dilluns, de desembre 31, 2012

El periodisme ja no tornarà a ser el mateix

Taules desordenades, corredisses amunt i avall i xerrameca al costat de la màquina de cafè, un núvol de fum creixent, telèfons que no paren de sonar… aquest és el meu record de les redaccions de mitjans de comunicació. Ja fa temps que m’he conscienciat que aquest record difícilment tornarà. Bàsicament perquè aquests ecosistemes estan en perill d’extinció El sector de la comunicació es troba enmig d’una transformació brutal, producte d’una doble crisi: l’econòmica i la pròpia del sector. Les redaccions estan reduint-se de tamany a marxes forçades, quan no desapareixen del tot.
L’any 2012 ha estat demolidor pel sector de la comunicació al nostre país i especialment per al Camp de Tarragona. Han continuat els EROs a mitjans com el Diari de Tarragona o al Punt Avui –que ha quedat reduït a la mínima expressió al nostre territori- i altres com el Més Tarragona, Tarragona Ràdio, TAC-12, Canal Reus, TDCamp han fet fora gent. Han desaparegut delegacions territorials com les de ABC Punto Radio o mitjans sencers com Ona Valls o Baix Penedès Diari i altres com Punt Sis Ràdio han eliminat la informació local. I em deixo més reduccions de plantilla i tancaments de mitjans.
El qui escriu aquest post també s’ha quedat a l’atur aquest any 2012, tot i que per raons diferents. Deixem-ho en conspiracions de Palau. Després del cop inicial, m’he hagut de reinventar professionalment i ara formo part de la segona empresa més gran de país –els autònoms- després de passar uns mesos per la primera -l’INEM-. Treballo des de casa i elaboro tot tipus de continguts: per mitjans escrits, xarxes socials… el que calgui, a partir de l’experiència adquirida després d’una dècada i mitja. Qui vulgui comunicar alguna cosa sempre pot contactar amb Salvat Comunicació.
També hem creat una criatura amb vida pròpia: Baix Gaià Diari. Més de mig any de feina ha situat aquest mitjà com el de referència d’aquest territori. També hem vist néixer nous mitjans com el Circ de Tarragona, de l’amic Sergi Casado, l’Aguaita.cat, a les Terres de l’Ebre, el en mensual en paper NWrevistadeReus. Possiblement anem cap aquí: els micromitjans. I la coordinació i la recerca de sinèrgies entre aquests nous micromitjans ens obren noves perspectives de negoci periodístic. Estem en una època de transformació. Hi ha molt a fer si hi posem ganes i trobem una certa complicitat en el sector empresarial i les adminstracions. I sobretot si no ens oblidem que el periodisme de veritat també es pot seguir des d’aquests micromitjans i el llistó de la qualitat ha de continuar estant molt amunt.

dilluns, de desembre 24, 2012

La guspira de la plaça Mercadal




L’altre dia em comentava un company periodista que un dia li passarà una desgràcia a un polític. L’atonyinaran o alguna cosa pitjor. Afirmació tremendista? Doncs crec que no. L’ampolla de la paciència ciutadana està plena a vessar i qualsevol dia començarà a regalimar. Potser ja ho ha començat a fer. Almenys ho sembla després del que va passar a la plaça Mercadal de Reus aquest dissabte al migdia. Un enfrontament entre diversos policies locals i mossos d’Esquadra i un centenar de persones. Hi va acabar intervenint l’alcalde, que sortia del ple municipal que havia aprovat els pressupostos. Força restrictius per cert.

La raó de l’incident és força rocambolesca. Un individu, assentat en un dels bancs del Mercadal, construïa avions del paper i els intentava vendre als transeünts, segons alguns testimonis. Possiblement l’home tenia pocs recursos més per aconseguir diners. O potser no els venia i era un pederasta que volia captar l’atenció dels nens i nenes segons la teoria de la conspiració (que a vegades és la bona). La qüestió és que un policia local va decidir que es tractava d’una conducta inapropiada i fins i tot perillosa. I possiblement la seva actuació respon a algun punt d’alguna ordenança municipal. El va acabar reduint amb una certa violència, segons testimonis presencials. Aquesta actitud va trobar resposta en els qui passejaven per la plaça, que van acudir a defensar el suposat venedor d’avions. I la cosa va acabar amb enfrontaments (en forma d’insults i empentes) entre forces de l’ordre i ciutadania.

La guspira que deia el meu amic. Mentre en altres punts de la ciutat es ven droga impunement al carrer i s’incompleixen mil i una ordenances municipals, la Guàrdia Urbana es dedica a reduir suposats venedors d’avions de paper. Curioses prioritats que encenen els ànims de la ciutadania, cada cop més distanciada d’una classe política que és la que acaba donant aquestes estranyes instruccions a les forces de l’ordre. Veurem com evoluciona aquest tema. Seria interessant que el cas no quedés en un calaix i sabéssim els protocols que porten a aquestes situacions tan kafkianes. Aquest dissabte hem tingut un ensurt. Un altre dia, potser serà més gros.

divendres, de desembre 21, 2012

El Jordi del Carros i la memòria d’en Joanet

Un carro de la brossa i un altre de portadores, una carreta del Far West, un trineu finlandès de fa dos segles, un coupe francès de luxe i dos carros de bous de Zamora. Aquestes són les adquisicions que durant el 2012 ha fet en Jordi Rovira per a la seva col•lecció de carruatges, que ja supera la vuitantena d’exemplars. Aquest any també ha viatjat als Estats Units i ha visitat el museu més important de carros d’aquell país. Entre diligències i carretes que havien viscut la Febre de l’Or, ben segur que en Jordi prenia apunts mentals per al seu gran somni: un museu de carruatges ben a prop de casa.
No serà a Torredembarra, municipi on hi viu des de nen, on hi instal•larà aquest museu. Se sent molt decebut del tracte rebut pels diferents governs locals. En canvi, a Tarragona, ciutat que el va veure néixer fa 65 anys, concretament al carrer Prat de la Riba, en Jordi Rovira Fortuny, hi ha trobat suport a l’Ajuntament, espais on guardar els seus carros i perspectives de museïtzar la seva col•lecció. Transformar el seu hobby, la seva passió, en una cosa tangible i perdurable, més enllà de les exposicions periòdiques que ha anat fent els darrers anys. Vol deixar un museu sobre l’evolució dels mitjans de transport en memòria d’en Joanet.
El primer carro que va restaurar va ser precisament el d’en Joanet Sereno. El seu avi. No compartien llaços sanguinis però si una mateixa manera de veure la vida, uns valors, com són el respecte, l’amor, el sacrifici i sobretot l’amor a la terra. Són valors que en Jordi considera que s’han perdut i que han deixat pas a l’egoïsme, l’individualisme i “la pela”. Quan era infant, en Jordi Rovira va quedar captivat per aquella imatge d’aquell pagès de Torredembarra trepitjant raïm i la personalitat d’aquell home maltractat per la vida va anar calant en la seva personalitat com una gota malaia. En Joanet havia perdut la dona i la filla en un bombardeig de la Guerra Civil i posteriorment els seus altres dos fills per les conseqüències del conflicte bèl•lic. En el petit Jordi hi va trobar un nét, amb qui va conviure durant anys i li va ensenyar tot el que sabia sobre la vida a pagès.
El carro d’en Joanet el té a l’entrada de la casa que en Jordi ha museïtzat al carrer de la Muralla de Torredembarra. És un veritable museu etnogràfic que ens endinsa en com era la vida de pagès a començaments del segle passat i que ja han vist moltes persones. Però no és un espai públic. En Jordi considera que els qui han manat i manen a Torredembarra no han estat sensibles amb la memòria d’en Joanet, que combinava la pagesia amb la feina de sereno, una persona castigada després de la Guerra Civil, a qui se li va fer el pacte de la gana i que no ha estat encara restituïda. Creu que el fet de no lligar-se a cap partit també a ell li ha passat factura en un poble com Torredembarra.
En Jordi Rovira va començar a treballar de mecànic als catorze anys i ho compaginava amb les feines de pagès a la sínia d’en Joanet. Abans, als onze ja havia combinat els estudis fent d’ajudant d’un baster. Després, va fer durant deu anys d’agent de vendes de la marca Gispert, dedicada a les màquines registradores i facturadores d’hotel, i aquesta feina li va permetre voltar món i, com ell mateix reconeix, va ser la seva universitat. Va fer cursos de màrqueting i recorda que va arribar a ser número u en vendes de l’empresa a nivell de l’Estat. Actualment troba a faltar bons venedors. Als 23 anys es va casar i va tenir tres fills A finals dels setanta va obrir el Pub Jordi’s, que es va transformar després en discoteca, un local mític per a diverses generacions de joves torrencs. Va estar al capdavant d’aquest negoci durant dues dècades. Des que vam canviar de segle, es dedica al manteniment dels apartaments que lloga, a seguir treballant a la Sínia d’en Joanet i, sobretot, a la seva gran passió: els carros.
El 1990 va exposar per primer cop la seva col•lecció al Tinglado del Moll de Costa de Tarragona. Des de llavors els seus carruatges s’han pogut veure a diversos llocs, com la Rambla Nova i la Plaça de Toros de Tarragona, el Casal Municipal de Torredembarra i a la mateixa finca “Can Joanet”, per on hi ha passat centenars d’alumnes d’escoles i instituts. En Jordi també ha organitzat events com els Tres Tombs diversos anys i el I Concurs d’Enganxada de Carruatges Ciutat de Tarragona el 1994. Ha participat en l’Home dels Nassos de Tarragona i en l’Enterrament de la Sardina de Torredembarra. També ha fet incursions al cinema, en les pel•lícules Terra de Canons i La Febre d’Or.
La col•lecció de carruatges no ha parat de créixer, tot i que en els darrers anys cada cop troba més problemes a l’hora de restaurar els exemplars que compra arreu del món. Ja no queden basters i altres tipus d’artesans relacionats amb el món del cavall i dels carruatges. Però en Jordi seguirà tirant d’enginy i de la seves capacitats i contactes per a seguir engreixant la seva col•lecció que algun dia es convertirà en un museu que farà perdurar la memòria del seu avi, en Joanet Sereno.
Publicat en el número de desembre del Diari de la Torre

