D'aquí just a un mes estarem en la innecessària jornada de reflexió. Potser per això vull escriure algunes reflexions sobre la precampanya electoral en què estem inmersos des que Maragall va anunciar la data de les eleccions anticipades. O abans. Si en la darrera convocatòria els socialistes eren i exercien de favorits ara aquest paper està reservat a CiU. Els convergents estan aplicant una estratègia de manual polític com és el del "carro guanyador". "Nosaltres guanyarem l'1-N, per tant pugeu al vaixell guanyador. Hi esteu a temps", ens diuen amb missatges més o menys explícits, al mateix temps que ens recorden que ells són els nacionalistes de veritat i que els seus governs eren sòlids i no oferien els espectacles del tripartit. Artur Mas és un líder consolidat després del procés estatutari i sempre poden treure a lluit Jordi Pujol. Recordem però que el 2003 els favorits van perdre les eleccions.
Els socialistes són l'altre candidat a ocupar la presidència de la Generalitat, però José Montilla no sembla acaba d'arrencar i poc queda de l'efecte que portava el seu nom, que alguns insistien a detectar fa unes setmanes, just després del seu nomenament. És molt gris aquest home i els cartells electorals transmeten aquesta imatge. Pot ser molt treballador, però els electors encara busquen una certa dosi de carisma, d'oratòria mínimament trempadora en un candidat a un càrrec tan important com la presidència d'un país. A Montilla se'l veu molt postís en els mítings, sobtetot quan alça la veu. Li manca credibilitat. Als socialistes els queda un mes per despertar aquell vot que diuen que no es mobilitza en els comicis autonòmics. Serà Zapatero l'encarregat de fer-ho? Només així poden guanyar les eleccions.
Esquerra Republicana remunta. Això diuen les enquestes. Dels pronòstics pessimistes dels dies posteriors al Referènfum de l'Estatut, que apuntaven a 15 o 16 escons, ERC ha tornat a la ratlla de la vintena. I d'aquí als 23 que tenen ara no els pot costar massa arribar-hi. Els republicans aposten fort amb el duet fantàstic Carod-Puigcercós i la manca d'inversions a Catalunya en els pressupostos generals de l'Estat del 2007 o el "pollastre" de l'aeroport del Prat està projectant cap amunt Esquerra convertint-la en imprescindible en un govern no sòcioconvergent.
El Partit Popular juga, com sempre, en un terreny de joc particular. Josep Piqué és un candidat que aporta un plus a un projecte polític limitat, però amb un vot ocult que no detecten les enquestes que el pot fer superar els 15 escons actuals, tot i els durs atacs que reben de totes bandes. I si acaben sumant amb CiU? I si les previsions de David Madí es fan realitat? Finalment Inciativa per Catalunya continua amb l'aposta anticonvergent -que algun dia es fixin amb Ezquer Batua a Euskadi- i de marca blanca -amb un plus ecologista- del PSC. I els sondejos, a més, els auguren algun escó més. Per tant, Saura i els seus van fent. La batalla electoral entra ara en el seu moment més àlgid i els atacs seran cada cop més radicals. I és que es juguen molt l'1 de Novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada