dijous, de febrer 04, 2010

Recordant Nixon

Em va agradar Nixon-Frost, l’obra de teatre que vaig anar a veure al Teatre Metropol fa uns dies. El muntatge era innovador, mantenia el ritme fins el final i Lluís Marco interpretava a la perfecció l’expresident nord-americà, ben acompanyat per un bon elenc d’actors. A més, l’obra m’ha fet reflexionar sobre la figura de qui va ser president dels Estats Units del 1969 al 1974. Ens hem quedat amb el Watergate i, com deia un dels personatges de l’obra teatral, avui en dia tot el que fa olor a corrupció sovint acaba amb gate. Però Nixon és un personatge polièdric que cal revisar més enllà de la seva gran cagada.

Abans d’arribar als quaranta anys Nixon ja era vicepresident dels Estats Units al costat d’Eisenhower i va tenir un paper molt més destacat que altres números dos nord-americans a causa dels problemes de saludt de l’exgeneral. Tot apuntava que el 1960 Nxon es convertiria en el sucessor del vell Ike, però va aparèixer un jove -encara més que ell- i ben plantat candidat demócrata, John F. Kennedy, que el va derrotar per uns milers de vots. Diuen que una barba mal afeitada de Nixon en un dels debats presidencials enfront un bronzejat i un tratge clar del seu rival el van condemnar. Aquest debat ha passat als manuals de comunicació polítics del darrer mig segle en un lloc preeminent. A més, el 1962 Nixon va perdre les eleccions a governador de Califòrnia.

Molts van enterrar-lo. Ja sabeu com pesa la llosa de ser perdedor a l’altra banda de l’Atlàntic, però el 1968 Nixon ho va tornar a intentar i en les primàries republicanes va derrotar Nelson Rockefeller i el futur president Ronald Reagan. En la contesa final va guanyar la presidència contra el demòcratra Humphrey, el substitut de l’assassinat Bobby Kennedy, com si es tanqués la cuadratura del cercle. La presidència de Nixon va arrencar enmig de la bonança econòmica anterior al 1973 i amb grans avanços de distensió la Unió Soviètica i la Xina de Mao. Vietnam va ser la seva gran creu i les imatges dels bombardejos massius sobre el país asiàtic encara estan en la etina de molts. Finalment va signar la pau, tal com havia promès en la campanya del 1968.

El segon mandat de Nixon va ser un desastre. No n’hi va haver prou amb la dimissió del seu vicepresident, Spiro Agnew, per corrupció. També ell va haver de plegar –convertint-se en l’únic president dels EUA que ho ha fet- marcant a tota una generació. L’obra Nixon-Frost arranca amb la dimissió i acaba amb la confessió pública de culpabilitat en la macro-entrevista del periodista britànic David Frost. Nixon es va retirar definitivament i va morir el 1994 sense haver pogut rehabilitar-se. La mentida enfonsa presidents als Estats Units. Clinton va estar a punt de seguir els passos de Nixon per haver mentit en l’afer de la becària Mònica Levinsky. Se’n va salvar in extremis. En altres països, la mentida sistemàtica no costa res. Suma i segueix. Una mica en podem aprendre de la tan denostada democràcia nord-americana.

3 comentaris:

Anna ha dit...

És una de les coses que mai he entès del Watergate. Si aquí passés una cosa així, seria tapa tapa que no es vegi i ningú li donaria més importància.
Mentides, espionatges, obstrucció de la justícia... Estem fets a tot.

jordi salvat ha dit...

Anna,

És la cultura política i també la cultura periodística d'un país i d'un altre.

Anònim ha dit...

No és comparable però aquí hem viscut en directe " la crisi" de Reagrupament. Televisada, radiada, i mitjançat el diaris. La cobertura ha estat màxima. Això si el sr. Carretero ha marcat el timming dels esdeveniments.