La investidura de José Montilla com president de la Generalitat de Catalunya ja és un fet i ara només resta la protocolària presa de posessió. S'ha escrit molt sobre l'arribada d'aquest polític al lloc més alt de responsabilitat política de Catalunya. Poc té a veure Montilla amb els seus predeecessors, Pasqual Maragall i Jordi Pujol. No és nét d'un dels millors poetes catalans de la història ni té l'aureola del qui porta gairebé mig segle en l'eix polític del país. Ha arribat al càrrec sense fer gairebé soroll. No li ha calgut ni aprendre a parlar bé el català. N'ha tingut prou amb saber jugar les seves cartes i aprofitar les "cagades" dels seus rivals.
Montilla ha obtingut la presidència de la Generalitat després de perdre unes eleccions de forma estrepitosa. Els fets objectius són inapel·lables: el PSC ha aconsseguit onze escons menys que CiU, la vencedora dels comicis, i ha perdut cinc representants respecte el 2003. Però el tripartit ha seguit sumant -tot i retrocedir quatre diputats- i, amb una Iniciativa entregada a la causa del govern d'esquerres i una Esquerra que es repel·leix amb CiU com a pols oposats, tot ha estat bufar i fer ampolles reeditar el tripartit, que ara, per cert, ha canviat de nom.
Poc a poc estem descobrint un Montilla amb uns matisos que fins ara costava de detectar i el debat de la seva investidura en va ser un exemple. Va saber respondre molt bé als durs atacs de Mas, Piqué i Rivera -a aquest últim el va deixar en evidència-. El nou president de Catalunya és un d'aquells polítics que han fet carrera dins els aparells dels partits, treballant moltes hores a l'ombra, un estil contraposat al de Maragall i Pujol. Però és que potser pasades dues dècades de la transició ha arribat l'hora d'aquest tipus de polítics. I l'arribada de Montilla a la presidència de la Generalitat n'és l'exemple més evident.
S'han acabat els polítics terriblement carismàtics. Fa poques setmanes moria el 'Guti'. Pujol està retirat, toi i que no para de fer conferències, i Maragall pot acabar en el consell d'administració de l'Airbus. Ja fa anys que van plegant els grans alcaldes de l'inici de la recuperació democràtica i els substitueixen perfils molt diferents. Ens hi hem d'acostumar. Hem de fer un canvi de xip. A José Montilla el vaig conèixer el juny passat durant uan entrevista i em va semblar igual com l'havia vist a la televisió. Tímid, driblador de preguntes compromeses, un home molt normal, que no imposava com ho feia Pujol. Montilla evolucionarà i potser el del final de la legislatura no tindrà res a veure amb el que veiem ara.
Montilla ha obtingut la presidència de la Generalitat després de perdre unes eleccions de forma estrepitosa. Els fets objectius són inapel·lables: el PSC ha aconsseguit onze escons menys que CiU, la vencedora dels comicis, i ha perdut cinc representants respecte el 2003. Però el tripartit ha seguit sumant -tot i retrocedir quatre diputats- i, amb una Iniciativa entregada a la causa del govern d'esquerres i una Esquerra que es repel·leix amb CiU com a pols oposats, tot ha estat bufar i fer ampolles reeditar el tripartit, que ara, per cert, ha canviat de nom.
Poc a poc estem descobrint un Montilla amb uns matisos que fins ara costava de detectar i el debat de la seva investidura en va ser un exemple. Va saber respondre molt bé als durs atacs de Mas, Piqué i Rivera -a aquest últim el va deixar en evidència-. El nou president de Catalunya és un d'aquells polítics que han fet carrera dins els aparells dels partits, treballant moltes hores a l'ombra, un estil contraposat al de Maragall i Pujol. Però és que potser pasades dues dècades de la transició ha arribat l'hora d'aquest tipus de polítics. I l'arribada de Montilla a la presidència de la Generalitat n'és l'exemple més evident.
S'han acabat els polítics terriblement carismàtics. Fa poques setmanes moria el 'Guti'. Pujol està retirat, toi i que no para de fer conferències, i Maragall pot acabar en el consell d'administració de l'Airbus. Ja fa anys que van plegant els grans alcaldes de l'inici de la recuperació democràtica i els substitueixen perfils molt diferents. Ens hi hem d'acostumar. Hem de fer un canvi de xip. A José Montilla el vaig conèixer el juny passat durant uan entrevista i em va semblar igual com l'havia vist a la televisió. Tímid, driblador de preguntes compromeses, un home molt normal, que no imposava com ho feia Pujol. Montilla evolucionarà i potser el del final de la legislatura no tindrà res a veure amb el que veiem ara.
Foto: El dia que vaig conèixer Montilla. En la imatge apareixen els periodistes dels diferents mitjans de comunicació que seguien a Montilla durant la campanya de l'Estatut, a més del conseller Sabaté i membres del gabinet de comunicació del PSC. A la dreta de tot (és casualitat), un servidor.
2 comentaris:
A veure, Salvat. Fes el favor d'escriure també sobre temes que interessen realment a la gent. A saber: si avui t'has constipat, o si se t'ha cagat un colom, o si t'has dormit, o coses d'aquest estil. Quan descobrirem aquest Salvat? El de la vida diària, l'imperfecte, aquest volem llegir. Va!!
Jo vaig veure el Montilla amb el Buenafuente i em va fer riue i tot, tu. A tu també et va explicar algun acudit, a l'entrevista? Alguna anècdota que no es pugui dir però que tu ens ho diràs...
Hola tu mateixa,
Estudiaré de publicar de tant en tant alguna reflexió sobre la meva vida diària enlloc de cremar neurones analitzant l'actualitat política. De l'entrevista amb el Montilla no hi ha massa anècdota a explicar. I acudit tampoc cap. Era abans de la campanya del referèndum i quan li preguntàvem si seria el candidat del PSC a la Generalitat llençava pilotes fora. I ara ja ho veus.
Publica un comentari a l'entrada