dissabte, de desembre 09, 2017

Va d’almogàvers: el tercer llibre de l’Enric Grangel

Tenia pendent parlar una mica del darrer llibre que ha publicat l’Enric Grangel. Des que va deixar la política activa culminada amb nou mesos com alcalde de Torredembarra, l’Enric s’ha centrat en la seva faceta d’escriptor de novel·la històrica. Va debutar amb El mapa de Calípolis el 2014, va continuar l’any passat amb El caballero de la espuela dorada i ara ens sorprèn amb Miklagard.

En aquesta nova novel·la, l’Enric ens trasllada a inicis del segle XIV per fer-nos viure l’epopeia dels almogàvers a l’Àsia Menor i Grècia, primer contra els turcs i després contra grecs i francs, en l’anomenada Venjança Catalana. Les aventures de les tropes mercenàries amb Roger de Flor al capdavant és un tema que sempre m’ha fascinat. De ben petit vaig descobrir aquest episodi de la mà d’en Víctor Mora i el seu heroi de còmic Tallaferro i des de llavors he anat llegint sempre que he pogut sobre el tema. L’Enric Grangel ens ofereix una nova perspectiva del pas dels catalans per l’Imperi bizantí amb una novel·la que portar per títol Miklagard, que és com els nòrdics d’aquella època anomenaven Contantinobla. Alguns dels seus guerrers formaven part de la guàrdia de l’emperador de l’Imperi Romà d’Orient.


Grangel aborda la seva novel·la des de tres perspectives diferents: un jove almogàver pirinenc, un guerrer viking i un orfebre musulmà. Més de 400 pàgines on no hi falten les acurades descripcions d’aspectes de la història que van més enllà de les batalles i les intrigues de palau, producte d’una imponent documentació. L’autor ens submergeix en un moment històric molt peculiar i potser desconegut per molts: uns milers de catalans canviant el curs de la història. Perquè si Roger de Flor i els seus almogàvers no haguessin parat els peus a uns turcs molt envalentonats potser Constantinobla hauria caigut un segle i mig abans. Qui sap...   

dissabte, de novembre 11, 2017

Una veritat incòmoda

Prefereixo Carles Puigdemont en llibertat vigilada a Bèlgica que tancat a la presó espanyola de Soto del Real. La darrera jugada del president català ha estat mestra i una atac molt important a l’enroc del Govern i la Justícia espanyola. La decisió del jutge belga desmunta l’estratègia de l’Estat espanyola i dona a la causa catalana una matèria prima molt valuosa mentre no s’executa l’eurordre per extradir el president català i els quatre consellers fa el seu recorregut jurídic: temps.

Temps que permetrà a Puigdemont fer campanya a les eleccions del 21 de desembre però també veure com cada cop més polítics europeus criticaran l’actitud espanyola en el procés català. I és que és inassumible per l’espai de llibertat que vol ser la Unió Europea que politics escollits democràticament i líders socials pacífics estiguin tancats a presó. I més després de les mínimes garanties jurídiques que han tingut i els lamentables abusos policials que han patit.

Mentre les veus a Europa, que amb una diferent gradació, demanen una solució política o arriben a comparar l’actual govern Rajoy amb el franquisme, alguns dirigents polítics espanyols comencen a perdre els nervis, perquè s’està evidenciant que darrera d’una façana d’un estat de dret hi ha un règim que tendeix perillosament cap a l’autoritarisme sinó hi està instal·lat ja. No hi ha separació de poders, els mitjans de comunicació estan controlats de forma descarada pel govern, la policia està polititzada i grups feixistes cometen agressions campant pel carrer sense control.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

dimecres, d’octubre 18, 2017

‘Joc de Trons’ a Altafulla (II)


Altafulla està vivint un mandat municipal molt accidentat, digne de la premiada sèrie televisiva Joc de Trons, amb aliances, traïcions i reconciliacions que se succeeixen a un ritme trepidant. Poc després de creuar l’equador ja s’han trencat dos governs diferents. L’Alternativa Altafulla (AA), que va guanyar amb claredat les eleccions de 2015, ha provat de governar amb l’EINA -marca liderada per ERC- i posteriorment amb el PDECat i ara només li quedaria una tercera opció: l’únic regidor de Ciutadans. L’alcalde, Fèlix Alonso, ja ha descartat aquesta possibilitat. Des de l’oposició no és contempla tampoc una moció de censura. Ja es va negociar després del trencament AA-EINA, sense arribar a bon port. Un any i mig després és poc menys que impensable, tot i que la política municipal ens depara sovint girs de guió inesperats. Tot apunta, doncs,  a una recta final de mandat amb un executiu en minoria dels cinc regidors de l’Alternativa.

