dissabte, de maig 20, 2017

Els meus records de Wembley avui que fa 25 anys

Portem dies que els mitjans de comunicació ens avisen que s’acosta el 20 de maig i ja hi hem arribat. Es compleixen 25 anys de la final de Wembley, que va significar la primera Copa d’Europa guanyada pel Barça, una nit màgica que va canviar el barcelonisme i va transformar en pocs anys un club de segona línia en un dels principals clubs europeus tan per títols com influència del  seu estil de joc. Des de llavors les vitrines del museu blaugrana s’han omplert de cinc Copes d’Europa –ara Lliga deCampions-, supercopes europees i Campionats del món de clubs i lligues i copes del rei a dojo.

Tots els culers que tenim almenys trenta i escaig anys tenim una relació amb Wembley molt estreta, de sentiments a flor de pell. Recordem com vam viure aquells dies i l’alegria majúscula d’aquella nit. A mi em va agafar en el moment ideal: els 14 anys, cursant primer de BUP. Era l’època que li feia comprar cada dia el Mundo Deportivo cada dia a ma mare i me’l llegia amb avidesa al tornar de l’institut, a la tarda  o a la nit. El camí cap a Wembley va ser tortuós, amb el gol salvador de Bakero a Kaiserlautern -èpica blaugrana- i una fase de grups a quarts en què no va faltar l’ensopegada marca de la casa a Praga contra l’Sparta quan ens pensàvem que tot estava fet i que ens va obligar a guanyar el Benfica en la darrera jornada pe classificar-nos per a la somiada final.


Recordo que el 20 de maig es va fer molt llarg. Era un dimecres de classes interminables a l’institut. El partit el vam viure a casa d’un amic, amb molta tensió per la manca de gols gràcies a un encertadíssim Pagliuca i les perilloses incursions d’aquell calb de cognom Lombardo. I va arribar la pròrroga. Feia molta mandra-por afrontar una tanda de penals. El fantasma de Sevilla planava per Londres. Però a la segona part de la pròrroga Eusebio -contigo empezó todo- va provocar una falta a la frontal de l’àrea que va acabar transformant Koeman amb l’1-0. L’alegria va ser immensa i la imatge de Johan Cruyff entrabancant-se amb una tanca de publicitat la tinc gravada a la memòria.

Després va venir la celebració amb els amics en forma de voltes pel poble amb la Derbi Variant embolicat amb la bufanda del Barça. Vam acabar a la platja amb la temptació de fer el mateix que Gaspart al Tàmesi, però que va quedar només en un aterratge a la sorra de la platja de la Paella. La tarda de l’endemà la recordo a casa amb uns amics veient per la televisió com l’expedició blaugrana arribava al Prat amb la desitjada “orelluda” i el ritual posterior de visita a la Mercè i la plaça de Sant Jaume.

I la temporada gloriosa no va acabar aquí. Encara faltava l’extàsi de Tenerife i el primer de molts doblets Lliga-Copa d’Europa que han vingut després.