dimecres, de desembre 19, 2012

La política municipal no només és gestió, és ideologia

Molts es pensaven que el pacte entre CiU i PP a Reus tenia les hores comptades. Doncs l’alcalde reusenc, Carles Pellicer, va deixar clar divendres passat que, si és per ell i la seva principal sòcia, Alícia Alegret, l’acord de govern té llarga vida. La raó que ha donat Pellicer és que l’acord amb el PP es tracta només d’un pacte de gestió i no ideològic. L’alcalde de Reus planta cara d’aquesta manera al número dos del seu partit, Oriol Pujol, que va advertir fa uns dies que calia replantejar-se els acords amb els populars a diversos ajuntaments catalans després de l’ofensiva contra el català a l’escola perpetrada pel ministre Wert.
M’ha sorprès molt la raó que ha donat Pellicer per justificar la continuïtat del pacte entre convergents i populars: es tracta d’un pacte de gestió. Un pacte entre dos partits polítics és sempre un pacte polític i, per tant, ideològic. Les formacions es presenten a unes eleccions municipals amb un programa electoral i, si no treuen majoria absoluta, han de buscar acords amb altres forces i pactar un programa polític, cedint en alguns dels seus punts programàtics amb l’objectiu d’arribar a un acord que permeti governar junts. Aquesta és la teoria i això és la democràcia.
Un Ajuntament és gestió, però també és ideologia. El redimensionament d’Innova no és una decisió ideològica? Privatitzar empreses municipals no és ideologia? Intentar vendre Fira de Reus no és una decisió ideològica? Canviar el zonificació escolar o fusionar centres educatius no és ideologia? Si els governs municipals fossin només gestió n’hi hauria prou amb un equip de tècnics qualificats que gestionés amb eficàcia els pressupostos municipals. El nou gerent d’Innova, de qui aviat se’n coneixerà el nom, podria ser el màxim responsable del govern de Reus. Però això tindria ben poc a veure amb la democràcia.
El pacte de CiU amb el PP a Reus és ideològic. És fruit de l’aritmètica electoral, però també de la sintonia ideològica entre els màxims responsables dels dos partits a la ciutat. I la gestió és el dia a dia conseqüència dels acords polítics posats per escrit en el document de govern signat a l’inici del mandat. O almenys hauria de ser així. I en un moment com l’actual, en què els dos partits estan tan allunyats ideològicament i a nivell nacional l’enfrontament és directe en un tema tan estructural al país com la llengua catalana, és complicat per a molts comprendre que a Reus i altres ciutats catalanes puguin manar junts CiU i PP. La formació nacionalista ho podria notar molt en les eleccions municipals de 2015 i els ha costat 32 anys aconseguir l’alcaldia de Reus. I això al carrer Còrsega deu preocupar bastant.
Article ublicat al setmanari NotíciesTGN

dimarts, de desembre 11, 2012

És l’imperi, estúpids*!

El Partit Popular ja ens ha presentat la seva Llei de l’Educació. José Ignacio Wert compleix la trista i lamentable tradició que cada nou ministre del ram elabora una nova llei d’educació per desorientar una mica més ensenyants i ensenyats. Però aquest cop Wert ha pujat un esglaó i amb el text que està preparant vol eliminar la immersió lingüística, un model d’èxit que fa més de trenta anys que funciona a Catalunya i que ha permès el català, una llengua minoritària i minoritzada, sobreviure en un món que cada any veu desaparèixer llengües.
L’Estat espanyol afronta ara ja la Segona Transició de què parlava als anys noranta José Maria Aznar. S’ha acabat el cafè per a tots, ara toca la recentralització més descarnada, i un dels punts bàsics és posar fi a allò que ells creuen que és una disbauxa en el món de l’educació i convertir les “lenguas vernáculas” en simples assignatures optatives. El castellà ha de ser la llengua troncal, després vindran les estrangeres i, finalment, si queda temps, els alumnes aprendran el català, l’euskera i el gallec.
Hi ha gent que encara se sorprèn d’aquesta ofensiva per terra, mar i aire contra la llengua catalana i la cultura catalana. Jo, no. És l’Imperi, estúpids! Des de fa més de mig mil·leni, Castella, nació en la qual es basa l’Estat espanyol, ha intentat eliminar qualsevol fet diferencial dels territoris perifèrics. El conde-duque de Olivares, Felip V, Franco, Aznar, Wert… Tot és el mateix. És la concepció imperial d’Espanya, o no hi cap Catalunya. El català hauria de ser vist com una riquesa, però ho consideren una nosa. L’han volgut eliminar en diversos moments de la història i ara tornen a la càrrega a cop de Constitució. Poseu-vos-ho al cap, amics: o posem la directa cap a la independència -que no oblidem que aritmèticament suma al Parlament sortit del 25-N- o Catalunya va cap a la desaparició com a nació esclafada per l’imperialisme castellà.
Som molt diferents. Castella és un poble de conqueridors que va sotmetre tot un continent americà a sang i foc, i el 1714 va fer el mateix amb el nostre país. Castella enyora aquell imperi on no es ponia mai el sol i que es va anar desfent com un terròs de sucre. En canvi, Catalunya va tenir les primeres Corts d’Europa a l’Edat Mitjana i ha basat sempre el seu creixement en la indústria i el comerç. Malgrat aquests veïns tan poc desitjables, Catalunya ha sobreviscut i ha mantingut la llengua catalana, tan antiga com la castellana, com a signe d’identitat. Ara Castella torna a atacar a cop de Constitució contra el seu gran tresor, la llengua catalana, i Catalunya torna a demostrar una gran capacitat de reacció. Però no n’hi ha prou amb manifestacions i manifestos. Possiblement ha arribat el moment de la desobediència civil. És una qüestió de supervivència. L’imperi sempre voldrà sotmetre les colònies. L’única possibilitat per garantir el nostre futur com a nació i també de la nostra llengua és marxar de l’Imperi.
*El títol d’aquesta columna s’inspira en la frase que Clinton va etzibar a Bush pare en la campanya electoral del 1992: “The economy, stupid”.
Article publicat al setmanari NoticiesTGN

dimarts, de desembre 04, 2012

CiU i Esquerra: aquells cosins

La relació entre Esquerra Republicana i Convergència i Unió sempre ha estat complicada. A mi em recorden aquells cosins que no acaben de congeniar i prefereixen per als seus jocs els amics i amigues que han fet a l’escola. Tot potser comença amb un trauma inicial de fa més de tres dècades, quan el 1980 les dues forces van jugar juntes i van pactar per convertir el republicà Heribert Barrera en el primer president del Parlament restaurat i Jordi Pujol en president de la Generalitat. Un dels dos cosins hi va sortir perdent amb un enfonsament electoral que el va deixar a punt de la desaparició. I l’altra va disposar durant tres dècades d’una còmoda majoria absoluta que li va permetre jugar sol.
Quan el 1995 CiU va perdre la majoria absoluta, va preferir pels seus jocs de geometria variable el Partit Popular, que llavors manava a Madrid, enlloc d’Esquerra Republicana, que amb el lideratge d’Àngel Colom va renéixer i va situar la independència com a eix del programa electoral. El 2003 Esquerra, amb Carod-Rovira a la secretaria general, va signar el pacte tripartit amb PSC i ICV que va enviar els convergents als bancs de l’oposició. Estem davant d’una història de desamor que ha creat moltes malfiances tant entre dirigents com entre les militàncies.
Ara és CiU qui festeja Esquerra després de la patacada electoral del 25-N, tot i que un dels germans de la federació, Unió, ja comença a pensar amb altres companys de joc. Els republicans no acaben de voler jugar a fons amb els convergents, descarten entrar en un govern de coalició i Junqueras, nou líder d’ERC, vol convertir-se en cap de l’oposició i pactar des de fora de l’executiu. Després de setmanes de política en majúscules, sembla que tornem als tacticismes polítics que poden acabar en vols gallinacis que només generin frustració en la majoria sobiranista que les darreres eleccions han consolidat.
CiU i ERC comparteixen una frontera electoral tan àmplia com permeable. Són vasos comunicants que contenen una setantena d’escons que van oscil·lant d’una formació a l’altra depenent de les circumstàncies polítiques. Aquest cop torna a pujar Esquerra i CiU recula. Una part de l’electorat que comparteixen s’ha decidit pel cosí que fa més de dues dècades que defensa inequívocament la independència enfront de dos cosins que s’han apuntat a l’estat propi malgrat els recels del germà petit, a qui mai li ha agradat jugar amb Esquerra i prefereix altres companys de joc. Ara el més important és la família i tots els cosins ho han de tenir clar. No és hora de barallar-se sinó de posar-se d’acord en el joc, definir les regles, arribar a la casella final i guanyar.
Publicat al setmanari NoticiesTGN

dimarts, de novembre 27, 2012

El lideratge haurà de ser compartit

Ens havien venut que Artur Mas era capaç d’obrir les aigües del Mar Roig i portar Catalunya cap a la independència. Almenys ho semblava veient el cartell electoral de CiU. Després dels resultats de les eleccions del 25-N queda clar que Mas no és aquest líder capaç d’arrossegar darrere d’ell una majoria absoluta i ha perdut dotze escons. Aquests diputats han anat cap a Esquerra Republicana, que torna a nivells electorals de 2006 i és el segon partit de la cambra catalana. Amb Oriol Junqueras al capdavant, els republicans semblen haver purgat les culpes dels dos tripartits i han aplegat un vot que no confia que Mas sol pugui portar Catalunya a l’estat propi, persones que han apostat pels que fa gairebé un quart de segle que porten la independència com a eix principal del seu programa.
Pere Navarro i el Partit Socialista ens vénen la dolça derrota. Han perdut més d’un terç dels escons i ara són tercera força al Parlament, però es consolen amb la castanya electoral de Mas i amb una futura remuntada. Seria bo que a Nicaragua recordessin que després de les dolces derrotes vénen debacles, com la d’Almunia el 2000 al capdavant del PSOE. Navarro ha confirmat que la seva capacitat de lideratge és molt limitada. Tura hauria parat millor el cop. Els vots que han marxat cap a Esquerra, Iniciativa i Ciutadans costaran molt de fer tornar. Com comentava fa uns dies un assessor en comunicació: els fills dels votants del PSC ja no voten PSC.
El PP queda gairebé igual que el 2010. Tot i pujar unes desenes de milers de vots, només han progressat un escó. I tot això amb la campanya mediàtica brutal al seu favor des de Madrid. També celebren amb eufòria la baixada d’escons de CiU. Iniciativa, a costa del PSC, aconsegueix el seu millor resultat de la història sense la marca PSUC, una situació que passa quan els socialistes estan en hores baixes. Però tampoc és espectacular. Tenen un sostre. Ciutadans triplica els resultats de 2010 i el seu líder està més crescut que mai: vol presentar una moció de censura a Mas abans que l’investeixin president. Vol erigir-se com a cap de l’oposició unionista. Va molt embalat. Les CUP irrompen al Parlament amb el seu discurs tan radical com innovador amb tres escons i SI ha mort per inanició, en quedar-se sense espai electoral.
Quan tot es refredi una mica, es podrà veure que la majoria sobiranista continua sent una realitat, tot i la mobilització excepcional dels graners de vot unionista. El guió, però, ha variat. Artur Mas ha guanyat i haurà de portar Catalunya a la consulta sobre la seva independència, però amb Oriol Junqueras com a mariscal de camp i amb un resultat incert. Mentrestant s’haurà de formar govern i és aquí on es poden trobar grans complicacions. ERC voldrà defugir de l’abraçada de l’ós -un pacte de govern- i a Mas i CiU els manquen 18 escons per la majoria absoluta. Amb el PP els ponts estan trencats i la sociovergència tampoc sembla molt recomanable per a un PSC molt debilitat. La situació és complicada, però que ningú oblidi que les forces que defensen el dret a decidir al Parlament representen gairebé dos terços del Parlament, tot i la participació més gran en uns comicis catalans. El lideratge cap a la llibertat de Catalunya haurà ser, però, compartit.
Publicat al setmanari NotíciesTGN

dimecres, de novembre 21, 2012

Els indecisos

Podria ser el títol d'una novel·la inacabada de l'Emili Teixidor, però els indecisos són la gran esperança de la majoria de partits per aconseguir un bon resultat o, en alguns casos, un resultat digne en les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquest diumenge. Les enquestes publicades aquest darrer cap de setmana indiquen tendències, però cada una està cuinada d'una manera tan diferent i dóna projeccions d'escons sensiblement dispars. No queda clar ni quina serà la segona força a la propera cambra catalana. Això vol dir que hi ha encara un marge important per aconseguir quadrar uns grans resultats. O per patir un revés històric. I els indecisos en seran la clau.
Qui són els indecisos? Ens equivocarem si pensem que són persones que no tenen ni idea de què votar el proper 25-N, sinó que es tracta de votants que dubten entre dues candidatures o, com a molt, tres. Són individus que es plantegen si mantenir o canviar el vot de les darreres eleccions, en alguns casos un vot molt fidel, davant l’excepcionalitat dels comicis d’aquest diumenge vinent. O fins i tot dubten si anar a votar per primer cop en uns comicis autonòmics i en qui dipositar la seva confiança. Fenòmens com el del vot prestat o el vot protesta que algunes forces polítiques s'esforcen a recollir poden provocar moviments importants i fins i tot terratrèmols en el mapa polític català.
Hem vist com els darrers dies s'ha embrutat molt la campanya electoral, amb anuncis de presumptes comptes bancaris a Suïssa d'Artur Mas, Jordi Pujol i altres líders convergents. Diaris madrilenys que ja havien entrat en campanya encara s'han implicat més a fons. La sagrada unitat d'Espanya està en joc i ells juguen a ser l'avançada de l'exèrcit imperial. En aquests casos, la justícia va lenta, molt lenta, i rotatius com El Mundo juguen amb els tempos de la campanya electoral, infinitament més accelerats. Aquella dita de "tira merda que alguna cosa queda" és més vàlida que mai. Què hi diran els indecisos en aquest cas? Doncs podria generar l’efecte contrari al desitjat pels instigadors i provocar una reacció d'adhesió a la víctima dels atacs, una mobilització que jugaria a favor d'una hipotètica majora absoluta de CiU, que fins ara no detecten les enquestes. O potser desmobilitza possible vot convergent.
Els indecisos decidiran el seu vot pels detalls, pels gestos, fins i tot per una anèctoda… En definitiva, pels sentiments. Qui es llegeix els programes? I és que aquesta és una convocatòria marcada pels sentiments davant del futur de Catalunya. Aquest és el terreny de joc marcat des de fa setmanes, tot i que alguns partits s'esforcen a canviar, introduint l'agenda social, recordant les retallades per uns i els ajustos pels altres, que certes formacions acaben relacionant amb la dependència de l'Estat Espanyol. La majoria dels cartells i lemes electorals fan referència a l'encaix de Catalunya i l'Estat espanyol i aquest serà el factor determinant, el que acabarà decantant uns escons cap a una o una altra banda, bastint majories, fent caminar el país cap a una cruïlla històrica.
Publicat al setmanari Notícies TGN

dissabte, de novembre 17, 2012

Deu anys d’Altafulla Ràdio: de la torre de l’Ermita a uns estudis de referència


Altafulla Ràdio comunicació tertúlia

Quan fa deu anys em vaig assabentar de la creació d’Altafulla Ràdio vaig sentir una certa vergonya com a torrenc. Com podia ser que Altafulla tingués una emissora municipal abans que la Torre? Però coneixent els personatges que havien regit i regien els destins polítics dels dos municipis es podia comprendre millor aquesta “anomalia”. Altafulla Radio es va obrir amb molta precarietat, amb uns estudis improvisats a la Torre de l’Emita de Sant Antoni. Però es va obrir!

Era l’etapa que l’Agustí Gutiérrez estava al capdavant d’Altafulla Ràdio i que amb la seva perseverància i moltes hores va tirar endavant aquell projecte incipient. I també va ser l’època que l’Albert Jansà i jo mateix vam conduir durant un parell de temporades “UDT Esports”. Era una mena de contradicció: la principal entitat esportiva torrenca, la Unió Deportiva Torredembarra, fent un programa sobre la seva actualitat des de l’Altafulla. En guardo molts bons records d’aquells vespres de dilluns entrevistant els protagonistes del sempre actiu esport torrenc, informant dels èxits dels seus esportistes i organitzant concursos i altres promocions. Com tot, es va acabar.

Amb la sobtada i sentida desaparició de l’Agustí, l’Albert Jansà va agafar les regnes d’Altafulla Ràdio. I es van estrenar els estudis de l’Avinguda Marquès de Tamarit. Una petita joia per una emissora d’un municipi que no arriba als 5.000 habitants. Des de llavors hi he anat passant molt sovint per aquest estudi. Sobretot en tertúlies polítiques (com la de la imatge), però també per parlar de llibres que he escrit, de les activitats del Club Escacs Torredembarra o per analitzar els resultats dels eleccions municipals de 2011.

Per això sento com una mica propis aquests deu anys d’Altafulla Ràdio, tot i que n’he estat un personatge molt secundari. I més en un moment tan complicat per la comunicació local. L’emissora altafullenca hi arriba amb una salut de ferro gràcies al gran equip que formen l’Albert, la Carla i l’Eduard, que ofereixen una programació de qualitat, i també per l’estol de col·laboradors. Però sobretot per l’aposta que des de l’Ajuntament d'Altafulla es fa pel que és un mitjà de comunicació i també un servei públic quan altres consistoris estan retallant o tancant les seves emissores municipals.

dilluns, de novembre 12, 2012

Rituals electorals



Internet i les xarxes socials han irromput des de fa uns quants anys en les campanyes electorals. En aquests comicis al Parlament ens estan bombardejant a tuits, cosint a imatges a Facebook i “deleitant-nos” amb vídeos a Youtube molt “creatius”. Però per molt de 2.0 que hi posem, una campanya electoral té uns rituals 1.0 assentats des de fa dècades i algun des de fa més d’un segle i que es mantenen gairebé invariables en la seva essència, en la seva seqüència ritual.

Hi reflexionava dissabte en un acte electoral a Torredembarra. Ara en diuen actes electorals, però són mítings. A la Torre sempre es fan al mateix lloc, a la Caixeta, ara Cal Maiam. Les butaques vermelles han deixat pas a una blancor més asèptica, però els líders polítics hi segueixen desfilant. El cap de llista de Tarragona, algun sancristo gros vingut de Barcelona i el polític local que fa de presentador. Cal omplir el recinte i els dies anteriors es pengen cartells, es fan trucades i ara també s’aprofiten les xarxes socials i el seu poder de convocatòria. I quan s’aconsegueix omplir és l’hora de treure pit i generar eufòria entre la militància. I mantenir la mobilització fins el Dia D.

L’enganxada dels primers cartells electorals també és un ritual, que sovint comença amb un àpat de germanor. L’olor de la cola genera un ambient de germanor entre tots els militants i simpatitzants que passegen pel municipi brotxa en ma, omplint les cartelleres de cares i eslògans que acabarem avorrint durant quinze dies. La jornada electoral (i el dia de reflexió) és el súmmum de la ritualització: la constitució de les meses i algun pany de col·legi electoral amb silicona, el vot dels candidats, interventors i apoderats, enquestes israelites, el recompte, les compareixences de vencedors i vençuts –d’aquests n’hi ha pocs-, la sortida al balcó… Tot això ho tuitejarem convenientment i penjarem fotos al facebook, però el ritual està marcat des de fa molts anys. I, com, tot ritual, el seguirem.

dimecres, de novembre 07, 2012

Els candidats de la demarcació de Tarragona en el 2.0


Els caps de llista de la circumscripció de Tarragona a les eleccions del 25-N també utilitzen les xarxes socials per fer campanya i intentar fer arribar els seus missatges a la ciutadania. Uns més que altres. El candidat de CiU, Albert Batet, és qui ha fet una aposta més important pel 2.0, amb presència a un gran nombre de xarxes socials i amb un veritable pla de social media, articulat al voltant de la pàgina web www.albertbatet.cat.