Si la primavera de 2016 la rivalitat entre Fèlix Alonso i Jordi Molinera -líder de l’EINA-, amb l’horitzó de les eleccions de 2019, va provocar el naufragi d’un pacte de govern que estava a punt de complir cinc anys, aquest cop ha estat la negativa de l’alcalde ecosocialista de cedir els locals municipals per al referèndum d’autodeterminació de Catalunya  el motiu del trencament amb el PDECat. El govern altafullenc, víctima col·lateral del procés. Alonso haurà de compaginar el seu escó al Congrés amb una alcaldia menys plàcida que fins ara, sense majoria al ple.  Tot i els amplis poders que el sistema polític dona als alcaldes, si l’oposició treballa en bloc pot recuperar competències per al plenari i provocar molts maldecaps a un batlle en minoria. I la primera prova de foc seran els pressupostos de2018. Si Alonso no vol veure’s obligat  de prorrogar-los haurà de pactar amb alguna de les tres forces de l’oposició. La geometria variable a l’altafullenca ha començat. O el que és el mateix: un nou capítol d’aquest particular Joc de Trons.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Podeu llegir l'article ‘Joc de Trons’ a Altafulla (I)

dijous, d’octubre 05, 2017

De l’11-M a l’1-O: dos grans enganys

Després de l’atemptat de l’11 de maig de 2004 a Madrid, el llavors president del govern espanyol, José Maria Aznar, va trucar als directors dels principals diaris estatals per convèncer-los que ETA estava darrera de la massacre. L’objectiu era mantenir una mentida tres dies per guanyar les eleccions generals. En l’època dels SMS i amb Rubalcaba com a cervell pensant socialista els plans del PP van fracassar. Per cert, el candidat del PP era Mariano Rajoy. 

Tretze anys després no han calgut trucades de Rajoy a directors i diaris. Són més papistes que Papa a l’hora de defensar la sagrada unitat d’Espanya i, si la veritat mor pel camí, tal dia farà un any. La brutalitat de les agressions de la policia espanyola als catalans que només volíem votar, amb més de 800 ferits, estan fent la volta al món, però a la resta de l’Estat espanyol arriben manipulades i són els policies -protegits per cert fins a les celles- els ferits, que en un dia han passat de 12 a més de 431. De la mentida ara se’n diu post-verita t i el govern espanyol aspira a ser-ne campiona mundial. Volen imposar el relat de la “kale borroka” de l’independentisme i l’únic que han aconseguit amb l’actuació criminal de la policia és que Catalunya ja hagi desconnectat sentimentalment d’Espanya del tot. I ara només cal la desconnexió política. És qüestió de temps.

Article publicat al setmanari NoticíesTGN

dilluns, de setembre 25, 2017

Un nou projecte radiofònic a la vista : “Gerros xinesos”


M’agrada fer ràdio. No m’hi he guanyat mai la vida, però pràcticament cada setmana en una emissora o un altre em conviden a tertúlies polítiques. Enguany en podreu escoltar a Onda Cero, Calafell Ràdio i Ona laTorre. Però des d’aquest dilluns 2 d’octubre inicio un nou projecte en aquesta darrera emissora: un programa d’entrevistes que li he posat com a títol Gerros xinesosos. Serà a Ona la Torre, la ràdio del meu poble, ara que compleix deu anys.

Un nom una mica estrany pel programa no? M’he inspirat en una frase de qui va ser president del Govern espanyol de 1982 a 1996, Felipe González, que deia sobre els expresidents: “Som con grans gerros xinesos en apartaments petits. Ens retiren del mobiliari perquè se suposa que són valuosos, però estan tota l’estona fent nosa”.

