diumenge, de febrer 14, 2010

Fatiga?

Fa només uns dies semblava descartada la possibilitat d'un avanç electoral i que el proper mes de juny ens toqui anar a votar els nostres representants al Parlament de Catalunya. Però després de la descomposició gradual del govern tripartit, tot i els esforços d'alguns dels seus integrants per esgotar fins el darrer alè de la legislatura, començo a dubtar que el Tripartit 1.2 no acabi abans d'hora. Les declaracions del conseller Ernest Maragall, ratificades aquest diumenge a La Vanguàrdia i secundades per dos consellers més -Antoni Castells i Montserrat Tura- continuen desgastant un govern ja prou desgastat.

Esquerra Republicana va ser el gran punt feble del primer tripartit. Ben aviat vam viure el viatge de Carod a Perpinyà sent president en funcions per entrevistar-se amb ETA i, després d'una colla de "numerets", el no a l'Estatut ve precipitar la seva expulsió del govern i les eleccions anticipades. El segon tripartit ha tingut Iniciativa per Catalunya com a taló d'Aquil·les, amb escàndols al voltant dels Mossos d'Esquadram¡, una gestió pèssima de la sequera i el cas de l'incendi d'Horta de Sant Joan, en el qual encara estem inmersos. Fa unes setmanes Esquerra atacava Iniciativa defensant que no hauria d'estar en el proper govern. Més llenya al foc. Però en aquest darrer tram de legislatura és dins el soci majoritari d'on surten els problemes.

Consellers socialistes de pes posen en dubte el futur de la fòrmula del tripartit. I que volen -com diria el poeta- aquesta gent? Un govern monocolor del PSC sembla ara per ara una utopia, tot i que en les paraules de Maragall se'n desprèn aquest objectiu? Sociovergència? Millorar la seva poició dins de la família socialista? O estem simplement davant d'una revenja d'Ernest Maragall per la desfenestració del seu germà el 2006, del qual Montilla en va ser el gran beneficiat. No oblidem tampoc que Castells i Tura han estat sempre a les travesses com a futurs candidats a la presidència de la Generalitat. Un cóctel complicat.

El que queda més clar és que, per molt que Montilla i alguns dels seus socis s'esforcin a dir el contrar, la legislatura està més que esgotada. Aquesta setmana hem tingut un darrer símptoma amb el fracàs -més que esperable perquè no era el moment- de la negociació per una nova llei electoral catalana. I gairebé simultàniament la crisi esclata en el soci majoritari del tripartit. Se sabia que hi havia una fatiga del tripartit externa i creixent però ara ja és fins i tot interna. Sabeu què? Millor que parlin les urnes. El problema és que la decisíó d'avançar les eleccions està en mans del president de la Generalitat i Montilla farà el que cregui que més li convé. I per això dubto que abans de la tardor ens toqui anar a votar.

1 comentari:

Albert B. i R. ha dit...

Diu això i en dos dies se'n desdiu i assegura que res, que se'l va treure de context. Molta comèdia per a no res.