Batet el trobem a Twitter, Facebook, Flickr, Youtube i, fins i tot, a Instagram. A Twitter promou l’etiqueta (hashtag) #fempinya, amb clares reminiscències vallenques, i a Facebook ha migrat cap a una pàgina de fans deixant enrere el perfil personal amb l’objectiu de poder tenir més de 5.000 seguidors. A www.albertbatet.cat trobem totes les novetats del candidat convergent a les xarxes socials i el dia a dia de la campanya.

El número u socialista, Xavier Sabaté, va ser, a finals dels noranta, el segon diputat al Congrés espanyol a disposar de pàgina web i també va ser un dels primers polítics tarragonins a entrar a les xarxes socials. Potser per això Sabaté supera amb més de 600 seguidors Batet a Twitter. Manté un perfil personal a Facebook amb més de 4.500 seguidors, a poca distància del seu homòleg convergent. Hi podem veure imatges de candidat en campanya combinades amb altres de personals. L’adreça del bloc que trobem a Twitter encara enllaça amb el bloc antic de Sabaté i has de clicar a l’enllaç per anar al nou, que l’actualitza setmanalment.

El cap de llista del Partit Popular, Rafael Luna, disposa de perfil a Facebook i Twitter, però amb uns números molt per darrere dels de Batet i Sabaté. Semblants els té la candidata d’ICV-EUiA, Hortènsia Grau, però, tot i que és molt activa a Twitter –815 piulades de Grau per 213 de Luna-–, la cap de llista ecosocialista només disposa d’unes desenes més de seguidors que el popular (657 per 629). Josep Andreu (ERC) encara té uns números més baixos, tot i una pujada destacada d’activitat 2.0 aquest darrer cap de setmana passat –ja té 300 seguidors a Twitter– i se li nota poca afició a les xarxes socials. A través dels seu comentaris i posts, molt impersonals però, van fent un seguiment de la campanya.

Entre les forces extraparlamentàries a Tarragona destaca el cap de llista de la CUP, Jordi Martí. Disposa des de ja fa anys d’un bloc, Prendre la paraula, i actualment el té molt actiu, amb més d’un post diari i on sovint penja vídeos. A Facebook, Martí acumula més de 2.700 amics, i a Twitter va entrar després de ser nomenat candidat –només ha piulat una trentena de vegades– i frega els 400 seguidors. El candidat de Solidaritat, Albert Pereira disposa de la meitat d’amics a Facebook –gairebé 1.400– i poc més de 200 seguidors a Twitter.

Albert Batet és qui cuida més la marca personal amb una fotografia unificada a totes les xarxes. Sabaté i Martí tenen la mateixa imatge a l’avatar de Facebook i de Twitter, però en els blocs varien la foto. Trobem altres candidats que el tenen diferent a cada xarxa social, com Rafael Luna, Hortènsia Grau, Josep Andreu i Albert Pereira, sovint amb imatges de mig cos o cos gairebé sencer, o sense somriure, poc recomanades pels experts en social media. En les imatges de la cronologia de Facebook trobem candidats corporatius com Batet, Luna i Pereira o d’altres que opten per fotografies de paisatges com Sabaté i Grau, una vinyeta de còmic –Martí– o per deixar-la en blanc –Andreu–. Podem concloure, doncs, que en aquests moments un hipotètic podi 2.0 dels candidats del 25-N a la demarcació el formen Albert Batet (CiU), Xavier Sabaté (PSC) i Jordi Martí (CUP).

Publicat al setmanari Notícies TGN

dijous, de novembre 01, 2012

L’Huracà Sandy: la tormenta perfecta d’Obama



Encara no havia escrit res en el meu bloc de les eleccions americanes i això que sempre les segueixo amb interès, des que el 1996 vaig fer un treball de la carrera del desigual duel Clinton-Dole. Ens trobem a pocs dies d’una nova votació per la reelecció d’un president demòcrata i tot i que el resultat no està tan cantat com la derrota del vell senador republicà davant del carisma indiscutible de Bill Clinton, Barack Obama sembla haver agafat un avantatge definitiu davant de Mitt Romney gràcies a un fenòmen metereològic tan inesperat com devastador pel país i per les aspiracions republicanes de tornar a la Casa Blanca: l’Huracà Sandy.

No és el primer cop que passa. Fa deu anys Alemanya va patir unes dramàtiques inundacions i un canceller socialdemòcrata en caiguda lliure, Gerhard Schroeder, es va calçar les katiuskes i va trepitjar les zones inundades. Va acostar-se als ciutadans afectats i les enquestes van capgirar-se. La imatge del canceller amb les botes d'aigua va ser el cop de gràcia al demòcratacristià Stoiber. Una victòria mínima pel candidat socialdemòcrata, que va aguantar quatre anys més fins a l’arribada de Merkel. Obama sembla haver-se inspirat en Schroeder i ha aprofitat l’Huracà Sandy per noquejar Mitt Romney.

El candidat republicà s’havia cregut que podia guanyar Obama després de la victòria en el primer debat, però els altres dos s’han decantat pel bàndol demòcrata i ara només faltava un huracà que ha provocat la desaparició mediàtica de Romney i la multiplicació de les aparicions d’Obama, exercint de president. El president i candidat a la reeleccio ha après la lliçó de Bush i l'Huracà Katrina i qui sap si amb els seus spins doctors ha recordat la imatge d’Schroeder amb les katiuskes i el seu triomf del 2002. L’Huracà Sandy ha estat la tormenta perfecta d’Obama i possiblement enterrarà les esperances ja a la baixa de Romney. La resposta definitiva, com sempre, el primer dimarts després del primer dilluns de novembre.

dimecres, d’octubre 31, 2012

I ara es presenta la CUP!



En la meva darrera columna en aquest periòdic analitzava el fracàs de la cimera per aconseguir una candidatura independentista unitària a les eleccions al Parlament del 25 de novembre. Els personalismes van fer naufragar la hipotètica coalició i es va generar una decepció important en aquest espai ideològic. Un dels possibles integrants d’aquesta coalició, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que fins ara només ha concorregut als comicis locals, ha decidit fer un pas endavant i presentar-se per primer cop a les eleccions al Parlament.

Diverses veus han criticat aquesta decisió al·legant que la candidatura de la CUP-Alternativa d’Esquerres encara divideix més el vot independentista. La millor decisió en el pitjor moment? La CUP porta fent una feina molt intensa des de fa anys i els ha donat uns resultats gens menyspreables a nivell local. Des de l’any passat tenen un regidor a Reus i m’atreveixo a dir que el 2015 en David Vidal ja no estarà sol al ple de la capital del Baix Camp. A Valls han passat d’un a tres regidors, els mateixos que el PSC. Són dos exemples que el treball assembleari es pot traduir en bons resultats electorals. Però hem de tenir en compte altres poblacions on han quedat lluny d’obtenir representació, com és el cas de la ciutat de Tarragona.

Unes eleccions nacionals són diferents i molts dubtes planen sobre les possibilitats que la CUP estigui el proper 25-N al Parlament de Catalunya. La recollida d’avals ha estat un cop de puny sobre la taula. Han superat amb escreix el nombre necessari de signatures per presentar-se als comicis. A la demarcació de Tarragona han triplicat el mínim exigit. La candidatura liderada per Jordi Martí ha ofert una magnífica carta de presentació. Però el camí encara és llarg i costerut.

Pot tenir la CUP un diputat per Tarragona? Tot indica que és molt difícil, però no impossible. Necessiten encara uns quants milers de vots més enllà del que van aconseguir en les darreres eleccions municipals. Cal tenir en compte que en molts municipis la CUP no es va presentar el 2011 i arreplegaran nous vots. La mobilització de sectors de població que fins ara no trobaven la seva opció en les eleccions al Parlament és un altre punt a favor. Però sobretot juga al seu favor aquesta il·lusió que han generat, amb una militància molt activa i una estratègia molt intensa en les xarxes socials, conscients de quin és el seu electorat i les dificultats de poder treure el cap en els mitjans de comunicació tradicionals. Sinó hi arriben, tota aquesta feina podria afavorir opcions polítiques que estan a les antípodes de l’esquerra independentista. I és que la Llei d’Hondt és diabòlicament capriciosa.


Article publicat al setmanari NotíciesTGN 

dissabte, d’octubre 27, 2012

Ana Marín: la primera regidora torrenca



Torredembarra va haver d’esperar fins l’any 1999 per veure una regidora asseguda al ple municipal. Dues dècades de democràcia amb una política local protagonitzada només per homes. Ana Marín, cap de llista del Partit Popular, en va ser la primera regidora. Va viure vuit anys molt intensos en el Dragon Khan de la política torrenca, passant per govern i oposició, veient caure dos alcaldes i alternant-ho tot amb la seva feina, la de comercial del Diari de la Torre, el degà de la premsa local del municipi.


Ana Marín Ceballos va néixer a Tarragona, on ara està el Corte Inglés. Llavors hi havien les Cases dels Mestres. El seu pare ho era, de mestre. L’Ana ha treballat sempre, des de ben jove, com a comercial, en diferents sectors, i ho ha combinat amb la vida familiar. Només va deixar de treballar quan els fills eren molt petits. Després hi va tornar, fins fa un any i escaig, quan es va jubilar.

Marín va conèixer Torredembarra recorrent els seus carrers i els seus comerços com a comercial del setmanari Claxon. Hi va haver un moment que es van adonar que passava més hores al municipi torrenc que a Tarragona, on hi vivia. Anava a la perruqueria a Torredembarra. Comprava al mercat a Torredembarra. Passejava per Torredembarra. I ella i el seu marit van decidir buscar un pis a la localitat. Quan el van trobar, al Passeig de la Sort, van venir-hi a viure. Van arribar a la nova llar el 1991, just la nit que s’acabava de signar el pacte pentapartit que desplaçava Celestí Salort de l’alcaldia de Torredembarra, tot i ser el candidat més votat en aquelles històriques eleccions. Ella, militant del PP de Tarragona, ja estava informada d’aquest canvi polític tan trascendental pel municipi.

L’Ana i el seu marit, l’Antoni Vilà, van engegar llavors el Torredembarra al Moment, una publicació mensual impulsada pel Grup Claxon i dedicada íntegrament a un poble que anava esdevenint ciutat. La primera pedra i la inauguració del port, el récord Guiness de la senyera o la contrucció de la depuradora municipal són algunes de les grans notícies d’aquella època. Després d’unes mesos a la cadena de publicacions Arreu, l’estiu de 1997 naixia el Diari de la Torre, una publicació impulsada pel tàndem Vila-Marín, aquest cop sense cap gran grup de comunicació darrera. D’històries i anècdotes en poden explicar moltes, incloent intents de segrest de la publicació des de l’alcaldia. O també aturar unes hores la impressió per incloure una esquela gratuïta d’un familiar d’un bon amic. Dues cares de la mateixa moneda. L’Ana enumera tres claus perquè una publicació gratuïta local tingui èxit: que es reparteixi bé, ser al carrer el dia que el lector l’espera i la veracitat de les notícies. Apuntat queda.

El 1999 és un any de canvi en la vida de l’Ana Marín. Vinculada des de feia molts anys al PP, de l’època de Manuel Fraga liderant Alianza Popular, quan va arribar a Torredembarra va començar a militar a l’agrupació torrenca i en les eleccions del 1995 ja va ocupar el tercer lloc de la llista popular. Quatre anys després va ser escollida candidata a l’alcaldia i es va convertir en la primera regidora de la història de Torredembarra i membre del govern al costat dels sis regidors de CiU. Va assumir la regidoria de Sanitat i assenyala que va ser una experiència dura en un govern on estava molt sola. El pacte va durar menys d’un any i poc després que Marín abandonés el govern, Santiago Segalà va presentar la dimissió com alcalde i el número dos convergent, Miquel Àngel Lecha, va ser escollit nou alcalde. Aquells van ser dies molt intensos, de fortes pressions i va decidir marxar uns dies al seu refugi pirinenc per allunyar-se de la voràgine política torrenca. Amb Lecha de batlle, ella va restar a l’oposició i van ser ERC i PSC els nous socis convergents.

Tres anys després va tornar a ser cap de llista popular i després d’unes intenses negociacions es va incorporar al govern en un pentapartit (CiU, PP, GIT, ADMC i VUT) que tampoc no va durar. Marín explica que l’ambient en aquell executiu es va tornar irrespirable per l’enfrontament de dos dels seus membres i va acabar explotant. Ella va tornar a l’oposició, fins que el 2007 va deixar la política activa tot i continuar com a militant de base. Continua creient en el PP i està convençuda que ens traurà de la greu crisi econòmica actual. D’aquell segon pas del govern en guarda bon record de quan va estar al capdavant del Patronat Municipal de Turisme i del bon equip que va formar amb els tècnics de l’àrea, impulsant activitats com la Diada del Bull.

Com es compagina la política i una feina com la de comercial d’un periòdic local? La recepta d’Ana Marín era repartir la jornada. Pel matí es dedicava a l’Ajuntament i a la tarda, al diari, excepte quan tenia un ple. Parlant amb l’Ana, queda clar que enyora més trepitjar el carrer i anar pels comerços de Torredembarra buscant i renovant la publicitat del Diari de la Torre que els plens municipals i la vida política. Afirma que pesen més els bons records que els dolents i que ha fet molts més amics que enemics. La cirereta del pastís ha estat aconseguir la continuïtat del Diari de la Torre després de la seva jubilació i la del seu marit. Reconeix que ara l’espera més que abans cada número de la publicació de la premsa local torrenca. I disfruta de la merescuda jubilació entre Torredembarra i el Pirineu, sense les obligacions del Diari de la Torre i la política local.

Publicat al número d'octubre del Diari de la Torre

diumenge, d’octubre 21, 2012

Posant Altafulla en el mapa 2.0


El dijous 18 d’octubre l’Hotel Gran Claustre d’Altafulla va acollir la I Jornada de Comunicació Local 2.0, organitzada per l'Ajuntament d'Altafulla i Altafulla Ràdio. Vaig estar molt implicat en l’organització, amb un treball de diversos mesos amb molta intensitat les darreres setmanes i en acabar la jornada no pots evitar una sensació de satisfacció i orgull per l’èxit aconseguit, compartit amb diverses persones que ja fa uns mesos van creure en un esdeveniment d’aquest tipus. No va ser un acte de masses, però si un petit fòrum de debat i ampliació de coneixements molt interessant per on hi van passar una cinquantena de persones, amb un gran impacte en les xarxes socials, com ho demostra que va ser Trending Topic a Twitter amb l'etiqueta #comlocAltafulla a la demarcació de Tarragona. Aquest post al bloc de Gecofor ens ofereix dades.

Les xarxes socials han entrat a la nostra vida sense que gairebé ho notéssim. Facebook, Twitter, Youtube, Instagram… ofereixen moltes oportunitats també a les administracions locals, però també perills, com va quedar molt reflectit en algunes intervencions. Les ponències d’en Saül Gordillo i en Pau Canaleta van dibuixar la situació actual i van oferir solucions als gestors de xarxes socials d’administracions i entitats. Tècnics municipals i polítics van parlar en primera persona de les seves experiències. Vam acabar a les sis de la tarda després de vuit hores molt intenses, inclòs un dinar de treball que va servir per fer networking.

Sembla que la jornada tindrà continuïtat. Altafulla és un municipi que ha apostat amb força per les xarxes socials, més que localitats properes més grans. Ha patit també aquests perills que poden provocar les xarxes i que fan qüestionar els límits de la llibertat d’expressió. Queda molt a debatre. El que està clar és que la I Jornada de Comunicació Local 2.0 ha posat Altafulla en el mapa de les xarxes socials.

diumenge, d’octubre 14, 2012

Sobre el Bestiari i altres animals



Molta polèmica al voltant del darrer capítol del programa de Televisió de Catalunya Bestiari il·lustrat. Allau de crítiques i molt oportunisme de voltors que esperen pacientment per atacar a la més mínima que vegin el que ells ensumen com a carronya. Vaig veure el programa en directe i m’ho vaig passar molt bé. En Jair Domínguez el segueixo des de fa temps en altres programes i el seu humor es tan estripat com intel·ligent. Has de situar-te a la seva longitud d’ona i disfrutar del talent d’aquest guionista i escriptor. Però hi ha gent que és incapaç de realitzar aquest exercici i entendre perquè es passeja per Portbou amb un rifle a les mans es dispara amb salsa de tomàquet a una diana amb la cara del rei espanyol o en Fèlix Millet.

Servidor també es incapaç de situar-se en la longitud d’ona per comprendre com es poden emetre un espectacle tan salvatge com els toros o pornografia sentimental com la de Sálvame. Però aquesta puta merda –petit homenatge a en Jair- ho emeten en horari infantil. El Bestiari il·lustrat es veu a les onze i escaig de la nit en una cadena minoritària com és el 33. I a ningú l’obliguen a veure-ho. Així doncs, que no se l’agafin amb paper de fumar.

La sensació personal és que continuem igual com els noaranta, quan també el programa Persones Humanes va ser censurat. Bé...censurat? Aquí podeu recuperar un dels grans moments de Quim Monzó parlant de la monarquia. Com també podeu disfrutar del Bestiari dedicat a Jair Domínguez. Qui ha pagat tota aquesta història ha estat la directora del programa, Mai Balaguer, que ha presentat la dimissió. Estem al segle XXI i amb l’eclosió de les noves tecnologies de la comunicació cada cop és més complicat aplicar la censura, tot i que certs ministres i dirigents els encantaria tornar a ser servir les tisores de la censura prèvia.

dimecres, d’octubre 10, 2012

L’eterna divisió de l’independentisme



Hi havia moltes esperances dipositades en la cimera independentista de dijous passat a Barcelona perquè en sortís una candidatura unitària. No hi va haver acord i la decepció va ser molt gran. Els personalismes i les aspiracions de cadirot al Parlament van passar per davant de la creació d’un pol independentista amb aspiracions serioses d’esdevenir la segona força a la cambra catalana el proper 25 de novembre.

Més vergonyós encara va ser l’espectacle posterior d’alguns dels dirigents dels partits de la cimera, fent anar el ventilador i escampant merda per tot arreu cinc minuts després del final de la fallida trobada. Tot aquest procés fallit només genera decepció en desenes de milers de votants que havien vist amb il·lusió una gran coalició independentista que hauria pogut fer de contrapès i complement d’una Convergència i Unió cada cop més hegemònica en el mapa polític català.

Esquerra Republicana i Solidaritat Catalana aniran cada una per la seva banda a les eleccions del 25-N i la Llei d’Hondt, que sempre castiga sense pietat les divisions, farà la resta. Ja veurem si Reagrupament o Democràcia Catalana acaben pujant a algun dels dos barcos. No queda massa temps. La manca de temps ha estat precisament una de les raons exhibides per justificar el fracàs d’aquest procés de confluència. He sentit argumentacions de les dues bandes per justificar la desunió. Ho sento, però no em valen. Porten posades les llums curtes quan haurien de portar les llargues, les adequades en un moment històric com el que estem vivint.

En l’independetisme català hi ha un caïnisme que sempre m’ha preocupat. Les escissions d’Esquerra Republicana ja formen part de l’imaginari col·lectiu català i hi ha unes animadversions que freguen la mesquinesa. Un exemple proper. Per què a Tarragona Esquerra no té representació actualment al ple municipal? On van anar a parar les dècimes de vots que li falten? Doncs a una candidatura liderada per un antic cap de llista que va sortir malament de la formació republicana. La venjança és un plat que es menja fred, però una estona de satisfacció personal fa mal a les il·lusions de milers de persones. Apaguem les llums curtes i engeguem les llargues per intentar adonar-nos de la magnitud del moment històric actual.

Publicat al setmanari Notícies TGN

divendres, de setembre 28, 2012

Josep Maria Sòria: deu anys a l’àgora torrenca



Tenir un bar a la plaça de la Font és disposar d’una talaia privilegiada per prendre el pols a Torredembarra. Aquest és el cas d’en Josep Maria Sòria, que ja fa una dècada que regenta el bar El Sabó, un establiment hereu del que va ser el centre neuràlgic de les esquerres al municipi torrenc, i que està situat just al damunt d’un refugi antiaeri de la Guerra Civil. Com a bon propietari de bar, en Josep Maria és notari de l’actualitat que transcorre per la principal àgora de Torredembarra i també un acumulador de petits secrets.
En Josep Maria Sòria Jané és un els nous torrencs, els que no van néixer a la Torre, aquells que ja són majoria en un municipi que en vint anys ha doblat la seva població. Aquests són els anys que aquest barceloní nascut el 1949 a Barcelona fa que viu a Torredembarra. Va descobrir aquest poble que s’estava convertint en ciutat venint cap de setmana si cap de setmana també a casa d’uns amics. A principis dels noranta va decidir venir a viure amb la seva família a Torredembarra. Ara, quan arriba la nit, comença a pensar en plegar, però en els seus primers anys al municipi, a aquesta hora just li començava la feina.

Sòria va ser dels qui va veure néixer el Port de Torredembarra des de dins, treballant a un dels establiments de referència: el Roquer del Port, després El Divino. Formava part de la societat que va crear aquest establiment on molts joves del poble i del Baix Gaià vivien la nit aquells anys noranta. De forma molt més saludable que actualment, assenyala. Baralles n’hi havia, producte de la barreja d’alcohol, festa i hormones disparades. Però en aquella època el nivell de delinqüència no era l’actual.

La societat que explotava El Divino es va desfer i en Josep Maria va decidir un canvi radical, passar de la nit al dia i agafar El Sabó, el bar que no feia massa anys que havia obert a la plaça de la Font. En una dècada ha viscut moments bons i difícils en aquest establiment emblemàtic del municipi. Les obres de peatonalització dels anys 2007 i 2008 van ser un moment molt complicat, amb una baixada mot sensible de l’activitat. Tot i que les considera absolutament necessàries i que han fet progressar l’eix comercial municipi, Sòria considera que les obres s’haurien pogut planificar d’una altra manera i fer menys mal a uns establiments comercials que gairebé van encadenar-ho amb la crisi econòmica global. El moment actual també és dramàtic i darrera la barra d’un bar li permet conèixer de ben aprop tota mena de situacions, que més d’un dia et poden deixar una mica tocat.

En Josep Maria també s’ha implicat en el teixit associatiu del municipi. Ha estat vicepresident de l’Associació d’Empresaris del Port, membre dos cops de la junta de la UCEP i del Patronat Municipal de Turisme. També va ser delegat de la secció d’aeròbic de la UDT, quan la seva filla practicava aquest esport. Recorda com van augmentar molt l’activitat d’aquest esport a les instal•lacions de l’antiga fàbrica de la Laik. També va conèixer les interioritats de la principal activitat esportiva del municipi.

Sòria considera que a Torredembarra hi ha una qualitat de vida molt bona i és un lloc ideal per viure-hi però afirma que el municipi no ha evolucionat els darrers anys, tal com si ho han fet altres localitats. Amb l’objectiu de posar el seu gra de sorra en aquest progrés ha entrat en política, en la política de base, militant primer a Esquerra Republicana i després a Convergència i Unió. No ha aspirat a ocupar cap càrrec públic i menys a cobrar de la política sinó a col·laborar amb aquestes formacions en la definició d’actuacions i propostes en els sectors que ell coneix.

En Josep Maria Sòria continuarà al capdavant del Sabó, prenent el pols al dia a dia de Torredembarra, un municipi que estima perquè l’ha acollit i hi ha trobat una gran qualitat de vida. Encara estima més moltes de les persones que dia si dia també passen pel Sabó i amb qui ha teixit uns vincles molt forts. I sempre quedarà a disposició de si els que regeixen els destins del municipi volen conèixer de primera mà l’opinió de persones com ell, que estan en contacte cada dia amb desenes de torrencs i torrenques i que són acumuladors de saviesa popular.

Publicat al número de setembre del Diari de la Torre

dimecres, de setembre 26, 2012

Catalans: jueus i alemanys

Reconec que tinc el vici de llegir a la xarxa social Twitter les piulades més anticatalanes que s’hi escriuen. Fins i tot miro la biografia dels responsables d’aquests comentaris. Hi ha de tot. Alguns evidencien un nivell intel·lectual molt baix a l’hora de presentar-se a ells mateixos en dues o tres línies, però altres sembla que estiguin més preparats o amb una visió suposadament més oberta del món la vida. El denominador comú és, però, un odi visceral, primari, sovint assassí i, cada cop més, genocida als catalans i a Catalunya. Si en lloc de catalans hi posem negres, dones o jueus potser la Fiscalia espanyola hauria actuat, però com que hi posa catalans, impunitat total.

No ens trobem davant de pensaments anecdòtics i residuals. Més enllà de l’Ebre està quallant aquest odi irracional contra els catalans. És l’odi a la diferència. Com deia aquest cap de setmana l’escriptor Albert Sánchez Piñol en un article, els castellans necessiten un enemic interior des que el 1492 van ser expulsats els jueus de la Península. Els catalans som des de llavors els jueus de l’Estat espanyol. Rellegiu Quevedo, per exemple I ho continuem sent. Els Quevedos ara estan als púlpits de diaris, ràdios i televisions. S’inventen un imaginari fals al voltant del poble català i cada cop més centenars de milers de ciutadans espanyols s’ho creuen. Potser les calúmnies flagrants sobre la marginació de la llengua castellana a Catalunya en són l’exemple més paradigmàtic. I llavors vénen els comentaris criminals a les xarxes socials.

Sí, llegint aquestes piulades a Twitter em sento com es devia sentir un jueu a l’Alemanya nazi durant els anys trenta. Em direu exagerat. Potser sí, però com que veig que les instàncies judicials no actuen quan algú m’amenaça a mi i els meus compatriotes amb tortures vàries, una mort lenta i dolorosa o l’explosió d’una bomba nuclear, tinc aquesta sensació. Però altres cops em sento alemany, com un alemany a la Unió Europea. Amb els nostres diners, aportats (espoliats) des de fa dècades en nom d’una mal entesa solidaritat, ciutadans de territoris de la península com Extremadura tenen més serveis i inversions que nosaltres. I, a més, treuen pit i es fan els fatxendes, a l’estil Monago, com ho feia Zapatero dient que l’Estat espanyol estava a punt de jugar la Champions europea quan uns anys després està a un pas de Segona Divisió.

“La ignorància és molt atrevida”, diu la saviesa popular. És molt fàcil que les mentides quallin i acabin sent veritat quan es repeteixen centenars de vegades. Ho va inventar el ministre de la propaganda de l’Alemanya nazi Joseph Goebbels. Sentirem moltes mentides els propers temps al voltant de la independència de Catalunya. Poc menys que les set plagues d’Egipte, d’una apocalipsi total que caurà al damunt d’una Catalunya lliure, deslligada de l’Estat espanyol. Tenen molts mitjans de comunicació i molts altaveus per expandir aquest missatge. És l’estratègia de la por, basada en falsedats. I jo continuaré sentint-me alguns dies jueu i altres, alemany. L’esquizofrènia diària de ser català.

Publicat al setmanari Notícies TGN

dijous, de setembre 20, 2012

De l’Incerta glòria a la Invasió subtil, passant per Tísner



Aquest any se celebra el centenari del naixement de tres grans escriptors catalans: Joan Sales, Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener 'Tísner'. Tenen molts punts en comú, com és que els va marcar una guerra  on hi van participar lluitant-hi a les trinxeres. També ho són l’exili o el seu compromís insubornable amb Catalunya. Aquesta triple efemèride és una excusa ideal per descobrir o revisitar aquests genials escriptors catalans.

Aquest estiu he llegit l’Incerta glòria de Joan Sales. Me m’havien regalat fa uns quants Sant Jordi i el tenia pendent. He disfrutat molt aquest estiu amb la lectura d’aquest clàssic de la literatura catalana del segle XX. Set-centes pàgines que et donen una visió molt clara del que va ser la Guerra Civil per a Catalunya i que desenmascara molts impostors. Estic esperant amb impaciència el documental que el bon amic Francesc Canosa, l’explicador d’històries de #Lleidapower, està preparant. I seguiré els seus consells per aprofundir en aquest gran de les lletres catalanes.

De Pere Calders en recordo haver llegir Invasió subtil i altres contes ja a EGB i quedar meravellat per aquell xinès tan especial protagonista del conte que dóna nom al llibre. A segon de BUP vam representar fragments d’Antaviana en una obra de teatre que va omplir fins a dalt de tot ‘La Caixeta’ de Torredembarra, ara Cal Maiam. Servidor va fer del nen que badava amb aquesta paraula tan estranya o del lampista que buscava la caixa d’eines per aquell jardí surrealista. M’han vingut ganes d’aprofundir en l’obra del contista de referència del nostre país.

De Tísner no he llegit res. Haurem de solucionar-ho oi? Si que recordo ha deu fer més de dues dècades la col·laboració que feina al concurs presentat per en Salvador Alsius que es deia La caxa sàvia. L’ull tapat, aquella veu rogallosa combinada amb una afabilitat sincera. Avui llegia una beu biografia seva i n’impressiona el seu polifacetisme. Escriptor, escenògraf, autor de mots encreuats… i molt més.

divendres, de setembre 14, 2012

La independència passa per Brusel·les, Berlín, Washington…



Tornant de la històrica manifestació a favor de la independència de Catalunya d’aquest 11 de setembre de 2012 a Barcelona vaig escoltar una estona un parell de tertúlies d’emissores de ràdio espanyoles. La conclusió és que els saberuts tertulians de les Espanyes no han entès res. Continuen enarborant la Constitució espanyola com si fos un text sagrat i, per l’altra banda, situen el sentiment independentisme català a una simple aspiració de més poder econòmic. Repeteixo: no han entès res.

Per tant, me n’alegro encara més d’una de les fites aconseguides amb aquesta mobilització massiva: la internacionalització del conflicte existent entre Catalunya i l’Estat espanyol. Les imatges del centre de Barcelona col·lapsat per centenars de milers de manifestants han arribat a través dels mitjans de comunicació internacional a les principals cancelleries europees i també a Washington. És aquí on el govern català i tots i totes els qui aspirem que Catalunya en pocs anys pugui ser un nou estat d’Europa i del món hem de centrar una part important dels nostres esforços.

Amb Madrid no hi ha res a fer. Tenen aquest singular concepte de la democràcia basat en una Constitució que converteixen l’Estat espanyol en una mena de mandat diví inamovible. Des del govern espanyol segueixen dient que de pacte fiscal res de res i que hem de sortir junts de la crisi. Passat per la traductora, vol dir que l’espoli fiscal ha de durar pels segles els segles. Bàsicament perquè aquest és un dels pilars en què se sustenta l’Estat espanyol: exprimir la mamella catalana. El simple plantejament de la independència és tant pel PP com el PSOE és invocar el dimoni.

La independència de Catalunya passa per Brusel·les, per Berlín, per Londres, per Wahington. En aquests països n’entenen més de democràcia i per damunt de la Constitució espanyola hi ha el dret internacional. La independència l’haurem d’aconseguir mirant cap Europa i els Estats Units, proclamant la independència al nostre Parlament, convocant i guanyant un referèndum i negociant amb l’Estat espanyol quan ja siguem independents. Però abans tenim molt feina a fer i aquesta feina tan discreta com constant s’ha de fer fora de les fronteres de l’Estat Espanyol.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

dimecres, de setembre 12, 2012

Sociovergència a la tarragonina



Aquests dies sonen fort els tambors de la sociovergència a la plaça de la Font. Allò que era un tam-tam llunyà s’està convertint en un so semblant al dels timbals de Calanda, que podria aturar-se amb un desenllaç passada Santa Tecla. A la cuina dels dos partits fa mesos que s’està coent un pacte entre el PSC i CiU, que pot ser difícilment digerible per alguns sectors de les formacions i que més d’un no veu clar perquè les seves conseqüències aniran més enllà de l’actual mandat i afectaran sensiblement el futur dels dos partits així com el mapa polític de la ciutat durant la propera dècada.

Tarragona ja ha viscut una sociovergència. Bé, més aviat a l’inrevés, amb Convergència i Unió com a partit majoritari i el Partit Socialista com a soci minoritari del pacte. Va ser durant una part del mandat 1995-1999. Després d’aquest govern conjunt, CiU, amb Joan Miquel Nadal al capdavant, encara va guanyar dues eleccions municipals més i fins al 2007 el PSC no va aconseguir l’alcaldia, després de canviar dos cops de candidat. És potser aquesta la principal por dels convergents. Sense un lideratge consolidat, poden quedar diluïts entre un alcalde socialista reforçat i un cap de l’oposició, el popular Alejandro Fernández, més crescut i combatiu que mai. CiU es pot trobar el 2015 sense capacitat de visualitzar una alternativa clara de govern, amb algun regidor menys i amb la possibilitat de pactar un altre cop amb el PP, però no amb l’empat a regidors actual sinó com a força minoritària. O encara en un escenari pitjor: a l’oposició davant d’un pacte de les esquerres.

Exemples propers de sociovergència han tingut uns resultats demolidors pel soci minoritari. Valls n’és un exemple a tenir en compte. El 2008, CiU, amb deu regidors, i el PSC, amb set, van signar un pacte de govern. Tres anys i mig després, CiU disposa tres edils més, una majoria absoluta folgada i un alcalde consolidat a la ciutat i com un dels barons del territori, mentre que el PSC ha quedat amb només tres representants al ple vallenc, els mateixos que la CUP, i han hagut de buscar una nova candidata amb la perspectiva d’una llarga travessa del desert.

Cada cas és diferent, però a l’hora de signar un pacte com un acord de govern entre PSC i CiU a Tarragona s’han d’avaluar molt les conseqüències. Un pacte com el que es planteja a Tarragona pot ser pa per avui i gana per demà. Tocar poder durant tres anys i quedar condemnat a ser una força secundària en el consistori durant una dècada. Bé que ho sap l’actual president local del PSC, un dels principals actors del pacte sociovergent dels noranta. Potser el que veu Burgasé és el tancament del cercle començat a traçar ja fa més d’una dècada i mitja. Falta que CiU vulgui jugar a aquest joc tan perillós. Però com que les estadístiques estan per trencar-les…

Publicat al setmanari NotíciesTGN


dimecres, de setembre 05, 2012

Tornen els toros a la televisió pública: anem enrera!



Aquest dimecres 5 de setembre tornen els toros a la Televisió Espanyola. Els telespectadors que connectin la televisió pública espanyola a partir de les sis de la tarda podran “disfrutar” de la Feria de Valladolid. Feia sis anys que Televisió Espanyola no oferia toros en directe i es conformava amb programar a La 2 l’incombustible programa Tendido Cero. Però tornem enerera. Que és noti que el PP torna a manar! Els seus ministres mai falten a les places a contemplar aquest acte evident de barbarie. Ells en diuen fiesta nacional. Ja està tot dit!

Els toros sempre m’han semblat un els exemples més paradigmàtics de la distància abismal que hi ha encara entre l’Estat Espanyol amb el món civilitzat. Ja és greu que milers de persones gaudeixin veient patir un animal en una lluita desigual contra l’home, que sempre juga amb avantatge, però resulta inconcebible que també s’emeti per televisió i els nens i nens ho puguin veure des de casa.

Els toros em recorden aquelles tardes dels anys vuitanta, quan només hi havia dos canals o com a molt tres i un emetia aquest espectacle que ja llavors em creava molta repulsió. Tres dècades després estem igual. Una altra raó per desenganxar-se d’aquest tren sense rumb que és l’Estat Espanyol. Tenim pressa, cada cop més pressa!

dimecres, d’agost 29, 2012

No és una serp d’estiu



Obrim el meló de la zona verda enmig de l’estiu i per Santa Tecla el tema ja estarà mort. Això és el que devien pensar des del govern de Tarragona quan van anunciar el juliol passat que volen pintar tota la ciutat de colors i que abans de final d’any tothom pagarà si vol aparcar al carrer al centre –i no tan centre- de la ciutat. Calculaven que la gent es queixaria perquè quan els toquen la butxaca sempre ho fan, però la tempesta escamparia aviat i podrien comptar amb uns quants centenars més de milers d’euros a les arques municipals.

Han errat en els càlculs. Del tot. Han tocat el moll de l’òs i el que pensaven que seria una serp d’estiu s’ha convertit en el principal problema de Ballesteros i un conflicte que pot allargar-se tot el mandat i li està fent perdre popularitat a passes gegantines. La lluna de mel entre l’alcalde i la ciutadania s’ha acabat. La regidora de Mobilitat, Begoña Floria, ha intentat acaparar tota l’atenció sobre el tema, exercint d’escudera fidel, que para els cops amb l’escut i contraataca amb fermesa merkeliana. Però l’alcalde és l’alcalde i Ballesteros ja no és el del 2007, el que eliminava 500 zones blaves complint una promesa electoral, sinó el que es treu del barret un nou maldecap pels soferts tarragonins i tarragonines. I, de retruc, per a molts habitants dels municipis del voltant que hi venen a treballar també.

La ciutadania pot arribar a tolerar als seus polítics errors i decisions complicades, fins i tot traumàtiques, però l’engany és difícil d’empassar. El que ha fet el govern municipal ha estat inventar-se un problema on no existia -l’aparcament a la ciutat- amb l’objectiu de recaptar més diners em una mena de nou impost indirecte. Diuen que altres ciutats ja ho fan i parlen, per exemple, de Sant Sebastià. Comparar en aquests moments Tarragona amb la capital guipuscoana és, si més no, una gosadia. Si ens volem comparar amb Sant Sebastià no comencem per l’aparcament. Hi ha moltes coses abans.

L’únic que han aconseguit Ballesteros, Floria i companyia ha estat fer aflorar el tarragoní emprenyat. El que li han augmentat l’IBI i la taxa d’escombraries, veu la ciutat bruta i estancada i ara el volen enredar fent-lo pagar per aparcar en certs carrers allunyats de les artèries comercials on fins ara ho feia gratis. Les zones verdes desertes i la resposta contundent de la ciutadania aplegant-se en plataformes i fent accions reivindicatives haurien de fer reflexionar a més d’un. Recomano als regidors tarragonins dosis importants d’empatia, cosa difícil quan estan tancats en una bombolla per damunt de la ciutadania. I que recordin que rectificar és de savis.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

divendres, d’agost 24, 2012

Rafel Hernández: el polític que no volia ser polític




Viure la Guerra Civil sent un nen ha de marcar-te profundament. Veure com la teva vida normal s’interromp de cop i els bombardejos, la gana i, en definitiva, la por, passen a ser la teva rutina diària ha de deixar per força seqüeles durant tota la teva existència, per llarga que sigui. És el cas d’en Rafel Hernández Sagarra, que aquest passat mes d’abril va complir 87 anys. Fill d’un funcionari d’Hisenda, militant socialista, que en temps de la Dictadura de Primo de Rivera ja va viure un trasllat laboral forçós i després de la victòria franquista va haver d’exiliar-se a França, en Rafel és un exemple del que ha patit el nostre país durant el segle XX.