A Torredembarra acumulem en 38 anys de democràcia local diversos exalcaldes i desenes d’exregidors, que poden esdevenir petits gerros xinesos. En aquest espai volem mantenir converses en profunditat amb alguns d’ells amb l’objectiu d’aprofundir en  la història política recent de Torredembarra -molt intensa per altra part- i conèixer millor aquests polítics locals, tan de la seva obra de govern o la seva tasca d’oposició com de la seva trajectòria anterior i posterior al seu pas per l’Ajuntament.

Us espero doncs cada dilluns a partir de les 21:05 hores al 107.0 FM a Ona la Torre i els que no pogueu, disposareu del podcast de cada espai a la pàgina de Facebook del programa. Engeguem el dia 2 d’octubre amb Enric Bonan, que va ser regidor del 1979 al 1983 per l'Agrupació d’Electors per l'Entesa Municipal.

dijous, d’agost 10, 2017

Torna a escoltar tots els “Tastets d’història”


Les dues darreres primaveres ha participat en un projecte comunicatiu que, vist en perspectiva, el considero molt interessant: Tastets d’història. Es tracta d’un programa radiofònic emès per Ona la Torre codirigit i copresentat peri en Quim Nolla, historiador i arxiver, i jo mateix. L’objectiu de l’espai era parlar d’història local d’una manera amena.

Entre l’abril i el juny de 2016 es van emetre tretze programes i de l’abril al juliol de 2017, deu més. Hem  parlat de personatges com Antoni Roig, Pere Badia, Pere Romeu i Miquel Mestre Avinyó, però també de les pedreres romanes, els bombardejos de la Guerra Civil, la Batalla de Torredembarra de 1713 o els assalts de pirates i corsaris a la costa torrenca.

Des de fa uns dies podeu escoltar tots els podcasts del programa:



I estem treballant en una tercera temporada per seguir parlant d’història d’una manera distesa, però igualment enriquidora, creant un espai amè, de difusió i debat al voltant de la historia i el patrimoni de Torredembarra.

diumenge, de juliol 02, 2017

Un petit miracle, un gran torneig: l’Open Internacional d’Escacs de Torredembarra


L’Open Internacional d’Escacs de Torredembarra arriba aquest estiu a la seva 19a edició. A partir de l’1 de juliol, més de cent jugadors competeixen en aquest torneig que es disputa al Pavelló Sant Jordi de la capital del Baix Gaià. És en tercer cop en la història del campionat que se supera el centenar d’inscrits, una fita important, que demostra la vitalitat del torneig torrenc. En total, 103 jugadors, amb edats compreses entre els 10 i els 91 anys. En pocs esports ho podreu veure això.

Estic a l’organització del campionat des de gairebé la primera edició i des de fa tres anys he assumit la direcció de l’Open Internacional, al costat d’un equip de persones que comencen a treballar en els diferents detalls de l’organització gairebé l’endemà de la darrera ronda del torneig. Porta molta feina muntar un torneig d’aquestes característiques i ho demostra que a la demarcació de Tarragona només es disputa un torneig  d’escacs clàssics inclòs en el Circuit Internacional de Catalunya, després que ja fa uns quants anys s’hagin deixat de disputar tornejos com el de Salou i Tarragona.

La llarga trajectòria de l’Open Internacional d’Escacs de Torredembarra només s’explica perquè darrera de l’organització hi ha un gran equip de persones, que hi dediquen moltes hores, i el suport de l’Ajuntament de Torredembarra malgrat els continus canvis de govern a la vila torrenca. També cal reconèixer noms importants en la història del torneig, com Silvestre Morros, que va cedir el seu bar musical NO SE per a les dues primeres edicions i Francesc Aroca, director de l’open durant les setze primeres edicions i mecenes del campionat.

L’Open de Torredembarra és un petit miracle en un municipi que sovint veu arrencar moltes iniciatives amb força que acaben esllanguint-se i desapareixent. Torredembarra compta després de dues dècades de la seva creació amb un gran torneig d’escacs que l’ha situat en el mapa d’aquest esport-joc-ciència i l’ha de fer sentir orgullosa. L’any vinent se celebrarà el vintè aniversari i serà un bon moment per reivindicar-ho.

