dijous, de febrer 26, 2009

L’Aquí, un comiat que em dol

El diari Aquí publica aquest divendres 27 de febrer el seu darrer número. Hauran estat 615 edicions i gairebé dos anys i mig d’una aventura en què hi vaig participar durant més de vuit mesos. Per això em sap molt greu la desaparició d’aquest mitjà. I sobretot perquè deixa una desena de magnífics professionals a l’atur en un moment tan difícil com l’actual. I això no ho dic per quedar bé, sinó perquè durant aquells mesos vaig establir una sincera amistat amb tots ells. La llargues jornades de treball i els tancaments a les tantes de la nit generen uns llaços molt profunds.

Amb el comiat de l’Aquí es posa punt i final a una aventura molt interessant i un producte d’una altíssima qualitat tenint en compte els mitjans humans de què disposava. Les reaccions que estem poguent veure a la blogosfera –he comptat tres posts- i al facebook –amb un grup que ja supera el centenar de membres- deixen clar que els ciutadans del Camp de Tarragona valoren l’Aquí i que la majoria de la gent no l’oblidarà tot i la seva curta història.

La meva relació amb l’Aquí ha passat tres fases. Una primera en què el veia com la competència i em feia una certa enveja alguns aspectes en què superava el mitjà on jo treballava. Una segona en què hi vaig treballar i m’hi vaig implicar al màxim, com sempre faig. I una tercera en què he seguit col·laborant amb una columna d’opinió setmanal i m’he sentit molt ben tractat com a cap de Premsa del Consell Comarcal de l’Alt Camp. La notícia de la desaparició de l’Aquí la vaig saber el dilluns passat i, tot i que sabia que la cosa no pintava bé, no m’imaginava un desenllaç tan ràpid. Ha estat una setmana estranya.

El panorama comunicatiu tarragona perd un mitjà que li ha donat aire fresc. A moltes i molts ens costarà no trobar la capçalera taronja cada matí. I els que, com jo, hem participat en el projecte ens queda un buit a dins, una tristor. I també la solidaritat amb els companys/es i amics/gues que queden sense feina. Espero que els empresaris i directors de mitjans no siguin rucs, aparquin una mica la crisi i vagin a fitxar en aquest grup de grans professionals que ara queden sense feina.

Només em queda agraïr al director de l’Aquí, en Lluís González, que confies en mi per unir-me al projecte i que em donés més responsabilitats. I també que entengués la meva decisió de deixar el projecte per afrontar nous molts resptes. Als companys i companyes que vam treballar junts, una abraçada fortíssima i un agraïment profund a la manera com van tractar i a la pinya que vam fer. Per qualsevol cosa ja sabeu on sóc. Molts ànims.

4 comentaris:

Oscar Ramírez ha dit...

Estic molt d'acord amb tot el que dius. Comprens com et deus sentir. Jo no hi he treballat però us conec a la majoria i m'hi he hagut de posar en contacte en moltes ocasions per temes que ja saps. També he fet un post tot i que un xic diferent. Ànims!

Oscar Ramírez ha dit...

Volia dir "comprenc" i no "comprens"

Belinda ha dit...

Veritablement un llàstima! Però corren els temps que corren ...

jordi salvat ha dit...

Gràcies pel post Òscar. Fa ja 11 mesos que no treballo a l'Aquí però he sentit molt el tancament del diari, tant pels amics i amigues que ara s'han quedat a l'atur com pel cop que representa a un perioisme de qualitat i independent (almenys més que altres).

Gràcies també Belinda. Ja veus com està el món de la comunicació...