Nascut a Barcelona el 1925, per motius laborals del seu pare, en Rafel va arribar a Tarragona el 1931, després que el seu pare fos rehabilitat i la família es pogués reagrupar. La família era castellanoparlant i, a la capital tarragonina, el petit Rafel va aprendre el català i va seguir els estudis, interromputs per la guerra quan havia de cursar primer de Batxillerat. La seva relació amb Torredembarra comença els anys trenta, quan la seva germana gran, la Maria Antònia –que dóna nom a la biblioteca pública torrenca-, va guanyar la plaça de mestra al municipi. Però va arribar la guerra i també nous trasllats laborals del pare. En Rafel va viure bombardeig de Lleida, del qual en guarda un record intens, de l’horror viscut. En acabar la guerra, amb el pare a l’exili i els germans mitjans guanyant-se la vida com podien, en Rafel i la seva mare es van traslladar a viure amb la germana gran a Torredembarra. Allí va començar a treballar d’aprenent de fuster a Cal Gual.

El servei militar el va fer a Barcelona i els contactes que hi va fer li van permetre entrar a treballar com a auxiliar administratiu en unes oficines dependents del Ministeri de l’Aire. Allí va conèixer la corrupció generalitzada a les estructures del règim franquista. El sou el complementava amb feines com a comptable a les tardes. El 1949 va prendre una decisió que li va canviar la vida: presentar-se a unes oposicions per treballar a la Caixa, llavors Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares. Setanta places per 700 aspirants. No hi confiava molt, però les proves li van anar bé i amb el lloc 23 va entrar a treballar a la central de l’entitat a la capital catalana.

La feina era poc motivant, molt rutinària i va demanar un lloc de treball més “interessant”. Després d’un temps com a suplent de sucursal, que li va permetre viatjar pel país, el 1953 li van encarregar muntar l’oficina de Torredembarra, on va estar com a interventor a les ordres del senyor Duran, fins que amb la seva jubilació va assumir la direcció. La primera ubicació de l’oficina va ser al carrer Muralla, inaugurada el 1955, i al cap d’uns anys, el 1961, es va traslladar al Passeig de la Sort després d’unes negociacions que van incloure l’obertura d’un nou carrer –que va agafar el nom del fundador de la Caixa, Francesc Moragas- i la construcció d’una biblioteca. Una difícil negociació que ell va pilotar amb èxit.

A Torredembarra es va integrar a la vida associativa. Primer fent teatre i després com a membre actiu de diverses associacions. Va participar en la fundació d’entitats com el Centre d’Iniciatives i Turisme i el Club Marítim. Els lligams amb la vila encara els va estrènyer més en casar-se amb la Pepita Páez el 1951, amb qui ha tingut quatre fills.

Es va jubilar el 1985 i dos anys després ja el van temptar diversos partits per anar a les llistes de les eleccions municipals, però recordava molt bé la promesa al seu pare de no posar-se en política. Quatre anys després van tornar els cants de sirena polítics i va acceptar encapçalar la candidatura d’Esquerra Republicana, que lligava amb els seus ideals, però sempre deixant clar que no es trauria el carnet de militant i d’aquesta manera encaixar d’alguna manera la decisió amb la promesa al seu pare. Va obtenir l’acta de regidor i es va incorporar al nou govern encapçalat pel convergent Santiago Segalà com a primer tinent d’alcalde i responsable de Cultura, Festes i Joventut. Està orgullós de la feina feta aquells anys i en destaca sobretot l’empenta als joves per recuperar el Seguici Festiu, que llavors vivia hores molt baixes, o la dignificació de la celebració de la Diada Nacional. També la construcció del Casal Municipal i la creació del Cartell de Premis i la revista La Sínia.

Les divergències amb la direcció local republicana no van tardar a sorgir i el 1995 no va repetir com a candidat, però va trobar la manera de seguir tota aquesta tasca com a director del Patronat Municipal de Cultura. El 1999 va tornar a estar en una candidatura, aquest cop la de Convergència i Unió, acceptant l’oferta de Segalà d’ocupar-hi el cinquè lloc. Es va fer càrrec d’una regidoria de nova creació, Relacions Ciutadanes, una finestra oberta a les entitats i a tothom del municipi.

La seva retirada de la política va arribar el 2003 i des de llavors s’ha dedicat a llegir molt -una de les seves passions- i a escriure els editorials de la publicació local El Mònic, que ell va contribuir a crear fa onze anys. Segueix molt d’aprop l’actualitat política i està convençut que la independència de Catalunya arribarà, tot i que confia poc en veure-la per un tema bàsicament biològic.

Publicat al número d'agost del Diari de la Torre  

dijous, d’agost 23, 2012

El meu primer pregó: la Diada dels Munts



Aquest divendres 17 d’agost vaig tenir l’honor de ser pregoner de la Diada dels Munts, una proposta que em va fer el president de l’Associació de Propietaris dels Munts, en Josep Maria Espina, i vaig acceptar sense pensar-ho massa. Que podia explicar jo dels Munts, un torrenc com sóc de dalt del poble? Doncs al final, després d’enfrontar-me al temut full en blanc, van sortir moltes coses. Experiències personals, història del barri, canvis que ha viscut, una mica de canya als polítics i també... ciència ficció.




Aquí dalt us deixo un arxiu sonor amb dos parts diferents: el pregó pròpiament dit i una mena de “Així es va fer” en forma d’entrevista de la Sònia Ferrer, d’Ona la Torre. És el testimoni d’una experiència interessant i d’un exercici d’introspecció que em va portar a aquelles tardes i nits dels vuitanta i els noranta. Ai nostàlgia, nostàlgia… Però també una mirada al futur, amb optimisme, somiant una mica. Bé, l’alcalde va dir que havia estat una mica premonitori. Tan de bo!

dissabte, d’agost 18, 2012

Manen les teles!



Aquesta setmana hem sabut que no podrem veure jugar el Barça ni el Madrid en obert a la televisió. En resum, que per veure els dos millors equips de la Lliga Espanyola de futbol haurem de passar per caixa o anar a veure els partits en un local públic. Els temps canvien. El futbol cada cop té menys d’esport i més de negoci i els operadors televisius han vist en l’esport rei la manera de fer diners.

Que podrem veure en obert? La morralla i a una hora ben intempestiva. S’ha acabat el futbol per TV3 i la resta de televisions autonòmiques el dissabte al vespre i ara serà a La Sexta el dilluns… a les 23 hores! Un horari que demostra quin és el nivell de productivitat del país. Anar a dormir passada la una un dia feiner si ets aficionat al futbol. O molt aficionat. Jo mateix no crec que en vegi cap d’aquests partits.

La temporada passada ja vam tenir els primers símptomes d’aquest canvi de model del futbol la televisió, amb partits a les dotze del migdia i les quatre de la tarda o la possibilitat en un futur proper que es jugui la Supercopa d’Espanya a la Xina. Cada vegada hi ha menys afluència als terrenys de joc i tinc els meus dubtes que més enllà dels partits de Lliga dels grans equips i de la Lliga de Campions hi hagi molt de negoci en el futbol televisat.

Manen les televisions. Ho hem vist aquest cap de setmana a Torredembarra amb l’Euro Beach Soccer League. Els partits són en hores tan intempestives com les dues de la tarda, quan el sol cau a plom. Esport? Espectacle? Negoci!

dissabte, d’agost 11, 2012

La nostra Berta Castells triomfa a Londres 2012


Torredembarra viu una manera diferent els Jocs Olímpics des de l’any 2000 des que conciutadans seus participen en la cita esportiva més important del món. Fa dotze anys, a Sydney 2000 va ser el corredor de migfons Yousef El Nasri qui va participar als 5.000 metres i va obtenir el 18è lloc. Des d’Atenes 2004 Berta Castells és la “representant torrenca” i ho fa a la prova de llançament de martell. Plusmarquista espanyola des de fa ja una colla d’anys, Castells no ha pogut passar en cap de les seves tres participacions olímpiques a la final però ha portat el nom de Torredembarra pel món i ha fet vibrar els seus conciutadans i conciutadanes i als aficionals a l'atletisme.

I això la ciutadania de Torredembarra i ho valora i exhibeix amb orgull tenir una atleta del municipi a Atenes 2004, Beijing 2008 i Londres 2012. En aquesta darrera edició, les xarxes socials han multiplicat el ressò de la participació de la Berta Castells a la fase de qualificació de la prova olímpica de llançament de martell. El Facebook i el Twitter van bullir dimecres i els hashtags #animsBerta i #BertaCastells. El segon va ser trending topic a l’Estat Espanyol, sent la quarta etiqueta més usada en alguns moments de dimecres passat pel matí.

Baix Gaià Diari ha fet un seguiment molt intens de l’aventura londinenca de la Berta Castells, sobretot gràcies a ella, que ens ha escrit el Diari dels Jocs. Hem conegut en primera persona com vivia la cita olímpica la llançadora torrenca i els lectors i lectores del mitjà de referència del Baix Gaià han respost amb un gran nombre de visites a les notícies que parlaven de la Berta Castells. Esperem que aquests no siguin els últims jocs olímpics en què participa la Berta i que la poguem veure a Río de Janeiro 2016. Ella mateixa no ho ha descartat en aquesta entrevista. #animsBerta

dimarts, d’agost 07, 2012

Parlant de xarxes socials a Ona la Torre



Aquest estiu estic col·laborant amb Ona la Torre, com he fet des de la seva creació el maig de 2007. Dirigeixo una secció dedicada a les xarxes socials inclosa en el magazine de tarda de l'emissora torrenca, l'Ona d'Estiu. L'espai es diu Enxarxa't i cada dimeces a les 18:30 hores analitzem una xarxa social diferent. Vam començar pel Facebook i vam continuar amb el Twitter, Youtube, Linkedin i la setmana passada Instagram. Aquest dimecres toca Foursquare.

Cada programa comptem amb un convidat. Per l'Enxarxa't han passat Joel Navas, Gerard Recasens, Guillem Bargalló, Ivet Boltà i Francesc Mercadé. En aquest post us deixo els podcasts dels cinc programes que hem fet fins ara (només cal que clickeu a sobre de cada programa i el podreu escoltar directament). També podeu passar per la pàgina de Facebook de l'Enxarxa't. Per cert, molt còmoda aquesta aplicació-xarxa social que és Ivoox.com si voleu penjar audios i compartur-los per les xarxes socials.