Us convido a venir a veure el torneig cada tarda a partir de les 16:30 hores al Pavelló Sant Jordi de Torredembarra o a seguir la retransmissió en directe a www.escacstorre.com.


dissabte, de maig 20, 2017

Els meus records de Wembley avui que fa 25 anys

Portem dies que els mitjans de comunicació ens avisen que s’acosta el 20 de maig i ja hi hem arribat. Es compleixen 25 anys de la final de Wembley, que va significar la primera Copa d’Europa guanyada pel Barça, una nit màgica que va canviar el barcelonisme i va transformar en pocs anys un club de segona línia en un dels principals clubs europeus tan per títols com influència del  seu estil de joc. Des de llavors les vitrines del museu blaugrana s’han omplert de cinc Copes d’Europa –ara Lliga deCampions-, supercopes europees i Campionats del món de clubs i lligues i copes del rei a dojo.

Tots els culers que tenim almenys trenta i escaig anys tenim una relació amb Wembley molt estreta, de sentiments a flor de pell. Recordem com vam viure aquells dies i l’alegria majúscula d’aquella nit. A mi em va agafar en el moment ideal: els 14 anys, cursant primer de BUP. Era l’època que li feia comprar cada dia el Mundo Deportivo cada dia a ma mare i me’l llegia amb avidesa al tornar de l’institut, a la tarda  o a la nit. El camí cap a Wembley va ser tortuós, amb el gol salvador de Bakero a Kaiserlautern -èpica blaugrana- i una fase de grups a quarts en què no va faltar l’ensopegada marca de la casa a Praga contra l’Sparta quan ens pensàvem que tot estava fet i que ens va obligar a guanyar el Benfica en la darrera jornada pe classificar-nos per a la somiada final.


Recordo que el 20 de maig es va fer molt llarg. Era un dimecres de classes interminables a l’institut. El partit el vam viure a casa d’un amic, amb molta tensió per la manca de gols gràcies a un encertadíssim Pagliuca i les perilloses incursions d’aquell calb de cognom Lombardo. I va arribar la pròrroga. Feia molta mandra-por afrontar una tanda de penals. El fantasma de Sevilla planava per Londres. Però a la segona part de la pròrroga Eusebio -contigo empezó todo- va provocar una falta a la frontal de l’àrea que va acabar transformant Koeman amb l’1-0. L’alegria va ser immensa i la imatge de Johan Cruyff entrabancant-se amb una tanca de publicitat la tinc gravada a la memòria.

Després va venir la celebració amb els amics en forma de voltes pel poble amb la Derbi Variant embolicat amb la bufanda del Barça. Vam acabar a la platja amb la temptació de fer el mateix que Gaspart al Tàmesi, però que va quedar només en un aterratge a la sorra de la platja de la Paella. La tarda de l’endemà la recordo a casa amb uns amics veient per la televisió com l’expedició blaugrana arribava al Prat amb la desitjada “orelluda” i el ritual posterior de visita a la Mercè i la plaça de Sant Jaume.

I la temporada gloriosa no va acabar aquí. Encara faltava l’extàsi de Tenerife i el primer de molts doblets Lliga-Copa d’Europa que han vingut després.     

diumenge, de maig 07, 2017

Parlant d'Indians a 'La tarda' de la Xarxa

El passat divendres 5 de maig vaig intervenir al programa La tarda de La Xarxa i que es va poder escoltar també a Ona la Torre. Vaig parlar dels indians de Torredembara al costat de dos representants de Canet de Mar i Arenys de Mar, dues localitats del Maresme amb una forta empremta dels indians o "americanos", que en diuen allí. Vam trobar punts de contacte entre la relació entre aquestes poblacions i els vilatans que es van fer rics (o no) a l'altra banda de l'Atlàntic.

A Torredembarra podem reivindicar una herència indiana molt potent, començant pel Patronat Antoni Roig, i seguint per Pere Badia, Joan Güell i els germans Joaquim i Ramon Casas Gatell. Són aquests diners fets pels indians que permeten als seus descendents impulsar el corrent artístic del modernisme, una tesi que defensa Josep Bargalló en el seu llibre Les set vides de Pere Romeu. Indians, modernistes i sportsmen, i que cada cop es va imposant més, gràcies també al protagonisme de Torredembarra en la recent celebració de l'Any Ramon Casas.

