dijous, de desembre 13, 2007

Bono, la incombustible espanyolitat del PSOE


José Bono és un personatge únic en el panorama polític espanyol. És un animal polític amb personalitat pròpia que podria estar al PP (Mi padre era falangista)i està al PSOE. Semblava que ja estava amortitzat després de 21 anys com a president de Castella-la-Manxa i un parell més com a ministre de Defensa. Però es veu que encara se li pot treure una mica més de suc. Zapatero -el seu rival a la secretaria general del PSOE en el congrés del 2000- no el va convèncer perquè fos alcaldable socialista de Madrid però si que ho ha aconseguit com a cap de llista de per Toledo (A nadie le amarga un dulce) amb la promesa de presidir el Congrés de Diputats (Mare meva!).

Bono demostra que l'espanyolisme més ranci l'anticatalanisme més radical no és patrimoni del PP sinó que dins del PSOE també existeix. És més sibil·lí, més dissimulat, però hi és. L'exministre de Defensa l'exterioritza sempre que pot. I jo ho trobo positiu, igual que Joan Ferran, amb la seva croada contra els mitjans públics catalans -que continua i amb el suport d'alguns dels seus correligionaris-. Les declaracions de Bono, impròpies d'una persona que aspira a presidir el Congrés de diputats, donen vots al PSOE en la frontera espanyolista que comparteix amb el PP i les ments penssants socialistes li han fet veure a Zapatero que calia recuperar Bono, prejubilat massa aviat.

Alguns sectors del PSC són conscients dels problemes que els pot portar Bono amb la seva llengua descontrolada. Aquest dijous Carme Chacón li fotia una mica de canya, però per l'altra banda hi ha Joan Ferran remant cap els fanguissars de l'anticatalanisme on Bono n'és un dels prínceps. Bono és d'aquells personatges en el qual es desdibuixa sovint la frontea entre la realitat i la caricatura. I ens pot arribar a caure simpàtic. Que la forma no ens tapi el fons!

7 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

donem tans tombs a la merda que el final ho empastifarem tot, Bono mas de lo mismo, quina gent recony !!!

salut

El fantasma del castillo ha dit...

Querido Jordi, con Bono de presidente del congreso, podemos reir mas que con POLONIA..o llorar los catalanes, mas que con Love Story. besitos

feliu ha dit...

Bé, els catalans, ens em començat a plantar. Si continuen els espanyolistes per aquest camí, es trobaran em una autodeclaració de soberania que acabarà em el ranci Estat espanyol.
I ja sabeu el que deia Napoleò, si l'enemic s'equivoca, no el distreguis.

Joan Miquel Carrillo ha dit...

Jordi,

Tot i que per diferents motius comparteixo la teva antipatia vers al Sr. Bono hi ha una cosa al teu post que crec que hauries de reflexionar.

Veig que per a tu i per a moltíssima gent tot el que no sigui nacionalisme català en les seves diferents verions, que les hi ha, és espanyolisme o, encara pitjor, anticatalanisme.

Si bé les etiquetes de nacionalista (moderat, radical, integrador,...) són reversibles (veure pacte del Majèstic), l'etiqueta de fatxa és per a tota la vida. Un cop t'has convertit en fatxa (és a dir, tot allò que no sigui, en termes pujolians, aspirar a majors nivells d'autogovern per a Catalunya) ja t'hi quedes per tota la vida.

Aprofito, de passada, per comentar-te alguns dels articles que publiqueu a la contraportada de l'Aquí (Josep Escaño, Txell,...)

L'altre dia el periodista i historiador Josep Escaño tan tranquilament va dir que la majoris dels valencians no tenia criteri. Clar, com que són fatxes, doncs ja se sap. Hauríeu de modular els vostres articles (com a periodistes) a l'Aquí. El lector espera del periodista el màxim rigor possible i aquest tipus d'articles va en contra d'aquesta expectativa, encara que després el periodista sigui un bon professional, cosa que en aquest cas desconec.

El que sí em sobta és la submissió de gran part del periodisme local al poder local, això sí, aprofitant sempre que es té l'ocasió per carregar contra "Madrit".

Fins aviat.

Anònim ha dit...

Sóc dels que crec que la dialèctica haguda durant anys entre socialistes i convergents ha estat una cosa terriblement estèril."Pujolista" - pujolià segons diu en J.M.Carrillo - ha funcionat com una etiqueta que tapava les vergonyes de la manca d'arguments. Era un qualificatiu que un cop adjudicat, quedava dit tot i no calia argumentar res més.
Evidentment no és l'únic tòpic d'aquesta mena que podem trobar; segons la ideologia, nacionalista, espanyolista, sociata, aznarista també poden funcionar sobre el no res.

I és que de "paraules / bandera", a favopr o en contra, (és a dir paraules que només han de ser agitades, però no pensades)se'n fan servir masses.

Oscar Ramírez ha dit...

per culpa de personatges com aquest i molts altres d'aquesta selva, així va el país i l'estat.

Sindicat ASEMIT ha dit...

Benvolgut Jordi, com ja saps tan sols la perseverança en el llarg camí del moviment sindical ens pot dur a fer realitat valors com la pau, la solidaritat, la concòrdia, la prosperitat,...

Des del bloc del sindicat ASEMIT, volem desitjar-te a tu i a tots els nostres lectors i lectores, que passeun Feliç Nadal 2007 i que gaudiu d'un Pròsper Any 2008, amb salut, pau i... un Bon Acord de Condicions de Treball!

Amb els millors desitjos dels xicots i xicotes del sindicat ASEMIT

PASSA-HO!!