complicat. També té dos regidors l’Alternativa Baix Gaià, que canvia per primer cop de cap de llista des de la seva creació. Lluís Suñé deixa pas a Clara Solivellas, actual edil d’urbanisme. L’embús de candidatures en l’espectre més esquerrà de l’electorat i l’adéu del  líder històric amenaça deixar l’Alternativa amb només un regidor.

La CUP és el gran competidor per al vot de l’esquerra independentista. Van negociar una candidatura conjunta amb l’Alternativa per segon cop i les converses van tornar a descarrilar. Toni Sacristan repeteix com a candidat amb l’objectiu de mantenir-se al ple fins d’aquí dos anys, quan el rellevaria un altre membre de la candidatura. També el PP vol seguir al plenari malgrat la línia descendent a nivell de Catalunya i per aconseguir-ho confien altre cop en Núria Gomez, alleujada després que VOX no es presenti a Torredembarra, una candidatura que havia d’estar liderada pel número sis popular fa quatre anys, Jordi Fernández. Finalment, l’incombustible Rosa Maria Guasch, la més veterana del ple municipal, vol seguir com a regidora al capdavant de la formació independent Avui Democràcia.

Les novetats electorals venen per la banda de l’esquerra. La més destacada és el retorn a la política d’un ex-alcalde, Enric Grangel, que el 2011 va ser el cap de llista del PSC i ara lidera una coalició entre Moviment d’Esquerres (MES) i  Som Alternativa, d’Albano Dante Fachín, amb el nom de Guanyem Torredembarra. Grangel va intentar obtenir un lloc a la llista d’ERC -el soci habitual de MES- i no ho va aconseguir. Torredembarra en Comú  aspira a entrar al plenari amb Carles Fuxet com cap de llista, però la manca d’entesa amb Podem, que es presenta en solitari a Torredembarra, amb Luis Fernando Turrens al capdavant, li resta moltes opcions de poder entrar el ple.

Aquesta és la graella de sortida de les eleccions municipals de Torredembarra. Tot apunta a que es mantingui la fragmentació actual del ple i calgui un govern almenys de tres socis, però la divisió extrema a l’esquerra de l’espectre ideològic i la concentració de vot útil en formacions com Esquerra, Ciutadans o el PSC podria reduir les llistes representades al ple. El que està clar és que hi haurà menys renovació que fa quatre anys, ja la continuïtat és la nota denominant en la majoria de formacions. Després de la trencadissa de 2015, els qui han estat al govern i oposició aquesta darrers quatre anys afronten una revàlida.

Foto: tarragonadigital.com

dijous, de març 21, 2019

Ballesteros 1.9


Fa uns dies vam conèixer la candidatura amb què Josep Fèlix Ballesteros aspira a revalidar per tercer cop l’alcaldia de Tarragona. Poques sorpreses ens ha deparat l’alcalde socialista, que manté el mateix patró de les darreres convocatòries a l’hora d’elaborar les seves llistes electorals. La candidatura Ballesteros 1.9 fa una combinació de continuïtat i fitxatges per afrontar el desgast d’un darrer mandat marcat pel fracàs dels Jocs del Mediterrani, l’ombra judicial d’Inipro i un pacte controvertit amb el PP.

Parlem primer de cares noves. Ballesteros recorre per segon cop a un fitxatge “esportiu”. El 2011 va ser l’atleta Natalia Rodríguez -que va durar ben poc, per cert- i ara ens trobem amb la referència basquetbolística de la ciutat, Berni Álvarez, en el número cinc. L’altra incorporació independent prové del moviment veïnal, Cristina Berrio, vuitena, a la recerca de retenir el vot als barris de Ponent, el tradicional feu -cada cop menys- socialista. Un dels fitxatges de fa quatre anys Francesc Roca, setè, es consolida a la llista.

Un cas curiós és el número dos. Des de 2007 fins ara, la persona que ha ocupat aquest lloc, només ha durat quatre anys al ple. Lola Herrera, Paco Zapater, Elvira Ferrando... i ara, Sandra Ramos, militant socialista enlloc del tradicional perfil independent . Del pinyol primigeni de Ballesteros d’abans d’arribar a l’alcaldia només repeteixen el seu amic i escuder Pau Pérez, que puja al tercer lloc,  i la portaveu del govern, Begoña Floria, quarta. En els primers llocs de la candidatura trobem Ana Santos, que fan menys que va fer el salt a la política institucional.

Cauen de la llista el delfí Javier Villamayor, que paga el fracàs -no reconegut per Ballesteros- dels Jocs Mediterranis, la hiperactiva Elvira Ferrando, el responsable d’Urbanisme, Josep Maria Milà i Ivana Martínez, que ja havia anunciat fa setmanes la seva retirada. Però el millor fitxatge de Ballesteros no surt a la llista aprovada divendres- És Pedro Sánchez i un hipotètic bon resultat el 28 d’abril, que pot donar impuls a una candidatura socialista tarragonina a la baixa, com ho demostra que, des que la candidatura Ballesteros 0.7 va fregar la majoria absoluta, perd regidors en cada contesa electoral.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

dimecres, de febrer 20, 2019

28 dies


28 dies. Aquesta és la distància temporal entre les eleccions espanyoles del 28 d’abril i les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig. El president espanyol, Pedro Sánchez, ha acabat escollint el darrer cap de setmana d’abril gairebé per eliminació, fruit d’un càlcul demoscòpic, el fracàs “provocat” de les converses amb ERC i PDECat i avançar-se al desgast a què el sotmetria el tripartit de dreta si endarrerís els comicis a la tardor. En aquestes línies em volia centrar en els efectes que poden tenir la proximitat de les eleccions generals en les municipals.

Mai havia passat que entre aquests dos tipus de comicis hi hagués només 28 dies de separació i és una evidència que no es poden deslligar uns dels altres. Cada municipi té unes dinàmiques concretes i no és el mateix un alcalde que es presenta a la reelecció que un candidat que aspira per primer cop a l’alcaldia. Ni una ciutat de més de 100.000 habitants que un municipi amb uns pocs milers. O uns centenars. Però hi ha partits i espais polítics que poden patir molt en la majoria d’Ajuntaments si els resultats el 28-A no els són positius. O directament catastròfics. El PP pot quedar fora de molts plens municipals si Casado punxa, que voldrà dir que Ciutadans i VOX han tret un bon resultat. Un mal resultat de JuntsxCAT pot deixar en molt mala situació els candidats municipals neoconvergents i les perspectives electoral de Podemos i les seves confluències, guanyadors a la circumscripció de Tarragona en les dues darreres convocatòries a les Corts espanyoles, tampoc no són massa optimistes, sumits en lluites intestines.

Qui té més a guanyar? Doncs Ciutadans, VOX i Esquerra Republicana. Forces clarament a l’alça i que seran percebuts pel votant com a carro guanyador i un vot útil. Els socialistes són una incògnita. Poden aprofitar l’efecte d’una triomf ampli de Pedro Sánchez o experimentar una perillosa desmobilització si la victòria és pírrica i insuficient per formar govern. El 28-A serà la verdadera enquesta del 26-M. No caldrà cuina i, com totes les enquestes, influirà en un nombre important de votants. Un maldecap més pels caps de campanya d’eleccions municipals.

Article publicat al setmanari Notícies TGN