Si voleu escoltar el programa us deixo l'enllaç aquí.

dimarts, de març 28, 2017

Unió ha mort d’inanició

L’inici del procés de liquidació que vam conèixer la setmana passada significa el punt i final d’Unió Democràtica de Catalunya com a partit després de més de 86 anys d’història. Unió havia  sobreviscut a la Guerra Civil, el Franquisme i la Transició, però s’ha mostrat incapaç de trobar el seu espai en el nou paradigma polític català. El procés l’ha devorat, igual que està posant en una difícil situació altres formacions.

Els democratacristians han estat víctimes del context polític, però també dels seus errors. Sota el lideratge implacable de Duran, no van saber calibrar els efectes del divorci de Convergència i la dimensió de l’escissió protagonitzada per Demòcrates de Catalunya, amb un degoteig costant de baixes de militants a partir de juny de 2015. La marca, sempre a l’ombra del soci majoritari de la coalició, tampoc no s’havia pogut consolidar per afrontar el 27-S. De poc va servir l’aposta decidida d’alguns mitjans i grups mediàtics per Unió. Per l’altra banda, altres mitjans es van acarnissar amb la formació democratacristiana fent lluir les seves misèries. Fins i tot va fitxar l’efiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol i un economista mediàtic -Carles Torrecillas-. 

Unió s’ha quedat sense electorat. Va bastir molt bé el seu missatge, paradigma de la tercera via i el seny, però l’electorat ha fugit del centre. O més aviat la centralitat s’ha desplaçat. L’augment espectacular de la participació en les eleccions del 27-S va contribuir a la tempesta perfecta , que va deixar sense representació al Parlament el partit socialcristià. Quedava la figura de Duran, que havia de ser el revulsiu en la convocatòria espanyola el 20-D. Els resultats encara van ser pitjors. Cap diputat a Madrid. S’evidenciava que Duran estava electoralment sobrevalorat.

Des de la doble desfeta electoral, la fuga de militants i càrrecs ha continuat, Duran ha marxar i la pressió del deute -22,5 milions d’euros- ha estat inaguantable, sense ingressos més que d’una militància en caiguda lliure. Unió ha mort per inanició. Desapareix perquè ha quedat esgotada, no només econòmicament sinó també la militància, incapaç d’afrontar una travessa del desert amb l’esperança de la Terra Promesa de la tercera via si el Procés descarrila. Però passi el que passi amb el Procés, llavors Unió ja no hi serà. 

diumenge, de març 12, 2017

L’altre Casas

Aquest diumenge s’ha clausurat l’Any Casas a Torredembarra. Han estat molts mesos d’activitats per commemorar el 150è aniversari del naixement d’un dels principals artistes catalans de tot el temps, el pintor Ramon Casas, autor d’una de les icones del modernisme a tot el món: El tàndem. Aquesta commemoració ha servit per exhibir orgull torrenc i reivindicar les arrels del pintor al nostre municipi, on va començar a pintar i va mantenir-hi un lligam durant tota la vida.

El voltant de Casas, orbiten una sèrie de satèl·lits que ens permeten aprofundir en el moviment modernista des de diferents vessants. Un és un altre torrenc, Pere Romeu, el seu gran amic i coprotagonista de El tàndem. La biografia publicada l’any passat per Josep Bargalló, Les set vides de Pere Romeu, ens ha permès en les seves més de 400 pàgines recuperar una figura polièdrica que havia estat sovint a l’amistat amb Casas i la seva etapa d’hostaler a l’emblemàtic local barceloní Els quatre gats, epicentre del moviment modernista.

En el meu cas, he pogut redescobrir un altre d’aquests satèl·lits que giren al voltant de Ramon Casas, eclipsats per la seva potència artística. Es tracta del seu cosí germà Joaquim Casas Carbó, amb qui comparteix els cognoms perquè els seus pares eren germans i les seves mares, germanes. Els dos cosins van mantenir una molt bona relació i el 1881 va acompanyar el jove Ramon Casas en el seu primer viatge a París. Igual que el seu cosí Ramon va néixer a Barcelona, però va estar molt lligat a la vila del Baix Gaià, on era propietari d’una casa i de moltes terres, arrendades primer al meu rebesavi i després al meu besavi, que el 1929 li va acabar comprant.

El 1998 ja vaig escriure un article a la revista La Sínia sobre aquest advocat, escriptor, editor i traductor nascut el 1858 i mort el 1943. Una llarga vida que va donar molt de sí. Fa una setmana es va presentar el Recull de Treballs 17 del Centre d’Estudis Sinibald de Mas, on he publicat un article molt més llarg per a repassar la seva trajectòria i el seu lligam amb Torredembarra. És la meva contribució a l’Any Casas i una manera de recuperar una d’aquelles figures que han quedat una mica oblidades, però que tenen una dimensió que els situa entre els il·lustres catalans descendents de Torredembarra.  

Joaquim Casas Carbó té un paper definitiu en la normativització de la llengua catalana com a mà dreta de Pompeu Fabra. Ell és un dels grans activistes de la Campanya de L’Avenç, invertint-hi capital i dirigint la Biblioteca Popular de l’Avenç, on tradueix clàssics europeus com Ibsen o Toltoj.  Un dels seus “invents” encara afecta el nostre dia a dia: la “ç”. Si voleu conèixer més sobre Joaquim Casas Carbó us convido a llegir l’article La figura de Joaquim Casas Carbó i la seva relació amb Torredembarra, que trobareu  al Recull de Treballs 17 del Centre d’Estudis Sinibald de Mas.

dimecres, de febrer 15, 2017

Nova política? Vella, molt vella

En els darrers anys ha fet fortuna entre analistes polítics i tertulians el terme nova política. Podemos i Ciutadans encarnaven aquesta nova política, que havia de plantar cara als partits polítics sorgits de la Transició amb noves maneres de fer política. En alguns moments demoscòpics, fins i tot Podemos sobrepassava el PSOE -l’anomenat sorpasso- i Ciutadans es projectava cap als 70 o 80 escons. Dues eleccions estatals després, l’onada ha baixat i PP i PSOE continuen sent les formacions més votades i el més trist: aquestes noves formacions exhibeixen els pitjors tics de la vella política que tant aferrissadament atacaven.

L’espectacle de les últimes setmanes entre Iglesias i Errejón pel lideratge ideològic de la formació morada, amb alguns moments dignes d’una cançó de Pimpinela, no ha estat tan diferent del protagonizat per Pedro Sánchez i Susana Díaz. Han anat més de cara, això sí. Iglesias ha guanyat la batalla per golejada, reforçant el seu lideratge de tints messiànics amb una crida a la unitat. Veurem si ho poden recosir tot plegat per ser una alternativa de veritat a un PSOE, que des del cop d’estat a Pedro Sánchez també fa ferum de molt antic, baronil dels anys vuitanta.

Fa poc també hem viscut el Congrés de Ciutadans, que s’ha refermat com una mena de culte a la personalitat del gran líder Albert  Rivera amb l’acte final de la mutació d’un partit socialdemòcrata nascuts a mitjan de la dècada passada en una formació estatal de caire liberal, sota el mantell protector d’un Ibex-35, que veu la formació taronja com la manera d’apuntalar el govern del PP. Manté el seu gen anticatalanista, que volen camuflar en un constitucionalisme radical. Culte al llibre sagrat. També molt vell, molt antic, naftalinós, com el PP que surt del congrés d’aquest cap setmana.  Passeig militar. Canvis mínims i tot segueix igual. Gran triomf de Rajoy, a la búlgara. La vella política continua regnant.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dilluns, de febrer 06, 2017

Peter Brill: una història formidable de la II Guerra Mundial

Hi ha vegades que investigant un tema et cau a les mans una altra història formidable, d’aquelles que tenen entitat pròpia. És el que li va passar al cineasta i fotògraf calafellenc d’origen argenti, Laureano Clavero. Fa uns anys investigava sobre els avions que van caure al Pirineu català durant la II Guerra Mundial i va topar amb Peter Brill, un expilot de la Luftwaffe que va ser un dels sis escollits per a ser entrenats per a una missió desesperada de l’Alemanya que perdia la guerra per donar un cop d’efecte al conflicte: bombardejar Nova York.

Aquest és un esquer ideal per a captar lectors per aquest llibre-documental, però El diario de Peter Brill és molt més que això: és la història d’un jove que té un somni -volar-  en l’Alemanya de Hitler i com ho fa per aconseguir-ho. És un llibre de contradiccions. De com un noi que no simpatitza amb el règim s’hi ha de submergir perquè és l’únic camí per arribar al seu somni. M’ha interessat molt aquesta part de llibre i Laureano Clavero i Pere Cardona aconsegueixen fer-te preguntes, qüestionar-te coses... en resum: que faries tu en la pell de Peter Brill? En les primeres pàgines del llibre saben recrear l’atmosfera de l’Alemanya dels anys trenta, de com el Partit Nazi arriba a tots els racons de la societat i un jove que està sortint de l’adolescència ho té molt difícil per escapar-se. En Peter no és un nazi i ho deixa clar en molts moments del relat amb afirmacions vehements sobre Hitler.

Brill assoleix el seu somni i després d’un entrenament tan dur com accelerat ja està llest per prendre part en primera persona en el conflicte bèl·lic més gran de la història. És el 1944 i el Tercer Reich va perdent terreny enfront dels aliats però encara té molta capacitat de resistència. El jove Peter ha de fer caure avions enemics per salvar la pell. I té una cita amb aquesta història: l’escullen junt amb cinc pilots més per ser entrenat per a una missió tan políticament ambiciosa com difícil tècnicament: bombardejar Nova York. És en aquesta part del llibre que Brill desplega els seus coneixements enciclopèdics sobre la mecànica dels avions de l’època, ja siguin alemanys com nord-americans, anglesos o russos. Té veritable passió per l’aviació. També és la història que li ha reportat més ressò mediàtic.

Explica també les vivències com a presoner dels russos durant tres anys al Caucàs. Una part molt dura també del llibre. El retorn a l’Alemanya ocupada és molt complicat, tan que decideix presentar-se a una oferta de feina a València, on hi marxa amb la seva dona. És a l’Aeroclub de València l’any 1964 on torna a volar. I torna a ser feliç. Peter Brill va volar fins poc abans de morir des de l’Aeroclub de Sabadell, ja que es va traslladar a Barcelona, on va residir fins a la seva mort el 2013.

La troballa del diari que havia escrit l’expilot alemany va ser l’impuls defintiu per a la realització del llibre. Pel documental havia estat clau gravar l’octogenari Peter Brill, perquè la mort li va arribar abans que en Laureano -sempre amb massa fronts oberts- i el seu equip se centressin en el projecte, que aquest any passat va veure la llum com un llibre a quatre mans -Cardona i Clavero- i un DVD amb un documental de 31 minuts que ha recollit alguns premis. Mesrescuts.

dimarts, de gener 10, 2017

Les banderes de Torredembarra

Torredembarra ha tornat a ser protagonista de les portades de la premsa nacional i estatal aquests primers dies de l’any 2017. Aquest cop per un afer relacionat amb els símbols. El municipi del Tarragonès ha estat objectiu de la macro-ofensiva judicial contra la presència d’estelades i l’abscència de banderes espanyoles en ajuntaments catalans. L’alcalde, el republicà Eduard Rovira, ha estat, si més no original, a l’hora d’acatar la sentència judicial que l’obliga a posar l’estanquera i amagar l’estelada. Rovira ha recuperat les metàfores marineres que trobàvem a faltar en la política catalana des del pas al costat d’Artur Mas i ha situat la bandera espanyola per sobre de la catalana en els pals que hi ha a l’esquerra de l’entrada de la casa gran torrenca. La intenció era bona. El batlle, bon coneixedor del món mariner per motius professionals, s’ha inspirat en la simbologia naval i en la posició de les banderes quan un vaixell derrotava un altre en una batalla.

Aquesta originalitat ha generat un allau de crítiques. Per motius diferents, entre els seus socis de govern: PSC i Alternativa Baix Gaià. Els segons fins i tot demanen una consulta popular sobre la presència de l’estelada al consistori. La resta de formacions del ple també ho critiquen, inclosa una petició de dimissió de la CUP. L’alcalde va hissar personalment la bandera espanyola en una cerimònia que tampoc no va ser plàsticament massa reeixida, però Rovira està molt convençut que amb el seu gest ha girat la truita enlloc de trencar els ous. No està per micro-desobediències. Amb la seva metàfora marinera no ha convençut a gairebé ningú. Amb prou feines els del seu partit. Uns diuen que s’ha humiliat i els altres que se’n riu de la sentència. Potser serà perquè la imatge de la situació de les banderes a l’ajuntament torrenc és un bany de realisme de la situació actual entre Catalunya i l’Estat espanyol, que no interessa ni a uns ni altres.

Article publicat al setmanari Notícies TGN